Cinema sense condicions del 8/5/2012 — Sectes, Alps, Take Shelter i la mort al cinema

Panorama del programa

Un nou “Cinema sense condicions” amb crítiques, comparacions i debat temàtic. Conversa viva i plural entre tertulians sobre films recents i clàssics, amb especial atenció a la identitat i la manipulació, el cinema que incomoda i la representació de la mort.

"El cinema interpel·lador et vol fer mal" — Sobre Haneke i els autors que sacsegen l’espectador

Crítiques i converses de pel·lícules

“Quatre noms de dona” (Martha Marcy May Marlene)

• Debut de l’autor (al programa l’anomenen Sam/Sean Durkin) i to de cinema independent premiat a Sundance.
• Trama: fuga d’una secta a l’Upstate de Nova York i reconstrucció del present d’una jove que arrossega traumes i una fractura d’identitats (Martha/Marcy May/Marlene).
• Recursos:
• Estructura en present amb records intrusius i somnis.
• Mostra la violència i l’abús sense morbositat, amb realisme sobri.
• Final obert que deixa interrogants sobre el futur de la protagonista.
• Idees clau:
• La secta supleix la família absent; la sortida implica reaprendre límits socials.
• Joc amb la percepció: allò recordat vs allò realment present.
• Comparacions que surten al debat:
• El sin nombre (Balagueró) — sectes.
• Palíndroms (Todd Solondz) — identitat multiplicada.
• Respiro — llibertat del cos i control social subtil.

Alps (Yorgos Lanthimos)

• Punt de partida: grup que, per diners, suplanta persones mortes per consolar famílies; cada membre duu el nom d’un pic alpí (Montblanc, etc.).
• To i estil: sòrdid, incòmode, críptic però captivador; gran posada en escena que et fa entrar en un món estrany.
• Interpretacions: actrius femenines especialment sòlides; fotografia i enquadraments opressius.
• Lectura: cinema que no busca complicitat sinó interpel·lar i incomodar.

Debat: cinema que interpel·la vs. cinema còmplice

• Referents: Michael Haneke (La pianista, Funny Games).
• Punts tractats:
• El cinema “interpel·lador” et manté “fora” i et fa pensar; el “còmplice” facilita la identificació.
• Discussió sobre si aquest tipus de cinema demana “masoquisme” a l’espectador (conclusió: no; busca sacsejar, no castigar).
• Credibilitat vs. estilització: comparacions amb Carancho (Trapero) i fins on es pot carregar les tintes sense perdre versemblança.

Take Shelter (Jeff Nichols)

• Plantejament: un pare de família comença a tema una gran tempesta. Dilema central:

> "Està boig o percep el que els altres no poden veure?"

• Virtuts: intriga sostinguda, ambició psicològica i posada en escena que converteix l’angoixa en experiència.
• Lectures en debat:
• Treball sobre l’esquizofrènia (antecedent matern, teràpia, estigma).
• Metàfora de la crisi econòmica: atur, manca de cobertura social, sobreendeutament; la tempesta com a imatge de la precarietat.
• Les vacances com a símbol de “viure per sobre de les possibilitats” abans del cop de realitat.
• Punts de fricció:
• Final obert discutit; alguns el veuen desalineat amb el retrat clínic.
• Valoració d’actors (esment a Jessica Chastain) amb opinions dispars.

Parèntesi Marvel: The Avengers

• Elogi a l’eficiència del model industrial: repartiment coral (Samuel L. Jackson, Scarlett Johansson, Mark Ruffalo, Robert Downey Jr.) i capacitat de revaloritzar la marca (impuls a còmics i personatges).

Wilaya (Pedro Pérez Rosado)

• Context: retorn d’una dona als camps de refugiats sahrauís i retrobament amb la germana.
• Toni i forma: bellesa visual i aire quasi documental per mostrar la dificultat de la vida quotidiana i el paper de la dona i la migració.
• Matís crític: alguns poden trobar a faltar un enfoc més polític explícit; la pel·lícula aposta per la microhistòria íntima.

Tema central: la mort al cinema (mapa de mirades)

1) Mite i star system

• Morts icòniques que transcendeixen l’obra: James Dean, Marilyn Monroe, River Phoenix, Bruce Lee.
• Efecte: mitificació que altera la recepció històrica.

2) La mort d’autors i llegats

• Caso Nicolás Ray (i documental de Wim Wenders): creació des del llindar i lectura testamentària de l’obra.

3) Morts tecnològiques i de formats

• Del mut al sonor, del blanc i negre al color, de l’analògic al digital: “necrològiques” industrials que reconfiguren el llenguatge i l’exhibició.

4) Morts d’estils i moviments

• Neorealisme italià, Nouvelle Vague: productes d’una època que no es poden repetir tal qual; perviuen en influències, no en continuació literal.

5) La mort com a suggeriment

• Exemples: Los otros — la mort com a joc percebut i atmosfera.
• Importa el no dit, el punt de vista i la revelació.

6) La mort com a tema explícit

• Exemples: Las invasiones bárbaras (afrontar el final), Mar adentro (vida, autonomia i límit).
• Biografia vs. ficció i les seves ètic-estètiques.

7) La mort com a objecte de desig/imatge

• O estranho caso de Angélica (Oliveira): enamorar-se d’una imatge de la mort; lectura psicoanalítica i poètica.

Apunts i agenda

• Projecció: “Nader i Simin, una separació” (divendres 11, Casal de Joves d’Utopia).
• Proper programa: Mites del món actual al cinema.