Repàs final: Cineclub Utopia, Beautiful Girls i més

Cinema sense condicions. Hola, bona tarda. Aquí estem, en cinemes sense condicions. Avui, el Francesc Aguilar en control. Què tal, Francesc? Molt bona tarda, Rosa Maria. Molt bona tarda. El Joan Morros. Molt bé. No tan bé com tu, ja ho saps, però bé, bé, bé. Tu també estàs molt bé. I la Rosa Maria Alcalá. Bé, doncs comencem. Avui ja és l'últim dia de programa de la temporada. I no tenim tema, a més a més. I no tenim tema. Tot el tema, tot el programa és el tema. Exacte, és que podem fer tota una mica de repàs de totes les pel·lícules que hem vist o que s'han estrenat o que hem pogut comentar aquí. I què us sembla si d'aquí una miqueta també... I ho farem, farem aquest... També parlem amb Sergi Herrada per fer aquest resum de la temporada del Cine Club Utopia i les activitats que faran, les repassem de nou, les que faran també el juliol. Aquí una mica, quan nosaltres ja que hem començat, ja estiguem en ple rendiment, en ple escalfament i tot. Això. Molt bé. Bé, doncs una salutació pel Xesco, que potser arriba d'aquí... No sé si t'hi dona temps d'arribar. I la Carme em sembla que no podia venir, tampoc. No podia. I el David... I el Jaume no ho sabem. Quanta gent, eh? Quanta gent que tenim. El Jaume està en compromisos i en altres ocupacions avui. Aquest està una temporada així, eh? En la qual hem tingut baixes per estudis... És que tenim persones que són molt versàpils, saps? Que s'han convertit de pares actualment. Llavors, els nens petitets absorbeixen quantitat, eh? Llavors, clar, la dedicació ha de ser, lògicament, intensa. Però el programa ha sortit cada setmana, us heu adonat, eh? No tenim problema. Jo, per exemple, us puc informar que fa 10 minuts, abans d'entrar aquí, que acabo de veure, per influència vostra, una pel·lícula que se'n havia escapat en el seu moment, que és Beautiful Girls. A veure, m'ha agradat, però em sembla que hauria de fer algunes consideracions en relació... A mesura que vaig fent anys, i cada vegada en tinc més, tinc clar o tinc la sensació que la vida... A mi se li ocorreix, no? Comple anys. Tens unes ocorrències. Em podia haver parat en algun moment, però no passa. Segueixo acumulant dies i hores. Ben fet. No, el que passa és que tinc la sensació cada vegada més que la vida passes per diverses etapes. i que a cada etapa té, lògicament, les seves coses positives, negatives, però que vas evolucionant, i que els ulls amb què mires la vida no és la mateixa quan ets adolescent o quan ets molt petit. Els 15 anys, no? Els 5 anys no és el mateix que els 10, els 10 no és el mateix que els 15, els 15 no és igual que els 23, i així successivament. I aleshores aquesta pel·lícula, m'imagino que si jo l'hagués vist quan encara era adolescent, no, post-adolescent, és a dir, que pels 23, 24, 25 anys, o fins i tot als 30, doncs segurament m'hagués atrapat molt més del que m'ha atrapat ara, perquè tu vines lògicament amb uns altres ulls. Amb una altra innocència. Amb una altra innocència, amb una altra valoració. Amb il·lusió, també. Sí, sí, diferent. Vull dir, tens una valoració diferent. Llavors, potser en aquell moment t'haguessis atrapat per coses que en el fons tu mateix vivies, segurament, en aquell moment, i ara et semblen això, doncs et semblen joves, infantils, adolescents, i no te les valores de la mateixa manera. Amb tot, jo no sé de coses que sí que m'han rotat atractives, Una de les coses que parlo de més atractiva, i penso que a més a més les pon a la realitat, és com la dona és molt més madura que l'home. És a dir, des de molt... A la pel·lícula queda clar per diversos personatges que van sortint, que els xicots que són encara adolescents, perquè a més a més l'adolescència, com sabeu, en els últims anys i en les últimes èpoques s'ha allargat, i als Estats Units que ja van adelantats, doncs això els hi passava ja abans que a nosaltres, doncs clar, la gent té vint i pico d'anys i encara és molt adolescent, amb moltes coses, amb unes reaccions molt primàries, no? Però, en canvi, les dones que surten a la pel·lícula i algunes reflexions que hi ha, hi ha una cosa que m'ha agradat molt, que és la peluquera, quan fa una mena de descripció de lo que els hi ha dels homes, que són les tetes de la teva manera, els culs de la teva manera, i aquell que es pinta tots els quadros a la paret, va pintant tot de noies sexsímbols i postes, de dones despullades. Explosives. Em sembla que la reflexió que els hi fa la noia, la peluquera, en els xicots, està carregada de raó i de sentit comú, però en el fons els homes no ho acaben d'entendre. O sigui, perquè estan en una fase, jo penso, molt diferent de la que poden estar elles. M'ha semblat molt, per altres bandes, això molt interessant, però potser... No la diria que és una pel·lícula extraordinària, però crec que canviaria d'opinió, si, com repeteixo el mateix idea al principi, si l'hagués vist molt més jove i no pas ara des de la meva perspectiva, no? Sí, segurament el que em va passar a mi. Jo també l'havia vista, que era molt més jove, i em va agradar moltíssim. Quan he tornat a veure, m'ha tornat a agradar, però reconec que ja també la mirava d'una altra forma, i més crítica també. Perquè és veritat, nosaltres... A veure, com a espectadors, tens tot el teu bagatge... que t'acompanya, i llavors no mires igual una pel·lícula. Però ja, no només ja des del punt de vista fins i tot del moment de la vida en què et trobes, sinó ja fins i tot... Cinematogràficament. Cinematogràficament, exacte. Hi ha moltes més aspectes que t'influeixen, no? Sí, sí. Hi ha alguns aspectes del guió que penso que podien haver estat millorables. Els actors estan molt bé. Penso que és veritat que la Tària pot estar molt bé, molt maca. Però és el món jovenet, deu tenir 13, 14, 15 anys. Està 13 o 14, sí, no? La Uma Thurman està preciosa, està encantadora. Crec que fa un paper curtet, eh, la Uma Thurman. Sí, sí, però l'omple, omple la pantalla. Sí, magnífic. I bé, trobem una pel·lícula fresca per l'època, diríem, i més o menys, doncs, això, molt pensada per un públic d'una... Més ja et jove, eh? És a dir, perquè si no, penso que... Que les coses no estan tan fines. I a més, en final, feliç, també, no? Bueno, al final és discutible com acaba, no? Sí, jo... Bé, potser és massa feliç, en algun aspecte massa feliç. Exacte, el que seria socialment feliç, o el que es pot admetre com a feliç, no? Diu, accepta el que tens, evoluciona com puguis i cap endavant, no? Relativament realista, no? Hi ha diferents personatges. Sí, sí, diria una mica... Bueno, has d'oblidar una mica... Passa aquesta etapa allà de l'adolescència, d'aquest inconformisme, d'aquest no sé què vull ser a la vida, no sé què vull fer, o jo tenia unes il·lusions, jo volia ser músic, volia ser no sé què. Bé, doncs potser has de ser això que dius tu, no francès, realista. Ja està. Però aquí, per exemple, en el fons m'ha dolgut, jo no sé si ho he entès bé, perquè clar, com que havia de venir al programa i la pel·lícula no s'acabava, ja volia anar molt de pressa, quan al final de la pel·lícula representa que el xicot principal, que és pianista... es queda amb la seva nòvia, quan de fet tens tota la pel·lícula de la sensació que ella està més interessat amb una nena de 13 o 14 anys, i que com a personatge li resulta molt més atractiu, molt més interessant, i fins i tot ell se'n dona compte que com a dona serà molt més interessant la dona d'ella de 13 o 14 anys que no la seva nòvia actual, jo em quedo amb el dubte de si realment la solució que li dona al final és la millor. Bé, no oblidem que és una pel·lícula americana, és nord-americana, i ells són molt conservadors en aquest aspecte, no?, i el tema de la família, t'has de portar una vida més o menys... dins d'uns tòpics, no pot sortir-te massa d'aquí. I, home, clar, a veure... Però l'altra solució què seria? Esperar que tingués? La nena li diu, espera cinc anys. I ell, en principi, ho entens, ho admet, no? El que passa és que després això queda distorsionat. I a mi potser m'hagués agradat més que s'hagués esperat aquests cinc anys. Però en cinc anys poden passar moltes coses. És a saber, no? Si un té un amor autèntic, això es conserva. Sí, però jo crec que hi ha una mica... Que romàntic ens ha sortit avui. En Joan està avui increïble. Està pletòric. Però jo crec que una mica el personatge de Natalie Portman, la nena aquesta, és una miqueta com un... representa un ideal, és com un símbol d'un ideal de dona també. Però és molt subtil, la nena, capta coses que els altres no capten, inclús capta com és ell. I té una maduresa fins i tot impròpia de la seva edat. Tampoc és normal una nena així. Per això jo crec que ell se'n dona compte que aquella dona és molt més interessant que la seva nòvia, i en el fons, i sent un atractiu, no parlar físicament, sinó com a persona... I llavors a mi em dol una mica que això, que el final aquest sigui tan conservador, a la fons. De moment marxen junts, tornen junts cap a Nova York. Segurament ell s'adona que és possible que s'adoni més o menys inconscientment que el personatge d'aquesta noia més joveneta... Fins i tot està com per sobre d'ell. I el superarà. I se'l menjarà. Amb la qual cosa prefereix que hi hagi una persona que el pugui acompanyar. Però això no surt. Això és una interpretació que fa que podria ser vàlida. És a dir, no dic que no. El que passa és que això en la pel·lícula no hi és. No surt, però una miqueta sí que el pots anar deduint. Perquè ella sempre li dona l'última resposta. Ella té l'última paraula. D'acord? Llavors, està clar que d'alguna forma el seu enginy la seva capacitat de reflexionar sobre les coses, doncs, bueno, com tu dius... És molt superior a les altres. Sí, és més subtil, no? Llavors, segurament li provoca aquest vertigen que la persona que ja coneix des de fa temps i que al cap i a la fi ha vingut a buscar-la, doncs li dona més seguretat, no? Ja sap el que tindrà. Bé, som conservadors tots una miqueta, eh? Fixeu-vos, eh? Jo, en quant a aquest paper que estem dient d'aquestes dones, que està claríssim, no?, hem coincidit que és sobretot Natalie Portman, New Maturman, no us sembla que potser és una... Fins i tot és una prolongació o una projecció de la noia que és Natalie Portman, de l'ideal de dona que representa, que encara és una nena, que encara està en projecte, és una dona en potència, el de Uma Thurman. Uma Thurman seria una miqueta aquesta nena que ja ha crescut i ja és una dona, també. Sí, perquè en el fons el que passa és que... Tots els amics van anar darrere d'aquesta dona. Tots van anar darrere i tots senten el seu desengany, no? Sí, però tots van anar darrere perquè no estan alçades, però en el fons tampoc capten que... Els capta per la bellesa, diríem, perquè és una postura molt impactant com a figura, diríem, com a dona, no? Vull dir, molt sexy, molt atractiva, molt bellesa, molt vella, no? Vull dir, era ella mateixa. Sí, sí. Però el que també era clar és que la resta... Perquè, clar, una cosa que també m'ha fet gràcia és que és una pel·lícula que no és urbana, és de pinta un poble i, per tant, jo que soc més aviat urbanita i que m'agrada Barcelona i que no sé si en un poble també m'hi sentiria igual de bé que Barcelona, saps? No he viscut mai en un poble, per tant, no ho sé. Però, en el fons, noto que tota la dinàmica que es crea, inclús entre els amics i entre elles, inclús, doncs és molt de poble. En una ciutat això no passaria d'aquella manera. Llavors, és una cosa que també li dona un al·licient, un atractiu, de veure com la gent es mou en aquest poble. I, clar, una altra cosa que queda clara és que mentre la Uma Thurman o la nena joveneta són gent amb personalitat i pensen en criteri, les altres dones que hi ha per allà són bastant més superficials, eh? Jo després us parlaré... Excepte la peluquera. Excepte la peluquera. Sí, perquè l'altra dona, la que està casada, que és l'únic amic que està casat i que té fills i que més o menys el veus que està content i conforme amb la seva situació, tampoc no participa gaire. No surt, no surt. No expressa tampoc les seves idees. Jo després us parlaré, si us sembla, d'una altra història d'adolescència que he vist aquesta setmana mateixa, d'un director molt, molt interessant per mi, del que he pogut veure ja pràcticament tota la seva filmografia, perquè és curteta, I que, curiosament, si us fixeu, darrerament hi ha moltes històries d'adolescència en el cinema espanyol, fins i tot. Vull dir, ràpidament podem pensar en Verbo, podem pensar en Niños Salvajes i podem pensar en la que us parlaré després, que és Ifeberg, que passarà completament desapercebuda, però que és una gran pel·lícula. Però ara, si us sembla... podem fer aquest salt que havíem dit aquí al Cineclub Utopia, al Casal de Jovec. Però Rosa Maria, digues, digues. O si no, després de parlar amb el Sergi. Vinga, doncs ens guardem aquests temes. Parlem amb el Sergi. Seguim ja a Sergi Herrada. Sergi. Hola. Bona tarda. Què tal? Gràcies per estar aquí amb aquest últim programa de la temporada en el qual fem un resum i per això t'hem demanat, i a tu t'ha semblat bé, fer també un resum de... de com ha anat la temporada en el Cineclub Utopia, aquí en el casal de joves, del qual tu formes part. I ens agradaria això, Sergi, que ens fessis una miqueta un resum ràpid del que ha estat el Cineclub, quantes pel·lícules heu passat, quines són, els títols, més o menys, ja els hem anat repassant aquí, però volem fer un recordatori, que sempre està bé, sobretot en l'últim programa de la temporada, i després fer una miqueta un balanç. Quantes pel·lícules heu passat, Sergi, aquesta temporada, des del setembre? Nosaltres, bé, del setembre fins ara hem ficat una cada més. Sí. Van començar amb Cisne Negro. vam fer Código Fuente del fill del David Bowie sí, sí, molt interessant vam agafar una pel·lícula una mica més antiga Mystery Train del Jim Jarmusch també és molt interessant no me'n recordava d'aquesta anem bé vam anar una mica més juny vam anar fins al Japó i vam posar Confessions que va ser la pel·lícula que va triar Japó per competir amb els Oscars que va poder veure el Festival de Sitges fa un parell d'edicions Perfecte. Després vam tirar a l'Usagú amb Woody Allen i... Midnight in Paris. Midnight in Paris. Midnight in Paris. I, bueno, en un mundo mejor va a tocar el febrer. De la Sousa en Villar, molt bé. Incendis al març. Va a Guiners al abril. Una separació en el maig. Que és una de les meves pel·lícules favorides de la... No l'he vist jo. Sí, sí, jo també la vull comentar després ja com a una de les millors d'aquesta temporada. No l'he vist jo. Molt bé. Això fan unes 11 pel·lícules, si no he comptat malament. Bueno, no, una miqueta menys, no pot ser 11. 10, 10 han de ser. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10 pel·lícules. 10 pel·lícules. I em deies, i jo et preguntava abans d'entrar en antena, que precisament l'arba de la vida, de la qual vam parlar fa un parell de setmanes, havia tingut un èxit relatiu força important. Vull dir, havia estat una quantitat, havien vingut una quantitat de persones més o menys com sempre, cosa que per una pel·lícula tan difícil... Molt bé. un temps, o sigui, vam ser al voltant de les 20 persones, que és el públic habitual que tenim, i bueno, la gent, van marxar dues persones a acabar. Ostres, els hi veu tots els diners. Van aguantar com dues hores de pel·lícula, i saltava mitja hora per acabar. Però bueno, es van aixecar i van marxar. però la resta els va agradar bastant. Hi va haver un diàleg també? Fem un col·loqui després o no? La gent va sortir una mica que necessitava paï tot el que havia fet. Ja, ja, ja. Que si els havia agradat, no? Però si semblava superpictòric, molt... Molt alt, va coincidir tothom, clar, que la part del Sompen era la que quedava una mica més... Fluixa, sí. Fluixa, sí, que s'acabava d'entendre una mica tot. Però, clar, que necessitaven compaïr tot el que havien vist, tot el que havien sentit, tot el que havien... Bueno, ho trobo normal, eh? Però, bueno, jo estic content. Molt bé, molt bé. Hi ha una aposta molt arriscada, la persona més arriscada d'aquest curs que he explicat. i la gent va respondre bé. Quants anys porteu amb el Cine Club, Sergi? Doncs he fet aquest maig passat, bueno, maig-juny, hem fet 5 anys. Molt bé, i el balanç d'aquesta temporada respecte a les altres, com ha estat? A veure, jo estic content perquè el nostre públic s'ha fidelitzat bastant, o sigui, tenim un públic bastant fidel, no és que vinguin a totes, Però sí que hi ha com això, com 10 o 15 persones que les vas veient, que a mi no venen a totes perquè se salten alguna i tal, però potser ja l'han vist o no els interessa, però sí que van venir, no? De fet, hi ha gent que diu, no, jo em refio, jo encara que no la conegui i tal, jo vinc perquè sé que... A més, sempre que he vingut, sempre m'ha agradat la pel·lícula, no? Això està bé. Això és molt interessant. A mi m'agradaria que el nombre sigués una mica més alt. Però, bueno... Bueno, però també els habitants, està d'acord amb els habitants que pugui tenir, senyor? És que és això. Sí, però bueno, que em conformo amb deu més, eh? Ja, ja, ja. De mica en mica, de mica en mica. Ni en fem la crida. Quines previsions teniu de cara a l'estiu i de cara a l'any que ve? Bueno, està la cosa una mica complicada. Està la cosa una mica complicada perquè... Nosaltres paguem drets d'exhibició. I no sé si els heu pagat alguna vegada, o sabeu per on van els tiros, però una pel·lícula a nosaltres em costa entre 180 i 240 euros. Són diners, són diners. Comptant que la gent no ens paga 3 euros i que venen 15 o 20 persones, com a molt traiem 60 euros. Hi ha un dèficit aquí. L'Ajuntament ens dona molt de suport, ens dona una subvenció... però igualment no arribem, no? Sempre estem a les festes majors en una barraca, fem el carnestol, fem cosetes, però estem una situació una mica complicada. A mi em sona, ja ho parlarem si vols, així en privat amb més detall, però que hi ha uns drets que us costaria una miqueta més barats, eh? Uns drets que si vols ja et dic el nom i perquè la gent que vulgui els busqui però que es diuen umbrela i aquests drets, vaja, per institucions així com és la vostra, sense ànim de lucre, doncs jo penso que sortirien uns 60 euros per sessió, eh? Perquè tot l'any són uns 600 euros. Però, bueno, és el que a mi m'han explicat en altres llocs i això, i crec que la cosa es pot mirar per aquí, eh? Ho dic perquè potser s'interessaria... Sí, sí, en principi és igual, és pagar els drets, però és dintre del que seria l'organització d'embrela. Això, l'organització d'una programació dintre d'una organització d'aquest tipus, no? en el qual vosaltres organitzeu una qüestió cultural i no mireu de fer un profit com fos unes sales de cinema o un altre tipus. Però, bueno, és qüestió de mirar-ho. Ja et dic, ho sé una miqueta de primera mà, però no ho he concretat del tot. Per tant, és una cosa d'investigar i també em sembla interessant, ja que estem detallant una mica aquests fets i que t'agraïm molt que ens donis aquests detalls perquè em sembla que la gent també ho ha de saber. La gent ha de... de saber per què costa 3 euros venir al cineclub. Exacte. A veure, aquí nosaltres en realitat paguem com a soci transitori, perquè som un cineclub, no som un cinema, i realment no estan pagant l'entrega, estan pagant com a condició de soci per un dia del cineclub. Però, clar, és que som superreficitaris, no? O sigui, no ens volem fer rics a costa de ningú, encara que la vegin en DVD... Però tampoc perda diners, esclar, perquè tampoc podeu suportar-lo. Encara que vegin que és una còpia en DVD i tal, es paguen drets igual. O sigui, perquè no es projectin 35 mil·límetres, és més barata. Doncs sí, és veritat això que em va dir. De fet, el director d'una biblioteca d'aquí a prop funcionaria d'aquesta manera. Per tant... Són uns 600 euros a l'any, és a dir, que si feu 10 sessions, doncs ja està, sortiria aquest preu. Clar, doncs mira, encara més barat, encara més barat. Què teniu previst, el juliol? Explica'ns això, sisplau, i a veure si per la propera temporada... El juliol fem dos a l'exterior de Can Genestà, a la darrera de la biblioteca, i fem drive... Molt bé, molt bé. I fem la invenció d'Hugo el 28 de juliol. Ah, molt bé, home. 14 i 28 de juliol. En dissabte. La resta de l'any és en divendres, aquí la fem en dissabte. Comencem mitja hora més tard, comencem a les 11. A les 11. Perquè ho fem a l'exterior i s'ha de fer... Un esforç. Totalment. També enteníem que el juliol la gent està fora fins a que s'agasopa més tard i tal. Clar. Així que preferim retrasar-ho mitja horeta. Doncs que maco, no? Les fosques allà. I realment l'ambient és molt maco. També ens ve més gent, eh?, a aquestes pel·lícules. Clar, perquè Can Gine està ple de gent jove, és a dir... A partir d'aquesta hora està ple de gent, és a dir, hi ha molta gent. Sí, sí, està ple de gent, però també, clar, està ple de gent fent les seves coses. Ja, ja, ja. Que, clar, nosaltres sí que anem per les paules, donem programes de mà, alguns sí que entren a la pel·lícula, però altres potser estan en grup, estan allà xerrant, estan prenent una cervesa. Ho entenem, sí. I no volen entrar, no? Però, bueno, que sí que allà són molt més visibles que la salutopia del casal de joves. Clar. Doncs us agraïm moltíssim des d'aquí, des del cinema sense condicions, que és un programa interessat pel cinema i interessat pel fet que la gent pugui accedir a pel·lícules com les que vosaltres programeu, que tingueu aquesta iniciativa i us animem, Sergi, a continuar i a veure si això que... Exacte. Vosaltres quan torneu? Al setembre. Sí, no sabem exactament a quin dia, però de moment avui acabem i després al setembre continuarem... Bueno, reprendrem la col·laboració amb el Cine Club. El 14 de setembre fem Los Descendientes, eh, també. El 14 de setembre. Allà començant la temporada. Perfecte, doncs... Amb un Joc Cluny en un paper que a mi em sembla brillant. Sí, sí. I amb una pel·lícula que a mi em va agradar molt. Doncs mira, si arribem a temps, si comencem abans, doncs ja en parlarem amb més detall. I si no, ja està anunciat. Si no, ja queda dit aquí, en el programa. Un petit incisme. Sí, sí, endavant i tant. El 29 de juny, divendres, aquí a l'exterior del Casal de Joves, Hi ha una sessió del cinema més jove, fan dues pel·lícules a l'any, una és el Nadal, que és una pel·lícula d'animació, i una altra a l'estiu, que és una pel·lícula ja més per públic adolescent, que es fa aquí a l'experiore del Castell de Joves. El Cineclub col·labora amb el tema dels drets i tal, i fem Atac de bloc. No sé si la coneixeu, va ser una de les grans guanyadores de la darrera edició del Festival de Sitges. que és una invasió alienígena en un subú. Sí, sí. Un grup de joves aquí una mica... Amb barrillos. Amb barrillos. La seva barriada, no? I, bueno, i enfrontar-se als àliens. A mi m'agrada molt aquesta pel·lícula. És molt divertida. Quin dia has dit, Sergi? El divendres 29 de juny a les 11, aquí a l'exterior del Castell de Joves. Aquesta és gratuïta, serà en versió doblada... Perquè les del cinema més joves són doblades, però bueno, es farà aquí a l'exterior del casari gratis. No en coincideixen les dates, Sergi, t'ho he de dir, perquè hem dit que el 14, que seria un dissabte, i el 28 serien les dues pel·lícules aquí a la fresca. Sí, de juliol. Ah, de juliol. Això és el que em fallava. Tens raó. Aquí al casari, a la gespa, atac de bloc. Perfecte, doncs amb aquesta confusió meva, espero que hagi quedat encara més clar per tothom que no ho hagués entès tampoc. Sí, al Cine Club el Juliola cangi i al 29 de juny aquí al Casal cinema més jove. Molt bé, Sergi, doncs us desitgem molt èxit i esperem també que nosaltres estiguem per aquí. Jo si puc passar-me, doncs m'agradarà molt també estar i conèixer. A veure també, si fos una manera que aquest programa també col·laborés, que ho tinguéssim una miqueta més fàcil, ens agradaria molt. Perfecte, Sergi, moltíssimes gràcies. Bona nit. Bona abraçada, molt bones vacances. Bona abraçada. Bones vacances, igualment, si no ens veiem. Bon estiu. Doncs a reveure, gràcies, Sergi. Adéu, bon estiu. Tu no has vist alguna pel·lícula o alguna cosa que vulguis comentar? Sí, sí, sí. Mira, més que res, sempre això, perquè m'agrada anar tancant cosetes, també. Un comentari només que volia fer de la pel·lícula Beautiful Girl, que estàvem comentant, abans de connectar amb el Sergi. A veure, només una apreciació. El personatge d'Uma Turman, que és el personatge de dona que hem dit, aquesta dona meravellosa, que és una mica el somni de tots els homes, de tots els personatges que surten aquí, de fet, és molt senzilla. I les pretensions que té quant a una relació de parella és molt senzilla. Només vull que a la nit, la persona que estigui amb mi, em digui bona nit, dolce nena. Bé, és una... Una persona sofisticada, però tu comentaves que és una persona de ciutat, és urbanita i tal, però bé, però en el fons també, o almenys el que queda reflectit en aquella pel·lícula... Sí, però segurament el que el Francesc sugeria que... Digues, digues. En quant a aquest aspecte, que l'amor és molt senzill. El que passa és que ella té una maduresa, per exemple, hi ha un moment quan ella està en el... El sol fet que després de la nit que van a pescar l'altre... Sí, amb aquella cabana. Ella, el matí següent s'ha anat, queda molt clar el que ha fet. Ella és una persona madura i decideix tornar a Chicago perquè la seva vida està a Chicago, no està allà. I aleshores això és el que li dóna coherència. Però jo em penso que ella ha suggerit una cosa, que potser hi ha una part de veritat, que és que mentre que l'Ulma és una persona més gran també que la nena de 13 anys, I també més madura. Jo diria que intel·lectualment, segurament, el personatge que representa la nena aquesta de 13 anys o 14 és molt més evolucionada que la mateixa Uma Thurman. Tinc la sensació que quan sigui de la mateixa edat que la Uma Thurman serà diferent de la Uma Thurman. Serà també molt madura. Podem proposar al director de la pel·lícula que faci una... Que faci la continuació. La sequel... Doncs jo també, com us deia abans, avançant una miqueta al que parlaria després de connectar amb Sergi i després de que torna a Samaria, no només la pel·lícula, fent un resum, no és un resum, perquè en realitat és un descobriment que jo vaig fer la setmana passada al voltant de l'estrena de la pel·lícula Iceberg, que ara ja us dic el nom, que només es pot veure en els cinemes Alejandra, no sé com s'ha de dir correctament, una de les dues maneres, ja m'agrada, i que és d'un director que es diu Gabriel Velázquez, de Salamanca, xarro, i que ha fet dues pel·lícules, dos llarmetratges i uns quants curtmetratges, també, però, vaja, el que s'ha estrenat en cinema és un llarmetratge que va fer juntament amb Xema de la Penya, que es diu Sud Express, que si no l'heu vist és un prodigi de pel·lícula. És una pel·lícula que està basada en un tren que fa el recorregut de París a Lisboa, que jo no tenia ni idea ni que existia, passant per Terres de França, per Castella i per Salamanca. Aquest director està centrat i té claríssim que Salamanca ha de ser el centre neuràlgic de les seves pel·lícules. I amb aquesta primera ja ho va ser. I aprofita aquell tren per explicar-nos diferents històries, sis concretament històries creuades, que es van trobant i destrobant en el tren i que aprofita també per explicar-nos històries del moment en què Europa està situada ideològicament i culturalment i ho fa amb unes gotes de sentit de l'humor que s'agraeixen molt i amb una sensibilitat exquisida. Vull dir, des del començament fins al final no t'avorreixes en cap moment, malgrat que el ritme de la pel·lícula no té res a veure, com podeu imaginar, amb cap de les superproduccions que ens poden arribar a altres països que venen un producte molt determinat. I, en canvi, ja dic, la pel·lícula no té cap mena de desperdici en cap moment i es deixa veure molt bé. Després va fer ja un altre llargmetratge en solitari, que es diu Amateurs, que és la història d'una persona que ja té l'edat justa per jubilar-se, 65 anys, i que la seva vida s'està enfonsant per moments. Per aquest motiu, perquè no ho sent massa bé, i de cop li arriba la notícia i la presència física d'una noia que ve de França, acaba de perdre la seva mare... i va parar al pis del seu pare, que coneix per unes cartes, però que no és aquest, el pare. El pare havia viscut en el pis d'aquest home, ja ha marxat, i la noia arriba allà. Llavors aquest home veu com se li obre el cel i com pot tenir una altra funció a la vida. Un home cascarrabies, no sé com es diria això en català, més aviat que es baralla amb tothom, i que en canvi troba aquesta noia i li dona el millor de si mateix, i troba una altra alegria per viure, amb tots els problemes que això pot comportar, de com veuen els altres la seva relació, que en realitat és paternofilial, però cadascú pot pensar una cosa, la policia que vol saber què passa amb aquesta noia, tota una sèrie de qüestions. I la mena de gelosia també, de protecció excessiva que li agafa quan Aquesta noia es comença a trobar amb un xicot i tot plegat. La història és dura, és difícil, però és també una història enorme, que val moltíssim la pena veure. I aquesta setmana s'ha estrenat aquesta, Izeberg, i ja és la culminació. Està al cinema, està en un cinema. Jo penso que és una barbaritat que sigui així, perquè és molt difícil de veure. Passa, passa molt. Hi ha una altra pel·lícula que jo la vaig veure l'altra setmana, que no sé si em van parlar, Evelyn, em van parlar aquí d'aquesta pel·lícula. Em sembla que sí, que la vas comentar. Sí, sí, sí. És la pel·lícula que va d'una noia, em sembla que és del Perú, que com l'enganyen i la porten a Espanya... Ah, sí. La fan dels barrisos. La converteixen en prostitutes a les blanques, no? Sí. És una pel·lícula de denúncia i només l'estan fent en un cine. Jo penso que és una pel·lícula de lo més fortet que he vist en aquest sentit, sobretot de noia de denúncia, i que et commou i t'arriba perquè et poses a la pell d'aquesta noia i, bueno, et sulfura, et pujaries per les parets, no? És a dir, realment... és molt forta. I només l'estan fent amb un cine. Doncs val la pena, val la pena que promocionem aquestes pel·lícules perquè les altres ja les coneix tothom i les ve... Sí, i ja estan en els canals tradicionals i comercials. Jo n'he vist també una que em sembla que l'estrenen el divendres, que és una pel·lícula francesa que es diu... Elles, no sé si n'he parlat, no en sona, l'estrenen aquest divendres vinent. L'estrenen aquest divendres vinent i que hi ha una extraordinària interpretació de la, com es diu, la famosa actriu francesa, m'han penjat al cap, la que feia, la interpretava l'Eve del Ser, la Vinoche, la Juliette Vinoche, es llueix amb aquesta pel·lícula i va d'una, ella és periodista d'una revista d'aquestes importants franceses i que es proposa investigar la prostitució dintre de la universitat. És a dir, concretament entra en contacte amb dues noies, té a la pel·lícula un cert morbo, juga inclús amb escenes eròtiques que estan molt ben descrites, perquè la pel·lícula està dirigida per una noia polaca que no me'n recordo com es diu, la música és excel·lent, està molt ben triada, música clàssica, Estèticament la pel·lícula és preciosa, té un ritme també molt adequat, però hi ha elements morbosos i aquest contacte, aquesta mena d'entrevista que ella fa amb aquestes dues noies que són estudiants universitàries, diuen que tenen 20 anys aproximadament, encara no han acabat la carrera i estan a la universitat estudiant, que es prostitueixen per pagar-se la carrera. Aleshores ella, interessada pel tema, comença a investigar-les, a fer-los preguntes, a fer qüestionaris, que expliquin elles per què estan fent això... I en certa mesura, ella és una dona casada amb dues criatures, i en certa mesura podíem dir que aquesta mena de discussió, de debat, o de descobrir el que estan fent aquestes noies per prostituir-se, etcètera, li fa replantejar-se moltes coses amb ella, la seva vida en parella, la seva relació amb els seus fills, inclús la seva pròpia sexualitat. I aquí, si hi ha alguna cosa que està a la pel·lícula, jo penso que té algunes coses que es podrien, potser exagera el morbo en algun moment, tot i que és un morbo molt delicat, molt femení, perquè es nota que hi ha una mà femenina en la direcció de la pel·lícula, i que és molt sensible i molt així, jo penso que a moment hi ha coses que són discutibles o matisables, però una cosa que és indiscutible és com veus l'evolució de la pròpia de l'actriu, d'ella, i ho fa perfecte, és a dir... És una dada que ja es veu que ja comença a tenir més anys que l'havien vista amb anterioritat, però que a nivell d'actriu està extraordinària. És a dir, una pel·lícula que val dir la pena... Si està a temps, em sembla, que suposo que sí, d'anar als premis César del cinema francès, no m'estranyaria, l'any que ve no m'estranyaria que donéssim premis d'interpretació, perquè se'ls mereix, eh? No, és fantàstic. De fet, estem parlant a moment de pel·lícules molt properes en el temps, o fins i tot futures. Clar, perquè em sembla que l'estrenen el diverses. Hi ha una altra pel·lícula francesa. Aquesta és francesa o és polaca? La directora és polaca, però la producció és francesa. Polònia, França, i em sembla que també hi ha un altre país. Una coproducció. Llavors sí que deus ser interessant. Jo sé d'una altra pel·lícula francesa, que també l'estrenen aviat. De fet, ja fan el dia 26, o sigui, divars vinent, fan una preestrena a l'Institut Francès, que és La Delicatès. Allí l'he vist, eh? L'has vist, eh? Ah, molt bé, què tal? És del... Bé, el realitzador, el director, és el David Fuenquinos, que és el mateix escriptor. Primer era una novel·la, aquesta era una novel·la. Jo l'he elegida en francès, perquè, bé, amb les classes que estic anant i tal, l'he elegida en francès. Llavors, després van decidir fer la pel·lícula. I és la primera pel·lícula que fa, eh? La fa amb el seu germà, eh? I la protagonista és la Audrey Totoo, la famosa d'Amelie. Exacte, exacte. Els l'han passat a l'indult francès, deu fer un parell de setmanes. Ah, ja l'han fet una... Deuen tornar a repetir la mateixa exposició, vas d'estrenar-la. Segurament, sí. Però no m'estranyaria que no l'ha estrenat, segur? No, a mi ens van comentar que encara és una preestrena, encara és una avantpremière... A veure, a mi... I que aquella setmana ja sí que l'estrena. No m'estanyaria que la novel·la, la novel·la que està escrita pel propi director, ja me l'ha ajudat en el rodatge, però la novel·la en sembla que l'ha escrita ell, tingués més interès o més força que la pel·lícula. Perquè la pel·lícula, a veure, deixa'm un punt de vista, no vull dir que això tinguin la veritat, això que em va produir, veure la pel·lícula. Tota la primera part no em va agradar gaire, inclús diria que hi havia coses que no m'agradaven, i el que passa és que té un final, realment, de cop i volta la pel·lícula puja i té un final que no t'esperes i llavors et commou. És a dir, és una pel·lícula que fins i tot a la part final et toca la fibra sensible perquè te'n dones compte que totes les coses lliguen i totes les coses... Però tota la part del principi, doncs no sé per quina raó, no m'acaba de funcionar. Val a dir també que jo a aquesta actriu li tinc una mica de mania, o sigui, no és les meves actrius preferides. Llavors, jo tinc la sensació que potser si aquesta pel·lícula, quan he de dirigir aquesta senyora, l'hagués fet una altra, doncs potser m'hauria agradat més. Però és que no li... Aquesta noia, tot el que li veig, no sé què passa. Jo no la valoro tant. No sé quina és la raó, eh? Sí, evidentment m'acaba d'acostar. Emely estava molt bé, feia un paper... Emely, per mi, és l'única pel·lícula que ella... Penso que potser encara continua fent una mica aquest paper. Potser perquè li mires aquella cara a una poble que és molt guapa, és molt agradable, no? Sí, ha quedat estereotipada, no? Amb un paper determinat... Sí, l'he vist en moltes coses, eh? L'he vist en moltes coses, eh? L'he vist en moltes... Recordo una que era de la coquet, o sigui, de la... de la Coc, com es deia aquella famosa senyora que va inventar, va posar de moda... Ah, Coco Chanel. Perdona, Coco Chanel. I, a veritat, em passava el mateix. És a dir, no me la crec. No és una personatge que, com a actriu, a mi no m'acaba de funcionar. I, en canvi, és veritat que Amélie estava molt bé. Doncs sabeu que és una presa... No sé si és una... O és l'actriu francesa millor pagada, actualment. Clar, perquè Amélie va tenir un èxit, va ser un èxit tan brutal que... Era la de catapultar. Però jo no sé si a la llarga, bé, no ho sé, això no ho sap ningú, però no sé si a la llarga serà una actriu que tindrà, bé, tanta continuïtat, no ho sé. Ja quan vegi la pel·lícula que tinc intenció de veure-la. Al final guanya moltíssim, però al principi jo no hi entrava, em postava molt d'entrar i no... Bé, la història en si també és que al principi també és més trista, no?, és... i a més està ambientat amb els anys 80 tinc un problema que quan una pel·lícula no m'acaba d'entusiasmar m'oblido ràpidament i llavors ja no me'n recordo com anava me'n recordo al final que em va impressionar però si t'hagués d'explicar què és el que m'empressiona i que em va emocionar no me'n recordo exactament ni el que era a veure si jo la puc veure i també la podem comentar a veure un altre avançament del que es farà a l'estiu i que, curiosament, com ja sap tothom, no es va estrenar aquesta setmana perquè estava el futbol pel mig, curiosament va ser Prometeus, que és la seqüela d'Alien i que l'han deixat per l'agost, per quan ja s'hagi acabat el futbol i suposo que les Olimpiades i tot. Ens ha passat el tràiler i realment és impressionant. Jo trobo que si la pel·lícula És tot com el tràiler, no m'estanyaria que fos un excitas, eh? Doncs vinga, estarem esperant-la amb candeletes perquè, vaja, el Ridley Scott, doncs ja confiem en ell com a director solvent. I si us sembla, doncs podríem fer començar ara ja i fins al final del programa aquest repàs promès de la temporada, del que ens ha agradat més. Està clar, ja com l'arbre de la vida, com a pel·lícula una miqueta de referència, no?, un abans i un després per molta gent i fins i tot amb Joan dient que era una pel·lícula que li havia fet capgirar una mica la seva manera de veure al cinema... Em vaig apropar a vosaltres, suposo que sou conscient que vaig dir que vosaltres fèieu aquesta forma d'analitzar les pel·lícules, jo no, i llavors la primera pel·lícula que em vaig acostar a la vostra forma d'analitzar o de viure una pel·lícula. I la clau estava en el que no necessàriament una pel·lícula s'ha d'entendre des del començament al final, sinó que has de deixar-te portar per les imatges, pel que et proposa, per la poètica... Aquesta és molt poètica, jo penso que això és el que em va tocar a mi perquè les imatges són molt velles... Entenc que hi hagi gent que s'avorreixi pel camí o que no entri en el tema o que trobi el tema que no està prou estructurat i prou ben explicat, però a mi em va seduir. És a dir, és una pel·lícula que... Jo estic esperant el moment per tornar-la a veure. De moment penso que encara no estic preparat. Us ho dic així directament. La vaig veure i ja us vaig dir que no. No en que no estiguis preparat, perquè això no m'atreviria mai a dir-ho. Doncs ja ho dic jo, no cal que ho diguis-te. Però sí, jo també la vull tornar a veure. Penso que sí que és una pel·lícula que s'ha de veure dos vegades i potser més, no? Sí, perquè té molta cosa, té molta cosa i s'ha de veure amb atenció. I no sé fins i tot si fraccionada, no? Així per parts. Perquè tota seguida també, Déu-n'hi-do, és un esforç. Jo el que passa és que estava pensant quines pel·lícules m'han arribat a tocar molt aquest any i la veritat és que trobo que aquest any no ha sigut un any de moltes pel·lícules. No gaire, això ja aquesta temporada. Jo tinc la sensació que hi ha més pel·lícules anteriors. Per exemple, jo trobo que el curioso caso de Benjamin Button a mi em va impressionar i l'he vist tres o quatre vegades ja i segueix en una pel·lícula que m'entusiasma, i pel·lícules que tinguin, o, per exemple, El discurso del rei em sembla una pel·lícula molt rodona, i pel·lícules així, que siguin molt rodones i molt així, a mi em costa de trobar els títols d'aquest any, és a dir, no et sabria dir... Jo us diria un parell. Quines tens, tu? Una és Les Nens Salvatges, aquesta l'acabo de veure, sí, l'acabo de veure... I, home, jo crec que sí, que aquesta sí que la podem considerar com una bona pel·lícula que ens deixarà un bon record i que la tindrem sempre present. A mi m'ha agradat. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, molt interessant. A veure, el tema de l'educació està a l'hora del dia, no? El tema que comentaves tu, Francesc, no? També de l'adolescència. Adolescència, lo difícil que és la comunicació en aquesta etapa, en aquesta època, no? A veure... a veure, es basa de fetes amb 3 adolescents només tampoc no comença a analitzar què fan la resta de nanos i de nenes i fa una miqueta 3 tres nanos que venen d'extraccions socials molt diferents, també. Hi ha des del nano que és molt humil, molt humil, que, bueno, el pobre no arriba ni ni a pagar res, i a dir-li diners per res, a la nena, que té molts diners i que pot fer el que vulgui, que li regana, mira, és igual un dia el pare li renya, però després el dia següent, mira, regala una moto, no? Tampoc és això, no? O sigui, són molt diferents entre ells, fins i tot també les vivències de les seves famílies, o també són molt diferents. Això està molt ben pintat, eh? Sí, sí, la relació entre els pares també. Com que està tot vist des del punt de vista dels nanos, a mi em sembla que això és una de les coses, una troballa de la pel·lícula. És a dir, que tu contemples aquells pares que a tu et semblen també fatals, horribles, però ho veus perquè ho estàs veient des del punt de vista d'ells. I això em sembla que, igual que els professors també, doncs em pensa que quan surt el claustre i aquells professors d'institut es comporten com es comporten i que la psicòloga es queda sola... perquè els altres no li fan cas, és molt realista. En el fons és, com deia la Carme l'altre dia, és una pel·lícula que tothom queda una mica malament. Jo la pel·lícula m'agrada moltíssim, només li trobo un defecte. És el final, que el trobo exagerat. Jo volia preguntar-li a Rosa Maria per això, perquè tant Joan com Carme... Jo vaig anar amb més gent, a veure, adults com jo també, però tenen venir les meves nebodes que tenen 12 o 15 anys. Elles també es van quedar exclamant, ostres, vols dir aquest final, no cal això, no sé, no cal. Elles es van quedar també molt així, quina reacció que ha tingut aquesta nena. És que no lliga inclús amb el personatge. Sí, és que sembla que no. Llavors jo vaig pensar, a veure, la directora tampoc no crec que hagi volgut fer una escena gratuïta perquè sí. Jo penso que ha posat una escena, a propòsit, una escena forta, precisament perquè et faci reflexionar. No queda només, mira, aquí us plantejo una situació, uns nanos, un sistema educatiu, una família, un tipus de família o el sistema familiar... I ara, quan surts de la pel·lícula, te n'oblides i ja està, no? Te n'oblides i ja està, no? Com tantes altres que hem vistes, no? La classe, per exemple. Tu, la classe, la pel·lícula aquesta francesa, l'estàs veient i després surts i, ostres, m'ha agradat molt i mira quin retrat que fa de l'ensenyament a França, però que és Sant Blanc, que és aquí i tal, no? Però, bueno, ja està. Et deixa tranquil·let, tranquil·leta. En canvi aquesta, dius, ostres, però per què pot acabar actuant d'aquesta manera, no? Que tampoc no ho veus, que això està molt bé també. No es veu només el plantejament que té una miqueta així de detall de lo de feedback cap enrere a veure què ha passat i el perquis es pot arribar. Però com que tota la pel·lícula està estructurada per aquest final, perquè et va dient... Clar, és molt important aquest final. Resulta que tens la sensació que és un recurs massa fàcil o massa fort i massa impactant. És impactant. Impactant, però que jo no el trobo en el tot creïble, o sigui, no me l'acabo de creure. No, creïble no ho és. I aleshores, com que tota la pel·lícula està en funció, perquè aquest final saps que arribarà, no saps quan arribarà ni saps què és... però saps que hi ha un final fort, perquè si no no passaria el que passa... I a més, et vas imaginant una cosa i després no és una altra. Jo almenys m'anava imaginant i després veus que no, que és una altra. A mi en qualsevol cas l'única cosa per mi li falla, però la resta, des de la interpretació, des dels personatges, des dels mons que pinta tant de la família com el món de l'institut, com el món dels propis nanos amb la seva solitud, em sembla extraordinària. Una gran pel·lícula, una pel·lícula que va guanyar el Festival de Màlaga per mèrit. Sí, l'Avis Negador la va guanyar. Doncs jo, de debò, aquest final penso que és precisament per fer-nos reflexionar, perquè la situació que planteja d'aquests tres nanos, veus que al final la que realment està pitjor és la nena. O almenys la que pitjor ho està passant. Interiorment, psicològicament. És la que se sent més sola i la que està més abandonada. Materialment té tot el que es pot desitjar, Però emocionalment i psicològicament, i eines per créixer, per ajudar-la a créixer, no. I llavors, clar, davant d'una situació així, Déu-n'hi-dó, com pot reaccionar una criatura? Com pot reaccionar? A quina situació li pot portar això? Això és molt interessant, perquè de vegades veiem estirabots a l'escola o a la societat i no acabem d'entendre, i de vegades prové d'aquest desequilibri que es va acumulant a l'interior. Aquell intent que ella fa d'anar a parlar amb l'orientadora, amb l'Aina Clotet, que està genial l'Aina Clotet fent aquest paper, l'intent que fa aquella nena i després res per una tonteria, que no sé què, que no la pot atendre en aquell moment, però que ja es queda a dir, ostres, no la puc atendre aquesta nena, ja que ha vingut. És que ells ho saben, que quan venen a demanar ajuda, que ja els costa molt. has d'estar per ells. Has d'anir les orelles parades allà i agafar-los en aquell moment, no? I quina era l'altra pel·lícula de la temporada que destacaves? Aquesta era la primera. Jo, professor Lassart, també la trobo, l'heu vist, professor Lassart. No, encara no he pogut. Però Rosa Maria tenia una altra, no? Havies dit aquesta. Sí, sí, com vulgueu. També podem comentar aquesta, que està més d'això. No, l'altra... L'altra és la que també deia que coincideix amb el Sergi Arrada. La separació. Sí, Nader i Simín, una separació. Aquesta pel·lícula iraniana és genial. Aquesta n'hem parlat. I aquí ho hem parlat en cada cop, en cada programa que un de nosaltres l'anava a veure... Jo encara no l'he vist, però... Deures per l'anglès. Sens cap dubte mareixadora de la millor pel·lícula... Premi Oscar, la millor pel·lícula estrangera de parlar en anglès. És a dir... És una extraordinària pel·lícula que va competir justament amb el professor Lazar. Jo diria que són dues bones pel·lícules d'aquesta temporada, però segurament és veritat que Nader i Samy, en una separació, és superior a Professor Lazar. Però el professor Lazar és interessant. Jo la trobo també molt sensible. No és tan ambiciosa ni toca temes que seguin tan punyents, segurament. Però també té la seva cosa, eh? Doncs a mi... Sí, sí, sí, no, no. Recordem que anava aquesta pel·lícula iraniana, res, amb una pincelladeta. És important, sí. Aquell matrimoni, què volen iranians, a veure, amb professions liberals, tots dos treballen, molt occidentalitzat i tal. que tenen una nena. Té una nena. Però també hi ha el pare d'ell que conviu també amb ells, un senyor també... Que té Alzheimer. I que l'han de cuidar. La pel·lícula et dona una visió diferent, no?, la que tenim aquí, normalment a Occident, d'aquest país. De l'Iran. De l'Iran. És a dir, trenca la imatge que tens tu per la premsa i que te la imagines tu que serà allà. Perquè representa que aquella família, el que passa allà, podria ser perfectament a París, a Barcelona, a Madrid... o a Londres, és a dir, perquè hi ha un element religiós, perquè són, hi ha una, inclús hi ha una problemàtica que fa que una dona actui també en una manera en funció de les seves creences, però allò també podria ser, en lloc de ser l'islam, podria ser la religió catòlica, no? Però fora d'aquests elements que són molt típics, en el fons les reaccions de les persones humanament, a nivell de comportament de la família, a nivell de relació amb la filla, que la filla també és un personatge clau per mi de la pel·lícula, és igual, exactament el mateix que s'hi hagués passat aquí. Sí, perquè l'altra pel·lícula, diguéssim, important que ens ha vestit aquí a Occident d'una imatge de l'Iran és Persepolis, i Persepolis et dona una imatge molt diferent històricament i a l'evolució. En canvi, trobo molt interessant que una pel·lícula molt moderna, com és aquesta, completament actual, doncs ens digui que allà ja hi ha hagut una evolució, un pas diferent. Planteja els dos irans. Jo crec que planteja els dos irans igualment, eh? Perquè hi ha, en contraposició a aquesta parella, però també en contractuant o interactuant, hi ha l'altre matrimoni, el de la dona que ve a treballar a casa d'ells perquè necessiten cuidar aquell avi. I del seu marit, i que tenen un fenomen al seu marit. Exacte, i quina diferència de matrimoni. Aquell sí que és un matrimoni... Tradicional, iraní. Amb tot, podries pensar que si aquesta parella, aquest senyor, fos una noia de fer feines d'aquí i el seu marit fos andalús o fos, què sé jo, de Galícia, com un poblet, o sud-americà, també podries pensar que no hi hauria tanta diferència. És a dir, hi ha dos mons, però dos mons que estan en la mateixa societat. I llavors... Jo, per exemple, una altra pel·lícula... No, però hi ha molta diferència, Joan. Sí, sí, hi ha molta diferència a nivell cultural, a nivell religiós, econòmic... Però no hi és la mateixa diferència entre... Realment estan mostrant els dos països que estan convivint. Però és l'economia la que marca la diferència, sobretot, o no? Sí, jo penso que sí. És a dir, no és la mateixa diferència que hi hauria entre una senyora de neteja que hi hauria aquí, perquè representa que aquell gent, ell és mestre o és abogada, no me'n recordo ara, la dona... I crec que és advocada, sí. I ell també té un prestigi, té un... Sí, una funció d'aquestes liberals també, un empresari... I clar, vols dir que no passa el mateix aquí entre un senyor que sigui catedràtic de qualsevol cosa o que sigui abogat i la dona de fer feines que ve de molt classe baixa... i que el seu marit també és de classe baixa, vols dir que no hi ha la mateixa diferència? Però segurament, segurament. Però jo em referia això. Segurament. Em referia que aquesta diferència que hi ha allà... Però allà és més, amb l'agravant també, de la qüestió també religiosa. Que també hi podria ser aquí. Que potser no està tan acusada ara. No, aquí no està. Ara no està tan acusada, però aquí hi podria ser. Se suposa que vivíem un estat laic aquí. Bueno, però hi ha gent de tot, eh? Hi ha gent de tot, inclús hi ha fatxes que són... No, sí, no, i fins i tot, a veure, el que diem, mai no podem posar etiquetes, mai no podem dir això, les coses són blanques, negres, no? Hi ha molts colors, hi ha molts bonissos, no? El matrimoni de... més benestant... Déu-n'hi-do, també l'actitud del marit també a vegades deixa una miqueta que dius, ostres, quasi que està una mica reproduint també. Una cosa que té molt... Us en recordeu que tot comença que ella, exacte, estan tramitant els permisos i els viscats per marxar. Volen marxar del país. Volen marxar. Ella vol marxar. Bueno, se suposa que ho teníem parlat, que ho teníem més o menys consensuat, però a la veritat veus que ell no vol marxar. No s'atreveix, no vol... Jo matisaria això que dius en el següent sentit. No és que estiguin desacords, sinó que ho matiso. I el mateix és el següent. Crec que una de les troballes de la pel·lícula és que tu, successivament, vas passant, vas veient els raons de cada personatge i al principi de la pel·lícula estàs en contra del marit, a mesura que avança la pel·lícula, quan veus com la dona es comporta amb el pare del marit, que té Alzheimer, et posa el favor del marit, i això, i després un moment de mirat, surt la nena per allà, llavors, és a dir que la gran troballa per mi de la pel·lícula és que tu et fas reflexionar i no estàs a favor d'una o d'altra, sinó que vas passant d'un... d'estar a favor d'una, a favor de l'altra, i que tens les teves raons per justificar una cosa i l'altra. I això em sembla d'una intel·ligència i que està feta amb una delicadesa extraordinària. Sí, perquè és la nena, és la filla d'aquest matrimoni, la que al final la veus que l'estan posant a la tessitura de triar. Com què et quedes? Marxes amb la mare a l'estranger o et quedes amb el pare aquí vivint en aquest país? No l'expliquem al final, però al final és extraordinari. Perquè no t'esperes... a la solució que li dóna el cineasta al conflicte. Per mi ho podeu explicar. No l'he vist encara, la veuré, seguiré... I potser l'entendré millor. Això m'ha passat en algunes pel·lícules. Si em deixeu, ja costa que em tilleu de superficial, però intentaré justificar que no és una decisió tan trivial. que em semblaria que ja és una pel·lícula de la que vaig parlar quan la vaig veure i que, Joan, també recordo que no està d'acord amb l'apreciació meva. A mi és veritat que m'ha passat una miqueta com a tu, Joan, que les pel·lícules d'aquesta temporada, les que s'han estrenat, les d'estrena, vull dir, hem vist moltes pel·lícules de recuperació i d'això que m'han impressionat molt... però d'estrenes m'ha costat força, que m'agradin, fins i tot l'arba de la vida em va costar molt, ja ho sabeu, i no vaig entrar i encara per això deia que encara he de trobar el moment de tornar-la a veure per gaudir-la amb tota la categoria que té, però la pel·lícula que més em va impressionar i que em va fer gairebé saltar d'emoció, i ja ho vaig comentar en el seu moment, és Moneyball. Ah, aquí... Sí, sí, sí, doni, va ser molt polèmica. Aquí es va crear polèmica. Take Shelter seria l'altre, eh? Aquí tens raó, però bueno, jo volia, com sempre, provocar un estirabot i veig que... No, Moni Vol, perquè és una pel·lícula feta amb un vigor enorme, explicada una història poc habitual, a més a més donant-te una visió diferent del que és l'esport i explicant-te que amb l'esport... també, a part de la passió, pot existir la raó. I a més a més, perquè després... De fet, me la van recomanar perquè era d'un guionista... que és Aran Sorkin, que és el guionista de la red social i és el guionista d'una sèrie de televisió que jo segueixo molt poc les sèries, però que me l'han recomanat i també quan pugui faré. La Casa Blanca. L'Ala West, de la Casa Blanca. Exacte. I és un d'aquests guionistes que estan revolucionant i que estan marcando una pauta amb el que és, i això ho diuen els propis guionistes, els que es dediquen a l'ofici. Jo en conec algun últimament que he fet... i que em diuen que aquest està entre els grans guionistes perquè aconsegueixen explicar-te amb un gran interès qualsevol tema, fins i tot si a tu no t'interessa gens aquest tema. I amb aquesta pel·lícula per mi ho aconsegueixen. Jo ho dic de debò, vaig estar a punt d'aixecar-me, però de l'emoció, no per marxar de la pel·lícula, sinó perquè no podia evitar l'emoció que m'estava provocant allò que estava veient, no? Aquesta barreja de comèdia... d'aprofundiment en una història aparentment superficial, com és la d'autosport, per allà entrar en un càlcul matemàtic, efectivament, i una sèrie de combinacions que no són les habituals en el món de l'esport i que per tot plegat, i fins i tot, si m'apureu, la sàvia... d'una introducció d'una manera gairebé per incògnit, vull dir, allò que, com es diu, que col·locar unes imatges gairebé no t'adones de què estan allà, doncs d'unes imatges documentals de la persona que veritablement va fer tot allò que t'expliquen en la pel·lícula, la persona que va protagonitzar els fets... te'ls presenta en un moment determinat. Tu potser, Joan, ni recordes aquell plànon en el qual es veu un home amb barba, que és el que havia revolucionat tot aquest càlcul estadístic dels esports. Això apareix en un moment determinat al mig de la pel·lícula, no al final, allò que fan moltes de dir aquests són els actors veritables, sinó allà al mig. I em va semblar també molt curiós que s'atrevissin en una pel·lícula suposadament comercial... protagonitzada pel mateix actor de L'Arbre de la Vida, curiosament, també. I llavors, bueno, és una pel·lícula que em va engrescar i, efectivament, l'altre, Stage Shelter, que continuo considerant, i gràcies per treure la col·lació, considero i continuo considerant que és una petita joia i molt a prop del que és una obra mestra per la combinació que té els diferents elements que hi ha a la pel·lícula i com els resol tan sàviament i com cada persona que vegi la pel·lícula interpretarà una cosa diferent. I cada espectador es pot fixar amb una línia argumental, amb una línia narrativa, i jo li vaig donar una interpretació, que per mi és la bona, per això és la meva, però que cada persona, la veritat és que pot agafar-se, o si és una pel·lícula apocalíptica, o una pel·lícula de terror psicològic, o una pel·lícula de drets laborals, o una pel·lícula sobre la crisi mundial i les crisis periòdiques que ens assolen i que en un moment determinat poden ser tan grans que s'accege en la nostra vida, és una pel·lícula polièdrica, com poques, i efectivament, fins i tot, vaja, t'he de donar la raó amb aquesta apreciació, Joan, que per mi sí que és la pel·lícula de la temporada per sobre fins i tot de Monibol, eh? Monibol, com a entreteniment, per mi és brutal, eh? I et diu moltes coses que són molt valuoses, però efectivament... Jo penso també que repassant, estava pensant quines pel·lícules potser m'han interessat més aquesta temporada... I una altra pel·lícula que penso que es pot destacar a la temporada és Intocable. Jo penso que ha aconseguit aquest èxit comercial a tot Europa i no sé als Estats Units perquè no tinc informació per la qualitat dels actors, per la qualitat de la història. i perquè és una pel·lícula que t'arriba, és a dir, és una pel·lícula que té una combinació de, diríem, quasi com si vingués de Hollywood, de ser una pel·lícula atractiva, una pel·lícula ben feta, una pel·lícula que té sentit de l'humor, i que, bueno, doncs els actors estan brillants, és a dir, crec que menescutament li han donat, han guanyat molts premis a molts llocs, i crec que aquests premis que li han donat tant la interpretació com la realització com de guió se'l mereixia, és a dir, penso que és una pel·lícula que també ha de destacar. Però no se m'acudeixen més pel·lícules en aquest moment. Jo penso alguna més. No sé si amb alguna així espanyola. Aquella de No tengas miedo. No l'hi vista, No tengas miedo. Els abusos infantils. No l'hi vista, no l'hi vista. Sí, amb l'actor que català, Lluís Omar. Interessant. I que també ha actuat a Eva, que a mi em va agradar molt. Allà de Pelallos, també està de Pelallos. Tres papers en el cinema, que la veritat és que fan que Lluís Omar encara pugi més com a categoria. No, no, que és un gran actor. És impressionant. A mi veus una pel·lícula que no sé si és d'aquesta temporada o ja és de la passada, perquè ja no sabria com... Eva, la pel·lícula. Eva, Eva és d'aquesta temporada. Eva, jo crec que sí. Jo crec que és una pel·lícula d'estacar. És una pel·lícula que la història m'agrada, m'agrada la realització. Penso que els actors també estan... brillantíssims, i tant el Norbert com la noia, com es diu aquesta, la basca, que va... Edurne, no, la Edurne, la... Etura, Marta Etura, que m'agrada moltíssim, una meravellosa actriu, una actriu espanyola, i la Neu també ho fa molt bé, molt bé, molt bé, sí. És una bona pel·lícula, penso que és una pel·lícula recomanable i que, bueno, salva, diríem, la temporada, doncs, aquestes coses que estem dient. Claudia Vega és la nena. Claudia Vega, la nena, a fet, després ens hem altres coses. La nena li dóna sentit a la pel·lícula, està clar, és impressionant. Doncs jo, si em deixeu així, per acabar, parlar d'una altra pel·lícula gairebé, encara més invisible, potser, que i saber. Curiosament, perquè és una coproducció de diferents productores valencianes i una de Marilenya, Tornar Sol Films, I que s'ha estrenat en una sola sala, a Terrassa, li dóna a veure allà. Ignoro completament si s'estrenarà aquesta setmana en més sales. Potser no és una enorme pel·lícula, però és molt interessant i val la pena veure-la. Es diu La senda, dirigida per Miguel Ángel Toledo, protagonitzada per Gustavo Salmerón i Irene Vicedo. que és una noia que ha sortit molt en sèries de televisió, cuenta més una de les protagonistes, i la pel·lícula està molt bé. Una història també similar a Take Shelter, en els pressupostos, perquè ens entenem, i no està gens malament, i la recomano. Ja dic, i espero que s'estrenem més sales, perquè penso que és una mica vergonyós que una pel·lícula... Sí, això passa en aquest moment, eh? ...com aquesta que té característiques de pel·lícula comercial, també, i que es podria veure molt bé en molts cinemes, doncs s'estrenen només en una sala... Hi ha una cosa que és indignant, i és que, per exemple, Blancaneus i la llegenda del caçador, que és autèntica porqueria, la passen a 33 cinemes en tota Catalunya, i tot Espanya, lògicament. I, en canvi, hi ha moltes pel·lícules que tenen un cert interès i que... Aquí reivindiquem les pel·lícules que valen la pena. CinemaSenseCondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa i tots els de la temporada. Vinga, bon estiu, bones vacances. A reveure'm. Adéu. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís durant tot.