Rastres de Sandal, Jocs de la Fam i la crisi global de l’aigua: consum, dessalinització, geopolítica i el paper del cinema

Cinema sense condicions. Bona nit. Ja tornem a ser aquí un dimarts més a Cinema sense Condicions per explicar-vos les pel·lícules que ens han agradat, les pel·lícules que us recomanem, les pel·lícules que estan per estrenar. I, a més a més, avui tenim un convidat especial que ve per primera vegada a la ràdio, al programa. que es diu Vicenç Penya i és cap de productes d'una multinacional alemana, Kärcher, que ens vol parlar d'un tema que a mi li agrada molt i que a més a més en sap molt, ja ho veureu, segur que el convidarem a tornar a venir i explicar més coses perquè en sap molt. I a més a més és molt important el tema aquest del que ens va parlar molt. Jo fins i tot pensava avui com que ell és un senyor que en sap molt i que podíem aprofitar que el tenim, no el tenim sempre, cada vegada el tenim aquí, Jo pensava avui escurçar una mica la part de pel·lícules, parlar una mica ràpidament de les que haguéssim pogut veure. Si és que tu no has vist alguna, Francesc? Jo quina pel·lícula vols que vegi? Si només faig programes de ràdio. No, no he pogut anar al cinema. I a més he estat posant notes i bueno, que va impossible. Clar, clar. Ell és professor també, saps? Llavors, fem una cosa. Jo us explico una pel·lícula que jo recomano, l'heu vist aquests dies, però Joan, diguem el tema i presentem, deixem que parli una mica. És que el Joan comença així, a d'allò embalat i ja es coneixem. I compartim moltes converses, per sort. El tema és de l'aigua, però com que intueixo o m'ha comentat en algun moment quin enfoc que volia donar, però no sé al final com ho vol fer, prefereixo que aquest tema de l'aigua el desenvolupi després de fer una petita introducció de les que estem fent, En qualsevol cas, que sapigueu que estem sentint una música que els molt entesos en música de pel·lícules potser reconeixeran com música de l'Alberto Iglesias. Jo me'n sona molt però no sé de quina pel·lícula és. És de la pel·lícula També en la lluvia, que és una d'aquestes que parla d'aquest tema, en principi indirectament, però que de mica en mica va agafant importància el tema i al final es converteix veritablement en la qüestió més essencial de la trama. i fins i tot amb el tema de la pel·lícula. També la lluvia de l'Essiard Boyain i la música d'Alberto Iglesias, que és un dels nostres compositors més importants. Val la pena que la mantinguem de fons, perquè és una música molt guapa, que jo no he reconegut l'entrada. M'ho ha semblat que podia ser d'aquesta, però honestament no estava segur de si ho era o no ho era. A més a més, és una pel·lícula, curiosament, jo vaig llegir, però potser ell ho sabrà, que es veu que feia referència a una guerra de l'aigua que hi va haver a Bolívia L'any 88 és això? No recordo si és Bolívia o Colòmbia. No tinc referència, però lliga bastant amb el tema de com el volem enfocar, que són les guerres de l'aigua i la futura escassesa d'aigua, que es preveu amb un plasme massa llarg de 25 anys. Ja veureu, ja veureu quan arribi aquest moment perquè agafeu-vos, perquè descobrireu coses. A mi el Vicenç m'ha parlat ara de tres o quatre hores i m'he quedat allò... Garrotivat. Sí, sí, completament impressionat. La veritat és que... No, no, perquè et canvia, vull dir, amb dues frases, ell està acostumat també a donar classes sobre el tema, a fer didàctica i es nota molt. Llavors, de seguida et canvia la perspectiva que tens sobre l'aigua i val molt la pena, val molt la pena per ser conscient, efectivament, del que tenim, del que tenim en les nostres mans i en el nostre futur. proper, som 20 anys del que estem parlant, és a dir que la cosa ens apreta. Per això jo deia que valia la pena escurçar en tot cas la primera part i deixar-li la veu amb ell perquè penso que ens pot dir moltes coses interessants. Jo deia que aquests dies he vist una pel·lícula que recomano i per tant intentaré parlar-ne molt ràpidament, que és una pel·lícula catalana, em sembla que també amb col·laboració francesa, però bàsicament és catalana, que es diu Rastres de Sandal, dirigida per la Maria Ripoll. De fet, suposo que sabeu que la Maria Ripoll és una directora gran que ha fet diverses coses. Hi havia temps que no feia res. Lluvia en los zapatos, no? Lluvia a fer, eh? Sí senyor, sí senyor. I aquella de Tu vida... Sí, Tu vida en 66 minutos o 88 minutos, no me'n recordo ara com anava. Crec que era 65 segons, però bueno, sigua. Ara buscaré per estar segons. No hi ha problema. Sí, era un temps, un temps. Ens en recordem de la pel·lícula aquella, que estava bé aquella pel·lícula. Bé, en aquí ha estat l'encarregada d'agafar la novel·la de l'Aixa Miró. No passa res. Encarregada, que la Maria Ripolles ha estat l'encarregada d'adaptar a la pantalla una novel·la famosa, una novel·la important, de l'Aixa Miró i de l'Anna Soler Pont. que toca el tema de les adopcions, en particular de les adopcions internacionals. I que, per tant, enfronta diverses cultures. Cal dir, però, que suposo que els nostres uïdors, els nostres uïents ja ho saben, que l'Aixa Miró és un personatge conegut, perquè va fer un programa per televisió a TV3, després es va escampar fent diversos programes de ràdio i televisió també per a Espanya. És una escriptora catalana, d'origen índi, que va arribar a Barcelona quan tenia 6 anys i evidentment no parlava res de català. Adoptada per una família catalana, vanestant i culta i que això es nota una mica amb el seu procés evolutiu i formatiu. Perquè és una persona que es va diplomar en Ciències de l'Educació a la Universitat de Vella de Blanquerna i posteriorment va cursar la carrera musical i de piano al Conservatori de Barcelona. A partir d'un programa de TV3, que la van agachar gairebé per casualitat, perquè suposo que tenia un rostre molt diferent, molt indú, es deia Entre Línies. I molt atractiu, també. I molt atractiu, sí senyor. Quan encara estudiava, de fet treballava durant totes les setmanes, el dissabte feia aquest programa, segons explicava fa poc, es va convertir en una cara coneguda del poble o de la gent catalana, i sobretot com una icona de la multiculturalitat. en un moment en què encara no estàvem nosaltres aquí tan avasats a les adopcions internacionals. La seva cara es va estendre, com deia, per la resta d'Espanya, fent programes de ràdio de televisió, a diverses emissores i diversos canals, i sobretot, això va passar, es va encara acuditzar més, sobretot després de la publicació del seu primer llibre, que es deia La filla del Ganges, que va ser un excitas en aquí, però també un excitas perquè es va traduir en moltíssims jocs. Com es documenta el Joan, eh? És impressionant. Ha publicat tres novel·les més darrerament i l'última és aquesta de Les Ostres de Sandal, coescrita amb la que és la productora de la pel·lícula que es diu Anna Soler-Pon. Es tracta la història de la vida de dues germanes que han estat separades per la força quan són molt petites, La gran es queda a l'Índia, la petita és adoptada i arribarà a Barcelona. i no explico la història perquè em penso que val la pena veure-la, si no, mataria moltes de les sorpreses que hi pugui haver, però val la pena constatar que es nota que Lasha Miró doncs parla de coses viscudes, és a dir, Lasha Miró, arrel d'aquesta novel·la, fa un primer viatge, retorna la primera vegada a l'Índia quan ja és gran, i descobreix, diríem, els seus orígens en certa mesura, li fan un reportatge sobre la seva novel·la, La filla del Ganges, Però va ser en el seu segon viatge a l'Índia, quan retroba la seva germana de sang, que la descobreix aleshores, descobreix també que la seva mare havia mort i que el seu pare no l'havia abandonat del tot. Arrel d'això, escriu una segona o tercera novel·la, que es diu Les dues cares de la lluna, que és la que explica aquesta trobada amb la seva germana. I aquí estem, en certa mesura, a la pel·lícula que és més de ficció, arrossega tots aquests temes, els agafa tots aquests temes i els dona una visió, diríem, doncs, ficcional. És a dir, no és exactament el que ella viu, però sí que es nota que totes les coses que estan passant són coses viscudes, coses que coneixen profunditat, i per això arriba un moment que la pel·lícula es transforma en una gran emotivitat. La pel·lícula és terriblement tendra, és d'una nena que es queda, com deia, sense... que perd la seva germana, que és catalana, però no explico més coses, perquè així no penso que mataré una mica la intriga, i crec que estem davant d'una història de debò molt potent, molt potent, que toca l'espectador, que l'apassiona, molt ben interpretada per l'Aina Clotet, ho fa perfecte, ho fa meravellosament bé, té també un recurs de... hi ha una noia a Índia que representa que és la seva germana que està a l'Índia. L'Anandita Das, es diu. És una famosa exilió de l'Índia, segurament més famosa allà que l'Aina Clotet aquí. i que si li haguéssim de dir alguna pega a la pel·lícula, jo crec que l'únic que li falla una mica és que si ho haguessin agafat això, que és allò del David Fincher o qualsevol director americà de prestigi, li hagués donat una cosa molt més bona de la que fa la Maria Ripoll. És a dir, la Ripoll ho fa bé, penso que la història és tan potent que en ella sola arrossega l'espectador, però en alguns moments penso que fallen coses, fallen coses de tipus tècnic que podrien estar més ben arrodonides, més ben acabades, si potser els coneixements tècnics de la cinematografia fossin més extens. En qualsevol cas, estem davant... Quina crítica més curiosa comparar la Maria Ripolla amb el David Fincher, ara m'he quedat... El començament m'ha fet pensar, tu saps que estimo molt, tu saps que estimo molt, el curioso caso de Benjamín Díaz. No, no ho saps. Sí, n'has parlat i... M'agrada molt. I el començament del Benjamin Button s'assembla en alguna mesura, sobretot, potser més o menys d'espai, de fotografia i del que estan mostrant, s'assembla una mica en aquest començament. I penso que allà el David Fincher li treu un profit que aquí, que tot i que està bé, perquè lliga molt amb la història, la història és molt potent i molt ben lligada, no acaba, per mi, de ser tota la potència que se li podria treure. Però, repeteixo, és un film que aconsello, és una història que arriba a l'ànima i capta des del primer moment a l'espectador, t'emociona, fins i tot a fer-te plorar. És una pel·lícula capaç de tocar-te la fibra sensible i, per tant, surts del cine absolutament satisfet, completament ple per dintre. Per complementar, no perquè faci falta, perquè aviat has fet una explicació fins i tot amb aquesta comparació amb el David Fincher, que bueno, que ho has expressat tot a la perfecció i que crec que qualsevol que t'hagi sentit o que et senti després en el podcast, doncs es farà una idea molt bona del que és la pel·lícula i de si li ve de gust veure-la o no. Doncs mira, m'ha fet gràcia, m'ha cridat l'atenció buscar aquí en la base d'ales aquesta IMDB i fa una extracta, bueno, una extracta, no, perdó, una síntesi molt curta de la pel·lícula m'ha semblat molt interessant. De vegades es dona com una pinzellada molt ràpida i diu que el resum seria de la pel·lícula Rastres de Santa, que per cert té una votació mitjana, no acostumem a donar aquestes dades, però ara m'ha semblat interessant, de 7,7 sobre 10, que prové de 56 usuaris, que no està malament, 7,7 és una nota força alta, ja us ho dic, pel que acostuma bé a les pel·lícules, Doncs ve a dir, així traduïm de l'anglès ràpidament, que el dolor és universal però també ho és l'esperança. I que aquesta és una història d'esperança i amor a través de Mumbai i Barcelona, de la Índia al Mediterrani i de tornada, és a dir, d'anar cap a una banda i cap a l'altra. Així, per complementar una miqueta el que tu deies. Jo la recomano, és a dir, no és una obra mestra. i recomanes que el David Fincher faci el remake. No per dir-ho d'alguna manera. No sé si... Pots parlar d'alguna cosa que hagis vist tu abans del personal? Jo ja dic que he vist molt poqueta cosa, però sí que m'agradaria preguntar-li al Vicenç, a part del tema de l'aigua, una mica de... si et ve de gust, Vicenç, dels teus gustos cinematogràfics, de què és el que t'agrada més. És una discussió que sempre tenim amb en Joan. Per això, per això. Jo soc molt poc cinèfil, però ell la veritat és que em contagia. Llavors jo ell em demana quin tipus de pel·lícules vols veure? Jo sempre dic d'acció, jo vull que passin coses. Aleshores després has de reconèixer que quan ell ens recomana una pel·lícula i la veiem i no és d'acció acaben cantant. Però sempre tenim aquesta petita discussió i sentint-lo fent la crítica d'una pel·lícula la veritat és que t'agafen ganes de veure-la. Per desgràcia, el que parlàvem abans, tenim molt poc temps tots per dedicar Però sí que és veritat que a mesura que el vaig conèixer més, m'estic tornant més sinèfic. Però si poguessis escollir entre rastres de Sandal, aquesta que parlava ell, i la cinquena part dels mercenaris o la sisena part o la sisena de Rambo... No, no és que escollís. No, no, en absolut. Després he sentit la seva crítica. Evidentment que aniria a veure-la, però moltes vegades les recomanacions venen donades pels nostres fills. O sigui, l'últim pel·lícula que he vist ha sigut Los Juegos del Hambre. I què tal, Los Juegos del Hambre? M'agradaria saber la teva opinió. Perquè a mi m'han dit coses que no són desfavorables, malgrat que és una pel·lícula en principi que semblaria per a adolescents, però que se li pot treure molt de suc. Sí, home, és la vella història del bé contra el mal, El que passa és que aquesta última la vaig trobar molt lenta, molt mancada. No, et treia fora. Durant moltes estones et treia fora del guió perquè m'estaves esperant què passaria i no passaven gaire coses. Per la gent que ha seguit la sèrie, la Nissan, que m'agrada molt, que vaig sentir que s'havia de dir així. Qui ha vist ja les altres parts de la Nissan o qui ha llegit els llibres sap que aquest llibre o aquesta pel·lícula com que és la La primera part d'una continuació que ha de seguir, sembla que prepara. La segona part sembla que ja serà vertiginosa. És correcte, tècnicament correcte, però esperes que un ritme més... Més d'acció. No més d'acció, un ritme més ràpid. Hi ha moments que realment et desconnectes perquè són diales que, pel que no té un interès especial en aquesta història, et desconnecta. Correcte. Distreta. i comences a pensar en temes d'aigua, per exemple. Per exemple. Per què no? Encara que no. Ho fas molt sovint. Mira, ara m'ha agafat per fer-li una petita entrevista al Vicent. Ho fas sovint? Vull dir, tu desconnectes de la feina o no? Vull dir, estàs allà treballant? Jo desconnecto de la feina cada cop més, evidentment. És necessari desconnectar de la feina. T'ho dic perquè és difícil, en el teu cas, perquè, clar, obres l'aixeta i vinga. Si vas a la dutxa... No, el que passa és que el de l'aigua ha sigut una reflexió a mida, perquè és el que parlàvem abans, preparant el programa, Jo per formació no sabia res de la problemàtica de l'aigua, vaig estudiar empresarials, i després de començar a treballar amb aquesta multinacional, que treballen tot de màquines que treballen amb aigua, vam començar a comercialitzar uns equips de tractament d'aigua, de potabilització d'aigua. Com que he sigut el formador durant diversos anys amb aquesta empresa, vaig haver d'explicar als alumnes, als nostres comercials, per què vendre, a qui s'havia de vendre aquestes màquines i per quina era la problemàtica que solucionaven. Això vol dir que aquesta empresa i potser empreses d'aquest estil o les empreses en general tenen sensibilitat. No només per vendre, sinó també per formar i per saber què estan venent. Això em sembla una cosa interessant. És una empresa alemanya amb la qual les raons socials són molt importants dins de la filosofia d'aquestes empreses. Recorda que a Alemanya hi ha una tradició que són les empreses familiars amb un propietari, en aquest cas el senyor Kärcher, que té una empresa que consideren que l'empresa és la seva família i que són responsables del benestar dels seus empleats. Onze mil empleats en aquests moments. Vull dir que sí que hi ha una responsabilitat social i per la meva sorpresa vaig descobrir que aquest tipus d'equips de portabilització d'aigua venien del món militar. O sigui, no eren desenvolupaments pel món civil. sinó que, evidentment, amb una batalla a l'aigua és un element molt necessari i pots trobar, com recordem, les últimes guerres que hem tingut, Cubait, el Golf... Necessites aigua potable. Necessites aigua potable. I per la meva sorpresa, veieu que estava molt desenvolupat el fet que puguis accedir a un basal d'aigua completament contaminat i, inclús, la meva sorpresa va ser que hi havia camions que traien aigua embotellada pels soldats. Va ser quan em va interessar molt el tema. Vaig arribar a una reflexió que molta gent no ens fem, que és que l'aigua és fòssil. Tota l'aigua que tenim al planeta Terra és la que tenim. De moment, no sé si amb el futur, amb els viatges interplanetaris, podem accedir a altres fons d'aigua, però tota l'aigua que tenim en aquests moments és la que hi ha. Ens connecta directament amb l'escassedat de mitjans que vam veure quan vam veure la pel·lícula. Només el menys de l'1% de l'aigua dolça, evidentment al planeta Terra hi ha moltíssima aigua salada, i part de l'aigua dolça la terminen en forma que s'entén com no accessible, que són glacers o que són els polos. Llavors, menys de l'1% de l'aigua dolça està No es compta amb la possibilitat de poder descongelar aquests glacis? Evidentment es pot descongelar, però no se sap, de moment no sabem ecològicament quines repercussions tindrà. Recordeu que estem en un món amb equilibri, treure gel, de fet ja està, ja està succeint. Vull dir que hi ha un retrocess dels glacis, un retrocess del gel. quins efectes tindràs, inclús, sobre el propi camp magnètic de la Terra, perquè és un desplaçament de pes molt important. A veure, si és quan comences a reflexionar, doncs compta, doncs això, que l'aigua és fòssil, que la que tenim... Volia tornar precisament a aquest fet. Expliquem una mica pels ulls, potser que els hi hagi agafat per sorpresa, el que vol dir això, que l'aigua és fòssil. L'aigua és fòssil, vol dir que l'aigua que hi ha dins el planeta Terra és la que hi ha. És limitada. És limitada, és la que tenim, que va fent un cicle, que de moment és un cicle que funciona, s'evapora, plou, bevem, l'embrutem, la tornem, la netegem o no. torna el cicle, s'evapora, però és un cicle que cada cop costa més, inclús econòmicament cada cop costa més netejar a l'aigua. A l'aigua que bevem s'ha de depurar, perquè a part de la brutícia pròpia del riu, l'aigua cada cop té més contaminants i hi ha països que això arriba a l'estrem, com pot ser el mateix Japó. A Japó ja pràcticament no n'hi ha cursos d'aigua a l'aire lliure sense contaminar. El Japó, pràcticament el 100% de l'aigua de boca, l'importa. Per quin motiu? Per motius de la radiació? Per contaminació industrial en general. No recordo exactament la data, però el Japó està superpoblat. Sí, té un 100 i escaig de milions d'habitants. per una superfície molt petita, per la qual cosa l'ús de l'aigua és molt intensiu. Llavors, com que jo he sigut formador i sé que per fer-te la idea del que estàs parlant necessites comparar, ahir vaig estar fent uns números. Per exemple, a Occident s'estima, quan fas el càlcul de quanta aigua has de fer arribar a un edifici o a una casa, es fa una estimació d'uns 200 litres diaris de consum per persona. Això també s'hauria de pensar en un moment. 200 litres per persona. I també s'ha de dir que Espanya, en Catalunya en particular, per sort estem per sota de la mitjana europea. Són dels països, alguna cosa hem de fer bé, que hem reduït més el consum diari per persona. Sí, però sigui com sigui, siguin 100, siguin 200 litres. Un pensar, com gastem 100 litres, 200 litres d'aigua al dia? Aquí hem estimat 15 minuts, jo crec que és excessiu, però bueno, una mitjana de 50-60 litres, rentar-te les mans uns 3,5 litres, el V.C., l'any d'oro, entre 6 i 15 litres, renta d'hora de 50-200 litres, renta plats de 18 a 150 litres i rentar els plats a mà entre 15 o 30 litres. A veure, més a mà o més en renta plats? Més a... Sí, això és una dada que no estic massa d'acord. Posa de 18 a 150 litres el renta plats en funció que sigui industrial o que sigui un renta plats domèstic. Si sumem, surten aquests 200-200 centrelitres. Jo vaig fer una petita extrapolació. Evidentment, és una dada completament errónea perquè, per desgràcia, la immensa majoria de la humanitat no té accés a aquests consums d'aigua. Però jo vaig dir... Fent números rodons, som 6.000 milions d'habitants al planeta Terra. Si estimem aquest consum occidental de 200 litros per persona a dia arribaríem a uns 1.200 hectòmetres cúbics. Un hectòmetre cúbics són 1.000 milions de litros d'aigua. Per fer-ho en tenedor, estaríem parlant que el consum diari d'aigua, si igualem consum horizontal, serien 7,3 pentants de sau. diaris de consum mundial. Si tots els 6.000 milions d'habitants de la Terra tinguéssim el mateix nivell de consum. Veieu, les quantitats que estem parlant són molt elevades. És com si s'evaporessin tots aquests pantans allà un dia. Evidentment, tècnicament podem trobar solucions. De fet, s'estan fent les desaladores amb els problemes i amb els costos que comporten. Per exemple, la desaladora del Prat en aquests moments Crec que està funcionant al 10%, no cal que funcioni perquè hi ha aigua suficient per abastir el consum de Barcelona i per donar un mínim cabal ecològic al riu, però s'estima que el cost de cada metro cúbic d'aigua està al voltant d'un euro. Per deixar l'aigua de mar has de fer-la passar a través d'un filtre amb unes bombes d'alta pressió. El consum energètic d'aquestes bombes i després generen un problema ecològic. Tota la sal que es treu de l'aigua es converteix en un rebuig que ha de tornar al mar. A l'Esquadra del Prat fa el rebuig dos quilòmetres i mig merendins, però la zona on es fa aquest rebuig Evidentment, serà una zona completament morta perquè no podrà créixer ni fauna ni flora. I això és un error que han comès alguns països, o se van començar amb el tema de la desal·lació, que no ho van tindre en compte, i abocaven directament els rebuig a la costa, en el qual van... Van matar totes les microorganismes de zones molt extenses. Després es va aprendre i es va millorar. Quan el Joan em va proposar el venir em va fer una cosa que li agraeixo molt. Em vaig començar a documentar i a veure quines pel·lícules. una cosa que sembla evident que dins d'uns 20 anys serà un gran problema que serà l'escassetat d'aigua o no escassetat d'aigua sinó la quantitat d'aigua bruta, polacionada que tenim, que hem de tractar, a nivell de cinema no està. Està molt tractada a nivell a nivell de holocaust. Vull dir, s'entén que després d'un holocaust, després d'una guerra, hi ha una escassetat d'aigua, però no es contempla com a un gran problema. És un problema més afegit al caos total. Sense que hi hagi res en concret, el problema existeix igualment. Si hi hagi una guerra sense que hi hagi res, el tenim aquí. Exacte, igualment. Quan pot ser el contrari, perquè si desapareix la gran part de la raça humana, el ritme de neteja del riu augmentarà, voldria dir que podríem disposar de més aigua neta. I curiosament sí que he vist pel·lícules, vàries pel·lícules, m'havia apuntat aquí perquè no tinc gaire memòria, per exemple Erin Brocobis, la Julia Roberts, on parla d'empreses poc ecològiques amb poca consciència que empruten a l'aigua, Una altra es diu acció civil, allò entre volta, que és el mateix cas, empreses sense consciència que imputen, i els judicis i les accions legals, el que costa moltes vegades aquestes grans corporacions a enfrontar-se jurídicament. Una més d'acció en terra perillosa, amb la Steven Seagal, que és una empresa de... és una pel·lícula sobre extraccions de petroli a Alaska contaminant una zona molt extensa. i una pel·lícula que em va proposar en Joan, que era la balada de Cablehawk, que aquesta fa més referència a tot el que comporta l'aigua. Vull dir, d'un desert, un home que l'abandonen els seus anticometes amics, arran de trobar un... un manantial d'aigua tot el que arriba a desenvolupar. Encara que ell l'únic que té al cap és la venjança contra els seus col·legues. I fent recull he trobat una ressenya, jo no l'he vist, la veritat és que per motius personals no he pogut veure cap de les pel·lícules que volia per portar més preparat el programa. Vist que al festival de Sitges van presentar una pel·lícula de Young Ones feta per el germà de la Whitney Paltrow on el tema era exactament aquí, en un món futur completament desertitzat, sense accés a l'aigua. L'aigua era controlada per unes corporacions que feien uns pous i es traien a l'aigua amb els problemes que comportaven de monopoli, de baralles i de guerres. La veritat és que no l'he pogut veure. No sé si tu tens ressenya d'aquesta cunícula. No, no. Llàstima perquè segurament alguna de les persones que teníem allà a Sitges destacades, per dir-ho d'alguna forma, sí que la deu haver vist. I bueno, podíem haver previst i potser hauria pogut entrar per telèfon per comentar-nos a veure què li semblava, però no, no, no. Jo no l'he pogut veure, però ja me l'apunto, me l'apunto en una pel·lícula per visionar. Young Ones, els joves, seria la traducció. Sí, el que passa és que Young Ones és de Young Ones. I després, una segona part de la meva explicació seria, evidentment, l'aigua es converteix, i cada vegada més, a mesura que escassegi, amb una forma de poder, amb una forma de pressió brutal, que, per exemple, està succeint en aquests moments a Palestina, Pràcticament la majoria dels pous d'aigua potable es controlen als israelites, en el qual estan donant un excés molt limitat als palestins a l'aigua, en el qual estan controlant completament l'agricultura, el propi desenvolupament econòmic de les palestins. Aquí, per exemple, tinc una gràfica. El consum per metros cúbics anuals d'un ciutadà israelí és de 2.200, d'un ciutadà palestí dels territoris ocupats és de no arribar als 210. Anual. No és perquè beguin menys, els palestins. No és perquè reguin menys, sinó perquè realment no tenen accés a l'aigua, perquè està completament controlada per part d'Israel. I això ens porta a una segona... Per això us deia la meva estranyesa que no... Suposo que a nivell cinematogràfic és molt difícil de plantejar aquest futur. amb un format atractiu. Però jo crec que és un problema que vindrà i que realment algú tindria que tingués la sensibilitat de captar-lo. Per exemple, el 40% dels països del món comparteixen recursos hídrics, o sigui, el que es diu rius transnacionals, per exemple, rius similars a Europa com podria ser el Rhin, el Danubio. Això en zones de conflicte es converteix en un foc de tensions evident, perquè un país pot Crec que Turquia té un projecte de fer una pressa, no sé si és en Aleu Fratès, amb el qual deixaria sense aigua els seus veïns. Per tant, la meva estranyesa per la manca de referències cinematogràfiques d'un problema que... Segurament és un problema que tu domines o que tu coneixes, ho has anat descobrint de mica en mica i ara el tens molt a la mà, però nosaltres per exemple és una mica nou, almenys per mi quan m'ho vas comentar tu, també em vas fer aquest comentari, em vas sorprendre, per això em va semblar molt interessant que vinguessis a la ràdio a explicar-ho. Però penso que se n'havia de difondre més, perquè si algú sentís tota aquesta explicació i tal, a mi no se li curriria alguna idea per fer una pel·lícula o una cosa així. Hi són, Joan, hi són, perquè vaig anar a buscar el referent més proper que jo tenia, que era el fòrum de l'aigua de Saragossa, de l'any 2008, i vaig pensar, més impossible que en aquest fòrum, que va durar un any, que jo vaig visitar... No hi hagi gent que... No, i realment hi ha inclús un llistat de totes les pel·lícules que es van... Ah. I realment hi ha moltíssimes. El que passa és que són tot documentals. O sigui, no hi ha... Pel·lícules de ficció... Hi ha molt poques o són molt curtes, d'acord? I totes sí. Aquí tenen molts exemples, Villa Xop d'As, Ciutat de l'Aigua, l'Aigua invisible, Venta d'Aigua, Privatització de les Necessitats Humanes, o sigui, molts documentals, però realment no hi ha referències de ficció. Això ens porta a una reflexió que ara faré si us sembla que no només pertoca el tema de l'aigua, sinó molts més, però sí que volia esmentar una altra pel·lícula en relació amb el tema de l'aigua de manera potser humorística, però completament real també, per la importància que té, si recordeu a la pel·lícula de John Huston, de l'home que volia ser rei. També passa una mica en les dues tribus que estan enfrontades, allà on arriben un dels dos personatges, si no recordo malament és el Michael Caine, són el Sean Connery i el Michael Caine. Arriba un dels dos i el problema principal que tenen és que la tribu que viu aigües amunt del riu pixa en les aigües perquè els altres llavors no puguin veure-la. També tenim un problema de l'aigua, mig humorístic però que no ho és, perquè és un problema important perquè estan contaminant l'aigua L'aigua sempre ha sigut una forma de guerra. Vull dir, contaminar els pous, limitar l'accés a l'aigua potable. De fet, a l'edat mitjana ja va començar quan es feien els grans acedis de les ciutats. Vull dir, la manca d'aigua era una de les raons per les quals les ciutats es rendien. Perquè els romans no poden viure. O sí que tenien algun plan de fugida. Jo recordo un viatge a Cuba a la ciutat de Cienfuegos, que conserven les grans tinajes, si no sé el nom en català, on guardaven l'aigua amb les que pretenien resistir els atacs dels pirates. És a dir, es tancaven dins de la ciutat i tenien les grans nàmfores, nàmfores gigantines on recollien l'aigua per resistir la sedi dels pirates. No sé si encara existeix, a l'Havana, i encara es diu la casa de l'aigua, on venen aigua, que l'han fet passar per pedres calices, depurar-la, i donar una aigua fresquíssima, donar qualitat a un preu, i això ve de la època, és una forma, diguéssim... De resistència. Resistència o rudimentària de depurar aigua. Una forma de resistència també o d'intentar evitar que es faci aquesta despesa immensa d'aigua seria, i abans també m'ho comentaves, aconseguir tenir una casa sostenible d'alguna forma. És a dir, tenir habitatges que ens permetin no gastar aigua. Jo me'n recordo d'un espai d'un dels programes que es van fer d'aquella sèrie, que crec que es continua fent, però que ha canviat de presentador del Quequi Com, en el que el presentador llavors, que si no recordo malament el Toni Mestres, un físic de formació, doncs explicava on vivia ell i anaven a casa seva a rodar el reportatge aquell. i una de les coses que feia per tenir la despesa mínima possible era recollir aigua de pluja amb unes canalitzacions que recorrien tota la façana exterior i començant pel sostre i anàvem a parar a un dipòsit i allà el que es feia és fer-ho passar a l'aigua i d'això també m'agradaria que ens parlessis una mica fer passar aigua per un ratxo ultraviolat i això feia que amatessin el germen. Com es fa per potabilitzar l'aigua així de manera cassolana i de manera industrial també? Vinga va, anem a explotar-te. Ja que et tenim aquí, anem a preguntar-t'ho tot. No vull que sigui avorrit. Hi ha dues formes. De fet, l'ultraviolet seria un dels processos d'apuració per evitar contagis bacteriants o de virus, perquè els reis ultraviolets tenen la capacitat de trencar la membrana, que recoveixi les bacteris o el virus. Diguéssim que és l'últim pas dins d'un procés de potabilització. És molestant de totes formes. Per recullir aigua de pluja seria suficient això? Sí, però és estrany fer servir aigua de pluja per consumir humà. L'aigua de pluja, entre el que pensem, és altament contaminada. Recordeu que la primera aigua de pluja se'n porta tota la contaminació de sostres, de carrers... amb el qual recollir aigua de pluja no és seguretat que tingui una qualitat òptima. Has de tenir un sistema de potabilització molt complex a casa teva, que no és habitual. A casa, el que sí que es fa, el pare que estem confonent ara, ara està molt de moda fer servir les osmosis inverses per aigua de boca. O sigui, disposar d'una aigua de boca i per cuinar de molt bona qualitat. És aigua esmotizada, seria el mateix aigua que aconseguiríem a la depuradora del Prat. Agafar aigua, treure la calç i després passar-la a través d'un filtre d'una membrana per retenir totes les salts i deixar no aigua sense salts minerals i sense calç. Una aigua bastant pura. a base d'una qualitat higiènica perfecta. Una mica tova, moltes vegades es troba estranya, inclús, i això no té res a veure amb aprofitament del més aigua. Mira bé aigua destilada, pràcticament. No, no exactament, perquè l'aigua destilada és una aigua industrial, és una aigua inerta, és una aigua que ha estat destilada i bullida dos cops per estreure simplement el que són les restes del vapor d'aigua. Seria una aigua tactada, que es diu, una aigua osmotizada, una aigua que li hem arrencat artificialment totes les salts, tot el que pot ser un contaminant o tot el que pot ser una calç. Quan parlem d'aigua de pluja, no s'acostuma a fer servir com a aigua de boca, com a aigua per cuinar, s'acostuma a fer servir per regar o s'acostuma a fer servir per sanitaris. per al dinodoro i per a rentar-te les mans. Això es fa simplement amb uns filtres de sílex, amb els 165 es pot fer amb l'aigua provinent de la dutxa o provinent de rentar de mans. I dues qüestions més, una me la comentaves tu abans i també vull que les mentis aquí perquè la gent ho tingui en compte. I una altra, abans de preguntar-te aquesta, doncs això que es diu sempre, ja aprofito, que tenim aquí un esper d'aigua, això que es diu sempre que l'aigua destilada no és vàlida pel consum humà, que pot provocar molts problemes físics... El nostre cos necessita calç, necessita minerals, necessita una sèrie d'aports, molts cops que ja te'ls aporta la mateixa alimentació. El que passa és que moltes vegades és més un tema de consum, de gust, que no pas de necessitat química, perquè ja dic que Però veure aigua destilada per si no et mata. No, no et mata. El cos no està acostumat. Llavors el cos necessita un ceraport de minerals. Moltes vegades és més un tema de gust que no. El que passa és que si, per exemple, aigües descalcificades o aigua tractades artificialment tenen una càrrega iònica més alta, amb la qual cosa el cos ho nota, un excés de sodi... Cada tractament té les seves, per això hi ha professionals que... Mira, hi ha hagut un error històric que ha sigut a descalcificadors, a la Cuenca Mediterrània hi ha moltíssima cas, amb el qual és un problema a nivell de manteniment, rentadores, calentadors. I llavors hi ha hagut molt intrusisme i molta gent s'ha dedicat, per desgràcia, a instal·lar aparatos no estant qualificats. I què s'ha fet? Ha sigut molt habitual en moltes cases des que el s'hi fica l'aigua al 0 graus, o sigui treure-li tota la calç, però al mateix temps han creat una càrrega de ions tan alta que el que ha fet ha sigut corrore, menjar-se totes les instal·lacions de calefacció, etc. Això ha passat molt sovint, per realment no fer-ho per part de professionals. El que volia comentar era el tema que jo et deia abans que a Espanya l'aigua encara és barata. Encara que ens sembli com a consumidors quan ens arriba el rebut que paguem molt en comparació amb altres països europeus, per exemple Alemanya, que és el cas que jo conec més, està pagant un preu baix per l'aigua, amb el qual no tenim encara una necessitat econòmica d'estalviar. Per exemple un alemany està pagant una mitjana de 6 euros per metro cúbic. perquè a Alemanya també són dels països on no hi ha aigua sense contaminar, en forma lliure, perquè han patit sobretot molt la pluja àcida per part de contaminació provenent dels països de l'est, llavors costa molt de purar aquest aigua. Un alemany, quan li parles que el com és ecològic, ho associa de seguida amb un estalvi. Jo estalvio aigua. Jo recullo aigua de pluja, soc el recullològic, per això estalvio diners, perquè pago molt per l'aigua. Aquí a Espanya, encara ens agrada l'ecològic. però no està al mateix nivell que allà. Ho associem normalment a coses cares, perquè un aliment ecològic és molt sa, però no és molt car. No tenim aquesta percepció que l'ecològica s'estalvi. Jo sempre ho dic, els alemanes no som més ecologistes que nosaltres ni tenen més consciència ecològica que nosaltres, simplement és que paguen més car, per la qual cosa ells ja procuren estalviar aigua i recursos i moltes vegades també són molt eficients com a país. A l'hora de gestionar, és a veure que aquí en Espanya últimament el tema de les senzilles rebrotes renovables, sota el meu punt de vista personal s'ha tractat molt malament. Gent que va fer grans inversions en plantes generadores de la citricitat... Les han deixat penjats. Ni més ni menys alemany. Hi ha uns plans de desenvolupament de l'Andalusia solar en un país que en teoria... No té sol? No té sol. Llavors, la gestió, com veus, és... Jo me'n pregunten, els alemanys realment són tan eficients? Dic, home, jo, els alemanys, jo no crec que sigui més eficients que nosaltres, jo no crec que sigui més treballador, el que sí que els hi admiro és la capacitat de pensar sempre a 30 anys vista. Vull dir, com a país, com a societat, de dir, què necessitarem dins de 20 anys? Doncs anem a començar a fer-ho. D'acord, aquí tenim una... A veure, no es tracta de parlar de política, que estem parlant de l'aigua. Home, hi ha molta política. Evidentment, hi ha molta política. Hi ha molta tendència a privatitzar recursos com l'aigua. Vull dir, al moment que passen ames privades, se suposa que priva el... el benefici abans d'altres consideracions. Això està passant també a Catalunya, a l'estat espanyol. Ara estem immersos en una empleit per la gestió d'aigua estar llobregat, que en principi el Govern de Generalitat l'havia assignat a accionar, si no recordo malament, d'una forma que semblava que era poc clara i ara estan en pleit, però la tendència és privatitzar recursos com pot ser l'energia, com pot ser l'aigua. Jo crec que l'aigua, per exemple, no crec que sigui un subministre que es tingués que privatitzar. Jo crec que hauria de ser una gestió pública i molt curosa per tot el que acabem de dir. Doncs un altre detall, ja veus que efectivament, com tu deies Joan, era una meravella tenir-ho aquí. Haurem de tornar a venir per un altre tema, qualsevol tema dels que toca i que ens caurà la bava. Volia també que es mentessis el tema que em comentaves a mi abans de començar el programa de l'aigua aquesta osmotitzada que es utilitza també per rentat de cotxes. Jo tiro pedres a sobre dels mateixos, em vaig quedar molt sorprès quan quan moltes empreses com la nostra venen equips de rentat de cotxes, llavors l'últim acabat, l'últim es vendit es fa amb aigua tractada, aigua esmotizada, que fa el mateix tractament que he comentat. Llavors clar, aquest rebuig, llavors jo vaig pensar... Pogués-te en malbaratant. Evidentment és un negoci i el propietari de la instal·lació de neteja vol donar un servei als seus clients per reflecturar més, i ho entenc, nosaltres venem els equips, Jo a vegades, com a persona, quan faig la reflexió, no estem malbaratant una mica l'aigua per evitar passar-li el millor un drap al cotxe, que és el que s'ha fet sempre. És una reflexió personal, cada un. Mentre sigui un negoci, hem de fer-ho. Però moltes vegades dius... Repeteixo, prové de la idea que tenim que l'aigua és un bé que està, que no valorem el fet que sigui molt escassa i que pot arribar a ser-ho molt en el futur. A mi la reflexió així general que ha fet Vicenç sobre el tema de l'aigua, la preocupació que ens hauria de causar en un futur proper i el poc reflex que té en el món cinematogràfic, em fa pensar que hi ha alguna mena d'oscurentisme, no sé a veure què us sembla a vosaltres, en relació als problemes d'aquest estil. Jo diria que el cinema, sobretot el cinema comercial, però potser ja en general intenta tapar aquestes coses. Més aviat es dedica a pel·lícules, a històries que no parlin de coses tan properes, que no preocupin la gent, que les distregui. El que es diu sempre, el que es deia tradicionalment del món del cinema. Anem a distreure la gent, que no es preocupi dels temes. Clar, si li poses una pel·lícula que parli d'aquest tema, potser la gent surt del cinema dient El cinema sempre s'ha dit que és un reflex de la societat on vivim, o hauria de ser. Veus que a nivell documental, a nivell d'entitats, hi ha molta preocupació. a tota mena de públic i comercial necessites molts diners. Si en alguna mesura un govern determinat no li interessa tocar un tema com aquest, el que fa és no subvencionar-lo. Hi ha algú que ha tingut la idea de fer qualsevol projecte sobre això però no ha rebut per part de l'Estat i per part de les autoritats cap ajuda per poder-ho fer. I això no deu passar més amb l'aigua. Deu passar qualsevol tema conflictiu. T'ho anava a comentar. A veure, s'estima que les reserves de petroli no passaran d'uns 50 anys amb el millor dels casos, amb el qual estem vivint d'energies fòssils. I tampoc hi ha molts temes que tractin això, aquesta preocupació? No, en absolut. Vull dir, parlem dels cotxes elèctrics, parlem d'una tecnologia que vindrà més endavant, però ja arribarà. Ens acostumem, ràpidament, a pagar més perquè ens estan dient que és un recurs escas i que cada cop costa més refinar. Ara ja, amb aquests dies de moda, estan els països productors de petroli, estan fent una estratègia de marketing o de marketing física de baixar molt el preu artificialment, el preu del petroli, augmentant la producció perquè els Estats Units, que incrementen molt la producció a través del fracking, aquesta tècnica molt anticològica, que es tracta d'injectar aigua a pressió per estreure gas i petroli de la roca, que provoca inestabilitat a la capa freàtica i que retremos... No s'hi surti a compte. Quan ens acostumem, no? Vull dir el que comentàvem, de totes formes, nosaltres no veiem que el preu de la benzina va així. No ens arriba, amb el qual sí que és cert que sembla que o no interessa o realment comercialment el que deia en Joan, millor no pensar-hi o anem al cine a distreure'ns, que també és una opció, evidentment, o aquests temes no... millor no pensar-hi, ja ens ho plantejarem amb el seu moment. Sobre això, aquí també hi ha un documental que va sortir fa un parell d'anys i que també va tenir la seva repercussió, però és això, no com a argument de ficció, no com a gran atractiu de centenars de sales, sinó com una cosa més aviat minoritària, que anaves a Dijon, que t'he tallat. No, no, no, m'estava plantejant, però m'ho plantejava bàsicament a mi mateix, en el sentit que com deies tu abans, per exemple, una pel·lícula com... o interestel·lar o qualsevol d'aquestes, que n'hi ha moltes, que l'altre dia algú plantejava en el programa el tema del postmodernisme, que es fan coses negatives, caduques, sempre del futur i un futur que és negre, que és pessimista i tal. Aquí sí que es toquen aquests temes, però en canvi a l'actualitat, com planteja ell, no es toca. Hi ha una distorsió, no? Doncs no sé que hi hagi una distorsió de dir enfoquem-ho tot cap al final, cap al futur, una cosa que fins no ens afecta perquè com que és un futur molt llunyà que no se sap quan es produirà i en canvi el que és la realitat, el que tenim al costat, el que ens afecta diàriament, tot això no se'n parla. Jo trobo que aquí hi ha algú que mou la mà. Jo tinc la sensació que quan l'altre dia, a mi va semblar interessant el que vas posar sobre el tema del postmodernisme, em va semblar suggerent algunes de les idees que va llançar, molt suggerents perquè crec que són veritat. És a dir, tens la sensació que avui dia en lloc de plantejar les coses es plantegen d'una forma negativa, en el futur, sense gaires concrecions, tot és més o menys indefinit, no és lineal, no és perceptible, no pots analitzar-ho, no saps si t'estan dient això o una altra cosa, mentre que coses que podrien ser molt clares, molt concretes, com les que ha plantejat aquesta nit el Vicenç, d'això no se'n parla. Això no surt. Ho trobo contradictori. Per què passa? No tinc ni idea. No ho tenim tan lluny. A l'Ebre el tenim aquí. És un exemple típic d'aquest perill que parlem. Cada cop més, al riu Ebre es fan més extraccions d'aigua. Ara es plantegen extraccions brutals. Cada cop la capa d'aigua dolça que transporta al riu Ebre és més petita. És la capa superficial. Això comporta que hi hagi una salinització de tots els aqüífers. L'aigua de mar cada cop penetra més i llavors salinitza tots els aqüífers. Què vol dir? Hi ha aigua, sí, però és aigua salada. Amb el qual, si la volem aflormir, ens costarà més. A part, pot ser el final del delta, tranquil·lament. Ahir mateix veia la notícia. Deien si tenim la desal·ladora del Prat, infrautilitzada, per què no la fem servir més, assumint que tindrem cost més elevat i deixem d'estreure tanta aigua del Terjobregat o del Llobregat, d'aquests rius que estem fent servir per alimentar aigua de boca a Barcelona i Rodalies. Adelantem, ja que sabem que el problema es produirà, perquè en aquest moment ha plogut molt, al final d'aquest any, ara no hi ha grans problemes d'aigua, exacte, però perquè no ens avancem al problema, fem servir aquesta infraestructura que a part ha tingut un cost elevadíssim, Vull dir, fem aigua, sapiguem que serà més cara, però deixem que els rius transportin més cabal ecològic, perquè clar, que els rius transportin cabal ecològic vol dir que els sediments que arriben i fan que els delts es perdurin, perquè si no, cada llevantada se'n va a plaça, se'n va a sorra, i la sorra i els delts donen de menjar moltíssimes espècies. Vull dir, és una cadena. Jo m'estic plantejant al voltant d'això i seguint amb el tema aquest, amb la relació de l'aigua, amb el cinema i d'altres problemes que tenim allà sobre la taula i que no acaben de tocar-se amb les pel·lícules de ficció, perquè el que m'ha semblat més interessant és això, com distingir els documentals de la ficció I el que tu has comentat, Joan, m'ha semblat molt encertat. Algú pot pensar que hi ha algun tipus de plantejament paranoic o de conxorxa, però és que és la realitat. Fins i tot em plantejo, estic donant un repàs mental ràpid en altres èpoques del cinema, no només el postmodernisme aquest que ens parlava l'Ignasi, sinó en quina època el cinema de manera àmplia, de manera extensa, ha tractat els problemes de l'època i ha mirat a trobar solucions possibles, i ha mirat de... Vols dir que hi ha alguna època en què això hagi passat? Més als anys 60, això era més present que ara. Per exemple, estic intentant trobar pel·lícules, trobar filmografies, trobar directors que ho hagin fet. És a dir, a veure, si tu, què sé jo, el que passa que no tractaven específicament un tema tan tècnic com aquest, però jo diria que el to... Per exemple, si comparem, tornant una mica a la contraposició de modernisme i postmodernisme, que jo començo a plantejar-me i no tinc clara, confesso que no tinc clara, però que em va sugerir coses el discurs de l'altre dia de l'Ignasi, mentre que avui dia, Seguint aquest fil, el futur, quina solució es planteja de tots aquests problemes? Si un àl·lic de qualsevol pel·lícula que està en el futur, un futur decadent, un futur que tot està destruït... I una pel·lícula que tracti de la realitat qualsevol pel·lícula dels anys 60, 50, inclús dels anys 40. És a dir, toca temes de l'actualitat, del que estava passant en aquell moment i del que vivia la gent. per solucionar aquests temes és més fàcil allò que l'Odara, perquè l'Odara no planteja... ja no es planteja ni el problema perquè ja estem a la crisi, ja estem dintre del conflicte, ja estem dintre del caos i de la negativitat i ja no hi ha res a fer, l'únic que m'agrada és fugir. En canvi, jo diria que tot el cinema anterior sí que planteja temes concrets i intenta buscar-li una solució concreta. Tinc la sensació que això sí que és diferent Jo necessitaria exemples. Mira, estic pensant en una pel·lícula en concret que, sobre el tema del tabac, doncs ho tracta amb molta profunditat, que és El Dilema. No sé si recordeu, de Michael Mann, que aquí li van dir El Dilema, en anglès es diu The Insider, és a dir, una cosa així com l'infiltrat, l'intrus. És una pel·lícula que sí, que tracta el tema de les tabacaleres, de com fan les cigarretes de manera que la gent li crea edicció, com hi ha una persona que intenta fer una demanda perquè això estiri enrere, com un directiu d'una empresa tabacalera vol reconèixer, vol fer públic, vol treure la llum que això s'està fent i com intenten tapar-ho de totes les maneres possibles. Aquesta seria una manera, una pel·lícula. Ara jo no sé si aquesta pel·lícula és moderna, postmoderna... Hi ha molta gent. Chinatown. China Town representa que el Nicholson és un inspector i es descobreix que hi ha hagut alguna persona que ha descobert que hi havia un malbaratament de les aigües de la zona del poble i el maten. L'han matat per interessos, s'analitza tot això i arriba un moment que la pel·lícula descobreixes qui és el manipulador, qui ho ha fet, per què ho ha fet, etc. Per tant, això és molt clar, és molt proper per a nosaltres. En canvi, tinc la sensació que parlar o reflexionar sobre aquest futur però podem pensar en pel·lícules molt concretes i molt comptades. Potser sí que el cinema negre en si també era això però al final acaba sent com una recreació de certs elements, de certs ambients. per fet dins d'un entorn apocalíptic, com es recorda, pel·lícules com Mad Max, pel·lícules d'aquest tipus. El que estem parlant avui ja és una conseqüència de tot lo altre, una guerra nuclear, radiació, manca d'aigua, manca de benzina, la població evidentment manca d'estructures socials, És una conseqüència de tot això que parlem, però si ens està estructurat... Compte que això pot passar d'aquí 20 anys. Ja ha passat. Jo, per exemple, no ho he fet i per tant s'hauria de fer-ho si vols. Podríem analitzar un dia quin tipus de pel·lícula... No, no podem fer-ho. Hem de fer-ho. És la nostra responsabilitat. Tinc la sensació que les pel·lícules anteriors anaven molt més en aquesta línia que les d'ara. Ho mirarem, ho analitzem. No et puc dir si és cert o no, però jo estic superencantat que el Vicenç hagi vingut aquí i ens hagi donat aquesta llum per aquest llum. Aprofitaria una miqueta, que el tenim aquí per demanar-li, allò tan típic potser, però en el cas del Vicenç no es convertirà en una cosa típica ni tòpica que per demanar-te, dintre del que has dit, que ja més o menys ha quedat clar, però perquè ens donis també alguns consells. perquè el tema de l'aigua, doncs el treballem una miqueta millor i perquè no es malbarati d'una manera tan escandalosa potser com ho fem. Jo crec que... jo soc un fer convençut que les noves generacions són molt més intel·ligents que nosaltres i que arribarà un moment que sabran gestionar el patrimoni que tenim, que és la Terra, que és el planeta Terra. Vull dir, és que a part, no ens queda un altre remei. Vull dir, repeteixo, sempre, nosaltres ens ho mirem des del punt de vista occidental, Per desgràcia, la gran majoria del món viu per sota del nivell que nosaltres tenim de benestar, però hi ha una dada que és terrorífica, que és si tota la població del món ha de viure amb el nostre estàndard, necessitem els recursos de tres planetes Terra. Per tant, no dubto que els nostres fills seran capaços de gestionar això. i més perquè nosaltres mentalment tenim unes estructures molt tancades, tenim una edat i vivim dins d'una societat que ens ha encassellat. Els nostres fills, per desgràcia, s'estan acostumant a viure en un entorn molt canviable. Vull dir, tenen molt clar que els brillants moltes vegades han de marxar fora d'Espanya per treballar, que als mediocres els costarà molt trobar feina, que cada cop tindim més l'auto empleo i jo crec que dins de tot aquest món canviant hem d'anar a gestionar aquests problemes i que ho gestionaran segur. I el cinema, l'art en general, però el cinema en concret, i nosaltres sobretot parlant d'això, en el cinema sense condicions, qui podria fer el respecte? Quins temes? Com hauria de tractar aquests temes? Vicenç, Joan, Joan, Vicenç, Francesc, Carme, que ha entrat per aquí ara des de la Patagònia. Acaba d'arribar de la Patagònia, acaba d'arribar de Buenos Aires. No sé si ens saludarà o no, estarà per aquí fora. Però, vaja, què podria fer el cinema al respecte? Podria dedicar-se a fer pel·lícules de ficció que treballéssim? De ficció, però jo crec que seria molt positiu que no siguis inapocalíptiques, no unes pel·lícules sobre el que passarà, sinó realment pel·lícules del que pot passar si gestionem bé els nostres recursos i de quin futur podem donar. Encara que no siguin tan atractives, volia dir que el Lluat no siguin d'acció. Començar a demanar, començar a fer cinema, que aquí ja el van batejar fa unes setmanes, uns mesos, cinema utòpic podríem dir, cinema que busqui una mica solució, que no només busqui entretenir. Torna a sortir aquest tema, el tema del postmodernisme al cinema i tot plegat. Gràcies avui a Vicenç. Un plaer, moltíssimes gràcies per convidar-me. Ja seguirem convidant que tornis un altre dia, que volem sentir la teva veu i sobretot els coneixements i les teves explicacions. Moltes gràcies Vicenç. Sí, ens toca doncs parlar del Woody Allen i de l'última pel·lícula que és Magic in the Moonlight, que és l'última pel·lícula que ha rodat el Woody Allen i que suposo que ens repartirem les feines aquí per parlar d'uns del Woody Allen i els altres de la pel·lícula que suposo que tots haurem pogut veure. Hauríem d'anar a veure-la. Bueno, alguns privilegiats com tu ja l'hem vist. Està bé, és una pel·lícula que ja en parlarem, en parlarem el proper dimarts. Doncs vinga, l'ho dic jo. Moltes gràcies Vicenç, un plaer. Gràcies a vosaltres per acomiadar igualment, ha sigut un plaer. Moltes gràcies per la paciència. No, cap problema, al contrari, la paciència que tu has tingut amb nosaltres. Si anem sense condicions, pumblos.com per tornar a sentir aquest programa, aquestes festes d'hivern, que ho arreglarem, tot el que no ha estat fins ara actualitzat, i a la ràdio La Carta, de ràdio Desver, sempre que vulgueu. Històric, a la Carta, històric, i llavors cinema sense condicions. Ah, ja està tot. Allà estan tots els programes. Moltes gràcies, bon any.