Ressenyes (Cuando dejes de quererme, Black Panther, Todo el dinero del mundo, El hilo invisible, Barbara, La enfermedad del domingo), Exposició Pere Portabella i monogràfic Yorgos Lanthimos

¿Lleva pistola, señor Chase? No me gustan. Estropean los trajes. En el pasado fue espía. Mi hijo está prisionero. 17 millones de dólares. O le quitarán un ojo, una oreja, una mano. No me diga que no tiene dinero. Bona nit. Sota el fons d'una pel·lícula que hem vist aquest matí, de fet, i que l'estrenen suposo que aquest divendres, comencem el nostre programa habitual de cada dimarts, que és Cinema Sense Condicions. A Ràdio d'Esvern. Avui, com sempre, tenim l'equip. Falla alguna gent i vindran d'altres. Tenim en Pol Díguer, darrere els vidres, com sempre. En Joan Sardà, bona nit, que està a mà dreta. El meu a esquerra, en Pep Armengol. I en Joan, que us està, en Joan Morros, us està començant a presentar el que farem avui. Avui, de fet, com sempre, farem dues parts. La primera part, que parlaríem de les coses que hem vist, de les explosions a les que hem anat. Hem anat, per exemple, a la Pere Portavella, que ja en parlarem més endavant. Moltes estrenes. Vull dir, coincidim, a més a més, amb que uns han anat per haver vist unes coses, uns altres han vist unes altres. I a la segona part, com sempre, parlarem, ja havíem anunciat la setmana passada, del director grec, Iorgos Lantimos, i que, bueno, ja ens explicaran, sobretot el Pol, doncs ens explicarà quines són les coses, que com ho teníem previst, de tot això, per parlar avui d'aquesta, la segona part d'aquest director, que està pujant, que va més, en certa manera. Bé, comencem, si voleu. Aquest matí, tard, em sembla que ha anat a veure una pel·lícula espanyola, que us ha agradat. Doncs comencem per aquesta, si voleu. Sí, bé, és una pel·lícula de producció basca, dirigida per Igor Legarreta, es diu Cuando dejes de quererme, i, bé, ha suposat una sorpresa, perquè veníem del matí de veure una cosa que presumiblement havia de ser molt espectacular i que ens ha avorrit força, que era la pel·lícula aquesta de Ridley Scott que hem sentit un fragment. I llavors aquesta pel·lícula, doncs, és la cosa contrària, és a dir, en comptes d'una superproducció, doncs és una comèdia que s'aguanta amb tres personatges principals i aquests tres personatges estan encarnats per uns actors que estan en estat de gràcia i fins i tot els secundaris funcionen molt bé en aquesta pel·lícula. Els protagonistes són l'actor argentí Eduardo Blanco, bastant conegut en pel·lícules argentines, que aquí està fantàstic. el lector català Miquis Perbé, que està molt bé, molt bé, i una noia que no sabem, suposem que és argentina, que es diu Flor Torrente, que és una presència realment, vull dir, bueno, la pel·lícula sense ella no... No seria el mateix. No seria el mateix, ni molt menys. És una noia que té llum a la cara, que li pots fer un primer pla i anar-te'n ja, vull dir, perquè és fantàstica i la història està força bé perquè és una història d'aquelles així d'intriga i vas entrant de mica en mica perquè la primera part té un to de comèdia molt interessant i llavors, doncs, és una noia que torna, sí, torna a Euskadi des de Buenos Aires perquè el seu pare biològic l'han trobat. Ell, la família, pensaven que aquesta persona havia desaparegut i aleshores, en un escorcoll de la Ratzaina que troben un zolor d'eta, troben també un cadàver, que és el del pare biològic d'aquesta noia. Llavors, el pare adoptiu, que és l'Eduardo Blanco, l'acompanya a Euskadi i porta les cendres de la mare, que ha mort fa cinc anys, i llavors allà es desenvolupen una sèrie de descobriments i d'incidències i de peripècies que fan molt entretinguda la pel·lícula, vull dir, sempre estàs pendent del que passa i, doncs bé, té un desenvolupament, ja dic jo, molt entretingut. Vull dir, llavors la pel·lícula vira de la comèdia cap al thriller i té unes referències, doncs, al que és la història moderna d'Euskadi, molt ben trobades, encara amb una certa resistència a parlar obertament d'ETA, però ja se'n parla, potser perquè ja hi ha hagut l'abandonament de les armes i ara ja es pot... Dir determinades coses. Hi ha una certa no. Sí, sí, sí. Però és una pel·lícula que funciona molt bé, vull dir que és una pel·lícula molt... una producció molt... És entretenidora i, a més a més, deixa un bon regust. Sí, sí. Hola, Roland. Molt bé. Pol, tu has vist aquest matí... Jo, mira, el divendres vaig veure una pel·lícula que el que passa és que aquí sí que jo... Aquesta per mi és la negativa d'aquest programa d'avui, que és Black Panther, que és el nou personatge que presenta Marvel. No hi ha massa a dir, perquè, de fet, és una... Sí que entre que era molt esperada, però alhora és de la nova fornada, és a dir, són els nous personatges que estan sortint. Ja van presentar Doctor Strange, ja van presentar el nou Spider-Man i ara toca Black Panther, que és una mica la... Li han dit la Black Explotation del cinema comercial, ja més propera. Sí, sí, sí. A més, és molt curiós que s'hagi... Jo havia llegit moltes crítiques que deien que inclús era la millor pel·lícula que s'havia fet de Marvel i vam anar amb el Ferran a veure-la i vam sortir dient uau, però molt dolenta. Però de veritat. Ja. Però excessivament dolenta. Però ara el superheroi és negre? Bé, és un personatge que ja... que és d'herència africana i el que passa és que ja era un personatge així, eh? Vull dir... Sí, sí. No té res a veure amb les panteres negres, clar. No. Però per allà va, una mica els tiros. Jo quan vaig veure el títol em vaig alegrar, però després jo ho vaig descartar. No, no, no. De fet, és més passat. Sempre pensa el millor. Sí. El que donava la sensació inclús era d'estar veient un... un A Todo Gas, un Fast and Furious, allò del Vin Diesel. Sí. Perquè era l'acció, però acció d'aquesta molt buida. I intenten donar-li un toc afroamericà perquè de fet ells han dit que és una pel·lícula feta, ells mateixos diuen, feta per, no para, por i para negros. O sigui, això, eh? O sigui, ells mateixos s'ho venen així i és increïble de veure els estereotips que inclús ells mateixos posen de jugant a bàsquet, escoltant rap tota la pel·lícula i és com... Clar, no sé fins quin punt aquesta pel·lícula realment... Bueno, no sé, s'està omplint internet de bones crítiques i no sé si és precisament per compensar... Bueno, que a vegades quan ens arriben, és el que diem sempre, quan ens arriben pel·lícules de més de 4 milions d'espectadors en França, agafa't. Perquè... I aquí, ostres, jo vaig sortir molt descontent perquè era... Potser era un personatge que pot ser interessant i no sé per què. I l'altre és la d'aquest matí, no? I l'altre és la d'aquest matí que crec que sóc sol ante el peligro, no? Perquè aquí tot te ho veus. Bueno, tu digues el que et sembla, perquè no... Aviam, a mi, per mi... Donem el títol primer, eh? Sí, que és tot el diner del mundo. Sí. Per mi, un programa... Hi ha una pel·lícula que sí que torna aquest relliscot de guió, o sigui, que no és tan ja prometeu, llavors no són pel·lícules que tot i que és veritat que hi ha un desplegament probablement molt gran en qüestió d'art, a veure, estem parlant que és una pel·lícula inspirada en els anys 70, llavors també aquestes coses posen producció i això, però no estem parlant d'un Prometheus, no un Blade Runner, ni un, no? Ni un Exodus. I aquí potser sí que m'ha agradat bastant com planteja el personatge que és el Santana del Getty, o sigui, que de fet és el que està nominat a actor secundari als Òscars i, clar, parla dels segrets potser dels més famosos i més bojarrats perquè al final era un home que era el dels conciliats, no?, que segons la pel·lícula els més rics que hi havia en aquell moment i que es negava a pagar... I de la història. I de la història i que es negava a pagar els segrets del seu net que, clar, per ell era ínfim, no?, la fortuna que li demanaven els segrestadors. 17 milions de dòlars. Bueno, i bajando, eh? Sí, sí. El que ve que és el 4. Va aixec molt, eh? Va aixec molt, eh? Va aixec molt, va aixec. No, no, el tema de com fer... El regateig. El regateig. Però sí que és veritat que en qüestió de personatges m'ha sorprès, no sé si com a bo com a dolent, que els protagonistes justament fossin bastant plans i que fos el personatge del secundari el que té... Que ja no és aquest perfil de Foster Kane, no?, que veiem si feia una o Kane algú que feia una fortuna i a partir d'aquí també hi havia una mena d'acta de redempció i aquí la redempció no existeix. Llavors és un personatge que sostén a vegades m'estava recordant quan veia la pel·lícula el Joker, no? Aquest Joker del Batman que era un personatge que no té una evolució i inclús el Batman allà queda secundari, no? I que el Joker és qui agafa. Doncs aquí m'ha agradat bastant veure un personatge que no té cap mena de... O sigui, té prou arc com per no tenir-ne en quant a la perspectiva del que està passant, no? No ho sé. I això és un tractament que jo crec que, bueno, potser sí que es mereixia la nominació. Però, a partir d'aquí, a mi la pel·lícula va donar de la seva durada... Dos hores i 12 minuts. I 12 minuts. Doncs jo crec que inclús un altre director és una història que l'expliques en 3 hores. Perquè la de coses que passen en aquesta pel·lícula, perquè a mi ja que el mouen, eh, a ell, amunt i avall. Però a partir d'aquí ja podeu començar a destruir-la. No, a mi m'ha agradat al principi, i amb això tampoc estem del tot d'acord tots, perquè ja sabeu que això és molt opinable i molt cadascú de la seva manera. A mi m'ha agradat al principi, m'ha interessat més o menys, però a mesura que anava avançant em anava desinteressant. Llavors hi ha un moment que inclús les interpretacions no m'han semblat massa... Reconec que potser el millor que està és el Plumberg, però els altres m'han semblat molt fluixos, molt pobres, molt... No sé si... Molt desaprofitats. Molt desaprofitats, sí, perquè eren actors que... Sobretot ella. Un paper, qui dius tu, un pla... Sí, sí, sí. I llavors, clar, arriba un moment que... que, en fi, una pel·lícula que es pot veure, vull dir que no és... Jo dic, oh, és dolenta, dolenta, tampoc potser per tant jo, però... Però és avorrida, eh? Però... Bueno, no sé si la paraula és avorrida, el que passa és que es vas desenganxant perquè cada vegada és menys interessant i menys efectiva. Això és la meva opinió, eh? Digueu vosaltres el que us sembla. Digues tu, Pep. Bueno, a mi m'ha semblat una pel·lícula que m'ha decebut molt, la veritat. Si agafem una història com és aquesta, encara que la conegui tot el món, com ha dit el Pol, un director de la categoria de Ridley Scott, jo crec que podia fer un guió molt més ferm, ajustat a la història i donar una mica més de joc als personatges que intervenen. Christopher Plum fa un paper bo, té un paper secundari, realment és així, però, bueno, si anem a la figura del net, de la Nora, del... del... ex-policia o qui sigui personatge que... que té el negociador i la màfia calabresa queden cada vegada més desprestigiats. Això sí, l'estereotip és màxim, eh? Del tema italià, perquè a més el Ridley Scott ja té una mena d'obsessió amb tot el tema italià, però... però en aquesta pel·lícula sí que... Clar, fins quin punt és una... gairebé sembla que sigui una paròdia, no? Perquè quan estan allà que el tenen tancat abans de que cremi tot el... Hi ha moments quasi freguent el ridícul. Això és molt ridícul, tot aquell moment que sembla que... que sigui... la música per sobre de la protecció de l'ormatge, no? Bueno, hi ha una cosa que comentava el Joan quan veníem i diu, bueno, però és que coneixent la història t'estàs tres o quarts d'hora esperant i, bueno, però li tanyen l'orella o què? Com en els toros. Sí, sí, sí. En fi, resumint, per part meva, la considero una pel·lícula que val més saltar-se-la, eh? Sí? Per part meva, sí. Jo l'he trobat molt avorrida, vull dir, sense cap interès en el pla cinematogràfic. En el guió, bé, com que la història, en fi, quan això va passar, jo tenia 20 anys i me'n recordo perfectament dels comentaris a la premsa perquè, a més a més, llavors, en aquell temps, la premsa portava més notícies internacionals que no pas d'aquí, perquè, bueno... Ja sabem per què. Ja sabem per què. I, aleshores, doncs, nosaltres coneixíem molt bé l'actualitat internacional, segurament millor que no pas ara, que la cosa s'ha invertit, no? Vull dir, que la informació d'aquí, doncs, s'ha menjat una mica la informació internacional, però llavors, vull dir, estàvem perfectament assabentats del que els hi passaven a aquesta gent i fins i tot aquest John Paul Getty III, el net del Getty, aquest petrolier, doncs, era famós abans del segrest, vull dir, perquè polulava per la nit italiana de Roma i perquè les revistes, per exemple, lectures o coses així, el treien fotografiat perquè la pel·lícula està plena de paparazzis, vull dir, qui li interessi el tema paparazzi que la vagi a veure i llavors, vull dir, el presentàvem com el net hippie del gran milionari, no? Paparazzis que es jugava en la vida, eh? Sí, sí, que era, llavors era tot un contrast i hi ha una qüestió ètica a part de l'estètica que m'ha semblat molt malament que és en un moment com ara de crisi que sembla ser que ha afectat a tothom amb la globalització i tot això es faci una pel·lícula com aquesta que, bueno, que jo amb un milionari que vés a saber com va fer els diners i que no el posa mai en qüestió i que al final, doncs... Al final el posa en qüestió en algun moment, però al final sí que el salva. El posa en qüestió amb coses anecdòtiques. Jo, hòstia, després al sortir de la pel·lícula vam estar comentant amb el Faran i a més ens hem trobat a un altre allà dins, un altre company i hem anat a fer un cafè i estàvem parlant de realment... Clar, per això deia l'arc aquest, no? Un personatge que al final no té cap mena de redempció. Sí, tampoc és per destri per al final, però sí que és un personatge que es manté molt ferm en el que... Sí que és veritat que hi ha una mena d'intent de justificació que era és que no se puede gastar el dinero, no? És que hi ha aquest punt de... Bueno, és que clar, té una fortuna però no es pot fer a partir de... Desgravar. Ell té uns principis... No, ell diu que l'argument que ha de dir a ell és que si cedeix en aquest cas té 17 nets i que haurà de cedir amb els 17. i té un efecte dominó, no? Era bé, però de totes maneres sí que... Però és que se'l pinta, se'l veu tan egoista, jo penso en molts moments tan clar... Vull dir, l'enfrontament que hi ha entre la Nora, diríem, i ell i tot és tan clar. Incluso, fixa't que al final ell acaba donant uns diners per al rescat per l'enfrontament que hi ha amb el seu guardaespatlles, amb la seva mà dreta perquè li canta la canya per primera vegada. Llavors jo crec que... Bueno, estem amb la línia aquesta que estem dient que últimament no sé què passa són per mi negatius, és a dir, jo crec que és veritat que hi ha un intent de salvar-lo en algun moment, però que la imatge que dona és negativa jo crec que també... I després ressalten coses caricaturesques com per exemple estar en un hotel de 5 estrelles gran luxe i obrir una porta i dir no, perquè jo m'estic rentant els mitjons i m'estalvio 10 dòlars. Jo no lligues, sí. Bueno, però perquè... És una mica el que diu el Joan, és que a sobre tant en fots o què? Clar, però és que alhora justifica que... Aquest jo pot comprar tots els mitjons de la ciutat i fer-se'ls portar allà l'endemà, no? És que, esclar... Allò és molt raro. Però és que això passa en aquestes pel·lícules que diuen basades en fets reals, vull dir que, per exemple, en la pel·lícula s'ho fan venir bé perquè l'avi milionari mori després que s'ha alliberat el net del segrest, no? Però això no va passar així, vull dir, ell va trigar 3 anys a morir-se. Però, esclar, a la pel·lícula per convé més per les qüestions narratives que es mori en aquell moment, no? Perquè a més queda molt bé aquella escena amb el quadre i la... I l'alarma, la llar de foc, vull dir que en una altra escena resulta que té la llar de foc però davant té una estufa elèctrica, vull dir, per no gastar, perquè ell només inverteix, no gasta diners. Sí, ell no gasta. Que també dius, home, ser milionari per no gastar... Bueno, aquest és el paradigma, no? És un mal exemple pels milionaris, també. Sí, sí. Pels aspirants. Jo vaig veure fa dues setmanes una cosa que es diu El hilo de lo invisible del Paul Thomas Anderson. El Paul Thomas Anderson és un director, jo diria que és controvertit, perquè una part de la crítica l'aclamen i una part de la crítica el rebutgen per diferents motius, tot i que jo crec que s'ha de reconèixer que té força prestigi a nivell internacional. Crec que aquest debat el podem segurament tenir entre nosaltres la setmana que ve perquè la Carme Nebot, que avui no podia venir, m'ha dit que la setmana propera vol parlar precisament d'aquest film i en Joan Sardà, quan veníem, deia que demà l'anir a veure. Jo us puc dir que la vaig veure fa uns dies i que més aviat no em va convèncer, no em va agradar tot i que li reconec que hi ha diversos que tenen molts mèrits, que té... Parlem-ne, m'explico. Tinc la sensació que el Paul Thomas Anderson és un enfant terrible actual de Hollywood, de l'actual Hollywood i que potser per això a una part de la crítica o a una bona part li encanta i a una altra part de la crítica gairebé l'odia. Val la pena dir, però, i que no és poca cosa, que aquesta pel·lícula, El Filo de lo Impossible, arriba avalada per sis nominacions als Òscars, sis nominacions que no són qualsevol, que són a la millor pel·lícula, al millor director i al millor actor que és el Daniel Day-Lewis. Se'ns diu també que serà l'última col·laboració de Paul Thomas Anderson amb el Daniel Day-Lewis perquè l'actor anuncia que es retira del cinema. És cert? No ho sé, perquè suposo que sabeu que als anys 90 el Luis va dir que plegava, se'n va anar a Itàlia, va dir que volia prendre l'ofici de Sabater i se'n va anar saltant de ciutat en ciutat italiana, passant-se una gran vida com a hippie, per entendre'ns, i després ja sabem que ha tornat una altra vegada al cinema. Diguem d'entrada però que això és cert que el millor del film és sens dubte l'actuació del Daniel Day-Lewis que pot guanyar jo crec, honestament, un altre Oscar el millor actor com el va guanyar amb la darrera pel·lícula que era els Pozos d'ambició del mateix director que va guanyar l'Oscar com el millor actor. Ell està brillantíssim, està extraordinari. M'han donat a entendre, no sé si ho he llegit o he vist en algun lloc, que van treballar conjuntament quan s'envia el guió es veu que ell va estar molt de temps treballant l'actor, diríem, el personatge, el Day-Lewis, i que es va incorporar i això es nota, es nota que destaca, vull dir, una cosa que sens dubte allò té mèrit. Haig de dir, però, que a mi se'm fa difícil i complicat recomanar-la o no recomanar-la. Per què? Doncs perquè, si bé la pel·lícula té una realització esplèndida, amb una fotografia meravellosa i un format clàssic admirable, si bé té unes interpretacions, com que estic dient, superrelatives, el problema per mi és que no empatisses amb cap dels personatges i et quedes fora i fins i tot t'avorreixes. Jo penso que la segona part de la pel·lícula és absolutament avorrida, és a dir, és igual que passi una cosa o que passi una altra. Potser, al principi, t'interessa, és a dir, el Daniel Day-Lewis és un és un modista, un modista molt prestigiós, dels anys 50 anglès i que vesteix a l'alta aristocràcia britànica, entregat en cos i ànima a la seva professió, un neuròtic que pot reconèixer pel seu perfeccionisme excessiu, com segurament, això m'ho ha fet sugerir una mica pensant en la pel·lícula, el mateix director, segurament el mateix director és també un perfeccionista que cuida cada detall amb una metòdica precisió. Però, potser, deia que al principi t'interesses, això, perquè el personatge realment et sorprèn en moltes coses que fa i ell ho fa molt bé, a més a més, i amb això, aquesta part, hi entres. Però, sobretot, per descobrir les manies que té, les observacions les obsessions del modista, brillantment, com deia interpretat pel Daniel Day-Lewis, però acaba tot sent tan retorçat, tan malaltís i tan fred que et desinteresses del que passa, i de la relació i de la història. I et surts del cinema, almenys jo, decebut. És veritat, és veritat que en algun comentari que he fet amb algun amic em deia, bueno, però és que la problemàtica dels genis sempre és això, que un geni ha de ser un malparit, ha de ser un fill de puta per parlar-li que va ser geni. Bueno, jo no ho sé si això és veritat, no ho sé, és a dir, però... A vegades passa. A vegades passa, bé, potser sí, però en qualsevol cas a mi no m'interessa aquests genis que són uns fills de puta que t'expliquen com, sent un fill de puta, arribo a ser un geni, no m'interessa, llavors, com que no m'interessa, doncs em sento distanciat d'aquesta problemàtica. Ara, igual algú vol dir interessa i ho defensa, per tant, bueno, ja ho veurem quan en parlem. Des del meu punt de vista, vol ser tan moderna i tan trencadora amb personatges tan retorçats que potser té... Potser te la pots arribar a creure, però que no t'interessa, almenys és el que, repeteixo, a mi m'ha passat. És una pel·lícula elegant, clàssica, amb detalls de domini tècnic i que són delicats i que són extraordinaris i que són estoradors, és a dir, perquè des del punt de vista tècnic és preciosa, estèticament molt maca, molt maca, la fotografia és meravellosa, però poques vegades m'he avorrit tant en un envoltori tan bonic, en un vestuari tan guapo i en una fotografia tan meravellosa. A més, la música, des del meu punt de vista, és desastrosa, és a dir, tot el moment hi ha una música que no lliga i que a mi no m'encaixa i que no acabo d'entendre per què hi és. I la crítica que l'adora, i també hi ha la crítica que el rebutja, la titllen d'una pel·lícula feminista, quan precisament crec que deixa molt malament a les dones, sobretot en la segona part i final de la pel·lícula. En fi, jo ja penso que ja es veu que no l'acabo de recomanar, però atenció. El Ballero tampoc, eh, veig. El Ballero tampoc la recomana? No, no. Mira, doncs la coincidim, jo no, però atenció, té sis nominacions i suposo que no les donen perquè sí, llavors, com que la setmana que ve en Joan l'haurà vista i la Carme també, seguirem discutint, seguirem parlant, amb què us sembla. Què més? De moment parlem d'una pel·lícula que es diu Bàrbara i que és això, vull dir, vol retratar la vida de l'artista Bàrbara, una cantant i pianista francesa que va ser molt famosa als anys 60, una una xantesa que sempre anava vestida de negre, que era així una persona molt privada, molt... En la pel·lícula la presenten també com bastant neuròtica, hi ha una escena en el camerino que, bueno, li canvien les pastilles i ella es posa histèrica, no? Vull dir, suposo que era una persona molt... molt... Explosiva. Molt complicada. Complicada, complicada de caràcter, però que el públic l'estimava molt, vull dir, era una dona que omplia l'Olimpia, omplia el bovinó... Tenia una personalitat molt... Una personalitat molt acusada, sí, a més, ella componia les seves pròpies cançons... Com aquesta que està sonant... Com aquesta que està sonant, que tothom reconeixerà com l'Aguila Negra per la versió que em va fer la Maria del Mar Bonet, que precisament és una cançó que la Bàrbara... Era una persona que no... Era molt reservada i no s'explicava ella mateixa, però a les memòries va parlar que aquesta Aguila Negra feia referència als abusos que el seu pare havia fet amb ella. I aleshores, vull dir, aquest és un tret que és essencial en aquest secretisme i en aquesta manera de viure que tenia la Bàrbara, no? Que era... Ella es donava molt de cara al públic, però la seva vida privada era una cosa bastant desconeguda. Aleshores, el Matí amb el Ric, que és un... Actor molt conegut. Un bon actor, un bon actor i que també ha fet altres pel·lícules, algunes que tenen molt interès. Aquesta vegada ha volgut sortir-se dels dels típics biòpics sobre cantants francesos, és a dir, ha volgut sortir-se del model de la Vian Ross, per exemple, que retratava l'Edith Piaf, o ha volgut sortir-se del model d'aquell biòpic sobre el Serge Gransburg, que no me'n recordo com es deia, però bueno, era un biòpic que van trobar un actor que s'assemblava molt a l'Edith Piaf i van fer tota una pel·lícula. El que intenta en aquesta pel·lícula el Matí amb el Ric és molt interessant perquè intenta sortir-se d'aquest biòpic que és... que té un principi, un ús i un desenllaç, per llavors fer una cosa que sigui autònoma. Llavors, en aquest sentit, compta amb una actriu que és fantàstica, que és la Jan Balibar, que és una actriu que també és cantant, i que ella doncs fa versions de la Bàrbara que s'escapen una mica del que és el cànon, no? Llavors, també fa veure que s'està rodant una pel·lícula sobre la Bàrbara, ell fa de director de la pel·lícula, que no es diu Matí, sinó que es diu Ips, la Jan Balibar com a actriu no es diu Jan, sinó que es diu Brigit, aleshores, doncs, surt la Bàrbara de veritat en material d'arxiu, el material d'arxiu està molt ben tractat, això sí. Aquest potser és el moment més bo de la pel·lícula, la contraposició entre material d'arxiu i la creació que s'està fent en aquell moment, perquè és cine dintre del cine, és molt interessant, però no qualla, no ho sap lligar. El resultat és d'un intent fallit, d'un intent no reixit, però al mateix temps és un intent que s'ha de lluar perquè aquest tio ha volgut sortir d'un esquema molt convencional, el que passa que no li ha donat resultat, la maionesa no lliga, però, en fi, vull dir, s'ha de destacar. Aleshores, vull dir, queda només pels fans de Bàrbara i de la cançó francesa en general perquè vegin aquest intent de sortir-se dels esquemes convencionals. Mira, jo volia comentar una pel·lícula que em va agradar molt i anava sense conèixer res. És espanyola, es titula La infermedat del domingo, és d'un director malaguany, que és la quarta pel·lícula ens sembla que fa, que es diu Ramon Salazar i està interpretada per dos actrius, Bàrbara Lenni i Susi Sánchez. És una pel·lícula molt bona, un drama intimista sense concessions. Hi ha una mare que és la Susi Sánchez i una filla, la Bàrbara Lenni, que són dos papers molt complexes i estan resolts amb una gran qualitat i professionalitat. És una pel·lícula de la que en tinc que parlar d'una forma molt sintètica perquè no es pot explicar res perquè si no, no pots veure, ja no val la pena veure la pel·lícula. És una pel·lícula que recomano molt veure-la i és des del primer moment a l'últim manté una atenció, té un guió boníssim, un guió que està molt destil·lat, és a dir, va a les paraules i a les frases precises, compte molt dintre del guió les mirades i els gestos de les dos actrius que repeteixo fan unes interpretacions extraordinàries i aquí es posa en qüestió una perforació per la meva forma de veure dels sentiments més colpidors de tota la vida com pot ser el perdó, l'oblit, el rencor, la venjança, l'estima, l'orgull personal, el poder material, la individualitat per sobre de tot i a costa del que sigui, està molt ben filmada i planificada i té un llenguatge àgil i un guió de ferro que progresa inexorablement fins al final. La recomano moltíssim. La Enfermedat del Domingo. Molt bé, la veurem. I llavors, abans que el Pol ens il·lustri sobre el tema i el gos l'àntimos, parlem un moment de l'exposició que vam inaugurar ahir, bueno, no és que no la inauguréssim, és que vam anar a la inauguració. Que més haguéssim volgut nosaltres que ha inaugurat-la, però sí, vam estar a la inauguració. L'exposició es diu Pere Portavella Cinema, Art i Política, que són els tres eixos en què Portavella ha destacat. És una exposició que està al Museu Campframis de la Fundació Vila Casas al Poble Nou a Barcelona i que va combinat amb un cicle que es començarà el dia 14 a la Filmoteca de Catalunya. Jo, per la meva banda, el que haig de dir és que Portavella el que s'ha de veure són les pel·lícules. Aleshores, vull dir, el que es fa a partir de l'obra cinematogràfica de Portavella pel que a mi fa personalment em pot interessar més o menys. Aquesta exposició pot interessar, però si no s'ha vist l'obra de Portavella vull dir, et quedes una mica fora i has de conèixer una mica també la peripècia vital del Portavella. A lo millor pot ajudar perquè està ben dissenyada, té una estructura amb cinc sales i cinc departaments. Comença per l'arribada a Tarradella que va tenir un paper molt important, segueix amb el de Veridiana. Aquesta seria la vessant política. Bé, i el record de l'Assemblea de Catalunya també, on va fer de moderador. La vessant de productor que seria Veridiana i l'escàndol que va suposar Veridiana. I després ja... Això està molt ben documentat, la qüestió de Veridiana. En cruç amb un fragment de la pel·lícula que està permanentment posada allà. Però jo dic que jo crec que per cert, l'exposició va des del 12 de febre fins al 23 de juny. És a dir, hi ha temps per veure-la i tal, però estic molt d'acord amb el Joan que... Sí, se la veu a la cine, a les pel·lícules. Portavella és el cine que ha fet. Clar, clar, clar. Allí és allà on hi ha tota la seva progressió des del començament fins ara. Sí, sí. I també el seu cinema explica el director perquè el seu cinema té la seva vessant política, té la seva vessant filosòfica i també com a autor purament cinematogràfic. Sí, sí. La qüestió del llenguatge és central, nuclear en el cine de Portavella que és un cine que no utilitza arguments. Ahir ell mateix va dir que les pel·lícules no tenien final. No tenien final. Això és discutible perquè jo crec que hi ha algunes pel·lícules que sí que tenen un final molt... Ell diu el que li interessa dir. Sí. Bé, amb això és un mestre. S'ha de reconèixer que és un mestre. I llavors l'exposició també ha d'interessar molt a la gent que els agradi l'art més que res la pintura perquè la idea de l'exposició va començar a mostrar la col·lecció particular d'en Pere Portavella de pintura. Aleshores trobem Picasso, Miró, Tàpies, Joan Pons, Bassarellí, hi ha un equip crònica, Txillida, Viladecans, també els cartells que hi havia per les pel·lícules. A mi em fa moltíssima gràcia que un bracle fos una pel·lícula clandestina i que tingués un cartell del Joan Miró. És una cosa tremenda, és una cosa que... I es pot veure la litografia original del Joan Miró per un bracle, és una meravella. I és clar, vull dir, i que Cua de Cuc, que també era una pel·lícula clandestina, tingués un quartell del Joan Pons, és que és una meravella, vull dir, vull dir, és clar, però ell tenia aquests amics artistes, ell també estava ficat en el primer amb els del grup del Passo, i després amb els del grup del 7, vull dir, quan ell vivia a Madrid estava amb el Millares, que em deixava el Millares i el Saura, que bueno, el Millares que hi ha a l'exposició, segons va dir ell, la inauguració era la primera arpillera que havia fet el Millares, que és conegut per les seves arpilleres, vull dir, que aleshores, vull dir, tota aquesta vinculació que tenia, doncs, esclar, hi ha una fotografia que hi ha el Chillida, el Saura, el Portavella i el Brossa anant a visitar en el Picasso, l'any 59, vull dir, és que esclar, una fotografia del Leopoldo Pomès, vull dir, i veig que fan cicle a la Filmoteca i al Texas, no? Sí, al Texas fan el Sopar, que és una pel·lícula que es va rodar amb antics presos polítics del franquisme el 2 de març del 74, el dia que van executar en el Salvador del Puig Antic i és un Sopar que fan aquests quatre antics presos polítics, hi ha el Narciso Julián, que és el que va estar més temps a les presons franquistes, hi ha el Jordi Conill també, que el van condemnar a mort i una amnistia del papa el va salvar de la condemna a mort i després hi ha una noia i un altre militant també i que es veu que ara, aquest any, bueno, el 2017, ell n'ha fet perquè era una pel·lícula que durava 50 minuts ell n'ha fet una nova versió que hi ha una entrevista a l'Oriol Arau que era l'advocat del Puig Antic i aleshores vull dir ell la posa en context actual però llavors vull dir qui vulgui conèixer Portavella ja ho he dit s'ha de veure les pel·lícules a la Filmoteca s'ha d'entendre el seu món i aleshores aquesta exposició és un bon complement Pol estem a les teves a les teves ordres començo una mica diferent sabeu quin dia és demà? sabeu tots quin dia és demà? sí 14 de febrer què és? 14 de febrer és bueno és el dia que el Madrid el Madrid ah Madrid Madrid-Paris-Sant Germen no? Sant Valentín ah Sant Valentí sé que aquí el celebreu tots sí és evident Sant Jordi passem no aviam al cine s'ha apuntat el carro del romanticisme també no direm ja pel·lícules com Casablanca i del sentimentalisme sí no però ara és l'època que comencen a passar avui el fenomen ara mateix veies un cartell no sé si us heu fixat de totes les pel·lícules com ara Casablanca o sigui coses més antigues potser com Pretty Woman Molent Rojo o sigui coses més clàssiques com ara ara cada any ara ja han acabat però cada any s'estrenava 50 sombras de Grey o inclús teníem Quiki teníem coses tenim first days a la tele cada cop és més així no? però després hi ha una altra vessant europea que és que ens planteja un amor així estic contenta perquè tenim una nova pareja es coneixeron hace dos dies però estan molt enamorats i se compenetran molt bé ambos tenen el mateix problema amb la nariz les sangra de repente Mañana se instalarán en una habitación doble con un armario y un baño más grandes se alojarán allí durante dos semanas luego se les trasladará al yate dos semanas más les deseamos que tengan mucha suerte y que vuelvan a la ciudad como pareja Estoy muy contenta Yo también Enhorabuena Su relación estará vigilada con atención por nuestros empleados y por mí personalmente Si hay problemas tensión o discusiones que no puedan resolver por ustedes mismos se les asignará un niño suele ayudar mucho Què us sembla aquesta definició de la parella de l'amor i de tot això també a vegades Esplèndida és una descripció esplèndida És corrosiu És corrosiu Abans parlaves tu Joan del Paul Thomas Anderson com l'enfant terrible potser de Hollywood Jo crec que aquest és el Llorgo Slantipos és l'enfant terrible del mundial ara mateix Podria ser Aquest home només porta sis pel·lícules que ara mirarem una mica per sobre però així com a potser més així famosetes però és una persona que ostres ha marcat i jo crec que ha marcat com els com ara veurem algunes referències que té o no té però que se li veuen bastant a les pel·lícules i i ara veurem A més un director grec jo poso de fons música seva que sempre és com molt no? Com molt inquietant inquietant sí És un director de cinema grec que que sí que sobretot s'ha dedicat més al teatre de direcció de teatre i jo crec que es nota bastant molt moltíssim i a sobre es nota que té una cultura teatral molt gran tu escoltes entrevistes si l'altre cop ja vaig portar el Jodorowsky que jo pensava hòstia les entrevistes d'aquest home doncs les del Llorbo és un personatge que realment et podies asseure a escoltar-lo quan comença a parlar referències comença a parlar de cinema i de teatre ostres és increïble aquest tio doncs és un és un director que el 2001 diguéssim sa sòcia que ell va començar a fer els seus llartmetratges i va començar amb una comèdia que era bastant lleugereta el Baddi aquest estil de comèdia que és de Colagueo i això que potser sí que el va el va no dic coronar però sí que el va portar a un cinema més comercial més un cinema estrenat que ja és molt dir que estrenis en cinemes a Grècia i allà sí que no va sortir de Grècia la pel·lícula però però bueno com a mínim era una pel·lícula co-dirigida amb un amic seu però que a partir d'aquí bueno li donava un cert nom que a vegades doncs potser quan fas pel·lícules més comercials després recaptes una mica de diners i sobretot de fama i comences a fer les teves no? els tus pinitos al cap de 4 anys fa una pel·lícula que es diu Quineta que aquí tampoc va arribar massa sobretot teniu un estil que ja estava bastant forçat no sé si l'heu vist algun? no és una pel·lícula que té un estil que ja comença a veure's a entreveure's a l'estil que tindrà després però és és bastant matxacó en el sentit per exemple jo he llegit moltes crítiques que deien en el seu moment quan es va estrenar el 2005 que deia ostres que la càmera es mou massa o sigui massa càmera en mà els personatges crec que comencen a ser ja bastant ostres com ja no teatrals potser ja és massa extrem de massa ambigüitat potser massa no? massa pal i és una pel·lícula que va començar potser a posar les bases fonaments de qui era de qui seria llorgos i i el 2009 sí que arriba la pel·lícula potser que ja que és probablement la més coneguda d'ell tot i que ara ha estrenat bastant que és Canino que aquí potser sí que ja l'heu vist no? Sí clar que penseu de Canino hòstia és que és és una matxacada jo no la recordo vull dir la vaig veure per televisió i em va semblar un director una mica snob ho és jo crec que mira ho volia relacionar també el dia el Sant Valentí per inclús amor propi o sigui un amor propi d'empremta d'autor que és una persona que després analitzaré una mica per sobre però que és una persona que realment ja no és que volqui un estil sinó que t'intenta o sigui estar tan lluny de tu com a espectador que t'intenta agafar com sigui però jo no crec que tampoc sigui un cinema que vulgui agradar no sé si és la paraula agradar però és un cinema que vol no no és l'objectiu ni molt menys ser compleent amb el públic no per res clar aquí també quan analitzàvem Jodorowsky també hi havia pel·lícules d'ell que es notava que buscava el rebuig total i aquí i és una d'aquestes potser referències que a mi em venia després em venia també aquest cinema de Lars von Trier que també és molt de buscar com els humans som una merda quan has parlat del moviment de càmera i això jo pensava el dogma i cruel cruel molt cruel que també pot tenir per exemple Gaspar Noé que és el director d'Irreversible i de Love i inclús aquest punt Haneke que és com aquest cinema aquí ja potser no? t'esvaria una mica bueno no està en la línia i també està en la línia de l'austríac de l'Ulrich Sider de l'Ulrich Sider sí, exacte exacte seré una altra sí i després per exemple en termes de composició a mi quan per exemple ahir vaig veure Alps que encara no l'havia vist i que és la pel·lícula següent que va fer Canino bueno una cosa el text que has posat els diàlegs és de l'angosta és de l'angosta és de l'angosta l'angosta està plena de frases és molt interessant aquesta pel·lícula l'he vist aquesta setmana i m'ha agradat força ara a veure com tot el que em sembla o tot el que hi ha vist d'aquest home per mi aquest tio és com com una piranya amb un bidet és altament perillós és molt perillós però és que a més és molt interessant que després veurem els temes que tracta així en general que sembla que repeteixen perquè no havia vist Alps per exemple i és la que està entremig de justament Canino i l'angosta i i hòstia és que és tan inquietant el seu cinema o sigui és que i explora d'una forma a la condició humana que és com un com si al final com si fossin unes peces de teatre tot al final és que ve del teatre totalment perquè totes les seves actuacions sí i la interpretació dels actors també és és bastant teatral però mira venint de Canino i Alps per exemple Canino va passar bastant bé per Cans per Sitges per Montreal inclús va estar nominada a l'Òscar de parlar en anglès o sigui que estem parlant ja de pel·lícules amb un ser renom i tot i que hi ha una empremta seva allà d'autor clar estem parlant d'una persona que havia fet dues pel·lícules és a dir que Déu-n'hi-do i Alps per exemple va guanyar a Guió a Venècia que no ho havia o sigui com que no l'havia vist tampoc ho sabia això però i al 2015 potser hi arriba la seva pel·lícula més no diré comercial però sí que com que ja entren entre la que me'n recordo els noms el Colin Farrell per exemple Riquel Wales i hi havia molts actors molts actors bons molts actors coneguts llavors aquí ja potser és la seva introducció ja més no en un terreny perquè no ho és per res un terreny comercial però sí en uns personatges que uns actors que els hem vist en uns papers normalment bastant hollywoodienses i després veure'l d'aquí per exemple el Colin Farrell amb el paper que fa l'angosta que si el teniu en menys és algo és escutia com arrenques és que són uns personatges que ja de per si són bueno és que és això són personatges pals són personatges ambigus són personatges com si estiguessin buits per dins són personatges que clar se'n baten de la realitat que inclús és això a vegades que passa a les distopies que se'n baten de la realitat que quan penses que s'acosta al surrealisme una mica sí aquí hi ha una entrevista que ell deia que li agradava bastant Bunyuel això ja es nota bastant i sobretot també en el tractament d'aquesta mena de burgesia que ell també tracta molts cops i l'última pel·lícula que va treure després de l'angosta que és la de l'any passat que és Sacrificio de un Ciermos Sagrado es nota molt aquest toc d'aquests nuevos ricos pràcticament no? com quines relacions tenen entre ells i el tema familiar el tema i sé que aquí l'heu vist tots Sacrificio sí jo quan la vaig veure vaig pensar té molta lectura potser no perquè després no vaig veure les crítiques que ho digues però hi ha molta lectura bíblica aquí o no? el tema de les plagues el tema de inclús el petó els peus del nen però potser ve més de la tragèdia grega que no de la bíblia algú tenia de tenir sí és evident jo el Sacrificio la veig com una tragèdia grega perquè realment ve d'una tragèdia que se sacrificava un cèrbol per no sé què per salvar amb una nena o amb una filla dels déus o una cosa d'aquestes quina és la tragèdia grega que és Ifigènia Ifigènia a Taurida que ell es basa per fer aquesta obra però jo quan l'estava veient no parava de veure relacions l'altra cosa és que tinguin relació tragèdies amb bíblies o així no? perquè al final sí, sí, sí al final tots a veure la bíblia hi ha el tema d'Abram sí, sí que també és un sacrifici també és molt sí, esclar hi ha coses molt escandaloses a la bíblia bueno, estem parlant de personatges inquietants i de tot però clar, no deixa de passar un altre cop l'angosta nominada guió als Òscars premi al jurat de cants o sigui estem parlant de passant pels globus d'or o sigui estem parlant de cinema que per exemple l'arts bon dia no acostuma a anar tant per exemple als Òscars com com ho pot fer aquest i perquè l'arts bon dia no li interessa anar als Òscars jo penso no i a veure per un director grec anar als Òscars ha de ser sí llavors com que hi ha el tema referències jo crec que són bastant clars inclús ell mateix a una entrevista en referència de sacrifició parlava de Kubrick i Cladius i li deia nostre el cartell no sé si el recordeu el cartell que és aquella mena de llit que està com molt enfilat no que és la paret i deia hòstia això sembla el Montículo de 2001 i diu bueno no és la referència exacta però els decorats són molt les perspectives i a mi em fa gràcia pensar que ahir quan estava veient Alps ho vaig tornar a recordar que ja ho pensava de Langosta i això que penso sembla el Wes Anderson però versió macarrilla perquè és tot molt quadrat molt quadriculat inclús la posada en escena dels personatges és tot com molt mil·limètrica a part que estan amb un pal al cul vull dir que tots estan posadets però ostres però té aquesta mena de trencament de composició no tens una nova composició però que és malaltissa tu veus el pla i et dius és un quadre però és un quadre que et corrou el gorroé i m'agrada molt una frase que ell mateix va dir a una entrevista que crec que ja és molt conscient ell mateix de com és el seu cinema que la diria en angla i la tradueixo que és I don't know how to make a straightforward film és que no en tinc ni idea de com fer una pel·lícula o lineal o sense ambigüitats o sigui una pel·lícula convencional i el tio diu és clar és que les seves pel·lícules partint d'aquestes és que no hi ha més no busquen ser-ho això és evident i el sacrifici jo crec que es nota moltíssim perquè a l'angosta sí que arriba a ser bastant més lineal però sacrificio com que hi ha tantes nades i tornades i a més amb aquest personatge tan sinistre que és el nen inclús comença que no saps ben bé què està passant amb la figura del nen i això a Alps ho he vist per exemple sí que és veritat que Canino és una mica més lineal però l'angosta és la més lineal per això deia que és una mica gairebé la més comercial que té perquè és la més propera podríem dir propera però ja és dir d'ell però és potser la que la història és més clara perquè a Alps hòstia a mi m'ha costat entendre jo crec que de la una hora i mitja que dura crec que fins al minut 40 no entès ben bé qui era aquella gent perquè ostres i tracta temes bueno normalment hi ha tres temes que és els que m'ha analitzat una mica que era el tema de l'amor el tema de la família i el tema de l'educació i crec que més o menys amb les pel·lícules que no té malses de pel·lícules tampoc és com per dir Spielberg va, doncs 10 pel·lícules no, no, no per exemple amor ja m'ha escoltat l'angosta però per exemple a Sacrificio també el tipus de parella que representen ells dos és com aquestes relacions personals que són ja no fredes és que són inexistents és com una mena de convenció social has d'estar amb algú que és el que passava a l'angosta i després per exemple el tema de la família també a Sacrificio a Canino que per cert Canino va morir l'any passat l'actriu no sé si ho sabíeu jo també buscant això vaig veure que una de les actrius però Canino el que tenia que jo sí que l'he vist a Canino és que l'he vist deu fer un paret de setmanes la fotografia és meravellosa és una fotografia molt i tot al principi és molt sensual o sigui molt eròtic o sigui el ciervo és molt bona tècnicament també sí no no jo crec que totes a mi m'agrada més la fotografia de Canino Canino és una fotografia amb aquelles nenes quines les noies que ha mort ostres ara t'ho hauria de buscar però crec que és la gran ara mateix potser no sé si gran però ara mateix crec que quan va morir l'any passat tenia 30 30 o 30 pocs llavors però sí que és veritat que a mi Canino visualment m'ha recordat bastant a Alps i i l'angosta més sacrificio sí hi ha una correspondència de l'angosta cap a sacrificio hi ha una correspondència llavors és un a veure així com a si hem d'anumerar si analitzem una mica aquest tio és que són el que deiem de personatge espal sé que aquí el francès l'havia vist no sé si l'havíeu vist vosaltres el Luke Skywalker una pel·lícula catalana que es va estrenar a alguns cines i això però ho veig bastant aquests personatges que que no pretenen que borren l'empatia és que no com pots empatitzar amb uns personatges que no senten no? perquè per exemple un dels temes que jo crec que sempre estan en les seves pel·lícules és és la violència la violència que em recordava bastant a un tractament bastant indirecte que fa el Thomas Vinterrem que és el el director de la chirurgia aquesta de Drive no? espera Drive solo dius perdona i l'última que era Neondemon no? i us he portat un fragment de violència però verbal i és de l'angosta també ve d'un moment que és com sabeu l'angosta és una mena de distopia no? de societat perquè no és ni tecnològica ni res i és una societat que entén que només pots ja no viure és que només pots sobreviure a partir d'una parella és a dir si no tens parella et converteixen en un animal exacte i tu tens uns certs moments o sigui tens una temporada per trobar parella i si no trobes parella el tema de llagosta és perquè amb ell li diuen i tu i quin animal si no prosperes què vols ser llagosta diu per què? perquè poden viure fins a 100 anys i sense problemes i clar és una mena d'hotel que està ple de solters seria com el Tinder no? d'aquell llavors és un hotel que està ple de solters en els quals tu per nassos et trobes a la parella i no cal que hi hagi un amor no hi ha aquest sentiment perquè de fet abans hem escoltat una de les parelles que la formen que al final és estoy muy contento és com un punt molt naïf i molt ambigu llavors clar l'amor al final ell sempre diu que tots són convencions socials i el que intenta les seves pel·lícules és agafar aquestes convencions i exagerar-les d'una forma brutal i en el moment que us poso ara per criticar-les sí ell entra a l'hotel al principi de la pel·lícula amb un gos que tu vas sabent que després és el seu germà llavors una de les possibles parelles amb les que intenta estar ell per sortir d'aquest hotel li diu el següent perdoneu aquest sol desperta he matado a tu hermano he dejado que muriera lentamente puede que aún siga vivo en este instante le he estado dando patadas un rato no pasa nada ha estado emitiendo una especie de ladrido algo así que mala llet debe haber sido por el dolor ¿no has escuchado nada? no sí que duermes bien ¿quieres un café? me encantaría bueno i es pot passar a parlar de café i croissants tranquil·lament exacte això també és una cosa molt propi que els diàlegs són com molt són tan envius que són surrealistes si són diàlegs hi ha un moment també que una li diu mira no creo que lleguemos a nada nosotros pero si quieres suba un día i te haga una mamada és veritat i prenem una Coca-Cola saps? o per exemple a Sacrificio que potser és la més recent que teniu hi ha aquell moment que el nen li pregunta bueno a la nena bueno ja té la regla explica cuéntamelo i és mira fué sí no sé què que són unes que trenca totalment les convencions i tota mena de diàlegs perquè són uns diàlegs que jo avui veient bueno entre i avui veient Alps jo al·lucinava de dir és que clar són pel·lícules que ja al·lucino de com poden haver arribat a un cert públic com per exemple en festivals no? però que és és d'una és gairebé mezquino no? hi ha uns diàlegs i és increïble de veure com hi ha directors que provoquen a partir de les imatges i ell per exemple provoquen molt a partir dels diàlegs sí que és veritat que a vegades sobrepassa per exemple amb els animals hi ha molta violència cap als animals o cap als nens a sacrifició el tracte que li donen als nens hòstia o a Canino perquè Canino també clar el punt de vista de no hi ha de maleduquem els nens literalment no? els eduquem que les paraules no són el que són i els objectes no són els que són sinó que a part és ei no no no no podreu sortir fins que no? per això es diu Canino fins que els ollals i clar són com una mena de lliçons de vida familiars que són hòsties que clar semblen distòpiques perquè dius això no pot passar mai en societat però són les generacions està passant oh sí està passant la gràcia és aquesta que els diàlegs de tan surrealistes que són acaben per ser hiperrealistes el que no es diu es diuen els diàlegs és a dir la gent a la vida quotidiana parla amb les aparences i viu amb les aparences i ell esborra totes les aparences i fa sortir el que realment estan pensant sí sí totalment i a més m'agrada que hi hagi un punt que és el que els seus personatges sempre hi ha un punt a la peli no sé si us heu fixat que es desborden que és el moment de la música o sigui ells de cop sempre hi ha Canino per exemple hi ha el moment que representen una peça musical davant del seu pare o així Sacrificio també hi ha evidentment a l'angosta i quan es posen a ballar a l'angosta per això és que clar són moments però és una mena de desinhibició i al final d'Alps que ella agafa són moments molt ridícols perquè ells lloen allò que fan amb la música però allò és un desastre absolut però esclar quan tu escoltes la ràdio i veus la música que passa a la ràdio dius bueno això és més o menys sense producció perquè no hi ha producció al darrere però la mateixa bestiesa doncs hem començat parlant d'amor suposo que no sé si és millor ja esperar el Sant Jordi o esperar demà però i els animals per què hi ha això de Canino l'angosta ciervo com és que ell fa la següent que farà abans que s'acabi el temps us l'explico així ràpid que és The Favourite o sigui ja els animals s'han acabat però que és també torna a repeteix Rachel Weiss la de l'angosta ja la coneixem tots amb Emma Stone i parlarà sobre el regnat i no hi ha Colin Farrell de moment no però és que com que encara no està confirmat i i parlarà sobre el regnat d'Anna Estuart o sigui Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do la que se'ns espera pot ser interessant sí sí doncs bueno amb tot això m'ha arribat a l'hora i la setmana que ve ja sabeu que ens ve el famós poeta Josep Maria Folquet que ha guanyat últimament més premis que mai i que ens volia parlar el Carlos Riba sí sí a la nit de Santa Llúcia exactament que ja havia guanyat el Miquel de Palol i ara és el Carlos Riba exacte i hem de tallar perquè és l'hora i ell volia comentar el Club dels Poetes Morts la pel·lícula que va de poetes molt bé fins la setmana que ve bona nit bona nit adeu programa per a arqueòlegs de la música moderna cada setmana ens ensenyem