Sergi Pérez: del dol a la pantalla — Estructura clàssica, procés indie i anàlisi de Kubrick, Spielberg i companyia

No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, Si tu n'ets, l'àvio despert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Cinema sense condicions. No, no, no, no. Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh. Com que em devino una mica per vosaltres gestos, que sapigueu que preservo la vostra intimitat i no vaig sentint el que dieu, no poso la preescolta... El que et sap greu. No, no, ho podria fer, ho podria fer. Bueno, fixeu-vos com comencem. Com es diu aquest programa? Si anem sense condicions. Comencem de qualsevol manera, però em sembla que Sergi ja s'ha endevinat que... que Jaume Viral va ser el que l'altre dia a Xaradet va llegir aquella crítica del Time Out, que la cosa no acaba d'arrullar massa. T'imagines, Jaume, una persona que vagi seguint-nos en tots els programes de cinema, què deu pensar? Ara en aquest programa parlen d'això, ara coneten d'aquella manera, ara deuen tornar bojos. Els meus pares ho fan una mica. Una mica el que li explicava també, una de les coses que hem parlat, a part de Dol, que ja en parlarem després, que la pel·lícula ho planteja molt bé, doncs també hem atinat amb... Ai, que de setmana ha anat al cel... No passa res. Vaig presentant, mentre se te'n recordes, el convidat d'avui que és Sergi Pérez, molt bon vespre, que és que hem fet un estudi important i hem decidit que no és tard ni nit, sinó vespre. Ho he fet jo sol i ho vaig recordant sempre cada dimarts. Vespre, vespre no, perquè això seria cap vespre. Això els dimarts, si es repeteix els dissabtes, llavors ja és bon dia. Això va com va. La qüestió és que avui hem fet tot un periple, tot un recorregut així curiós per arribar a tenir el convidat que tenim i el tema que tenim, que ja voreu que és molt interessant, però avui en principi jo amb tothom recordes que havíem dit la setmana passada que havíem de parlar de cinema taiwanès. Ah, sí? Sí, però el Joan Segué no ha pogut venir, que és el nostre expert en cinema. Llavors jo ja he aparcat una mica les pel·lícules que tenia per veure de Taiwan, Parlem del Russell Croft i ja està. He vist moltes pel·lícules i m'he enamorat d'alguna actuació seva. Aquesta setmana he estrenat una com a director de Water Diviner, és a dir, el mestre de l'aigua. L'han traduït aquí, seria com l'endeví de l'aigua o una cosa així. Doncs, bueno, l'he vista també i vaig dir... Mira, parlem del Russell Croft, que té molt a parlar, i a més a més truquem per TelefuncionCast el Sergi Pérez, que és el director d'una primera pel·lícula seva que es diu El camí més llarg per tornar a casa, que la va estrenar el divendres passat, que en vam parlar amb el xerrada de Rayo Sant Boi i volíem continuar ja veient la vista, però vam dir, home, i si li diem que vingui i diu que sí, mira, doncs sí, ha funcionat. L'hi hem dit i el que no sabia ell en quina aventura es ficava. Avui és, Sergi, com ho portes? Això és una mica el que em confessava. Com ho portes, des que ens hem trobat allà a l'hotel Plaza de Plaça Espanya? Bé, bé, de moment bé. Vols dir, bueno, hi ha hagut de tot, eh? Hi ha hagut de tot, però sí de moment adaptant-me a l'ecosistema. Se li veu la capacitat d'adaptar-hi. Ja home, si tu no ho saps, però hem arribat d'Oreta, llavors hem estat aquí a Dalt, a la terrasseta de Can Gynestà, que això és una meravella absoluta. Hem trobat Sandra Navarro, que tu la coneixes, la persona que produeix moltes de les coses que fa la productora band a part, i que es dedica molt sobretot als temes del cormetratges i a promocionar-los en diferents festivals, i que van comentar la setmana passada que no tot és vigilia, que és del dedo en el ojo, que és la seva productora, que mai relacionat tot no pot estar. Que no s'ha volgut quedar és el seu problema. Bueno, el nostre també, perquè hauria estat molt interessant. Tot el que heu comentat jo no sé si seré capaç de resumir-ho, però he estat molt atent. Llavors intentarem parlar, a veure si ho puc dir així d'una tirada, intentarem parlar de la preparació d'una pel·lícula, de l'elaboració, és a dir, del rodatge, de la postproducció, de la distribució... Hi ha moltes coses en una pel·lícula. Sergi, és un tema molt complex. Sí, molt desgastant, també. Sí, desgasta. Desgasta més que donar classes. Anem introduint temes. No, home, desgasta infinitament més fer una pel·lícula, donar classes. Perquè tu portes 10 anys a l'ESCAC fent classes de narrativa cinematogràfica, m'ho explicaves ara, al voltant del que seria el projecte final que fan els alumnes. No ben bé el projecte final, jo he sigut profe de tercer i ara estic en el màster oficial, llavors a l'ESCAC el que fan és fer els professors rotatius, llavors van canviant depenent una mica de l'any. Però sí, a vegades hem fet també projecte final, però sempre són classes de narrativa de curt, i sobretot de narrativa clàssica, seria la meva especialitat acadèmica absoluta, la típica de tres actes i de Robert McGee, no sé si coneixeu. Sí, sí, el gurú de... El gurú de l'acadèmia, no? De com s'ha de fer un guió de manera... Exacte. Podríem resumir una miqueta? Fes-nos una petita classe. Com que tenim temps avui, un parell de minuts, així, rapidet. I tant. Doncs, bueno, normalment el que fem és explicar els elements que es creen per crear tensió dramàtica. És a dir, tu fas una pel·lícula i el més important de la pel·lícula és el segon acte. El segon acte es confecciona El que tradicionalment havia estat el NUS. El NUS exacte. És el primer acte, que és la presentació, després el segon acte, que és el més llarg, que és el que ocupa més espai en una pel·lícula, i el tercer acte, que seria un viatge per al primer acte, però amb el personatge ja ha canviat perquè ja ha fet el viatge per al segon acte. I en el segon acte es configura entre el conflicte i l'objectiu del personatge. És a dir, quan comença l'objectiu extern del personatge, comença el segon acte. I si no està mai acompanyat del conflicte, llavors serà un problema. Sempre ha d'haver un conflicte, una cosa que obstaculitzi l'objectiu. I això crea la tensió dramàtica que vindria a ser com el més important d'una pel·lícula. És el que crea que un espectador tingui interès per saber... I si no fas una pel·lícula així, no li agrada a ningú. No, clar, després hi ha altres narratives. Clar, vull dir, si ens fiquem... Ara parlàveu del cinema taïwanès, és a dir, el cinema oriental té un altre tipus de narrativa, i l'europeu també, Godard, té una altra narrativa. Però el que és el clàssic, el que vindria a configurar el cinema escritxer americà és aquest, és a dir, és la combinació d'objectiu i conflicte. Per Robert McGee, la pel·li paradigmàtica del seu estudi seria Kramer vs. Kramer. En aquest sentit és perfecte, és un home que l'objectiu és ser pare, que el seu fill l'estimi i després ser pare, però per això ha de patir una sèrie d'elements i sacrificar coses del primer acte, que seria aquesta obsessió per la feina, la desvinculació que tenia amb el seu fill al final. Si us mireu Kramer contra Kramer encaixaria, és que és com minutatge exacte. Diu que el segon acte ha de començar als 15 minuts, ha d'haver un midpoint, una sèrie d'elements que... Midpoint què és això? Un punt mitjà, un intermit, és un punt d'inflexió. Exacte, és un punt mig que el que fa és crear encara més tensió dramàtica. Esclar, és que això es resulta com molt tècnic i molt matemàtic, però realment pot arribar a funcionar. És a dir, el midpoint és quan el segon acte se t'està allargant molt i veus que l'objectiu es comença a ser deficitari, llavors es pot convertir, és a dir, pot ser un espai que canvia l'objectiu extern que no l'intern, també pot mutar una mica l'objectiu extern, i també la tercera part seria que... seria una part on es dorma l'objectiu. Vindria a ser com les... les sirenes d'Ulisses, saps?, quan Ulisses... es queda allà amb les sirenes superant, bueno, com molt... molt omnobilat per les dones aquestes i s'oblida que ha de tornar a casa, no?, seria com aquest punt. I això és una cosa que a l'espectador li crea... tensió dramàtica perquè no recorda que havia de tornar a casa. És una sensació que l'espectador, si es fa bé, el que fa és crear més tensió dramàtica. I això està just al mig de la pel·lícula. I a mi ara... És que, clar... Espera, eh? Jo estic intentant contenir-me una mica. Per què? Sí, ara t'ho intento explicar, però està clar que no té res en contra del que estaves dient, que és una lliçó perfecta. Però jo faig un salt, potser és un salt una miqueta al buit, o potser és absurd, però... A veure, si estem dient que això és una narrativa o una manera de funcionar que tenen, sobretot, els americans, per dir-ho així, a Hollywood, Hi ha moltes altres maneres d'explicar una història. Considerar que això és la manera de fer una pel·lícula, no és haver-nos deixat colonitzar. Hi ha molts cines. L'anglès també funciona així. David Lynn ja funcionava així. A veure, això és una estructura que no ve del Robert McGee, evidentment. Això és una estructura clàssica que ve de Campbell i d'un estudi que es va fer sobre l'estructura narrativa més clàssica grega. Vull dir, això és una cosa que ve de molt temps. Llavors, de totes les estructures que suposo que s'han fet o que s'han estudiat i s'han fet paradigmàtiques i han creat precedent, aquesta és la que funciona millor. Ara, vull dir, li preguntes a, jo què sé, a cineta tailandès, no?, la Pichapón, aquest veracet à cul, no? I tant. La Palma d'Or, no? De Cannes. De Cannes, no? Vull dir, aquest, evidentment... Amb el nostre Lluís Minyarro com a productor, eh? Exacte. Vull dir, aquest té un nou tipus de... No, no, no, si a mi m'encanta, no ho deia com una cosa negativa, sinó com un element de... Aquest ha creat una nova narrativa, no? Godard té una nova narrativa. La primera pel·li, Vot de Sufle, l'objectiu era escapar dels policies. Això és un objectiu amb un conflicte. No és telma i l'uís, en el fons. El que passa és que després està vinculat a altres elements que destrueixen la narrativa. Jo penso que no és un colonialisme. No crec que sigui una invasió. Crec que és una fórmula que funciona molt bé i que l'espectador per convenció l'ha adaptat. A la gent li agrada entrar en una pel·li i saber què és el que s'ha d'aconseguir. He d'arribar a aconseguir l'arca perdida. Això està bé, perquè fins que no la trobes saps que la pel·li no ha acabat. No me'n parlis. És que li he tret abans la referència a Steven Spielberg. No, però m'ha convençut, eh, una mica, Jaume, tu que saps que jo estic allà com posicionat en contra, m'ha convençut com a mínim de tornar-me a veure l'Indiana Jones una mica i tal, no?, per veure... Perquè l'estructura deu estar... Bueno, això, no?, segons aquests cànons, l'estructura del que fa Spielberg no se surt ni una coma de tot això. Amb Indiana Jones no, és paradigmàtica d'aquest tipus d'estructura, sí, sí. i amb altres potser tampoc. Jo diria que totes, deixem repassar, totes són així. Potser aquella tan fosca de l'esclavitud. L'amistat. Sí, l'amistat. Aquella potser, però tampoc. Perquè al final, al cap i a la fi, des d'un bon principi, sabem de l'alliberament d'aquella persona o la mort. L'alliberament també és la mort, a vegades, oi? El morir. No, jo crec que totes es adapta, perquè fins i tot la Lista de Schiller. L'objectiu és fer la llista més gran. Conseguir introduir més persones a la llista i salvar-los. El conflicte és dels nazis. Tot encaixa. L'Imperió del Sol també. millor l'impèrie del sol és de les que jo admiro de l'impèrie del sol munic també em sembla d'una estètica una narrativa diferent que jo duto que estigui perdoneu que em surt la la invectiva contra que estiguin dirigides per ell com és que no t'agrada No, no sé, em toca. Sí, però a veure, tu quan... I a canvi li agradaran altres coses que diràs, home, doncs això sí que no. Torrente, per exemple. Ja ho dic, ja ho dic, perquè és el que el Jaume tenia en el cap. No, no, jo tampoc podia dir-ho, perquè no cal dir-ho. Vull dir, bueno, són maneres. Així com... Jo penso que tu acabes de dir una cosa que és molt interessant. parles d'estructures, en definitiva la capacitat narrativa, d'explicar una història. I això és important. Si ho saps explicar, aconseguiràs l'objectiu, entretenir, divertir i probablement, fins i tot, assabentar de moltes coses a partir de la història que expliquis, dels personatges que hi posis i les dificultats. Llavors, esclar, jo, per exemple, una pel·lícula que crec que l'hem d'entrar com a punt de referència i seguint el que ell proposa, doncs és per exemple Blancaneus, la que va fer el Frese, o fins i tot podríem anar a parar amb altres així com... com a xims totals del cinema espanyol, com per exemple el d'allò, el Víctor Erizé i la seva Espírit de l'Alcolmen, el Surt i aquell altre que va fer també. El Sol de Membrillo. El Sol de Membrillo que va generar molta polèmica i a mi em va servir per entendre moltes coses. Tu deies Blancanieves del Pablo Berger, no? Sí, sí, sí. Clar, llavors aquí sí que estaríem en una altra fórmula, no? De narrativa, sí. De narrativa, aquí sí. I curiosament, per exemple, la pel·lícula en blanc i negre francesa... The Artist. The Artist, que és un clàssic total, no? És... jo fracaso i tu tens l'èxit total i en definitiva aquest serà el punt de salvació, per molt que jo no vulgui, per dir-ho d'una manera. En la pel·lícula aquesta del gos també... Bueno, sí. Quina pel·lícula és aquesta, quina, la del gos? En la nostra, per exemple, tot i que sembli com una pel·lícula que a priori sembla com de marges i de buscar noves narratives, L'estructura és ultraclàssica, és a dir, l'objectiu és tornar a casa i a més amb un de les històries més universals que hi ha, que és tornar a casa. No havia pensat que eren ulises. Sí, no, vull dir, això és una cosa que hem comentat molt, vull dir que a més es va plantejar quan fèiem el guió que vam crear un petit ulises, vull dir, a més... que anava passant per diferents illes. També hi ha una llista de les històries universals i la primera que encapçala la llista és tornar a casa. És de les històries més mítiques i de les que l'espectador pot arribar més identificat. Perquè la casa és... es pot fer servir com un element metafòric, però alhora també com una cosa real. Si la pel·li, l'estructura, la nostra, és molt clàssica. El que passa que després, la construcció de la informació, per exemple, això no és gens clàssic, o que nosaltres posem un personatge que sigui antagònic per a l'espectador, un personatge que és tan difícil d'estar amb ell, que nosaltres l'obliguem a caminar amb un personatge que és tan complicat. Això sí que no és gens ortodox. Complicat i fins i tot en determinats moments, si més no, bastant incomprensible. Se'ns dona més aviat poca informació. per entendre el perquè de les coses. Llavors això m'ha ensultat molt perquè acabes al final i dius que tampoc és tan important. Cap i a la fi és el seu conflicte i en definitiva és el que el realitzador ens mostra. Un conflicte i això de les illes i que sintonitzen moltíssim m'assembla molt interessant. Perquè això sí que és cert, es troba amb la burocràcia social, per exemple, es troba ja no tant amb la pròpia família com a un element no precisament agradable i més aviat controlador que no pas que ajudi, vull dir tota aquesta constància. Molt bé, i en quant a narrativa, però a forma d'explicar la història sí que hi ha singularitats molt importants, trobo. A la nostra dius? Sí. Per mi molt importants. A veure, digues. Per exemple, començant cap a un bar on hi ha d'altres, però la del final amb el cotxe allà i tal, la trobats genial. La doctorna. Sí. De la nit em fas el dia. Allà, en contra de no saber massa d'ell, en canvi sí que sabem com es mou ell i com reacciona ell, perquè aquell és un moment culminant de la pel·lícula. Aquella seqüència és la més important. Jo crec que també. D'alguna forma és la que ella aprèn. Ella aprèn que no és un psicòpata. És a dir, no és una persona que és capaç de destruir aquest gos. D'això parles a la pel·lícula. És a dir, és un home que trenca absolutament les lleis amb una cosa tan petita com el seu gos i alhora tan gran. I els crits del gos és el que fan, d'alguna forma, uns crits que ell ha provocat. És el que fan tornar una altra vegada a la vida. I tornar a creure en això. és el dolor dels altres, el que d'alguna forma el fan tornar a alincar amb la seva vida. Com queda l'Ulises aquí, llavors? Bueno, que no troba l'Aita que ell volia. A més, una de les coses que a mi m'agraden molt del cine és aquell personatge que es passa tota la pel·li buscant un objectiu i després, quan arriba, al final se n'adona que aquest objectiu era una equivocació. Com l'arca perduda del Cap Vial. Exacte. De fet, l'arca perduda la volia per al museu i al final l'acaba obrint. L'acaban destruint. Bueno, no destruint, no, però s'obre i ells al final el que fan és tancar els ulls quan el que volia realment era veure el que hi havia a dins. A mi això ho trobo molt maco perquè forma part del creixement i de les estructures narratives, en aquest cas clàssiques, que sembla que siguin molt difícils de portar perquè perds la veritat, però si ho saps portar bé, t'adones que és molt la vida. Tu et passes tota la vida buscant una cosa i després t'adones que... que estaves equivocat i que en aquest viatge has après altres coses. Jo el que volia amb aquella seqüència nocturna era això. Un home que realment el que vol és l'evasió a nivells molt radicals i que no serveix per res perquè tot torna. El gos torna, la família torna, la dona el record... No es pot oblidar una mort. La mort ha d'estar convivint amb tu sempre. Ja que hem arribat aquí, parlem així de la pel·lícula amb diferents fragments, si estigués aquí la Carme, que ja l'has conegut, perquè ens ha fet el favor de portar-nos des de plaça Espanya. Moltes gràcies, Carme, si estàs sentint i si no, doncs ja el sentiràs. Doncs ja diria, bueno, però expliquem una miqueta la pel·lícula. La pel·lícula és molt fàcil d'explicar, simplement una persona que està tancada a casa per un dolor que no sabem exactament per què i decideix sortir perquè el gos que està allà dintre de casa vivint amb ell es troba fatal i va portar-ho al corint, però pel camí canvia d'idea i tot el que passa a partir d'això. Té una trama que a mi és una cosa per a aquest tema crucial del cotxe, que forma part d'això, la manera circular també, com està explicada la història, és a dir, com a mínim un parell de escenes som pràcticament calcades perquè és com tornar a la mateixa obsessió, tornar al que has dit de si ell mateix està intentant esbrinar si el que té és una cosa que pot superar o veritablement que ja ha passat un límit, una frontera que no pot tornar enrere i que li fa provocar dolor i punt. el punt que era el que torna al mateix camí amb el cotxe, llavors es posa en un camí encara més fosc, com un túnel, per no poder tornar enrere de cap manera, però aquella escena és la mateixa. Jo crec que aquí també, igual que el que deia el Jaume, sí que hi ha una sortida, un desviament de les estructures clàssiques. M'agradaria que continuéssim una miqueta amb aquest tema, perquè és veritat que la estructura, no sé si la estructura més aviat No narrativa, sinó argumental. Argumental sí que és clàssica, però... És una altra cosa, oi? L'argument de la estructura, diria jo. Sí, és a dir, l'esquelet de la pel·lícula és clàssic. El que passa és que després tot el que hi ha fora, el múscul, per dir-ho d'aquesta manera, una mica així com òbvia, perdona per la metàfora aquesta, però... Sí, sí, sí. Però això és el que realment és el que jo volia que fos totalment diferent. Això era el que a mi m'interessava, perquè, per exemple, una de les coses que hi ha hagut com més conflictes, sobretot amb els espectadors que no estan acostumats a aquest tipus de cine, és que realment jo els poso a prova no només pel que fa el personatge, sinó perquè nosaltres no donem informació del context. de la mort, ni de... La gent vol saber què ha passat, quin és l'accident, quin és el problema. I res, doncs això és el que nosaltres volíem fer d'alguna forma més sutil en aquest sentit, perquè jo el que volia era abstreure. Jo el que volia que l'espectador sàpigués és que aquest home, de forma sutil, se n'adonés que tenia una pèrdua. I ja està. Res més. No necessitava res més. Una mort és una mort, sigui com sigui, si ha sigut un avió. Evidentment que hi ha matisos, però el que volia parlar era de l'amor. No de si era un accident de trànsit o resultava que se l'havien carregat o si havia sigut un accident d'avió. Tot això em feia com ràbia perquè d'alguna forma li treia qualitat des del meu punt de vista, evidentment. A la pel·lícula, llavors el que feia és abstreure la pèrdua. Llavors tothom, d'alguna forma, podia sentir-se identificat, perquè no s'identificava el perquè d'aquella mort. Jo crec que totes les morts són dures, evidentment hi ha matisos i el dol cadascú el porta com pot. Però a mi era el que m'interessava molt, això. no explicar i d'alguna forma que es quedessin amb el meu discurs taxatiu, és a dir, és un amor, ja està, no necessiteu saber res més. Hi ha una particularitat molt gran, m'he adonat una mica avançada la pel·lícula, però m'he adonat i penso que és interessant que el digui, que semblaria que el personatge es vol escapar de la càmera. Sí, una mica sí. És a dir, hi ha dos tipus de planificació a la pel·li. Una és un seguiment des de darrere molt dinàmic i després un tipus de pla-secuència amb més muntatge inter, que és un pla fix amb zoom, no? Molt més passiu, agressiu, però molt més calmat. I els dos, d'alguna forma, parlen d'aquest personatge que se'ns escapa. Vull dir que d'alguna forma no acabem de... Però ja no només el personatge, sinó altres també. Els secundaris van desapareixent. També van desapareixent. Aquells sí que s'escapen, veritablement, però quan els enfoca, quan has planificat la pel·lícula d'una manera o altra, Aquella càmera és com si fos una petita presó, per dir-ho d'una manera. I que les relacions són claustrofòbriques. Perquè, esclar, tots exceptuant una que és la noia al bar aquell... La cambrera, no? La cambrera, sí. Allà sí, però també acaba... perquè acaba descobrint que està ferit i tot això. Llavors allò diu que és això, no? No toca. És l'únic punt que no, però en canvi per tots els altres, des del que li va buscar la clau, que és conegut i tal, allà el veig que l'està retenint molt educadament, molt d'això. I una altra cosa també, i després ja podem allò, és que has parlat de psicòpata, que no és psicòpata, has dit, no? O sigui, pel que veig coneixes bé què és la psicopatia, Això ha sigut una frivolitat. El que volia dir és que entenc un psicòpata com una persona que trenca les línies, les línies establertes d'una comunitat. Emocional i sentimentalment. Exacte, una persona que és capaç de matar un gos. per mi és una persona que entraria dins d'aquesta línia de psicopatia, llavors, a veure, entenc, això és de metàfora, és a dir, una persona que és capaç de destruir una vida perquè ella està malament o pel que sigui, vull dir, entre unes línies que ja no són uns paràmetres els quals nosaltres a la pel·li no defensem, llavors, realment, quan ell fa tot allò que fa al final en aquella seqüència és quan aquells crits d'aquest gos ell torna d'alguna forma i és quan ell li demana perdó. i amb qui s'ha de demanar perdó, que és amb el gos, no amb ningú més. I, evidentment, això només es pot produir segons el meu criteri i això també ho accepto com a totalment encertat davant d'un espai, que serà al mig del bosc, potser sí que passa un tren però que de cap manera no influirà però està molt bé el tren perquè te'n fas una d'això i llavors és quan veritablement es trobarà amb ell mateix, com és lògic, perquè està ell davant de la... Sí, de fet és el clímax del segon acte, és la part més important, i jo volia que fos un viatge amb ell mateix, que no fos amb cap secundari, sinó que fos amb el gos, és a dir, és el gos qui el torna, perquè de fet ha sigut tota la metàfora de la pel·li, una metàfora que el gos comença sent el que és l'extern, tot el que ell vol fugir, el record, etc., però a poc a poc el gos es va convertint en ell, i realment la persona que... Està abandonada, l'animal està abandonat, els dos estan morts de por, de gana, de sedientos moribundos. Sí, però el gos també, encara que sigui un maltractador d'entrada, en canvi ell fuig de tot l'ambient que el podria protegir i ell s'escapa d'aquest. Això és el que millor és més complexa, però és la meva opinió sobre aquesta experiència. La família, en aquest sentit, just en aquest moment no va fer servei. De fet, era com que em recordava, em posava un mirall davant. Amb tota la bona fe del món, però crec que... Sí, llavors jo això volia representar. És un home que no podia enfrontar-se, i a més és una cosa que... Jo trobo molt maca i trobo que té molta poesia, que mentre està enterrant la seva dona s'està intentant fer l'amor amb una cambrera. Aquest tipus de coses m'agraden molt perquè tenia molta poesia i trobar que... Tot el que es fa, el ritual que es fa i la litúrgia que es fa, aquest home no ho pot suportar. Perquè és evidenciar que s'ha mort i ell encara no pot verbalitzar-ho. De fet, ell parla d'ella sempre en present, no en passat. Jo crec que hagi sentit aquesta primera mitjora del programa, bueno, uns 25 minuts, perquè hem sentit una mica de música al començament. Li ha quedat molt clar de què estem parlant. Recordem, de totes maneres, estem parlant amb el Sergi Pérez, el director, professor de cinema a l'ESCAC i director d'aquesta primera pel·lícula seva. el camí més llarg per tornar a casa, tot això ha quedat clar, però a mi m'agradaria que anéssim una mica a informar als ullents i a saber-ho també nosaltres de com es fa això, de com comença el procés creatiu, perquè tu estàs fent classes de cinema, tu veus cinema, tu analitzes cinema i de cop sorgeix una idea i dius vaig a fer una pel·lícula. Vaig a fer una pel·lícula més a més d'aquestes característiques. D'on surt això? D'on surt aquesta gospira i per què penses que és una bona idea, Sergi? Jo ho dic molt a les entrevistes. A mi em pregunten fa cinc anys si la meva primera pel·lícula va del dol i m'hauria espantat molt. No era una idea que a priori em semblés atractiva. No sé com explicar-ho. Hi ha una cosa que jo l'has vist que aixic és que jo no entenc l'art o de moment, perquè clar, encara soc novicio. Jo crec que per això sempre les primeres obres acostumen a ser autobiogràfiques, però jo no entenc l'art sense veritat. Jo l'única veritat que puc explicar és des de l'experiència personal. Llavors jo m'hi he vist en aquesta història. Això em va sortir d'una anècdota familiar, d'aquest trauma, però d'una anècdota que algú es va deixar de menjar i de veure el gos i va ser un clic molt important per tornar a encaixar la vida. Una cosa tan petita com aquesta i a l'hora tan gran, a la llarga, després quan ja va passar tot vaig pensar que això és una anècdota molt maca, molt petita i crec que per aquí podem anar. El procés va ser que vaig fer un curt d'això, que és un curt que hi és a la pel·li, i em va quedar tan bé que vaig decidir fer la pel·li. I per això al final també l'hem fet de forma de crowdfunding, és a dir d'aquest tipus de finançament ràpid on no vam buscar finançament a teles ni ministeris, perquè no teníem temps, no podíem esperar un any i mig, perquè jo tenia un material allà que volia que estigués dins de la pel·lícula de les millors interpretacions del Borja. Estaven en el Borja Espinosa. Borja Espinosa és el... Impressionant. Sí, és el prota de la pel·li. I llavors, arran d'aquí, vaig contactar amb New Dindi, que és la productora, i vam decidir fer-ho d'aquesta forma. Podem fer una pregunta una mica així, també indiscreta, i tu contestes si vols, suposo que tens prou taules i d'allò, és que acte una productora pròpia, per què agafa una altra productora? Perquè en inici jo vaig començar, és a dir, a l'inici de tot aquest curmatratge era just l'època que, bueno, en el puntó d'Aljido de... de la crisi i ja no donaven subvencions de curmatratges en aquell any. Llavors, jo vaig fer uns estalvis, vaig fer uns anuncis de publicitat, jo tenia allà uns diners i vaig decidir gastar-los per fer el curmatratge. I ho vaig fer jo per lliure. Llavors, quan vaig decidir fer la pel·li em va semblar que no la volia liar massa. Llavors vaig decidir anar amb Niu Dindi, que els coneixia i no volia fer una pel·li molt, molt gran. Llavors, és que en aquest moment ni ho vam pensar, el que passa és que sí que després l'ESCAC va entrar dins del projecte. Perquè a nosaltres va haver-hi un moment que ens vam quedar sense diners i, evidentment, nosaltres, com a exalumnes de l'ESCAC, sempre que vam anar... El Matalàs el tens allà. Sí, bueno, és la nostra casa, és a dir, sempre que necessitem ajuda anem allà i ens l'ofereixen i ens la donen. i sempre d'una forma molt eclèctica. No escollen un tipus de projectes pacífics, sinó que realment els agrada tot tipus de projectes. I molt altruista, també? Donem la idea? En el nostre cas, sí. Perquè és una pel·li que és petita, és a dir, home, és pel·li de festivals, hem anat a molts festivals, i això dona prestigi, però era evident que aquesta pel·li no faríem el pelotazo, no seria Avatar. Jo crec que de forma altruista no crec que ho facin del tot, perquè suposo que els interessa tenir una pel·li que va a festivals o que té crítica bona, etc. De prestigi artístic. Exacte. Jo crec que en el fons és que els hi ha agradat. Jo també soc de la casa de les que fa deu anys que soc profe allà. al final ens van ajudar. Però ja et dic, a l'inici no vaig anar per no fer molt soroll, perquè volia que fos una cosa com petita. Has pensat fer-ho molt gran, però a priori era una cosa molt petita. I també desvincular una mica, potser fins a la teva part professional, com a professional. No, bueno, no. És que ja et dic, no vaig pensar molt en aquest sentit. No, no ho sé. És que no tinc resposta més enllà d'això que t'he dit, perquè no és per una cosa que ho m'ha dit, és molt. Vaig pensar en l'Aritz Sirvian, que és el productor, era ex-alumne meu, jo havia sigut profe d'ell, havia fet una pel·li que m'havia interessat molt, havia fet això del crowdfunding, jo volia una cosa ràpida, si hagués anat a Escàndalo Films hauria hagut de fer el del Ministeri i CAS, bueno, la cosa s'hauria liat molt. Llavors em semblava com més fàcil fer-ho d'aquesta manera. Llavors ja tens la idea, ja ens has explicat si et sembla seguir aquest procés creatiu, perquè no sempre tenim l'oportunitat en programes com aquest, i bueno, he dedicat una bona estona a seguir un procés creatiu. Ara ja sabem al començament una idea, una anècdota determinada, i dius doncs vinga, me'n llenço. Llavors es fa un guió. Sí. El primer és el guió. Però a mi m'han xiulat una mica, m'han xivat, no sé com es diu ara en català, Sergi, el fet que aquest guió no estava del tot tancat. Era un guió més aviat obert per donar fins i tot la impressió que dona la pel·lícula, que no saps exactament què passarà en cap moment. Com ha estat organitzat el guió i després el rodatge? Aquesta pel·li és gens ortodoxa. Com a procés creatiu pot ser interessant, però no servirà d'exemple. Jo us explico la cronologia. O pot ser un camí que s'obre. És un camí en el qual jo estava obert tot el que pogués passar. Jo tinc el curt acabat. El curt acabat és tota la primera part de la pel·lícula, que és quan ell està a casa i surt. i al final del curt és el veterinari, que seria el tercer acte. Tot això junt era el curt. Llavors jo quan vaig veure el curt, que em va agradar molt, vaig dir, hòstia, jo això vull fer una pel·li. Però clar, és a dir, què faig? Ara he de tornar a reescriure per un començo. I va passar una cosa molt maca. jo ho trobo molt maca, que és que el Borja Espinosa, quan estava en l'escena que agafa el gos de casa i surt de casa i es queden les claus a dins, això és un gazapo. Això és una cosa que no estava en el guió del curmatratxa. Això és una cosa que el Borja es va oblidar. Simplement. I era la millor toma de la set que hi havia. Jo vaig decidir posar-la perquè la de toma era la millor, el gos no es despertava, el Borja estava infinitament bé, perquè a part era en pleno sequència. Clar, el complicat de fer pleno sequència és que estiguin tot perfecte. L'únic problema era que es deixava les claus a dins. I això en el cur era, home, què fem amb això? Ho tallem o tal? Bueno, jo no podia tallar. Però bueno, al final sí, ho vaig aconseguir tallar. Però després quan vaig decidir fer la pel·li vaig dir, calla, això és una idea perfecta per fer el segon acte. És a dir, és un símbol mític per entrar a casa. I de sobte jo ja vaig anar fent capa. Es dic, hòstia, això pot convertir en un petit Ulisses. Déu meu, tota la pel·li... A més, el conflicte extern és molt minimalista, m'equilibra el conflicte intern que és molt potent... I va anar així. Quan vaig decidir fer la segona part per fer la pel·li, vaig construir el segon acte, que és tota la part de la búsqueda de les claus. Però encara hi ha una tercera part. Vaig fer aquesta segona part i al final no em va agradar. I va ser un moment conflictiu. Tinc una pel·li que no m'acaba d'agradar com acaba. Va ser quan vaig decidir que d'aquí 6 mesos ens tornem a trobar. Jo tindré un guió que l'hauré tornat a fer. i rodarem i així ho vam fer. Llavors jo el que vaig fer és observar molt el Borja i és tota la part nocturna, és a dir tota aquesta part, és a dir la part més fosc que és la tercera part. La mudança també és la tercera part, l'oficina també és la tercera part, és a dir el viatge més fosc, perquè jo amb aquesta pel·li el que vaig fer és un viatge molt molt fosc, del qual em va costar molt sortir-me'n. Però tota aquesta part més fosca és la tercera part. Ja et dic, tot va ser com observant, mirant, veient què puc treure d'aquí. També és un guió que està plantejat des del disseny de producció. No teníem diners, llavors què puc fer? Un bosc, no em costa diners, perfecte. A més, pot ser molt potent. La casa és casa meva, el cotxe és meu, la roba del Borja és meva, el veterinari està just davant de casa... Doncs si tu no tens cotxe. És igual. Continuem, continuem. El cotxe és de la meva parella, que està treballant a Terrassa. D'acord. Doncs això és a dir, tot era com un dissen de producció, com pensat des de... Jo això ho trobo com molt intel·ligent, era com, a priori sembla com un estigma, no?, que dius, hòstia, la producció t'està limitant, però en el fons l'estàvem donant com una volta, no?, és bueno, tenim pocs medis que podem treure el màxim de tot el que tenim, no? I és el que vam fer, és el que vam fer. Una mica més enllà, suposo que ens ho vas marcant tu mateix quan has esmentat a Jean Luc Godard i la diferència que hi ha a nivell de concepte narratiu. Permet-me posar-me com a escoltador del que ens explicaràs, exactament igual que tots els que ens puguin escoltar en aquest moment, i parla una mica d'aquesta diferència que parles del clàssic, del que és tòpic i la diferència que hi ha en Jean Luc Godard, sisplau. El clàssic és el que us he dit. El problema del clàssic és que la gent que es coneix molt l'estructura narrativa sap on anirà. És a dir, el més difícil del clàssic és que sigui invisible l'estructura. No sé com explicar-me. és el més difícil. És a dir, que tu t'enoblidis que ara ve, en el minut 20, ve això. I que saps que quan arribi el final del segon acte hi ha la crisi, que la crisi és on està la seqüència d'aprenentatge. Que no sigui previsible, vaja. Sí, exacte. Llavors, el que és la estructura és això, és a dir, una estructura, doncs quan vosaltres veieu que hi ha un objectiu extern, una velícula, això és estructura clàssica. I això és moltes, moltes pel·lis, moltíssimes. No sé, és que ara estic pensant en alguna que estigui ara en cartellera. Bueno, Mad Max, és a dir, és sortir. El que passa és que després al final hi ha un tercer acte on és tornar. Però és sortir, tornar a la terra promesa on hi ha verd, on hi ha aigua, on hi ha vida. I aquell és el gran moment de... És l'energia que necessita aquesta pel·li. Els obstacles i el conflicte és que hi ha tota la gent que els impedeix. una estructura diferent seria doncs, és que clar, és tot allò de més. Hi ha milions. Aquesta és la que es fa més i és la més paradigmàtica, però és que les altres estructures que són diferents, ja et dic, és a dir, no estan... Els germans d'Arden, per exemple, que les mantaves no fa gaire. Els germans d'Arden són clàssics, encara que no ho sé. Sobretot l'última, oi? No, no, i totes, totes. És a dir, Roseta, Palmador, la primera que tenen, que crec que és la segona pel·li, és un objectiu extern, que és, vull una feina. Això és ultraclàssic. És a dir, el que passa és que després tu pots rodar-ho, és a dir, el que van fer els Ardenes, que es va inventar un llenguatge diferent, que era el de la nuca, seguiment, tal, etc. Però és un objectiu extern amb un conflicte intern molt gran, que és que ella no aconseguirà la feina fins que no arribi a arribar a coses de si mateixa, perquè ella té problemes amb si mateixa. i totes les pel·lis dels Dardent tenen uns actius molt tangibles, molt radicals en aquest sentit. Estructures, per exemple, que no encaixen en el clàssic, per exemple, seria Codigo Desconocido de Haneke, no sé quantes seqüències, em sembla que són 70, on vas veient la vida de la gent. Nous cines, nous llenguatges, com aquest que parlàvem del tailandès Veracetakul. 2001 és una estructura absolutament experimental. 2001 no deixa l'espai. Hi ha tres personatges, tres històries. Primer, encara que sembli mentida, hi ha els monos. Dins dels monos hi ha un personatge, protagonista. Després hi ha el que arriba a la Lluna, el doctor aquell, i després ens trobem al viatge a Júpiter, que són... Hi ha un objectiu, però és un objectiu desconegut... Hi ha un objectiu que saber què ve és aquest monolit, el que passa és que el tercer personatge no ho sap. Sí, sí. És a dir, ho sap l'espectador des d'una ironia dramàtica, podríem dir-ho d'aquesta manera, però és una estructura absolutament experimental, va ser una novetat a nivells molt forts, perquè el que sí que lligava, d'alguna forma, les tres parts, era la tesis, que era l'especialització, el rotllo aquest de la tesis. És a dir, comencem la història des que l'home s'especialitza i apareix la tecnologia, que és el de l'os, i després acabem quan la intel·ligència artificial es converteix tan poderosa com l'home. Llavors, això és l'únic ancla a les tres parts, però és una estructura absolutament experimental. És a dir, les que s'identifiquen amb això, quan no hi ha objectiu extern, no és una estructura. S'ha de començar a investigar i a moure't en terrenys desconeguts. Jaume, ja ho fem un tàndem, potser ja t'has adonat, així, peculiar. Ell és més de fer preguntes més filosòfiques, més generals, més del voltant del... al món del cinema. Jo una mica també, però torno una mica a la idea del seguiment aquest de l'origen de la pel·lícula i com continua. Ja tens el guió, ja tens la idea, ja saps com plantejar-ho i llavors has d'escollir una sèrie d'actors. A veure, a tu t'interessaria, per exemple, ja que hem dit que parlaríem avui de Russell Crowe, a tu t'hauria interessat, ja sabem que has agafat el Borges Pinochet i segurament ningú ho hauria fet tan bé com ell, però per donar-li relleu a la pel·lícula, per fer-la comerçar, t'hauria interessat tenir un Russell Crowe a la pel·lícula i un Danny Elfman a la banda sonora. Sense el diners és difícil. Jo he de ser sincer. Borja Espinosa és un actor important al teatre i la gent el coneix. però jo volia que fos un actor que no fos molt mediàtic, m'interessava, perquè hi havia un punt que, en aquesta necessitat de buscar veritat, a vegades necessites com cinc minuts oblidar-te que és Julia Roberts per veure el personatge. Vull dir, costa una mica. Llavors, no, home, sí que... A mi el cine que m'agrada no és el de trucar al Russell Crowe, que considero que és un gran actor. Però sempre fa els mateixos gestos. Queden bé gairebé sempre. El problema és que no li agrada aquest cine, més un altre. És a dir, a veure, sí que m'agradaria treballar amb Javier Bardem. Si em donen l'oportunitat seria un plaer. Qui més? Qui més? A veure, espanyols, no sé, m'encanta el Raúl Arevaló, m'agrada molt el Quim Gutiérrez. De noies? De noies m'agrada molt, bueno, Penelope Cruz amb flipa. No sé, Lola Duenyes m'encanta, és una actriu fantàstica. Clar, moltes, vull dir, és que ara mateix em pilles una mica així, però vull dir, moltes, és que... moltes, però ja et dic, és una cosa que em ve molt de gust treballar amb gent com jo, que estigui començant d'alguna forma i que sortim... ja et dic, és un tio que porta 10 anys al teatre i ha fet obres importants amb el Brogy, ara està amb el Mario Gas, no li estic triant importància en això, però en el cine era el seu primer paper, llavors a mi m'agradava que comencés igual que jo amb el tema del cine. el coneixies bé i tot això. Jo crec que la interpretació ha sortit tan bona perquè ens coneixem i perquè jo he fet el guió pensant en ell. Vull dir, primer és Borja i després és guió. Això també t'ho volia preguntar i ja ho és. Permet, a mi el que has parlat de 2011 d'Espai i jo l'altre pel·lícula d'Estàl·li Cúbric que m'agrada molt i m'agradaria saber la teva opinió és l'última, precisament és WhatsApp. També la concebeixo. Segur que jo no ho hagués explicat així al 2001, perquè és una altra d'allò, però crec que l'última té aquesta constant que t'acabes també. La estructura, dius? Totes les pel·lis de Kubrick tenen una estructura absolutament nova. No hi ha ni cap que... Bueno, a veure, m'estic al millor a dalt en tant. Hauria de repassar, però a veure... Sí, sí, va. Barri Lindon tampoc és estructura narrativa. No, l'ice white chat és diferent. Es crea una tensió dramàtica amb altres elements que no és l'objectiu ni el conflicte. És un personatge que va descobrir una part fosca de la ciutat i que en el fons és la seva part fosca, que és aquest rotllo de la sexualitat. I a part estructuralment és molt interessant el que fa, perquè és com aquelles converses interminables que són seqüències que durant quasi 20 minuts parlen ells dos a l'inici i bueno, és com jugar amb coses fascinants. A lo millor la més clàssica seria el resplandor d'estructura. Seria la més clàssica, el que passa que ell després ha trencat amb el llenguatge moltes coses. Perdona, amb el resplendor el que ens trobem no és amb un psicòpata sinó amb un senyor que pateix psicòsis definitiva. Coneixes el tema? És que... No, bueno... No, bueno, et refereixes al terme mèdic? Sí, sí. Home, això no... Bueno, no ho sé, vull dir, jo el que entenc de... A resplendor el que parla és que és una persona que es va tornant més psicòpata. Tu què creus que és? No, és una persona que pateix esquizofrenia, que en definitiva és aquest conflicte amb ell mateix i aquesta necessitat que té de crear un món absolutament màgic per a ell. El resplendor també hi ha aquell punt que és el resplendor, és a dir que hi ha màgia a la pel·li. És a dir, el nen aconsegueix comunicar-se telepàticament amb el secundari aquell, que també té el resplandor, i representa que algú hi ha de màgia en aquella casa que els torna bojos, aquests egos tan perillosos, que al Prota ja el presenten com un problemàtic. i podríem interpretar que el nen connecta amb aquell altre senyor perquè té aquest punt de màgia i ell, en canvi, com que té una altra estructura mental, el que acaba patint és tot un seguit de personatges que es belluguen en el seu entorn i en canvi només és capaç d'escriure frases repetides per dir-ho d'una manera i anar a parar a un punt que probablement, i estic pensant en això, Probablement si hagués arribat realment a fer mal a la seva pròpia dona, mal només, probablement també hagués reaccionat. Pensa que hagués sortit del... Jo crec que no, eh, perquè a la pel·li comença que hi ha l'altra història, no?, de l'home aquell que es va carregar tota la família. Vull dir que... Bueno, però està bé, em sembla maco, perquè és com una manera molt optimista de veure... Hi ha una cosa que és la psicopatia, que és el mal en si mateix. Hi ha una cosa que són psicòsis que pots anar a parar a fer el mateix mal o pots arribar a fer el mateix mal però que és més controlable. Mèdicament, amb tractaments i tal. Com que ho has esmentat al principi, aquí hi ha alguna cosa a dir molt interessant. Ara ja no sé si fer-li la seua em pregunta a Sergi o a Jaume o a tots dos, perquè heu parlat d'aquest personatge, del Jack Nicholson, a la pel·lícula de Stanley Kubrick i al personatge del camí més llarg, han de tornar de casa, per tornar a casa, podria haver-se convertit també en un psicòtic, no hi ha un psicòpata, si no l'hagués tingut el gos, podria haver derivat, hi havia aquesta possibilitat? No, la pel·lícula hauria anat un... jo no crec que l'hagués pogut estrenar llavors. És a dir, jo he de confessar, perquè en el curt, el fer el curt jo he de tenir la pel·li acabada. Jo ja sabia com acaba i acabava que d'alguna forma tornava en carril a la vida. Però jo he de confessar que amb la pel·li vaig entrar en un viatge molt fosc, on jo en algun moment em vaig arribar a imaginar que el gos se'l carregava. Vaig tenir moments de pensament que... perquè en aquell moment no creia, sincerament, que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pogués... que es pog Jo crec que a la pel·li li ha anat molt bé tenir aquest punt d'optimisme al final. Acabes de dir una paraula molt interessant, com un es pot arribar a tornar boig. Estic d'acord. Amb un dol podria ser, no hi ha cap dubte. I amb una investigació sobre el dol, una pel·li que és... Estic molt despullat. Jo vaig tenir dos anys d'un viatge molt problemàtic. La pel·li és molt personal. Jo vaig entrar en una foscor important. Sort que hi havia dos guionistes que... que també estaven allà per fer una mica de contrapès, perquè si arribo a estar sol, ja et dic, és que no sé què hagués fet amb el bosc. És molt, no ho sé, jo penso que avui ha estat un programa d'aquells que hem tingut un privilegi molt gran. Ai, moltes gràcies. Molt bé, perquè jo crec que... I espera que encara ens queden uns minuts, que s'hem d'aprofitar. Però volia deixar-ho clar, moltes vegades tenim un debat important, el Francesc i jo, sobretot ell i jo, perquè amb altres en tot cas és una cosa més complexa, sobre com ha de ser el programa. Veritablement avui és tant el cim, és com la vereig això, no? I hem descobert... Dues preguntes que podien ampliar-se a aquest lloc per a aquest final de programa. I fins i tot amb converses amb Sandra Navarro, que l'hem trobat aquí i dalt, que ens han comentat abans. Una que no té res a veure amb la conversa aquesta, però que tu en parlaves abans, els teus alumnes què diuen de la pel·lícula? I segon, jo les faig les dues a la vegada i tu les respons una mica com vulguis. La segona seria, et sents part, i això sí que ve de la conversa que heu tingut tu i Sandra, d'una nova generació que està fent un cinema diferent, parlem, per exemple, d'Ermes Pallaruelo, que la setmana passada vam parlar de No Todos Vigilia, i no sé qui més gent, no sé si Neus Ballús, no sé... Les dues preguntes en una, tu mateix. Començo a parlar dels alumnes. El que passa quan ets un alumne d'una universitat que sempre està rebotat contra el que t'estan ensenyant. Jo soc el típic profe molt acadèmic. Quan veuen la meva pel·li es sorprenen perquè no és gens acadèmica, llavors la resposta és molt positiva. I crec que també és un aprenentatge per a ells, perquè jo quan era alumne també em costava molt acceptar l'acadèmia, però jo quan vaig fer belles arts també, vull dir, també em costava molt, però després jo entenia que havia de saber dibuixar. Tu els has demostrat que s'han de trencar les normes. Bueno, però les has de conèixer. És a dir, és molt més interessant trencar les normes. Jo porto deu anys sent profe de narrativa, llavors jo la tinc molt, molt, molt apresa. Crec que és molt més interessant destruir-la des del coneixement, no des de l'espai absolutament. Jo crec que els alumnes en aquest sentit no han fet un sondeig, però la resposta està sent molt positiva. En el final el que vol fer cine és aquest tipus de perfil de gent que li agrada el cine, que el sacseja. La resposta està sent molt positiva. I pel que deies d'un nucli... El problema que hi ha en això és que estan sortint molts cineastes des de la part més de marge, que es diu, però com sempre és una etiqueta que és molt reduccionista, perquè és un cajón desastre on entrem molts gèneres. Llavors jo ara mateix estic, sempre coincidim amb els festivals amb el Notos Vigilia, Altas Presiones. I bueno, aquest tipus de... Osoñan los androides, que són cines que han sortit al mateix lloc econòmicament, però no tenim res a veure. Llavors, no ho sé, em fa com por de moment dir que hi ha moviment. No ho sé, em sembla com molt valent. però com a mínim hi ha un grapat de pel·lícules i de cineastes que esteu fent un cinema valent, diferent... Però això sempre ha estat, eh? Però això sempre ha estat, jo crec que sí. Doncs haurem de fer una recopilació de coses, perquè jo, és ara, fa un any i mig o així, quan començo a veure totes aquestes coses. Tampoc he vist en cinema. Sergi Pérez, el que ja t'ha dit el Jaume. Ha estat un plaer. Moltes gràcies. Ho guardarem així amb una... Està ja guardat. Només que arribin les 9 ja queda guardat aquí en el cinema a la Ràdio La Carta de Ràdio Desver. Només s'ha de tallar una miqueta, veure si m'hi poso i ho faig. Si estigués el Joan li preguntarien i la setmana vinent? La setmana vinent en principi el Joan m'havia de parlar amb Manuel de Oliveira, però pesa saber, potser parlem de cinema taiwanès, perquè ve el Joan Segué, o jo què sé, o torna a venir el Sergi Pérez per parlar-nos. Us recomano Lligui. Lligui. Parla taiwanès. Parla d'això i tant que sí. Moltes gràcies. Gràcies. Adéu-siau. No, no, no.