Resum 2015 de “Cinema sense condicions”: Steve Jobs, Mia madre, Magallanes i El Club; el millor cinema espanyol, internacionals i sèries Netflix

Cinema sense condicions A CIDADE NO BRASIL En una música aquí esplendorosa que vol dir que començarem un any que ens ho passarem molt bé parlant de cinema. A més a més, avui tenim, com en altres ocasions, els habituals i gent que s'està incorporant i que voldríem que vinguessin cada setmana, que són la Lídia Artigas i el Paul Diggler. Els habituals són el Carme Nabot, el Joan Morros, el Francesc Aguilar, i avui, el programa d'avui, persegueix fer una mena de resum de tot l'any passat, el 2015, i quines són les coses que en principi a l'equip, a la gent, als participants que estem aquí durant la llauna cada dimarts ens ha agradat més. I per tant, que us recomanem que les aneu a veure si és que no les heu pogut veure. Avui no tenim tres parts, llavors? Bueno, jo penso que teniríem dos parts com a mínim. Una primera part que podria ser, com sempre, explicar les pel·lícules d'estrena que hem vist, és les que estrenaran els propers dies, etcètera, etcètera. Jo ja he de confessar, i us deia ara fora del micro, que no he tingut temps de veure res, però en canvi hi ha vosaltres, hi ha gent de l'equip que sí que ho ha pogut fer. Home, perdona, perdona. Aquesta música que estem sentint és la primera pel·lícula que tant tu com jo hem vist en aquest any 2009. Ah, això sí, ja sé de què va. Bueno, la veritat és que no sé si la banda sona o no, però aquí posa soundtrack of Steve Jobs. Sí, sí, és veritat. Nosaltres hem anat a veure... Jo no volia anar a veure, eh, l'Steve Jobs. Ja sé que no hi ha res de l'altre món, o que a alguns no els hi ha agradat, però a mi és un personatge peculiar que m'interessava. Però no l'he vista, o sigui que ja em direu... No se sent, eh? A la Carme em sembla que no se sent. Ah, no, no se sent. No, jo sí que la sento. Ara em sentiu? Ara sí, ara sí. Potser és l'altre perquè havia baixat el volum. Ah. Vale, doncs estava dient que no he vist Steve Jobs, que sí que la volia veure. Tot així veig que els Oscars, bueno, han quedat ben parada, o sigui que alguna cosa tindran. Ja em direu què us ha semblat a vosaltres. Bueno, és que no coincidim del tot el Francesc i jo, però feixo que ell parli, doncs... Que raro, no? Que raro que no coincidim. A veure, Francesc, què et va semblar, no? No, home, jo penso que el que és interessant és la comparació amb l'altra pel·lícula que fa no gaire, fa un any i mig o dos anys es va fer, que es diu Jobs, i aquesta que es diu Steve Jobs, que parla del mateix, de la mateixa història, però d'una manera molt, molt diferent. Aquella és una història lineal, que t'explica, doncs, des que els Jobs amb la seva camarilla van començar a dissenyar els ordinadors allà, en el garatge mític, no?, aquest que va donar peu després a Apple i tota la història, McIntosh i tot això que ja és mític, i, bueno, i et va fent seguint la de Jobs, eh? Va fent seguint aquesta línia fins que arriba a un punt en què ell, bueno, amb alt i baixos, en moments en què el fan fora de l'empresa i tal, bueno, la història més o menys coneguda, doncs arriba un moment en què presenta, em sembla que és l'iPad o l'iPod o una d'aquestes coses, i llavors, bueno, amb un milers, amb milions de fans seguidors. I aquesta història t'explica exactament el mateix. El que passa és que d'una manera molt més, podíem dir, cinematogràfica, una narrativa més complexa. Perquè us feu una idea, vam arribar a la conclusió, no, Joan, que està rodada amb el que podíem dir temps real. És a dir, si la pel·lícula dura dues hores... És molt llarga, eh? Són dues hores d'història que ens està explicant el Dani Boy, eh? Per cert, és el director. El que passa és que és un director que... Una reverència, una reverència. No és qual qui era. Doncs està rodada en aquest temps. Hi ha alguns flashbacks, vull dir, hi ha alguna escena que t'explica el mateix que l'altra a través de flashbacks, però està rodada en tres moments, en tres mitja hores, tres quarts d'hora, en què ell s'està preparant per fer una de les seves intervencions en públic massives i tal. Llavors, això és el que explica la pel·lícula. Aquests tres moments, que no sé si és real o no, que en aquest moment li arriba tota una sèrie de gent que forma part del seu equip, de la seva vida, la seva exdona, la seva, etcètera, que li posen tots els problemes possibles i que sembla que s'ajuntin les dificultats de... els preparatius per la roda de premsa, no, la roda de premsa, no, la presentació, i tota la gent que li ve a criticar tot l'imaginable en aquell moment. Hi ha un moment fins i tot a la pel·lícula que és graciós perquè diu, és que sembla que sempre que he de fer una presentació, la gent s'emborratxa i em ve aquí a... Jo penso que la pel·lícula, en aquest sentit, que estem dient narrativament, és impecable, eh? que pugui... El guionista és molt famós, eh? Segurament té la intenció de superposar un èxit amb una personalitat i un èxit comercial, industrial o el que vulgueu, amb un tipus de personalitat complexa i difícil. Molt complexa, molt difícil i molt rara. I això és el que no sé si ha aconseguit o no. Per què dieu? Perquè era vegà i es va deixar... No, no, no. Els vegans em cauen molt bé. A mi em cauen molt bé, els vegans. I es va deixar de morir als 55 anys perquè no va voler que l'operessin ni res. Sí, sí. Bueno, normal, normal. No, jo diria... A veure, a mi el que més em va agradar, em va sorprendre, és la interpretació de l'actor que ho fa brutal. I a més a més, hi ha un altre seu costat, una Kate Winsley que és irreconeixible. És a dir, fins al cap d'una hora... Jo la vaig veure en un tràiler i pensava, no és la Kate Winsley aquesta. No ho sembla, no ho sembla. No, no, és veritat. Està tan ben caracteritzada, és a dir, en el sentit que... amb aquelles ulleres tan... Que no sembla ella. I en canvi, ella és una... Tan protegida. Sí, senyor, sí, senyor. Ella és una extraordinària actriu. Extraordinària actriu. L'he vist a fer... Últimament li he trobat a veure Olvidame si puedes i m'ha semblat que aquella... És brutal, aquesta dona. És a dir, és una dona que és una extraordinària realment des del punt de vista com a actriu. Bueno, a mi em va semblar molt bé. Ara, jo havia vist, feia una setmana, una setmana i mitja, l'altra, la de Jobs... Olvídate si puedes, Olvídate de mi. Olvídate de mi, perdona, perdona. Estava jo pensant aquí. Sí, sí, sí, sí. Olvídate de mi, Olvídate de mi. Que em va semblar una pel·lícula genial i que les interpretacions dels dos personatges... És que ella ho fa qualsevol cosa la fa bé. I aquí, d'entrada va sortir i jo estava al costat d'ell sentat al cine i deia qui és aquesta? Però si sembla que... I m'anava donant cops de colze. I anava dient en veu alta, que tot el públic, tota la gent allà estava dient. Bueno, però... Jo no puc resistir. Ja sabeu que sempre us he de dir els títols originals, sobretot quan són surpressius. I el de Olvídate de mi ho he de dir. Eternal Sunshine of the Spotless Mind. M'encanta. Bueno, molt bé. És el primer vers. Jo havia vist... A mi em va passar que acabava de veure el Jobs, l'altra versió de fa un any o dos anys i que l'aquella eslínia alta explica més coses, en el fons tinc la sensació per entendre el personatge que aquesta. Deu ser més Wikipedia. Bueno, és possible. Aquesta és més original, com diu ell, en el sentit del guionista és molt famós i és el de allò de la Caça Blanca, el guió aquell tan famós de sèrie televisiva i que ha fet moltes coses importants. Però jo, en el fons, com que queda tant així i el personatge és realment és un personatge que té amor-odi, saps? Perquè, per una banda, el veus que és un genial però com a tot, segurament, a lo millor els genis tenen aquestes característiques tan difícils, tan especials, que com a persona humana se't fa molt contradictori. Llavors, i com que la pel·lícula tampoc ho acaba de destacar i inclús al final em sembla que és massa feliç, un feliç que per mi una mica gratuït, doncs no m'ha acabat omplir tant com esperava que m'ompliria doncs la pel·lícula. Però a ell li va agradar molt, eh? és a dir, jo... Sí, sí, el guionista és l'Aaron Sorkin, eh? Ah, exactament. La veritat és que tot el que fa aquest home... Ho fa molt bé, sí, realment és una... Bueno, doncs ja hem complert la primera norma de l'any que era parlar de pel·lícula de l'any passat, hem parlat d'una pel·lícula que s'estrenava aquest any, el dia 1 de genet. No passa res, no passa res. Ja està. Però ells aquest matí han vist una cosa pel que sembla interessant, ens ho podíeu explicar? Sí, Moretti, no? El Moretti, la nova del Moretti. Mia madre de Moretti. Realment és... O sigui, l'hem vist avui, és com que encara l'hem de païr una mica, és molt... És densa i senzill, és com... Bueno... Encara és difícil, no, parlar-me, no? Que és una mica... És una... Et deixa una sensació com molt delicada, és molt subtil, vas coneixent els personatges molt a poc a poc i en ambients molt diferents. La pel·li parla d'una realitzadora, d'una directora que està fent una pel·lícula amb un actor, que no recordo com es deia, perquè és Joan Torturro. Joan Torturro és l'actor. O sigui, l'actor real és Joan Torturro. Allà... Allà és una autora però que realment es fa passar... No, no, però és... Ell... O sigui, sí que és veritat que s'assembla molt el que interpreta com a actor. O sigui, el paper principal de la pel·lícula que estan rodant, en aquest sentit, és molt el paper que l'han fet molts cops els Coen, o sigui, com tipus Agamilabowski o aquestes peixes. És un paper molt estripat, molt excèntric, t'ha anat moltíssim, aquest acte. Tota la pel·lícula es basa en ella, en com reaccionar amb aquest actor, que li costa molt, que no sap com portar-lo, no sap com dirigir-lo, inclús hi ha un moment en què es discuteix enmig d'una escena davant de tot l'equip. I com és ella amb la seva mare que està malalta i està a punt de morir? És el... O sigui, el centre de la pel·lícula se suposa que és el que va passant de l'evolució de la malaltia i de l'hospital de la mare. I entre mig... O sigui, el que seria la història principal és la pel·lícula que està rodada, però hi ha aquests moments que et va fent aquests canvis, aquests petits canvis entre... No, ara la història que predomina és la de la malaltia. No, ara... Llavors amb aquests canvis que ho fa molt subtil perquè a més els va integrant. Perquè hi ha moments de la pel·lícula que es derrumba, se'n va avall i ho treu tot. I alhora quan està amb la seva mare va parlant de com està gravant la pel·li i tot. És tan absorbent aquesta pel·lícula, bueno, venint del director... I dura a estona. Són com unes quasi dues hores de pel·lícula i no te n'adones, al contrari. I no és tan fluid i tant... Doncs bueno, primícia, perquè jo no he pogut anar aquest matí, sabia que es feia això. S'estrena... S'estrena el 22 de gener i realment val molt la pena. Molt bé, doncs bueno. Crec que no hem dedicat un festival... Ai, un festival. Crec que no hem dedicat un especial mai al Nani Moretti. Sí, s'hauria de fer. Sí, jo ho vaig parlar una vegada amb Nani Moretti, eh? Bueno, que n'hem parlat segur, perquè, clar, de moltes pel·lícules, però vull dir... Sí, sí, sí. Allò... Nani Moretti, Caro Diario, Palombel La Rosa, que ara parlàvem una mica de la filmografia, Habemus Papa, que jo no recordava que era seva. Habemus Papa, sí. Aquell sí que és estripat. És d'ell, és d'ell. Doncs bueno, ja tenim una opció. Bàs d'acabar l'any... I la de L'Habitación de l'Hijo i que també... Sí, la de L'Habitación de l'Hijo es deia la que ell... Sí, sí, sí, sí. Grandíssima, potser la millor d'ell. Jo no l'he vist encara. Jo sí l'he vist. Me n'han parlat gent, moltíssima gent, dient que és la millor d'ell. Boníssima, boníssima. No sé si és veritat o no, però dient que és la millor d'ell. Almenys fins ara, eh? No sé si és veritat o no. I també, així com la del Bémos Papa, si poso les botes, a l'Habitación de l'Hijo és sutil, vas entrant i sortint, entrant i sortint i entres amb el drama, amb el drama aquell, molt bé, molt bé. Sí, un drama que el desdramatitza. Amb una habilitat impressionant. Realment ja, les produccions que fa ja ho fa bastant així, perquè la d'avui, de fet, la mia madre, és un drama, i a més un drama bastant potent, o sigui, no només el drama, però un drama de fibra, però que et passa a unes escenes superestripades, bueno, sobretot en què sigui el Torturo, però que són unes escenes de que el cine... Estàvem rient tots. Sí, sí, de que el cine estava... Tenia una persona segura al costat que de tant en tant anava mirant com que és bona. i estem tots rient molt. Clar, que una pel·li et faci passar, però d'una escena a una altra, o sigui, amb qüestions de... I de la llagrimeta a riure totalment, sobretot rius amb el Joan Torturo, és molt estripat, molt divertit. la tenim en compte, l'hem deixat molt bé, no havíem pensat de comentar-ho, perquè ja teníem algunes al cap de dir, va, durant el 2015 hem vist, però és que aquesta si ho ha dit, és la primera dels set. Una bona sorpresa. Molt bé, molt bé, molt bé. A mi em passa moltes vegades, eh? Per exemple, jo volia parlar, per exemple, Mandarines, que és una pel·lícula que m'agrada molt. Jo la tenia agafada, mira tu, mira. Nominada, Sanz Gaudí està. Sí, a millor pel·lícula de parlar no català. Pot ser, pot ser, no ho sabia, no ho sabia. Home, nosaltres estàvem allà quan vam llegir els números. Jo pensava que abrieu triat pel·lícules més espectaculars, jo n'havia triat de petites, perquè és una pel·lícula petita. Sí, aparentment petita, sí. Aparentment petita, però és una pel·lícula que se't queda al cap i als ulls. Jo ho deia, jo deia, va passar el mateix, jo vaig anar al cine i t'entens, tenint ni idea d'aquí era la pel·lícula que et seus allà, i vaig sortir absolutament estorat. Vaig descobrir que una pel·lícula rodada el 2013 que havia passat absolutament desapercebuda i que es va fer en certa mesura famosa perquè va començar a guanyar premis a diversos llocs. Primer al Festival de Berlín, després a Varsovia, després a Bari, després a Pali Strings, després a Seattle i, arran de que l'any passat, jo no sabia el del Gaudí, però va ser, sobretot, a la gira per a les cinc finalistes dels millors pel·lícules estranger dels globus d'or i finalista al millor a l'Òscar, clar, doncs la gent l'ha començat. Un escalador espectacular. I llavors l'han començat a veure. És a dir, que és una pel·lícula que l'hem vist l'any passat però que en realitat correspon, teòricament, hauria de ser el 2013. No, ho deia perquè a mi va passar la mateixa experiència, però parlem potser abans de començar a parlar d'aquestes pel·lícules, comencem a parlar de si hi ha alguna altra cosa de l'estrena que haguéssiu vist que us hagi interessat. Sí, vam veure fa uns dies que ens va passar al contrari que amb aquesta, Magallanes. O no, al contrari. No, que vam sortir amb opinions totalment diverses. Explica, explica. De qui és? Magallanes, ostres, el director... Bueno, de quin país? O Perú, no sé. Perú, perú. Era Perú. És, a veure, és una pel·lícula que va guanyar el premi que he de, no sé si era per guió, el que donen d'Iberoamericano, aquell premi que és així com molt gran, després hi ha entre l'ICA, entre... Amb 10.000 coproduccions i 10.000 patrocinadors molt grans. Una pel·li, no grossa en quant... O sigui, no sé si per supos, però és una pel·li bastant sotí, és un thriller, és un thriller amb molta essència de thriller, que és veritat, però aquí el debat entrava, no? En si era una pel·li... I Magallanes es refereix, eh? És el protagonista. Sí, és el protagonista. Que és un taxista... No és l'estrit, ni és... No és històrica, no és història, no és història. No té res a veure amb res històric. No, és com un taxista que té... Taxista mitja jornada, que l'altra mitja jornada cuida el pare d'un metge que va ser el seu tinent, el seu sergent, com a... Militat. Sí, o sigui, era el seu superior a una guerra i durant aquella guerra es veu que es van fer unes coses molt dolentes amb unes noies i a partir d'aquí comença... És de... és una mica... Parteix del tema thriller, que és un tema... Bé, una temàtica dins del thriller que es fa molt, que és el tema del xantatge, per exemple, i llavors comença aquí i llavors ja com es desenvolupa tot és... Bé, aquí... El que sí que es fa bé és que vas coneixent la informació a poc a poc, de fet molt ben dosificada... o sigui, per mi és una gran pel·li, és veritat que... està nominada allà als Goya, està nominada als Goya, però... No té data d'estrena encara a Espanya, no se sap quan s'estrenarà. Bé, deu estar buscant distribució, però el... ja no sé si, no sé quines són les altres propostes dels Goya, és una pel·li que està bé. Però suposo que com a proposta ha de ser de pel·lícula latinoamericana, o sigui, no? Sí, sí, sí, sí. El millor pel·lícula latinoamericana, una cosa d'aquestes, no? El premis de la latinoamericana. Sí, suposo. Sí, si no me'n recordo. M'imagino, no, però la pel·li insista molt bé. Sí que és veritat que, a mesura que la veiem, anaves veient punts recuperats bastant entre Chinatown i inclús Taxi Driver. Però clar... Però s'ha de tenir en compte que és una pel·li basada en un... On passa? A Perú, deu ser. A Perú. Però a la perú. A una zona molt pobra. Rural o ciutat? No, una ciutat. Una ciutat pobra. És com unes xebolles, quasi, quasi. De fet, això... Però no és ni Cusco, ni... Hòstia. Ni Lima. Cusco em sona. Sí, no ho sé. És igual, és igual. No, perquè... És una ciutat. Una ciutat, una zona molt pobra. Vale, vale, vale. I està basada en un conte que es diu La Passajera d'Alonso Cueto. No hem llegit el conte. i les referències d'aquestes no sé d'on venen. Si del conte o ha llegit el conte i llavors ha introduït aquestes referències. Vale, vale, vale. Però està bé. És una... Però és una pel·lícula amb pretensió de pel·lícula important. No és... Jo no crec que sigui molt pretensiosa. O sigui, s'han vist... Surtout en el gènere del thriller que el primer que vols fer dins d'un thriller és intentar també fer, no? Els grans thrillers sempre han sigut com pel·lis molt... O sigui, Seven, per exemple. No és que sigui pretensiosa, perquè en realitat és molt bona, però és una pel·lícula molt densa. Un densa? Sí, sí, sí. Et deixa una sensació de molt senzilla. Sí, és com molt... El que dèiem abans de la fluïdesa de... Aquí és molt... Una fluïdesa lenta. Bueno, aquí és el davant. És el que no et va agradar. A mi... Es fa molt llarga. Són dues hores que es fan llarga. Els hispanohaméricans tenen aquesta vertent, eh? Potser. Bueno, jo no sé si... Això és tota una definició. M'ha agradat, eh? Una pel·lícula fluidament lenta. Està bé, està molt bé. No ho havíem dit així mai, eh? No, a mi em fa pensar aquesta pel·lícula amb una altra que jo diria que segurament és de les grans pel·lícules de l'any passat, que és El Club. Una pel·lícula chilena, també. No és lenta, El Club, eh? No dic que sigui lenta, dic que té a veure... Ni tan sol... Que té a veure amb l'esperit, amb el que parlàvem ells, segurament de recuperar passatges de la història de Sud-amèrica negres. Molt, molt fosfos. Molt negre. I en El Club, si recordeu, dirigida per Pablo Larraig... Pablo Larraig... Sí, senyor, una gran pel·lícula. És una gran pel·lícula tremenda. Una pel·lícula duríssima, duríssima de veure. I també amb un aspecte d'una senzillesa molt gran. En principi, els personatges es desenvolupen, es mouen d'una manera molt senzilla, molt fàcil, però en canvi et van entrant... Molt ben interpretada, perquè és que cada personatge és tot un món. Amb una càmera molt a prop de les mirades que has d'anar descobrint a cada personatge. De fet, són uns capellans que estan tancats en una casa, allunyats, castigats per la... Per el seu comportament a l'anterior. El que sigui, cada un té un passat... Més que castigats, apartats, perquè la gent no sàpiga que allò existeix. És un tema molt controvertit, perquè l'Església no vol que sàpiguen que aquella gent... És un muntatge justament perquè ningú se n'entén. És una hipocresia monumental. De què va? Sí, perquè ens posem ara... És això, són una casa... Quan comença la pel·lícula, de fet, és una pel·lícula que quan comença tens la sensació d'alguna cosa amable, tu... Alguna cosa fosca, no fosca exactament, però sí que no... Que ja et descriu una certa ambigüetat. Perquè estan dinant... Està una taula, ho dones, que estan dinant una dona d'una certa edat i... quatre o si no me'n recordo... Homes. Homes grans. i és un dinar com a passible, passible un dinar normal i en canvi té l'habilitat de desencadenar de seguida que allà hi ha alguna cosa amagada que tu no saps ben bé per on tirarà i això està molt ben fet. I realment... Perquè la gent està... La càmera és una càmera duríssima, eh? És una càmera implacable. És un actor, un director que havia llorat una cosa anterior que es deia no, que era molt bona, però no sé si no l'heu vist, també se li agraïen massa, és igual. En qualsevol cosa es va d'uns capellans que per raons de la millor doncs de que han salut faxonetes o han fet casos diferents o passats facistes de l'època del... Tenen una monja que fa com de monitora i els controleix a tots o els controla, etcètera, etcètera. Bueno, i cuida la casa. I cuida la casa i llavors la mesura que va avançant la cosa... Que també té un passado. Es complica de tal manera que perquè arriba allà un capellà que ve diríem de les altres esferes eclesials a controlar com està la casa perquè no volen perquè hi ha una mort, eh? Hi ha una mort. Bueno, i es complica... Es va complicar. Es complica de tal manera que és un thriller però molt dur. I treu a la superfície aquest tema de totes aquestes cases que es veu que existeixen a Xile per part de l'església. O l'església amaga totes els pederastes, diguem-ho clarament. i de passats i de passats foscos perquè hi ha de tot. Des de la droga fins als militars que han estat amb el Videla fins allà hi havia de tot. O sigui, hi ha tot el que vulguis i... Si us en recordeu la vam fer com a pel·lícula del mes. Ens va agradar tant a tots. La vam fer com a pel·lícula del mes i la vam discutir i doncs haver-la vist tot. Acaba d'arribar Jaume. És de la pel·lícula que jo recordo. A veure. Ah, sí. Hola, Jaume. Sí, hola, Jaume. Què tal? Que jo recordo estar al cine i quan es va acabar la pel·lícula que era el bolitxe em sembla que era No, no, no, ràpidament ningú i dels sexos ens vam quedar allà. Però per com la descriu és una mica tipus doce hombres impiedades aquestes que només passa una... No, més dura, més dura perquè... No, no, no, em refereixo a aquestes pel·lícules de... Tancades, ahs. Tancades. Sí, sí. Un punt molt... No diré enterrado però d'aquestes de... Més dura. Molt més dura. Al meu quadre de veure molt més dura que doce hombres impiedades perquè doce hombres impiedades en el fons aireja l'esperit al final a qui no aireja cap esperit. Clar. No, bueno, em referia més a aquestes pel·lícules tipus un Dios salvaje aquestes pel·lícules que és tot tancat a dins de... Saps? Que et fa gaire bé que ja et dona ja la banda aquesta ja en d'ansietat. Però estàs dient tots directors americans Jo no crec que l'he vist en els últims anys i aquest és un director xilè que no té res a veure ni el... Un Dios salvaje que és que res a veure ni el... I són d'èpoques molt diferents el Dios salvaje fa... Quan fa? Deu ser relativament... No, és bastant... Que també tens la sensació d'opressió, d'opressió allà amb aquella... Sí. Però no és una opressió... Aquesta és una opressió... Malatissa i fosca. Jo no recordo haver vist una pel·lícula els últims anys que m'afectés tan dura és a dir, jo no la recordo és a dir, una pel·lícula que et deixa tocat et fos del cine realment tocat És a dir, jo en el bolí són sales molt petites i la sensació que no es va aixecar ningú la recordo. Hòstia... Sí, sí, això... Sí, sí, sí... No, home, si voleu parlar de què és i en fi, la segona part diríem del programa avui intentem fer aquest resum diríem de les pel·lícules que més ens han agradat tot i que hi han sortit algunes aquí tenim el club i hi han sortit doncs altres també Mandarines Mandarines que també la comentarem espero també la podem comentar i el que anava a dir és que podem, si voleu començar per parlar de les pel·lícules espanyoles que més ens han interessat i després parlem de les pel·lícules internacionals que més ens han interessat per fer una mica tenir una mica d'ordre no? Aleshores bueno algú que comenci quina és la pel·lícula? Jo de pel·lícules més que jo més que les que m'han agradat he pensat perquè clar Truman estem tots d'acord que ens ha agradat per exemple ja imaginava que ja la teníeu triada però ja no l'he triada per tant he triat una cosa diferent clar jo he triat a la B de Bàrcel·les perquè a mi em va deixar em va deixar bueno perquè a més dos actorassos dos actorassos no sé si ho sabeu és la instrucció no és la instrucció per això inclús no és ni un judici que té una certa pompa el judici no és la instrucció del cas Bertener i està feta amb una saleta de res perquè les instruccions no tenen la pompa i circumstància d'un judici un garitu que és l'Audiència Nacional però una instrucció una instrucció no es fa mai en cap lloc important una instrucció es fa amb una saleta de res perquè una instrucció és un pas previ al judici per tant no és el més però en canvi si cou molta cosa amb una instrucció és la instrucció del cas Bàrcel·les i llavors hi ha diversos actors però l'actor que fa de Bàrcel·les i l'actor que fa del jutge ruts extraordinàries extraordinàries extraordinàries perquè és una pel·lícula en canvi que jo diria que no és ni una pel·lícula comercial perquè és algú pot dir és un tostón perquè realment per dir-ho a veure una instrucció d'un judici si no fora que té el contingut que té i la interpretació extraordinària que té com a pel·lícula la instrucció d'un judici que està absolutament ensenyida aquesta instrucció no té massa material com perquè allò surti i en canvi és una pel·lícula que com que la interpretació està bona està apropada al cas d'una manera consistent és una pel·lícula que penso que es pot tractar i jo després per contrastar l'altra pel·lícula espanyola que he triat és és una és una pel·lícula banalíssima que es diu requisitos per ser una persona normal que la vaig trobar l'està movent molt l'heu vist? l'heu vist? no, no l'heu vist doncs mira jo és una pel·lícula que és una és una primera pel·lícula de la Leticia Dolera és recomanable és una pel·lícula extraordinària de forma de tractar l'estòria i de guió també i de guió també un guió magnífic i una càmera lliure per totes bandes es posa on li dóna la gana fa el que li dóna la gana i descriu una història divertida jo havia triat però us va agradar més techo i comida que us vaig enviar a veure-la jo no vaig anar tu no l'has vist però jo passava com que ja la triaries tu no, jo al final no vaig anar jo és que en tenia vàries és a dir jo no sabia jo he triat jo en tenia més però com que em vau dir 3 jo tenia jo en tinc 4 o 5 el que passa és que penso que no dóna per parlar de 4 o 5 i no una dougues no som gens disciplinats perquè havíem dit 3 ah sí doncs jo n'hi em porto més però vull dir jo em puc triar parlar de 3 o de més jo em va sorprendre novament la vaig veure la setmana passada em sembla la van passar per TV3 una cosa que es diu rastres de sàndal que va ser reconeguda als Premis Gaudí de l'any passat que no va quedar tant com els 10.000 quilòmetres que suposo que en parlareu vosaltres perquè ho haurà de molt i a mi també però la vaig veure la setmana passada i haig de confessar que té molta força és a dir basada en una novel·la més que d'una novel·la amb una experiència de la Shamiro la Shamiro suposo que ho sabeu va estar adaptada acollida diguem aquí venint de la Índia i quan ja escriu una novel·la una de les la filla de Janges i quan la conviden a que vagi a la Índia descobreix que ja té una germana biològica i aleshores tot això suposa per aquesta descobertura és la pel·lícula que no és ben bé històrica o que no és ben bé de fi de digna la seva història real sinó que l'han documentat o arreglat una mica amb una altra col·laborada que és la que fa de guionista i de guionista no li surt melodrama no? li surt perfecta és a dir la pel·lícula és extraordinària perquè la història podria ser-ne com? si no li surt un melodrama així espèix surt una cosa molt sensible sí que és melodramàtica però molt sensible molt creïble molt autèntica que t'emociona i que arriba amb la interpretació de la Aina Clodot que ho fa perfecta amb un xicot francès que fa d'indi que també apareix jo la recomano és a dir una altra pel·lícula que recomanaria jo de dues maneres havia triat dues pel·lícules després ja us passo a vosaltres que són el Nacleto Agente Secreto és que aquesta té molt bé és una de les més nominades els Gaudí com té 11 nominacions s'ho mereix jo si un té una certa pressió per el que li pugui estar passant s'emballar i s'ho passa tan bé surts del cine content feliç jo no sabia en el seu moment però ho vam explicar però ben feta el Javier Ruiz Caldera és el director és un director català que té 39 anys i que és de Viladecans o sigui que és d'aquí a la vora jo només coneixia ella ha fet 3 pel·lícules aquesta era la quarta coneixia que havia fet l'última només 3 Bodes de Mas que a mi no em va acabar de convèncer estava bé però no era i en canvi aquesta realment és una pel·lícula molt però que molt rodona jo creixo que aquest director aconsegueix ja totes les peces amb un engranatge de rellotgeria encertant en el to en moments realment divertidíssims fent una paròdia de les pel·lis d'espies amb uns diàlegs extraordinaris amb uns actors que tant el el Quim Gutiérrez està molt bé divertit al seu punt si no l'heu vista us ho passareu bé i sortireu absolutament feliços del cine ja des del primer moment quan comença la pel·lícula que surt un plano que va corrent amb la moto amb el cotxe aquell vermell atrotinat em sembla el que és i és un pare amb allò que va fent quilòmetres i hi ha tota la imatge així i només ell corrent així és boníssima aquella només començar la pel·lícula ja és bona només començar amb uns actors que estan esplèndids que ells en matí disfruten amb el que estan fent i que a més a més transmeten una meta de vitalitat i d'entusiasme a l'espectador per tant és una pel·lícula d'acció però que l'acció és l'excusa en alguna mesura per fer humor per riure tots plegats nosaltres penso que no vull allargar-me més perquè si no parlem de les altres però crec que és una pel·lícula a més hi ha una cosa bastant divertida que són els cameos que surt el Buenafuente surt el José Corbacho la Sílvia Abril la Rossi de Palma que tots estan molt divertits recomanables Rossi de Palma està també nominada als Gaudí com a actriu secundària per a Anacleta doncs deu ser aquesta deu ser aquesta tots estan francament bé i jo crec que l'altre que havia triat era Truman i n'hem parlat també l'hem fet a pel·lícula al mes i per tant no sé si val la pena ara tornar a insistir però realment s'ha de dir que és una gran pel·lícula que l'heu vista vosaltres? no, encara no i tu sí que l'has vist jo tampoc sempre va destacant les que no veig ara per la veu no, jo sí que vull trencar una llança per a una pel·lícula que la veritat és que està molt bé que vaig veure a Màlaga i que i que no està rebent cap mena de nominació a cap premi vull dir ni als Goya ni als Gaudí i que en canvi té molt de mèrit per la manera com està feta ja en van parlant no cal insistir massa però com que està passant tan desapercebuda doncs per donar-li com a mínim aquí al Sense Condicions una mica de relleu i és Hablar si us en recordeu em van parlar força en el seu moment jo no l'hi he vist del lliure Estrell l'hem vista l'hem vista exactament jo sí doncs això i de què va aquesta pel·lícula i està cartellera en aquest moment és un pla és un pla seqüència un pla seqüència de gairebé una hora i pico la càmera fa un pla seqüència d'una hora quasi tres quarts em sembla més o menys com Victòria sembla la moda és la moda i l'arca russa i el principi de 10.000 quilòmetres i llavors i Berman i Berman però Berman ja trampa no sé si és veritat no, no és fals és fals perquè allò és la soga és la soga 2 és fals però de totes maneres sí que té unes llargues escenes que són plan seqüències igualment no, no sí, sí però sí que no és tota no és tota la pel·lícula que està venut com una pel·li sencera a pla seqüències i no ho és però que té molt mèrit igualment i jo sí que també voldria trencar una altra llança per una pel·lícula que passarà desapercebuda inevitablement perquè són d'aquelles pel·lícules que s'estrenen d'una manera molt, molt, molt, molt petitona i que el que sí que em fa gràcia és comentar que tant tan Pol com Lídia van anar a veure-la i em van posar una cara a dir és que no sabem si està ben fet o no crec que hem madurat bé, hem madurat crec estem parlant de Lluc això que dius és molt interessant qui n'hi parleu amb Lluc Skywalker vigileu han madurat en dues setmanes fixeu-vos si van ràpids aquests nois a veure, a veure explica aquesta maduració Lluc Skywalker del director Jaume Fargas és una pel·lícula a més difícil de descriure és una pel·lícula que d'entrada si jo la veiés només pel títol estaria molt descol·locat és a dir tu vas a veure i sembla que sigui un spin-off paròdic d'estar que de fet molt català que de fet probablement és el que es busca en certs punts perquè hi ha evidentment referències però una certa referència que t'atrapen si t'atrapen és una pel·lícula que t'atrava perquè dius a veure què és això què estic veient sembla que estiguis veient una mena de nou subgènere una nova forma de gravar de capítol de Mr. Bean sí, sí és una il·luminació uns plans però representa que has de riure és una comèdia és una comèdia és una comèdia és una comèdia dramàtica per dir-ho així perquè no dramàtica però en el sentit que el tema que ocupa és potser un home que se sent sol i que creu que ningú anirà al seu funeral llavors s'esforça a fer que tothom tot el barri acaba de ser no, però s'esforça tot un barri vagi al seu funeral ara desemmascaré la joventut una vegada més tant de Pol com de Lídia perquè és possible o potser m'equivoco però jo les referències que li vaig dir al director en el moment d'estar allà perquè ell estava quan la d'allò hi vam poder parlar doncs era Ja està ti per exemple jo el primer que vaig pensar un tipus de cinema francès un amic surrealista amb un cinema com d'una cara de Palmo gran Baster Kíton també en certa manera no per la plasticitat que té les pel·lícules de Baster Kíton sinó per la cara de Pal i Amelie per exemple també delicatessen aquest tipus de la música aquesta mena d'actors taquirot també que fa Wes Anderson sí, però és un estil molt diferent no, no, no però clar l'estil ja només de gravació l'estil de gravació que era d'aquestes sitcoms de fa la tira o d'una telenovela de TV3 va fer molt temps però d'il·luminacions il·luminacions com si fossin d'un únic foco amb unes ombres allò que dius directe a la cara directe a la cara amb unes llums blavoses però blau del blau del led era com dius al principi estem com hòstia que estem veient et dona una sensació molt viejuna molt rara però vas entrant vas entrant vas entrant i realment té història sí el que més és molt és com clar nosaltres jo al cap ho tinc com si fos una mena de jo surrealista però en realitat hi vas pensar i dius per això deia el de maduració perquè hi vas pensar i dius a veure evidentment té una lògica però és que està fet sobretot amb una tècnica i unes interpretacions tan estranyes és tan estripat però el sàtria el contrari que els actors ningú pateix ningú riu ningú no hi ha emocions la Cristina que és la directora d'art de Fergat també va estar fent art aquí allò que Sky Walker i ens explicava va fer concretament l'avió l'avió que surt durant alguns moments ens explicava que el director estava tota l'estona insistint als actors ara m'ho tornes a fer però actuant menys tota l'estona i realment es nota molt tots els actors són molt pals unes cares que no transmeten res perquè entengueu és com si ara ha cantat el Jaume i el tenim aquí escoltant digués tenim aquí el Jaume per fi ha arribat estàvem esperant i ara dirà la seva pel·lícula preferida de l'any passat alguna cosa així li he donat massa inflexió i per què aconsegueix amb això una sensació raruna tota l'estona és un estàs veient la pel·lícula i sí que és veritat tu pensaves més potser Lídia perquè era el moment aquest sembla que ens sembla que ens estic prenent el pèl sí et sembla allò com què és aquesta pel·lícula perquè clar potser també és el que estem acostumats a que la tècnica molts cops sigui implacable que les interpretacions hagin de ser que tu no t'adonis que estàs veient un actor que estàs veient un personatge de mètode i clar aquesta és que t'ho trenca tot ningú t'ha avisat que aniràs a veure alguna cosa així tu veus de què va però no veus que serà així estàs allà i no acabes de hi ha una mena de trampa que és és el protagonista estant com en una mena d'aldea tipus Star Wars amb la roba amb la roba i tot saps com el desert i clar tu penses veuré i de cop comença que és l'actricista i que canvia que canvia una bombeta però com una hòstia espera ens hem equivocat de fet diria que el primer pla de la peli és ell fent-se una siesta a la carretia elevadora que fa servir per canviar les bombetes imagineu si és estàtic amb vistes amb vistes al cementiri sí és veritat és una pel·lícula diferent estraïmíssima però que hem de veure la prollota encara que vol no no no no no és tan difícil de fet qui vulgui anar a veure hi ha una altra oportunitat aquest dijous a les 10 de la nit al cinema Girona només la van posant així com que la gent va anant doncs tornen a posar-la projectar-la més temps però és una pel·lícula que vol ser una resposta al cinema aquest que com diu Pol doncs estem tan acostumats ja que totes les actuacions siguin igual les dinàmiques les fotografies els guions tot és una resposta a això anem a fer una cosa diferent però que té una història molt potent i molt podríem parlar del dogma català el dogma 95 ara Lídia i Pol Pol i Lídia que som Fergat Productions doncs quedaran quedaran parats quan els hi digui que jo penso que el que fan a Fergat no està molt lluny del que fan aquesta pel·lícula a veure tenir molt poc recurs i ara què no em referia a això no em referia a això em referia a l'originalitat de les vostres propostes donem-me que participi i has dit que aquesta pel·lícula està feta amb recursos has dit que no no no no que no home a veure no no que ells tenen més recursos que ells tenen més recursos no no no em referia al dogma perquè el dogma està basat molt en intentar no o sigui no tant ostentar sinó i filmar i filmar tot i llum natural tot sigui sense música llavors clar aquesta no sé potser estem parlant d'un nou naixement tu saps que no jo els hi donaria a peu no estàs parlant de res especial això s'ha fet sempre no no sé jo donaria a peu o bé el Jaume que ens explica quines són les pel·lícules tu proposes espanyoles però no podem deixar això així tenia una pregunta tenia una pregunta pel francès que escolta'm la pel·lícula aquesta que tu has ponderat que es diu Hablar per què es diu Hablar doncs bueno potser perquè estan parlant tota l'estona bona pregunta no sobretot hi ha una escena final que se li dona importància a la paraula llavors hi ha una actriu si no recordo malament un actor i una actriu que estan llegint estan llegint un text que va evolucionant i que va explicant d'alguna manera i que és com la consecució i la conclusió final de tot el que hem anat veient a la pel·lícula que no només és una virgueria tècnica també hi ha una evolució ideològica i de moltes qüestions al llarg de la pel·lícula amb els personatges amb la manera com enfronten les situacions com es relacionen entre ells i hablar seria com donar importància sobretot a la paraula una vegada més i al text i a l'espectador a través del que arriba de la imatge però també del teatre recordem que l'Uri Estrell doncs és un director cinematogràfic però també molt teatral que per ell el teatre és molt important per tant jo diria que per aquí ara exactament per què hablar aquest títol doncs no ho sé explicar però bueno imagino que va per aquí jo donaria peu a ells que expliquin quines són les pel·lícules espanyoles que més els han agradat aquest any ja ho han dit aquesta això no no aquesta no és la que més els ha agradat em sembla no a veure per part meva jo diré dos pel·lícules que crec que ja són més de cara el 2014 tot i que han tingut reconeixements ja tant siguin per festivals o inclús nominacions als Goya o han anat per festivals o inclús ha estat considerada representació d'Espanya als Oscars que és per exemple Màgic Alguel i 10 mililòmetres són dues pel·lícules que realment o sigui molt diferents evidentment no en podem parlar totes alhora però realment primer parlo de la senzillesa de 10 mil quilòmetres perquè molt bona o sigui és aquest pla que comença que s'ha dit tant aquests primers 20 minuts que ja només et plantegen personatges et plantegen o sigui personatges introducció i conflicte tot junt i amb una naturalitat dels actors i és una naturalitat que és es manté tota la pel·lícula a més aprofitant aquesta mena del tema de les webcams el tema de la distància sí sí llavors clar això també és com un format que també va fer ja el Bigalondo i l'Open Windows aquest format així d'ordinadors és diferent utilitzat d'una forma diferent però com s'arriba als temes que tracta que en realitat són temes que potser hem vist molts coses però està tractat d'una forma i amb una suposat també delicadesa i tot que realment és una d'aquestes pel·lis sí és com màgic que ho ha fet per mi són pel·lis absorbents són pel·lis que has embobat mirant i és com vull més vull més i a més amb aquest final que no diré però un final que et deixa realment una mica clavat i Màgic Alguel que és i Màgic Alguel Màgic Alguel va guanyar el Premi a Festival de Sant Sebastià i la millor pel·lícula de fa dos anys no l'última Màgic Alguel és que qui és del Vermouth de fet jo vaig sortir del cinema dient que era una merda de pel·li i durant els anys durant els meus i vas madurar sí, sí també i vas pensar això passa a vegades se'n va fer a part de pesadíssima com la veia molt pretensiosa com com molt molt sobrada però la vas absorbint i vas veient que no és simplement agafar un tema molt quin és el tema? un pare que vol fer feliç a la seva filla que té càncer i és com un o sigui com un dos es va complicant tot des d'aquí d'entrada comprar-li un vestit li fa il·lusió tenir un vestit d'un personatge que li agrada i li vol comprar però el vestit costa molt si n'és i a partir d'això es va liant i liant però fins on sembla mentida que es pugui liar però realment jo crec que o sigui màgic aquel té una cosa que és comença amb un plantejament típic tòpic gairebé un tema molt normal però a mi em va recordar molt a Masó Calabelles era After Hours d'Escorsese que aquí es va traduir com Joque Noche però és una pel·lícula d'aquestes és un camí simplement és un programa molt petitó que es va fent gran i gran i que déjame acabar i que però realment cada estructura de personatges és a dir cada una de les històries que es planteja perquè són com històries creuades però no és històries creuades en realitat és això però la bola que es va fent cada cop més gran i com la van robant els personatges sembla que cada història sigui com una mena de referència a grans directors per exemple a mi em va donar la sensació hi ha la història d'una dona que sembla que és una barreja de Kubrick per tot arreu d'Icewa Shad o sigui i no només per la temàtica que si no l'heu vist no ho diré perquè realment la pel·lícula a partir dels 25 minuts ja no es pot dir res perquè tot el que passa increïble però ja no només per temàtica sinó per plans els plans són milimètrics són uns esquemes estructurals és una arquitectura de cine i d'altra banda quan canviïs d'història potser també canvia això llavors és curiós de com ha anat jugant amb perspectives d'imatge amb perspectives i tu quines pel·lícules són les espanyoles que jo m'he apuntat sèries perquè sabia que ningú parlaria de sèries molt bé molt bé i de fet crec que són totes de Netflix o estan a Netflix i una vez que m'he apuntat així com no és espanyola però és de Netflix Narcos no l'he vista no l'he vista i què tal? val molt la pena és sobre la vida de Pablo Escobar vaig veure que estava feta rodada amb castellà d'allà o sigui tot i que és una mica complexa de vegades et perds de fet nosaltres la mirem en castellà però amb subtítols en anglès perquè a vegades no en tenim res o sigui la veiem en original que té algunes parts en anglès però sobretot és en castellà perquè és clar Sud-amèrica Sud-amèrica sí jo de la Netflix saps que m'ha sorprès molt i no m'esperava que com a sèrie televisiva que m'impactés tant The Fall no l'hem vist The Fall és una sèrie britànica amb la que feia Expediente X la noia aquella sí i he vist no sé si he vist com sis capítols la noia i el noi no el noi no surt només surt la noia i surten altres actors que va d'una inspectora que l'envien a Belfast em sembla que és perquè hi ha hagut una sèrie de coses assassinats i tal i la comença a investigar i et prometo que feia temps que no veia una cosa tan ben feta tan tan i ho portava ja com tota la primera temporada o sigui deuen ser unes 8 o 10 capítols i no sé la segona temporada perquè Netflix la segona temporada no la tenen però si té la mateixa qualitat que la primera temporada realment és val la pena aconsellar-la qui no té Netflix ja no és ningú no no no realment és una bona fonda sembla que ens paguin Netflix per fer-nos publicitat sí a mi me l'han regalat sis mesos perquè estic estic a un lloc i te la regalaven sis mesos perquè supos que piquis perquè després te quedis i tant que et quedes què més què més m'he apuntat també una que potser és més estranya que es diu Bojack Horseman que seria com el cavall Bojack l'he vist que estava allà però no l'he vist no sé és d'animació també produïda per Netflix és dels Estats Units diria et diria que és dels Estats Units molt negre té un humor molt negre estil padre de família però però sense por a passar-se a riure's del que no sabria riure parla d'aquest cavall que era una estrella d'una sitcom dels 90 que es deia Horsing Around que seria com divertint-nos tots junts més o menys del rotllo Príncipe Belé no pitjor bastant pitjor sinó pitjor en el sentit que és dolent sinó d'aquestes pel·lícules d'aquest estímul l'antic d'aquestes sèries molt de cine familiar però en sèrie d'aquestes la família és ell el cavall que se sent sola a la vida i adopta tres nens de diferents edats llavors és com els nens se senten acollits per primer cop a la vida i se senten amor i tenen una família gràcies al cavall i bueno té aquest aire cutre molt buscat però això són només la Cid com que fa ell llavors la sèrie en si parla de com ell és l'estrella fracassada de la sitcom és com un hi ha moltes pel·lícules així no d'estrelles fracassades però és des del punt de vista que te'n pot riure sí però fracassades és obsolet o van ser en el seu moment el millor però ara ja no ho sap ningú està molt bé només té una temporada però és molt divertida com Narcos Narcos també té una que nosaltres vam acabar la sèrie i ens va mirar l'espacial de Nadal tots els minicurs que tenen i tot està molt bé bueno doncs ja els oients els oïdors ja poden també apuntar-se a Netflix i si estan amb alguna companya d'aquestes els llegaran sis mesos com a mi gratis perquè piquin finalment tampoc és tan car perquè són set euros al mes pots compartir amb quatre persones imagina't i pots veure cada dia una pel·lícula des del punt de vista econòmic no està malament has de tenir el temps això sí bé anem a les pel·lícules Jaume si no el tens el temps és que fas altres coses això és important a vegades també és així no les pel·lícules que m'han agradat potser la guerra de les galàxies ho pensava tu l'has vista? i què tal? bé previsible el meu fill que l'ha vista diu que és molt comercial imagina't i avui he fet 15 anys o sigui que per tant i ell ja diu que és molt comercial li has inflat el cap no, no, no no li he dit res jo ell me diu és molt comercial aquest matí he vist una preestrena del Nani Moretti l'ha comentat a ell m'ha agradat molt l'han dit mira doncs estàveu allà els tres i no ho sabíeu no ho coneixíeu el que passa és que sí que és cert que hi ha moments que sembla que no avança massa però trobo que està bé vull dir està en el mateix nivell d'aquella l'habitació de l'hijo i tot allò és molt és aquesta tendresa que en definitiva els europeus ens preocupa de posar sobre la taula té bastants moments que sembla que no avanci la història però sí que avança com et sents tu amb el personatge crea com un nivell d'intimitat amb els personatges i la realitzadora la que fa de realitzadora que és ella ho fa molt bé molt bé qui és la tio? ai no me'n recordo ell sí que surt també un ànims està molt bé aquesta l'he vist m'ha agradat molt llavors hi ha una pel·lícula que jo la vaig trobar molt interessant que suposo que també heu vist perquè està a l'ordre dels joves sobretot que és la Mistres d'Amèrica si no veieu-la perquè sí doncs jo penso que és és punyent també vull dir sembla que no res allò perquè són dues noies que el seu pare i la seva mare s'han de casar i ella es diu bé doncs fem amistat com a germanes i a partir d'aquí hi ha com una sintonia amb la bipolaritat per dir-ho d'una manera o sigui aquella persona que seria la que estaria portada i la que porta vull dir i a partir d'aquí naturalment fa un esquema molt interessant del que és la cultura nord-americana molt bé també la valoro molt positivament i després n'hi ha hagut d'altres no me'n recordo tenim un problema en el sentit que havíem dit que faríem una mena de revisió d'espanyoles i internacionals encara estem a les espanyoles i falten 7 minuts per acabar aquestes que he fet jo no ja el Jaume ha introduït les internacionals llavors o fem dues coses o ho deixem pel proper dia o les mantem simplement els títols perquè no crec que tinguem més temps per parlar de les que ens hagin agradat a nivell internacional no? puro vicio un, dos, tres respondo otra vez puro vicio puro vicio crec que la passen anem a veure la setmana que ve durant tot el mes agafeu-vos agafeu-vos a on la passen? a la filmoteca no, però vosaltres la queixereu bé aquesta pel·lícula i tant és molt moderna molt correcta en tot però són molt clàssics els dos home aquí on se'ls veu home pel director m'espero una virgueria total ara ja vaig saps amb quina pel·lícula tindria una similitud que heu esmentat amb Victoria Victoria però molt falsa que dèieu que era i tal no, no, no Victoria no dèiem que fos falsa era Birdman que no és un pla seqüència fals no, Birdman no bueno, aquella està molt bé també jo penso que està molt bé no, sí, està molt bé aquesta cosa acaba de com acabo de dir ho acabo de dir Victoria Victoria aquesta crec que que lliga perfectament amb aquesta modernitat o sigui en definitiva amb aquesta sorpresa que ho heu esmentat amb aquest film tan hablar com aquest altre que esmentava vosaltres que d'una manera o altra entres al cinema et sorprèn totalment ostres, què està passant aquí i no acabes d'encaixar i llavors acaba la pel·lícula i dius has vist una cosa nova això no s'havia fet fins ara i això ho he esmentat més d'una vegada aquí en el programa i llavors jo penso que tant aquesta com Provisio és això si esmentem ràpidament es pot fer pesada però no vol dir res això jo esmento ràpidament les postpel·lícules que em semblen més interessants de les que he vist a nivell internacional l'any passat que serien Nightcrawler que em sembla que és una autèntica obra mestra i que jo la destacaria perquè per mi està se convertirà en un clàssic crec segur que serà una pel·lícula al mateix nivell de Taxi Driver que està molt considerada internacionalment i històricament i penso que aquesta pel·lícula està al mateix nivell que una cosa d'aquestes i l'altre és Mandarines que ja l'hem esmentat i per això que aneu passant vosaltres quines són les que destacaria vosaltres jo també tenia Mandarines que és una pel·lícula d'Estònia d'Estònia que passa a Geòrgia durant la guerra amb l'Osset no me'n recordo com se diu que hi havia o hi ha un enfrontament el problema és que si ens n'arguem massa no hi ha temps que digui jo també tenia Mandarines i després tenia una les dues no són europees una és aquesta Mandarines i l'altra és Calàbria Màfia del Sur perquè vaig trobar que és una pel·lícula que tant que s'ha fet la màfia que clar el Padrino ha absorbit tota la visió de la màfia italiana o l'absorbit com a clàssic jo vaig trobar potentíssima aquesta pel·lícula perquè la la duresa amb què està descrita la forma que entre els que viuen a Milà o a Torino no me'n recordo però els que viuen a ciutat que maneguen el gran diner de la màfia i els que viuen on realment ja tot el s'inicia tot i on hi ha el gran conflicte humà de famílies i on es viu una duresa extraordinària de de com són com a format de persones el camp està molt molt ben tractada aquesta pel·lícula extraordinària és una pel·lícula italiana de Francesco Munzi jo crec que és una grandíssima pel·lícula tu Rídia quines són les pel·lícules o ja has dit les sèries aquestes sí m'havia apuntat dues sèries més una altra que es diu Wet Hot American Summer que seria com l'estiu estiu calorós americà que és una una sèrie d'uns 12 capítols cada capítol és una hora del mateix dia d'un campament d'aquests de nens d'Estats Units també és és molt interessant això ho ha fet també sí això ho ha fet 24 hores 24 hores sí sí sí no de pura vícia no ha escrit una pel·lícula així també sé que n'hi ha un que diu 24 hores que és així una sèrie una sèrie no però és que jo les sèries a més a més té un aire molt absurd que són com actors potser de 50 anys interpretant el paper d'un noi de 18 anys que té ganes de fer-se el seu primer petó amb la noia que ha vingut és molt molt molt absurd és el que parlàvem l'altre cop aquí de Hot Shots és el mateix molt absurd i surt bé això jo diré una cosa molt curt perquè és un curt és un curtmetratge que el francès és molt recomanable que és Kung Fury es diu llavors és un curtmetratge tu recordes francès? la nacionalitat és Estats Units no però el director el nom no me'n recordo és que l'he vist la pel·lícula venint amb el tren amb el mòbil que va triomfar molt durant el 2015 sobretot perquè es va es va aixecar amb crowdfunding amb micromecenatge per internet que va rebre moltíssim moltíssima expectació i és un curt absurdíssim o sigui un curt que està basat en la cultura dels bollants bàsicament o sigui és un pupurri però absurd o sigui recalquem que és molt molt molt inintel·ligible l'entendrem l'entendrem per qui no conegui aquesta cultura sí per qui no tingui referències sí és una mescla entre els arcs Francesc que ens queda un minut un minut un minut un minut jo destaco una pel·lícula que va destacar el Jaume fa temps i que tu també Joan vas parlar que és Van de Fils aquesta pel·lícula francesa que aquí es va dir Gellhut d'aquesta directora francesa que és la Xama i que em va agradar molt més que l'anterior tot i que aquí també dissentim i ja està no passa res Van de Fils us la recomano moltíssim molt molt ja està ja està Jaume tens alguna no? no doncs bueno ha arribat l'hora i la setmana vinent tenim un convidat que es diu Carles Martínez que és un senyor que sembla ser que és especialista en western i que vindrà a parlar-nos de la pel·lícula que es trenen la setmana que ve que és Los odiosos ocho del Tarantino la veurem tots la veurem tots i la comentarem la comentarem a reveure fins la setmana vinent adeu adeu adeu bona nit