Cinema sense condicions del 21/5/2024 — Robert Bresson, el cinematògraf i l’elipsi: “Moixet”, l’epifania i la trajectòria de Manel Montaner

Idea central del capítol

Un episodi dedicat a la mirada de Robert Bresson i a distingir entre cinema com a espectacle i l’art del cinematògraf. Amb Manel Montaner com a convidat, el programa explora la elipsi, el paper de l’espectador activador, i el muntatge com a escriptura, tot connectant-ho amb “Moixet” (1967) i amb la pròpia trajectòria del convidat.

Marc teòric: del cinema al cinematògraf

Eixos clau (a partir de la lectura de l’article de Manel Montaner, 2010)

• Antagonisme teatre-cinema: el teatre és relació d’éssers vius (actor–espectador, de dins cap a fora); el cinematògraf exigeix la relació inversa (espectador–pantalla, de fora cap endins), perquè a la pantalla no hi ha res viu, sinó imatges en moviment.

• Moviment intern vs extern: el moviment extern ha d’esdevenir moviment interior a l’espectador; si es queda en l’extern, és espectacle (teatral, extrovertit).

• Imatges-neutres i muntatge: cal enregistrar imatges i sons lliures d’empremtes dramàtiques (com paraules) i donar-los vida pel muntatge (ordre i durada) per crear ritme i significació nova.

• *L’elipsi com a essència: allò que no es mostra però que hi és; el nucli del cinematògraf. L’elipsi* trasllada l’esdeveniment de l’exterior a l’interior de l’espectador.

• El paper de l’espectador: ja no és espectador passiu, sinó activador: llegeix, completa, imagina i fa néixer el moviment intern.

• Models vs actors: no és l’actor qui dona vida al film; és el film muntat qui dona vida als models i a les imatges.

“El cinematògraf és expressar el màxim amb el mínim.”

>

“L’elipsi és el desvetllador del somni.”

>

“La meva feina és pelar els fils perquè passi el corrent.” — Robert Bresson

El viatge personal de Manel Montaner

Epifania bressoniana i anys de formació

• Epifania amb un llibre (René Briot sobre Bresson): descobreix la idea que “el que mana és l’interior” i el moviment veritable és el que s’origina dins del personatge i, per extensió, dins l’espectador.

• Context de franquisme: durant anys no pot veure Bresson en sales; el coneix a través de lectures, subratllats i estudis.

• La trobada amb Bresson a París (finals 50): el contacta per telèfon (la “veu” com a criteri bressonià); conversen més d’una hora. Un impuls decisiu per continuar i fer cinema.

Cinema propi: entre encàrrec i obra personal

• “Medio Tiempo” (1964): curt de 10’ en un col·legi buit, sense presència humana en quadre; aposta per la elipsi i el moviment interior.

• Equilibri entre documentals industrials (Gas Natural, etc.) i peces culturals (“Empúries”, “Vers l’estabilitat”).

• “Full Blanc” (1970–1977): migmetratge de ficció llargament gestat; i preservació de l’obra a la Filmoteca (amb plans per digitalitzar el fons en vídeo).

“Especial 84”: escriptura audiovisual radical

Metodologia i intencions

• Punt de partida: 1984 d’Orwell. Rellegeix, reordena i grava fragments del text (veu pròpia) com a “guió sonor” base.

• Col·leix text–imatge: il·lustra la veu amb arxiu i imatges pròpies, buscant que el muntatge creï el moviment intern.

• Microedició de la veu: elimina pauses i respiracions sense perdre síl·labes per accelerar el flux de pensament.

• Exigència extrema: “3.000 hores” de treball total. Objectiu: substituïr l’espectacle-drogui per l’elipsi que desperta.

Robert Bresson: mapa i llegat

Filmografia i projectes

• Repàs a 13 llargmetratges (1943–1983), amb “Moixet” (1967) com a darrera en blanc i negre i fita del període.

• Projectes no realitzats: “La Genèse” (xoc amb Dino De Laurentiis per la decisió de “mostrar només petjades” animals), i anècdotes a “Lancelot du Lac” (la idea de Richard Burton sempre amb casc).

“Moixet” (1967): llenguatge net, elipsi i una escena clau

Pistes d’anàlisi

• Transgressió de fons, llenguatge net de forma: muntatge i punt de vista meticulosos.

• Escena de la perdiu atrapada: alternança del punt de vista (guardabosc, caçador, trampa). Muntatge agitat que acompassa l’agitació de l’ocell.

• Possible pla molt breu del llaç “net” inserit dins l’agitació (una mena d’anteposició temporal o record visual) que reforça l’idea d’anticipació i el caràcter conceptual del muntatge bressonià.

• La trampa com a metàfora de “Moixet”: violència, destí i mecanismes socials que es tanquen sobre l’individu, suggerits més que mostrats — en plena elipsi bressoniana.

Conclusions

• El capítol articula una tesi clara: el cinematògraf bressonià es fonamenta en la elipsi, el muntatge i un espectador activador.

• Manel Montaner encarna aquesta mirada en la seva obra i procés, des de “Medio Tiempo” fins a “Especial 84”, i aporta testimoni directe del mestre.

• “Moixet” apareix com a cas d’estudi on la forma austera i la elipsi aconsegueixen la màxima intensitat amb el mínim de mitjans.