Roma de Fellini: memòria, set pieces i sàtira; estrenes Nightmare Alley, Belfast i Delicieux; i memòries de TVE

Cinema sense condicions Molt bona nit, comencem un nou espai, un nou programa de cinema sense condicions. Lamentablement, en aquest cas, sense la companyia del nostre cap, per dir-ho d'alguna manera, amb Pep Arbengol, perquè ha tingut un refredat molt fort i tot aconsella, evidentment, que si estigui al llit i cuidant-se uns pocs dies, esperem que dimarts vinent puguem comptar amb ell. De tal manera que el programa d'avui el farem l'Anastasi Riros, que aquesta vegada sí que el tenim. El tenim quasi inevitablement avui aquí, no? No, no, venia igualment, però clar, el paper ha pujat i pujat de categoria una mica. Estem dos sols aquí en té el pel·ligro. I qui us parla, Ignasi Juliacs, intentarem, doncs, tirar endavant el programa sense, evidentment, poder comptar amb les sempre interessants i valuoses opinions del nostre company Pep. Bé, com hem sentit el tema de Nino Rota, avui parlarem, com ja es pot, algun cinèfil s'ho pot imaginar, de Roma, d'en Federico Fellini. Saltem una mica de registre, en el sentit que fins ara, més aviat hem estat parlant de pel·lícules americanes, no? Sí, sí. O, ho diguem-ne, d'alguna manera, ens passem, doncs, a un italià... Un clàssic, clàssic italià, tant clàssic com a director, com clàssic com a pel·lícules. Són dos productes molt europeus i que solament poden ser europeus, a més a més, em sembla, no? Totalment. És que no, és una pel·lícules imaginable. A Hollywood costa d'emarginar-se una cosa així, tot i que, evidentment, Roma, en el seu moment, ja era una pel·lícula novatosa. en el sentit que és un producte molt estrany. És un producte que barreja gèneres. No sé si els nostres companys de control, sisplau, sisplau... No ens podíem baixar la música, potser, no? Sí. Més que baixar-la o treure-la, sí. Ah, Mercès. Molt bé, molt bé. Això que deia, sí, que no sabies fins a quin punt, m'he perdut. Bé, no, que era una pel·lícula que en el seu moment trencava, vull dir, més aviat, de línia clàssica, gens, perquè la barreja de gèneres era absoluta. Realment és que, a hores d'ara, ens atrevim a, d'alguna manera, dir a quin gèner era per d'any, Roma, no. No, no, és un assaig, és una mena d'assaig vital i un assaig personal. I, a partir de dir, veient-la novament, l'Ibió és una pel·lícula més llibèrrima que mai. És a dir, és una pel·lícula absolutament lliure. Jo diria que és la més, si comparem tota la filmografia d'en Fellini, segurament és la més lliure de totes. Segur, segur, segur, està valorant exactament això que dius. Perquè fins i tot després, que es veu que li va agafar una mica el costet a fer set pieces, no?, el que se'n diu, la set piece, a la qual el Brian de Palma era molt aficionat, no?, per exemple, o el Tarantino, sencera més lluny, que fa pel·lícules senceres afegint un a set piece, res a l'altre. És a dir, seqüències que tenen valor per si mateixes i que gairebé no tenen connexió necessària amb la que li precedeix i la que ve. Efectivament. Això seria l'expressió més radical de set piece. Evidentment, en Brian de Palma fa pel·lícules amb uns argoments, però més que res perquè les situacions tenen un valor absolut en elles mateixes. És com petits universos tancats. I si busques realment el que busquem habitualment en les pel·lícules, que és en la relativa convencional, estàs buscant el fil conductor, no existeix fil conductor. No, en el cas de Roma, el fil conductor és... És Roma i el seu propi director, diguem-ne. Sí, exacte, ara ho has dit. És que jo diria que, perquè tothom parla en Roma, la Roma que estima Felini, jo crec que Felini, o sigui, el tema no és Roma, el tema és ell, Felini. Felini, és Felini, a part que surt personalment a la pel·lícula per deixar-ho més clar encara, però sí, sí, efectivament. En el sentit que és una visió molt subjectiva i personal d'ell, una mena, suposo, que d'amor, odi, perquè no sona magra d'explicitar en la seva pel·lícula el que pot considerar que són defectes dels romans. De l'actitud que m'entenen de vegades, no? Sí, sí, efectivament. Aquesta actitud tan absolutament irreverent en el teatre, sense cap respecte pels actors de... Està amendo l'escena aquesta del teatre, per exemple. És terrible. No hem situat potser massa, i això és més feina teva que meva, abans d'enrotllar-nos tant que ens estem enrotllant molt amb el tema, d'entrar en el què i en la tessitura interna de la pel·lícula, potser no m'ha explicat massa què és la pel·lícula, no? No. Que també és difícil d'explicar, però una miqueta sí, no? Diguem-ne que la pel·lícula té dos arcs temporals, una que passa durant els anys 30 amb Mussolini i Manant, i per tant, soterradament, és una crítica molt irònica, molt sarcàstica, molt caustica, fins i tot en determinats moments, sobre, evidentment, el feixisme. I l'altre se situa, doncs, en el mateix any de producció de la pel·lícula, a partir d'això, l'any 72, o quan ja apareixen els hippies, quan, diguem-ne, el desenvolupament que podia haver a la Dolce Vita, no? Que ja en els exterradis hi comença tothom a tenir cotxe, hi ha també una ironia sobre tot això. Evidentment, a l'any 72 ja s'ha passat una crisi econòmica important, apareixen els hippies, les actituds contestatàries, però que, curiosament, ell les veu bé, perquè... Sí, sí, sí, sí, sí. I, aleshores, després entrarem en aquest detall de crítica social, que també hi és, i de manera feroig, al final, el desenllaç és feroig. Sí, amb Gore Vidal, que és aquest home pensador, diguem, nord-americà, que realment diu una frase que quasi defineix la pel·lícula de manera perfecta, no? I realment és veritat, o sigui, ell en ell es compromet realment molt a favor que la joventut ha de realment lluitar pels seus drets, i està en contra, diguem, de les actituds més de dretes que fan aquests joves sortint al carrer, malanuts, el clàssic d'aquell moment, no? Clar, és la part final que hi ha una festa que diuen la festa de Noantri, diguem-ne en record de la Beata Verge del Carmel, no?, de les Carmelites. Carmelites, sí. I que es veu que és una festa que està del 17 al 30 de juliol, i aleshores torna a repetir una cosa, de fet aquí és l'incident sobre, perquè ja hem assistit a una nit d'estiu dels anys 30, on les trattories estan en una plaça... Sí, aquell famós sopar, diguem, que és molt interessant, molt maco. Molt interessant perquè fa una anàlisi de l'actitud de les persones amb família, no?, sobretot. Sí, les famílies, de les actituds masclistes d'alguns personatges. Exacte. Vem deixar la dona de dalt de la terrassa, baixa aquí, que estiguis amb nosaltres, que hem de menjar... És a dir, sí, efectivament és una escena molt italiana, però molt potent, aquella, també. És que li encanta, si alguna cosa li agrada de Roma, jo crec que són les places amb terrasses, les trattories... De convivència, eh? I de la convivència. Això li encanta, ho repeteix al final en aquesta festa, que ja està passant als anys 70, i concretament al Trastevere, no?, perquè la verge aquesta es veu que és de la zona del Trastevere. A mi, si em permés, l'únic que aquesta es té visu una diferència amb respecte a l'altra, és que l'altra era molt romana, i aquesta, en canvi, hi ha una barreja de turistes, de passejar del carrer, diguem, amb la gent de veritat de Roma. Fixa't que hi ha una mescolança absoluta entre els dos tipus de persones. I sobretot se n'en fot també una mica de... Bueno, tenim aquí a Gore Vidal, Gore Vidal és nord-americà, i hi ha un company del Gore Vidal, que també és americà, que precisament fa l'esment, fa el comentari de... Aquí hi ha molta gent, i ell diu, i massa nord-americà. I massa nord-americà, exacte, exacte. Però, aleshores, bueno, que estan davant de l'església de Santa Maria i Trastevere, i hi ha un grup de nois de línia hippie, no? Sí, hi ha uns quipies per allà repartits. Que ell sempre... El Felini sembla admirar-los, perquè diu, no tenen... No estan reprimits, no tenen punyetes, si volen fer... El fet de la no repressió. Si volen fer la mort, fan la mort i un tal. I aleshores apareixen uns policies que els fan fora a cop de porra, no? Efectivament, efectivament. I aleshores posa el feixista de torn, no? Encara que, evidentment, ja no estan manant, no? Que fa la seva declaració. Que fa la seva declaració conforme que... Però si no els hi estan fent res, i els hi estan fent uns cops de porra impressionants. Perquè jo també... Em va venir l'1 d'octubre al cap. Sí, mira, són coses, referències que et venen al cap. No, així és que no els hi estan fent res. No. I a més, clar, els hippies diuen, bueno, però per què ens feu fora si no estem fent res? Si no ens estem ficant amb ningú, estem tranquil·lament allà... És a dir, que realment la postura de en Felini, en aquest sentit... No, no, compromès, és a dir, potser no és el detall bàsic del seu cinema, ni d'ell mateix, però sí que va deixant anar, va deixant anar tot això. Això fa la pel·lícula molt rica. També la fa, i jo penso, una pel·lícula difícil de veure, realment, en el sentit que ens hem acostumat fins i tot a les que ens agrada molt el cinema i que veiem cinema molt diferent. Quan ens enfrontem a una pel·lícula d'aquesta mena, i sobretot estem veient ara moltes sèries que tenen una narrativa, diguem, en general bastant convencional, quan et poses, tornes a aquest passat i en aquest tipus de cinema, costa entrar-hi, perquè, esclar, estàs buscant permanentment el fil narratiu. En algun lloc he vist, he llegit algú que deia, aquest noi que de cop és protagonista de les escenes del prostíbul, per exemple, que apareix a la ciutat, que és un noi que ve de fora i que apareix allà... Bueno, és Felini. I que, clar, d'alguna manera és... No, no, és ell, ell ve de Rimini, de... De fet, és Felini arribant a Roma... Clar, clar, clar, clar. ...amb una fonda que ja la família li ha preparat... Sí. ...i, per tant, se li obre el món, no? Se li obre el món, sí. Perquè la mateixa nit que arriba és quan va a la plaça aquesta, al sopar aquest, amb tot el... Ah, exactament, exactament. És clar, voldria saber més d'aquest noi. Dius, m'agradaria més que seguís la pel·lícula aquí. Clar, la pel·lícula no et segueix parlant més d'aquest personatge, i, bueno, segueix parlant més tard, en Xega recupera... Apareix... Si alguna línia... Si alguna línia de conducció hi ha, és ell, que apareix en dues o tres escenes, també apareix en l'espectacle de Varietés, que també està allà. Serveix una mica com de fil d'unió dels anys 30, de l'època de Mussolini. És veritat, és molt subtil, però sí. Però sí, l'última vegada que el veiem és quan va al prostíbul de luxe. Sí, exactament. s'enamora d'una de les prostitutes, que és com molt sofisticada, li diu per sortir, i la prostituta li diu... Sí, sí, sí, no? Li diu, si vols, fora d'aquí, podem quedar per sopar i no sé què. I la prostituta li diu... Sí, sí, sí. Té un fill, la prostituta, per cert. Sí, sí, sí. És a dir, està clar que no sortirà amb el noi. Mai sortirà, evidentment. Sí, sí, sí. Però ja està, ja realment perdem de vista el Fellini de 19 anys, que representa que té 19 anys. Està interpretat per un actor... No ho sé qui és, no el conec. ...Mexigà. És un actor mexigà, però també amb sang... Bueno, d'esta... Sapsona. Sapsona. Ah, Sapsona, també. És italo-americà. Ah, vale, vale, vale. Exacte. Molt bé. Pietro González, em sembla que se'n diu, o Peter González, el qual no ha fet excessivs coses. No ha fet més o poca cosa més, diguem? Poca cosa més. N'ha fet, eh, però... A mi m'en segueix realment a mi la pel·lícula, em segueixen, i suposo que amb això estarem totalment d'acord, em segueixen impressionant escenes com la de l'autopista, és a dir, aquest equip de rodatge... que s'engega per l'autopista i que són aquesta bogeria, i calcular ets set minuts i mig, que a mi em semblava més llarga. El record que tenia era que encara era més, però no perquè em passés en el seu dia, sinó perquè era tan acumulació de coses... Passen tantes coses... Que dius, em sembla molt llarga. És l'autopista en l'any 72, i hi ha un cavall, un cavall que va pel mig dels vehicles. A mi em va recordar, jo l'any 92 vaig anar a Egipte, i l'autopista que anava d'Alcaire a Alexandria, a dalt de tot, a Puc Jurar, que vaig veure incorporant-se, per l'esquerra, un carro, o sigui, pel carril ràpid, un carro tirat per cavalls. Veus la pel·lícula aquesta, de l'any 72, i després això està passant a l'autopista. Rabat a Casablanca, exactament igual, de fa 15 anys, exactament igual, i m'ha passat igual. Dic, ostres, mira, la referència que tenia, és que és Roma 72, és una bogeria de muntatge, i és una bogeria de rodatge. Està molt ben rodat tot. És una seqüència magistral. Magistral, magistral totalment. S'ha de dir una cosa, que no sé si la saps, no està rodada a l'autopista, està rodada a Cinecità. Van construir uns quants centenars d'autopista, els van fer dins de Cinecità. Felini pràcticament no roda res en exterior. I en aquest cas, que et pot semblar en algun moment que hi ha alguna cosa de Roma de veritat, de Roma de veritat, hi ha ben poc a la pel·lícula. Ni tan sols l'embosament final, allà davant del Coliseum, que representa... No, ni tan sols allò, evidentment. Allò és Cinecità. He vist pel canvi de llum, més és que hi ha dintre del Coliseum, he pensat, això és impossible lligar-ho, per tant, és també... No, no, el tio era en aquest sentit tenir un poder... Ah, Felini és el dels homes que va tenir més poder dintre de la cinematografia italiana, i que, per tant, es podia permetre, amb tot el background que tenia de producció darrere, es podia permetre fer coses que potser ningú més en aquell moment podia fer. Poca gent. Molt poca gent. Almenys aquí a Europa, molt poca gent. Em consta que per fer, per exemple, l'escenari de la desfilada de moda eclesial, que representa que passa dins d'un palau, però balla a palau, perquè la sala on passa és el que és un sound stage, no?, vull dir, un plató enorme, el plató 5 de Cinecità, que es veu que, no sé si encara existeix, però és brutal, brutal. Doncs, és evident que està rodat allà, no? Sí, sí, sí. I, doncs, la... L'autopista, que dèiem. L'autopista és impressionant. I una altra, que a mi també... Sí, no, no, no, digues, digues... No, no, no, però el que vull dir-te és que tots aquests platós, o tots aquests escenaris, sí, sí, va aconseguir, perquè es veu que hi havia com... Cinecità estava fent, en aquell moment, encara, Spaghetti Wensers, i la gent que feia, que es dedicava a fer els platós dels Spaghetti Wensers, que es veu que era un clan molt especialitzat en fer només allò, de la construcció d'això. Doncs en Felini els va aconseguir de Cinecità agafar-los a tots perquè es dediquessin a la reconstrucció de l'autopista, de tots els espais que ell volia, dels prostíbul, de... En fi, de tots aquests... Bueno, penso que és l'època que jo estic als estudis Balcázar, 71-2, i que realment estaven coprodint amb Itàlia i es anava a rodar realment a Cinecità moltes coses. Per tant, sí que és cert que és el moment de la gran euforia de l'espegatiu extern, que ell aprofita tot això. És que a mi hi ha hagut moments que tota la parafernàlia de decorat, que hi ha moments que avui en dia els decorats es noten, fins i tot en els seus decorats, hi ha moments que no, hi ha moments que la pròpia magnificència del moment i tal et menja i oblides que allò és un decorat. Però hi ha moments que dius això canta una mica, m'ha recordat una mica quan jo estava a Balcázar, diguem, i veia també els decorats de Balcázar i deia Alto, que això, vamos, que es nota una miqueta. Però ja està bé perquè tota la pel·lícula i això ens porta, sí, sí, completament d'acord, però és que aquest artifici és voluntari, és que vol que es noti, perquè Marcot és exactament la imatge, la plasticitat de la imatge, la narrativa, però a nivell d'imatge, igual. I el Casanova, ja no diguem, el Casanova ja és exagerat, és encara més exagerat. És que Fellini manipulava tot, Fellini manipulava, ja saps què és, el tòpic es diu, que Fellini mai gravava so directe, sinó que feia, no gravava el so real dels dosos gravants, sinó que es diu el tòpic aquell que els feia dir números i després li posava el diàleg a la postproducció que volia, això va passar alguna vegada, però en general, sí, és cert que ell tot ho doblava, és a dir, ell realment el doplatge, jo crec que volia que es notés una mica que està doblada la pel·lícula. Sí, sí, completament. Hi ha coses inventades i que es nota que estan col·locades. Jo crec que això ens porta a una part molt important d'en Fellini, perquè com tu saps, Fellini va començar amb el neorealisme, de fet és un dels guionistes de Roma, xita, per de Rosalini, sense anar més lluny. I tant. I és curiós que amb Ivitaboni i totes aquestes són pel·lícules que tenen un sostrat més aviat realista. I, en fi, de cop i volta, bé, de cop i volta no, evidentment se li va notar. I el projecte. És curiós que algú que està format amb el neorealisme, que era un criteri fort, no? Sí, no? Irringorós. Un criteri fort d'estètica, de línia d'argument i tal. Sí. Evoluciona, ell evoluciona amb aquestes pel·lícules. Roma no és una pel·lícula realista, però, en canvi, sense que visualment sigui una pel·lícula realista, perquè amb ell el que li interessa no és tant... L'evolució que ell fa és que amb ell no li interessa tant el reflectiment exterior, sinó el món interior, el seu, sobretot. El seu, sobretot. efectivament, sí, sí, sí. I, per tant, amb ell el que li encanta és la regió de la memòria i com la memòria deforma i... Sí, sí, sí, sí. Els somnis, la memòria, tot allò que incorpora personal dintre de la narració. Perquè amb ell, o sigui, per dir-ho clarament, el que li espantava era la mort. Clar. El desaparèixer. Sí. i el que li provocava més angoixa era, precisament, el tempus fugit. És a dir, d'aquí que la part dels anys 30, tot i amb Mussolini, tot i amb el pal de Mussolini, sí, li té una certa nostàlgia perquè era quan ell, en la pel·lícula, t'està dient que hi havia més comunicació, que la gent estava més al carrer, que xerrava més, era més oberta, més espontània, més autèntica. Però és curiós perquè ell, per un cantó, estèticament, fa un... incrementa la sensació d'artifici de la imatge, molt elaborada, perquè, evidentment, és un visionari, d'això no hi ha... Absolutament, absolutament, sí, sí, sí. Però, en canvi, i a través de la subjectivitat personal, en realitat, està parlant de coses reals. és... Com sempre, en les coses més petites... És un circuit mental, aflèticament, un circuit mental absolutament fàcil. És allò que diem sempre, que d'alguna manera, en el més personal o en el més petit, hi ha també tot l'univers, d'alguna manera. Per tant, ell, com més m'explica aquest univers personal que té, més connecta, diguem, amb tothom amb els temes que s'ha intentat tractar, perquè la gent, tothom somia, tothom té records profuns de la infantesa, tothom pot connectar en aquest sentit amb ell. i encara que ell no ho verbalitza, no et diu, el tanto que ara t'explicaré un record personal, tu notes que aquella escena està carregada d'un món oníric, d'un món de record, d'un món... Sobretot oníric. i això et connecta immediatament. Però amb la seqüència del metro, fascinant també, no? Ah, sí, no, quan anem la perforadora, obre... Sí, sí, i entrepenetre amb la sala aquella meravellosa. Però t'ha fet un muntatge paral·lel, o sigui, es veu, els de la perforadora com estan tancant el mur. Sí, sí. I posa la càmera dins, a la cambra romana, és... Abans de ser profanada, diguem, abans de ser profanada, amb unes pintures que ens estan mirant, no? I tant. Que alguns ho han associat al final del Satirigón, una altra pel·lícula absolutament fascinant. Evidentment, és una roba inventada, no? En temps de República Romana, però... Però és fascinant. Vull dir, Satirigón és una altra de les pel·lícules que... També, una altra obra mestra del mestre. És un altre viatge al Parlament d'ell, i... Però com capta el Mediterrani en determinats moments? Al Satirigón, el Satirigón. Absolut. El moment de les barques... No, no, no. Com capta la celebró, el sol, el... Tots coneixem l'efecte. L'aroma dels pits, vull dir, tot. Tots coneixem el que això existeix, però pocs coneixem la manera d'expressar-ho. Poèticament. Tan bé poèticament com l'expressem cinematogràficament. Aleshores, esclar, ell fa el muntatge paral·lel de com s'està perforant el mur i el silenci que encara hi ha. És com una càpsula del temps amb unes pintures magnífiques que s'han conservat miraculosament perquè ningú la s'ha descobert, no? I de cop i volta a la que entra l'aire, a la que entra el món modern, per dir-ho d'alguna manera, les pintures es comencen a diluir. Imatge meravellosa. Terrible, terrible, però meravellosa. Terrible, perquè... O sigui, vols una metàfora més bèstia, o sigui, més profunda al mateix temps, d'allò és com una càpsula del temps, és com una cosa que ha quedat sospesa, sospesa en el limba. Aquella habitació romana estava, aquella casa romana, està sospesa en el limba i en el moment en què penetra la contingència del present, destrueix aquella càpsula i, per tant, ja s'ha perdut per sempre. És aquesta preocupació d'ell pel temps, per les coses viscudes, per com les retenim, probablement fa cinema perquè el cinema d'alguna manera es reté. És una manera, com deia Godari, com diuen, clar, molta gent de mantenir alhora el present, el passat i el futur alhora. Jo crec que la Fralini fa una... En aquesta seqüència en particular, però jo crec que en tot el cinema, i a mesura que es fa gran encara més, fa una profunda reflexió sobre el pas del temps i sobre el fet que tot és memòria i que, per tant, tot és oblit. Tot és memòria i tot és oblit. Està molt bé. Està molt ben explicat. És així. La seqüència, per tant, sigui per això, sigui pel que sigui, té un gran poder de fascinació. Aquesta del metro, evidentment, la de l'autopista per la seva... el seu barroquisme visual. I jo, en la del metro, l'únic que avui en dia, amb visió d'avui en dia i de muntador, òbviament, fins que no arribes al moment clau que és aquest que es penetra dintre de la càpsula aquesta del temps que dius tu que és la casa romana... És que és una càpsula del temps. Es triga molt amb arribar. És a dir, avui en dia, possiblement, és accelerant molt el procés. He notat que hi ha un mataratge molt llarg de minuts que passen fins que no arriben a aquest punt. Diràs, és necessari per preparar? Sí, però fins a cert punt hi podrien haver menys minuts. Però estic d'acord que una vegada ja entra en el punt aquell, allí està perfecta de ritme. Si al moment que ja trenquen la paret i comença a produir-se la degradació, al cap d'una estona no és immediata la degradació de les pintures, jo penso que allò està molt ben dosificat. És el previ, és el previ de Quitova que era molt llarg el procés, quasi hi ha moments que sembla una pel·lícula més a l'estil americà i que està com planificada molt a l'americana, no? D'homes treballant dintre d'un espai que és bastant espectacular, amb les grans grues aquelles que es belluguen i amb aquelles màquines, em semblar més convencional. I he pensat, bueno, això no caldria potser tant, no? No seré jo ara qui rectifiqui Felini, però fixa't amb la lectura d'avui en dia. Fixa't que aquí entra un altre element que també, perquè tenia molt d'interès en comentar, en parlar amb tu, que són els travelings de Felini. Sí, sí. O sigui, és lent, però és que la càmera es va recreant amb la càpsula, abans de ser destruïda, és recrear amb el silenci. Sí, no, no està en aquest moment. El silenci absolut que hi ha allà. I clar, la càmera va fent un traveling back. Molt lent, molt lent, molt lent. Va descobrint personatges pintats a la paret, la pròpia estança la va descobrir cada vegada més àmplia. Aleshores, sí, sí, amb això tenen raó. A mi no se'm va fer... No, no és en aquest punt, és anterior. Pensa que des d'aquí entran, diguem, comencen a penetrar en el túnel del metro i ja estan dintre de la vagoneta que els va portant, hi ha un temps molt llarg fins que no arriba en el punt en què s'està produint la possibilitat que trenquin la paret i passi alguna cosa. I aquest temps, se'm va semblar una mica llarg. Però, escolta, ja et dic, no és el moment de rectificar la línia però sí que avui en dia, amb l'actura d'avui en dia, això, aquesta següència, segur que estaria a la meitat. Es reservaria i es conservaria la part final segur perquè està molt ben dosificada però l'anterior penso que s'acceleraria. Però, bueno, escolta... Tornant als travelings, per exemple, el traveling forward, o sigui, el traveling que avança pel corredor del prostíbul més baix que representa de què és... Encara estem en guerra, no? Sí, i els soldats van al prostíbul... Primer hem vist els hippies a la plaça d'Espanya... És un flashback, és un flashback que fa. Bé, més que un flashback, és un salt, és a dir, primer hem vist els hippies a la plaça d'Espanya tots estimant-se i ell diu quina diferència amb el nostre temps que havíem d'anar a les cases de barrets, no? Exacte, a part... I fem aquell traveling pel carrer, a l'exterior primer... Exacte, i després en el túnel, diguem, en el corredor, no és un túnel... En el corredor, no és un túnel. En el corredor, que fa corba i que a més és sòrdid perquè són raixoles blanques, brudes, totes... i el traveling avança lentament fins a girar i aleshores veiem tots els soldats i els homes allà... Van allà acumulats i al fons s'apareixen les oies que van ensenyant. Les martrius, les prostitutes ensenyant un pit o incidant-los a que vinguin. Aquests travelings, el de la caça romana o el del... O aquest del prostíbul, sí. No et sembla que estan carregats de misteri? És a dir, és un tipus de desplaçament que inquieta i que després, evidentment, el tenim a Marcot i el tenim al Casanova. Això és pura... Al Casanova també. Sí, sí, també ho fa, també ho juga. Ell va... Jo crec que ell va descobrint coses. Ell sap quan l'espectador necessita, és pura posta en escena en el sentit de dir, ell dosifica la informació i a vegades la informació es dosifica a base de tallar i de fer muntatge i hagués pogut passar directament del noi que entrava al prostíbul a dintre directament quan està tota la gent allà i en canvi ell el que fa és justificar-te la informació quan sap que aquesta aportació de temps de descobriment aporta alguna cosa a la pel·lícula. Que realment és cert. El que dius tu és amb corba i per què és amb corba? Doncs perquè enseguida no vegis què hi ha al final. Exacte, que és la sorpresa, no? és que combina l'elegància amb la cosa barruera, no? Perquè de fet no se n'amaga de reflectir un tipus de romà que no té cap tipus de civisme. i absolutament masclista culte, masclista, impresentable. en l'espectacle de varietés dels anys 30 jo també, en aquell famós local que he pres el nom avui que no recordava que es digués així, té un local que té un nom i no sé si existia realment, es diu Barafonda, la Barafonda, amb rebel sonant al principi, un bolero de rebel raríssim, distorsionat, estrany, i tots els espectacles que hi ha allà, que surten 7 o 8 números dels típics de varietés del molino, per entendre's, però fins i tot aquell home afeminat que li demana foc al Felini, no? Ah, sí, correcte. S'està carregant, comença a dir quina pena aquesta noia, una noia que està cantant divinament. Divinament bé, i també incideix en el caràcter romà d'algú que és un criticón irrefrenable, és a dir... No els hi agrada res. No els hi agrada res. I a més, en caire escatològic, el Felini jove està sopant en la famosa terrassa que ja hem parlat i hi ha la dona aquella que... Els cargols. Els cargols, quin fàstic, no sé què, i aquest menjar que té, ho diu així directament, que té gust a merda, aleshores es gira i es disculpa amb en Felini amb... amb perdó, eh? és a dir, ho critiquen tot, ho pulveritzen tot, són així, no? Vull dir, és una cosa... No, no, és realment suspinent. Jo no, fins a aquest punt, no la recordava que fos tan incisiva en aquest tema i efectivament és així, defineix un caràcter romà molt complex, molt complex, molt difícil d'aguantar, diguem-ne. Molt difícil d'aguantar. Jo tinc amics romans i potser s'han anat afinant amb el temps, perquè realment... Però sí que de tant en tant surt aquest tipus d'actitud, i estic pensant en un en concret que no sé si s'escoltarà el programa que es diu Jani, i el Jani té de cop aquest tipus de coses, no? I és molt romana aquesta actitud, sembla ser. Per tant, no s'anamaga, eh? No. Mostra, evidentment, les coses que segur que a ell també l'irriten, perquè les mostra amb massa honestedat, no? amb la seva pertinença, d'on ell ve. És molt d'ell, clar, no és la seva lloc natal, però sí que és on ell s'ha desenvolupat tota la seva vida o la seva carrera. No voldria... Ja hauríem de tancar, però vull dir una cosa de la qual que he descobert, veient la pel·lícula ara, doncs, que és la desfilada de l'Iran del tema eclesiàstic, no? Les monges amb uns alerons exageradis. Aquell encobertat meravellós, aquest de les colomes monges, que tenen aquells vels... I amb l'esclat final ja del papa, el mismíssim papa... Papa Sol, perquè és quasi un sol. És el rei Sol? És el rei Sol? Jo he pensat en l'entrada de Cleopatra del Manquimic, no? També. És molt verdià, sí, és una entrada molt verdià en aquesta també. Sí, sí, sí, tens raó, tens raó. Bé, és igual, a tu en cas, amb aquest esclat final. Però hi ha un perill d'imatges que he tingut la sensació que Cupola, per fer el seu Dràcula, apareix un cardinal amb una capa, amb un vestit vermell. És cert, és cert, tant en portes aquesta imatge. És espectacular, que a més a més no ho entenc per què, no es veu gaire, però es veu de lluny i a més de perfil, i després com una mena de mortalla per una dona morta, no?, que també és la desfilada, no?, és com aquesta crítica d'aquesta cossa negra de l'església, no?, i tal, que són literalment Cupola, és que ho copia. que és el pinzell, diguem, inspiratiu en aquesta escena. No, però estic convençut, vull dir, és una troballa, no m'hi ha portat tant a mi, però si tu has vist en classe, segurament és així. Però absolutament, vull dir, és a dir, és copiat, i surt en com el Dràcula vesteix, vesteix com el cardinal. Sí, sí, molt semblant, això sí que té raó. I després apareix, no sé si és la Lucy, em sembla que és la Lucy de Dràcula, que en un moment donat, també, apareix amb una mortalla, amb un tipus de mortalla blanca, com si fos de núvia morta, que també estaria en aquest tipus de... És clavat. ...de creació de vestuari, és clavat. Deixem-me recordar la frase... De tota manera, quina seqüència més... No, per això, és important. Quina seqüència més imponent, on jo crec que la pròpia aristòcrata que representa que en el seu palau acull aquesta desfilada... Iniciament és la que arrenca la seqüència sobre ella, sobre aquesta princesa. És una mena de principesa aristocràtica. És exacte. És una noble que es lamenta, no?, del temps que s'ha anat. Jo crec... I fa unes reflexions que jo crec que són de Felini. Són felinianes també. Són de Felini. I acaba amb una nostàlgia de quan n'hi eren petits aquí tots. quina meravella em van regalar unes nines de... Plenes de palla. On són aquestes nines? No sé on són. I en canvi està envoltada de riquesa i de tot aquest desfile que vindrà després, que és una avançada. Aquí ve una mica el que et volia dir ara ja, però jo tanco aquí i tu tanca com vulguis, perquè no... Però tanco aquí que és la frase de Gore Vidal. La frase de Gore Vidal que ve precedida primer per un comentari sobre que Roma ha viscut tantes destruccions i construccions i destruccions i construccions successives. Diu, jo crec que és la ciutat, Roma, és el lloc ideal per esperar la fi del món. Sí, sí. Que és la frase que ha quedat potser més marcada de Gore Vidal en aquest cas, no? Jo he anotat una altra frase de Gore Vidal. No, no, no, no. Sisplau. Aquesta m'ha semblat interessant. No, no, no. M'ha semblat interessant perquè realment potser té raó perquè, esclar, hi ha n'hi hagut tantes de fi del món dintre de Roma, petites fins, no petits finals, i la ciutat de tornar a regenerar-se, que potser és el lloc ideal per estar-s'hi esperant la propera, a veure què passa, no? Sí, sí. Anem a mi, doncs. Sí, sí, no. Bé, i també fa una reflexió sobre per què li agrada estar a Roma, no? Totes les Estats Units, no? I diu perquè m'agraden els romans, no? Perquè són neutrals. Diu, se'ls en fot un rama si estàs viu o mort. Això és que és tremendo. Però la frase de cinisme fi del Goni Vidal, o no sé si és Felini que li fa dir a Goni Vidal, això, diu, Roma és la ciutat de les il·lusions, no per casualitat aquí estan el govern, l'església i el cinema. És veritat, aquesta l'havia de la mea notada perquè és veritat, és molt bona. És boníssima, és boníssima, és una frase impressionant. Ells solament eren al cinema, allà a Hollywood, perquè realment tot l'altre no ho tenen allà, instal·lat. però com pogués dir, és la ciutat de les il·lusions, el govern, el govern, una il·lusió, l'església, no en parlem, i l'església, és tremendo. Perfecte, no, no, estupendo, i ara, jo he disfrutat molt parlant de la pel·lícula. No ho acabaríem, jo crec que aquí ens passa això. Com totes les pel·lícules que tenen, el que té aquesta pel·lícula, que és ser una, una quasi obra mestra, perquè jo penso que potser no he sigut observada tant com això, perquè és una pel·lícula difícil de ser llegida d'una manera convencional, i per tant, quan una cosa no l'acabes d'entendre, o no acabes de poder entrar d'una manera convencional, et costa dir, obra mestra, costa més de dir d'aquesta pel·lícula, és una obra mestra, i de fet no és de les millors classificades de Fellini, està en una posició cap al mig, però per mi és una gran pel·lícula. Té molta força, és una pel·lícula de molta força, i Amarcot és directa filla, però directa, o sigui, Amarcot és directa filla de Roma, i jo diria que Roma, fins a cert punt, és filla de Satirigone. De Satirigone que deia abans, sí, és possible. I veig una línia... Tu això ho tens més estudiat, i això no ho tinc tan clar, però segur que ho tens més clar. Perfecte. Molt bé, tu, estupendo. Molt bé, escolta, doncs, si et sembla, vaig a fer un parell de punts ràpids de les estrenes. Jo encara segueixo a veure si anem. Bueno, m'enteixo, vaig anar a Verdi a veure aquesta que es diu la família de la prerrevolució francesa just dies abans de la revolució, que munten el primer restaurant del món que es va muntar, que es diu Delicieux. Ah, va, sí, sí. No en parlarem. No puc opinar, però sí, sí, hauria de... Simplement està bé, és una bona pel·lícula i és una pel·lícula que va de menys a més, o sigui, això que dèiem ara de l'art narratiu, no?, que va de menys a més. Comença interessant, però no acabes de d'allò, són quasi dues hores, jo diria que té una primera hora interessant, però no de tirar coets, i una segona hora que la cosa ja va pujant molt i acabes realment dintre ja amb un entusiasme final ja, però és revolucionari quasi. Està molt bé, està bé la pel·lícula, en definitiva la pel·lícula és una bona pel·lícula. Últimament trobo que els francesos, és francesa la pel·lícula? Sí, francesa, totalment. Trobo que els francesos estan tornant de nou a la revolució francesa. Sí, sí, és una revisitació que s'està produint. Perquè ja s'estan fent dos, ja se n'han fet en aquest parell d'anys d'arres, ja se n'han fet com dos o tres pel·lícules sobre el tema. que parlen i que la tenen com a fons o que la tenen des de missa també. Però sí, sí. Senyal que deuen veure trontullar alguns valors i volen recordar-los. Exacte, exacte. És possible que sí, això, tant que no. Molt bé, molt ràpidament El Callejón de les Almes Perdides és la proposta d'en Guillermo del Toro, un projecte que per ser des de l'any 17, quan va fer l'última pel·lícula que es coneixia d'ell, La Forma de l'Agua. Exacte. Ell va estrenar La Forma de l'Agua i de seguida ja va dir que, bueno, un amic li va passar la novel·la del William Lindsay Gresham i, bueno, ja de seguida un cop llegida la novel·la és de l'any 46, un cop llegida doncs de seguida va dir això ho haig de passar al cinema. és a dir, la data és important perquè ell no havia, desconeixia fins i tot el que existís una pel·lícula d'un any després de la novel·la que es diu igual, el Callejón de les Almes en castellà, no? Sí, sí. en anglès com la novel·la Nightmare Alley feta per el Tyron Power i dirigida per Edmund Goulding que tenia la pel·lícula té la versió del 47 té una és més noir és més de Ja, una veritat que és la que es portava més potser en aquell moment, no? El cinema és efectivament és negre el thriller típic de l'època dels Chandlers i de tot això. Aquí doncs el Guillermo del Toro li ha donat un to que podríem dir sí que en la part final té un aire noir però el deriva cap a d'alguna manera tot i sent realista ho hem de destacar perquè és una pel·lícula que no hi ha cap presència preternatural Ja, ja és molt sent Guillermo del Toro és moltíssim clar que passa els personatges treballen en una fira i on es vol fer veure que passen coses preternaturals no? Perquè ell és com un endevinador ell acaba participant en un espectacle d'endevinar els problemes de les persones dels espectadors que el veuen dels espectadors ja evidentment la pel·lícula mostra perfectament quina és l'estratègia de la suposada pitonissa per evidentment saber a vostè li passa això i a vostè té que problemes clar tothom es desmunta prèviament hi ha hagut han posat unes targes i bueno tot una logística per arribar a poder endevinar absolutament molt estudiat però clar la primera part de la pel·lícula agafa un caire més de pur esperpent perquè és una fira on evidentment hi ha l'home bèstia que és tot una metàfora tant de la novel·la com de les històries en general la pel·lícula es tracta d'un jove que al principi comet aparentment una atrocitat després la pel·lícula potser ens donarà elements per entendre per què fa el que fa al principi estic així d'enigmàtic per no ser excessivament espoyol per no explicar massa exacte bé la qüestió és que com acaba sent un rodabot i va parar baixa en una ciutat en autobús i veu la fira aquesta aquestes fires amb volants i bueno acaba treballant amb ells i d'alguna manera també coneix el William Dafoe precisament fa el paper de qui s'encarrega de l'espectacle de l'home bèstia l'home bèstia és una persona que accepta jugar a ser com una mena d'animal o sigui amb forma urbana que menja les gallines crues davant de tothom i tal perquè senzillament és la viva expressió del del crac la pel·lícula comença l'any 39 queda una mica potser tard no perquè l'esclat de la guerra mundial està i un parell d'anys després entrarà als Estats Units a la guerra aquest factor el veig una mica atemporal però realment la pinta és com si estiguessis l'ambient al principi una mica és com l'emperador del nord del Robert Aldrich amb el Lee Marvin que és un rodamont que no surt els trens però bueno entenem-nos que l'ambient és de depressió econòmicament i aquest noi va mostrant que és ambiciós podem tenir inicialment una bona impressió del personatge s'enamora d'una noia d'un espectacle se'n van de la fira triomfen tenen un espectacle amb locals nocturns de prestigi amb bona decoració bon ambient gent amb diners i acaben coneixent una psicòloga que és aquell Blanchett això millora tot en aquest moment amb la qual ell té primerament un interès comercial perquè la Blanchett és la psicòloga d'un magnat amb molts de diners que ha perdut la dona i que hi creu en el tema de l'espiritisme aleshores a través d'un entente d'un acord entre aquest Blanchett i ell i el personatge protagonista el personatge protagonista que és el Cooper l'actor aquest Bradley Cooper sí ho hem dit aleshores a partir d'aquí clar intentaran enredar el magnat per tal de quedar-se però en fi evidentment la pel·lícula té unes evolucions la unió de la noia de la fira i el Bradley Cooper doncs comença a tenir esquerdes i tot plegat es converteix en un joc bastant infernal amb la psicòloga amb la qual ell també se sent atret i la psicòloga es deixa voler és la fem fatal de la pel·lícula del relat el que passa és que la història té un punt moralista que Guillermo del Toro intenta dissimular-lo com pot però hi és és a dir i el desenllaç tanca és un cercle comença i torna a tancar d'alguna manera peca una mica de volent dir les persones dolentes i que pequen i que són ambicioses doncs no acaben bé no acaben bé no acaben bé cosa que no passa a la vida real pot haver gent que no acabi bé però hi ha gent que se'n surt de rosetes i tant mira tenim molts exemples que no començaríem a dir ara no diguem noms que encara no diguem noms que és perillós exacte però evidentment sí que ja que se'n surt en fi però en independència d'això és una pel·lícula amb una factura extraordinària els actors de primera el Bradley Cooper aquest Blanchett la Toni Collette el David Strathane que és aquest home és boníssim té una una personalitat extremadament convincent una imatge molt convincent és el dolent de les pel·lícules burn un dels de la CIA i tant i tant a més jo soc un fan de la saga de l'ini saga de burn burn a mi m'agrada molt no és el tipus de cinema que a mi m'agrada més però en aquest cas burn sí doncs la Rooney Mara que és la noia una altra que va destacar amb la pel·lícula aquella d'Agost recordem-ho és una pel·lícula molt interessant el William Dafoe el Ron Perlman que sempre hi penso en Busca del Fuego perquè és un dels nerds d'artals és que amb la cara que no pot ser massa ha sigut moltes coses més també però bé Déu-n'hi-do sempre dintre d'un paper de bestialisme també una mica bestial exacte i després secundaris d'aquests de tota la vida amb un peç específic impressionant com el Richard Jenkins i hi ha fins i tot un cameo de la filla del Tyron Power una mica una votat la Romina Power surt un cameo surt en un dels espectacles d'aquests que fa en locals nocturns està allà d'espectadora sí, sí sí somment d'un homenatge a la primera pel·lícula aquesta que queda és el 39 exacte nosaltres tenim l'Albano per aquí corrent a vegades i la Romina veig que està en aquesta pel·lícula tenim col·locats a la parelleta ja la Romina és la dona és el gran company de l'Albano i l'Albano el teníem per aquí a Catalunya no fa gaire que va venir ah sí sí, és un home molt vinculat a Catalunya ah que no molt bé i doncs en definitiva bueno recomanar-la perquè malgrat tot és una pel·lícula molt sòlida amb un sostrat realista tot i que visualment no deixa de seguir el Montoro és un altre visionari amb una imatge sí, déu-n'hi-do també fotogràfica extremadament treballada però extremadament d'una riquesa i d'una esculosa amb una saturació particular no? i només com a anècdota indicar que ara el genera als Estats Units això no sé si arribarà aquí s'ha estrenat una versió de la pel·lícula però en blanc i negre que es diu diferent es diu Vision in darkness and light en fi només com a anècdota això segurament amb el Blu-ray igual ignoro si és exactament la mateixa pel·lícula perquè parlen d'aversió en blanc i negre no sé si té algunes variants però realment segurament pot funcionar a part del precedent de Mon Oncle que té realment les dues no Dia de Fiesta ah Dia de Fiesta que té les dues versions i que són diferents perquè es van rodant els dos amb color i en blanc i negre alhora i clar hi ha petites diferències d'angle perquè clar la càmera en blanc i negre era la predominant i el color era una prova i està al costat amb espai una mica més no tan bo sí sí bueno són curiositats peculiaritats sí sí bueno i l'altra pel·lícula ja no ens queda gaire temps Belfast del Kenneth Branagh és una recreació inconfesa perquè de fet no ho ha dit i per tant si no n'haver-ho he trobat-ho però a veure ell és de Belfast sí el Kenneth Branagh és irlandès del nord és de Belfast i el protagonista és un nen que és realment una troballa és un nen prodigi el Jude Hill vull dir s'emporta la pel·lícula de Calais és a través dels ulls d'una família que viu en un carrer de Belfast on conviuen perfectíssimament i sense cap estridència ni problema protestants i catòlics perquè no és el tema és a dir som veïns i punt viuen l'esclat que va haver l'any 69 per unes legítimes reivindicacions dels catòlics que a més m'atreviria a dir que són els originaris perquè els protestants més aviat són els que venen de... però clar tots se senten irlandesos és aquest tema hi havia aquella convivència en aquell moment encara que es va trencar a partir d'aquí es va trencar perquè clar els irlandesos ja n'estaven fins als nassos reivindiquen un seguit de coses entre elles que no tenen les mateixes possibilitats d'accedir a càrrecs de l'administració és a dir tots els queden els protestants quina casualitat no? aquestes coses que en fi passaven segur en fi una actitud d'Anglaterra respecte doncs als genuïns i relats d'assús del nord que no era exactament l'adequada molt injusta segurament podríem trobar resonàncies és possible que es trobessin algunes similitzats també bé la qüestió la qüestió està és un bon producte realment el problema el problema jo he fet he desenvolupat aquest context polític però en realitat la pel·lícula simplement són això sí el Kenneth Branagh agafa els que provoquen el que sempre passa i de nou em remeto les ressonàncies evidentment els protestants no hi he estat gens d'acord alguns protestants perquè no els del carrer les coses com siguin no he estat d'acord en que els irlandèsos catòlics demanin aquests drets i per tant comencen a tirar còctels molotov pel carrer ja generar unes confrontacions van haver morts i tot evidentment és l'inici del que després és el Blat Sande amb aquella pel·lícula que també ho recrea de manera magistral i que a més jugava amb la ironia amb Blat Sande i es veu perfectament que les dones és a dir els homes igual s'estan donant de batuses i les dones tant si són protestants com si són catòliques fan s'uneixen per tal d'intentar abastir perquè comencen a haver problemes també de subministraments i tal i les dones més pràctiques passen pel tema de la intendència salvar la intendència i la resta són puntanies no bestieses en fi la pel·lícula reflexiona sobre el tema de la convivència i com de vegades per determinats factors es trenca la pel·lícula està molt central en la família que és protestant perquè no entén per què els protestants estan dient-li sobretot al pare que a veure si s'uneix amb ells ell no es vol unir perquè és amic dels catòlics i no té per què començar a trencar la convivència bueno fins que li fan la vida impossible és el pare del nen protagonista per tant la pel·lícula en aquest sentit està meravellosament treballada és una pel·lícula que emociona en Brana Brana aconsegueix emocionar perquè està vista des del punt de vista humà ara jo deia mira en Brana aquí es mullarà i farà una pel·lícula una mica política político-social una mica de compromís i el compromís queda queda limitat a això que t'hi has expressat el discurs que els protestants doncs d'alguna manera la gent en Brana estava en perfecta convivència i no hi havia absolutament cap problema fins que per unes reivindicacions que cal entendre són legítimes per part dels catòlics que estan sent bandejats doncs es munta el sidral que es munta sí en fi aquestes coses però clar ell no hi entra en això de fet no t'expliquen ni tan sols la causa per la qual els protestants es tornen violents contra els catòlics no no entra en aquesta part de la història ni del tema més enllà que els estan fent la vida impossible i han de prendre una decisió de marxar i també parla això sí hi ha el gran detall que diu però és que marxar a Londres perquè al pare li surt feina a Londres és que marxar a Londres se n'enfoteran de nosaltres del nostre accent començaran a dir que no ens entenen clar perquè l'anglès i ara que parlem com a exemple l'exemple de l'anglès que es parla a Irlanda en aquests moments però en aquests moments ja tenim complexa realment teniu complexa sí era així segurament clar com pot haver determinat bé complexa aquí també el venit del poble aquestes accents o l'estat espanyol el fet de segons quins accents tens també per part de no sé qui també són motiu de conya marinera cosa que no s'acaba d'entendre perquè clar implícitament aquí hi ha una actitud de pretesa pretesa superioritat sí sí està clar sempre hi és això en totes les societats i veig que no canvien les coses tan ràpidament molt bé molt bé escolta ens queden 5 minuts jo no sé ah bueno 5 minutets bueno què fem et convertim en convidat de nou de qual faig el paper d'avui he fet tots els papers de l'AUC de l'AUC pràcticament no intervencions molt interessants però bueno sí sí ara sigui el convidat en aquest moment què fem com a convidat què fem se'ns ha quedat pensat de tu la teva experiència de televisió no? televisió espanyola sí hem parlat una miqueta de la recorregut amb cinema hem recorregut amb cinema amb totes les vertents i tal amb la publicitat i tal però en canvi no vam parlar i amb la publicitat i amb el cinema com a muntador com a realitzador però l'etapa televisiva que jo em va tocar viure a partir de l'any 95 sobretot que és quan realment havia passat ja tota una etapa de publicitat de 10 anys molt forta ja havia abandonat momentàniament el cinema vaig passar a publicitat i de cop em veu una oferta per part d'un amic d'anar a televisió espanyola a treballar en un programa de televisió aquest programa de televisió va ser un programa dels que en el seu moment va ser un programa top totalment de televisió espanyola que en el moment que a televisió espanyola era una televisió que tenia una audiència enormement alta i que era la televisió que bàsicament veia quasi tothom i era el Quien Sabe Donde famós del Paco Lobaton aquesta allí el programa era un programa que a mi em va sorprendre molt perquè jo no coneixia pràcticament havia vist allò que anaves fent el poc zàping que es feia a l'època i quan veia Quien Sabe Donde pràcticament me'l saltava perquè pensava un programa d'aquests que es diu d'aquest gruguisme de l'amarillisme aquest clàssic que jo no volia tenir massa a veure amb aquestes coses però el meu amic que me'l va proposar que era el Pere Joan Ventura amb el que ara estem muntant un documental junts un documental seu i que en aquell moment ja érem amics em va dir escolta és un programa molt interessant i jo crec que tu t'hi trobaràs molt bé com a realitzador hi ha 10 realitzadors més o menys dintre del programa per tant tu seràs un d'ells i allí podràs fer una mica dintre d'uns marges una certa llibertat diguem expressiva inclús a nivell creatiu i tal i efectivament va ser així o sigui contràriament sempre tenia aquesta imatge de la televisió com un mitjà que marcava molt i que era molt llunyà diguem de tot el que jo havia viscut en el món del muntatge en el món de la realització en cinema ja no diguem la publicitat amb aquella sofisticació i amb aquella cosa del molt temps que es tenia per fer qualsevol plano tenies una eternitat de temps mentre que de cop tot el televisiu és molt ràpid i molt àgil bé, doncs tot això em va anar molt bé em va anar molt bé perquè vaig aprendre primer a rodar molt de pressa és a dir jo allà era realitzador i anava al camp de batalla que era avui toca cobrir aquest tema d'aquest personatge que no es troba que el volen buscar i que el volen trobar i hem d'anar a tal poble d'on sigui d'Espanya a més vaig conèixer Espanya meravellosament bé va ser una manera de conèixer el país el país del costat i realment va ser una experiència molt bona i sobretot d'aprendre a treballar molt de pressa i malgrat tot aconseguir fer les coses de la manera que a mi m'agradava fer-les per mi experiència televisiva que a vegades és com l'Emili que la gent diu l'Emili és terrible fins que la vius perquè a vegades vivint-la també és terrible però hi ha gent que l'explica amb carinyo jo en aquest cas la televisió l'explico amb molt de carinyo és una etapa realment per mi estupenda i vaig aprendre moltes coses l'Emili també és terrible jo no l'he fet per això per això parlo amb certa tranquil·litat del tema no no molt bé lamentablement jo no puc dir el mateix no tu m'has dit el mateix un dia en parlarem doncs res aquesta mica molt resumit perquè evidentment el temps apreta i aquesta mica resumit el tema televisió ens quedaria encara quedaria molt licitat però hi ha una cosa és a dir coneixem-te com et conec que si ets una persona metòdica allò que treballes al detall al màxim vull dir uns punts d'una depuració extrema clar em sorprèn que diguis això perquè estic convençut que et deuries trobar de vegades amb situacions límit no? has d'acabar la feina com a soñir de la manera que has sentit no et nego que vaig entrar en crisi sobretot els primers sis mesos però a partir que agafes una inèrcia determinada ja veus que tot allò també és positiu i que t'ensenya precisament a desmitificar determinades coses que tenies excessivament mitificades el temps tenir temps per fer coses bueno sí però i si no el tens què? has de fer-ho igualment i surt el producte i s'emet immediatament o sigui acabaves i amb calent s'estava metent no hi havia manera de rectificar la vida sempre és això la vida de vegades quan has viscut una cosa te n'ensenya a prendre en una altra és el que em va tocar a mi i em va anar molt bé estupendo molt bé escolta ens queda un minut molt bé no hem parlat encara de la teva experiència amb el món de la publicitat que estic convençut que hauria de donar com a mínim per 10 minuts o quart d'hora allò per entrar una mica en detall doncs tu mateix però realment