San Sebastián, La isla mínima i cinema utòpic

Cinema sense condicions. There is no fire, as it is, and it's all that I do. Bona nit. Bona nit. Bona tarda. Tornem a ser aquí un dimarts més a passar-nos-ho bé a parlar de cinema, dels festivals com el Festival de Sant Sebastià. Avui també parlarem del cinema utòpic i comentarem dues pel·lícules, Fahrenheit 451 i Gataka, que són dues pel·lícules que estan empalmades amb aquest tema. També podem parlar també de les estrenes que aquest matí, per exemple, ens ha passat una pel·lícula al cinema Cinesa Diagonal. Però primer jo demanaria a l'Andreu. Ai, a l'Andreu. Bé, aquí tenim la presència, tenim avui l'Andreu. També, a l'Andreu, va, deixem-lo parlar. Què tal? Avui a l'estudi tenim l'Andreu, tenim el Jaume, tenim el Francesc, que com sempre està darrere el control de tot, darrere els vidres. I jo li volia preguntar justament al Francesc, que ha estat a Sant Sebastià, que n'ha vist, quina impressió n'ha tret, quines coses fresques, fresques, fresques ens pot explicar. Doncs fresques no, ben calentes, ben calentes, sí, la veritat és que és un lloc allà al festival on es mou tot molt, està tot molt ben organitzat, s'ha de dir, i jo diria que, no sé, ho he comparat amb Sitges, que potser és l'únic festival així, a part d'aquest, ara, que conec, Jo diria que Sitges també és una bestiesa, està molt bé, i precisament això, en Sebastià potser està tot més mesurat. No hi ha tanta densitat de pel·lícules, d'actes, d'entrevistes possibles, llavors pots anar més o menys seguint-ho tot. És, si vols, fer un seguiment bo de les pel·lícules, perquè clar... La qüestió és que tu has de veure la pel·lícula per després a la roda de premsa poder fer alguna pregunta i que allò quedi enregistrat i que quedi constància que has fet aquesta feina, perquè si no passes allà una mica com a espectador únicament. I si es tracta també de ser una mica d'actor actiu, has de fer una mica d'aquesta manera. Llavors, més o menys pots pràcticament seguir-ho tot, o seguir les coses més importants. Tot i així, el llibre que hi ha de pel·lícules que es projecten és enorme. No sé ben ben d'on les col·loquen, perquè el festival dura tota una setmana. Jo vaig estar només dos dies i mig, que ara us ho comentava. Vaig veure cinc pel·lícules, cinc cosetes, curiosament quatre d'elles sense fixar-me, també. Són de la secció oficial, de les que competeixen pel premi, per la conxa de plata i això... i bé, la veritat és que l'entorn és magnífic, si heu estat a la ciutat, doncs és maco perquè sí, vull dir, tens el mar allà al costat, les muntanyes allà que t'envolten... I les tapes que t'acompanyen a tot arreu. Els pinchos i el xacolí, poc temps hi havia per gaudir-ho, també ho dic, però sí que es gaudixen, vull dir que tens una pel·lícula a les dues, precisament parlarem amb una persona que portava aquesta pel·lícula allà, d'aquí a uns minutets, quan algú es posi a parlar i em deixi fer la trucada, Doncs parlarem amb la Sandra Navarro, de la productora El Ojo que té bé, vinculada amb l'escola de cinema a part. Parlarem amb ella perquè va estar allà també, va presentar una pel·lícula i també suposo que va fer alguna coseta més. Jo la vaig veure per allà, vam parlar un moment, però el Guarina me la va arrabassar, se la va quedar i va estar parlant amb ella. Ho entenc, no? Ho entenc. I llavors, doncs, parlarem amb ella, parlarem una miqueta. És una companya de... A veure, un moment, que ara no et sentim, ara, Jaume. No, ho entenc, però potser no hi estàs d'acord. Sí, sí, no, a veure, no soc acaparador ni gelós, crec que no. Precisament avui parlem del cinema utòpic per alguna cosa, perquè l'he proposat jo, per tant, ja anem per aquí. I bé, bé, la veritat és que la impressió és la d'haver fet molta feina, és així, del qual us ho dic, vull dir, d'haver vist totes les pel·lícules que he pogut, d'haver passat una nit també sense dormir, perquè a part anàvem tots els companys del programa de Montcada Ràdio, llavors també teníem la intenció d'actualitzar la pàgina web i d'editar els vídeos, llavors per una banda hi havia una persona editant els vídeos del que s'havia gravat durant el dia i dues persones més vam estar actualitzant pàgines de la... apartats de la pàgina web i una nit sense dormir amb la repercussió no gaire bona que una gran pel·lícula, grandíssima pel·lícula d'un director belga que passaven a les 9.30 al teatre Victòria Eugènia allà al costat del Cursal, a l'altra banda del riu al costat de l'hotel Maria Cristina també també vam fer una cosa molt curiosa que si voleu ara us la comento doncs eren les 9.30, jo havia estat sense dormir i vaig veure, doncs no sé, no sé quan, però se'm va fer molt curta la pel·lícula. Només us dic això, vaig dir, ja ha acabat. A més a més, la gent reia, jo no sabia ben bé de què, em sembla que m'he perdut alguna cosa. Però la veritat és que me l'havien recomanat molt Com es deia la pel·lícula aquesta? The Drop El director no me'l sé encara El nom no el tinc encara ficat en el cap Però és un director important Que fins i tot he llegit per algun prospecte aquest del festival que va sortir en una llista de directors que s'havien de seguir, de 10 directors que s'havien de seguir del panorama actual mundial. Havia estat nominat a l'anterior sessió, anava a dir, a l'anterior convocatòria dels Oscars, amb la seva primera pel·lícula, el seu primer llargmetratge. Vull dir que és un director dels que fan un cinema peculiar, interessant, profund, i el que vaig veure de la pel·lícula, que ja us dic, potser la meitat o una mica més, em va agradar molt. M'ha agradat molt. Bé, la puc veure quan s'estreni per aquí. De drop, l'entrega, es diu aquí. S'hi va anar emparrat bé, també. Jo he sentit comentaris molt bons, eh? Molt, molt. Però vaig entendre que havies vist una pel·lícula de la Susan Bia. Hombre... Què vas veure? La meva Susan Bia. És d'aquesta persona... No, no, que també és meva, eh? És d'aquesta... Bueno, d'acord. Crec que ja he dit que no soc acaparador, no passa res. No passa res, ja veus. No passa res. Bueno, és més de la meva edad, però bé, és igual. És igual. No, és una directora de la que hem de parlar d'aquí a unes setmanes. Sí, sí, jo m'he compromès a parlar-ne. Perquè tenim, jo també, perquè tenim aquesta programació ja del primer trimestre feta, que per això doncs queden de tant en tant com amics. Que per ser-hi una cosa curiosa, perquè teníem programat, que m'ha sorprès això, teníem programat, ell estrena una pel·lícula que es diu Serena... Però jo tinc la sensació que tu n'has vist una altra, a Second Chance. Sí, jo tampoc em acabo d'entendre com és que s'han creuat aquestes dues pel·lícules. Resulta que tinc la sensació que Serena és l'última, i en canvi a Second Chance, que és la que has vist tu... Però clar, el que és curiós és que una és de Dinamarca i l'altra és Americana. O sigui, ella ha dirigit als Estats Units Serena... I en canvi, Denmark ha llegit Second Chance, que no sé com es diu en danès. No sé com es deia. No sé què til. El que em pregunto és que Second Chance arribarà abans de l'altre, aquí per Espanya, o no sabem. No ho tenim ni idea. No ho sé. De la forma que està presentada, sembla que l'última, que és americana, que és l'última que ha rodat, arribarà abans que l'anterior que s'ha rodat a Dinamarca. Llavors, no sé per què això... Hauria de mirar-ho. Simplement m'ha fet gràcia per si ho sabies. No hauria de mirar-ho i, a part, penso que no cal ni que comenti la pel·lícula. Simplement que és magnífica, com tot el que fa aquesta dona. Sempre planteja la mateixa... El mateix tema de fons. La mateixa dinàmica que són els contrastos entre dos mons diferents, ja siguin dos germans... ja sigui una mateixa persona que col·labora amb una ONG amb una altra banda del món i al mateix temps es diu venjança aquesta pel·lícula fot molt quan es diu aquest títol ho sento Joan però és que el títol danès és venjança que li diguin en un mundo mejor és com donar-li un cop de l'estrala és el títol internacional que li ha passat El canvi de títols de pel·lícules és una gran tradició espanyola. Per favor. No, però és internacional. En un mundo mejor. Sí, sí, és un tema que és més... Té raó ell, eh? Venjança. Es diu venjança i lliga més el títol Venjança que en un mundo mejor. Però com que no sé per quina raó internacionalment se la coneix amb l'altre títol, i doncs... Doncs sí, ja en parlarem de la Susan Biel i d'aquesta pel·lícula i de Serena, efectivament, que l'hem posat, si no recordo malament, com a pel·lícula del mes d'octubre o així, vull dir que fantàstic, tenim tot apamat i tot va encaixant d'una manera o d'una altra. I una altra pel·lícula que vaig veure és la que a tu també l'has vist aquest matí, t'agradaria que la comentessis mentre jo truco a la Sandra, que si no estaràs allà esperant la trucada. Vinga, som-hi. parlant per telèfon ella em va comentar que havia vist a Sant Sebastià que participa en la secció oficial del festival de Sant Sebastià una pel·lícula espanyola que es diu La isla mínima de l'Alberto Rodríguez que precisament l'estrenen a Barcelona i suposo que a tot Espanya aquest divendres llavors té grans actors és a dir, té el Raúl Arevalo, Javier Gutiérrez, l'Antonio de la Torre hi ha hagut una petita polèmica que, bueno, tampoc ha transcendit perquè no ha sigut una cosa massa exagerada sobretot en el món, diríem, de la crítica i de la punta tot això perquè és una pel·lícula que es considera bastant millor que El Niño i, en canvi, les tres pel·lícules que han triat per presentar a Espanya com els Oscars són 10.000 quilòmetres, Vivir es fàcil con los ojos cerrados i El Niño i, en canvi, la gent considera que en lloc del Niño hi hauria d'haver anat a la isla mínima És una intriga, és un thriller magníficament realitzat, amb un clima esplèndid, sobretot la realització és brutal, amb una fotografia molt cinematogràfica, molt tranquil·la, molt sossegada, però que t'atrapa des del començament, amb una música que t'enlluerna també perquè et fa entrar en la història. que es considera que és una de les pel·lícules més potents d'aquest any, que serà de les més potents d'aquest any. És una pel·lícula de gènere I curiosament, en aquest moment, ja es podria dir que hi ha un cert creixement, un cert auge del cine de gènere, del cine, diríem, policiac, en certa mesura, perquè a fora, ja ho sabeu, s'ha fet famós el Jaume Collet Serra, amb les seves pel·lícules amb el Ian Nelson, que n'ha fet diverses. Aquí a Espanya, el Cabezudo ha fet La nit del girasol, La nit de los girasoles i la miniserie Crematorio. el Daniel Monzón també s'ha fet una certa famosa amb aquest gènere fent Celden 211 i el Niño que abans fa un moment la comentàvem i l'Alberto Rodríguez que és aquest que ara parlem es va fer també bastant conegut amb Grupo 7 i ara amb l'isla mínima que per mi és molt superior a tot el que ha fet fins ara i aquí està la curiositat que us volia dir que també vam fer allà a Sant Sebastián que tot el grup de persones que estàvem allà en aquell moment 6 persones, faltaven 2 que aniran demà cap allà i alguns ja hem tornat com podeu veure perquè ja estic aquí doncs van parlar en una habitació, que és una cosa molt curiosa, però que es veu que es fa molt en altres llocs, a Madrid sobretot, en una habitació de l'hotel Maria Cristina, ens van convocar per parlar, per una banda, amb el Raúl Arevalo, i després va venir l'Alberto Rodríguez, i el que ens va dir és que, després de fer Grupo 7 i la isla mínima, vol deixar el thriller, està fart, vol fer una altra cosa diferent. Vull dir que també és una curiositat, no?, el fet d'haver parlat d'aquesta manera, així, directament amb el... Sí, sí, molt bé, perquè en realitat a la pel·lícula, mentre va passant la pel·lícula, te'n dones compte que té un registre que aquest senyor pot fer les coses que se li plantegin. I parlant de registres, Joan, Jaume, Andreu, tenim a l'altra banda del telèfon la persona que ja us deia que comunicaríem, la Andrea Navarro, que ens pot parlar d'un registre que també s'ha presentat allà a Sant Sebastián, completament diferent, Andrea, Andrea, hola. Hola, què tal? Sóc Sandra, però Estava parlant abans amb l'Andrea Bueno d'aquí d'emissora i quantes vegades t'he dit Andrea? Sandra Navarro del programa Godiva Bona Parte que podem escoltar aquí a l'emissora a Radio Desver i que precisament ens coneixem perquè vens aquí moltes vegades a fer cosetes del programa els dimarts I un dia vam dir, escolta, precisament dimarts passat, vam dir, escolta, que aniré a Sant Sebastián. Ah, jo també. I llavors em vas explicar per què. Per què vas anar a Sant Sebastián, Sandra? Bé, és el segon any que jo vaig, perquè a banda de fer el programa a ràdio, em dedico a treballar en una escola de cinema a Barcelona, que alguna vegada em sembla que he sortit aquí a Ràdio Albert parlant d'això, que es diu Andiaparck. i també té una productora associada que es diu Leonel Ojo. Exactament. Llavors, és el primer projecte de llarg metratge que treu la productora de Leonel Ojo, d'un exalumne dels directors de l'escola, que es diu Hermes Paralluelo, i és la seva opera prima espanyola o europea, perquè ja tenia una anterior, que és la primera relleta, que va guanyar Malaga fa dos anys. És veritat, és veritat. Sí, sí, per això em sonava, veus? No havia fet la recerca, però ara que ho dius, clar, clar, clar. Sí, la primera pel·lícula era un documental argentina sobre els cartoneros, i ara aquesta segona obra és Noto des Vigília, que rosa en el documental i la ficció, i les línies són una miqueta ambigües, però a l'espectador no necessita saber exactament en quin gènere estem parlant, perquè és una cosa molt atípica. I ha estat seleccionat dins la secció de nous directors, i va ser la primera que va obrir la secció i vam anar per allà perquè per feina havien d'estar doncs ha recolzat-lo a tots els nivells i, bueno, és el resultat de dos anys de feina. M'agradaria molt preguntar-li, tu potser saps la resposta, Sandra, al director, com decideix, perquè és el que més em va cridar l'atenció de la pel·lícula, una de les coses, no la que més, una de les que més, la duració dels plans. Com decideix quant dura un pla? Perquè és fascinant. Vull dir, ella construeix un quadre i a partir d'aquí decideix que el pla s'allarga, perquè l'espectador, que això m'encanta en les pel·lícules, I em consta que el Corina també, que l'Ales Corina, que estava per allà, també li va agradar molt això, perquè m'ho vas dir tu, que l'havies parlat a menys. Doncs la llarga, una sèrie de segons, que hi hauria espectadors que dirien, ai, quina pel·lícula més lenta. No, si saps apreciar allò, estàs observant un quadre, una exposició, una cosa diferent. A veure, són planos per mi, plan analíticament, planos llacs, però que el moviment intern és constant. Clar, clar, clar. Llavors això fa, per mi, que viro en molt cinema, que no siguin tediosos, no són planos. En absolut, en absolut. Sinó que tindrà ja una acció, algú, que ens vol explicar ell, no? També crec que és el tempo natural que ha de tenir aquesta pel·lícula en concret, bàsicament per la història que tracta, no? Perquè els mateixos avis, que són la parella, els protagonistes, que són els avis del director... Són fantàstics, eh? Que són fantàstics, i me n'alegra que l'hagis vist, perquè veig que hagués estat per Home, clar, si t'ho vaig dir, si ens vam veure et vaig dir, que he anat a veure la pel·lícula, no estàs atenta al que et dic. Jo et canvio el nom, però tu no estàs atenta al que et dic. Bueno, és que parlem amb molta gent durant... Ja, ja, ja. Costa molt classificar les coses, però bueno, aquest tempo és el que ells mateixos porten. Llavors és difícil... Jo no concebeixo aquesta pel·lícula amb un altre ritme que no sigui aquest, i a més aquest ritme és l'adequat i és perfecte. Això mateix li van preguntar a ell el dia de la premiere, i clar, és una pregunta, una resposta complexa, perquè... És a l'ADN de la pel·li, també, no? No és ni qüestionable per mi, eh? No, no, no. De l'edat d'ell... Jo no m'he qüestionat, eh? No, no, ja ho sé. Però, bueno, a veure, per mi és una cosa molt interessant, que algú avui en dia vulgui allargar el plano, perquè no estem acostumats. Això, de bàsic, entenc que per on anaves, eh? Però, bueno, al marge d'això també hi ha coses per mi interessantíssimes a nivell de muntatge, de so, d'enquadre, de llum... Ha fet un magnífic treball el Julián Elicalde... al·lucinant, tothom en la crítica ho està dient. Sí, sí, sí. Completament d'acord. I de guió, de diàlegs, vull dir, allò és prodigiós. Sembla que estiguis sentint unes converses espontànies, que segurament en part són, però no. És a dir, allà... Perquè jo també he anat rascant una mica i preguntant, i he conegut els avis en persona, i jo crec que es barreja la pèrdua de noció de què estan fent ells, perquè ni els mateixos avis sabien ben bé què estaven fent. Efectivament. Perquè hi havia moments que ells pensaven que estaven fent proves de càmera pel seu net. I llavors els hi tirava alguna pregunta i els deixava xerrar. I clar, de moltes seqüències tenen 12 tomes, 15, s'ha fet en digital, es pot fer. Escolta, Sandra, jo per si ho vols utilitzar d'alguna manera en la promoció de la pel·lícula, aquesta pel·lícula és la segona d'un gènere nou que va obrir, en el seu moment, fa un any i mig, La Plaga. És la segona del mateix gènere que La Plaga. Ah... T'ho dic perquè és així. Perquè és una pel·lícula en què passa exactament això. Vull dir, no pots distingir en cap moment què estàs veient, què t'estan oferint. Llavors, això és una cosa apassionant, apassionant veritablement, i no s'havia vist d'aquesta manera. Escolta, què més vas fer a Sant Sebastián? Que tenim així els minuts comptats aquí, però estem encantats de parlar amb tu, a veure si vens un dia i quedes tot el programa. Bueno, jo és que soc més de la línia del curtmetratge, perquè és el que treballo directament, perquè fei la promoció de difusió i distribució de curtmetratges dels alumnes a l'escola, i aprofito també el teu programa per dir-ho, doncs que... Vinga, no és meu, però aprofita'ns. Sí, sí, bueno, el vostre programa s'estan associant i ens estem organitzant, i des de Madrid i des d'altres comunitats, des de fa un parell d'anys, doncs estan posant les coses en ordre. L'ICA ens està escoltant, ha fet una secció de la seva pàgina web de curtmetratge, que jo crec que és la plataforma mare per començar a educar, portar el cinema a l'escola, amb aquest format petit, fàcil... i no només això, també pels que no tenen pressupost, pels que volen fer cinema i volen treballar des del relat curt, total, que van anar a la presentació del que se suposa que seran les pautes d'una manera nova d'organitzar-nos entre tots, des dels festivals de curtmetratges, des dels realitzadors, de fer més forts a l'hora de demanar subvencions, ajudes, promoció, el que sigui, i distribució internacional, que en altres països ja fa moltíssims anys que ho fan com en França. I va ser una reunió interessantíssima i, bueno, crec que molt bé, que va estar molt bé. I després d'això també va anar a una reunió de filmmakers, que és una plataforma, doncs el mateix, de visionat online, que també s'està movent molt, i ho estan fent sobretot del curmetratge, que la gent no sàpiga perquè és interessant. doncs ho trobo, ho trobem perquè tothom que està aquí no en parla perquè estan escoltant els tres allò impressionant això de la introducció del cine a les escoles ho he trobat interessantíssim perquè és un suport a més que per impartir determinades assignatures i aquí el Joan és testimoni és genial és fonamental i a més a més enriqueix des del punt de vista cultural als nanos els fa apreciar el bon cinema això de França fa molts anys i ho sabeu vosaltres que sou molt entesos Des de molt petits ja van al cinema perquè l'escola fa les excursions per anar al cine, els ensenyen peces dins de l'escola com a cosa formativa. Llavors, estàs educant la gent des del cinema. Estimar el cinema, avisionar-lo, apagar, anar a una sala. I en aquest país mai s'ha fet. Llavors, hi ha una intenció, i a mi em va encantar, va ser dels punts més xulos que van tocar, on ja estan parant amb l'ensenyament, el Ministeri d'Ensenyament, com es digui, per obrir aquesta línia dintre de les assignatures. El que no sé és en quin nivell, però estaria genial per poder parlar d'ètica i de moral, per poder parlar d'art, de poesia, de literatura... És que tot això... Història, eh? De històries, exactament. De creativitat, de cinema purament. I clar, a França tothom va al cinema, consumeix cinema i estima el cinema perquè des de molt petits els han ensenyat a estimar-lo. En canvi, això és una assignatura molt pendent en aquest país, I, bueno, si es comença des del curtmetratge, benvingut sigui, no? I perquè, a més a més, tenen una llei del cinema que el protegeix, però també parlarem d'això un dia amb tranquil·litat. Perquè, precisament, una pregunta que li vaig fer a François Oson, que també estava per allà, presentar una pel·lícula, doncs la resposta va ser la que jo ja coneixia, com funciona el tema i d'allò. Per això que t'agradaria, no sé, dic jo, Sandra, parlar de cinema en un programa de ràdio de Sant Just d'Esbert i tal? A mi sí, però jo soc molt inexperta, perquè jo relativament molt poc estic ficada en la indústria. Molt més inexperta que vosaltres, ja et dic... sou expertíssims, i sobretot el que t'he vist per allà, allà, amunt i avall, fem preguntes, que m'ha encantat, però jo, si voleu, encantada. Gràcies. Sobretot per la visió del comètre. Doncs estàs convidada, estàs convidada de venir quan vulguis. Sí, sempre ens trobem per allà, o sigui, que ara no vulgueu, em sortiu, entro dintre i xerrem del que vulgueu. Encantada de col·laborar amb vosaltres. Perfecte, perfecte. Una pregunta que m'ha quedat pendent. La pel·lícula No todos vigilia, quan la podrem veure per aquí? Quan la podem veure? Jo volia preguntar el mateix, sí. gran pregunta i aquí hi ha un altre tema importantíssim que tots sabeu que és la distribució nacional perquè internacional és més fàcil que nacional i és un debat un dia profund a nivell d'indústria estaria molt bé fer-ho per veure les mancances de les caneses i les virtuts del que tenim què passa? que ara hem de trobar una distribuïdora que espero que aquests dies de Sant Celestian surtin i aquesta distribuïdora seria la que d'alguna manera hauria de portar a les sales de cinema d'aquí la possibilitat de veure aquesta pel·li Si no, hem de buscar unes altres alternatives, i som un equip jove, amb moltes ganes, i tindrem endavant, i és la primera germàtica que fem, i la gent ens està donant molts ànims, tothom, del mitjà, ens està dient que molt bé, que molt bé, i llavors buscarem una altra alternativa per poder fer arribar a la gent aquest film. Espero que vosaltres també el pugueu veure un dia, i si no, ja... Jo ja l'he vist, ja l'he vist, ja l'he vist. Sí, sí, ja ho entenc. Era per presumir una mica més encara. Però bueno, estic molt contenta que al meu poble em truqueu i em traieu tota la informació possible. Estem a la teva disposició Igualment Gràcies. Adéu. Doncs vinga, aquí comencem. Jo penso que hauries de començar tu perquè ja per l'hora que tenim no ens sobra temps. Tu havies plantejat que t'agradaria parlar del cinema utòpic. Però no sé si el Jaume ha vist alguna pel·lícula més que volia comentar. Explica. Encara queda temps. Què has vist, Jaume? Quina és la millor pel·lícula? El Congrés, oi? El Congrés, sí. Ja l'has vist, aquesta? No, és que és cata d'en Sebastián. Quina ràbia que fa. I nosaltres no. Sí, ho diu així, volem dir, oi? No, la veritat és que avui el que portava és una mica... Vaig veure la pel·lícula l'endemà. aquesta pel·lícula catalana jo no vaig poder perquè volia anar-hi i no vaig poder però bé, vull dir aquesta o sigui, el meu criteri és que aquesta és una pel·lícula força previsible vull dir, no crec que sorprengui en gran mesura gairebé ningú perquè en definitiva és un esbós de tot el que hem estat vivint durant aquests 3 o 4 anys amb opinions i tal Però a mi el que em crida molt l'atenció, i això ja ho sap tothom, perquè heu dit que hi hagi tots els crítics i tal, vull dir que no dic res de nou, no? La que em crida molt l'atenció és aquesta pel·lícula de l'Arcadi Oliveres, que es diu Mai és tan fosc. i és un documental de seguiment sobre una persona que en definitiva està durant segons el meu criteri un criteri fonamentat evidentment també en tot el que està passant i que en la pel·lícula La Passola no surt jo crec que caldria perquè seria segons el meu criteri molt interessant és una persona que està està fent bellugar aspectes que des de com s'està portant tot el tema no es belluga, i crec que serà un bon complement, o sigui, veure aquesta pel·lícula... Amb l'altra. Sí, amb l'altra. Molt bé. Jo volia destacar bàsicament això, perquè jo penso que el cinema sempre... una pel·lícula sempre té relació amb una altra, i llavors jo penso que la primera té el seu interès, lògicament, allà amb els anys hi trobarem simplificat un seguit d'opinions prou vàlides i llavors aquesta jo crec que és allò que no està en la llum sinó que, com diu, és una mica més fosc i que està amagat però que també té el seu... la seva raó de ser i al mateix temps s'està movent en positiu. Bàsicament això. Però seria una miqueta com el que va ser la pelota basca en aquest moment, el Julio Medem, per entendre'ns, per posar un punt de comparació de temàtiques similars. Quina l'endemà o l'altra? O les dues? Quina? La de l'endemà, em refereixo. L'endemà, jo suposo, pel que m'ha arribat. Jo no l'he vist, diuen que si tràficament és un documental normal i corrent, no té cap excepcionalitat com a realització, però que estan molt ben triades les persones. que es veu que les persones estan molt ben triades i que donen un testimoni molt interessant del que està passant en aquest moment. Això és el que jo sé. Però no l'he pogut veure, la volia veure... Perquè, de fet, aquesta és la segona pel·lícula que fa la Isona Persona sobre el tema. O tercera. D'acord, potser la tercera. Jo sé, que no he vist, no sé si algú de vosaltres l'ha vista, aquesta de Catalunya-Espanya, que va fer fa un parell d'anys, també dedicada al mateix tema i amb el mateix format de documental i parlant amb diferents persones, i ara aquesta de l'endemà. No sé si hi ha una altra... o no, però a mi amb aquestes dues... Però és igual, no... Ella és productora més que realitzadora, suposo que ho sabeu. Sí, sí, i tant, productora de pa negra, entre altres coses. Exacte, llavors ella és més productora que realitzadora, però el que passa és que quan va amb aquest tema, com que ella, diríem, que és d'ideologia més agrada nacionalista, doncs s'ha interessat pel tema i com que potser no ha trobat ningú que ho fes, doncs ho ha fet ella, és a dir, no? I és la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, i a part donar més dades d'aquest temps. Sí, i professora, jo l'he tingut de professora de producció. Ah, sí? Sí. Però, bueno, és una persona curiosa, una persona molt interessant, però que ella, el fort seu, però no d'ara, fa molts anys, és a dir que la producció des de fa potser 20 o 25 anys. I productora de Man Saka, del pianista de Mario Gas, del Marc, és productora d'Agustí Villaronga, d'un parell de pel·lícules, documental del Joaquim Jordà, de Nens. Moltíssimes coses, moltíssimes coses. Sí, sí, sí. una productora efectivament important. Una senyora bastant ben enrotllada va venir aquí a Sant Feliu, jo vaig a veure la pel·lícula allà, i bé, s'explica molt bé, és tot un projecte això, vull dir, més que una pel·lícula és un projecte. És un moment històric, jo diria que estem vivint un moment històric molt excepcional. que ningú preveia fa 10 anys enrere que arribaríem al moment que estem en aquest moment. Ni 5 tampoc. Ni 5 segurament tampoc i evidentment, és a dir, tot això ha sorgit de cop i volta i no sé, en fi, jo les volia veure i venia programat a veure-les però diverses coses que han passat m'han impedit tant veure l'una com l'altra. També de l'Oliveres també la volia veure perquè també el conec personalment encara que només he xerrat un parell de vegades amb ell Però és un tio interessant, és un tio curiós, és un tio molt compromès i que té una informació en base econòmica brutal, és a dir, t'explica quantitat de coses sobre l'economia que et deixes torat, eh? Esclar, jo el que també penso que és molt interessant és veure amb quina diversitat es pot agafar el cinema, no?, d'elements, o sigui, de punts de vista, no?, d'aficions, no?, fins i tot. Tu amb aquesta noia li parlaves de la plaga, perquè va ser una pel·lícula que et va crear un impacte molt important. Però és que això pot passar moltes coses. I volia destacar precisament que a mi no em va impactar la pel·lícula l'endemà, vull dir... ho esperava, era lògic, no? Però, esclar, vull dir, el que veus és que és un projecte, va dir que faria 100 bolos per 100 ciutats diferents, lògicament és la utilitat que té el cinema, i com que nosaltres, tu i jo, Joan, grans com som... Havíem fet cinefòrums, no? Doncs quan vam començar amb el cinefòrum com a fórmula, que el que menys ens importava era el cinema, i lògicament menys teníem, o menys preàvem fins i tot, doncs el Hitchcock i el John Ford, no? que després ja hi va haver algú que va dir això no pot ser, però sí que aquests són els que ho han fet més bé durant tota la història. Jo penso que això és una cosa molt interessant. És aquesta multidisciplina en la qual el cinema es pot agafar i penso que és el més important. A més a més hi ha fenòmens curiosos, és a dir, per exemple, com es deia aquella del... que hi ha moltes d'aquestes pel·lícules en aquest moment s'estan fent en fundació privada i, diríem, popular. És a dir, molta gent hi ha posat diners perquè es pogués aconseguir aquest projecte. Amb crowdfunding. Aquest és un fenomen ben curiós. Un fenomen nou i que està, per exemple, aquesta pel·lícula, però l'anterior, aquella del... Aquella que tenia del nano que el posen a la presó de Madrid perquè el consideren que és terrorista. El Fènix. El Fènix. 11-23. 11-23. allò estava finançat jo recordo que m'he anat a l'estrena quan van convidar tota la gent que havia posat calés en el comèdia una nit i era espectacular tu havies posat calés? jo no havia posat calés i per què estaves convidat? perquè un amic meu que havia posat calés no hi va poder anar i em va dir si posa ni tu llavors ja aniré jo i llavors em vaig presentant allà i el que era extraordinari extraordinari de veritat perquè ho feien com que no hi cabien tots en una sola sala al mateix moment passaven la pel·lícula del comèdia en dues o tres sales de la vegada i llavors després tot aquí es presentava. Quan hi havia d'haver les escenes de la pel·lícula, la gent, però és que, bueno, uns aplaudiments a mitja pel·lícula, és a dir, hi ha una emoció allà, una cosa brutal, una cosa que jo no recordo haver viscut una experiència de gent que ha posat calés per la pel·lícula i que suposo que coneixia el guió i que coneixia la història, però una emoció brutal, una cosa espectacular. és que ell ha preguntat o sigui, ha preguntat o ha fet la pregunta esmentant ETA vull dir, o la pelota basca d'això es tractava curiosament, també val a dir que a Sant Sebastià, no sé si n'has vist cap però n'han presentat dues de pel·lícules que parlen sobre ETA i la seva existència La Saizabala, i l'altra no me'n recordo, però no les he pogut veure cap de les segons. Sí, un dia... No, perdó. Sí, es diu La Saizabala, i l'altra és El negociador, no? No, El negociador és la del Denzel Washington, és la de Equalizer. Aquesta sí que la vaig veure, també. Ja hem sentit la música al començament, la música de Minem, que dóna peu a sentir, a veure els títols de crèdits finals. En tot cas, aquí, bueno, no acabo de veure l'altre títol. Però sí que n'hi ha. Jo la diferència que veig entre el Fènix i aquesta és que aquesta és un document i el Fènix és una exageració d'una realitat. no massa exageració perquè van procurar justament quan van fer la pel·lícula ho dic perquè vaig parlar en un moment amb la gent que l'havia produït i amb una de les guionistes que després se'n va sortir que no volien justament hi havia més coses més fortes que van passar que no van posar a la pel·lícula perquè van pensar que la gent, el públic no se les creuria que les trobaria exagerades llavors en lloc d'explicar la història tal com era la versió que jo tinc directament d'una dels guionistes era que l'havien rebaixat perquè fos més creïble Tot i així, no ho era. És el que jo volia. Bueno, jo crec que sí que era creïble. A mi em va semblar creïble, la pel·lícula. I a més a més, és real. No és que sigui creïble, és que va passar. Sí, sí, és que va passar. No només va passar, sinó que s'entrevistava. Jo recordo bé vist, inclús amb la pel·lícula final, si et recordes, els últims trossos de la pel·lícula surten els actors reals, tant el nano com els que van fer d'abogats, com els que els pares, vull dir, reals, I, bueno, doncs, allò està basat en un cas real. Simplement que els guionistes... Però no podem confondre la realitat amb la ficció. No, no, no. O sí, o sí, o potser es tracta de confondre i tot és el mateix. Jo recordo el famós aquell que feia Canciones després d'una guerra amb el Silvio Martín Patino, que ens va explicar una vegada que ell considerava que la ficció s'aproximava més a la realitat que a la realitat pròpia. És a dir, que una forma d'arribar a la realitat era la ficció. I que ell feia pel·lícules, per exemple, canciones per després d'una guerra, està basada tot en documents i muntatge i tal. I música. I música d'aquella època. I ell diu que allò que no és real s'havia trobat, perquè l'havia presentat en un lloc que jo compartia en aquell moment amb més gent, Ens va explicar que ell considerava que aquella pel·lícula tocava més o il·lustrava més bé l'època de la postguerra i de la guerra que no moltes altres coses que havia fet ell. Llavors, ell tenia aquesta teoria que quan es parla que la ficció és ficció i que no, no, la ficció a vegades s'aproxima més a la realitat que a la mateixa realitat. Doncs mira, aquest comentari, exacte, això anava a dir, que precisament dona peu, jo crec que ara sí que és un bon moment amb això que estàs dient ara, Joan, per entrar en el tema aquest del cinema utòpic, que jo la veritat és que no tinc molts exemples del que vull explicar, el que sí que vull comentar és una mica el concepte. Perquè no es tractava tant, i d'alguna forma amb la intervenció d'Andreu hi ha com dues versions diferents del que seria el cinema utòpic. La que seria pel·lícules que plantegen un cinema utòpic o no, i més aviat el que jo vull comentar sobre el cinema i l'utopia, no tant respecte al model de societat que es presenta en una pel·lícula, si és utòpic o és distòpic... o de quina manera evoluciona la societat, si només aviat jo el concepte que us vull donar, i us ho explico així de cop i després ja es poden buscar i es podran anar a investigar una mica d'exemple, no té tant a veure amb un concepte cinematogràfic, curiosament... si només aviat amb el que deia el Jaume abans que aquesta emoció aquest punt de trobada amb un avançament en les coses doncs pot passar en qualsevol situació no només veient una pel·lícula o fent una pel·lícula sinó llegint un llibre parlant amb una persona jo quan parlo o quan he volgut parlar de cinema utòpic volia parlar en realitat del que consisteix, del que té a veure més aviat, en buscar, sigui on sigui, en les pel·lícules també, i la gent que fa pel·lícules de vegades ho té en compte, no només reflectir una situació determinada, històrica, social, no només criticar aquesta situació i reflectir si és bona o dolenta, sinó a més a més proposar alguna cosa. Proposar alguna cosa que serveixi perquè qui vegi la pel·lícula, qui llegeixi aquell llibre, qui estigui parlant amb tu en un moment determinat, qui estigui fent el que sigui, doncs pensi que es pot capgirar, es pot donar una volta a aquella realitat, a aquella situació i es pot anar cap a un altre camí. sigui positiu, sigui negatiu, sigui consensuable o no, és a dir, que estiguem tots d'acord amb que aquell camí sigui correcte o no, o sigui una qüestió experimental. Jo més aviat em decanto, i per això el nom de cinema utòpic, per solucions que donin la volta als tòpics, que vagin més enllà una mica del que tenim com a... mecànica ja establerta dintre del cap, no només dintre del cap, sinó dintre del que és el teixit social, que sabeu que jo com a mínim penso que de vegades actuem d'una manera molt mecànica, és a dir, hi ha una opinió formada, una persona repeteix aquella opinió, llavors hi ha molta gent que ja es va creant un efecte com de ressonància, tothom va donant aquella opinió i ja no es planteja que l'opinió contrària també pot contenir una part de la veritat. I en aquest sentit, la resposta a això que tu deies, ara, Joan de Basílio Martínez Patiño, i la pel·lícula Canciones després d'una guerra, la dona directament al Jaime Camino amb la vieja memòria. La vieja memòria demostra a aquest home que la realitat històrica no existeix, directament no existeix. És a dir, que cada persona i cada facció, per dir-ho així, o cada ideologia, explicarà el que ha passat d'una manera... diametralment oposada amb la qual cosa un espectador que intenti agafar el que és la veritat s'ha de quedar amb un terme mig o no, doncs queda amb una visió amb una altra i si vols tenir una visió més o menys objectiva de la realitat doncs has de combregar amb una persona amb la que no estàs en absolut d'acord perquè si no t'estàs deixant portar per una visió una visió únicament de la realitat llavors Però això és com allò que deia l'escriptor, l'unamuno, que deia que la gent que ha llegit de més un llibre, clar, doncs només té una opinió. Que per tenir una opinió determinada, i tenir una opinió més o menys vàlida, no pots haver llegit de més un llibre, n'has d'haver llegit 100, 200, 300, 400, i quan tens llegit 400 llibres, aleshores pots tenir una opinió pròpia. Però si de més n'has vist una, no? correcte i has de vigilar que no et passi com a Alfonso Quijano, no? Que va llegitant i d'aquella manera que llavors... Aquella pot ser que... És interessant això perquè tu parlaves d'història bàsicament però entenc que la discussió no abarca només la història sinó molts aspectes de la vida però és curiós que en la història justament un escriptor el Lev Tosto que va escriure Guerra i Pau, ell era de l'opinió que la història es construïa No era una història de grans batalles i de grans governants, sinó que la construïen les persones. I les seves novel·les es centren molt en com la història evoluciona en funció dels personatges. I Guerra i Pau és un bon exemple. La història construïda a partir d'uns caràcters i uns personatges que tenen uns problemes, uns condicionants, etcètera, etcètera. I el mateix Unamuno, de fet, té el concepte d'intrahistòria, que és la història que fa la gent que no surten als llibres d'història, sinó que van treballant, van fent la feina dia a dia, tenen el seu forn de pa, o tenen el seu camp per conrear, o tenen la seva fàbrica, o la seva empresa, i tenen una sèrie de gent contractada, o treballen amb aquesta empresa, i aquests no sortiran mai, com a titular encara. Respecte a això, des del punt de vista històric, tu suposo que saps que els historiadors el que fan precisament és revisar tot el que s'ha fet fins aquell moment i interactuar amb nova informació, o simplement fent una nova síntesi del que s'ha produït en un moment determinat, una nova cosa que s'aproximi més a la realitat. És a dir, mai estarem, mai tocarem la realitat, perquè és evident que la realitat se'ns escapa, que té moltes vessants i que té moltes possibilitats... Però el que intenta fer, en alguna mesura, l'historiador és, en funció de tota la informació que va acumulant o de nous testimonis que van arribant a acumular aquests nous testimonis a la teoria bàsica o el disseny bàsic d'una explicació per formar-li que sigui més profunda, més real, però sabent, sent conscient, com amb la ciència, que mai estàs al final, que hi ha un camí per endavant molt gran... i que cada vegada s'intenta ser més real o ser més proper a la realitat. Sabem de dues maneres que mai seràs realment amb tota la realitat, perquè és molt complex. Doncs aquest camí cap endavant, que segurament ha de tenir en compte la història, segurament, no sé si per allò que es diu de mirar de no repetir... que ja és difícil això de no repetir perquè sembla ser que també hi ha aquests cicles i llavors acabem donant voltes com a la roda aquesta en la qual acabem fent una mica el mateix una vegada i una altra i pujades i baixades però segurament tenint en compte aquesta història però d'això és el que volia una mica parlar amb aquest títol de cinema utòpic del camí cap endavant És a dir, de quina manera podem, entre tots, anar construint, com deia l'Andreu, no esperant que ens ho construeixin, sinó des de la base, des de nosaltres mateixos, de cadascú, anar proposant coses diferents, coses que ens permetin veure que hi ha una possibilitat de fer coses que que no són aquelles que estan escrites i que ja sembla que ens hem de basar en això, sinó coses noves, directament crear coses noves, ser creatius en aquest sentit. Sí, però justament aquí hi ha la part interessant d'aquest cine, perquè resulta que aquest esforç de creativitat normalment xoca contra forces que no volen canviar. o que volen canviar però perquè tot segueix igual i suposo que ja veieu el Gato Pardo o sigui que moltes vegades realment jo trobo que és la part interessant d'aquest cinema i el que m'agrada molt de la reflexió que has fet al principi és això que dius has comentat alguna cosa així com a mi m'agraden les pel·lícules que d'alguna manera t'exposen al conflicte i llavors et fan una proposta trencadora no? Això està molt bé, però després hi ha pel·lícules que també t'exposen al conflicte i t'ho deixen a punt perquè tu pensis la proposta. Que això també a vegades, si està ben fet... Encara és millor. A vegades sí, no ho sé, no m'atreveixo a dir que sempre, però a vegades també et posen davant una proposta que dius, ostres... Aquesta proposta m'agrada o m'engresca, no? Parlem-ne més, no? Però això és... Jo penso que si algun director aconsegueix fer una pel·lícula que segueixi bé aquest esquema, fa una pel·lícula que té... Jo trobo que això està briladament aconseguit amb una famosa obra d'edat d'Alberto Lubret que es diu La bona persona de Sasuán. que és una... Bé, no explicarem la història, que és molt llar... Explica, explica. No, seria massa llar, no vull enrotllar-me, perquè penso que és... Ah, no. No, no. Jo la vaig veure amb la versió de la Núria Esper fa molts anys, molts anys, molts anys, i és la història d'una prostituta que vol deixar de ser prostituta, i llavors, bé, és que seria llar d'explicar. Però en un moment determinat es crea el conflicte entre què ha de fer ella, si ha de fer una cosa o l'altra, i tu vas veient tots els pros i contres que té la situació i a l'espectador se li deixa l'oportunitat que pugui decidir. Perquè tu no decideixes, sinó que ella mateixa, la mateixa prostituta, els planteja als espectadors què haig de fer. Haig de fer això? O haig de fer allò? I a mi em sembla que és la vegada en què això està més brillantment aconseguit. Però penso que no vull enrotllar-me. No, no, no. Perfecte, perfecte. És l'exemple que no hauríem trobat mai els altres, segurament. La bona persona d'estar jugant... Voleu dir que val la pena que parlem de bona persona d'estar jugant? Segur? Vull dir, doncs, no ho sé. Home, sí, amplia una miqueta més. A veure, és una prostituta que vol deixar de ser prostituta i que en un moment determinat els déus li donen uns diners perquè pugui deixar de ser prostituta. I resulta que aleshores ella es munta un negoci perquè no vol fer prostitució sinó que vol munta un estanc i amb aquest estanc, amb els beneficis que genera l'estanc, ella pot, diríem, sobreviure. Però, com que és molt bona persona, la gent del poble li demana, li va demanar un, li va demanar un altre, i ja, com aquesta persona, els hi va donant. I arriba un moment que no té un duro, és a dir, no té... I que el mateix negoci entra en crisi. Llavors, la forma de solucionar el problema és ella vestir-se del seu oncle, que no existeix, és ella mateixa, xuità, que és un fill de puta, si parlarem molt... I aquest senyor exigeix a la gent que els torni els diners que els ha deixat, i llavors, quan aquest entra a escena, doncs resulta que... I a mesura que va avançant l'obra de teatre ens en donem compte que la presència d'aquest xuità, d'aquest senyor que és un fill de puta, ha de ser cada vegada més present si vol que el negoci continuï i ella pugui seguir vivint del negoci. Aleshores, ella queda embarassada I clar, el moment que no pot dissimular que és el xuità a la vegada, llavors quan es troba amb un conflicte final, que no allargo per no allargar-ho més, doncs que ella està a punt de parir, que necessita els diners, que ha de fer de xuità, li pregunta al públic, dic, bueno, què haig de fer? i llavors es planteja el que deia l'Andreu deixa obert la pregunta perquè cadascú respongui el que faria i s'obre el diàleg perfecte jo tenia dues pel·lícules que són més recents d'una ja m'heu sentit a parlar tant que us tinc avorrits de fet avui ja n'he parlat que és la que dona peu una mica aquest raonament perquè per mi va encaixar completament amb la idea que jo tinc del que és proposar coses, proposar que ja tenim prou problemes que venen donats per l'exterior, per la natura també, entre altres coses les tempestes, les plagues, la plaga, estic parlant d'aquesta pel·lícula de nou... Doncs aquella pel·lícula ens planteja com podem lluitar, o no lluitar, ni tan sols lluitar, simplement reaccionar, actuar davant del que ja és prou difícil, que és la vida. És l'envelliment, és el procés natural que tenim de generació, de les coses. Doncs aquesta pel·lícula et dona eines, et dona instruments, et dona personatges que són prou amables... que són prou oberts de ment per tenir tots els problemes però al mateix temps acollir altres persones dintre de la seva feina per tenir-les dintre de la seva manera de funcionar i ningú queda fora d'això i tothom està tractat d'alguna manera, tothom té un espai, tothom té una persona que està per ella i que d'alguna forma... la cuida o la manté o li dona un espai perquè pugui treballar o perquè pugui divertir-se una nit de festa perquè estan fent el partit de futbol que també apareix una escena brillantment rodada tot s'ha de dir a la pel·lícula i que de cop estalla aquella escena i torna a estar la persona treballant en el camp allà lluitant amb el calor amb la tempesta de calor que no hi ha manera que pari aquesta seria una i l'altra és una pel·lícula que vaig veure aquest estiu fa molt poquet que es va estrenar el 2012 que també se n'ha parlat molt que és aquesta que es diu Silver Lining Playbook. Aquí, la part positiva de les coses, o el lado bueno de les coses, que és una pel·lícula en la qual, davant del que es considera un trastorn mental de la persona, doncs no, no passa res. Hi ha una alternativa al que és aquest trastorn. El que s'ha de fer és no pensar que sempre aquesta persona ha d'estar pendent d'una sèrie de medicaments per estar estable, sinó que es poden fer altres coses, que se li ha de donar un espai a la persona... perquè la seva malaltia quedi relegada dintre d'aquest espai positiu, d'aquesta manera de funcionar, d'aquesta il·lusió per fer una cosa nova. I a partir d'aquí, de manera utòpica, diria jo, perquè la pel·lícula en aquest sentit és molt utòpica, és possible que deixem de banda els estigmes aquests que sempre han existit. Una persona que té això, vigila, parta't una mica. llavors aquestes dues són pel·lícules més o menys recents i la que has dit tu doncs em semblava ja l'exemplar definitiu Joan i les dues que l'Andreu ha proposat a veure com s'encaveixen aquí Estava encantat escoltant-vos a tots dos m'ha semblat molt interessant Jo porto dues pel·lícules en les quals la proposta que fa el director és la resistència. Cal resistir, cal mantenir-se i cal continuar. Les dues pel·lícules en realitat tenen coses molt semblants i una d'elles és Gataka, d'Andrew Nichol, que és un director que va ser guionista també del show de Truman, i Això no ho sabia, no ho recordava. I Fahrenheit 451 d'en François Truffaut, que ja coneixem tots. Les dues tenen, a més a més, coses que... punts de connexió. I faig una explicació ràpida inicial, perquè Kataka és una pel·lícula que se centra sobre el control que vol fer diguem-ne, la societat en el seu conjunt, els governants, sobre els gens, la informació genètica. Volen seleccionar les persones en funció de la seva informació genètica i això implica control, control sobre la població. Seria la mateixa història que aquesta del Mundo Feliz, d'alguna manera. Seria això, oi? Sí, potser no tan extrema, perquè el Mundo Feliz és realment molt extrem, però sí, va per aquesta direcció. Els gens són unitats d'informació genètica. I Fahrenheit 451 és el control, no dels gens, sinó dels memes o dels memes. O sigui, les unitats d'informació cultural. Això és una definició que va fer un biòleg, els biòlegs, És que sou així, els biòlegs. Ell és biòleg. Jo soc biòleg. Un biòleg molt conegut que es diu Richard Dawkins. El gen egoista. El gen egoista, sí senyor. I va fer una definició de memes com les unitats d'informació cultural que es poden transmetre. Doncs bé, Fahrenheit 451 és el control sobre la cultura. a través de l'eliminació dels llibres primer fent els objectes que la població no aprecia que descarta que no interessen i després cremant-los i en aquest sentit són dues pel·lícules que són molt semblants perquè és el control de la informació una és informació genètica l'altra és informació cultural no és el control de la informació i com els personatges protagonistes es resisteixen a això a Gataca la resistència és es manifesta en un personatge que ell diu que no, que ell vol ser astronauta, que encara que no tingui el perfil genètic per ser astronauta, ell ho serà i posa voluntat i ho aconsegueix, finalment. També amb l'ajuda d'alguns personatges que van sortir a la pel·lícula. Ell tot sol no és el que l'aconsegueix del tot. Hi ha una col·laboració per part d'altres personatges que tampoc estan d'acord amb aquest control. I és... És la resistència que suposa aquest intent de control. I després, a Fahrenheit 451, el personatge abandona la societat, deixa la seva feina de cremador de llibres, per dir-ho així, i se'n va a... De bomber. Són bombers. Són bombers, sí. Per les persones que no han vist la pel·lícula, en aquest futur distòpic, els bombers no es dediquen a apagar foc, sinó a cremar llibres. Llavors aquest bomber deixa la seva feina de cremador de llibres i se'n va amb una societat resistent, amb un grup de resistents, que són els homes llibre, que el que fan és memoritzar els llibres per mirar de conservar aquesta informació. Aquesta idea és fantàstica, al final de la pel·lícula és brutal. A mi aquesta proposta de resistència és el que m'agrada. És a dir, que ens estàs parlant, ell deia que estava encantat de sentir-nos parlar, però sentia parlar l'Andreu, escolta, té mica. Doncs és a dir, que tu ens estàs plantejant dintre de dues narracions o dues històries distòpiques, tot al contrari de l'utopia, doncs com un pot resistir, que mai no havia pensat jo en aquesta relació entre les dues històries de Farenheit i de Gattaca, i trobo que és molt precís i molt ben pensat, la veritat. I ens estàs plantejant que l'utopia s'ha de trobar per força, ha d'estar dintre de la distopia, és a dir, hi ha d'haver personatges que... Evidentment, i que l'utopia va molt relacionada amb la resistència. I jo intentaria explicar als oients què és això de distòpia perquè s'entenguin més o menys el concepte. Sí, això és veritat. Igual que l'utopia tothom ja visualitza una societat perfecta i equilibrada i amb harmonia, la distopia seria el contrari. Seria una societat que potser pretenent ser harmònica i perfecta i tot això... acaba generant certes aberracions o certes distorsions que la fan absolutament criticable pels paràmetres de llibertat de l'individu en els quals estem immersos, evidentment. Hi ha una cosa també que m'agrada de les dues pel·lícules i és que certes aspectes de la direcció artística dels actors i de l'ambientació i del clima que hi ha a les dues pel·lícules són molt semblants. La fredor amb la que a vegades veus que la gent es mou a dins d'aquesta societat en la qual tot està controlat, aquesta contenció de sentiments... Tot està controlat, sí? Intenten. Intenten, perquè se'ls escapa alguna cosa, no? Se'ls escapa sempre alguna cosa. Si no, no hi hauria conflicte, també. Llavors, aquesta fredor amb la que a vegades es veuen obligats els personatges a moure per no manifestar la seva... les seves emocions o la seva resistència. Són molt semblants a les dues pel·lícules. I és curiosa perquè és una pel·lícula de l'any 66, 1966, que és la de la Julie Christie, la del Trifor, la del Fahrenheit 451, i l'altra és de l'àmbit recent, Gataca, que és del... 1997. Imagina't. Jo us volia parlar al voltant d'això que estem dient de l'utopia, de la distopia, d'un director, que el coneixeu perfectament, però potser no relacioneu diferents pel·lícules que ha fet perquè són molt diferents, però jo diria que és el director que més bé ha tractat el contrast entre la distopia... i l'utopia jo diria que va fer una pel·lícula fins i tot amb el temps he arribat a pensar que ho va fer a propòsit va fer la pel·lícula sobre l'obra de 1984 que és la distopia total és el punt en què tot està absolutament controlat no hi ha sortida possible de fet el personatge del John Hart si recordeu com acaba no cal dir-ho perquè és esfareïdor Claudica totalment Llavors, 1984, dirigida pel Michael Radford, i a partir d'aquí va dir, ja us he plantejat el que és la distopia. A partir d'ara us explicaré quines possibles solucions hi ha a això. Llavors és el director que per mi és el que està més a dins del que és el cinema utòpic que jo volia parlar. Michael Radford no és el de Shakespeare in Love? No, és el director d'Il Postino, el cartero i Pablo Neruda, una pel·lícula utòpica, absolutament, on dos personatges completament diferents s'entenen, es relaciona, un personatge superculte, que és el Pablo Neruda, va allà a un petit poble d'Itàlia, llavors li mostra al carter el ritme de la poesia, com està reflectida la natura. I l'altre també li ensenya coses amb la seva senzillesa... i a més a més va fer El mercader de Venècia, que és una pel·lícula amb l'Al Pacino, una cosa impressionant. I a més a més ens dona una visió a aquesta pel·lícula, que és una obra de Shakespeare, com sabeu, d'una situació utòpica també molt interessant, en la qual... l'home, la persona, més aviat, més que l'home, és el centre de les lleis d'una societat. I el que és més important de tot és preservar i protegir els drets de la persona. Això passava en una època determinada cap al Renaixement, Europa, Florència, i això d'alguna manera després va anar com va anar, diguéssim, i no cal que donem més apunts d'història, però van entrar una sèrie de factors per aquí, unes lluites ideològiques, un que es tirava per aquí, un altre que es tirava per allà... I llavors això va quedar molt anorreat, vull dir, molt fora del que seria d'allò. Llavors, les altres pel·lícules que ha fet no les domino massa, no sé d'allò, però em fa l'impressió que amb aquestes tres que jo he comentat és com si ens volgués dir, no sé si més o menys conscientment, la distopia és això, però tenim la possibilitat de plantejar coses noves. I veient el mercader de Venècia jo vaig pensar, escolta, això és una forma d'organització social molt vàlida, vull dir, al final... no és tan important el que digui la llei sinó el benefici que treguin les persones d'això que s'està fent doncs per aquí anava una miqueta la idea del cinema utòpic i més o menys hem donat alguns exemples la idea també que volem donar sempre aquí a Cinema Sense Condicions és obrir, deixar aquests punts suspensius perquè a partir d'aquí cadascú vagi trobant els seus punts utòpics també volia dir ja per acabar una mica tota aquesta d'allò per donar el tancament que de vegades no és tota una pel·lícula o tot un argument el que proporciona el cinema utòpic. De vegades en una pel·lícula una pincelladeta, un puntet, en una pel·lícula, en un llibre, et deixa sobtat. Dius, home, tota la pel·lícula potser no és especialment interessant, però aquest punt concret que m'estan dient aquí és una proposta molt interessant i que és com per apuntar-se-la i dir, mira, cinema utòpic, això apareix en aquesta pel·lícula, això en una altra. I no estaria malament fer-ho com a exercici si d'aquí a uns anys tornem a fer... cinema utòpic segona part com les produccions aquestes de Hollywood ja tenim la setmana vinent la setmana vinent tenim la pel·lícula del mes que és una pel·lícula jo encara no he vist però que tinc moltíssimes ganes de veure perquè tothom en parla que és Boyhood una pel·lícula del Richard Lineker i que s'ha fet ha guanyat premis Linklater que per cert em preguntaves Jaume això de Boyhood vol dir infància Boyhood vol dir infància ja hem posat un altre títol com es diu en castellà no sé què de la vida l'essència de la vida però Boyhood és el títol original infància infantesa Tothom diu que és una pel·lícula extraordinària. Han passat 12 anys en el rodatge i els mateixos personatges comencen 12 anys abans i acaben 12 anys després. És a dir que una cosa realment excepcional. Es passava també als festivals d'en Sebastián com a pel·lícula d'aquelles en una secció que no era de competició ni de res. Perles, em sembla que és una cosa així. Vull dir que veritablement és una pel·lícula destacada i aquí els cinemens de condicions la tenim com a pel·lícula del mes. La setmana que ve. Estem a partotes. Andreu, et veiem poquet, però quan et veiem, tela, el que ens dones, el que ens proporciona. Llueix això, llueix. Moltíssimes gràcies a l'Andreu, a tots, i ens veiem la setmana que ve. A reveure. Fins demà! Fins demà!