Cinema sense condicions del 2/6/2015 — Sergi Pérez: del dol a la pantalla — Estructura clàssica, procés indie i anàlisi de Kubrick, Spielberg i companyia

Tema i convidat

• Convidat: Sergi Pérez (director i professor a l’ESCAC), presentant la seva òpera prima: El camí més llarg per tornar a casa.

• Canvi de plans editorial: del previst “cinema taiwanès” a una conversa en profunditat sobre narrativa cinematogràfica, el procés creatiu d’una pel·lícula indie i una anàlisi temàtica i formal del film del convidat.

Masterclass de narrativa clàssica (tres actes)

Estructura bàsica

• Eix central: la combinació entre objectiu extern del personatge i conflicte que l’obstaculitza.

• Distribució clàssica: 1r acte (presentació), 2n acte (el “nus”, el més llarg), 3r acte (resolució, retorn transformat).

• El midpoint (punt mig): reforça o muta l’objectiu extern i incrementa la tensió.

"Sempre hi ha d’haver un conflicte que obstaculitzi l’objectiu."

Exemples

• Referents “paradigmàtics” de la teoria (Robert McKee): Kramer vs. Kramer; aplicacions evidents en Indiana Jones, La llista de Schindler, Mad Max (sortir/retornar), etc.

• Debat: la forma clàssica no és “colonització” sinó una convenció eficaç assumida per l’espectador; conviu amb altres llenguatges (Godard, Dardenne, Haneke, Apichatpong Weerasethakul).

Anàlisi d’“El camí més llarg per tornar a casa”

Sinopsi essencial

• Un home en dol —sense exposició de la causa— surt de casa per portar el seu gos al veterinari; en el trajecte, la seva fugida emocional el confronta amb ell mateix.

Estructura i mites

• Estructura “ultraclàssica”: objectiu extern = tornar a casa (eco d’Ulisses), amb “illes”/proves pel camí.

• Giro de sentit: el personatge descobreix que perseguia un objectiu equivocat; el valor està en l’aprenentatge del viatge.

"La mort ha d’estar convivint amb tu sempre."

Forma vs. informació

• Elecció deliberada de no exposar el context de la pèrdua: abstracció perquè l’espectador s’hi projecti.

• Construcció de tensió a partir de la informació dosificada i d’un protagonista “antagònic” per l’espectador, que costa d’acompanyar.

Posada en escena

• Doble dispositiu visual: seguiment dinàmic des del darrere i pla fix amb zoom (passiu-agressiu), reforçant la sensació que el personatge “fugirà” de la càmera.

• Relacions claustrofòbiques amb secundaris; única alenada empàtica: la cambrera.

El clímax i el gos

• Clímax al bosc: el gos passa de ser “el que es vol fugir” a mirall del protagonista; els seus crits activen el retorn del personatge.

• Moment de perdó i de reenganxament amb la vida; la família i la litúrgia funerària funcionen com a mirall incòmode.

Procés creatiu i producció indie

Origen i veritat

• Arrel autobiogràfica (anècdota familiar amb el gos): recerca de veritat personal com a motor creatiu.

Del curt al llarg

• El film neix d’un curtmetratge integrat a la pel·li. Un “gazapo” (oblidar-se les claus) es converteix en el motor del 2n acte (recuperar l’accés a casa) i en símbol mític.

Finançament i logística

• Crowdfunding i producció amb Niu Dindi; suport decisiu de l’ESCAC en moments clau.

• Disseny de producció de baix pressupost: bosc, casa, cotxe i vestuari propis; localitzacions pròximes; rodatge en capes (tercera part més fosca després d’aturada i reescriptura).

Càsting

• Borja Espinosa com a protagonista: complicitat prèvia i escriptura “a mida”; preferència per actors no excessivament mediàtics per mantenir versemblança.

Debats i referents

Clàssic vs. experimental

• Clàssic: objectiu/obstacles visibles (ex. Dardenne amb objectius tangibles i conflicte intern potent).

• No-clàssic: mosaic de vides (Código desconocido, Haneke), experiment radical (2001, tres blocs units per tesi d’evolució/tecnologia), noves gramàtiques (Godard, Apichatpong).

Kubrick, Spielberg i altres

• Eyes Wide Shut: tensió per descoberta de la “part fosca” i arquitectura de seqüències conversacionals extenses.

• The Shining: debat psicosi/psicopatia; presència del “resplendor” com a element quasi màgic.

• Spielberg: múltiples exemples d’encaix clàssic (ex. objectiu clar i obstacles definits).

• Ecos i contrastos amb Blancanieves, The Artist, El espíritu de la colmena, El sol del membrillo.

Recepció i generació

• Alumnes de l’ESCAC: sorpresa positiva; veure el professor “acadèmic” trencar formes però des del coneixement.

• Sobre una “nova onada” indie catalana: existeix un grapat valent i heterogeni (ex. “No todo es vigilia”, “Altas presiones”, “Osoñar los androides”, Neus Ballús), però l’etiqueta “moviment” és prematura i reductora.

Idees clau per emportar-se

• La forma clàssica pot ser invisible i potent si es domina: objectiu extern + conflicte = tensió dramàtica.

• No exposar-ho tot pot amplificar l’empatia: l’abstracció del dol convida l’espectador a projectar-s’hi.

• El “gazapo creatiu” (les claus) pot convertir-se en motor narratiu i símbol.

• Amb pocs recursos, un disseny de producció intel·ligent i el rodatge en capes poden elevar la pel·lícula.

• El clímax funciona quan resol temes interns (perdó, retorn a la vida), no només trames externes.