Cinema sense condicions del 25/1/2022 — Roma de Fellini: memòria, set pieces i sàtira; estrenes Nightmare Alley, Belfast i Delicieux; i memòries de TVE

Tema central: "Roma" (1972) de Federico Fellini

Naturalesa i gènere

• Pel·lícula lliure i inclassificable: barreja d’assaig vital, memòries i sàtira; no s’ajusta a un gènere convencional.

• Estructurada per set pieces (seqüències autònomes amb valor propi), amb Roma i el mateix Fellini com a fil conductor subtil.

• Visió profundament subjectiva: Fellini parla de Roma, però en realitat parla de si mateix.

Estructura temporal i crítica

• Dues èpoques en paral·lel:

- Anys 30 (Mussolini): mirada irònica i caustica al feixisme i als costums. - 1972: crítica a la modernitat consumista, els cotxes als extraradis i, alhora, simpatia per la contracultura hippie.

• Crítica social explícita en moments clau (festes populars, repressió policial, masclisme i incivisme en espectacles de varietés).

Seqüències clau

• Autopista (1972): barroquisme visual magistral; rodada a Cinecittà amb una infraestructura gegantina. Exemple paradigmàtic d’artifici controlat.

• Metro: "càpsula del temps" romana descoberta i destruïda per l’aire modern. Potent metàfora del temps, la memòria i l’oblit.

• Prostíbul: traveling sinuós pel corredor brut que retarda la informació i carrega l’escena de misteri i tensió.

• Desfilada de moda eclesiàstica: sàtira exuberant de l’Església i de la pompa romana; ecos estètics que anticipen imatges del "Dràcula" de Coppola.

Estil i posada en escena

• Artifici voluntari: decorats evidents, doblatge integral, control absolut del so i la imatge. Cinecittà com a univers total.

• Travelings lents (endavant/enrere) per dosificar el descobriment i intensificar el misteri; elegància visual combinada amb cruesa i sordidesa quan cal.

Memòria, somni i temps

• De les arrels neorealistes al regne de la memòria i el somni: Fellini prioritza el món interior (angoixa davant la mort i el tempus fugit) per sobre del realisme visual.

• En el més íntim i personal, Fellini troba l’universal: records d’infantesa, somnis i evocacions que connecten amb qualsevol espectador.

Retrat social de Roma

• Amor-odi: fascinació per les places, trattories i la convivència; sàtira dels tics romans (masclisme, irreverència, esperit crític que esdevé demolidor).

• Mirada comprensiva cap als joves i la contracultura, i denúncia de la repressió policial.

Influències i llegat

• L’artifici i la plàstica de "Roma" s’emmirallen i s’expandeixen a títols com Casanova i, sobretot, "Amarcord" (filla directa de Roma); alhora, hi ha una filia clara amb "Satyricon".

Cites i idees destacades

"Roma és el lloc ideal per esperar la fi del món" —Gore Vidal

"Roma és la ciutat de les il·lusions: no per casualitat aquí hi ha el govern, l’església i el cinema" —Gore Vidal

• Idees-força: destrucció/reconstrucció contínua de Roma; la imatge com a artifici veritable; tot és memòria i, per tant, oblit.

Valoració

• Gran pel·lícula i peça clau del període de llibertat formal de Fellini: difícil d’encaixar en lectures convencionals, però fascinant per densitat visual, idees i audàcia.

Estrenes destacades

Delicieux (França)

• Drama de cuina als prolegòmens de la Revolució Francesa: el naixement del primer restaurant.

• Va de menys a més: primera hora correcta; segona hora més potent fins a un final gairebé "revolucionari".

Nightmare Alley (El callejón de las almas perdidas) — Guillermo del Toro

• Adaptació de la novel·la de 1946. Sense elements sobrenaturals, però amb ambient de fira, trucatges i il·lusió com a tema central.

• Recorregut d’un ambiciós showman (Bradley Cooper) entre esperpent i noir tardà; femme fatale (Cate Blanchett), moralitat circular i caiguda del protagonista.

• Posada en escena excelsa: fotografia, direcció d’art i repartiment de primer nivell; versió alternativa en blanc i negre als EUA.

Belfast — Kenneth Branagh

• Records d’infantesa a Belfast 1969: convivència trencada entre protestants i catòlics vista des dels ulls d’un nen (Jude Hill).

• Emoció i humanisme per sobre de la tesi política; context dels Troubles com a teló de fons; reflex sobre identitat, exili i estigma de l’accent.

Conversa final: televisió i ofici

"Quién sabe dónde" (TVE) i aprenentatges

• Etapa televisiva (mitjans 90): rodar ràpid, decidir amb criteri i desmitificar la necessitat de temps infinit.

• Ofici i mètode aplicats en condicions de pressa: el directe com a escola d’eficàcia, rigor i capacitat d’adaptació.