Títol i resum generats per IA
Cinema sense condicions del 13/2/2018 — Ressenyes (Cuando dejes de quererme, Black Panther, Todo el dinero del mundo, El hilo invisible, Barbara, La enfermedad del domingo), Exposició Pere Portabella i monogràfic Yorgos Lanthimos
0:00Cinema sense condicions1:00:11
Compartir
Cinema sense condicions
Visió general del programa
Programa de crítica i debat cinematogràfic amb dues parts:
- Primera part: ressenyes d’estrenes i descobertes recents.
- Segona part: monogràfic sobre el director grec Yorgos Lanthimos (temes, estil i filmografia), amb talls de “The Lobster”.
"Si hi ha problemes... se’ls assignarà un nen. Suele ayudar mucho." Exemple del to corrosiu i absurd de “The Lobster” que el programa fa servir per introduir l’univers de Lanthimos.
Part 1 — Ressenyes i comentaris
Cuando dejes de quererme (Igor Legarreta)
Veredicte general: sorpresa positiva.
- Comèdia d’intriga basca que vira cap al thriller amb encert.
- Es sosté en tres personatges principals i interpretacions en “estat de gràcia”.
- Destaquen Eduardo Blanco, Miki Esparbé i, sobretot, Flor Torrente (presència magnètica en primer pla).
- Contextualitza la història a l’Euskadi recent, amb referències a ETA, sense estridències.
- Ritme àgil i “bon regust” final.
Black Panther (Marvel)
Recepció de la taula: majoritàriament negativa.
- Acció percebuda com a “buidament espectacular” i estereotips marcats.
- Dissonància entre l’alta expectativa crítica a internet i l’experiència dels oients del programa.
- Debat sobre el to, el discurs identitari i la percepció d’explotació de clixés.
Todo el dinero del mundo (Ridley Scott)
Recepció: de tèbia a negativa, amb matisos.
- Punts forts: Christopher Plummer (avi Getty) molt solvent; direcció d’art setentera.
- Punts febles: protagonistes plans, guió irregular i ritme feixuc; estereotips sobre la màfia calabresa; moments que freguen el ridícul.
- Debat ètic: retrat d’un milionari que no paga el rescat del net; tensió entre principis i deshumanització.
- Llicències dramàtiques (p.ex. cronologia de la mort de Getty) per conveniència narrativa.
El hilo invisible (Paul Thomas Anderson)
Premis i context: 6 nominacions als Oscars (pel·lícula, director, actor).
- El millor: Daniel Day‑Lewis, extraordinari; posada en escena clàssica i fotografia exquisida.
- El problema: manca d’empatia amb els personatges i segona meitat avorrida; música poc encertada per alguns tertulians.
- Debat sobre el suposat caràcter “feminista” del film i sobre el mite del “geni” despòtic.
- Conclusió: bellesa formal indiscutible, però distància emocional que refreda l’experiència.
Barbara (Mathieu Amalric)
Aproximació no convencional al biopic de la cantant francesa.
- Joc meta amb rodatge dins del rodatge; Jeanne Balibar tant actriu com cantant.
- Valor: ús molt ben tractat de material d’arxiu i voluntat de fugir del biopic convencional.
- Límit: l’experiment no acaba de quallar; recomanable sobretot per a fans de la chanson i de Barbara.
La enfermedad del domingo (Ramón Salazar)
Altament recomanada.
- Drama intimista i sense concessions sobre la relació mare‑filla.
- Interpretacions sobresalents de Bárbara Lennie i Susi Sánchez.
- Guió destil·lat: paraula precisa, gest i mirada com a motor dramàtic.
- Temes: perdó, oblit, rancor, venjança, estima, orgull i poder material.
- Es desaconsella donar-ne detalls: el viatge és l’essència.
Cultura — Exposició Pere Portabella: Cinema, Art i Política
- Lloc i dates: Museu Can Framis (Fundació Vila Casas), Poble Nou, fins al 23 de juny; cicle complementari a la Filmoteca de Catalunya (i sessions al Texas).
- Eixos: retorn de Tarradellas, “Viridiana”, Assemblea de Catalunya, producció i llenguatge cinematogràfic.
- Idea clau: per entendre Portabella, cal veure les pel·lícules; l’exposició és un bon complement.
- Tresor artístic: col·lecció privada (Picasso, Miró, Tàpies, Chillida, Viladecans, Equip Crònica, etc.) i cartells il·lustres (p.ex. Miró per “Umbracle”).
- Valor històric: “El sopar” (1974) amb antics presos polítics, recontextualitzat el 2017 amb entrevista a Oriol Arau (advocat de Puig Antich).
Part 2 — Monogràfic Yorgos Lanthimos
Perfil i estil
- L’“enfant terrible” global del cinema d’autor contemporani; formació i cultura teatrals molt presents.
- Marca de la casa: diàlegs freds i inquietants, humor negre, distòpies socials, composicions mil·limètriques (eco de Wes Anderson, però “fosc”), violència sovint indirecta i mirada cruel a la condició humana.
- Temes recurrents: amor (convencions i parella com a dispositiu social), família (control, educació tòxica), educació (manipulació del llenguatge i realitat), violència (especialment envers infants i animals com a sacsejada moral).
Filmografia comentada i recepció
- Primers treballs i assentament d’estil: “Kinetta” (2005), ja amb càmera nerviosa i personatges ambigus.
- “Dogtooth (Canino)” (2009): icònica, visualment potent, sobre confinament i adoctrinament familiar; nominació a l’Oscar.
- “Alps” (2011): identitats substituïdes i dol; premi de guió a Venècia.
- “The Lobster (L’angosta)” (2015): distopia de la parella obligatòria; premi del Jurat a Canes i nominació a l’Oscar a guió.
- “The Killing of a Sacred Deer (El sacrifici d’un cérvol sagrat)” (2017): tragèdia moderna amb ressons d’Ifigènia (tragèdia grega) i lectures bíbliques; família desestructurada i culpa.
- Avanç: “The Favourite” (Emma Stone, Rachel Weisz) — drama de cort sobre el regnat d’Anna d’Stuart.
Referents i ecos
- Buñuel (sorna burgesa), Kubrick (espais i perspectiva), Haneke, Lars von Trier, Gaspar Noé, Ulrich Seidl, i composició “de nines” a l’estil Wes Anderson però desassossegant.
"He matado a tu hermano… ¿Quieres un café?" El contrast banal‑macabre sintetitza el to emocionalment anestesiat del seu món.
Tanca
- Avanç de l’estrena: “The Favourite” de Lanthimos.
- Proper programa: convidat el poeta Josep Maria Folquet (Premi Carles Riba), amb comentari de “El club dels poetes morts”.
Transcripció de l'episodi
Transcripció generada automàticament

