Segundo Premio, Los Planetas i la Granada dels 90: entrevista amb Isaki Lacuesta + crítica d’Eric (Netflix)

Nunca decía que de Granada no se puede escapar, que solo se puede salir de Granada por el cielo. Ellos querían celebrar los 27 grabando el mejor disco del mundo. Yo no. En esta historia yo soy la que no está. Buenas tardes, amics. Estem a Radio Desverns, Cinema Sense Condicions. En primer lloc, presento els companys que estem avui fent el programa. Buenas tardes, Enric. Buenas tardes. Als Comandaments i a la música, a l'Enric Ribá. Està a l'Enric perquè el nostre company habitual, el Biel, avui té unes funcions... Superiors. Importants, sobretot per ell, i que li desigem molta sort perquè estem parlant de l'examen de selectivitat. Correcte. Que no aductem que tot anirà bé perquè confiem a cegues en les capacitats intel·lectuals del nostre... I l'esforç. I l'esforç, efectivament, del Biel. Molt bé. Per una altra banda, Anastàcia i Rinos, bona tarda. Bona tarda, bona tarda, Pep. I el que us parla, Pep Arbengol, com heu pogut comprovar, hem fet un inici de programa que no ha estat, com és habitual, exclusivament musical, sinó que hem passat dos minuts i mig del tràiler de la pel·lícula Segundo Premio del 2024, pel·lícula dirigida per Isaac Ila Cuesta i codirigida per Pol Rodríguez. Bé, aquesta pel·lícula tots la podeu trobar als principals cinemes de Catalunya en aquests moments des de fa una setmana, que es va estrenar, i serà bastant el centre del programa d'avui. Tot seguit, i per començar, passarem un enregistrament de l'entrevista que vam fer amb l'Anastàcia i jo, amb el director Isaac Ila Cuesta, una entrevista que l'Anastàcia, amb els seus bons oficis, va aconseguir un reservat. Sí, va ser una feina de producció, que es diu. Efectivament. És a dir, ens vam reunir, ens va citar al carrer, entre una botiga, diguem, d'herba, diguem, de marihuana, diguem, a la Rambles, i al costat un restaurant tancat italià que al mig de l'espera, diguem, es va obrir. Llavors, amb tot això, havíem passat abans pel Cafè de l'Òpera, en el Cafè de l'Òpera hi havia un merder baix de por, i no es podia fer una entrevista. Molt soroll, sobretot, sí. I vam decidir que hi havia una escala que puja cap a dalt, i no hi havia sigut mai, però sabia, i vaig imaginar que hi havia un espai. I vam pujar, i efectivament hi havia unes sales, dues, una que dóna la Rambla i una que dóna els darreres. Vam decidir que allà era un bon lloc, tancant portes, no sentia res, i era un espai així molt interessant per fer, i tot, fotos. És a dir, un espai interessant a nivell visual. Sí, és cert. La finestra donava just davant de la porta del Liceu, i allà vam convocar l'Isaqui. I va venir l'Isaqui, jo no el coneixia, el Pep és gran amic de l'Isaqui, en aquest sentit anàvem molt descompensats amb la relació, perquè ell el coneix molt, jo no el coneixia de res, i li deia ara en el Pep com les coses que em va admirar d'un personatge com ell, que, bueno, que ja té un recorregut, i que, a més, jo penso que ha fet un bon cine, que està demostrat que té una capacitat per fer un cinema cada vegada més connectat amb el públic, però que fa un cinema interessant sempre. I, a més a més, un reconeixement. I un reconeixement. Tant a França com aquí, que li hem fet retrospectives, ja... I llavors que comenci quasi fent-me l'entrevista allà a mi, i llavors que entrem a entrevistar-lo, i li dic, escolta, i tu on estàs? I, esclar, tu vas fer pel·lícules amb tal... Sí, sí, sí, i vam començar a parlar-me, a fer-li es fes una mica de petita per i currículum. Em va agradar, em va agradar, perquè no és habitual amb molta gent d'aquesta que ja comencen a tenir un nivell que facin aquesta acció empàtica de parlar amb algú i preguntar-li per la seva vida, perquè és quan anem amb... I a partir d'aquí, evidentment, ja vam seure, i va començar la famosa entrevista que diu el Pep. La entrevista us la passarem tot seguit, però abans volia posar com a punt que la pel·lícula ens ha vingut a Catalunya amb el precedent extraordinari d'un èxit rotund al Festival de Màlaga, on es va fer la seva presentació mundial. Allà va guanyar l'Aviz Nagador, que és el principal premi de Màlaga, a la millor pel·lícula, segon do premio, a la millor direcció per Isaac Ilaquesta i Paul Rodríguez i a la millor muntatge per Javi Frutos. Efectivament. Això em sembla que ja per si sol és una carta de presentació extraordinària i val a dir que la pel·lícula ara seguirà un recorregut per altres festivals. Jo crec que és una pel·lícula destinada a guanyar coses i també amb el públic veurem què passa. Jo penso que és una pel·lícula prou interessant perquè la gent hi vagi. La gent jove i la gent no tan jove, també, penso. Sí, jo crec que els joves descobriran una època, els anys 90, en una ciutat molt viva. Sempre ha estat culturalment viva Granada, però els 90 a Granada eren intensos, passaven coses. I la recreació que fan dels anys 90 a Granada sembla que és extraordinària. A nosaltres ens ho ha semblat. Jo no vaig estar en aquell temps a Granada. però sí que es respira bastant a l'ambient. Nosaltres dos hem viscut els anys 90 i l'ambient que es vivia allà era bastant similar al que es podia viure amb els grups de rock aquí a Barcelona. Sempre amb aquest to que li dona l'Isaqui, que després ja en parlarem, és un to, no diria distanciat, sinó, bueno, ell li dona la seva autoria a tot. Fins i tot aquesta suposada realitat la recrea d'alguna manera. A més a més, caminant com sempre amb el seu cinema, entre la realitat documental i la ficció absoluta. Absoluta, sí. Llavors, aquí continua gent més fidel que mai amb ell mateix i la pel·lícula ja veureu amb el cartell que hi ha un moment en què diu «Esta pel·lícula és sobre el grupo Los Planetas» i al davant d' «és ja no», un no, un no tachat. Sí, sí, sí. És a dir, és tota una declaració de principis. Sí. Exacte, jugant amb aquesta ambigüeta. Sí, sí, exactament. Molt bé, doncs Enric, quan vulguis ens poses a l'intro de l'entrevista. Hola, bona tarda. Estem, això és Ràdio dos Vens, Cinema Sense Condicions. Estem amb el director Isaki Lacuesta, que aquests dies està fent la promo de l'última pel·lícula que va presentar amb un èxit rotund a Màlaga, Segundo Premio. Bona tarda, Isaki. Molt bona tarda. Com esteu? És sempre un plaer estar amb tu i més amb motiu d'una pel·lícula nova. I llavors, bé, a veure, els altres som Anastàcia Rinos, company com ja... Que no us he encantat de conèixer-lo, Isaki, finalment. Company com vosaltres sabeu del programa i el que us parla, Pepa Ramingo. Bé, com que el temps, l'Isaaki té que es diria, molts compromisos i el temps és just, doncs ja entrem en matèria. Nosaltres hem vist la pel·lícula i... comença tu, Anastasi. Sí, a mi m'he enamorat de la pel·lícula, m'he enamorat tres dies després. O sigui, jo en el visionat vaig sortir... Evidentment, he vist el teu cinema i ja no em va sorprendre massa la forma, l'utilització que fa sempre, fer-te tan teu un tema que aparentment pot ser el que sigui i tot el fa sempre molt teu. Però... I em va agradar. Va fer un pèl dur a tanta música, malgrat que em va interessar, però li vaig ser un comentari potser massa, massa temes i tal, però és clar, és els temes que hi havia, són els que soig. I llavors, a partir d'aquí, la pel·lícula, a poc a poc, cada dia em despertava al matí i m'enamorava més que el dia anterior. Fins que finalment estic profundament enamorat de la pel·lícula i també dels dos planetes. A mi he fotut... A l'Spotify he començat a escoltar, com ho veig, sobretot la caja del diàmode, tremendes, 9 minuts tremendos. Pel·lícula, jo penso, molt, molt interessant, de veritat. Sí, sí. Sincerament, com... Bueno, aquest tractament que tu li dones és molt interessant. Com fas teu tant, no? Una cosa que és... aparentment d'entrada, és aliena i com ho converteixes? Quin és el mecanisme que utilitzes? Busco interseccions. O sigui, a priori, no m'he interessat mai fer autobiografia. sempre he preferit fer pel·lícules de temes i llocs que no conec justament per conèixer i poder conviure a d'altres llocs. I per un cop hi soc, busco amb què tenim en comú, quin és el territori que compartim i de sobte hi ha coses que pensaries que no se t'assemblen i vas descobrint que sí. I d'alguna forma això és el que vaig fer quan treballem a Barcelona o quan hem estat a San Fernando o ara en dos planetes. De cop i volta, a la que comences a pensar una mica i veus com treballen els músics, veus que al final hi ha semblances amb els problemes que tenim i les formes que tenim de treballar amb un equip de rodatge. Per començar, això, la feina en equip, la dependència del teu company, que es tornes a convertir en una mena de relació quasi amorosa i en moments això és conflictiu també. Doncs aquesta mena d'aproximació que podríem dir-ne autobiografia en tercera persona té una mica d'això. Efectivament. Bé, mira, la meva impressió de la pel·lícula l'he vist dues vegades. Sí, jo no. La primera va ser el descobriment i la segona va ser el gaudir. Això m'ho va dir un entrevistador ahir, em va dir, clar, el primer cop és que vas descobrint de què va la pel·lícula i si estarà a l'alçada l'expectativa que tenia respecte als planetes. Sí, perquè et dic una cosa, tu ja saps que tenim una relació de fa anys, ens coneixem i no has perdut mai la capacitat de sorprendre'm. Llavors, una mica... No és necessàriament bo això. No. No, no, però en aquest cas, en aquest cas sí. I m'explico, una mica amb la línia del que diu ell, clar, d'entrada jo pensava, hòstia, els dos planetes, sí, a mi em sonen, tal, l'indi, els anys 90, granada, l'orca, l'orca, la Gartijaníc, el Morente, hi ha tota una sèrie de referents que comparteixo, que comparteixo l'acte, connecto i molt bé. Però dic, i l'Isaqui, que exactament que salia per tot aquí. Bé, després del segon visionar, el primer que tinc clar és que el Jonastro Eva no ho vegués clar. I el segon és que tu ho veguessis clar perquè, perquè com que t'agrada treballar el fil, doncs tu vas dir, sí, sí, jo m'hi poso. I pel meu gust, sempre acostumo a dir-te el mateix, però és que sempre fins ara és veritat. Pel meu gust és el millor que has fet. I llavors, et vull afegir una cosa que no sé si compartiràs i si el temps em donava la raó, però la portava apuntada i te l'has de dir. Per mi, els teus 20 primers anys de treball comencen amb Kraven versus Kraven i s'acaben amb un any o una donxa. Jo crec que aquí tu has tancat una època i el segon premio és el Kraven versus Kraven d'una època que ens atesarà que no sé cap on anirà. Tu creus que pot anar així això? A mi em fa impossible pensar en aquests termes. hi ha hagut una cosa que deies de la pel·lícula de Jonas Trueba que a partir d'una matèria cadascú fa la seva pel·lícula i la pel·lícula que el Jonas havia escrit era fantàstica, però era una pel·lícula fantàstica en l'estil del Jonas que jo no podia fer. Però tenia molta coherència i Jonas no hauria pogut fer aquesta pel·lícula igual que jo no hauria pogut fer la seva. Però la que ell havia escrit era una pel·lícula impecable sobre el món de los planetes, sobre la mai, però era molt diferent. I això que dius, doncs jo no puc pensar en termes de trajectòria, jo vaig pel·lícula a pel·lícula i de fet ara mateix estic treballant amb moltes coses diferents, amb cada pel·lícula busc una cosa diferent i depèn de quina surti i quina no surti, a posteriori es podria veure d'una manera o d'una altra, però jo no treballo així. Vull dir que la segona pel·lícula que volia fer era la propera pell, que si en aquell moment l'hagués fet, suposo que ara els recorreguts l'hagués de una altra manera. Seria una altra, tant. I respecte a això que dius, a mi el que em passa és que jo crec que el Segundo Premio comparteix força coses en un any o una noche, sobretot, no tant la idea de la música, que és més evident, però sobretot crec que són les primeres pel·lícules en les que intento treballar des de la subjectivitat dels personatges, que la posada en escena i el plantejament formal respongui més a l'estat emocional i això d'alguna forma també em dona més espai per l'estètica i per la forma que demana dels personatges en la mesura que no demana del director o si, evidentment, demana del director. Però la idea és que l'espectador ràdi com que surt dels personatges. i les pel·lícules, la majoria de les precedents, sobretot Entre dos Aguas, La leyenda del tiempo, però també Los Condenados, La propera pell, tendien cap un realisme en el que la posada en escena havia de ser més invisible. Sobretot Entre dos Aguas i La leyenda del tiempo són les pel·lícules que intentàvem que semblés que no hi havia llum, que tot estava passant davant de la càmera com si no hi hagués un guió i per tant això era un constrangiment formal molt gros. Com que acaba molt. Ara que de cop amb una pel·lícula pots tenir quatre punts de vista de personatges diferents, visualment tens una paleta molt diversa. Això també lliga amb Un any o una noche. perquè hi ha la doble visió d'un o de l'altre dels vells que han viscut. És cert que hi ha aquest paral·leisme entre les dues. A mi de fet veia en aquesta i me n'he pensat en un any o una noche que em va agradar també molt. Havia vist el documental sobre el tema que és el bon documental. Molt bo que hi ha documental. Vaig tenir la vegada aquesta que vaig veure el documental que és la pel·lícula després en la qual anava ja amb un referent que vaig volia oblidar evidentment al veure la pel·lícula i em vas a guanyar. És a dir que evidentment la pel·lícula em va estimar moltíssim. No, la pregunta a fer és que deies això que sempre fer pel·lícules és complexa no ho has dit abans ho hem dit fora de quadre però d'alguna manera en aquest cas ja ho sentim d'en altres emisors i en altres llocs el tema de l'artefacte que has hagut de muntar en aquest cas per poder estar en el rodatge sense sèrie. I això penso que el mateix que és curiós pel que ha treballat en cinema i pel que no també saber que un director està off però està en allà per altra banda a tu t'has servit també com un artefacte que t'ha servit per també fer alguna cosa diferent que t'ha excitat particularment t'ha servit d'alguna cosa o t'ha limitat realment aquest sistema de direcció a distància? A veure jo tinc l'impressió que no ha canviat essencialment la forma de la pel·lícula crec que la pel·lícula seria molt semblant també és que s'hauria d'explicar una miqueta el recorregut de la producció perquè el que va passar és que quan el Jonás deixa la pel·lícula el deixa molt a prop del rodatge faltaven poques setmanes per començar a rodar això va implicar que la pel·lícula tingués un termini d'entrega que era molt proper amb la qual cosa vam fer una idea absolutament desajustada que era estar preproduint la pel·lícula al mateix temps que escrivíem el guió perquè el guió del Jonás no em servia aleshores fèiem un guió nou amb un optimisme exagerat marcat per la data pel termini d'entrega els actors estaven escollits o els heu escollit vosaltres? els actors el bateria l'havia trobat el Jonás i el i el que fa de baixista la meva pel·li havia de ser el guitarrista del Jonás llavors ens faltava trobar tota la resta de càsting llavors estàvem fent càsting i estàvem localitzant i estàvem treballant amb el director de foto amb el director d'art amb el director de producció mentre escrivíem aleshores això va fer que la pel·lícula es des de Rarín perquè no es podia preparar amb tanta entel·lació com s'esperava i faltava una part de finançament i allò que en aquell moment va ser un problema i tots ho van passar molt malament i va ser tens i tibant després s'ha comprovat que és un avantatge perquè el que va passar va ser que el temps normal quan t'aconsegueixes la finançament és que amb el director de foto amb els actors assages poques setmanes aquí vam tenir sis mesos de preparació aleshores quan jo he de marxar del rodatge pel diagnòstic de leusèmia de la luna portàvem sis mesos treballant o sigui la pel·lícula estava molt més treballada del normal amb la qual cosa el fet de rodar a distància segurament amb una pel·lícula menys treballada hauria estat més problemàtic més complexa o segurament hauríem hagut de fer-ho d'una altra manera aquí jo crec que avantatges l'avantatge pot ser el fet de de cop i volta ser dos directors que vulguis que no quatre ulls veuen més que dos i els heu treballat junts abans i us heu entès que és el cas i és algú com el Pol que un tio amb talent i que em coneix molt bé i que té les seves idees pròpies i al mateix temps i al mateix temps que em coneix les meves això és un avantatge i després la part de però no em veig més o sigui a mi m'agrada treballar amb l'equip clar clar clar i la proximitat d'estar a sobre de l'acció però bueno penso que jo muntar uns mecanismes especials de monitorització que tu tenies tu veies a través de tres o quatre monitors de fet si estava depèn d'on hagués d'estar però vull dir el cas és que el sistema tenia tres càmeres que ho podia veure amb tres pantalles amb dos o amb les amb una o amb una vull dir que hi haurien moments que potser estava amb el telèfon mòbil i allà escollia quina veia i l'important és que amb una càmera veia amb una pantalla veia la càmera pel que feia la càmera dels assajos i rodant ho veia en directe l'altra càmera servia per comunicar-me amb l'equip com si fos un zoom i podia parlar amb els actors amb el Pol amb el director de foto amb qui fos l'equip tècnic i hi havia una tercera càmera que la primera se'm van la vaig apagar i no vaig encendre mai que era per veure en quin punt estava el set per saber en quin punt estava el muntatge però vaig veure que al final em xuclava la bateria i posava més nerviós que altra cosa en aquest sentit la tecnologia funciona molt bé i també és veritat que físicament pots descansar més en un rodatge i també si diuen que és distància sempre on les coses va bé físicament la distància ja era l'altre elemental que és un altre tema però sí que tenies aquesta distància física com a mínim et permet tenir-ho una mica més enllà també és molt més trist també és molt més trist que no pots tocar a mi que m'agrada molt a mitja presa no tallar i dir coses i inclús entrar en quadre i parlar de l'orella dins dels actors això no no ho podia fer una cosa el muntatge l'has fet al final o l'anaves fent simultàniament a mesura que rebies material el Javi va començar a muntar mentre rodàvem i el gruix del muntatge va ser posterior al final per molt depèn del tipus de pel·lícula hi ha pel·lícules que són més lineals i més fidels al guió que quan arribes al final del rodatge les tenen molt acabades m'ha semblat modèlic la incorporació natural de la música o sigui la trobo extraordinària o sigui la música entra quan té que entrar o sigui quan l'espectador s'ho espera dius ara música sí, ara música ara una escena claríssima d'amor a vegades de desespera de l'atenció del que sigui ja no diguem aquelles escenes en què no parlen parlen els pensaments allò si sap que la cuesta elevat a la màxima potència extraordinari doncs clar hi ha una part que ve del guió o sigui que amb el Fernando Navarro vam intentar que la música tingués una funció narrativa també i vam estar fent feina d'ordenació de quines músiques apareixien en cada moment del guió però després és veritat que el muntatge ho reescrius hi ha tota una part en el muntatge descobreixes que hi ha equivocacions que el guió equivocacions i coses que no havies pogut preveure que això és molt bonic també com les pel·lícules inclús les pel·lícules de Hollywood que et porten 80 anys d'escriure en els 50 guionistes i 200 milions d'euros com roden trames que després no munten perquè al final és que és imprevisible i això és el bonic quan descobreixes sobre la marxa i vas aprenent tu has estat music en algun moment de la teva vida ara ho estic intentant rasca de fa anys i rasca la guitarra mai havia tingut ganes de compartir-ho ni d'ensenyar res i jo no sé si arran del rodatge amb els músics no sé si per motius personals però ara tinc ganes molt emotiu la recollida de premi amb la interpretació però això era més una altra cosa això era més i la dedicatòria però sobretot era una forma d'intentar dedicar-li a l'una a controlar les emocions i no desbordar-me com que no toco prou bé és com si ha sortit amb vuit boletes els temes de barismes i estava una mica bé bé era un estil terapèutic de solventar però no has estat en cap grup mai no va haver-hi una temporada que el Gerard Gil el compositor de les madres sonores de los Condenados de los Passos Doble de la propera pell era una època que el meu muntador i a mi ens deixava anar amb ell de gira i això és el més semblant però ho feia molt millor quan estava ell sol i això seria sí, sí el més semblant i ara a la pel·lícula hi ha un tema que hem composat amb la Londra Denley que és Office the Worst que és aquesta cançó que fa de l'Hitmotiv quan està en la traça del Sacromonte aquesta l'hem fet junts amb la Londra i estem fent més temes nou una escena que a mi m'ha recordat molt Jules Zé Jim clar, per allò del tercer t'ho ha dit algú? no, no primera sí sí hi ha un altre que em sembla l'Orquiana i de Bunyuel també que és quan les esteles d'un avió es dibuixen sobre la Lluna sí aquesta sí que és una referència molt directa de fet la portada la portada d'unitat de desplaçament de los planetes hi ha com una mena de nou especial que passa per davant dels ulls d'un personatge amb els ulls molt clars i en aquest cas sí que pensava aquest avió que creua que podria ser Bunyuelesc sí no sóc gaire de fer cites però aquesta sí que la vaig pensar clarament jo i sobretot a la segona vaig dir a veure jo si és el que vaig veure la primera que ja la primera m'ho va semblar és que ara que estic enamorat del Pico ara has de tornar a veure la primera però llavors ho espanyarem si la tres hem mirat deixa-ho així molts platònics són millors que els altres molt bé el que volia dir és que l'Stefany Màgim em sembla una actriu extraordinària que quan quan surt ella realment la pel·lícula té un pic de pujada perquè és que té una atracció aquella dona com a personatge també ho és tot és interessant tot amb ella fins quan no parla és igual el fet que toqui d'esquena és una cosa això ve de la realitat això ho feia la mai que m'agrada molt això que diu que la gent ha pensat que no hi havia una cosa una mena de gest quasi de la factory parecia que no estabas controlando los cajones és que era molt vergonyosa inclús a l'estudi agravava d'esquenes li feia pànic i aquesta frase de jo veia el que els demà no veien també és una mica la forma d'explicar la pel·lícula tenen quatre perspectives diferents i cada personatge t'ofereix mirar una cosa diferent sí l'Stefaní és una superactriu i és aquesta mena de personatge és diferent al que feia la Bàrbara de línia dels Condenados però si té en comú amb aquesta jo recordava a los Samwells quan parlaven d'aquests personatges com Harry Line que diu són molt agraïts perquè tota la pel·lícula estan parlant d'un personatge i finalment apareix i quan apareix la pel·lícula gira sobre aquest personatge i encara que surtis poc tenen sensacions que apareix efectivament per piota a través de partida els Condenados passava amb la Bàrbara que anàvem parlant del personatge de Sílvia fins que apareixia ella que això era més com el que deia el Wells i aquí no funciona tot igual però també té aquesta idea d'un personatge que apareix menys però quan apareix fa cap girar la pel·li i això és veritat que com a personatge és agraït que ens amagada molt de temps torna a apareixer és a dir està es camufla i m'ho hem quedat desapareix de la història és clar no sé si els oients saben que no estem gravant el programa en directe Sí perquè ara els pot explicar que el Jonas Trueva ha guanyat la 15 de canva és veritat és veritat Ah sí? ara ja és oficial fa molt poc sí sí jo ho he sentit no ho sabia encara el teoria el secret estava embargada d'informació fins a la set però era l'única espanyola que es presentava és l'única pel·lícula sí hi havia el curtmetratge de l'Anna un curtmetratge és veritat Ah molt bé estàs tovint per ell els collonats sí sí sí un final final feliç final feliç felicitats pel Troyes sí sí molt content molt bé tenia apuntat aquí que hi ha una de les coses que m'ha agradat de la pel·lícula també i no sé si tu estaràs d'acord o és que li trobo l'ordenació del desordre però a tota hòstia és bona aquesta expressió maca bueno me l'he apuntat aquí per dir-la tal com l'havia pensat perquè sobretot el segon visionar agafes una distància sí sí pots tenir aquesta expressió sencera hòstia però és que és terrible bueno hi ha una cosa vas ben encaminat m'agrada amb aquesta ara contestaré però se m'acorda és una cosa que se'm diria hi ha un moment que fliparàs ara saps què em recordava quan s'estan repartint hòsties amb el fons difuminat em recordava la taberna de l'irlandès perquè després de l'hòstia agafen i s'estan fotent la birra té alguna cosa d'enquadraments de vostè és que són guai és això en fora és això en fora i els altres no no és que tu a més a més et distreus agafant personatges secundaris sí que foten una cara com dient no no és que no diuen res ni pensen estos gilipollets no no ells van fent van mirant un tio té la mirada perduda i els altres allà cara de res però està perquè és una baralla molt pel·liculera en el punt és una baralla imaginària respon a l'imaginària és que és pel·liculera sí i vull dir van agafar un especialista de cinema perquè els ensenyes a barallar-se com és especialista és la coreografia és la coreografia però és que s'ha de notar són tots els critxers del que fan els especialistes d'una pel·lícula totalment aquesta escena el Jota quan va veure la pel·lícula per primer cop em deia Jota dos planetes o Jota Bayona em deia és que nosotros tío nunca hablamos tanto no parlaríem tant com els personatges de la pel·lícula nosaltres som com els del bar els del bar que tots ho diuen aquells som nosaltres aquesta és l'escena que el Jota es veu en el partit i el de l'ordenació del desordre està bé perquè jo de fet m'imaginava una pel·lícula quan començàvem a escriure molt més impressionista i menys narrativa i de fet en les primeres versions de guió era més així i quan el director de foto l'ava a veure diu hòstia al final és una pel·lícula molt més narrativa del que em pensava i no estic segur que m'agradi més però és veritat que segurament hem anat fent una feina en les successives versions de guió i en el rodatge i en el muntatge de l'ordenació del desordre de fet també em va agradar o reordenació creant un nou desordre en tot cas a vegades sí però sí crec que hem buscat que l'espectador tingués més sensació d'ordre de la que jo en un principi necessitava i crec que l'hem fet bé la impressió és standard tot i que és un cinema que s'apropa més a un cinema més visible per la majoria de la gent no diré la paraula terriblement perquè no és veritat però sí que és veritat que és una pel·lícula teva més llegible sí home jo diria una cosa que respecte a pel·lícules teves que o no o la gent no hi ha entrat o han sigut mal compreses o això per exemple pel·lícules tan bones per mi com la propera pell que per mi tenia que ser una pel·lícula que es tenia que passar per totes les cadenes i tal i hòstia va costar la gent no ho sé aquesta em sembla que és d'aquelles que tant de bo no m'equivoqui però em sembla que hi haurà sorpresa positiva aquí amb la resposta de la gent no ho sé si noto més enllà de com funcioni el públic però sí que a la rebuda noto aquesta tendència meva a fer pel·lícules més fragmentàries i en la que per exemple que tenen aquests dies intentava explicar-ho amb la lògica que la narrativa no és una narrativa de novel·les sinó una narrativa d'un disc o sigui que a mi m'agrada quan les pel·lícules poden canviar de to i poden canviar d'estil igual que un disc pot canviar d'estil i de to d'una cançó o d'una altra a mi el cinema que més m'agrada com a espectador i per fer-lo és així i d'alguna forma és com que en aquesta pel·lícula s'ha acceptat millor crec que per la naturalesa psicodèlica dels protagonistes com si la perspectiva dels personatges ho justifiqués més que en altres pel·lícules on hi ha una voluntat del director i no dels personatges i aquí crec que s'ha acceptat més per això bueno l'amistat l'amor la confiança la desconfiança són temes que també estan dins de la pel·lícula són els temes de la pel·lícula és una pel·lícula i jo crec que la pel·lícula em resum una vegada vista i pensada crec que dóna la impressió de ser una pel·lícula molt més treballada del que aparentment quan comences a veure-la dius bueno i no, no allà allà hi ha una mà de ferro que no sé si ha sigut en el muntatge definitiu però això t'he preguntat el d'un muntatge em sembla que té molt a veure amb això bueno la funció de muntador a més ell evidentment és aquesta és una pel·lícula molt treballada no és normal poder estar sis mesos treballant amb el director de foto pensant conceptes Isaac ja us passarem el podcast el podcast del programa parlarem també de la pel·lícula i en tot cas en seguirem parlant però felicitar-te perquè crec que és un treball important el que has fet i et dic jo diria que després d'aquests primers dos vint anys és com obrir una nova tot i que estic completament d'acord en que hi ha una continuïtat amb un any o una noix i aquesta està clar però una continuïtat però variant molt no en tinc ni idea fos les coses a dintre de la coctelera i surt exactament una cosa molt diferent sí que formalment està clar que estem treballant camins nous i que hi ha coses de la imatge sobretot que amb Antacuró estem obrint camins que volem seguir explorant de formes de treballar el color sobretot que sí que no havia fet abans sí que hi ha coses formals que si vull continuar treballant però no necessàriament a totes les pel·lícules molt bé doncs escolta des de Ràdio Desbend et donem les gràcies per estar amb nosaltres encantat ha estat un plaer conèixer i serà serà un plaer recomanar la pel·lícula molt bé un abraçat merci bé fins aquí la conversa que vam tindre amb l'Isaqui esperem que us ajudi si encara no heu vist la pel·lícula que us recomanem moltíssim que la vegeu perquè ens sembla que la pel·lícula bueno ara comentarem una mica l'opinió nostra després d'haver-la vist com a crònica com fem moltes vegades de les pel·lícules però després d'aquests visionats nosaltres pensem que és una pel·lícula d'aquelles que es poden recomanar a tots els públics és a dir la gent jove que no ha viscut o són fills d'aquella època o han nascut després del 2000 veuran com realment als anys 90 hi havia una pulsació sobretot i concretament a Andalusia però molt concretament a Granada hi havia un despertar que estava a veure com totes les coses que són emergents surten amb tota una sèrie de condicionants alguns van a favor i els altres a la millor estan frenant però en realitat hi ha un fons un rerefons lorquià que pulsa per tirar endavant i tenim la Gartijanik i tenim Enrique Morente en fi una sèrie de gent que va anar també a Nova York que estava en contacte amb grups i conjunts tant americans com de jazz com de tal es bellugava es bellugava tot i s'estava creant un tipus de música indie com corresponia també al cine en aquell moment encara encara hi ha una trajectòria ara perquè en fi una mica el cine indie s'ha adaptat després al que s'entén com cine que està una mica a part de la indústria és a dir cine independent bé què t'ha semblat a mi l'entrevista està bé també escoltar les coses dues vegades quan estàvem allà vaig ser conscient que ell té aquesta serenor aquesta tranquil·litat responent qualsevol cosa fins i tot els temes més delicats els encaixen en perfecta en perfecta entitat i sap com posar-s'hi és una màquina que té molt clara les coses jo penso que aquí el que reflecteix l'entrevista és que ell té molt clar el per què fa cada pel·lícula que ha fet i les que farà segurament les enfrontarà igual perquè és un tio que jo penso que té una no sé si la paraula és formació el que sí té realment és una gran sensibilitat i la posa en funció de les històries hi ha una estructura una estructura mental i té el coco i té el coco clar clar clar és important és importantíssima però la sensibilitat també perquè aquesta capacitat de donar-li aquesta energia a cada imatge de la pel·lícula és a dir aquesta energia que tornava a revisar perquè la van fer per televisió un tros d'un any o una notte i esclar hi ha moments que recorden aquesta té aquesta energia en el moment del tall de plano que genera aquesta fricció i això a més a més està molt a prop en aquesta pel·lícula encara més es justifica perquè estem parlant de rock és a dir l'actitud rockera no acaba a la música la gent és rockera en tots els àmbits de la vida i la pel·lícula té també és rockera però no perquè sigui rock el que està sonant que finalment és com dius tu indie rock en aquest cas el que està sonant sinó perquè l'actitud també de l'Isaqui fent cine també té aquest punt digue-li rockera o flamenca és a dir estar en els dos territoris és el mateix hi ha una energia vital especial que ell li sap donar a les pel·lícules moltes pel·lícules neixen mortes es poden explicar històries molt interessants però en canvi aquesta energia interna que tenen algunes pel·lícules no tan sols de l'Isaqui òbviament sinó d'ell i de molts altres directors tenen aquesta peculiaritat i a mi això ho agraeixo molt perquè vol dir que tu en la cadira ja estàs tota l'estona com l'habitant una mica sobre la cadira no et sents allò que t'has aposentat en el cinema i que m'expliquin no, no és que tu t'impliques en la història tens aquest paper actiu que l'altre dia en parlava el Manel Montserrat precisament l'espectador com a actor Estava mirant ara aquí que tenia una nota dient l'altre dia aquí vam fer un programa dedicat a Robert Bresson a propòsit de Moixet vam escollir Moixet com podíem haver escollit qualsevol altre perquè el diable probablement els diners pic-poc en fi som devots del mestre Bresson amb la seva vessant bé agafem la picor de l'Isaque i un dels principis de les notes sobre el cinematògraf de Bresson parla que la música ha de ser diegètica o no ha de ser això és diegètica pur la música de segon del premio és el que tu dius diegètica pura sí, sí Bresson parla de transicions les transicions aquí són una bendició per l'espectador parla dels silencis efectivament hi ha uns silencis que parlen hi ha un diàleg que surt en una de les preguntes que li he fet jo entre els protagonistes el que seria l'equivalent al cantant i a la guitarrista en el que en realitat estan parlant sense diàleg amb el seu pensament exacte bé això és extraordinari no mou la boca sinó que sentim la veu com una veu interior el muntatge el so escolteu el muntatge és que les pel·lícules aquestes llegeixen demanen vidnaga d'or amb muntatge amb muntatge amb tant d'altres coses per tant em sembla justíssima i en aquest cas sí de veritat justíssima però una pel·lícula que ja tenia la vidnaga d'or a millor pel·lícula i a millor direcció és a dir allà el jurat va reconèixer i no li va quedar a un altre que diu és que aquest muntatge és molt difícil de superar en un festival perquè a més a més hi ha les pel·lícules musicals que cauen normalment com va dir també l'Isaac i l'he vist dir en algunes altres entrevistes té unes tendències molt a vegades a geogràfiques en el sentit de crear el centural d'aquella banda aquí no aquí es parla del mite evidentment ell parla més del mite que de la realitat dels personatges però tot i parlar del mite i per tant està fent d'alguna manera mitomania ell no juga això ell juga que d'alguna manera tot està en aquest àmbit del mite vist com una cosa separada d'ell és a dir com si estigués veient els cromos aquells llibres de cromos de l'època del futbol que col·leccionàvem vas girant fulls i vas veient en aquest cas són concerts situacions la granada aquesta meravellosa amb la llum aquella de tarda tot això està allà la pel·lícula en aquest sentit sí que té aquest aspecte mitològic una mica és com una realitat que no va existir mai però que sabem que sí va existir sí perquè per exemple el local dels anys 90 el Planta Baja ens costa que bueno ho va comentar l'Isaqui el van totalment recuperar havia tingut un incendi no va quedar res i es veu que molta gent de Granada que el havia conegut en el seu moment va flipar i dient hòstia què han fet aquí otra vez sí sí van haver de reconstruir tot el jo crec que en aquest cas ell ha tingut molta habilitat com la té normalment quan entra en aquests territoris el que passa és que és el territori en què hem d'acceptar que ell s'hi sent còmode és a dir el que és segur és que ell fa allò que fa que se senti còmode seria absurd ningú es fica en un territori que no t'hi sents còmode almenys que no t'obliguin per diners o jo què sé normalment la gent no ho fa això el cine sempre és un acte creatiu i per tant sigui més o menys la pel·lícula diguem-ne comercial en el fons tothom fa les pel·lícules perquè vol fer-les i vol explicar alguna cosa per tant d'alguna manera la incomoditat no la busques mai però és que a l'Isaac en concret s'ho fa difícil a vegades ell mateix perquè el que és tu d'ordenar el desordre o ordenar sí ordenar el desordre també a vegades ell és molt amant de desordenar l'ordre és a dir que això també és muntar i tot és muntar en el fons per tant jo crec que estem davant d'un director per mi molt interessant no tenim el llistó quan parlem de l'Isaac està molt amunt hi ha alguns directors d'aquest país que s'hi pot parlar en aquest nivell el llistó d'Isaac és el que està a la part alta diguem-ne sí jo crec que fins i tot és una rara avis dintre del panorama actual del cinema sí i sense despreciar ningú perquè hi ha gent vàlida i gent que té la seva línia i tal però jo que fa molts anys que tinc la sort de conèixer-lo i de tindre amistat tant amb ell com amb l'Isa que també diré una cosa aquí segurament no ha tingut tanta intervenció però també també ens va comentar ell que amb alguns punts va estar col·laborant però sobretot amb la carrera d'Isaac és vital la col·laboració sobretot amb els guions de l'Isa i Fran l'Isa té una servència com a pionista i també com a directora realment hem vist coses d'ella que són molt interessants doncs a mi una cosa amb la conegència que valoro molt és la capacitat que té de prendre riscos i això és molt important perquè els grans creadors que tots tenim al cap s'han fet en realitat a base de prendre riscos i el seu cinema ha avançat així i com ell diu molt bé en una de les respostes unes vegades et sortirà i unes altres no et sortirà tot i que sempre al darrere el que hi ha és la intenció de fer allò i fer-ho el més entenedor possible sí jo crec que és una pericola que la gent jove com tu deies definies molt bé abans les franges evidentment la majoria de la gent jove avui en dia no han sapigut jo mateix dels planetes en tenia una idea molt remota però realment el veure la pel·lícula m'he aficionat a la seva música i realment estic a l'Spotify escoltant-me una vegada donat els 9 minuts i mig en alguna versió més de 10 de La caja del diable que és un dels temes i realment és un tema preciós és un tema obsessiu jo també me l'he posat diverses vegades és que és tan bo el que tocaven en l'original els planetes de veritat com en la pel·lícula el que toquen ells realment és una seducció total l'Isaqui diu a mi el que m'agradaria és que la gent aquesta és la música sí sentem un fragment perquè són 9 minuts i mig sí, és un fragment de la caja aquesta roi és hipnòtica jo crec que les 11 o 12 cançons que composen aquest disc que és una setmana en el motor d'un autobús en realitat és una mica les costelles d'una columna vertebral amb la que funciona està muntada la pel·lícula sí, sí sí, clar i bueno és que entren a dintre de o a vegades pugen o baixen entre mig dels diàlegs d'una manera tan natural molt i el que volia dir abans és que l'Isaqui deia la gent que conegui la pel·lícula collons que la canti al cine clar, és el que ell demana diu me gustaría que la gente cantara las canciones de los planetas en el cine i després diu volia fer una pel·lícula que agradés als fans i els fes picadetes d'ull però que també entetingui els que no ho són o no coneixen el grup i la voluntat de la pel·lícula també és aquesta fer entrar la gent a un grup que realment a més sona molt bé és que realment sonaven de nassos i tenien unes lletres molt interessants molt també molt també sí, sí, sí perquè deien aquelles lletres deien coses sí, i tant i estaven molt reflectint aquells anys a finals dels 90 no és veritat perquè el disc em sembla que es va fer el 98 sí 98 sí, sí sí, sí no, home evidentment no podem ignorar que darrere d'un grup de música normalment hi ha moltes coses hi ha també droga hi ha alcohol és a dir pas que si no la creació d'aquest tipus no surt és a dir està malament dir-ho en públic això però és cert excepte en aquests casos de creació pura no està mai justificada l'utilització ni de droga ni d'alcohol per fer res però en aquests casos és inevitable és a dir és que quasi et diria forma part de l'estat ah, aquí està jo diria que dintre de la pel·lícula no és apologia tot el contrari no, no, no hi ha moments en què hi ha retrets entre ells tio, així no podem seguir els excessos són castigats també perquè no es pot anar hi ha un punt de passat que no serveix ja per crear ni per cantar ni per tocar la guitarra i després hi ha coses com la utilització d'una processó nocturna ah, sí amb ells amb els actors introduïts entre mig de la gent que semblava que bueno que era una cosa que no estava o sigui absolutament improvisat però molt natural ningú no li vam preguntar això no ho sé si va ser perquè a mi també em va donar sense que no ho veia que realment és alguna cosa que es van crear ells mateixos i ja mateix però una mica també vital o sigui no tant de la pel·lícula hi ha alguna pel·lícula que el diuen havia acabat amb processons i que també incorporava tots els membres de l'equip dintre de la processó quan vaig veure aquesta vaig pensar en una altra ja me'n recordo i no sé quina era se m'han anat alçant al cel és una pel·lícula bona també i tant i tant i tant és una bona pel·lícula que a més no sé si l'han comentat aquí alguna vegada però que sé que d'alguna manera està en l'aïn perquè quan ho veig vaig dir ostres aquesta és la desfilada final que recorda altres desfilades que hem vist Nani Moretti ho fa una mica en aquella pel·lícula de la casa de Roma que hi ha una casa sencera de veïns i que són la relació entre veïns van penúltima pel·lícula de Moretti que no recordarà com es deia acabava amb una mena de processó de gent caminant pel carrer on sortien també els actors de la pel·lícula sí però em sembla que el que estem parlant és una pel·lícula espanyola és que sí no em ve el cap ara quina és en tot cas té aquest recurs que també és interessant la pel·lícula està molt està molt mesuradeta i jo penso que més a més el muntatge efectivament és merescut perquè ja no és primer crear l'estructura decidir quin tema va a cada lloc això és un tema també de muntatge i de direcció i després la finura en què està muntada aquests planos que duren dècimes de segon i que el veus i que el veus just el que has de veure del plano això no és tan fàcil de fer a més a més us volem dir una cosa sabeu que ho haureu sentit ja en algun altre lloc que tot el que es toca allà és real però és que a més a més els actors són músics són músics és dir que no no hi ha improvisacions ni ni playbacks ni playbacks ni res allò tot el que surt és tal com raja i sonen molt semblant realment els originals batisos però si sentim versió d'una i altra te n'adones compte de les petites diferències però cantant pràcticament son igual aquesta cosa que fa d'emborrar-se el micro i sussorrar pràcticament és idèntic pràcticament el que fan els dos i em sembla que fins i tot la guitarra per exemple del J em sembla que és autènticament la d'ell que els va deixar la guitarra per tocar i bé ja ha sortit a la conversa però voldria destacar-ho també que personalment tots els actors m'han semblat que estan molt bé molt ben dirigits i molt ben interpretats sense una naturalitat com requereix realment però voldria destacar aquí el paper d'Estefani Magnin que és la Mai que deixa el grup al començar la pel·lícula i se'n va cap a la universitat a estudiar però bé hi ha sempre una sèrie de petites trobades en què busquen incorporar-les sobretot al seu company però també una mica tenim la justificació d'aquest trio que en algun moment ha sigut i les relacions entre ells ell i ella ell i ell ella i ell i l'altre home la presència d'una dona entre tants homes segreix no tant pel fet amb si sinó perquè realment és una posició la que té ella que també la diferencia del reste és una persona que s'ha desmarcat i tant per algo s'ha desmarcat però és curiós com un paper d'una persona que surt amb profeines surt es converteix en l'eix de la pel·lícula l'eix sobretot l'eix sentimental i bueno el lliurament del disc al final de la pel·lícula és un tancament excels de la pel·lícula no no tot en fi em sembla que esteu a notar que ens ha agradat molt i a més a més que tenim moltes ganes i ho fem de recomanar-la ja diem per totes les edats com diuen els castellans encarecidament encarecidament molt bé doncs aquí deixem segon do premio i no sé si tenim temps per comentar crec que sí tenim set minuts si tens alguna coseta de sèries tinc tinc tinc dues perquè em portava a restar en una de feia que no no vaig dir però ara de cop m'he decidit a última hora canviar-la perquè realment ja en parlarem es diu en tus manos ja en parlarem en el seu dia és sueca i és interessant ja en parlarem és que ha sigut una cosa molt curiosa la que ha passat ens vam ficar en una sèrie de Netflix l'altre dia que era curta li diuen miniseries són sis capítols en realitat de cinquanta i escaig de minuts està Netflix com us dic i és de l'any 2024 és super recent és una miniserie britànica està en el número 2 del top 10 diguem que la mateixa plataforma crea crea un top 10 de les 10 millors però en aquest moment que és el moment que ha començat a girar ja està situat el número 2 la més vista diguem en segona posició no sé qui és la primera i la vam arrencar amb molt de gust perquè més a més el Cumberbatch és el lector principal el Benedict el Benedict Cumberbatch realment és un actor que a mi m'agrada molt i que a més parlar de la seva solvència és quasi és sobrer a casa nostra també és molt estimat agrada a casa vostra també i vam dir bueno això ens decideix la història que explica que és una història d'una pèrdua d'un nano al principi de la pel·lícula el fill del Cumberbatch que és marionatista marionatista tipus Henson és marionatista de la televisió americana no vol ser un Henson perquè de Henson se'n parla també la pel·lícula no és un alter ego de Henson sinó que és un marionatista bo amb una cadena no tan important però que té el seu espectacle allà on se'n marionetes molt grans que manipulen molt bé i que tenen una gran fama dintre del mercat americà local en aquest cas de Nova York i llavors aquest personatge de cop el fill un dia que ha d'anar a l'escola decideix que hi vagi sol després d'haver tingut una gran discussió al matrimoni molt forta que el nen pensaven que ha escoltat necessàriament perquè era de grans crits i a partir d'aquí aquell dia el nano se'n va a l'escola i desapareix i aquesta desaparició òbviament crea l'angoixa típica d'aquestes situacions clar el primer segon i tercer capítol de la sèrie són quants capítols 6 impecables el primer segon i tercer són capítols absolutament de dir un 10 un 10 a tot un 10 a la interpretació un 10 a la manera de portar l'atenció al mateix temps que anar creant les subtrames que et van mantenir intrigat d'un tema i de l'altre com bé ho veig immens la seva senyora també immensa la tinc per aquí és una actriu que té la seva carrera també la mà és que jo no la coneixia massa tu potser Pep la coneixeràs que és la Gabi Hoffman una dona amb una melena espectacular amb un gruix de cabell una dona morena d'uns 45 46 anys molt interessant també com a actriu hi ha una sèrie de personages tots són bons aquí no hi ha ningú que sigui dolent i la història està molt ben explicada impecablement fotografiada és la Nova York dels 80 perquè és clar aquest tipus de pàpets es feien als 80 a la Nova York dels 80 i això també dona una visió d'aquelles pel·lícules que té més dels 70 Shaft i tot aquest tipus de cine de policia perquè al moment que intervé la policia la pel·lícula es deve una sèrie es deve una sèrie a través de policia què passa a partir del capítol 4 el capítol 4 i estic aconsellant de veure-la malgrat tot el capítol 4 és un capítol que té 3 escenes que són potentíssimes discussions les 3 moments de crisi entre personatges impecables que salven el capítol perquè la resta del contingut per mi la meva opinió és que és molt fluix i 5 i 6 van baixant per la pendent o sigui el 5 baixa una mica i el 6 es fica ja en los infernos més literalment encara perquè passa en el mètode de Nova York al fons de tot del mètode de Nova York on hi havia una vida soterrada de gent també delinqüència i tal és a dir que no sé què va passar en aquesta sèrie són una sèrie produïda i dirigida per una dona i la creadora també és una dona són dues dones que són l'Abi Morgan i la Lucy Forbes la directora i l'Abi Morgan la creadora i en canvi alguna cosa va passar que se'ls hi va anar de les mans però malgrat tot us diria arrenqueu-la aviam què passa potser també és una percepció personal meva i en aquest cas de la meva companya que l'hem vist junts que hi ha alguna cosa que fa que a partir del capítol 4 les coses no funcionin és qüestió de veure-la també pot ser que de vegades segons el guió pot estar pot tindre una certa coherència però després a lo millor les imatges no hi ha hagut fortuna en escollir localitzacions etc amb aquesta baixada diguem a l'abisme jo crec que la baixada jo crec que hagués llegit algú he llegit alguna crítica del tema ningú ha detectat tant com jo he detectat en aquest cas no he llegit cap tan crítica com la meva a partir d'un punt de la sèrie però jo crec que més aviat és un tema que la pel·lícula realment de contingut ja es va ficant en un territori cada vegada més fosc i cada vegada més de bogeria i cada vegada més complexa i el mateix Converbex que ha estat impecable al principi acaba fent una mica el pallasso un tio que no que sempre té el paper agafat i tal de cop el veus una mica com el Jim Carrey en algun moment dius ostres això sí que no voldria veure-ho jo i és perquè bueno perquè la pel·lícula també es fica en aquest territori i ha de ser fidel a això però bueno de totes maneres ja dic feu la prova si teniu perquè els tres primers són realment impecables repetim el títol sí el títol és ni més ni menys que el nom d'Eric Eric que no és el nom de cap personatge sinó que és el nom d'un titella d'una marioneta que construeixen a partir d'una idea que el nen també que dibuixa coses el pare diu jo faré un titella com el meu nano volia fer i així ell veurà la tele això i si veu la tele potser ens torna a trobar perquè esclar l'hem perdut de vista completament no hi ha cap pista d'on pot estar aquest nano molt bé interessant penso que és interessant malgrat tot doncs veurem Eric teníem també aquesta la setmana que ve en tot cas una cosa per la setmana que ve que et toca a tu escollir tens pensat alguna cosa atracó en directo no no no a veure a nosaltres el que ens agrada també és sorprendre és que seria bo que ho hagués pensat noi però ja saps que estic en un moment d'activitat tremenda intensa intensa i no he tingut en cap moment el cap per d'allò i pensaré no es preocupeu segur segur que vindrem amb alguna cosa interessant sota el braç molt bé amics moltes gràcies per la vostra companyia exacte i ens veiem de nou el proper dimarts perfecte bona tarda bona tarda sí aganda clari gràcies o lobby Bona nit Sentiu, és la sintonia del benvingut.