Cinema sense condicions del 4/6/2024 — Segundo Premio, Los Planetas i la Granada dels 90: entrevista amb Isaki Lacuesta + crítica d’Eric (Netflix)

Visió general

Programa centrat en la pel·lícula Segundo Premio (2024) d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, inspirada en el grup Los Planetas i la seva Granada indie dels anys 90. Inclou una entrevista extensa amb Lacuesta, anàlisi formal de la pel·lícula, context històric-musical i una breu secció final amb crítica de la minisèrie Eric (Netflix, 2024).

"Esta película es sobre el grupo Los Planetas"… amb el “no” ratllat al cartell: una declaració d’intencions sobre mite i ficció.

La pel·lícula i el context

• Premis a Màlaga: Vidnaga d’Or a Millor Pel·lícula, Millor Direcció (Lacuesta/Rodríguez) i Millor Muntatge (Javi Frutos). Carta de presentació poderosa abans del pas per festivals.
• Granada, anys 90: ciutat culturalment viva; el film recrea amb versemblança l’escena indie rock, locals com el Planta Baja i l’ambient creatiu (referents lorquians, Morente, viatges i encreuaments amb jazz i escena novaiorquesa).
• Públic: atractiva per a joves (descoberta d’una època) i no tan joves (ressonància generacional).

L’entrevista a Isaki Lacuesta: idees clau

Fer-se seu l’altri: interseccions i subjectivitat

• “Busco interseccions”: no fa autobiografia directa; s’apropa a mons aliens per trobar-ne el terreny comú.
• De l’“invisible” realista (Entre dos Aguas, La leyenda del tiempo) a una posada en escena subjectiva: la forma respon a l’estat emocional dels personatges i permet una paleta visual diversa (fins a quatre punts de vista).

Jonas Trueba vs. Lacuesta: dues pel·lícules possibles

• El projecte inicial de Jonás Trueba era coherent però d’un “estil Trueba” que Lacuesta no podia fer; cadascú n’hauria fet una versió distinta i legítima.

Direcció a distància: límits i oportunitats

• Rodatge amb monitorització remota per una emergència personal, però amb 6 mesos previs d’assaig i preparació que ho van fer viable.
• Co-direcció amb Pol Rodríguez: “quatre ulls veuen més que dos” i coneixement mutu de criteris.

Música i muntatge: motor narratiu

• La música diegètica està ordenada des del guió (amb Fernando Navarro) i reescrita al muntatge per funció dramàtica.
• El muntatge descobreix l’imprevisible: “rodes trames que després no munten” perquè el film “s’escriu” a la sala.

Referents i col·laboracions

• Lacuesta s’anima amb la guitarra i compon amb Londji Denley el tema “Office the Worst”.
• Referències: ecos de Jules et Jim i una cita bunyuelesca (traça d’avió sobre la lluna).

Personatges i presència femenina

• Estefani Magnin (Mai): aparicions amb gran gravetat dramàtica; quan entra, “fa girar la pel·li”. La seva manera de tocar d’esquena ve d’un gest real (timidesa de la Mai).

“Ordenar el desordre” i llegibilitat

• Del disseny més impressionista inicial a una narrativa més clara: “l’ordenació del desordre”.
• Acceptació millor de la fragmentació i canvi de to com si fos un disc (cançons-estats), justificat per la psicodèlia dels personatges.

Temes de fons

• Amistat, amor, confiança/desconfiança, treball en equip quasi “amorós”, i la fricció creativa pròpia del rock.

Tertúlia i anàlisi del film

Energia, estil i espectador

• Cinema rocker (o “flamenc”) en actitud: energia viva a cada tall i plano; l’espectador participa de manera activa.

Poètica Bressoniana aplicada

• Música diegètica “o no ha de ser” (Bresson); gran treball de transicions i silencis (veu interior) que la fan mereixedora del premi de muntatge.

Mite vs. realitat i reconstrucció

• El film aborda el mite de Los Planetas més que la mera cronologia. Recuperació minuciosa d’espais (p. ex. Planta Baja), sorprenent per als locals que el van viure.

Autenticitat musical i interpretacions

• Sense playback: els actors són músics i toquen en directe; les versions respecten l’ànima de l’original amb matisos propis.
• Cast molt sòlid; destaca Estefani Magnin com a eix sentimental.

Moments i peces clau

• L’ús de temes de “Una semana en el motor de un autobús” com a “costelles” de la columna vertebral del film.
• “La caja del diablo” (9–10’): peça hipnòtica que el programa recomana escoltar; el film convida fins i tot a “cantar al cinema”.
• Tractament dels excessos (drogues/alcohol) sense apologia: el relat mostra també els límits creatius i personals.
• Processó nocturna integrada de forma orgànica (ressonàncies d’altres cinema contemporanis), com a imatge ritual i col·lectiva.

Recomanació de sèries: Eric (Netflix, 2024)

• Minisèrie britànica, 6 capítols, amb Benedict Cumberbatch; creada per Abi Morgan, dirigida per Lucy Forbes.
• Ambient: Nova York vuitantera, món dels puppets/marionetes; un pare marionetista i la desaparició del seu fill.
• Valoració:
• -
• Cap. 1–3: impecables (interpretacions, tensió, subtrames, fotografia).
• -
• Cap. 4–6: baixada notable; deriva més fosca i barroca que desdibuixa el to i porta el protagonista a un registre massa caricaturesc en moments.
• Títol: “Eric” és el nom de la marioneta creada a partir d’un dibuix del nen (esperança que el fill “la vegi” i torni a casa).
• Recomanació: tot i la irregularitat final, val la pena arrencar-la pels tres primers episodis.

Conclusió

• Segundo Premio és un film vital, subjectiu i musicalment orgànic, capaç d’“ordenar el desordre” i de dialogar amb el mite de Los Planetas sense caure en el biopic literal.
• Recomanació ferma d’anar al cinema; per a totes les edats i sensibilitats (tant fans com neòfits del grup).