Sam Peckinpah a fons, ‘Un sac de billes’ sota lupa, debat sobre ‘El viaje’ i polèmica amb ‘Coco’; homenatge a Carles Santos

Cinema sense condicions. Well, mama, take this bad job for me. Because I can't use it anymore. It's getting dark, too dark to see. Feel like I'm knocking on heaven's door. Hola, bon vespre. Si avui és dimarts i és les 8 del vespre, això és cinema sense condicions i estem tocant a les portes del cel, les portes del cel del cinema i de la vida. Knocking on heaven's door. Per què? Perquè avui tenim el Pepper Mangol, col·laborador habitual. Bona nit. Ilustrat, ilustrat, ilustrat. molt nostrat i tertulià i insigne d'aquest programa, com tots els que hi ha, i que ens ve a parlar de Sam Peckinpah. Hem escoltat aquesta cançó de Bob Dylan, el que la canta no sembla Bob Dylan, sembla més aviat Eric Clapton, però, bueno, és igual. Vull dir, la vida i el cinema és així. La vida té condicions, però el cinema no, aquí no en tenim. És veritat, abans és que estàvem mirant la cançó i ara estic veient tots els comentaris que diuen, aquest no és, aquest no és el Bob Dylan. Bueno, són aquestes coses que passen a internet, vull dir, cada dia passen coses, però avui estem en el programa amb en Pol, el qual ja heu sentit, vull dir, tenim aquí dos sex-símbols, el Pol amb les patilles i el Pep amb la barba, vull dir, això anirà molt bé. Ens complementem. Sí. Avui els titulars no hi són, perquè hi ha el pont i llavors han marxat cap a Europa, però estem els becaris, vull dir, Pol, em sembla que tu també ets becari, oi? Tu sols. No ho sé, vull dir, i quan nosaltres vam arribar, tu ja hi eres, però em sembla que tots som becaris, oi? Sí, sí, sí, tots. D'acord. Molt bé, doncs estem trucant al cel, al cel del cinema, al Paradís, i quan passi una hora, ja hi haurem entrat, hi haurem entrat amb Pequimpa, amb totes les pel·lícules que hem vist, amb els nostres comentaris i amb les nostres tertúlies. recordem que el dimarts passat va estar aquí amb nosaltres el Martí Sanz, de Visions Documentals del Cinema Girona, que dimarts que ve, havia de ser avui, però també pel pont s'ha canviat, presentarà la pel·lícula, el documental, Espies en l'Arena. Vull dir, molt recomanat. Nosaltres no hi podem anar perquè ens coincideix amb el programa, els primers dimarts de cada mes, però ho recomanem molt. I també volem tenir un record per Carles Santos, que ens ha deixat el músic, el músic que també era cineasta, que tenia una obra cinematogràfica de curs molt interessant, i que va estar sempre en l'avantguarda, i que va col·laborar especialment amb les pel·lícules del Pere Portavella com a músic, com a compositor, i en molts casos també com a coguionista. Ja he sabut que Pere Portavella sempre vol guionistes que no siguin del món del cine, i Santos, que era un virtuós del piano de la música clàssica, des del seu vinerós natal, on també ha mort, la coneixença del Santos amb el Brossa va fer que es dediqués a la música contemporània, va ser tot un pioner en el nostre país de la música contemporània, i va fer una gran obra, sempre a l'avantguarda, en molts camps, sobretot en el teatre musical, tan original, vull dir, tu podies estar en la sintonia del Santos o no, tu podies estar en la seva onda d'humor, però sempre se li ha de reconèixer que va ser un home fidel a l'avantguarda i un artista total. També dimarts que ve, el dia 12, el que havia de ser la inauguració de l'exposició de Joan Brossa al MACBA, que no es va fer en el seu moment per qüestions alienes al museu, es convertirà en un homenatge a Carles Santos amb la projecció de quatre curs dels seus i d'una seqüència de pont de Varsovia de Pere Portavella, en la qual Santos, des del portal de l'Àngel, dirigia a tots una pleia de músics en el carrer. Serà un homenatge molt bonic i us convidem a tots que aneu al MACBA a fer tribut a Carles Santos. Nosaltres o serem allà o estarem aquí, perquè també ens coincideix amb el programa, però bé, és això, que continuem endavant i llavors, com que el Pep després ha de parlar de Pequimpa, jo voldria saber si has de parlar d'alguna pel·lícula abans? No, havia pensat que portessis el tema. Tampoc he vist res remarcable. Home, la que has vist avui és per parlar-ne, eh? És la bolsa de càniques, veus? Sí. I què? Què tal? Comencem per aquí, aviam. Sí, és molt important. Jo, mira... Gràcies al Pol per donar-nos peu. Sí. Pol, mira, et diré el comentari que he fet a l'arriba a casa. L'he dit a l'Anna, la meva dona, dic, si algú et diu, escolta, voldries vindre a veure la bolsa de càniques, sobretot, surt immediatament en direcció contrària. Ostres, tant, tant... Sí? Sí, és un crim, sí, és una película... Aviam. Hi ha un escrit de... Jo diria que és un escrit del Lluís Buñuel quan estava a la residència d'estudiants a Madrid i l'escrit aquest és Baster contra la infecció sentimental i això va donar títol a un quadern d'anagrama que era això, Baster Keaton contra la infecció sentimental. Vull dir, aquesta pel·lícula desgraciada que hem vist aquest matí de la bolsa de càniques és això, és la infecció sentimental. És una pel·lícula que agradarà molt a la gent que vulgui anar al cine a fer l'allegrimeta però és una pel·lícula que no pot agradar a ningú que li agradi al cinema. vull dir, em costa molt de poder dir alguna cosa bona. Vull dir, podria dir que està molt ben ambientada, que els actors fan el que poden per salvar aquella cosa però és una cosa absolutament infumable. Ostres, és a dir, Karen de rigor. És un fet real, dos germans van passar una sèrie de perills quan la segona guerra mundial, dos germans jueus francesos que es diuen Joffó, que surten al final de la pel·lícula ara que deuen tenir gairebé 90 anys, pobrets i la seva família va patir el fet de ser jueus durant l'ocupació nazi i llavors van sortir cap a la zona lliure on estava el mariscal Petén, que sortir de Hitler i anar a Petén també són ganes. i és que és no sé, el guió més convencional que hi ha al cine, allò del personatge, en aquest cas són dos que tenen un objectiu, en aquest cas seria salvar la vida i que en aquest camí els passa tota una sèrie d'entrebancs, però comptat tot explicat amb una mala pata que és realment de vergonya aliena. Vull dir, no, jo no vull dir res més sobre la pel·lícula perquè a més la gent se'm tirarà a sobre perquè hi haurà molta gent que els agradarà. Sí, és que és una pel·lícula que et pot atrapar per la per la per la intoxicació sentimental que té. És a vegades aquest cine que com que és històric gairebé o que potser és més és més semblant a ostres, és nazisme i és com pel·lícules que per bé o per mal t'han d'agradar, no? Mira, és una pel·lícula projueva, profrancesa, proiglesia catòlica. O sigui, és que sí. És curiós que una pel·lícula de jueus les les úniques lluances que hi ha en una religió siguin dues que hi ha en la pel·lícula i en la religió catòlica. És a dir, els jueus no parlen mai de la seva religió. Mai. però hi ha dos capellans i un gairebé bisbe que ajuden en aquests nens. Vull dir, és que no arribes a entendre. Bé, potser és el discurs que es busca. Evident. Sí, naturalment. És que és una pel·lícula per analitzar-la. Vull dir, si la pots tornar a veure, si realment el cos t'ho aguanta i la poguessis analitzar, veuries totes les pors i tots els problemes històrics que han tingut els francesos des de la Segona Guerra Mundial. És a dir, hi ha tot, hi ha la resistència, hi ha el col·laboracionisme, hi ha la religió, hi ha la manera de viure dels francesos, tot, tot, tot. Vull dir, encantadora pel públic francès, que és el que busca. Però... No em diràs que són d'aquestes pel·lícules que ja han triomfat a França i han vingut aquí ara. No, no? Suposo que sí. Suposo que haurà triomfat allà. Suposo que sí. A més, a més, és un remake d'una altra pel·lícula que el Jacques Duelong va fer l'any 75. Com es deia? Igual. Ah, el Sac de Vi. Sí, sí, sí. Ah, ostres. Sí, sí, sí. Vull dir, el Jacques Duelong és un cineasta bastant interessant, una mica irregular, però que justament ha basat la seva carrera en pel·lícules de gent jove, d'adolescents i així, no? I llavors aquest tema li anava com a ell el dit. Però ara sembla ser que, vull dir, la producció aquesta és molt rica perquè hi ha molts personatges, hi ha moltes localitzacions, ja et dic, l'ambientació és molt acurada. Menys en un detall, els pentinats de les protagonistes que, bueno, no t'ho creus ni boig que aquelles senyores es pentinassin així als anys 40. vull dir, és absolutament increïble, vull dir, no sé, hi ha una noia jove que va pentinada com als anys 60, vull dir, però és una cosa... És una avançada en el seu temps. Una avançada en el seu temps, però que no cola, que no cola perquè totes les extres van pentinades com les senyores dels anys 40 i en canvi aquella va amb una cavallera rossa al vent, com si fos la Joan Baez rossa, vull dir, una cosa absolutament tremenda i la mare dels nens va amb un pentinat que, bueno, si allò, aquella senyora a terra en ple any 45 a França, vull dir, és que la cremen per bruixa, vaja, vull dir, és que no... impossible de creure. No sé si vau tenir ocasió de veure El hombre del corazón de hierro, us sona? Sí. Que també de nazisme, evidentment no ho té roma francesos i això. No, jo no l'hi he vist. Però què et va semblar? Perquè, clar, també parlem molt... Era una altra història. No, no, clar, era una altra història, però... és molt dura i venia d'una novel·la molt bona, no d'un... Aquí ja no ho he controlat. No d'un llibre pastelé. Vale. No, no, perquè em referia a que molts cops, evidentment, el tema, si hi ha un transfons, és la Segona Guerra Mundial, nazisme, però, clar, és com tractes, no? Això, a vegades també ens hem trobat de com es tracta aquí la Guerra Civil, de més lateral o més ja Guerra Civil, no? I jo, per exemple, aquella pel·lícula, que no sé si la vam arribar a comentar aquí, perquè no recordo quan es va estrenar, perquè potser es va estrenar a l'estiu, no? Abans de l'estiu. Abans de l'estiu. Sí, o potser després, sí. Sí, és que jo recordo que la vaig veure com a l'estiu i potser no teníem programa, però ara m'ha vingut al cap dels tractaments, no? A vegades de temes així que no sé, com que no sé res d'aquesta pel·lícula que estàs comentant, no sé si realment es mostra com a tal la guerra o si es mostra com a tal no sé, el nazisme, com podria passar en aquesta pel·lícula, no? No, en absolut. Només interessa la història dels cinèfics. Sí, no, és intimista, exactament. És un context, però a més és un context mal explicat. Hi ha quatre exteriors amb tren i prou, eh? O sigui, la gent que tingui una mica al cap el procés històric és... Bueno, hi pot haver gent que tingui al cap el procés històric però que es deixi vèncer per la llagrimeta. Val. I és que... és això, vull dir, avui a la preestrena hi havia crítics que estaven amb el nas muntany amunt perquè no no s'aguantaven la llagrimeta i en canvi hi havia gent com nosaltres que estàvem desesperats. Però tu ets un tio dur perquè vas anar a Coco i no vas no vas plorar i tu ets un tio dur llavors no sé... Sí, sí, bueno, esclar que soc un tio dur però bueno, és que ja ho porta l'edat també, vull dir, no sé, és que Coco vull dir, bueno, jo si tingués un fill li diria Coco és caca vull dir, és que és així, vull dir, és l'eslògan que tinc vull dir, no puc suportar aquestes coses a més, he vist crítiques de Coco que totes diuen el mateix què diuen? vull dir, què és que li dicten? què és que els dicten o què? diuen que respecten molt la cultura mexicana ah, bueno, aquí ja no m'hi poso perquè tampoc la domino però, però, escolta, jo quan... però sona de la marca Pixar allà no estem parlant de Disney i no estem parlant de... bueno, la marca Pixar i què? vull dir, és que no sé, vull dir, a veure, jo vaig sentir la primera cançó de Coco i ja m'hagués anat del cine perquè allò no tenia res de mexicà i llavors tu llegeixes els diaris i he llegit més d'una vegada i diuen no, és que el personatge està inspirat en Jorge Negrete i Pedro Aguilar i dius, bueno, aquesta gent no ha escoltat mai a Jorge Negrete? ho han escoltat mai a Miguel Aceves Mejia? ho han escoltat mai a Lola Beltran? ho han escoltat mai a Xabela Vargas? que bueno, treuen a la Frida Kahlo però no treuen a la Xabela Vargas? clar, si haguessin de fer el torrente mexicano de treure tothom no sé però però és que jo no veig que la pel·lícula respecti la cultura mexicana de cap manera allò és una visió americana i i s'ha acabat i a més vull dir, a veure, què? vull dir, tot s'acaba amb la família, no? bé, a veure, és discutible el que parlen allà perquè no només és la família la família al principi és el problema al final és el problema perquè el que em va estranyar és que hi hagués un problema en la família bueno, no només un sinó el problema originari normalment no es posa en pel·lícules de nens en pel·lícules infantils però esclar, com que ja dèiem l'altre dia que ara ja no hi ha pel·lícules infantils que ara són pel·lícules familiars doncs esclar vull dir, hi ha d'haver temes que també agradin en els pares o en els avis que porten en els nens a veure aquestes coses jo trobo que en la línia d'Inside Out del revés jo trobo que és una pel·lícula bastant densa per a un nen o sigui si Inside Out no sé si la teniu al cap quina és no, no l'he vist és la que va guanyar l'Òscar jo és que ara la primera pel·lícula de Pixar que veia ho sento molt però jo és que no estic jo abasat en aquestes coses i llavors una cosa que vull dir que no me la callaré el John Lasseter l'amo de Pixar està també acusat d'abusos sexuals amb aquesta campanya de puritanisme que hi ha i resulta que fa pel·lícules que idealitzen la família vull dir no m'estranya gens perquè la gent que idealitza la família són precisament aquesta gent pervertida vull dir ho sento molt pel senyor Lasseter que no el conec ni ganes però vull dir és que és això ai, anava a fer una broma que es guardi la pizza bueno, és que el nom aquest en català té... vés a saber bé, què més? Bé, Pol alguna polèmica més? Bé, crec que la polèmica sortirà entre els dos ara però que és El viaje que és segurament jo l'única pel·lícula el Pep també la va veure ah, la va veure també sí no ens vam veure en el cine però al final sí sí, sí estàvem tots el Joan em va dir que tu hi eres també jo hi era sí, sí, sí i bueno, a veure comencem pel revés perquè jo crec que començarem per l'Odolent perquè a veure jo no dic que sigui una grandíssima pel·lícula però em va semblar interessant sí que és veritat que és un tema que no tinc un domini de l'ira el cinema de l'ira jo crec que he vist com la majoria de gent les clàssiques sí però a partir d'aquí com es construeix la pel·lícula em va semblar prou interessant però m'interessa més jo crec que la visió més candente més negativa potser aviam perquè sí que sé que tu que em vas dir ostres, a mi no m'ha semblat tant no, a veure és una pel·lícula que barreja el biopic polític amb una road movie no? vull dir perquè es tracta de dos senyors oposats políticament des dels segles que fan un viatge junts un viatge que ha de durar una hora o una cosa així però que s'allarga per motius precisament polítics no? perquè estan sent monitoritzats pel que sembla jo no sé si això és veritat perquè la pel·lícula en un principi diu que imagina imagina com ha sigut el viatge per tant si ho imagines és que no estaven monitoritzats vull dir és una cosa són secrets d'estat no? potser no ho sé quasi al final el que estan intervenint són tres països diferents en aquelles escoltes llavors no no? estem parlant de Pérez Blair hi ha Escòcia i Irlanda no? i en aquest cas jo imagino que deuen partir a veure la qüestió és que ells són a Escòcia per iniciar les converses de pau entre els unionistes protestants i els catòlics de l'Ira no? els irlandesos republicans sí bé aleshores resulta que l'Ian Paisley que és el líder dels unionistes protestants que li diuen reverent Ian Paisley suposo que li diuen reverent perquè és capellà no per cap més altra cosa perquè no s'ho mereix que ningú li digui reverent i reverent no? sí resulta que ha d'anar a fer la festa del seu cinquantè cinquantè aniversari de casament de casament que a mi això sí que és veritat que al principi de la pel·lícula entra com molt encalçador no? sí és com un context molt estrany és com hem de fer una reunió que és de les més importants probablement de la dècada i precisament la col·loquem aquest dia i precisament és el dia que ell ha de celebrar exacte i hi ha un gag a la pel·lícula un gag involuntari que a mi és el que més em va agradar que és el fill de Lion Paisley el Lion Paisley Junior quan se'n va cap al cotxe i li diu pare jo no puc estar a la teva festa no a la teva festa a la festa dels seus pares del cinquantè aniversari perquè estic per la causa i em quedo aquí a Escòcia és brillantíssima aquella escena la voldria jo retallar de la pel·lícula i tenir-la perquè és un gag imbècil un fill un fill no vulgui anar a la celebració del cinquantè aniversari del casament dels seus pares perquè ha d'assistir a una reunió de pau una immolació política és és bueno i a més o s'ho han inventat a la pel·lícula o aquest tio és idiota no però és que a més està marxant el seu pare quan en realitat saben que fins que ell no torni no seguiran la revelació i per això precisament el detonant de la història és ei com que hi ha temes problemes amb l'avió hem d'adavantar no funciona així no era que ells estan reunits ja tots allà que no sé què és allò on estan reunits fa mal temps fa mal temps i llavors hi ha clar i llavors havien d'anar a un aeroport però han d'anar a l'aeroport d'Edimburg en comptes del que em sembla que havien d'anar a Glasgow i han d'anar a l'Edimburg el xofer es desvia bueno bàsicament han d'avançar la marxa de l'Alien i bàsicament és el joc gairebé que és polític un joc polític de compartir-me el viatge per poder parlar en privat per trencar el gel a mi Pol em va semblar aquesta pel·lícula un cant a la classe política a la classe dominant i un oblit absolut absolut de la resta del poble o dels pobles en qüestió a mi em sembla que escolta existeix el flashback llavors dins de la dinàmica de de de la pel·lícula que està circunscita aquest aquest viatge home podries posar una mica una referència a que el que estan dirimint aquells dos representants de cada una de les exposicions al darrere hi ha una gent que pateix una gent que té unes vides amb molts problemes i unes dècades de lluita unes dècades de lluita uns morts etc no no us dono la sensació que a vegades amb cine d'aquest més històric o biòpic i això que potser ja depèn jo crec que de la direcció a vegades que fem context o no fem context fem flashbacks fem una història a lo Star Wars al principi de tot el que ha passat o simplement presentem els personatges perquè la gent ja coneix a Blair però potser no coneixen els altres que són els protagonistes i a vegades jo crec que a vegades peca de o massa subtil o massa extrem extravagant en aquest cas jo crec que sí que mira en pel·lícula d'aquest tema a mi hi ha una de Ken Lovsk que és agenda oculta que em sembla una pel·lícula aquella sigui però és que no té res a veure molt ferma també sobre el conflicte no però en refreix al tractament clar però vull dir perquè els nostres oients ho vegin clar vull dir és una pel·lícula a l'estil de The Queen o a l'estil de de la dama de ferro no? el biòpic sobre Margaret Thatcher sí efectivament i llavors vull dir allà a The Queen encara hi ha una mica del poble perquè és clar hi ha la reacció al descès de la Lady Di no? però per exemple a l'altre que he dit a la de la Thatcher vull dir el poble bueno hi ha les vagues dels miners però clar però aquí és alguna cosa més intimista jo crec que busquen justament que els dos personatges estan tancats de fet és un to el que va fer David Cronenberg amb Cosmòpolis és com tanquem un personatge en aquest cas dos en un cotxe i aquest road movie és una mica estrany perquè no és un road movie però sí que ho és ho és perquè es va movent però no és l'únic potser lloc així que els llocs que paren potser el bosc no? és el més important probablement i perquè la gasolinera és un gag totalment la gasolinera aquí i de fet em va recordar molt el gat de la gasolinera quan comença a recitar la bíblia quan s'abastia un record del Samuel L. Jackson a Pulp Fiction aquesta mena de gag de un personatge molt histriònic potser sí és una pel·lícula que treu de molts llocs i que bueno fa una mena de de col·lage de situacions i coses així no sé vull dir tu deies que no coneixies gaire el conflicte irlandès o així vull dir no de cinema en cinema aviam en conflicte potser segurament el més estàndard no però esclar vull dir nosaltres som d'una altra generació i vull dir per exemple en Alian Paisley és que fa 50 anys que l'aguantem en aquest paio i llavors que ens fotin dues hores de pel·lícula amb el paio aquest vull dir hi ha alguna cosa vull dir en el Mitchell McGuinness no el coneixíem tant perquè en aquella època estava la clandestinitat i el i el mateix l'altre aquí és l'altre aquell que li prohibien la veu a la televisió l'altre del Sinn Féin ara no em surt el nom sí que també surt allà el de la barba el de la barba i les ulleres és com una mica que sembla que sigui la figura d'un advocat gairebé estem parlant d'aquest personatge que gairebé li amaguen que s'han desviat sí és l'assessor el Jerry Adams Jerry Adams el Jerry Adams no ho sé jo recordo en els anys 60 que el el conflicte es personalitzava per una banda en Ian Paisley i per l'altra banda en Bernadette Devlin que era una lluitadora de que per cert és un personatge que ha desaparegut sembla ser que està amagada a Irlanda i que no vull dir va ser molt popular molt famosa en els anys 60 i llavors era una postura molt combativa la vella els dos pols vull dir Bernadette Devlin era la catòlica i favorable a la reunió d'Irlanda del Nord amb la República d'Irlanda i en Paisley era el que estava a favor del govern britànic i que l'Ulster continués sota l'egi de de l'imperi diguéssim per dir-ho així si és que ho podem dir i m'ha fet gràcia també com encarnaven el personatge del Blair com un pringat total em recordava bastant el Rick dels joves el Rick aquell personatge com una mica equidistant no? una mica equidistant tampoc és que es mereixi més vull dir perquè hòstia el Blair quan va sortir era l'esperança de l'esquerra i bueno ens va fotre ben bé perquè vaja el primer que va fer va ser fer-se una foto amb la família que deies bueno és que aquest tio el que vol és sortir a l'hola no pas no pas ser el defensor dels treballadors que era el que havia de fer si ell era del partit laborista però bueno com que va fer unes polítiques tan de dretes que va acabar com va acabar amb el trio de les afores o amb el quartet perquè també hi havia el portuguès aquell o sigui que en fi alguna més o passem al senyor Sam passem a música i anem cap a Sam Peckin aviam ara si encertem estem parlant de si això és el públic de Bob Dylan ja el conec ja el conec doncs connectem el Bob Dylan va fer una gran banda de semana de Pac Garrett amb Billy the Kid aquest és l'Eric Clapton però per aquí a veure aquí home sí que era aquest Bob Dylan els 30 anys d'aniversari ah vale hi ha molta gent a ser sí però el que toca la guitarra és l'Eric Clapton aquest aquest el del solo ja m'acudem inconfusible és el el mar lenta ara sí ara sí és el Robert Zimmerman alias Bob Dylan esperarem que truqui a les portes i llavors donarem pas en el temps a les portes no les antes no les antes n'es Quan vulguis, Pequimpa és teu. Molt bé, doncs aquesta nit parlarem de, per mi, un dels grans directors de cinema de l'oest americà, Sam Pequimpa. El cinema de l'oest ha sigut sempre una mica el referent que ha servit els grans autors de cinema americà per explicar una mica la seva història, una mica com és el poble americà, les seves lluites, les seves discrepàncies, les seves misèries i també la seva part més èpica, valerosa, etcètera. Tots els valors, les qualitats i els seus contraris estan a dintre del que és l'univers del western. Si ens fixem, la major part de grans directors americans han fet alguna incursió en el territori western i altres han fet pel·lícules als anys 50-60 que han estat dins de la tradició de cinema negre, però en realitat l'esquema que estan fent servir és el propi del western clàssic. Llavors, tenim els referents inicials, com poden ser John Ford, Howard Hawks, Anthony Mann, ja més cap aquí tindríem a John Houston, Otto Preminger, etcètera. Bé, Sant Pequimpa neix l'any 1925, un 21 de febrer, i diuen que va néixer sota una muntanya que es deia precisament Pequimpa, a Califòrnia. Va morir el 28 de desembre, és a dir que aviat farà 33 anys de la seva mort, de 1984 als 59 anys d'una aturada cardíaca. Pequimpa va tindre un entorn familiar en el que l'avi, el pare i el germà eren tots dedicats a la carrera de juristes. Llavors, hi va sempre una llibertat, perquè era una gent que militaven tots al Partit Demòcrata, hi havia una llibertat d'expressió dintre de casa, però hi havia un rigor una mica apoyat en les lleis. i una de les coses que sempre va destacar el Sant Pequimpa amb l'aplicació del seu codi ètic és que la veritat sempre tenia matisos. No és mai una cosa unidireccional i concreta i absoluta. Això és important perquè estem parlant que es convertirà en un dels grans directors de cinema de l'Oest, i si pensem en el cinema de l'Oest, una de les primeres coses que recordarem ja des de joves és que, i quins són els bons, i quins són els dolents? És a dir, hi havia sempre la dualitat bons-dolents. Això no passa amb el cinema de Pequimpa. En el cinema de Pequimpa, els bons tenen les seves esquerdes, les seves escletxes, i els dolents també tenen el seu codi d'honor. Llavors, aquesta és una diferència i una evolució molt important quan a vegades es diu «Sí, bueno, Pequimpa va recollir la tradició dels grans directors...» No, no. Efectivament, com és lògic, Pequimpa va veure dels clàssics. I John Forst, sobretot, amb Liberty Valence, amb... Bé, tota la tira de pel·lícules que va fer ell, són presents en l'imaginari de Sam Pequimpa. Però, cuidado, Pequimpa reprèn això i va molt més enllà des del meu punt de vista. Ell va començar fent d'escriptor i de l'escriptura va passar cap als guions. El primer guió li va costar tres mesos i després els feien vuit hores, segons diu ell. Sí, va... Es va exercitar amb això. I va ser un guionista molt reconegut de sèries de televisió. El fet de fer guionista de tele el va portar també a posar-se en la direcció i va dirigir també algun d'aquests guions. el seu pas important va ser quan va conèixer el director de cinema Don Siegel, que el va introduir també com a actor en una pel·lícula molt interessant, que de fet és un clàssic ja del cinema de terror, que és La invasió de los ladrones de cuerpos, 1954. Dintre dels trets una mica del caràcter de Sant Pec abans d'entrar dintre la seva obra, jo voldria ressaltar que se'l coneix com hipocondríac, romàntic, lluitador, sensible, que volia i valorava molt la veritat, la rigorositat, la lleialtat, l'amistat, la generositat i no soportava la imbecilitat, la incompetència, la falsetat, la petulància. Dintre del seu modus operandi comptava a partir de quan s'acabava el treball del dia, era molt important el whisky i, desgraciadament per a ell, més tard, la coca. Eren estimulants, junts amb una vitamina que es deia B12, que també s'injectava de tant en tant per... La B12 no és el del perro? No, no, per... Per augmentar una mica... Veiem què dius, eh? Perquè aquí és el que es fan els vegans de... Per el que no treuen de la cara. Estava dintre del seu menú d'estimulants, eh? Hi havia una cosa, quan ell ja estava dintre del camp del cinema en actiu, que una mica com a defensa i pantalla davant de la crítica i també de tots els que anaven a fer-li entrevistes i això, ell deia jo soc una bona puta, donde me manden voy de una patada. Això era una forma de cobrir-se ell. En realitat, és un home que, exceptuant la primera pel·lícula, i ara hi entrem a dintre del que és la seva obra, la seva primera pel·lícula va ser The Daily Companions, Companeros Mortales. Amb aquesta pel·lícula, ell va aprendre que si et poses en una pel·lícula perquè tens ganes de dirigir i et donen l'oportunitat, però no pots controlar el guió, et pots trobar, com en aquesta pel·lícula es va trobar, que va haver d'agafar el Brian Cate i la Maureen O'Hara, que eren els protagonistes principals, i quan estaven interpretant, els deia, escolta, en lloc de dir el que diu el guió, dieu això, perquè és insoportable els diàlegs del guió. Tot això, més que li van canviar absolutament el pla final, que era un pla Peck and Peck i el van convertir en tot el contrari, va fer que gairebé ell estigués sempre reticent a considerar la seva, tot i que la va signar i sempre s'ha considerat la primera pel·lícula de Peck and Peck. Però, a partir d'aquí, ell va dir, no, a partir d'ara, hagi après una cosa molt important. El guió serà meu i fins al final. I, com que a més a més era un reputadíssim guionista, realment, encara que va tindre sempre guionistes que van col·laborar o eren la part principal del guió de les seves pel·lícules, ell sempre va intervindre amb tots els guions de les pel·lícules que va fer, sempre, més o menys. A vegades, més que menys i fins i tot, a vegades, va posar el títol del guionista per posar-lo, però el mateix guionista deia, no, si jo, al final d'aquí, de l'home no ha quedat res. Bé. Era un tio dur, doncs, o no? Era un tio dur de rectar? Era un tio difícil perquè era molt exigent. Era molt exigent amb la feina. És a dir, allà, amb ells, no se li passava res. O sigui, un tio es podia emborratxar amb ell la nit abans i el dia següent enviar-li una nota i dir, no vengo perquè ayer m'he emborratxé. I ell agafà i trucar-lo fins a la una del migdia i a partir d'aquesta hora enviar-li un recado dient que estava despedit, acomiadat. I es quedava tan panxa. Tot això li va anar fent crear una oreola de tio conflictiu. Això i els seus ancestrals problemes amb les productores pels desviaments de pressupost. Bé, passant a la seva obra, direm, jo la tinc, ell va fer 14 pel·lícules. De les 14 pel·lícules, per mi n'hi ha 6 que són obres mestres per mi. Indiscutibles. I les 6 són westerns. Estic parlant de Duelo en l'Alta Sierra, Major Dundee, Grupo Salvaje, La balada de Cable Who, Pat Garrett amb Billy the Kid i Quiero la cabeza d'Alfredo García. Després hi ha unes pel·lícules que són bones, són també importants i algunes d'elles són pel·lícules una mica del que diríem alimenticis, moments baixos en què necessitava facturar i es posava una mica en terrenys així una mica. Tenim una pel·lícula això, Pep. Ara he trobat el Grupo Salvaje. Grupo Salvaje. La deixem aquí que dura 10 minutets. De Will Bunch. Tenim de les altres pel·lícules Perros de Paja que és una extraordinària pel·lícula, una molt bona pel·lícula. Jo he tingut l'oportunitat de visionar-la recentment i continua sent dura, dura, dura. Després explicarà una anècdota sobre Perros de Paja. una coincidència. Junior Bonner que és una molt bona pel·lícula un guió del Sam crepuscular però que va tindre una distribució horrorosa la van posar sempre en programes dobles i va tindre una entrada fatal. Després tenim La Uïda que és una pel·lícula d'èxit un gran èxit de Sam Pekinpa una pel·lícula comercial Per mi també és una obra mestra i no és un western encara que ho sembla. Molt ben treballada. Sí, de fet té l'esquema del western. Després ell hi ha un parell de pel·lícules en què va intentar una cosa o sigui ell va renovar el western i dintre del western va posar una sèrie de codis Pekinpa i llavors va arribar un moment en què va intentar fer el mateix avançant-se una mica a un tipus de cinema que després s'ha anat prodigant i això ho va fer amb Aristòcrates del Crimen i amb la darrera pel·lícula Clave Omega. Entremig tenim Convoy que és una pel·lícula de camioners i va haver una sèrie fent una sèrie de pel·lícules de camioners i fins i tot alguns programes de tele de sèrie també hi va haver un moment en què el tema de camioners era un subgènere i ell va entrar-hi en Convoy amb el Chris Christopherson i l'Alima Crau que ja havia treballat amb ell amb la oïda i he deixat pel final una pel·lícula que és una pel·lícula molt interessant que recomano a tothom que es revisi que és l'única incursió de Sant Pekinpa a la guerra a la segona guerra mondial és la cruz de hierro és una pel·lícula important considero jo fora del western per mi una de les més importants fora del western que va fer Sant Pekinpa i ara vaig amb una curiositat interessant que vull destacar es tracta d'una coincidència els que seguiu el programa recordareu que fa uns mesos vam estar parlant també d'una forma monogràfica sobre Stanley Kubrick bé doncs Pekinpa i Kubrick es troben d'una forma pràcticament involuntària en dues ocasions el 1961 Sant Pekinpa havia fet el guió de El rostro impenetrable i fins i tot hi ha un parell d'escenes del rostro impenetrable que s'atribueixen a Sant Pekinpa després això quan expulsat Pekinpa va entrar en joc Stanley Kubrick expulsat Kubrick se la va quedar finalment Marlon Brando que és el que volia des del principi bé aquesta és una coincidència entre aquests dos fenòmenos del cinema americà que es portaven tres anys el Kubrick era tres anys més jove i l'altra va ser al cap de deu anys el 1971 es va donar una coincidència la primera pel·lícula que va fer a la Gran Bretanya el Sant Pekinpa va ser Perros de Paja pel·lícula que va ser tillada molt violenta etc el mateix any Sant Pekinpa va fer oh casualitat la Naranja Mecànica que també va rebre bufetades per totes bandes Stanley Kubrick ai perdó has dit que Sant Pekinpa havia fet Stanley Kubrick perdó és un descobriment sí Stanley Kubrick va fer la Naranja Mecànica pel·lícula que també va rebre molt per part d'una determinada crítica i de públic també i estaments oficials etc com a violenta és a dir hi va haver una coincidència amb el 71 amb tocar el tema de la violència i precisament a Europa per part dels dos grans directors és una curiositat hi ha altres curiositats amb Pekinpa i una d'elles és que m'agrada destacar és el paper de la dona en les pel·lícules de Pekinpa com passa moltes vegades amb alguns directors una de les coses que se'l tella és de bé tractat una mica com no donant-li importància al paper de la dona en realitat si mirem les seves pel·lícules les dones es distingueixen per tindre papers en el que tenen una importància ferma unes conviccions i un caràcter així per exemple i tenen iniciativa i tenen iniciativa pròpia Maureen O'Hara per exemple en la primera pel·lícula transita durant la major part del metratge amb el cos mort del seu fill per portar-lo fins a enterrar al costat del seu marit i per fer això en aquells moments en aquella època es tenia que tindre un caràcter molt fort i ella el té si mirem per exemple amb duelo en l'alta sierra tenim el cas de Mariet Harley que bueno té un flirteig amb els dos amics que tenen que anar a buscar un carregament d'or però ella dona preferència el compromís de casament que havia fet amb James Drury i que estava amb els seus quatre germans cinc germans que és impossible d'oblidar de la pel·lícula bueno ella ballar es casa tal com compleix el seu compromís però després es des casa i torna amb el seu amor recent que era el que estava acompanyant els dos amics en aquest cas els actors que són Randall Scott per una banda i Joel Macré per un altre si anem a Major Dandi tenim una Santa Berger que jo crec que allà li treu el millor paper de la seva vida la va fer plorar també perquè la mateixa Santa Berger va reconèixer en unes declaracions al cap de 10 anys que quan es va enterar perquè es va enterar després que la discussió que havia tingut dient-li no tienes ni puta idea de trabajar era perquè plorés perquè necessitava tindre-la activada i això mateix va fer amb Susan George que també es va cabrejar moltíssim després amb Perros de Paja i passa el mateix també Susan George fa un paper extraordinari vull dir que després Alí Macrau amb la oïda té un paper inolvidable tots els fans de la oïda recordarem una Alí Macrau encantadora bellíssima seductora etcètera després quan la va utilitzar també per convoy la cosa ja va canviar i el mateix i també ens ho ha demostrat la història del cine és que Alí Macrau tenia un registre curt és a dir que aquí el que es veu és que Sam Pequimpa no solament era un gran director d'actors masculins sinó també sabia treure molt tots els valors dels feminins i d'això pel final dintre de les dones bueno hi ha Issa La Vega que també Déu-n'hi-do però un dels casos més colpidors és l'actuació d'Estela Stevens amb la balada de Kai Bolhú aquí per exemple tenim el cas d'una dona que és juntament naturalment la balada de Kai Bolhú no mene a Kai Bolhú Jaishon Roberts una interpretació d'Òscar però la de l'Esteve Stevens no se li queda enrere és extraordinària és inolvidable de fet hi ha un trio interpretatiu David Warner està immens David Warner és la seva millor pel·lícula sense dubte i llavors hi ha Ida Lupino que va treballar amb ell amb Junior Bonner també repetia aquí Steve McQueen Issa La Vega que va interpretar Quiero la cabeza Alfredo García i després tenim un cas molt curiós que és el de Begoña Palacios el director de pel·lícula de l'OES Bad Voytich li va presentar Begoña Palacios com oye te presento a esta xica que és una bailadora de flamenco mexicana cojonuda i Sam Peckinpach al cap d'uns anys va dir des de luego tener amigos para eso me presenta Begoña Palacios i és una mujer con la que m'he casado tres veces nada menos dos pel civil i una per l'església i és veritat o sigui ell es va casar cinc vegades però només amb tres dones i és que en Begoña Palacios es va casar tres vegades tot un cas Peckinpach també era especial amb la seva vida particular a part de que va ser un gran utilitzador també de de dones diguéssim de mala nota abans que comentaves això d'aquesta mena de sobreexplotació de l'actriu no? Què has dit? Perros de paja has dit? O a quina era? Bé ho va fer amb perros de paja i ho va fer també amb amb quina era aquesta? amb Major Dandy Ah, val no ho dir perquè potser també hi ha similituds amb el propi Stanley Kubrick amb el Resplandor no? que sempre s'ha comentat molt amb com va tractar-la i i el Polanski el Polanski ho feia d'una altra manera vull dir les hi posava una mena de poper aquí en sota el nas i les deixava així una mica tontades i llavors per això feien el que ell volia vull dir això ho havia passat amb l'Anastàcia Kinski a Tess i altres coses però vull dir cada director sí perquè l'Arts Von Trier també l'Arts Von Trier també seria un altre d'aquests que en fi que també les fa patir també però jo trobo que Sant Pèquim que tothom el considera com un director molt masculí i així s'ha de ressaltar el paper que cuidava molt la dona la cuidava molt sí i a més a més els hi deia una mica quan les rebia arribaven al rodatge els hi deien vull iniciar contigo una història d'amor i durarà el que tu quieres la pel·lícula o més i amb això se les posava la butxaca bastant estem parlant de fa 40 anys a la millor ara ara no serviria tant per lligar això una denúncia volia fer un comentari també ja he dit abans que se'l considerava un grandíssim guionista i aquests dies he estat repassant el guió de la balada que és una pel·lícula que ja m'he passat més de 10 vegades no me'n canso de veure que és extraordinària perquè tots com deia el Joan tots els actors estan en un estat de gràcia impressionant també passa això amb Grupo Salvaje però de de que volia ressaltar perquè es feia també el plan cachondo que tenia a vegades dintre del guió al Sant Pequim i és que hi ha un moment en què arriba un personatge a Fuentes Keibol allà on està Keibol Hu i hi ha un cavall i aquell tio suposa que és un cavall del seu amic que se n'està perseguint i tal i li diu a Keibol és suyo ese cavallo i Keibol li diu sí i com ho se llama i Keibol pensa una mica que diu Alejandro i l'altre diu estranyo nombre per una llengua i Keibol que o sigui fins aquí ja ja seria el gag però no el retorça una mica més i li fa dir bueno com la senyora li diu al marinero depende de com se mire sembla l'Eugenio és que Pequim era així i després amb l'altra part amb la part ètica que era molt important també amb Pequimpa tenim un extracte del guió de Grupo Salvatge que en el que el personatge que fa Robert Ryan Dick Thornton referint-se a ell un dels personatges diu què haries tu en su lugar diu maldito sea este de Dick Thornton diu què haries tu en su lugar ha dado su palabra diu li dio su palabra a un ferrocarril i l'altre li diu es su palabra i llavors ell diu això no importa el que importa és a qui en serà és a dir és tota una declaració de principis no? totalment llavors bueno són d'aquestes frases de pedra que van circulant per tota la filmografia de Pequimpa i és el que fa que precisament el seu cinema hagi superat el que és el cinema clàssic que anava molt subjectat a cànons també tradicionals del western i aquí en canvi anem una mica ja més amb similituds amb Nicolas Ray de Johnny Guitar estem més amb pel·lícules com Místives de John Huston o sigui va més ja Arthur Penn per exemple també estaria més amb la onda de Pequimpa de fet són ja més no Huston no però Richard Brooks també amb els professionals sí professionals té connotacions i molts ponts d'encreuament amb Grupo Salvaje de fet el paper que fa William Holden en realitat el que passa és que el que no m'ha dit és que ja tenia firmat un contrato i un milió de dolares bueno eren una mica aquestes coses que tenien entre ells no hi ha una cosa important també amb tots els que van tractar i que ressalten de Sant Pequimpa i és la generositat és a dir era una persona que valorava molt l'esforç i llavors ell tenia doncs era generós amb tots els que tenia el seu entorn bueno es va acabant i voldria dir que si algú té que revisar que jo recomano la obra de Sant Pequimpa sobretot que no es perdi duelo en l'alta sierra que no es perdi la balada que hi volgú i que no es perdi Grupo Salvaje però no he parlat amb profeines de quiero la cabeza d'Alfredo García y quiero la cabeza d'Alfredo García és per mi el testament de Pequimpa igual que a Joachat va ser per exemple el testament de Kubrick molt bé què tenim la setmana que ve? molt bé doncs la setmana que ve vindrà el doctor Lluís Baciana i parlarà del negoci de la medicina moltes gràcies al Pep Armengol pel seu ha estat un plaer parlar de Pequimpa pel seu repàs a l'obra de Pequimpa tornarem dimarts que ve estarem aquí fent cinema sense condicions on parlem de cinema parlem de la vida i parlem de tot plegat amb el romanticisme de Pequimpa que és el que jo voldria subratllar de tot el que ens ha dit el Pep ens n'anem i ara sí que entrarem a les portes del cel ara sí que entrarem a les portes del paradís perquè ja hem estat trucant tota una hora sense condicions sense dilacions cinema sense condicions cada dimarts a Ràdio d'Esvern bona nit bona nit mít ràdio d'Esvern ràdio d'Esvern s' Mongà mít ràdio d'Esvern