Rosemary’s Baby, Lucrecia Martel i “Un año, una noche”: ambigüitat, autoria i actualitat cinematogràfica

Cinema sense condicions. La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la. Bona tarda, amigas i amics de Ràdio d'Esvern, de Cinema Sense Condicions, un dia més aquí per comentar coses de cinema, recomanar pel·lícules, posar la pel·lícula del dia i parlant de la pel·lícula de la setmana, acabeu de sentir un fragment del tema inicial composat per Christoph Comeda, titulat Hell She Girl, de la pel·lícula Rosemary Baby, la semilla del diablo, amb desgraciada, com sempre, traducció espanyola, una pel·lícula de 1968 de Roman Polanski, que la comentarem com a gran clàssic que és a petició i, bé, iniciativa, de l'Ignasi, de l'Ignasi Juliès, que ens la va proposar la setmana passada. dir-vos que és una pel·lícula de 136 minuts, feta, com he dit, l'any 1968, per Roman Polanski, amb una fotografia de William Freiker. és una producció de William Castle, amb distribució de la pare Montpichos, interpretada per Mia Farro, John Cassavets, Ruth Gordon i Ralph Bellamy. La Ruth Gordon, per cert, amb el seu paper de mini, una llogatera, aquesta viu veïna del matrimoni, Woodhouse, que són la Rosemary i el seu marit, vau tindre a l'Òscar la millor interpretació secundària d'aquell any. Dit això, i abans de continuar, dir-vos que avui comptem amb la presència d'un nou col·laborador entre nosaltres, els controls, i tenim el Bial. Bona tarda, Bial. Tic-tac. No s'esperava, no s'esperava el Bial, això. Molt bé, bona tarda. Com va, això? Molt bé. T'agrada el cinema? Sí, bastant. Doncs a veure si disfrutes aquí amb nosaltres, que anirem trinxant una mica tot el que s'està fent i tot el que es pot veure per allà. Moltes gràcies. Vinga, benvingut. Per una altra banda, tenim també de nou aquí a l'estudi l'Anastasi. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, ja has recuperat, sí. I també, com no, a l'Ignasi. Bona tarda, Ignasi. Què tal? Molt bona tarda. Molt bé, benvinguts tots. I, dit això, doncs ja et cedeixo la paraula, Anastasi, perquè ens introdueixis... Ai, perdó, et cedeixo la paraula, Ignasi, perquè ens introdueixis en el Rosemary Baby aquest. Sempre et passa, eh? Anastasi, Ignasi... Anastasi, Ignasi, li passa a més gent, eh? A mi moltes vegades em diuen Ignasi, a mi directament ja. sense que hi hagi un personatge... Hi ha una certa similitud. Té, clar, clar, clar. Amb la fonètica. Els asis i els ases. Però no física, eh? No, físicament no. No t'ho semblen gaire bé. Sí, en aquest sentit tinc més delicte, ho reconec. Molt bé. Ignasi. Estava fent culleta amb el tic-tac. Això és molt de Rosemary Baby. Sí, tic-tac, tic-tac. Després en parlem, no? Sí, sí, sí. Bé, per fer una breu introducció, com tu molt bé has dit, és de l'any 68. Es va rodar durant l'any 67. La veritat és que és una pel·lícula que és emblemàtica per molts motius. Evidentment, el primer és perquè posa una mica de moda a Hollywood el tema de les pel·lícules amb el dimoni, no? De fet, l'exorcista és posterior. De fet, aquesta és la primera. L'exorcista, evidentment, és molt famosa, però és del 72, no? Jo crec que és d'autora claríssima d'aquesta. Sí, absolutament. És el tipus de producte que volíem fer en aquell moment. Bé, perquè és una pel·lícula que em posa a la moda, i evidentment dura, eh? Perquè l'any 77 hi ha una pel·lícula que a mi particularment m'agrada molt, del Mike Wiener, que és La fentinela, que també parla d'un altre tema curiós, que és que en una Bromstone d'aquestes de Nova York, en una casa d'aquestes de totxo vermell, hi ha les portes de l'infern. No l'heu vist? No, no, no, i m'interessa aquest tipus de temàtica. És una pel·lícula menor, però absolutament fascinant, saps? Quan la descobreixes és una pel·lícula tremendament curiosa, també amb molt de misteri. L'Ira Levin, que és l'autor de la novel·la, de fet genera una història de por, però al mateix temps és un thriller. I el Polanski, gràcies potser, en part, però jo no crec que sigui l'explicació absoluta, ell sempre la repeteix per a tot arreu, però el Polanski diu que ell d'entrada tenia un problema amb aquesta pel·lícula pel fet que, clar, que tracta de la vinguda del dimoni, no? D'intentar tenir un anticrist, no? És a dir, un fill amb una dona humana, no? Per dir-ho així, no? Sí, exacte. I que això, clar, xocava amb la seva mentalitat molt més racional. No, no, no, no, no, no, no. No, no, no, no, no, no, no, no. Exacte, i aleshores el que fa és incrementar una cosa que en la novel·la de Lira Levin no hi és tant, ni molt menys, tot i que la pel·lícula segueix, no diré que fil per randa, perquè hi ha alguna cosa que manca, però és una de les pel·lícules més clavades a la novel·la, amb detalls absolutament increïbles, com és al principi, per exemple, que l'ascensor, quan puja a la casa de la Bramford, no?, que és l'edifici de Cota, però, bueno, és la... Quan puja, l'ascensor no acaba d'encaixar i el censorista, que és negre, per ser exactament igual que la novel·la, doncs ha d'encaixar-ho. Fins i tot aquest detall, que ja et diràs tu, té una certa explicació al final, quan fuig, perquè puja, ella no frena bé. Sí, es repeteix. I salta... Ha de saltar d'una certa alçada. Ha de saltar, ha de saltar. Repeteix la incidència amb l'ascensor. Correcte. Bé, la qüestió està que en Polanski, diu ell que perquè era molt racional, per intentar creure's la història i poder fer-la, doncs, amb la intensitat que és característica amb ell, doncs, d'alguna manera, va posar més ambigüitat. I és veritat que durant tota la pel·lícula, l'espectador va sospitant, si la Mia Farrow, no?, la Rosemary, no?, realment s'ho està fent ella, s'està tornant boixa, o, efectivament, té uns veïts que són una colla de bruixots malparits que li volen el nadó. Bé, són sectaris. Sectaris, sí. Un secta diabòlica, directament. Exactament, no? Aquest aspecte, doncs, l'incrementa molt i això el que fa és coincidir amb el que jo opino que és un bon relat de terror, que no ha de tenir ni sang ni fetge, ni molt menys, ha de ser un relat psicològic, no hi ha res més psicològic que Polanski, perquè és tot ment, és a dir, les pel·lícules de Polanski, la pel·lícula... Rosemary Baby, a més, connecta molt amb repulsions. Sí, absolutament. Té moltes coses de repulsions. Sobretot cap a la final, cap a la part última. Sí, però ja... La situació de la Mia Farro és molt semblant a la que tenim d'anar. Però totalment, és a dir, perquè ella viu el seu món, està en la seva peixera, que és una de les característiques, després si tenim temps, parlem de l'estil de Polanski, és una de les característiques més angoixants de Polanski. Jo crec que la seva infància al gueto de Cracòvia, del qual va fugir, evidentment els nazis, no crec que fossin precisament simpàtics en el tracte als nens, tampoc. jo crec que... Perquè és una de les característiques de tot el seu cinema, és a dir, ja pot tocar la pel·lícula que sigui, perquè això és un encàrrec, però ja pot ser el que sigui, que s'ho fa venir bé, s'ho fa venir al seu univers... Un bon autor fa això. ...de personatges angoixats perquè estan tancats amb ells mateixos i són conscients d'aquest tancament i de la impossibilitat que tenen per comunicar-se amb l'exterior. És com si els personatges estiguessin en una cabina de vidre, una mampara de vidre i que no poguessis... Que els altres de fora no et fan ni cas, per dir-ho d'alguna manera. I això és... Jo per mi crec clarament que és un trauma de quan va ser nen que va patir, evidentment, a Cracòvia. Sí, es manté molt amb la majoria de pel·lícules d'ell. Sí, una cosa enorme, no? Aquest seria un aspecte important, l'ambigüitat, que jo penso que és una de les característiques del bon cine de por. És a dir, fer dubtar... Moltes vegades s'acaba la pel·lícula deixant-te a veure de si el que ha passat realment és per terra natural o és tot fruit de la paranoia, que és una de les característiques de Polatskin, els personatges paranoics bojos, que paren bojos. Però clar, recordem el dit, no? Els paranoics, no pel fet de ser paranoics, deixen de vegades de tenir raó. De tenir la raó. i un dels mèrits del dimoni és fer creure als humans que no existeixen. Tot aquest joc està molt vendut a la semilla del diable i jo crec que això és un primer aspecte a destacar. L'altre aspecte és l'època en què està feta. És a dir, probablement té l'èxit que té, perquè Polanski és un irreverent, està claríssim, no? Vull dir, el tema de la violació del dimoni, bueno, tots sabeu que va... aquí a Espanya van tallar directament el problema. No va existir. Quan la van estrenar van tallar l'escena i s'ha acabat el brògil, no? Però, evidentment, a la Gran Bretanya teníem problemes i a tot arreu teníem problemes. La van tallar és més recentment que s'ha vist l'escena. Bueno, jo ja he estat veient una còpia que es va fer el 96, em sembla. Sí, sí. I, bueno, estàvem comentant amb l'Anna. Aquestes escenes no les havíem vist. No, no se'n recordava. Es va tallar... No, no, es va tallar unes escenes. No, no, és que... Hi ha nus de... Sí, sí. Literalment... Pot ser que l'hagués vist fora, a la pel·lícula, pot ser que l'hagués vist a França. Jo diria, perquè jo a mi no m'han sorprès, ara. Sé que quan les he vist es diria, ah, mira, és allò. En canvi, ara dieu això i em fa pensar que la còpia que va venir aquí, evidentment no ho tenia. Literalment, literalment, quan es va estrenar l'escena, no hi era. No hi era. O sigui, la qual cosa no s'acabava d'entendre, no sé, el... Què havia passat? Com és que ha quedat prellada del dimosti? Creava més confusió. Molta, molta confusió. Una miqueta més, encara. És veritat, jo haig de confessar que la primera vegada que vaig veure aquesta pel·lícula no va ser, evidentment, en el seu moment d'estrena, que va ser segurament el 69. Sí, 69, exactament, sí. La vaig veure jo deuria tenir uns 15 anys, estic parlant, doncs, d'una emissió per televisió, amb blanc i negre, que la vaig veure, 15 anys, i haig de dir que, si més no, alguna part d'aquesta escena sí que hi era. Sí, devia ser. O sigui, la van tornar a recuperar per l'emissió per televisió, no sencera, eh? Evidentment, quan ella es veu tota nua i tot això, no. Evidentment, això no... Sí, sí, sí. Això no es veu, no? Però... Bé, i el que deia és aquesta característica irreverent de Polanski, coincideix, ve a petar en el moment oportú, l'any 68. Per un cantó a Europa, evidentment, ja el maig del 68, però, evidentment, als Estats Units, la cosa, els hippies, tot... Hi ha una contestació contra una societat massivament encarcanada, evidentment, ja els episodis de finals dels 50 d'Hongria i després la primavera de Praga. És a dir, realment, entre Europa i als Estats Units ja una... Malauradament, es va reprimir com sempre basen, les coses no acaben de ser com haig de ser, però hi ha una... hi ha una rebel·lió contra un estat... Un estat escúmol. Uns estats, veia, massa encarcarats, molt hipòcrates i amb un grau de repressió, fins i tot amb les democràcies, m'atreveixo a dir, fins i tot la francesa, els anys 60 encara considerable, no? Sí. De gol... Sí. És de gol, eh? Vull dir, evidentment, és molt fàcil dir-ho de l'estat espanyol, però, evidentment, la cosa també no era ni molt menys tan oberta ni tan còmoda com, evidentment, podem pensar que són les democràcies que més o menys vivim, que tampoc és que siguin partida cuets, però, d'alguna manera, són bastant més lleugeres en alguns aspectes, en d'altres, com tots sabem, no, eh? Quan toques determinades fibres, no, però sí que estem d'una manera més enlleugerits. No ho sé, aquest és un altre aspecte que sí que m'agradaria, també és el moment que hi ha a Wostock, el festival de Wostock, que és l'any 69, en fi, que hi ha el món bull, i, per tant, hi ha tot un espectador nou, jove, que repa amb molts bons ulls la semilla del diàleg, per això, des del primer moment, és una pel·lícula que impacta, emociona, impregna, realment, la pel·lícula impregna les ments, cosa que tractants de Wostock no m'estranya perquè qualsevol pel·lícula d'ell impregna la ment, però bueno. Sí, però... I després, ja per acabar, i passo la paraula, tres aspectes, no? O sigui, l'eillament, o sigui, l'ambigüitat i l'eillament que reflectés la pel·lícula, l'època en què està feta, i després, un motiu de reflexió pel que fa a l'estatus dels bruixots. No són precisament pobres. No. Són de classe social alta. Sembla que fins i tot l'Ira Levin aquí estigui cognotant un missatge sobreptici respecte que les capes altes són vampirs, per dir-ho d'alguna manera, i xuclen i viuen de les més baixes. Això pot dur realment una reflexió interessant. I multiètnica. Multiètnica. Classe social alta i de diverses ètnies. Evidentment, però surt un japonès. Hi ha negres, hi ha japonesos, hi ha xinesos. Hi ha xinesos. Cuidado. T'han observat. Sí, és cert. En fi, no ho sé, són tres aspectes per entrar i després podem entrar amb la infinitat de detalls i de coses que veu. Molt, sí, la pel·lícula que no ens ho acabarem perquè és una pel·lícula, com tota, quanta qualsevol pel·lícula que m'anxi, complexa. Pràcticament totes. Complexa. Molt complexa. Bé, jo, després de tornar-la a veure, una pel·lícula que sempre m'ha agradat molt, que l'he visitat diverses vegades, perquè jo recordo que fa tres anys, em sembla, vaig veure una pel·lícula que em va agradar bastant, de terror, que es deia Hereditari. Sí, vas comentar-lo una vegada. I vaig pensar, i vaig tornar, i efectivament, Hereditari és deutora, igual que tu molt bé has dit a l'exorcista. Són pel·lícules que tenen una categoria, perquè també és el que has apuntat. No cal sang. No. No, gens i mig. L'únic que cal per inquietar, i aquesta pel·lícula, una de les coses que té una de lletres grans és inquietant. Ja ho és la música de comèdia. La música, la música. La música de comèdia que vas a dir entendre-ho molt bé. És un tema infantil i encara té una càrrega... Posa en tensió, ja. Per cert, que l'etxe aquest és de la Via Farro. La veu de qui fa na, na, na, és la Via Farro. Sí, que a sobre, la gran ironia de Polanski, és que ho està traient amb vestidets i colors rosa. Molt rosadets, molt ben arreglada de tots. Sí, que és com una burla a la societat benestant d'aquell moment, no? Que és una mica el que posa en qüestió tota la pel·lícula. Està situat al 65, a més a més. Així, realment, els calendaris... 66, crec. No, no, és 66 perquè precisament, precisament, el satànic de turno, el veí, diu, estem a 1966. Aquest ha de ser el nostre any 1. L'any 1. Clar, clar, clar, clar. Tot i que un calendari, no sé per què, en el punt que ella va a la primera visita de, diguem, de si està aprenyada o no, la primera ecografia, la primera visita, crec que és el 65 el calendari, que veus, però no discutirem per dos mesos. No, no, no. No, no, no, no. No, no, no. No, no, no. No, no, no. No, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no, per aquest acte pot ser una qüestió de mesos. Pot ser una qüestió de mesos. El que sí que és cert és que quan el seu, el Hutch, el Hatch, l'amic, no es presenta a la cita, és Nadal. Això és veritat. És Nadal, és Nadal. I per això és el tombant de l'any. Potser tens el tombant de l'any. Potser tens el tombant de l'any. En algun lloc ho he llegit, no ho sabia, realment, però sí que és cert que a veure la pel·li, el calendari m'ha saltat enseguida. Sóc molt aficionat a mirar calendaris, a mirar referències a mirar-ho. És curiós, perquè això parla de la fidelitat de Polanski respecte a la novel·la. Sí. És evident, bueno, haurem llegit tots que, evidentment, és el director aquest, el productor de la pel·lícula que ara no em ve el nom. William Castle. Això, en William Castle. En William Castle és qui compra les galerades. La novel·la encara no ha sortit al públic, no? És probable que, clar, la novel·la estigui parlant de 65-66. És possible. Jo ara no recordo el detall. I Polanski, tot i que l'està rodant al 67, doncs ho fa constar respecte a l'1 de la novel·la. És possible que sigui això. A veure, en qualsevol cas és menor. Coincideixo amb tu, Ignasi, amb el tema de l'ambigüedat que és cap d'al, cap d'al, i, com tu molt bé has apuntat, està basada en la creixent paranoia i també en el sentit d'aïllament que dóna, si es fixeu, està molt... Bé, aquí, tu, Anastasi, deus disfrutar, crec jo, de la forma que s'utilitza, que és molt poc freqüent, això, en cine, inclús, fins i tot en cinema de terror, de la forma que s'utilitza l'arquitectura, l'interior de la vivenda com element dramàtic. Absolutament, en aquest cas. A l'interior, diguem-ne, en si mateix, amb la seva foscor que li va costar de trobar perquè sembla que el propi Dakota no li donava aquesta foscor i va haver d'anar a rodar amb un altre cantó. Després, la transformació de la pròpia... A l'interior és estudi, eh? És estudi. És par amunt. És par amunt. A Calipòrnia. És par amunt. Això és el que vull dir. És a dir, que d'alguna manera ell buscava aquesta foscor i a més, els elements visuals que hi ha, la decoració, la tretzo de la pel·lícula, té tot un pes brutal en la pel·lícula. A més, és una argumentació, és allò tòpic que es diu sempre, també forma part, és un personatge més. Doncs, és absolutament cert. És com un altre personatge, és una permanent recordació que el tanto que això, aquí hi ha un perill que allí no sé què... La transformació que fan ells dos del pis, la parejita Feliz, que de cop anem a arreglar-ho tot, anem a pintar-ho tot de blanc, anem a deixar-ho tot i efectivament hi ha aquest procés d'idealització que les parelles amb aquesta edat, a més més, viuen amb il·lusió i més amb aquest pronòstic de tenir un fill aviat i això fa també que ells tenen un tipus de casa que no s'ha bé ni amb els passadissos de la pròpia casa, dels passadissos d'intercomunicació, ni amb els pisos dels veïns per suposat en absolut. Per això quan els veïns visiten la casa es sorprenen, no sé si hipòcritament, del bon aspecte que té la casa. Per ells no deu ser tan bo perquè en el fons viuen les coses d'una manera diferent. Però sí que de l'home ho diuen, no? Diuen, home, quina casa us ha quedat més bonica i tal. Efectivament és un element. I Polanski, a part d'això, com, bueno, suposo que anaves a apuntar una mica... La primera visita que d'alguna manera recorda, o sigui, aquí pille tothom, de Polanski, perquè Kubrick amb el resplendor també pille, perquè la primera visita és gairebé com la primera visita que fa el Jack Nicholson a l'hotel i com li van ensenyant aquí, allà, i aquí tenim la cuina i fixi-vos, aquí tenim... I de moment es queda parat davant d'un armari i diu, aquest armari? No hi ha què hi fa? Aquest armari no hi ha i em pot ajudar, vostè? Els armaris és una característica de moltes pel·lícules de Polanski i tant, de repulsions, és evident, però surten... L'armari i la nevera com a armari, també, perquè la repulsió... El Chimérico Inquilino també, perquè els armaris tenen l'home del sac. Clar, dintre hi ha l'home del sac i Polanski juga amb aquest concepte armari igual a home del sac. i mira quin home del sac, no?, perquè tines la paret i passes al pis dels gruixons. El Chimérico Inquilino té molta relació amb aquesta, igual que aquesta la té amb repulsions. També la té, de manera més anecdòtica, si voleu, el misteriós assassinat a Manhattan de Woody Allen. Té aquesta cosa de la relació amb els veïns, més que res el tema dels veïns estranys que creen aquest neguit que dius, què passa amb aquests veïns? En aquest sentit, a part de que, bueno, hi ha el vincle també per sobre d'això, de Woody Allen amb Mia Farrow, que no hi té res a veure amb la pel·lícula, però que també aquí hi ha Mia Farrow. Jo aprofito per dir una de les coses que li encanta a Woody Allen, que és posar gent en un pis d'un altre en perill de ser descobert que, és a dir, el propietari del pis que el descobreixi que està allà dintre i que no hi ha d'estar. Que són intrusos, no? Sí, sí. Aquesta situació li encanta perquè també la remeteix amb no sé quantes pel·lícules. Trauma personal també de petitet, segurament. Vés a saber. No, a mi Polanski m'heu tocat una mica la fibra. A mi Polanski és un dels directors que de tota la vida, a més a més, des de la primera pel·lícula, des de Cotxira l'Agua, que jo la veia com devotament en aquells cinemes d'Ària Saig de l'època i la vaig veure allà. I a més a més, jo a Polanski els seguia una mica la seva carrera pel que arribava per premsa perquè a mi hi havia una escola de cinema que a mi m'interessava especialment conèixer i anar-hi. L'Ots. De la manera que era L'Ots. L'Ots, l'escola que està a Polònia, per mi era el meu mite. Finalment no vaig ni a anar a L'Ots ni a anar a l'escola EOC de Madrid que l'altre dia ens en parlava el Tomas Pladavall. No. Però em vaig quedar, diguem, fent les meves pràctiques i no vaig anar a estudiar mai cinema. Però a mi aquesta cosa que admiro Polanski per aquesta solidesa que li dona precisament i no tots els directors de L'Ots segurament són iguals però molts tenen aquesta solidesa que donen les escoles de cinema. La direcció d'actors. aquest tipus de coses. Jo no sé si estareu d'acord amb mi però Polanski a mi em fascina particularment jo soc Polanski i n'hi ha. Per mi Polanski és com Kubrick són deus baixats a la terra directament però... Sí, sí, sí, totalment d'acord. I dintre de Polanski Rosemary Baby per mi és una obra mestra indiscutible. Però fixeu-vos que totes les pel·lícules de Polanski fins i tot la de Venus Venus in Force la Venus de les Piles fins i tot o sigui qualsevol pel·lícula de Polanski continua sent artesanal. I la mort i la donsenya. No té... Hi ha tantes pel·lícules carregades d'aquesta cosa que dius tu d'artesania... Total. És a dir no hi ha efectes especials. És la càmera és l'editatge és la il·luminació és el tractament musical seran les 50.000 coses que tota pel·lícula des que el cinema sobretot és un orte però no hi ha efectes especials. No. Són els actors els que posen la carn a la graella i s'ha acabat el bròquil. Sí, sí, sí. I amb aquesta el guió... Aquesta cosa m'encanta. El guió és de ferro que és el concepte importantíssim. Ell, pensa una cosa jo segons he llegit era l'Evwin volia que fes la pel·lícula Hitchcock no i van anar a parlar amb ell era l'Evwin no era l'Evwin o el William Castle jo dic el que he llegit ah, pot ser llavors però és que això ho diu Truffaut o sigui se sap això que s'havia pensat en Hitchcock perquè Truffaut ho va dir jo dic que ho he llegit sí, sí no, no és cert si és cert i si no és cert no tinc la culpa jo no, no no discutim que la proposta de Hitchcock va estar d'acord però se sap per Truffaut és que us diré una cosa crec que estareu d'acord amb mi Hitchcock amb aquesta pel·lícula amb aquest tema hauria fet una pel·lícula extraordinària no ho sé jo no crec que superes la de Polanski no ho crec però és un tema per Hitchcock sempre segons Truffaut Hitchcock no ho va acceptar perquè tu imagina't quina ara diré la paraula en castellà la mojigateria resulta que li semblava una pel·lícula blasfema ja qui ha fet psicòssi els britànics som molt de menjar pa hi ha coses que no les acabes d'entendre escolta això és una cosa que volia i volia insistir també és que era catòlic aquest tema també ho era Polanski recordem que Polònia és el país potser més catòlic d'Europa el tema que ja ha sortit al principi que ho has dit tu no és menor estem al 1968 ara els que ens estan escoltant poden pensar però n'hi ha per tant compte que en aquell moment la invocació al diable és a dir és que podia ser un perill per la teva pròpia vida la del director compte eh i no m'estranyaria gens el que dius tu que Hitchcock digués a veure aquest tema no m'hi poso no m'hi poso en canvi evidentment van passar desgràcies el volien caçar el mateix el van ingressar després del rodatge i després de l'estrena el van ingressar quatre cops per problemes i amb infarts però quatre cops sortir i tornava a entrar es pensava ja que i va acabar amb un sanatori mental sí perquè es va pensar que era que el castigava el diput i no oblidem que el 69 es produeix la mort de la companya de Polanski és més vincle que aquest i per una secta bastant propera a el que es deia i John Lennon el desembre el maten allà al mateix edifici Dakota sí sí el Dakota només l'utilitzen per als exteriors per a l'exterior que més a més hi ha aquests dos meravellosos exteriors d'inici de final de pel·lícula i el pati interior que també és l'autèntic perquè es veu i que també descriu primer la ciutat de Nova York aquesta panoràmica tan llarga de dreta a esquerra una panoràmica al revés de les panoràmiques més naturals que seria d'esquerra a dreta però ell es vol trobar l'edifici en l'angle que se'l trobi per tant l'ha de fer de dreta a esquerra perquè quan li entra l'edifici en quadra el trobi en quadrat com ell vol tenir-lo i a la sortida de la pel·lícula el repeteix ara torno vol dir-s no simplement no dir això que Polanski per mi també estic amb vosaltres totalment és i aquesta vegada sí que és absolutament cert a vegades tenim tendència que el director que tenim entre mans de cop es converteix en un déu i la majoria dels que hem parlat ho són i per això fem les pel·lícules que fem parlem de les pel·lícules que parlem però per mi Polanski clarament per mi ho ha sigut és un referent és un referent és per mi dels personatges que porten millor l'equilibri de fer cinema com a professió i al mateix temps de ser un autor de ser un veritable cineasta n'hi ha necessitat tu cobrir fa un moment però vull dir que per mi ell sap portar molt bé aquest equilibri fins i tot quan es fica a vegades en camisa d'oncebares amb alguna pel·lícula que dius ai ai ai que ara aquí no sé si se n'acabarà de sortir finalment se n'acaben sortint i la pel·lícula sempre acaba sent una obra artística bastant digna en general perquè es torna té un olor intel·lectual molt gran però a banda mentre s'està rodant es torna boig és a dir ell és la pel·lícula i la pel·lícula és ell el Bob Evans el Robert Evans que és el vicepresident de la Paramount que després jo crec que hauríem de parlar del cúmul de coincidències que fan que la pel·lícula sigui una realitat tot per una qüestió de necessitats de la gent entre ells és el propi Bob Evans però el Bob Evans ara s'ha anat alçant el cel volia dir una cosa molt interessant alguna coincidència que es produïa de fet escollir Polanski se li deu a ell és una cosa però estàvem parlant d'un altre tema no ho sé per on podies voler anar a portar el tema ja ho diria ja sortirà ja sortirà a mi també va recordar l'inxer molt indeterminat anant una mica amb el que són els inicis de la pel·lícula com es va gestar per exemple tinc notat aquí que hi va haver també el seu rotllo amb escollir els actors i actrius amb els actors es van proposar Steve McQueen Tony Curtis Paul Newman Chuck Nicholson i Robert Redford al final es va anar bé entre cometes de conformar amb John Cassavets que va acceptar i alguns d'aquests que he nombrat van dir que no per la temàtica i el Cassavets va dir que sí perquè necessitava diners per fer un projecte de cinema independent dels seus que no li feia com a director i com a com a actriu es van proposar bueno Polanski mateix volia que ho fes la Sharon Tate que en aquell moment era la seva nòvia però no ho va proposar i estava esperant que li diguéssim i no va considerar oportun sinó la tu és d'Igwell sí la tu és d'Igwell que és una de molt més cos molt més gran però el William Castle Castle Castle o Castle va insistir en que li fes una prova a Mia Farro i quan li va fer la prova a Mia Farro immediatament Polanski va dir d'acord no va ser Castle va ser el Bob Evans el Bob Evans és qui quina llàstima que no tinguem els mateixos fons sí la veu de fons diferents estic citant fons sí però s'està equivocat perquè per què per la teva és millor no perquè jo crec que sí no no ara tinguem jo no la tinc no tinc ni una ni l'altra però és que ho he trobat amb 4 o 5 fons diferents entre allà la pròpia biografia de Polanski per això t'ho dic sí jo en tinc dues però la pròpia jo parlo de la pròpia biografia de Polanski no és el tema ara no crec que interessi aquesta disc la pel·lícula que volia fer precisament Casavets precisament que deies abans és Faces la que tenia preparant era Rostros ah sí que és la que just estava preparant jo Casavets si Polanski per mi és un semideu Casavets és l'altre és a dir amb un terreny totalment diferent no s'aguantaven no s'aguantaven segur i el Casavets van acabar gairebé van estar a la gerenya tot el rato però per mi és un actor i un director especialment interessant i fora totalment de tot enorme hi ha una cosa que sí que m'agradaria dir he recuperat l'aire és a dir el grau d'absorció mental que tenia Polanski feia que el Bob Evans que va anar mentre s'estaven rodant va anar quan s'estaven rodant els planos de la violació si recordeu hi ha un moment en què es veu la Capilla Sixtina la creació la reproducció és a dir l'home deu que s'estan tocant amb el dit i tal el Bob Evans diu amb l'ambient que havia creat Polanski per filmar aquell moment que estava la Mia Farro com tocant gairebé el sostre de la Capilla Sixtina Bob Evans va dir que va sentir por particularment perquè van recrear la Capilla evidentment no se'n van anar al Vaticà diu que va tenir por del grau d'intensitat que Polanski li estava donant al moment del rodatge és molt difícil tenir por real amb un rodatge com tenir qualsevol sensació real amb un rodatge doncs l'Evans va dir que va tenir por bé estem a les 20 i 34 hauríem d'anar tancant el tema Rosemary Baby bueno és una llàstima a mi m'agradaria parlar de la metaficció què dius ara doncs hi ha elements metafecticis amb Rosemary Baby que jo crec que són votades Polanski jo creu que els viu com a votades un és quan la pròpia Mia Farro li diu a la Victòria Betri que és la noia que s'esuïcida li diu perdona m'he confós hagués jurat que eres Victòria Betri és Victòria Betri és una votada secreta una brometa interna una brometa interna Victòria Betri evidentment avui dia no són agents però havia estat en moltes sèries de televisió del Perri Maison la bonança era molt famosa en el moment la televisió amb Lirving Tierra de Gigantes el Daniel Boone va sortir quan los dinosaurios dominaven la Tierra en fi la gente de Cipoll totes aquestes sèries era molt famosa en aquell moment era molt famosa i li fa la brometa li diu perdona és que quan la veu allà a baix que estan rentant la roba pensava que eres la Victòria Betri és que és la Victòria Betri és l'actri diu no molta gent m'ho diu ella molta gent m'ho diu però jo no hi veig l'assemblació i hi ha una altra que és la David del Sassún hi ha una altra que és la David del Sassún el perruquer és el que va crear aquest pentinat de la Mia Farro tan conegut pel que se la coneix que durant la pel·lícula en els terços no la porta i que quan cap al final de la pel·lícula es talla el cabell diu sí he estat David del Sassún i m'han fet aquest tall de cabell realment es veu que quan li van fer el tall de cabell es va muntar un sidral impressionant una expectació de calample i bueno això contextualitza la pel·lícula després altres petites coses de votat no el dolent que és el Stephen que és l'Estivet Marcato no el fill del Marcato que va viure en la casa es fa dir román román Cásteve que de fet és Stephen Marcato Stephen del revés però que curiosament és román de més a més exacte es diu román com el propi Polanski és veritat per Ralph Bellamy després actor més a més mític Ralph Bellamy és un dels actors que l'hem vist tantes molt elegant per cert és un home que té una presència molt imposant després un altre detall la veu de l'actor que es queda sec pel pacte amb el dimoni que el Casabets fa la veu és de Toni Curtis i resulta que evidentment Mia Farro ho coneixia a Toni Curtis però a Mia Farro la filmen mentre truca la Farro truca té una mena de complexa de culpabilitat i truca l'actor per saber com està passant aquests moments tan terribles exacte tota la veu és de Toni Curtis però l'escena no sé si la recordeu la Mia Farro posa una cara de consternació la cara de consternació és perquè la Mia Farro mentre està actuant està dient jo aquesta veu la curta però no sé qui és és un joc un joc mentre està trucant la Mia Farro hi ha un home a fora de la cabina saps qui és bueno el William Castle no efectivament la trucada tan inquietant aquest tio que es posa d'escena està de cara què per a temps fer amb ella i una altra cosa que hi ha però anem acabant amb això perquè se m'està quejant el públic que parlem molt de la pel·lícula clàssic de la setmana i parlem molt poc de les estrenes i la pregunta és no s'estrena res sí home i també parlem d'estrenes sí no però la segona passada per exemple tu vas parlar d'una estrena sí però és evident que li donem un pes específic la pel·lícula d'avui s'ho mereix una cosa que volia comentar que se m'ha corregut ara és que quan estava fent la pel·lícula la Mia Farro tenia 22 anys i estava casada amb Frank Sinatra Frank Sinatra estava rodant en aquell temps el detective i li va agafar una mania extraordinària a Roman Polanski perquè els rodatges de Polanski eren terribles llarguíssims i d'allà no sortia ningú i a més a més es repetien les vegades que fossin etc. Mia Farro tot això ho aguantava estoicament perquè tenia una fe sega amb el Déu Polanski però la Paramount també la Paramount també estava a veure si acabeu la Paramount va estar a punt d'enviar-ho a Norris però quan van veure una part del que havia rodat diu contigo esticament i el que va fer el Frank Sinatra va ser enviar un motorista amb els papers perquè signés el divorci i ella l'escena de fet més terrible de la pel·lícula és el moment que entra a l'espai a la càmera de l'horror final que és aquesta habitació entre tots reunits junt amb el bressol sembla ser que en ell a la cuina l'escena de la festa que munten a casa a la cuina aquella escena de tothom entrant i sortint la va rodar en estat de xoc total ella perquè acabava de saber Polanski va estar contentíssim perquè diu la intensitat que jo no li podria indicar i sortir li sortirà ara amb això i li va sortir amb el teu Sinatra que li estava demanant era molt jove i que el Frank Sinatra també un motorista perquè signes la va deixar t'ha deixat molt fotut va estar el Polanski li va mentir perquè la Mia Ferru diu deixo la pel·lícula perquè el Sinatra volia que la deixés deixo la pel·lícula deixo i el Polanski li diu però home li passa uns takes però mira mira com estàs de bé i no sé què guanyaràs l'Òscar evidentment no va guanyar l'Òscar però la va enganyar i al final ella va acceptar i va rodar sabeu què va dir Sinatra d'ells segons ha llegit diu el tio aquest el Polanski és tan burro que és incapaç de trobar-se el cul amb les dues mans s'equivocava molt fortament la veritat la imatge que es dona del Sinatra és dura d'un home masclista dominador que tallava el bagallà aquest tema que has tret la pel·lícula una de les coses col·laterals que té per mi és una crítica bestial de l'autoritarisme i del paternalisme dintre de la societat aquí aquí hi ha una una fuetada que aprofita la temàtica per fer-la entrar al Polanski de quina manera a mi de tota manera hi ha un aspecte de la narració el personatge del John Casabeth que al principi el veiem enamoradíssim de la Mia Farro estan allà i compren el pis i volen fer un projecte de vida comú com és possible que aquest personatge de la nit al dia es converteixi perdoneu-me l'expressió en un fill de puta és capaç de vendre la seva dona i el fill per triomfar ell en el món és l'ambició és l'únic dubte que tinc l'ambició destruir és una altra crítica social no no no ell s'estava carregant una determinada societat americana el trepa competitiva el trepa és un trepa veu l'ocasió diguem per triomfar en una obra la que no pensava ni actuar-hi i de cop a canvi d'això seca aquest tio però és igual ja em va bé aquest enamorament del principi en realitat és una farsa perquè és un punt que apareix l'ambició s'ha acabat a mi em fa dubtar aquest punt sempre em fa dubtar de guió en aquest cas em fa dubtar de guió sempre que hi hagi un minigap aquí que ens està faltant alguna cosa però no possiblement queda més s'ha reforçat precisament el fet d'entendre que l'ambició ho pot tot com a mínim és l'excusa que pots trobar després el tio és tan ambiciós que realment és capaç de donar-li la volta fins i tot a l'amor que té per aquesta dona i sacrificar-la perquè és un sacrifici totalment i per acabar el Casabets el Casabets quan intenta al final convence la farra un home que cuida el nen i no sé què que ella l'escup li diu home és que m'han trucat de Paramount i de Universal i m'estan oferint feina a Paramount i Universal és a dir constantment ja prometes és a dir hi ha com i l'ús de material d'actualitat rabiosa per exemple quan torna el seu pediatre o estetre per dir-ho així veu un Times i el Times té una portada que diu Amor Déu és una portada que va impactar i que va existir en aquell moment i la visita del papa de l'any 65 es veu per televisió és a dir hi ha tot un seguit és d'una riquesa però brutal extraordinària no us perdeu Rosemary Baby si podeu pillar-la a través de TCM o d'algun canal d'aquests i si no si la podeu trobar és una pel·lícula que val la pena tindre-la tot i que també us he de dir una cosa quan acabes de veure-la no és gratificant et deixa fotut no et quedes tranquil et deixa fotut molt bé has vist alguna Ignasi honestament no he vist cap pel·lícula d'estrena aquests dies no jo tenia un comentari a fer em va arribar un whatsapp molt ràpid em va arribar un whatsapp de Filmoteca que hi havia una conferència presentada primer per l'Esteve Rianbau que vam tenir aquí amb nosaltres ja fa uns mesos i que presentava el Santos Sotonegui ell presentava el Santos Sotonegui perquè expliqués coses al Santos Sotonegui són 53 minuts que jo realment ara és difícil de recuperar i no és fàcil que la gent del nostre públic el pugui escoltar però saber que realment el Santos Sotonegui en aquest cas precisament parlava d'això que abans deia jo de l'autor i el nou autor és a dir la gent que fa cinema n'hi ha molta és la seva tèria el títol era de què parlem quan parlem de la història del cinema ara exactament ara i llavors la reflexió va al voltant d'això fins a quin punt ell realment és defensor diu jo veig tota mena de pel·lícules jo soc dic també de cinema a part d'historiador i professor i haig de veure moltes pel·lícules jo l'únic que sé haig de fer la divisió entre el que és per mi fer cinema com un ofici que evidentment l'has de tenir i l'has de dominar i l'has de controlar i el que és ser veritablement un cineasta de veritat jo haig de fer aquesta distinció i la fa molt bé la fa molt bé dintre del cinema espanyol i a vegades se li escapa també referències externes d'altres directors em va semblar que no volia parlar d'això precisament perquè no tinc cap sèrie interessant i tal pots dir mira aquest és un element interessant i tant perquè realment ens posa davant de la paret aquesta dir estem acostumats a veure molta cosa i a vegades no valorem el nivell tan baix que tenen moltes de les coses que estem veient i en aquesta casa i en aquest programa evidentment es valora el bo però en general no és així i això em va semblar interessant va semblar interessant i ell té autoritat per parlar d'això brutal és brutal sí sé que era més gran té un parell d'anys més que jo però no és un tio amb un gran pes intel·lectual molt bé bé doncs jo he vist alguna cosa en primer lloc aquests dies he estat aquí he tingut l'oportunitat de saludar-la i estar un moment amb ella la directora argentina Lucrecia Martel que està col·laborant amb la Bienal del Pensament en diversos actes un d'ells va ser que també vaig estar una conversa amb la Carla Simón la nostra famosa directora d'Alcarràs i estiu del 93 i la Violeta Copasix les va presentar van estar durant una hora afortunadament la Lucrecia va captar ben bé 45 minuts de aquesta hora i sempre és molt interessant el que diu ella i aquesta vegada no va ser menys bé arrot d'això es va es va fer a la filmoteca un acte amb el que també va vindre ella i es van presentar quatre curts metratges de la Lucrecia Martel i entre ells hi va haver l'estrena de Terminal Norte que és de l'any 21 Terminal Norte és un mig metratge de 38 minuts que va anar a Venècia aquest any i ja es va recollir com una peça important jo suposo que la distribució com que no podrà ser normal donada la durada jo crec que la veurem aviat igual que els altres que van passar que es poden trobar a Youtube ho dic perquè si si algú dels oients té interès va sortir pescados van sortir bueno en total de Denguat de Terminal Norte aquest jo crec que aviat hi serà és interessant perquè comença a Argentina les restriccions provocades per la Covid i llavors queden igual que a tot arreu interromputs una sèrie d'activitats rodatges entre elles i bueno al principi ens vam quedar però després amb una cantant que es diu Julieta Lasso que a més a més a la vida real és parella de Lucrecia van dir Lucrecia és del nord de Salta i va dir anem cap allà i estarem més tranquils fora tant de l'impacte de mascareta rentat de mans i tot se'n van anar cap a Salta i a Salta es van reunir amb una colla de gent que precisament la Julieta Masso tenia que fer amb ells un o sigui bàsicament eren músics i cantants i tenien que fer una actuació important com un mini festival allà que es va anul·lar i llavors ella va agafar i se li va córrer filmar-los fer una petita introducció grupal i després un a un els va diseccionant i van intervenint tots tenen una qualitat extraordinària hi ha per exemple Noelia Sicunas que és una pianista bueno teniu que veure Terminal Norte hi ha una cantant de folclore i tangos que és la Julieta Lasso hi ha una coplera que és Mariana Carrizo hi ha una coplera trans que es diu Lorena Carpanxai extraordinària que a més a més d'una forma molt natural i colpidora fa una defensa del seu moviment que allà està no és com aquí o com a Europa ho tenen complicat per subsistir després hi ha una icona del trap femení emergent que és B maiúscula I maiúscula AMI BIAMI fantàstica cada una només toca una pesa exceptuant la Julieta Lasso que canta quatre cançons interpreta uns tangos muchacho cara de gitana la sombra i romance para un negro milonguero bueno tot això ens va comentar després la Lucrecia Mardel que ho va fer mentre està preparant que ja hauria d'estar rodant-lo una pel·lícula que es refereix es diu Chocobar i es refereix a l'assassinat d'un activista indígena el 2009 Javier Chocobar que va tindre lloc a Argentina i bueno és una pel·lícula que serà molt compromesa jo la veritat tal com l'he sentit parlant perquè per exemple el dia que vam tindre la intervenció en què va parlar amb la Carla Simón era el 12 d'octubre i ella s'ho va fer vindre bé perquè sortís el tema de la conquesta de l'inspanitat de l'inspanitat cuidat és una dona que es mulla de veritat i l'altre dia a la filmoteca encara va afegir alguna cosa que li havia quedat al pap és a dir i jo faria un apunt de que l'audiència si no coneix Lucrecia Martel retingui aquest nom vagi intentant de recuperar per exemple Zama la Cienaga la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la jo crec que és avui per avui dintre del que és l'univers sudamericà una de les persones més capacitada mentalment i amb més valor de cara a combatre això que dèiem en el seu moment jo crec que Polanski havia de ser un tio molt valent o inconscient no sé quina és la la qualificatiu però aquesta pel·lícula la que bueno i la que vam parlar aquí cul de sac cul de sac és revolucionària els cineastres polonessos tots són valents hi ha una cosa que a mi per exemple de l'Andrei Bària em fascina com no el van detenir em sembla que sí que el van detenir en una participació sí ho has comentat també però amb el cinema tan tan tan sense pèls a la llengua perquè l'ombre de màrbol i l'ombre de hierro s'està carregant el sistema comunista se l'està carregant fenices i diamantes és una denúncia descarada evidentment disfraçada el dolent que és el rebel aquest ha de morir al final no podia ser d'una altra manera però en realitat el que diu fenices i diamantes jo crec que trobo que és fort perquè està parlant d'una gent que no està d'acord en que els comunistes entrin a Polònia de fet està parlant d'això rematant-lo de la Lucrecia dir-vos que molt moltíssim i entre i vàries un altre 10 baixat a la terra sí i després hi ha altres polacs alguns que potser no siguin tan interessants però bueno no els recordarem home n'hi ha un al Barça que déu n'hi do ah sí home no ho deia en aquest sentit parlàvem de cinema esperem que aquest al Barça ens doni alguna alegria rematant-lo de la Lucrecia dir-vos que realment aquesta Aplico Terminal Norte és una carta d'amor en els artistes que han vist interrompuda i alguns compten que no se'n parla massa però han tingut que canviar de feina perquè no sols a mi n'han vist interrompuda sinó que s'han quedat sense feina literalment i s'ha de menjar sí els artistes una vegada un ho deia no vivim de l'aire també mengem sí i llavors ella aquí amb la seva sensibilitat ha fet un producte que és és extraordinari filmat amb una delicatesa molt gran val la pena i per una altra banda el divendres s'estrenarà el dia 21 a tot Espanya Un any o una noche que és d'Isaac i la cuesta és una pel·lícula que la vaig veure ahir no sabia perquè estava al davant a l'Institut Francesc no sabia si tu hi eres però com que em vaig quedar fins a l'últim crèdit el sortir no vaig veure i pensava que potser no però això et deia si l'havies i l'havies ja no l'havies bé és una pel·lícula ja dic en tot cas s'estrenen divendres em sembla que hi ha un passi també el dijous que és una preestrena els cinemes Comèdia i Elmo a Passeig de Gràcia i l'endemà doncs ja s'estrenava bé a mi és una pel·lícula que no sé si coneixeu suposo el tema sí l'Isaac l'ha estrenat aquest any a la Berlinale que va tindre bones crítiques i bueno està basada en un llibre de Ramon González que és un supervivent no no els hi acaba que se'ls digui supervivents però bueno realment és així perquè va estar a la matança del 13 de novembre del 2015 al Bataclan de París sí quan actuava Eagles precisament les coses a vegades tenen els programes també tenen sintonies el tema que estava tocant Eagles of Death Metal era sobre el diable i en aquell moment va començar la matança 130 130 persones i 410 ferits quasi res bé aquí l'Isaqui està col·laborant amb el Ramon González el que va fer un relat autobiogràfic i entre ell i els seus guionistes que sempre habitualment treballen junts que és la Isa Campo que és la seva dona i també realitzadora i després el Fran Araujo van fer un guió en el que es van apartar d'això que diem de la sang i fetge que he imaginat jo he llegit el llibre i el Ramon que quan està explicant diu que quan va entrar la policia que ells no sabien si s'hi dia la policia o si encara s'hi dia algun d'aquells amb la metralleta perquè eren 3 o 4 amb metralletes i ho van buidar tota la munició la policia els diu no, no som la policia tranquils i tal i els hi deien dos coses sobretot no mireu a terra i sortiu sense bueno és que sortien amb merdats de sang estaven trepitjant cadàvers continuant deuria ser terrorífic no, no, no ho he imaginat absolutament mil i pico persones és una cosa de sensació de pànic total pànic pànic absolut bé doncs l'Isaac i el seu equip fan aquí una pirueta i llavors per això la pel·lícula té un títol que descol·loca una mica perquè clar imagina tu la matança del Bataclan no i a vendre pel·lícules no un anyo una noche i la nit és la del Bataclan i l'any és l'any següent perquè la pel·lícula comença amb el Bataclan i acaba amb el Bataclan però un any després que es va fer el mateix concert va fer un concert d'homenatge als morts i ferits i tal i amb tot això amb aquest arc d'un any descriu el comportament d'aquesta parella que era una parella els protagonistes ella està interpretada per Noemí Merlán i ell un actor argentí precisament que es diu Nahuel Pérez Vizcayar que fa de Ramon ella li canvia en lloc de ser una argentina que ho més a la novel·la i a la vida real hi posa una francesa Noemí Merlán fa el paper de Célin i bueno a veure el temps se'ns tira a sobre bueno us la recomano de manera extraordinària és molt interessant no us la perdeu aquest divendres i aquí ho hem de deixar amics perquè el temps se'ns ha tirat a sobre en tot cas quan l'hàgiu vist vosaltres també en podem continuar parlant a mi m'interessarà molt veure-la segur podríem fer un canvi d'impressions i tinc la possibilitat que tinguem aquí a l'estudi a l'Issa i a l'Issa us ho confirmarem més endavant ostres raó de més per veure-ho raó de més per veure-ho molt bé bona nit a tots i ens veiem dimarts que ve bona nit à l'Issa oi me