Scorsese primerenc i “l’Alícia ja no viu aquí”: música, tècnica i lectura del film; L’Alternativa (31è) a Barcelona; Aula de cinema sobre muntatge i temps

Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern. El programa d'avui ha estat enregistrat, avui mateix, a l'espai de treball d'Anastasi Rinos al barri de Gràcia. Posteriorment, l'enregistrament rebrà el tractament professional per a la seva difusió per antena per part del nostre company Jan Hernández. Dit això, ens disposem, l'Anastasi Rinos i Pep Armengol, a comentar en primer lloc la pel·lícula escollida com a clàssic de la setmana. Per l'Anastasi Rinos, que ens presentarà també el tema musical que, com de costum, obrirà el programa. Un tema del film de Martin Scorsese, de 1974, Alicia, ja no vive aquí. Anastasi, tens la paraula, endavant. Molt bé, Pep, merci. Escolta, bueno, sí, sí, Alicia, ja no vive aquí. Començarem per la seva música. Hi ha alguns temes musicals, tots ells són cantats i tots ells els canta, els que són cantats els canta l'Alice, el personatge de la pel·lícula, la protagonista de la pel·lícula, la protagonista absoluta i màxima, que és Laris Hyatt. Hyatt com els hotels, és igual que els hotels. Aquest és la superactriu Ellen Burstyn, que després en parlarem una miqueta d'ella, perquè és tremenda a nivell d'historial, i també en aquesta pel·lícula està tremenda, i això li va valdre un Òscar, precisament. Hi ha una escena en la pel·lícula, en el minut 15, en què ella s'asseu... I val dir una cosa, que guanyar un Òscar a 1974, que després ja parlem de les pel·lícules, hauria de ser difícil, hauria de ser una gran interpretació. I ho és, i ho és. I ho és, com veureu. Llavors, el tema és que a partir de l'inici de la pel·lícula té una entrada, després en parlarem una miqueta de com va tot això, però al minut 15 de pel·lícula, ella, buscant-se la vida, va a un bar i en aquest bar demana que la deixin tocar com sigui. Doncs finalment aconsegueix tocar en aquell bar i li posen, enmig d'una barra circular, li posen un piano. Aquest piano que té una curiositat, i és que encara que és un piano convencional, un piano no de cua, sinó un piano d'aquests que es tenen a les cases, a vegades un piano de paret, sona com un piano elèctric. És a dir, aquí hi ha una mena de trampa que fa la pel·lícula, cosa que no entenc gaire, perquè a més ella canta certament en directe, per tant, no entenc gaire què hem fet amb aquest piano. Però ella canta el so que sona realment, curiosament no està massa ben pres, i el treure, l'estreure, on m'he quedat una mica així, una mica enyof, ja veurem com sona per la ràdio, jo l'he intentat arreglar una miqueta, i és un tema que bàsicament arrenca amb un bonic tema de tota la vida d'aquests estandars americans, que és el where or when, però d'aquí se'n va a un altre tema intermig, que ara no recordo el títol, i no ens hi cansarem, i acaba amb una mena de over the rainbow del MAC-2. És a dir, són tres temes lligats, és un pupurrí, i que ella lliga magníficament, i que penso que és interessant que l'escolteu. Dura exactament un minut i mig, que és el que ara escoltareu. It seems we've stood and talked like this before. We looked at each other in the same way then, but I can't remember where or when. The clothes you're wearing are the clothes you wore. The smile you wear smiling, you wear smiling thin, but I can't remember where or when. When you're alone, who cares for starlit skies? When you're alone, the magic moonlight dies. At break of dawn, There is no sunrise When your lover has gone with the wind Just like a leaf that has blown away Gone with the wind My romance has flown away Just like a flame Love burned brightly Then became An empty smoke dream That has gone Gone with the wind Thank you. Aquest tema ens posa dintre de la primera època de producció de Martin Scorsese Parlar de Martin Scorsese no és gens de fàcil i es necessitarien tres programes per poder fer un mínim d'aproximació a la figura d'aquest director americà. Hem de tenir en compte, per exemple, unes dades així per situar-nos ens diuen que Martin Scorsese porta més de 60 anys de carrera cinematogràfica amb els que ha rebut 19 premis importants dels grans ha fet 129 pel·lícules 10 d'elles amb un pressupost superior a 100 milions de dòlars això jo no tinc les dades però crec que no hi ha cap altre director que ho pugui presentar una plantilla com aquesta tan impressionant. ha col·laborat també amb 10 sèries i ha rebut amb la seva carrera fins ara perquè està en actiu fins a 87 nominacions. Bé, llavors estem en la primera època en 1974 amb Alicia ja no vivia aquí després parlarem i analitzarem la pel·lícula però ara dir-vos una mica el personatge el director independentment de com van ser els seus inicis ell va treballar a les ordres de Roger Corman el gran productor i director de cinema independent admirava era un gran admirador de John Cassavets com a director i com a actor també va col·laborar amb Paul Schrader director i guionista que van treballar amb els dos aspectes i després és un home que al llarg d'aquestes sis dècades ha tingut una preferència per mantindre tot el temps que ha pogut un equip artístic i així per exemple actors com Robert De Niro Herbert Keitel Leonardo DiCaprio Joey Pesti Al Pacino han estat sempre acompanyant amb ell en diferents pel·lícules i fins i tot en diferents fases de la seva carrera influències amb el cinema europeu les influències que va rebre Scorsese es poden notar amb Antonioni Berman Bresson Fellini Rossellini i Dreyer amb el cinema americà ell ha reconegut sempre la seva admiració per Orson Welles Cidadano Kane Stanley Kubrick 2001 Hitchcock Vèrtigo John Ford Centauros del Desierto del cinema mundial ell és un enamorat de Kurosawa de Michael Powell i Ermerich Pressburger de Kenshi Misoguchi i Sakhiat Rai és a dir com podeu veure tenim aquí un home que té uns fonaments artístics importantíssims a part d'això ell ha conreat jo diria tots els aspectes del que és el fet cinematogràfic davant de la càmera a darrere perquè moltes vegades també li ha agradat participar en algun moment fer una una incursió una mica al risc o hasta una mica de més llarga sí en aquesta pel·lícula de fet apareix en un moment apareix hi ha una cosa també que aprofitant que estem parlant d'ella així una mica amb el que és els seus fonaments per mi hi ha un llibre de referència que és Martin Scorsese un recorrido personal por el cine norteamericano editoriat editat per ACAL Editores que està escrit pel mateix Scorsese i per Michael Henry Wilson jo crec que parlar o interessar-se per l'obra en profunditat d'ell s'ha de fer una mica forçosament passant per aquest llibre jo davant d'aquesta exposició tan rica diguem del personatge del qui és el director poca cosa més afegit més que les seves pel·lícules una mica prèvies a la que ens ocupa avui que és l'Alícia ja no viu aquí que és com m'agrada dir-ho a mi en català si s'ha de traduir en català hem de dir l'Alícia ja no viu aquí en català ja sabeu que posem l'article per davant no podem dir Alicia ja no viu aquí no l'Alícia ja no viu aquí és una pel·lícula que està en el 74 està després d'haver-ne fet 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 és a dir que en porta 12 ja des de Vesúvius 6 el 1959 que ningú la coneix una pel·lícula pràcticament desconeguda d'ell o que fa una noia tan maca com tu en un lloc com aquest que sembla la pel·lícula de Madrid però que no ho és és una pel·lícula madrilenya de l'època és del 63 no es tracta de tu Murray és del 64 comença a fer els seus primers germàtratges diguem una miqueta més coneguts com el New York Milton Pot el Qui pica la meva porta els assassins de la lluna de mel en el 67 escenes de la ciutat el 70 el tren de Berta el 72 Mals Carrers els famosos Males Calles Bad Streets el 73 i Tau America el 74 i apareix a mi Berta Bosch és Bòscar Berta és una pel·lícula que em va encantar i també i també és una pel·lícula i no va tindre massa d'èxit no sobretot de públic és possible és possible però era una pel·lícula de viatges on el tren era molt important en aquest cas una tren més que una un estit a partir d'aquí ja venen tots els meus coneguts amb el David Carradine entre altres tens raó a partir d'aquí ja venen a partir d'aquesta pel·lícula que ens ocupa avui ja ve Taxi Driver New York el de Revals Torro Salvatge el rei de la comèdia Hawkenoche els colors dels diners l'última tendència d'aquesta història és Nova York perquè ve una mica per on va la cosa el Cabo del Miedo que ara en diu que se'n fa una versió de sèrie precisament aquests dies l'edat de l'innocència casino Kundun el limit Gangs of New York l'aviador infiltrats Shutter Island la invenció d'Hugo el llop de Wall Street silenci l'irlandès i els assassins de la lluna és a dir que realment ja veieu quina i afegir més a més això que el Pep ja ho deia i ho apuntava que és un home que no solament fa cinema sinó que parla de cinema li agrada molt parlar de cinema en el seu llibre òbviament però també que té una mena de de de de sèrie diguem en la que parla de cinema és una sèrie que fa tot un repàs de la història del cinema de dalt a baix és a dir és un home del cinema que i a més s'ha preocupat especialment i ha format part d'un un grup de gent que han volgut preservar el cinema com a com a físicament és a dir que per tant està participa d'una associació en la que es treballa la preservació del cinema com a com a objecte diguem en aquest cas dels negatius i del material bé parlant de la pel·lícula estem parlant d'una pel·lícula que no sembla d'aquest director realment és una pel·lícula tothom ho diu que semblaria de molts altres directors però no d'ell el que passa és que això ho pots dir a posteriori quan la va fer òbviament es va insertar dintre d'un tipus de cinema que era possible en aquell moment jo penso que amb una gran per altra banda originalitat qualitat i nivell quan veus la seva filmografia sí que s'observa alguna pel·lícula d'aquestes que hem dit i ara no en treu en detalls en què ja apunta alguna cosa més alguna història més personal més en la línia del dia a dia de la quotidianitat com en aquesta no deixa de ser una història quotidiana tremenda però una història quotidiana la que li passa a l'Alícia hi ha un apunt sí en aquest punt que estem que de cara als nostres oients també sí els fidels recordaran que fa pocs dies vam tindre una pel·lícula de Bernardo Bertolucci la Lluna sí com a pel·lícula de clàssic de la setmana sí bé en certa forma són dues rock movies entre mare i fill sí sí sí que és veritat que una va per una banda i una altra per una altra o sigui salvar les imatges però és curiós la coincidència una escapada un buscar-se la vida mare i fill mare i fill sí perquè efectivament clar determinar no et vaig a contradir però determinar que una pel·lícula és una ruenmóvil i tal en què partida quan matratxa podem dir que vagin amb cotxe és necessari per dir que és una ruenmóvil jo tinc més que res la sensació és una pel·lícula de viatge aquesta és una frase una miqueta potser padant de viatge iniciàtic de dos personatges i ho és i en aquest cas és veritat com de dues relacions tant a la luna com en aquesta són dues relacions mare i fill molt diferents però molt íntimes i molt fortes i mares cantants i mares cantants és que tens raó en canvi a mi també tens raó segur però també a mi m'ha recordat d'allò dels rayos gamma sobre les margarites de Paul Newman de Paul Newman és una pel·lícula que automàticament me la recordava és una mare en allà molt desgraciada una dona terriblement desgraciada molt apretada per la vida i en aquest cas també Déu-n'hi-do et diré una cosa el context és més similar és més similar al de rayos gamma que no l'altre perquè l'altre és més clar el mateix Bertolucci l'acte es desvia i ens en den cap a una altra el potent rom trobar set paralisme perquè realment les coses ho deia perquè fa una setmana o dos la vam fer molt recentment les rayos gamma també la vam fer perquè ja fa més temps també bé doncs una vegada estem aquí jo de la pel·lícula m'agradia extreure una mena de de frases sinó de conceptes que per mi defineixen molt bé la pel·lícula jo en tinc dos denotats i són meus no han sorgit a vegades fent investigació sobre el film surten coses que diuen això està tan ben vist que sóc incapaç de superar-ho i ho haig de copiar i ho dic i a vegades no cites la font però ja se sap que la gent no pot saber que és d'algú altre i en aquest cas no i no és per atribuir-me un mèrit sinó que per mi crec que defineix molt bé el personatge de l'Alícia per mi l'Alícia està entreguint el concepte de mare coratge de mare coratge la madre coraje famosa i tal que aquesta és una mena de missió que buscant com explicar-ho tothom coneix l'obra de Brecht però ningú sap potser o tothom o molta gent coneix l'obra de Brecht sobre la mare coratge i els seus fills que és com es diu l'obra original però l'aluminació ve d'un personatge d'una novel·la picaresca del segle XVII i Brecht de fet va veure d'aquesta obra en la que s'explicava un personatge d'una mare capaç de tot com tal de tirar endavant una família i es va basar aquest personatge per crear el seu de l'Anna Firling amb el sobrenom d'Anna Firling amb el sobrenom de mare coratge que és el que va donar el nom a la seva obra per tant el personatge mare coratge per mi defineix molt el que és aquesta Alicia en aquesta pel·lícula és una mare coratge una dona capaç de tirar endavant els seus fills com el seu fill en aquest cas com sigui i a més a més inaccessible al defalliment al defalliment al defalliment perquè realment el fill mateix que no és precisament una perla la posa en situacions molt difícils i humilants de vegades però ella sempre es sobreposa i a més a més amb una cosa amb una actitud vital impressionant molt impressionant i que està a més a més amb una actitud que fixeu-vos que és el 74 això ja fa molts anys i en canvi podríem parlar que és una dona empoderada una dona empoderada que entén molt bé quina és la seva funció i quina és la relació que hauria de tenir amb els homes que no l'ha aconseguit tenir fins ara perquè ella es considera que els homes l'han enganyat i l'han arrastrat de ser d'una manera que no li agrada i ho diu en algun moment ho verbalitza però bé com a mínim ho té clar que ella vol anar pel seu camí a més en una de les primeres feines hi ha un dels empleadors que li diu posis allà que li farem unes fotografies i tal no de perfil diu escolti jo canto jo no vinc a serpicopes tot i que després ja veureu que ha de fer una mica de tot es troba en situacions bastant dures però és una mica una forma també de marcar la seva dignitat de dona l'altra cosa que a mi també m'ha marcat la pel·lícula i aquesta no es pot ni concebre com una és una frase per mi és una lliçó i també és meva és una lliçó de com es pot ser feliç en els intervals d'una vida miserable és a dir com pot ser que aconsegueixis la felicitat en moments en estones en mig de una vida que podria ser i que és de fet miserable això és molt bonic molt ben vist ben vist això em sembla que és interessant de partir d'aquests dos punts per saber la pel·lícula la pel·lícula que val que és sobre aquests dos eixos que has dit tu la veritat és aquesta molt bé molt bé agraeixo haver-la haver-la encertat no, bueno us recomano que la veieu perquè a veure no és una també ho tinc a dir no és una pel·lícula d'aquestes complements no, no és una pel·lícula que requereix una capacitat d'encaixar perquè la la protagonista té que encaixar molt i llavors l'espectador se'l sotmet també una violència de tot tipus i moltes vegades tu tindries una reacció que li demanes a ella a la millor però bueno s'ha d'arribar fins al final a partir d'aquí bueno quedaria una mica explicar la història la història és aquesta dona Ellen la que és interpretada magníficament per la que és una mastressa de casa i mare d'uns 35 anys de fet ho diu ella en la pel·lícula que en té 35 i que tot i que té por terrible por de la persona que viu que és el tal Donald i que està constantment malgrat l'apocalité precisament potser per l'apocalité intentant comploure'l però que finalment arriba el que havia d'arribar en aquesta pel·lícula que és que Donald mor i això la deixa en situació amb el col·laire mor en un accident laboral en aquella època ella no treballava de res i en canvi Donald és el que portava els diners a casa per tant es troba absolutament devastada en tots els sentits el Donald curiosament és conductor de l'empresa Coca-Cola porta i més a més avui he pensat de l'accident que veiem en un moment determinat que s'ha produït a posteriori una vegada ella ja sap la notícia d'aquella mort amb totes les Coca-Coles per terra i el camió tombat i tot plegat penso que avui aquest pla no no s'hi ha rodat l'empresa Coca-Cola no hauria permès associar la seva marca en una cosa d'aquesta manera el que passa també és que alguna vegada que surten menjant a casa la beguda és Coca-Cola la beguda és Coca-Cola per això en aquest cas inclús potser va pensar Coca-Cola que estava fent un favor a la marca avui en dia ens ha tornat molt primmirats i segurament no hauria deixat que s'associés sí, segur llavors clar què passa que l'Alice té poques habilitats laborals com la de tantes dones en aquella època que no sigui portar la casa òbviament i el que sí sap és cantar una mica és el que deies tu i com que sap cantar decideix és que ella anirà a l'únic lloc on ha estat feliç que és on va néixer que és a Monterrey Califòrnia i allà on ha nascut que és a Califòrnia vol tornar a aquesta localitat de Monterrey perquè ells recorden allà haver estat feliç segurament perquè tots recordem amb felicitat els primers anys de la nostra vida i a ella també li passa igual i a partir d'aquí surt d'una casa és on viuen ara que és a Socorro ni més ni menys que el poble es diu Socorro a Nou Mèxic i surt amb el seu cotxe tirant cap a Monterrey aquesta és la idea i d'aquí ve evidentment el fet de pel·lícula de road movie en el sentit que gran part de la narració està passa dins del cotxe amb el seu fill al costat anant amoniada Sí també seria una mica la recerca de la seva Ítaca també evidentment és un destí és un destí és un destí és aquell paradís perdut que ella tenia i que ara ja sap que ja no es trobarà però el que s'hi pot trobar està en el seu imaginari està en el seu imaginari i d'això és impossible de fugir i clar la realitat és que sí que ha de trobar és feina i a partir d'aquí fa aquest periple que deia el Pep que va donant voltes per una sèrie de locals que per sort als Estats Units existeixen que és en els bars o en certs tipus de restaurants i tal hi ha espais de música i allà es pot cantar ella va topar d'entrada amb un que no té ni piano i que li va repetir el protagonista és que no tinc piano és que l'única resposta que té és aquesta però finalment van al costat amb un local del costat i els hi deixen el piano i tenen piano i ella pot cantar el tema que heu sentit al principi del programa que és aquesta mena de pupurri de tres temes diferents que ha sonat com ha sonat però que d'alguna manera ella demostra que és una cantant justeta però que bueno no seria diguem una cantant important però sí que d'alguna manera es defensa i veu és que és l'únic amb el que es pot defensar a partir d'aquí acaba parant a un lloc que per mi potser és l'eix el punt central el moll de l'os de la pel·lícula que és el restaurant de Mel and Rubies Dinner a Toxon a Arizona i hi ha la curiositat que per anar cap on ha d'anar anar a Toxon és un error és a dir no és la direcció normal que hauria d'aprendre a nivell de cerratera però això és una anècdota la gent no agafa el mapa per mirar si veuen estar fent un recorregut normal o no i llavors ara allí sí que penso que la pel·lícula comença a agafar tot el pes perquè ella que és una cambrera també fluixeta entra en un ambient en què hi ha el Mel que és el propietari i cuiner diguem de l'establiment que és aquest actor que en aquest moment no en ve el cap que és un home ja amb certa edat i amb una credibilitat i amb una força tremenda és aquests actors que tenen aquesta presència una presència molt important la cambrera Flor que és la la no recordo el nom d'ella ara Diane Diane Diane Diane Diane que és una actriu realment que l'hem vist en altres coses i que és molt interessant i que és una dona descarada i que va aixist és verda enmig del local i inicialment molt poc apreciada per ella mateixa és a dir l'Alícia amb ella no s'hi entén perquè l'Alícia és una dona dintre de tot discreta en la vida social i per tant no està acostumada a aquestes procacitats al mig del local i després hi ha la cambrera vera que és ingenua i tímida és una pobra noia com el reclutapatoso com el reclutapatoso una mica si tens raó tot li cau però una mica limitada potser una mica limitada Alma de Càntaro també exacte tindria tota una sèrie d'excepcions així sí no de l'Alícia exacte no oblidem que l'Alícia amb tot això abans d'arribar a aquest local ha passat unes experiències terribles primer el seu fill que dèiem el Pep que és un nen absolutament difícil un nen llest un nen brillant realment però precisament per lo brillant que és li fa la vida impossible perquè esclar l'està ficant constantment amb trampes amb xistes que li explica que ella ha d'entendre que ella es complica molt complicat tot i un nen rebel un nen rebel i pesadet entre cotxe i cotxe en les parades aquestes en què es troba normalment en motels perquè esclar el que no són llocs de treball són motels no tenen casa van vivint en motels quan vas a un cotxe no tens casa i una de les trobades que estem oblidant o que estic oblidant jo és l'envalvent que és el Harvey Keitel que és un tio molt més jove que ella en aquest moment el Harvey Keitel era jove i que aparentment és un tio encantador estupendo que ella se n'enamora diguem se n'enamora o se les fascina una mica amb aquesta joventut tenen una història d'amor que acaba diguem que té el seu final feliç diguem però que finalment té un final super infeliç quan ja veureu apareix la ex la dona no l'ex la dona d'aquest home i crea una escena una doble personalitat que ell no ha confessat fins ara i a partir d'aquí ve una de les escenes més bèsties que hi ha vist en cinema en aquesta època segur és a dir és una escena molt violenta en què Harvey Keitel es veu que li va sortir tota la cosa que podia tenir de mala llet personal per poder fer l'escena perquè realment actua amb una violència verbal i física contra la seva dona i contra la pròpia Alicia que realment sorprèn a més de la pel·lícula això després és en el local aquest diguem en què està ara treballant aquest restaurant en què ella coneixerà el que intuïm que serà l'home que podria ser aquest sí que l'encert el candidat el candidat que és precisament el Chris Christopherson que mira celebrarem també aquí no celebrarem sinó que commemorarem una mica l'homenatge que la Fabià li vam fer l'altre dia de la seva mort que va ser fa un parell de setmanes però en cap potser no vam comentar aquesta pel·lícula potser no vam comentar potser no vam comentar i deu ser de les primeres que va fer és de les primeres està molt jove i la veritat és que està molt bé és un personatge entranyable és que és un personatge entranyable en aquest cas això fa que l'actor també pugi els actors a vegades pugen quan el personatge és molt bo i en aquest cas el personatge és molt bo sí, perquè la Harvey Ketel és que realment és repugnant repugnant això no és la pitjor que tot però en aquesta manera es converteix en molt bé a partir d'aquí ella veu que potser la vida li ofereix una perspectiva millor i per tant millorarà la seva elecció que va fer en el seu dia de Donald com a marit que va ser terrible i a partir d'aquí comencen a tenir una relació el nen també amb el personatge del Cristó el Cristó perquè li donen els cavalls i li donen l'oportunitat de portar-lo al ranxo i pujar a cavall entra en una relació molt maca a més penso que és molt interessant jo penso que en el restaurant i en aquesta zona de la pel·lícula es proteixen les escenes potser més interessants com les classes de música que li dona el Cristó a la sonora del nen amb la guitarra sí aquesta inicial no amistat perquè ella no vol de l'alícia amb la flor que s'acaba acaba girant i les històries quan giren del revés és quan agafen força i en aquest cas la història quan gira del revés és que elles tornen de cop ella veu que la flor és una tia collonuda i que la flor ha de ser la seva amiga aquella amiga que ja tenia en el poble per socorro la recuperarà ara en el personatge de flor cosa inesperadíssima perquè en principi li queia fatal això és molt interessant això és molt mato perquè de vegades a la vida tots tenim de forma deliberada o no un personatge crossa que ens acompanya i al que recorrem sovint quan volem tindre o compartir una intimitat aquesta primera va cobrir la seva primera part de la vida quan ella estava amb el camionet de la Coca-Cola i aquesta altra com tots ben dit és el centre de la pel·lícula el restaurant aquest una mica de carretera jo per mi la pel·lícula l'heu de veure tindreu dificultat en veure-la i a vegades en se sap dir-ho el Pep i a mi no trobar el d'allò hi ha l'opció que el Pep ha escollit que ha trobat que és la d'aquest cas la Filmoteca de Catalunya té en un apartat diguem-ne on hi ha la llibreria i tot això hi ha també lloguer de pel·lícules i tenen pel·lícules tan estranyes de tenir com aquesta perquè no és una pel·lícula que es trobi fàcilment no no perquè per exemple jo vaig anar en primer lloc a consultar la xarxa de biblioteques sí em donaven set dies com per aconseguir-la però és cert que tindreu dificultats en trobar-la a vegades la xarxa diu on es poden veure els pel·lícules en quina plataforma en diu dos ara no recordo exactament ni per no dir-ho equivocadament quines són però en diu dos de minoritàries no són plataformes que tothom té per tant tindreu certa dificultat en aquest moment nosaltres tampoc no les teníem i hem pogut m'oblidar hi ha una cosa que m'hauria de dir que comentessis fins i tot l'aspecte tècnic i el que representa en aquell moment perquè després ha sigut utilitzat no d'una forma obsessiva però jo l'he vist amb altres directors importants que és a l'inici monocromàtic home bueno sí més que monocromàtic seria sí es podria parlar d'un monocrom perquè a partir en queda tot tenint una llum baronja taronja vermella o taronja vermella a mi m'ha recordat molt és una sequència d'obertura que està dissenyada com homenatge al MAC-2 és a dir la idea era anem a fer un homenatge al MAC-2 és la pròpia Alicia Petita se suposa que és ella de petita l'Alicia protagonista quan tenia uns 12 anys aproximadament que va caminant corrent caminant i corrent per un camí i porta a la mà una nina i algun altre objecte que a mi això em va portar a la pel·lícula de la la nit del caçador ah exacte la pel·lícula és la nit del caçador que a mi també me l'ha recordat una mica fet de que la nena porti una nina a la mà sí encara es marca molt en la pel·lícula la nit del caçador aquest fet de la nina i tot plegat i l'envien aquest una mica de conte Fabi que deien els americans Fabi com de conte de fades em va recordar també la nit del caçador té aquest look molt com de conte la nena pel camí és una entrada molt especial potser ell també pensava en Alicia en el País de les Marailles no, no, segur segur que hi havia pensat Alicia, Alicia Alicia hi ha la consciència de noms sí, sí hi ha la consciència de noms i realment té molta força i té molta gràcia aquesta entrada realment en la pel·lícula també la té a la sortida també la té a la sortida això que el programa de sortida que és un pla de final que l'Alice l'Alice i el Tommy el fill es diu Tommy que no m'he dit fins ara caminen junts cor a un carrer al mig de la ciutat com una mig carretera mig carrer van caminant i de fons hi ha un gran cartell que diu Monterrey no és que estiguin a Monterrey està sortint del lloc on estan però realment apareix Monterrey com una mena de títol de final de final que van a parar allà això que no estava previst la vida està plena de sorpreses i en el cinema també va ser el director de fotografia que en el moment de localitzar on voldria d'aquest plano d'ells dos caminant el Ken Wakeford que era el nom del director de fotografia li va dir he trobat el lloc estupendo i quan és que s'hi arriba el lloc i li diu mira aquí posem la càmera veu que allà hi ha el rètol que posa i va dir ostres es va sorprendre perquè el director de fotografia li havia fet una mitja broma perquè no li havia dit que trobaria un rètol amb el nom de la càmera una localització que no té preu no té preu però imagina que hagués hagut de col·locar-lo i també hi ha una cosa bé hi ha un equip potser maturo perquè si vols em volies comentar alguna cosa de coses de tipus tècnic o de lo que sí a veure en el cinema no concretament en aquesta pel·lícula sí sí que en les sis dècades de cinema d'escorcese jo diria que hi ha unes unes qüestions tècniques que es van repetint succeint i a vegades es compaginen dintre d'una mateixa pel·lícula com és l'ús de la càmera lenta sí el congelar congelar fotogrames sí és cert plans seqüència sí que això naturalment són adquisicions que ell ha fet de tots aquells referents que hem comentat abans els travelings sí el traveling compensat o efecte vertigen vertigen sí que aquesta és una una fórmula que no és gaire corrent en el cinema traveling a un zoom out és a dir que creix el fons de la imatge va creixent el paisatge de fons mentre la càmera aparentment s'està allunyant dius com està creixent allò si està allunyant no és és un efecte que s'ha de fer això ho havia fet amb vertigen amb el Hitchcock i ho havia fet el Orson Welles amb Ciutadano Kane també també tenim també un estil realista i expressionista que aquí ens podríem anar cap a John Ford de Centauros del Desirto i també podríem anar cap al cinema europeu de Dreyer és a dir Bresson Berman és curiós com un home que fa un cinema tan americà sí de model teòricament té uns referents molt potents arrelats amb el cinema europeu més autènticament europeu també i això és potser el que li dóna president la força i la solidesa en el seu cinema sí jo crec que sí està basat en aquest tipus de casos no en la pel·lícula no es donen tant molts dels efectes que has parlat en aquest cas de muntatge o de postproducció no es donen tant perquè era una època molt primera i sí que hi ha el tema el travelling que em va semblar curiós que ja el juga i que el juga després en moltes documentals d'ells sobre concerts de música saps que ha fet molts concerts de música i té la pel·lícula famosa el The Walls el Valls que és una pel·lícula sobre un grup que estava desapareguent que era una meravella i que estava rodant diverses càmeres i tal i els ells transicionen normalment d'una càmera a l'altra amb aquests concerts i amb altres coses que ha fet de videoclips i ell ha fet de tot publicitat fins i tot de Freixinet no ho oblidem va fer un anunci de Freixinet en el Liceu bé ell aquí utilitza aquest recurs precisament a l'escena d'ella tocant el piano que hem sentit el tema abans és a dir la càmera com que l'espai de la barra és aparentment mig circular ella el que fa és un travelling circular la càmera va passant per l'esquena de darrere de la gent que està asseguda a la barra i la va descobrint i tapant a ella successivament és com si haguéssim unes pauses en què està tapada molt curtes però uns espais en què la veiem i sempre està cantant i a vegades aprofita el moment que passa per una esquena per transicionar a un altre plano diferent fa un tapat que es diu una fosa natural a negre i d'aquí passa a un altre plano que està en una dimensió diferent si estàvem en pla una mica general passa a un plano més proper i això és un efecte que ell fa molt a moltes pel·lícules juga molt perquè això ho troben les pel·lícules documentals sobre música però també el que s'ha de comentar és que l'estil documental és molt important dintre del cinema d'escorcés i de fet com tu has dit ell va a treballar bastant el tema documental i tant i tant en ha fet i en ha seguit en tota la vida després hi ha l'ús de les storyboards això és una cosa que també és molt interessant perquè moltes vegades els ajuda molt a tot l'equip de producció oi tant és tot un tema que acabes de treure ara un dia el podem desenvolupar sí perquè l'història i borca la gent crec que avui en dia tothom sap o pot saber que és aquella historieta que es dibuixa de plano a plano com serà cada plano és clar d'una utilitat brutal hi ha directors que sistemàticament utilitzen mira Fellini per exemple que sabia molt de dibuixar ho feia i el cinema americà utilitza i el cinema americà molt també el mateix Orson Welles Orson Welles dibuixava molt bé i feia servir molt llavors una mica per explicar als actors sobretot però també a tot l'equip tècnic a tothom a tothom a tothom perquè clar l'il·luminador el decorador sobretot el decorador se va a què es veurà en aquell quadre quina mida té el plano per saber si hauré de posar el director de foto més mobles o menys mobles de veurem finestres o no es van finestres demanant després que el director acabi d'explicitar-ho però en realitat l'història si es fa ben fet dona moltíssima informació i a més a més l'explicació la profunditat de camp és que hi ha coses que són vitals i ell li ha utilitzat molt l'història igual i després hi ha una cosa com ultimàtia són molts els temes que hagi tocat però la importància de la música amb Escocese que hi ha un crític americà que va arribar a dir que en realitat les seves pel·lícules no tenen un supervisor musical perquè el supervisor musical de les seves pel·lícules és Martin Escocese és veritat fins a aquest punt arriba a ser important tens raó tens raó és que Escocese és un el tema de la música jo penso que Escocese en el fons és un roquero és un roquero encara que li hauré molt tipus de música diferent ell és un roquero hi ha directors que se'ls nota el tema que porten a les venes porten un roquero i ell porta un roquero dins és a dir d'alguna manera per tant és un home que li agrada profundament tota la música però que té una música agafa molt el trem diguem de la pel·lícula a base d'utilitzar la música adequada a veure deixem la pel·lícula d'Escocese sí però no deixem Escocese perquè com heu vist té tantes pel·lícules tornarem i perquè hi ha tants clàssics que poden sorgir de la seva filmografia sí que forçosament haurem de tornar i d'altres som jo recordo que no fa massa vam parlar d'ell sí a torn a torn de l'última pel·lícula que s'ha estrenat aquí el 2023 crec els assassins de la lluna sí senyor en vam parlar en vam parlar força per mi una gran pel·lícula per mi també per mi també molt bé llavors deixem-me això aquí i hi ha un un element de rabiosa actualitat que tenim ara a Barcelona i és que del dia 14 de novembre al 24 el nostre programa cinema sense condicions estem acreditats com a premsa de ràdio en el 31è festival de cinema l'alternativa festival de referència inevitable si es parla de l'entrada del cinema independent d'arreu sobretot l'americà a casa nostra Barcelona el cinema de Catalunya els cinemes de Catalunya i a la resta de l'estat fins i tot m'atreviria a dir perquè sense aquesta captació aquesta tria que es fa i després recollir el més important del que s'ha pogut veure per allà als altres festivals d'aquest tipus del món i portar-ho aquí és el que fa que distribuïdors d'aquí es fixin en pel·lícules i documentals que creuen que poden ser importants i gràcies a això els podem anar veient i també les plataformes els van incorporant bé el festival es va presentar en premsa un dia abans el 13 a la seva seu central que és el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona té com auxiliars dos cinemes més on es fan projeccions com a extensió del festival que són la Filmoteca i el Cine Maldà precisament en el Maldà es farà la Cluenda la Pílula de Cluenda aquest any la programació compta amb 222 pel·lícules entre curs pel·lícules i documentals la roda de premsa es va informar dels espais de continguts diferents que hi ha com sempre són diverses seccions la de competició amb 56 films programats entre diversos països 33 en total la secció de professionals la secció de professionals que la porta la Patricia Sánchez aquest any celebra el 15è aniversari escolteu s'ha mirat i no hi ha cap festival en tot el país que tingui grans anys dedicant una part del festival només als professionals els professionals què vol dir? tant a la producció com al mecenatge com els sistemes de compartir idees etc entre el sector etc bé tot això també hi ha unes projeccions absolutament gratuïtes en el hall del centre de cultura contemporània això fins al dia 24 durant tot el festival la pel·lícula d'obertura que es va projectar el dia 14 va ser d'aumenge de Pati Diop aquesta pel·lícula és un documental que ha guanyat aquest any a l'os d'or de Berlín és extraordinari i hi ha una bona notícia que ja us puc avançar em van comentar que té distribució i algun dia podrem parlar d'ell amb més extensió quan el puguem incorporar i no l'anem bé o sigui d'aumenge de Pati Diop aquesta setmana bueno estem avui per exemple tenim un parell de presentacions que fa l'Isaac i la cuesta sí que ho has dit és veritat i en una d'elles passarà sis o set curtmetratges d'ell entre ells la matança que tu col·labores molt fortament que vam fer a dues mans ell i jo que he tingut el ple de veure i que és molt curiós de veure exacte i després a la nit fan els passos dobles sí amb una projecció a les 9 i quart sí que bueno és una de les pel·lícules que també va guanyar Sant Sebastián amb el seu dia correcte molt bé a part d'això doncs ja veieu hi ha una quantitat molt variada d'oferta que podeu veure entre ja dic la Filmoteca el Maltà i el Centre de Cultura Contemporània que allà és la mare on es cou tot tota la programació molt bé molt bé doncs això fins aquí fins aquí això anirem parlant en propers edicions de com ha anat l'alternativa i què s'ha pogut veure d'interessant i tal i què de l'alternativa com aquesta que hem vist de Mapi i Diop podrem seguir veient amb estrenes aquí molt bé ha arribat aquí el punt et passo la paraula perquè estem a la sisena sisena ja entrega sisena entrega o edició molt bé de l'aula de cinema en Estàcia Rínos avui l'aula de cinema començarà amb una pregunta que t'haig de fer l'altre dia quan vaig acabar de fer la cinquena diguem la cinquena entrega estava parlant de l'alteració temporal és a dir que una de les coses que poden passar dintre del muntatge és que el muntatge té el poder d'alterar temporalment podem estar en un present i aquest present podem passar a un passat amb el qual li diem flashback o amb un futur amb el qual li diem fast forward i tu en aquest punt em vas dir una cosa que no sé si recordes ara perquè la memòria tu i jo anem fluixos a vegades em vas dir precisament d'això a nivell de l'evolució del llenguatge en el cinema em vas arribar a insinuar per on anava la pregunta et volia fer una pregunta em vas dir no sé si et referies no sabem ben me la vas arribar a dir i quan va acabar el programa tampoc me la vas dir no sé si et referies a l'estil o com ha canviat amb el temps amb la història del cinema el preparar el públic per entrar en una escena que serà del passat o que serà del futur no sé si era això sí efectivament sí perquè hi ha un canvi notòric i tant és a dir abans jo recordo que hi havia sempre un fos sí o un algú o un algú o alguna cosa una transició o fins i tot a vegades s'utilitzava la música com una introducció sinyalament amb una panoràmica que venia o no a compte però que allò ens portava cap a un altre ambient sí senyor sí senyor una bona observació perquè això ha canviat molt o sigui si el cinema ha anat canviant és evident que en aquest cas també estem davant d'un canvi important per què és un canvi important perquè abans la gent era molt innocent davant del cinema això a vegades ha sortit amb les amb les diferents converses que hem tingut de diferents temes que han anat sortint en el de curs dels programes jo sempre dic això que la innocència del públic d'abans veiem pel·lícules ara que diem la pel·lícula segueix sent vigent però ostres la vam veure amb uns ulls d'innocència que ara ja no tenim bé imagineu la gent dels anys fins als anys 60-70 encara hi havia molta innocència en el públic encara hi havia innocència unida unida a un desconeixement molt profund del que era llenguatge cinematogràfic ara vulguis que no encara que ningú no tothom ha d'anar a l'escac a aprendre cinema però la gent en sap molt més que abans de cinema és veritat perquè és clar em maman tant em veiem tant que s'aprenci cinema també veient-lo no solament fer-lo i per tant una de les coses és aquesta si és cert això que deies la clàssica cosa de les pel·lícules dels 40 30 i 40 en què quan el personatge havia de veure una cosa que havia passat en el passat els seus ulls havien de quedar quasi en blanc o a dormir-se hi havia unes aigues que apareixien visuals sobre la imatge que es feia difosa i com dius tu una música quasi potser d'harpa i et portaven cap a una altra banda normalment al passat el futur és més estrany la presència del futur en les pel·lícules que no sigui que estructuralment el propi guió ja porti d'un cantó a l'altre ja et faci anar d'un cantó a l'altre però també el futur feia que el públic l'havíem de preparar un altre fet que també ha canviat molt amb el temps i no anava per aquí avui la pretensió de desenvolupar aquest tema però ja que hi som també ho parlo és el tema de les elipsis temporals en el fons estem en el mateix l'elipsi temporal què és l'elipsi temporal? l'elipsi temporal que abans s'expressava d'una manera amb molta cura perquè la gent entengués que havíem fet un salt que en veritat ja no estàvem en aquell allò que estàvem veient sí, perquè clar la gent estava acostumada al cinema lineal molt lineal a la història lineal i llavors qualsevol tornada enrere era com dir bueno tornada enrere o anar d'un altre espècie el que fos o anar exacte en una altra situació llavors s'havia de preparar perquè la gent encara venia molt proper encara al tema del teatre era molt teatre encara el cinema havia evolucionat en certes coses molt sempre hi havia la por de directors i guionistes de dir el tanto que això no ho entendran i l'elipsi que vol dir el pas de temps que no expliquem que no visualitzem sinó que simplement l'elipsem com per exemple veiem un actor que és el que fa de gran president d'una companyia el CEO d'una companyia que de cop acaba tenint una reunió tanca la llibreta que té davant o l'ordinador i automàticament ja el veiem a casa seva sopant això és una elipsi temporal abans això no podia ser com ara ho acabo d'explicar no podia ser com ara ho acabo d'explicar no podia ser tan fàcil perquè la gent no hagués entès que home si estem a l'oficina com pot ser que simplement ha tancat la llibreta com ha tingut temps l'hauríem d'haver vist sortir de l'habitació agafar el cotxe i tot això ens ho estalviem abans potser no s'ho estalviaven i si s'ho estalviaven com a mínim hi havia d'haver el que diem una fosa encadenada és a dir passaríem d'una cosa a l'altra o bé un comentari o un comentari nos vemos en tu casa exacte sí això facilitaria i llavors ja dius ah bueno ja deuen ser casa seva mi mujer debe estar esperando me para hacer mar i llavors passava a l'altre ja està la taula parada exacte això també és cert el cinema ha hagut d'anar-se adaptant a aquest tipus de coses hi ha una cosa que això també em porta a dir-la ja i et permeti fer la pregunta que em vols fer que és que les elipsis tampoc tot aquests efectes de rapidesa de narració el que creiem és això rapidesa en la narració que és el que va buscar d'una agilitat que és el que va buscar avui en dia el cinema actual encara més les sèries actuals el problema que tenen que és que jo crec que molts d'ells no han valorat o sí però els és igual que el grau d'atenció que tenim o que tenim encara en una sala de cinema no és el mateix del grau d'atenció que tenim davant de la tele de casa nostra és veritat amb la qual totes aquestes coses que realment faciliten l'agilitat de la pel·lícula quan de vegades estan veient sèries prou complexes com perquè costi entendre algun matís de la història de com diuen sort que som dos a vegades a casa perquè jo veig de preguntar en casa la Núria per què ara surt aquest tio no és que abans és que ha sortit ella abans i ha dit que ostres m'he perdut vol dir que ara potser haurien de retornar és una pregunta totalment tonta el que faig ara potser la narració diguem actual de les sèries una mica hauria de tenir en compte aquest fet perquè és cert que no és el mateix estar mirant la tele que està mirant una pantalla de cinema en absolut sí perquè pots fer una consulta puntual al mòbil pots estar pendent d'una trucada de telèfon fins i tot sense estar atent a res la nostra grau d'atenció no és el mateix i això no és el mèrit el mèrit del cinema jo dic que com que tenim quatre minuts sí digue la setmana passada vas dir que vas apuntar un parell de coses molt interessants sí que les desenvoluparies més que era el temps interior diegètic i el temps discontinu sí però una mica sí el lineal sí exacte i no sé si de fet potser ho vaig explicar de pressa perquè de fet d'explicar vaig intentar ja dic ja vas dir sí és que només tenies continuïtat potser demanava una miqueta més d'allò bé no jo penso que d'alguna manera la discontinuïtat és precisament el que és la mare del muntatge és a dir el muntatge com deia Godari crec que és una frase que l'he repetit moltes vegades és un espai en el que ell deia l'únic espai jo no m'atrevia potser a dir tant però bé un espai en el que el creador en aquest cas el director junt amb el muntador sí o sense el director però sí amb el muntador segur sempre té la capacitat de jugar amb el temps és a dir està jugant amb el present el passat i el futur i ell és una mica el deus ex-màquina a partir del qual es fa possible aquesta alteració temporal per tant d'alguna manera la discontinuïtat és la mare dels ous del muntatge la continuïtat també és muntatge perquè quan estàvem veient l'altre dia a Profundo Carmesí dèiem home són tot planos seqüència de 3-4 minuts de 5-6 de 2-8 o les pel·lícules del Berlanga amb planos de 8-9 i 10 minuts de planos seqüència jo deia en broma sempre quan veig aquestes pel·lícules dic bueno pràcticament no fa falta muntador perquè l'únic que cal és que el director digui on vol que acabi aquella escena i ja saps que allà has d'empelmar amb el següent planos seqüència de 3-4 minuts més i seria molt fàcil en realitat tot és molt difícil perquè aquests planos seqüència tenen això que deies tu que és un muntatge diegètic és a dir a dintre de l'acció quan s'estan rodant és quan realment hi ha la dificultat de fer que tot passi pel forat de l'òptica de la càmera perquè la càmera s'està movent els actors s'estan movent el diàleg s'està llançant en diferents moments i la càmera ha d'arribar a tot arreu en el moment adequat i cobrir allò que volem veure a la mesura i a la mida que s'ha de fer ahir vaig veure curiosament un documental d'aquest canal de Caixa Fòrum que tenen molt interessant de pel·lícules és un canal extra dels canals que ja tenim tots en el ment Caixa Fòrum té un canal propi perdó i Cosmo Caixa perdó Cosmo Caixa no sé la mare dels ois és la mateixa dintre l'àmbit i era un delicat de Berlanga era una pel·lículeta un documental molt curt delicat de Berlanga de 20 minuts i en ell es veia sobretot i això era molt definitori si el teniu veieu aquest documental de Berlanga si teniu aquesta plataforma de fet hi pots apuntar et fas una fitxa et fas una una d'allò una personalitat i entres i s'apuntar-s'hi per tant no té problema i allí es veia com es va rodar un dels planos d'una pel·lícula de Berlanga era un plano que passava amb una casa que està davant mateix de la de la de la de la de la Cibeles no recordo ara el nom de la casa és una casa que s'hi han rodat diverses coses i en aquesta pel·lícula que no recordo la pel·lícula era un plano de 8 minuts aquest plano ell va haver de preparar durant diversos dies primer la càmera sola fa els moviments que ha de fer que ell vol i fins que no ho fa perfecte no diuen bé ara poden venir els actors venen els actors i la càmera desapareix i els actors fan llavors la seva dinàmica de moviments pensem que l'escena dura 8 minuts hi ha una escalinata que pugen i baixen estem amb una mena de rabador de la casa aquesta que és un palauet on després hi entrarà un cotxe de fons veiem això la Cibeles hi ha tot un moviment fora del carrer hi ha tot un moviment dintre entren surten personatges després prova fa assatges amb els personatges no un dia sinó fins a 3 dies en què es va fer fins 3 dies assajant amb els personatges i això jo penso que és un exemple perfecte de com i després és quan junta les dues coses es diu ara anem a fer els dos elements junts càmera i personatges i aquesta escena es va estar rodant durant dies per aconseguir finalment que tot lligués i més encara que els diàlegs no es trepitjessin perquè és clar encara que dona la sensació de confusió i que tot passa l'hora hem d'entendre el que diu i que per tant és un exercici realment complex complex complex bé ho deixem aquí sí avui ho hem de deixar i la setmana que ve igual tenim si es confirma que estem en camí de fer-ho l'honor de disposar d'uns convidats que ens presentaran la seva nova pel·lícula que s'estrenarà el dia 22 molt bé perfecte és una pel·lícula sobre el cas Àngelus la fascinació de Dalí de Dalí de Joan Frank Charansonet molt bé i esperem tindre-la amb ell amb nosaltres bona nit valeu hoge de