Set de Mal (Touch of Evil) d’Orson Welles: pla seqüència, muntatge i frontera; BAFTA 2024 i la sèrie “Sang i diners”

Cinema sense condicions Buses del País Buses del País Buses del País Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Ignasi, què tal? Què tal? Com ha anat la setmana? Bé, mira, no ha fet... Hi ha una cosa que és un misteri, pel que fa a aquest tema, que és el tema d'entrada, el tema que ja està fet per quadrar-te, o sigui, per clavar-te la cadira directa amb el famós La Seqüència, però he llegit que quan, en fi, la història dels remuntatges de la pel·lícula, quan la versió era de 98 minuts, sonava aquesta música i els títols de crèdit... Estaven sobre la escena. Però amb el Munch, el Walter Munch, el famós... El famós, el Walter Munch, el Walter Munch, els que després donarem... Que després parlarà... Un petit detall. A l'Anastasi d'ell. Va treure els títols de crèdit, perquè, clar, va considerar que els títols de crèdit davant d'un pla seqüència com aquest, que ha fet història, li semblava, però que també va treure la música. I la versió que està corrent ara dels 110 minuts, la té, continua tenint, que a mi em sembla perfecte, perquè se l'impoua. És una escena per fardar, per quedar-se amb l'espectador ja d'entrada, i la música és, allò, en pla, potent, no? La música, com ho sé, estem parlant de The Touch of Evil, Set de Mal, de 1958, d'Orson Welles, i la música la va composar Henry Mancini. Us diré una cosa, jo he estat sentint les 10 peces que estan, les podeu trobar amb obert a YouTube, són una meravella, perquè és que, a més a més, és com, és un calidoscopi, eh? O sigui, no té res a veure, algunes són jazzístiques, altres són rock, altres són fins i tot sentimentals. És una meravella. L'emotif de la pianola. La pianola. La pianola. El tenim tots incrustat ahí. Que també està composta, també. Jo crec que aquesta és una de les pel·lícules que més m'ha... m'ha servit de fil conductor la música per les sensacions que em donava la pel·lícula. I, a veure, la pel·lícula és extraordinària perquè t'atrapa i no et deixa anar fins que no arriba el final. Quan la meravellosa, que, per cert, és una de les moltes històries que comentarem, però Marlene Dietrich, tot bé, la seva participació aquí, que un dia la va trucar a l'Oson Welles i va dir Avui a la pel·lícula, però t'has de votar una perruca morena. I ella primer va fer el rosa, però després diu, bueno, va, i en qüestió de dues nits va escriure perquè no estava previst el seu paper. I resulta que me li dóna el tancament de la pel·lícula, amb la que, en espanyol, diu, adiós. Fantàstic. La Marlene Dietrich, per això, fot unes cares a l'Ostenberg, de l'època dels anys 30, quan feia les pel·lícules. Ell la va deixar anar, ell la va deixar anar, va sortir i li anava bé. Però saps què passa a l'Oson Welles? És que és un director molt agraït. perquè et dóna uns primers plans, o sigui, encara que no tingués text, els primers plans que li regala a Marlene Dietrich és que són inoblidables. Perdó, és que l'actriu es menja la càmera, els ulls. Com treballen els ulls, són imants. I aquells pòmuls. És una cosa, una força però brutal. Cinegènia, es deia això també, no? Aquesta capacitat d'això, de ser una cara feta pel cinema. Un animal cinematográfic. Però completament. O sigui, la potència dels ulls, la Tània, no? Que es diu, em sembla? Tana. O Tana, em sembla. Tània, Tània. Tana, ho he vist de les dues paneres. Tana i Tània. Amb Y. Sí, exacte. Bé, per introduir-vos una mica, jo la vaig escollir, la vaig escollir, aquesta pel·lícula, perquè sé que és agosarat, per mi, no cal dir que és un dels meus directors de capçalera, Orson Welles, però clar, és una figura, abans fora d'antena, ho estàvem comentant, tan inabarcable que, és a dir, podríem fer, jo crec, un mes, tot el programa dedicat cada setmana, cada dimarts, a Orson Welles i no ens l'acabaríem. O més, o més. No, perquè és que és... D'aquí a final de temporada. És increible. Bé, anem a parlar de Set de Mal. De Set de Mal, jo em introdueixo un tema que després vosaltres completareu perquè veureu que he anat una mica per una banda i he deixat expressament altres, bandes tècniques, bandes historiogràfiques que podeu completar. Molt bé. És a dir, la pel·lícula arrenca amb aquesta música i un travelling inicial d'aproximadament 3 minuts. 4 minuts, 7. Què és? 4 minuts, 7. 3, 20, 3, 20. No, 4, 16. Bé, és el tall. Segur, segur, segur. Jo ho he llegit, no ho he cronometrat. Jo l'he cronometrat. 3 minuts, segurs. No discutir cap a passar. Bé, és una peça fonamental, però compte que hi ha un altre travelling molt dificultós a mi interior que molta gent se li passa per en l'aire i és extraordinari. És a dir, tothom parla d'aquest pla de seqüència inicial i hi ha uns moviments, hi ha uns travelling's que són, bé, tota la pel·lícula d'uns travelling's espectaculars. No ho heu dit exactament, el de l'altre. No, no, quan estan al local del... com es diu? Del mafiós. Del mafiós. Del... Grandi. Grandi. El Jou Grandi. El Jou Grandi. Tio Jou Grandi. El Jou Grandi. El Jou Grandi. El Jou Grandi. Exactament. El Jou Grandi. Amb el local d'ell es reuneixen, per un moment es reuneixen tots. I després van sortint, que allà també hi ha, a part del pla Seqüència, hi ha una altra de les aportacions que són les... com es diu? El pla... El canvi de focus? No, no. La profunditat de focus? La profunditat de camp. La profunditat de camp. La profunditat de camp. La profunditat de camp. La profunditat que hi ha Dona Keyn i hi va ser l'invent i aquí torna a fer-ho. Molt bé. Greg Tolland, no? Tenim... Que de fet ja l'havia aplicat amb el William Wailer. Vull dir que Dona Wells no és el primer. Les angulacions de Plano, que això és marca de la casa perquè amb Ciudadano Keyn ja... O sigui, des d'allí que les tenim. Picats i contrapicats també igual. Ja des de Ciudadano Keyn és una cosa d'ells. I paga 5 picats, després ho preciso, amb sentit contrari del que han de tenir. És a dir, utilitzats al revés de com s'han d'utilitzar. Bueno, perquè li dona un perfil també que després parlarem. Ell fa un cinema que és qualsevol cosa menys cinema realista o cinema, podríem dir, naturalista. O l'uso, no. Ell feia cinema pur-epaté. Bé, també, hi ha una part aquesta d'agocentrisme, esclar, imagina't. Ah, mira, aquí ho tinc, el Travelling a l'habitació de Grandi. Ah, l'habitació de Grandi, sí, sí. Amb Vargas, els Polis i el Quinlan. Ah, exacte. Molt bé. Aquest és espectacular. És que és molt bo, eh? És una passada. És molt bo. Hi ha el pla final de la pel·lícula, amb la figura de Tanya, que es mal i en dient adeu. Adéu, també. Tenim el pla, perquè sabeu que, i si no us ho diem, una de les passions d'Orson Welles, a partir d'una determinada edat que va visitar Espanya i va conviure aquí molt temps, són els toros. Però també hi havia toros ja, i han sigut des de fa 250 anys, a Mèxic. I, per tant, a la pel·lícula tenim cartells amb toreros posats a la paret i el cap d'un brau dissecat. I permets un cert molt ràpid. Aquest pla, evidentment, està utilitzant el que s'entendia per un pla enfàtic, que és el contrapicat. La gent entén abans per picat, tant de dalt com des de baix. No, des de dalt és picat, des de sota és contrapicat. Bé, el contrapicat aquest, en realitat, s'utilitza, i a Cain ja passava, això, perquè en un personatge se l'ha de pujar. Està en un moment fort i se l'ha pujat. Aquest està en el pitjor moment de la pel·lícula. Està dintre de la casa de l'Endedric i està en un moment molt dolent. I, en canvi, no solament l'enfatitza amb un enfàtic, sinó que de fons té un cap de toro superagressiu que està a sobre d'ell. Que encara li dona força. Que encara té força. Però, esclar, està contrapicant. No està. Perquè jo crec que el contrapicat, que, efectivament, normalment s'utilitza en aquest llenguatge, en aquesta intenció. És un triomfador. Però jo crec que aquí el contrapicat està per enfasitzar el que és gros, com una bola. El poder, la potència, diguéssim. La potència del tio. El domini que té. Però, al mateix temps, aquest aspecte fastigós del personatge. La força bruta. Sí, el té. Perquè és un policia brut, sense feitar, sudorós. Seguint una mica amb aquest tipus de referències, diem que la representació del thriller, perquè la pel·lícula és un thriller, en realitat, no és, com dèiem abans, ni de signe realista ni documental. És poètica i expressionista, però també té uns punts d'al·lucinament i, podríem dir, hasta de fantasmagoria, perquè té algunes escenes que travessen absolutament la realitat. És una peça d'art de lectures podiàtriques que es fonamenta amb tot això dit i amb l'enorme riquesa de la seva banda sonora, que, com hem dit abans, l'endinsa i el sacseix a l'espectador com una foetada permanent a cada seqüència i a cada pla. La presència de Wells en el rol de Quinlan, capità de policia local, li dona a Set de Mal un toc de perversitat i tendresa a l'hora, de força telúrica també i d'una bellesa abismal. Perquè s'ha de veure la seva cara, ell s'obseguia naturalment amb molts... És un paisatge tremendo, és un paisatge tremendo. La seva cara, el seu gest, pràcticament només un moment suaument el llavi, i no diguem ja, la mirada, eh? Quan torça la mirada... I la veu, i la veu, aquesta profunditat que té el tio de veu, estava queda... Després ja parlarem d'ell i la ràdio, amb el que ja va començar, per aquí va començar tot, ja també, no? Però els ulls, mesquins, no? Perquè són petits, són petits i mesquins. Ara vull fer una reflexió, que no sé si la compartireu, però jo he vist la pel·lícula dues vegades, me l'he passat dues vegades, i estic convençut del que ara diré. Per mi, al cap de dos anys, 1960, Alfred Hitchcock va fer psicòsis. No cal ni començar, estem totalment d'acord. És que fa pensar... Hitchcock havia vist la pel·lícula. Hi ha tres referències. El Dennis Weaver és que s'avança al brits. S'inspira en el motel del desert, per la seva casa del turó, o de la colina, diguem-ne, de Norman Bates. La mirada aterrida de Janet Lake la introdueix en el centre de psicòsis, utilitzant la mateixa Janet Lake. L'habitació s'assembla. Sí. Sí, l'escena de la dutxa i, per últim, el paper de Dennis Weaver, que és un avançament del que serà el Norman Bates. De l'Anthony Bates. Aquesta malaltis, per la mateixa... Interpretada per Anthony Bates. Malaltis i insegur. Aquí vull fer un parèntesi per una ironia fina de la pel·lícula, que és que... M'agraden molt aquestes coses. Jo no l'he vist, aquesta. És que el Charlton Heston, el Vargas, s'endú la dona, diu, et portem als Estats Units, et traiem de Mèxic perquè és molt perillós, et portem als Estats Units a un hotel dels Estats Units. I l'hotel al qual va aparar és aquest motel que és encara més perillós que l'altre. Està més aïllat, més aïllós. És la ironia de dir, però, és un contrasentit. Perquè estàs posant la dona a la boca del llop. Quan arriben allà, ella mateixa es sorprèn. De on l'ha portat? Aquest és l'hotel. Són uns bongalets aïllats. Home, no et diguis que no és ironia fina, perquè vull dir... Sí, sí, sí. Bueno, a veure... És allò de fotre-se'n dels Estats Units. No, no, un joc segur. Et diré una cosa. La pel·lícula té una franja central, on és que realment rius, perquè hi ha unes escenes... Sí, i tant. Ostres, mira, hi ha una escena. La Quinta Miróf està que s'ensurta, eh? Sí, molt bo. Aquest perrucí que porta... Quan perd el perrucí i se'l posa de qualsevol manera... Bueno, precisament, parlant de la Quinta Miróf, anem baixant i diguem, si Orson Welles fa un Quinlan meravellós, tenim el Charlton Heston en el paper de Vargas, que, de totes formes... Estem amb el de sempre, aquí. Sí, Charlton Heston, clar, de Van der Welles... No, va, estem amb el de sempre. Té força, té força. Té força, eh? Jo diria fins i tot... Per millora, a mi que soc zapatista, eh? Però millora, per mi, el look, diguem, de Marlon Brando a zapata. És a dir, és a dir, que són dos processos que no tenen res a veure. Però per mi em crec més, malgrat el seu horrorós castellà o espanyol, que utilitza el Heston quan parles castellà, estàs patint tot el rato, aquest tio és americà que està parlant castellà, me cago en nena. Però, en canvi, físicament, és un tio que, déu-n'hi-do, si em diuen abans que el Heston tindrà aspecte de llatí o de màgicà, no m'ho hauria cregut. I a mi me'l vesteix bastant ben, aquí. Sí. A part del llar llengua, eh? El que passa és que el Heston té un problema, que també el tenia el John Wayne, que són, el que se'n diu, actors de pose. És a dir, adopten sempre unes postures... Sí, no, hi ha un moment... Que se'n veu bé, el perfil, se'n veu bé. Una mica, una mica estén. Hi ha un moment que no posen bé el cos, i els braços, a vegades, es queden inexpressius. Què és quan passa, això, al principi de la pel·li? En canvi, mira que és voluminós i alt, metro noranta, Orson Welles, i el veus caminar i veus realment un home que té un problema amb aquella cama, una cama que està plena de metralla. Sempre hi ha el... Però té una seguretat que fins i tot cap al final de la pel·lícula on baixa pel talús que dóna el riu, baixant pel talús, aguanta les tres primeres passes del tio pel talús. Sí, sí, sí. Que amb un altre actor, amb les condicions d'ell, es talla simplement la primera passa. I tant, i tant. I en ell no, aguanta les tres primeres, i diu, ei, es fotrà un castanyot, i no, no, ho sorteja bastant bé. El tio era molt segur. Era un home que tenia. Repassant els actors, Janet Lake, per mi, fa un paper extraordinari. Difícil, i després... Molt difícil, sí. Jo he arribat a la conclusió que suposo que amb la versió aquella que van treure 20 minuts devien treure unes quantes escenes de la Janet Lake perquè té moments... Té moments que es troba d'una seducció i un erotisme... Una carga eròtica, sí. Una carga eròtica extraordinària, eh? Sí, però jo posaria l'èmfasi sobre... A veure, està clar que la violen i la... Completament d'acord. I aquesta escena segur que amb els 28 minuts deu volar. I la Mercedes Mc Cambridge que diu jo me quedo per a ver-lo. Per a ver-lo, sí, sí, sí. La clau està en aquesta frase. Aquesta és la clau. La clau està en aquesta frase. Perquè per a ver com la pinxen no té massa sensació. No, però tot plegat... I com reparteixen marihuana per allà a sobre tampoc. Però tot plegat... Vull dir que és d'un grau de perversitat i de morbositat... Compte, eh? Compte. Molt inusual en l'època per l'Orson Welles. Absolutament. Perquè peculiarment el sexe amb Orson Welles pràcticament no el trobem fins que hem descobert The Other Side of the Moon, no? La pel·lícula que al final va muntar el book de Novi i que m'enfia amb tot de... En fi, que era un material... Era un material que estava oblidat. En que allà, evidentment, la seva dona surt amb boles, no? Sí. Però és curiós perquè el sexe en Wells normalment no hi és. No està. Està suggerit. Pot haver algun apunt sensual. Però res més. Però és que allà és... Literalment diuen... Agafeu-li les cames. Sí, sí, sí. I en aquell moment tanca la porta, no? I són simpíos. Em sembla brutal, eh? Una escena brutal, eh? Jo crec que és d'una càrrega d'intenció sexual i eròtica que no és corrent de veure, eh? I no m'esperava... Jo, la pel·lícula feia temps que no l'havia vist, no m'esperava que aquestes escenes les haguessin conservat. És molt d'agrair que les hagin inclòs, eh? Fins i tot hi ha un moment en què... I jo dic, bueno, hi ha un moment en què ella surt amb una bata d'anar a dormir. Sí. Però abans d'aquell moment, hi ha un altre en què porta una... no sé com dir-ho, un conjunt de l'enceria. Un neglige, és a dir, la paraula tècnica. Sí, un neglige que allò no crec que sigui corrent, quan encara no està el teu marit i en una situació de zona aïllada, que tu estàs sol i tal, que te'l fotis per anar a dormir. No té tampoc cap sentit, no? No, no té massa. I després, a l'Orson Welles, com planta la càmera i me l'agafa amb una postura... Bueno... Quan parla per telèfon, que està ja... Estirada. No, no, quan està sobre el llit. Ah, sí. Està tombada. Després ja va cap al primer pla i llavors és molt maco, també, aquest pla. Bueno, és que és d'una riquesa... Però... Pel muntatge ja parlaràs tu, que... Sí, sí, sí. Amiga, eh? Aquest aspecte de la violació és el que em sorprèn. Sí. Perquè... És molt dur, eh? Ja, precisament perquè és duríssima, allò que l'estan agafant per obrir-li les cames i en aquell moment, pam, es tanca la porta. Perquè després l'actitud de la... D'acord que l'endrogada i tota la... Però no sembla com la General Leip com particularment afectada... Sota la raó. No. Després d'una situació que s'intueix que serà brutal. Vull dir que serà brutal, no? És una mica, diguéssim, l'excusa que també trobi el director per no tindre que donar constància que hi ha hagut aquesta aprenentació. De que la mena ha passat, sí. Llavors, ho deixa una mica a gust del consumidor. Clar. Però... El joc en vingut... Si escoltes a Mercedes McEmbridge, no hi ha dubte. No, va. Clar que no. I quan tanquen la porta, ja està clar. Estem entrant a perros de paja, quan tanquen la porta. Sí, sí, sí. Totalment. El que passa que, clar, a l'època del Pequimpa, es podia fer. Però estem parlant del 58, eh? Estem parlant del 57. Bueno, del 57 es va rodar. 57 es va rodar. 57 es va rodar. Hem de tirar un any enrere. Bé, llavors, ja em dic que l'Akim Tamirov està extraordinari, de Tio Grandi. el Josep Calella, que m'ha fet molta gràcia, perquè he llegit que el seu nom ve de Malta i el seu cognom ve del regne catalano-aragonès, descendent d'ells. Clar, clar, clar. Quan tallàvem el bacallà amb l'interrata. Quina llàstima que això és. Un Calella, un Calella, un tio de Calella. Aquí també hi hauria una gran pel·lícula, com apuntaves-ho l'altre dia, amb el Jaume I. Ah, és que ens falta la pel·lícula sobre Jaume I. I després hi ha una mica els cameos, que són el Josep Cotten, que fa de jutge, però surten dos moments molt curts. la Zaza Gabor, que només surt un, que fa de regentadora d'un prostíbul, i la Mercedes McEmbrids, que és la noia de la banda dels Grandi. La noia, per dir alguna cosa, perquè realment és un personatge més masculí. Aquest tipus de personatge masculí... Masculinitzat. Surt a moltes pel·lícules americanes. Ei, no s'ho perdeu, eh? El cabell de la Mercedes McEmbrids li va tallar l'Orson Welles. I va dir, és que tens que ir amb el cabelló corto. I l'hi va tallar. I va agafar, i per no entretenir-ho, diu, ja te'l tallo jo. Ja te'l tallaré jo. I realment, si el fixes... No, té una força de cara aquí. Però el perruqueria aquí, què? Sí, no, no, és veritat. Però encara més bèstia per aconseguir l'anagró del cabell li va posar baton. Ah, sí? Baton de sabates. No m'estrany. Però és molt bèstia, això, perquè no és pels cabells... Aixem el cabell encominat. En realitat, el resultat final és de cabell encominat. Sí, exacte. Però era baton, baton negra. Només són 12, us diré, perquè no se'n perdeu cap si algun se l'ha perdut, els que ens esteu escoltant, la filmografia dels Sunwells. 1941, Sidi Sengen, Ciudadano Cain. 1942, La magnificència dels Ambersons. 1946, L'estranger. 1947, La dona de Xangai. 1948, Macbeth. 1952, Otelo. 1955, Mister Arcadín. 1958, La que ens ocupi avui, 7 de mal. 1962, El procés. referit a Kafka. 1965, Campanades a mitjamor. Mitjanit. A mitjanit, que va ser filmat a Espanya integralment. 1968, La història... Home, i tant, i tant. La història immortal. I 1974, F de fake. F amb fake. Sobre el... Sobre el muntatge cinematogràfic. La qüestió, no, la qüestió de la ficció i de l'engany. L'engany, sobre l'engany. Però aquest matí parlava amb l'Anastasi. A part d'això... A mi, question mark, o sigui... Question fake. Question... Question fake. No, fake o question mark. Question mark vol dir interrogant. Ah, interrogant, sí. És que es diu de moltes maneres, aquesta pel·lícula. Però a mi em sembla una lliçó de muntatge. Brutal, brutal. Perquè treballa amb materials diversos. O sigui, barreja coses, filma coses... No és ni documental ni ficció. Agafa coses que ella ha firmat d'altres llocs. Sí, sí. I et fot un puzzle, no? Un puzzle, un trencaclosques, vaja. Absolutament sideral. És trastocant, aquesta pel·lícula. De complexa. Sempre ha tingut ella aquesta preocupació pel muntatge. La reflexió que fa sobre xartres i sobre els artistes anònims, diguem, tot l'argument del documental. Bé, documental per dir-ho d'alguna manera, perquè jo no sé ben bé el gènere, no sé quin és el de question mark, no? Però la reflexió que fa sobre els arquitectes anònims, els artistes anònims, que ningú sabrà mai qui són i tal, amb aquella veu que posa, que sembla que estigui com més reflexionant per ell mateix, és de pura antologia. Mentre veiem imatges de xartres de nit, vull dir, és una cosa... No, no, agafa una força tremenda. A veure, que... Un dia ja la farem. Han quedat encara moltes coses. Sí, perdó, perdó. Tenim pel·lícules que va intentar i no va acabar. També. Tenim la fotografia, que és bestial. Sí. Tenim el muntatge, que és bestial. Sí. A mi hi ha una qüestió... Vull dir, hi ha qüestions que val la pena de fer. Abans que res, i encara que siguin 30 segons, el que m'agradaria és fer una reflexió sobre una qüestió. L'argument, tot ell, és un McGuffin. Sí, sí. Tot ell és un McGuffin. O sigui, estem davant, per mi, d'un producte on la forma, la forma de la pel·lícula, la posada en escena, les exhibicions de càmera, la fotografia, les angulacions, està absolutament per damunt de tot. I, si alguna cosa destaca, és el personatge d'ell, de Quinlan, que ell el denosta, quan al final, en realitat, resulta que és un policia corrupte que ha enviat a la gent a la presó amb proves falses, però que resulta que la majoria de les vegades l'encerta. Perquè és un home que... Té aquesta intuïció, no? Wells diu, ho diu aquest personatge perquè es pren la llei pel seu compte. Però, clar, amb ell li han matat la dona i la justícia no ha fet res per descobrir qui va ser l'assassí. La seva venjança personal. I la seva venjança és a base de proves falses perquè el tio clitza el culpable. Saps qui és el culpable. I, efectivament, el que posa a la bomba és l'amant de la filla de l'industrial, de l'empresari minaira aquell, que... Compte perquè et porta una reflexió. Clar, i al final diu, era un gran home. Quan ell detesta el personatge, no? Perquè ell el detesta. Li sembla molt més interessant Vargas perquè és l'ordre. És el mètode. És la cosa ben feta. Però l'altre és brut, geig, vell, ja no té futur, com li diu la Marlene Dietrich. Només tens passat. Aquí també es trenca l'ordre natural de les coses. El mexicà, precisament, és l'ordenat i, en canvi, el nord-americà és el teu absolutament Per això, l'hotel... Tot és a l'inrevés, no? L'hotel perillós és l'americà i no pas on està. A la ciutat fronterera. Hi ha una cosa, amb això que dius, i és que ell va agafar el guió, se'l va llegir i el va llençar. I es va posar amb quatre dones mecanògrafes que teclejaven el reescriure amb dos mesos. El va reescriure. Diu que ell no va llegir mai l'enrevés? Absolutament. L'enrevés no la va llegir. No, el guió, el guió va llegir. Només va llegir això fora. Exacte. Llavors, aquí, què vol dir? Per mi, és que la importància aquí no és la literatura, sinó que és la imatge. Totalment. I això és el que la fa una pel·lícula... Imposa l'aspecte formal per damunt de l'argument que té dos suplots. Té el suplot de la venjança dels Grandi que es vol venjar de Barques amb la dona que és el que fan i l'altra banda... Això es diu violència vicària. Hi ha dos suplots. Un és aquest i l'altre és, evidentment, el Quinlan i les seves maniobres i com que és un racista perquè no suporta els mexicans es vol venjar també. Naturalment. I això és el que fa que el guió grat i ell acabin... Encara que ell diu sí però no i es fa una mica el boig i al final l'elimina, no? Extraordinària, per cert, la manera d'agafar i estrangular amb el Grani. Sí, sí, sí. Allà el muntatge... El deixa tan ben col·locadet perquè ella quan es desperdi se'l trobi sobre d'allà... Sí, els ulls es troben un amb l'altre. Un amb l'altre, això també. Els que pugen i els que... Tu abans parlaves de l'aspecte al·lucinògen de la pel·lícula. Evidentment, quan ella obre els ulls i veu el cap de la Quinta Miróf i tu com a espectador i tu com a espectador perquè ella ja s'estava llogant com mig despertant-se tot allò ja estàs pendent de... Ai, Déu meu, quan obri els ulls. I clar, i la Quinta Miróf té els ulls així oberts i els inflats. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Li surten de l'òrbita. Doncs sí, sí. No, no, jo penso, totes més, que el que dieu de la fotografia, que sigui absolutament, el que dieu dels seus operadors. Quan hi ha un autor del nivell i del volum, diria en aquest cas, diria més del volum, de l'Orson Welles, qui marca tot això és el director. És a dir, les seves pel·lícules s'assemblen a nivell de llum. Hi ha alguna diferent perquè se'n van per un altre camí expressiu. Però, en general, aquesta pel·lícula està al nivell pràcticament del Kane i el Kane és un director de fotografia que no té res a veure amb el director de fotografia d'aquesta. Són dos homes amb dos estils i dos trajectòries molt diferents un de l'altre. I, en canvi, acaben fent una fotografia molt similar. Per què? Perquè jo crec que hi ha un director darrere que té molt clar com vol la pel·lícula, com la vol a nivell de planificació, a nivell d'angulació, el que deia abans de l'angulació de la càmera. I les ombres, eh? A nivell de jocant. Saps com juga amb les ombres? I tant. És expressionista total. Totalment. Totalment. Un tractament expressionista de la imatge. És barroc. És fix-lan. Sí, sí. És fins i tot que en Wells és barroc. Jo tinc apuntat aquí perquè reflexionant sobre Wells, no sé si estarà d'acord, però jo veig amb el cinema americà, que és, dir, Déu-n'hi-do del cinema mundial, hi ha una línia perfectament seguible que és David Ward-Grayfield, Orson Welles, Stanley Kubrick. O sigui, em sembla que aquests tres no són... o sigui, no els pots imitar. L'únic... O sigui, allò que se'n diu són directors de directors. Sí, sí, sí. Jo, en particular, a veure, Wells porta una revolució dins del llenguatge cinematogràfic i aquesta herència la recull Kubrick. Estic completament de tot. Totalment. Evidentment, l'Iberda Griffith, sí. L'Iberda Griffith. L'Iberda Griffith. L'Iberda Griffith. L'Iberda Griffith. L'Iberda Griffith. L'Iberda Griffith. De la narrativa americana cinematogràfica. Home, el Griffith també deixa el córrer perquè els tràblings ascendents de Babilònia amb globus perquè no hi havia grues ni... És que el cervell com girava. I els planos de seqüència i les seqüències de creixement, les famoses seqüències de muntatge paral·lel. Griffith inventa moltes coses. Moltes coses. I que, evidentment, sí, sí, hi ha un relleu en aquí, com dius tu, és un relleu bastant clar, aquest de... Sí. I a veure, la peli, faré una petita reflexió inicial que aquest matí li feien a l'Iberda i que d'alguna manera reproduirà molt curteta perquè és purament anecdòtica, que és... Novament, alguna vegada ja ho he dit, al començar alguna de les pel·lícules de les que jo he parlat o de què heu parlat vosaltres, sempre mirar-la des del cantó de què hi ha darrere, la tesi una mica... Treure una tesi no tant de la pel·lícula sinó de com les pel·lícules són. És a dir, en aquest cas, la innocència de l'espectador. La pel·lícula està feta l'any 58, està a mig camí entre l'inici del cinema i ara, per entendre's. Aquest mig camí. Aquest mig camí, la gent acceptava com a normals i com a... Van bé, sense posar-les en crisi, una sèrie de coses que avui en dia no aguantaríem. Li comentava a l'Ignasi que la seqüència inicial, que després, aquest espai on passa, que és Venice, Califòrnia, les columnes venecianes de la carretera de Main Street, que hi ha justament al costat de la platja, aquestes columnes són una cosa de principis de segle. Van decidir a Los Ángeles recrear una Venècia a Los Ángeles i llavors a la zona de Santa Mònica van construir tot aquest d'això, inclòs amb canals i tot. S'ha anat deteriorant tota la zona dels canals, en queden alguns i amb alguna pel·lícula n'hem vist algun, però el que més s'ha vist és aquesta columnata que hi ha aquests arcs, aquestes... Com li diem aquí, Catalunya? Les arcades aquestes, que són realment venecianes, falses, però què ho són? La pel·lícula passa tota l'arrencada, el plano de seqüència, que passa aquí. tota la pel·lícula primera mitja hora revisitem aquesta zona a quantitat de vegades. Jo acabava que la visitàvem, em fixava en un detall més, diguem, que no tocava. Primer, el primer que no toca és el que em se'm fa difícil de pensar avui en dia, és que un director fos capaç avui en dia de vendre com a Mèxic aquest espai. Sobretot els americans, de veritat, perquè els americans que viuen a Hollywood, evidentment, ja saben que allò és casa seva. Per tant, mai creuran que allò és la frontera mexicana-usa. Impossible. terrible. Però, fins i tot això, més enllà d'això, té una sèrie de partides pifiades, aquesta com li comentava avui a l'Ignasi, en el terra encara es dibuixen les línies de tràfic americanes, turn left, don't turn left, turn right, encara estan escrites a terra en territori mexicà. Perquè que hi hagi alguna botiga, passa com aquí a l'Eperturs i tal, que hi ha botigues espanyoles que encara estan amb espanyol, en aquests territoris permeables, passa això. M'ho crec això. Però el terra no, el terra no hi ha, si tu creus, però no és veritat. O sigui, a la que saltes a Mèxic, ja no hi ha don't turn left ni don't turn right, o sigui, no, i menys a les hores, menys a les hores. Què fa Wells? Ho dissimula mínimament, perquè tu ho veus, ho acabes veient, en algun pla molt proper a la carretera, a l'asfalt, que és un pla aquell de cotxe que estan parlant en el cotxe, i a darrere seu mateix tenen l'asfalt, el que ve d'espintar de negre la senyal blanca, però en el fons estan allà. Què vol dir? I tu t'ho creus, vol dir que, bueno, hem de conservar una serrada... Perquè, clar, és un terreny fronterer, i llavors penso que hi pot haver una influència, no? Sí, sí. No, però no em costa gens creure que, efectivament, sobretot als anys 50, a veure, sempre s'han tingut antipatia, els mexicans i els americans, i per tant... Ja parlo allà de les 1.400 milles de frontera. El que vull dir és que els mexicans agafen el castellà com a ferrocandent, en el sentit ni una paraula en anglès, tot el contrari. No, i a la més mínima què et dice? A l'Huelz li fot una castanya amb un dents perquè segueix parlant que no parli en castellà. Era una superreflexió inicial que situa una mica novament això de com ha canviat la mirada de l'espectador al llarg del temps. I que, a més a més, em sembla molt bé. A mi la innocència davant de la imatge em sembla que és el mínim que... De fet, és l'actitud a tenir. És a dir, jo quan vaig al cinema no vaig a dir jo que sé moltes coses de cinema i de muntatge ara m'ho miraré pensant que jo em deixo anar i veig la pel·lícula com si fos un nen. I crec que s'ha de fer així. Jo crec que sí. Però, per l'altra banda, és cert que hi ha hagut un recorregut que no el podem evitar. Portem molts anys de veure cinema i això ens fa més crítics. I quan el muntatge de la pel·lícula, com totes les pel·lícules de Wells i aquesta especialment jo penso, hi ha seqüències paradigmàtiques que realment estan resoltes en planos-seqüències, que el planos-seqüències el que té és que el muntatge està dintre del propi plano, és a dir, és clar, la posta amb escena és el muntatge, però fins i tot això com parlava avui amb l'Ignasi quan estàvem fent una feina també d'un tipus cinematogràfic, estàvem també amb això, estàvem discutint que també en aquest cas Wells defensava que quan estava muntant una pel·lícula feta de planos-seqüències també estava muntant. Perquè la selecció en aquell moment ja és si el monto o no el monto, si realment el tallo aquí o el tallo allà sempre hi ha la decisió sempre hi ha muntatge sempre s'acaba muntant i de fet Wells a Besant li diu diu quina mania en creure que perquè ens agradin fer els planos llargs no no ens agrada el muntatge diu tot el contrari a mi el muntatge m'encanta vull dir l'alterna perfectament i tant i tant i aquí també aquí hi ha moments de muntatge aquest mateix és el moment que deia de quan escanyen ell a l'equip de Viló ostres allà hi ha un muntatge que una altra vegada recorda una mica també el complexe muntatge de Hitchcock a psicòsis també és una forma d'avançar amb dramatisme allargant estirant una mica el moment aquesta capacitat que té el muntatge d'allargar quan interessa o escurçar quan no interessa allà hi ha la realitat a veure és una lliçó de cinema l'escena final el Charlton Heston gravant intentant gravar la veu de Quinlan per tot l'abocador que està ple d'escombraries cosa que evidentment també dona un missatge subliminal paral·lel però allò que clar el Heston es va trobant tot d'obstacles com la càmera el segueix com va canviant de plan allà hi ha muntatge els plans però allà hi ha un muntatge de cal ample i també és una escena que és inimitable perquè si la imites la fas igual i llavors brillen llavors és obsolet es parla molt del pla seqüència inicial però és que tota la pel·lícula és l'art de la muntatge és un curs de cinema si destacaria algun moment fixa que destacaria algun moment de muntatge seria un per ser un error però és un error típic d'agocentrisme és a dir que és la primera conversa que tenen Heston i Wells Vargas per tant i Kinlan allà quan ja han arribat a la zona americana ja hi ha hagut l'accident l'explosió i estan ja parlant davant del cotxe ja que està crevant i tal allà hi ha un intercanvi de pla contra pla entre la gent de Kinlan i el propi Kinlan com a protagonista i Vargas més en solitari més sol aquest intercanvi de planos hi ha un moment de reacció de Wells la cola al mig de dos planos d'aquí del Vargas que realment no té ni temps de lectura temps de lectura en cinema vol dir que l'espectador no té temps de veure el plano de captar-ho veu que ah mira aquí hi ha hagut un plano de Wells però no tens temps de veure'l de veritat i aquí ho fa i ho fa per posar un minigest que ell fa de rèplica purament visual d'una frase del Vargas no recordo quina és la frase i el gest d'ell és un gest purament molt petit però que és important que sigui i llavors trenca la dinàmica de naturalitat en el canvi de plano del tempo i tal solament per poder posar aquest plano per tant munta perquè va sent li diu home però vostè va fer mister arcadín en plans curts tot de contrapicats i tot el que tu vulguis però clar no tenia calés i per tant clar Wells diu bueno escolti una cosa és que si no tinc calés haig de fer-ho en plans curts i després muntar-ho tot i una altra cosa és pensar que perquè a mi el que m'agraden són els plans seqüència els planos llargs no m'agrada dir el montatge diu tot el contrari tot el contrari jo crec que seria necessari fer un llibre d'aforismes amb frases enginyoses de Wells perquè en té en té un sortit com per ser un llibre segur també penso que ha sigut un encert en la restauració la figura Walter Murch malgrat que és cert el que heu dit si va fer això d'eliminar la música la seqüència aquesta que em xoca perquè Murch ve del món del muntatge de sonor ell comença amb el so i està molt encetat la figura en aquest sentit una pel·lícula que li arriba que és una obra d'art ja reconeguda t'arriba i l'has de respectar en una mesura determinada que hi ha unes notes del director que ell ha de seguir és un regal del cel però també és una carta enverinada i penso que segur que ho va resoldre molt bé segur que ho resoldre molt bé perquè és un tio ideal per fer això tenir uns coneixements profuns de so sabia molt bé la barra més clar ell mateix va tornar és a dir que ell sabia molt per tornar a deixar la pel·lícula a nivell sonor molt interessant i a nivell de muntatge segur que també va fer una gran feina sense cap mena de dubte sí que em sorprendre això que em dieu que hagués valorat treure els crèdits jo és el primer que hagués fet segurament igual els ho devia marcar devia dir fora crèdits va dir que no volia els crèdits per res és que de fet la Universal volia fer una pel·lícula més normaleta o sigui li va semblar que tot aquest tractament tan es pot dir vertiginós perquè és que la pel·lícula és vertiginós és el vertiginós és vertiginós esclar no els hi va agradar la van reduir de 110 a 95 minuts i van començar a tallar i a fer parides com posar títols de crèdit en el pla jo diria jo diria una cosa que vista ara ja sabem que és una reconstrucció del 98 però jo crec que és un posar els títols de crèdit al final que s'avance el primer que ho va fer perquè això no es feia llavors els títols anaven sempre al davant perquè la gent quan sortia a fin fotia el camp del cine i en canvi aquí tens els títols és que Wells crec que en aquest cas si l'haguessin deixat fer segurament ja l'hagués fet així d'entrada i tant penso que Wells ja ho hauria fet així no el van deixar fer la sort que hem tingut aquí els espectadors és que Wells va poder dominar la remasterització el finalcat aquest o el finalcat que li va venir perquè si això ho fa si això passa quan Wells és mort bueno cuidado quan remasteritzes això sí que es podeix quan el Wells és mort és que ell va deixar molt clar sí perquè és del 98 Wells mor al 85 el 85 la imatge sí que la va deixar planificada el Walter Murch malgrat tot perquè va aparèixer els anys 70 va aparèixer una versió de 108 minuts amb planos d'un tal Keller que havia filmat van afegir plans van afegir plans i tal el Walter Murch diu jo és i les instruccions que va deixar l'Alson Wells perquè tornessin a refer la pel·lícula ell va fer 58 planes dient tot el que s'havia de modificar però ell mateix diu que no garanteix és a dir creu que ha tret molt del material del Keller que era un director televisiu de tercera vull dir absolutament però diu no puc garantir que tot el que hi ha en els 110 minuts ho dirigís a l'Alson Wells és com si alguna cosa la Universal la Universal va obligar a Janet Leigh i a Charlton Heston estar una setmana filmant una sèrie de planos que probablement era una mica endolcir i fer una mica més convencional l'argument ja pot ser ja pot ser no no completament no no és que la idea de la Universal era precisament fer-la normaleta li volia treure l'excepcionalitat i la volia fer una pel·lícula normaleta perquè la gent potser no aniria al cine de fet malgrat tot va ser un fracàs i això li va costar al Wells que va tornar al cinema independent i va tornar a Espanya a Europa de nou se'n va anar dels Estats Units i va tornar cap a Europa a mi hi ha un aspecte important que l'hem esmentat de passada que és el concepte de la frontera això és un invent de Wells perquè la novel·la passa a San Diego la novel·la passa a San Diego és que hi ha una cosa clau i en canvi aquí agafen venís per convertir-la en una ciutat a los Robles hi ha un concepte hi ha un concepte clau en Wells que és lo identitari exacte amb totes les pel·lícules exacte amb totes les pel·lícules exacte i això va molt en línia amb el que dius clar perquè aquest aspecte de racisme és una frontera és una tensió una frontera és una tensió per si mateixa efectivament i hi ha tensió l'atenció americana i mexicana existeix tot i que avui en dia veu-ho la permeabilitat que té aquesta frontera malgrat tot és clar és una cosa absolutament ara passo cap aquí ara passo evident pels americans més que pels mexicans però és que avui en dia això tots sabem que ha canviat molt aquí hi ha una frontera absolutament de formigó i que segueix tot el rió Grande i que segueix tots els rius del Bot ja hem menjat el programa escolteu tornarem qualsevol dia per qualsevol motiu a Wells home seguríssim on la podem veure aquesta motiu aquest problema apartament en les biblioteques jo l'he vist a casa jo ara tinc un lapsus memoriae no hem parlat de Macbeth el Macbeth de Wells és la ciutat ah dius en el passat en el passat del de Wells no no veus és un lapsus memoriae perquè no sé per què creia que sí que havíem parlat de Macbeth a mi hi ha una pel·lícula que em fascina molt i quan vulgueu m'apunto a parlar-ne que és una història immortal ah a mi em sembla que és el testament de Wells perquè FDF és una mica de trapella ja és una mica allò de pur exhibicionisme us envio a cagar pur exhibicionisme de virtuosisme sí de venjar-se de dir mireu mireu qui soc no però una història immortal és sí el que passa és que l'història immortal potser té clar perquè és el retorn a Europa és el retorn clar ell tenia ganes de fer Set de Mal té la importància que té perquè per primera vegada torna a tenir mitjans torna a tenir grues tornar a poder fer bueno uns moments de grua i ell tenia moltes ganes de filmar perquè a veure dèiem al principi està tocant un thriller exacte i a ell li agradava molt i tant i tenia una devoció per John Ford per exemple ah sí indiscutiblement reconegudíssima llavors per ell treballar a Estats Units i fer Set de Mal allà tenia molta importància tenia molta importància però mira va ser com un esclat Fujisent perquè és allò que va fer la pel·li i se'n va tornar perquè no va ser un fracàs i no li van tornar a otorgar la confiança va ser terrible perquè va vindre de rodar a Europa i quan va tornar cap allà es va trobar amb un atropellament terrible que li havien fet a la pel·lícula sí sí jo aquest matí li esmentava a l'Anastasi que en una època en què no hi havia estilicamps ni riant de riant és a dir que tot es feia per trípode i per grues i per d'oli evidentment per d'olis també és que la càmera vola sembla que estigui fet a vestidicamp que no toqui és una cosa absolutament elucinada la grua aquella és que m'agradaria veure-la amb acció havia de ser espectacular jo les he vist a més el temps està molt ben cronometrat sí sí perquè escolta no falla el cotxe gira havien de ser grues grues perquè no hi havia la loma que és aquesta cosa aquest braç que posen amb un cotxe i també fa funcions de grua no no hi havia lomas però la loma és dels anys 70 per tant grues està filmada amb grues i sembla que sigui un estidicamp no sé com nassos s'ho van fer de veritat no jo sí les he vist treballar encara existeix la d'òlim grua encara hi és i realment els personal que porta això els famosos diguem el maquinistes que es diuen aquí els maquinistes són gent d'una professionalitat brutal brutal ha de ser-ho s'assagen molt són planos que segurament a part d'assajar-se aquesta no sé quantes preses va fer però segur que en va fer unes quantes per fer el plano inicial de la pel·lícula segur suposo que sí hi ha la broma aquella que us explicava l'altre dia fora del locatori que li pregunten senyor Wells vostè aquest pla seqüència quin mèrit que té de la complexitat i tal i Wells sempre es feia l'humil que tenia un ego impressionant però es feia l'humil diu no no no res d'excepcional a Hollywood hi ha un seguit de gent que està especialitzada en fer aquestes coses és que és molt bo és molt bo el personal el personal tècnic de Hollywood és molt bo i aquí escolta el rodatge estava previst 38 dies 820.000 euros i va ser 39 900.000 es va ajustar molt es va ajustar molt 89 dies no és gaire i no hem dit una cunyeta important Robert Allman el juego de Hollywood la seqüència inicial és un estudi de cine el pati entra dins de les oficines surt al pati van passant la tira de coses fan la cunyeta oi he vist aquest de mal no sé què oh que que maravilla ese plano seqüència quan quan el juego de Hollywood comença amb un pla seqüència que dura gairebé 10 minuts imagina't la càmera la càmera bola també jo no sé és d'una mireu-vos a l'inici del juego de Hollywood ja m'ho miraré ara no el recordo molt és d'una complexitat que riuten del pla seqüència famós de set de mal amb tot el respecte i admiració que li tinc però és una cosa brutal bé una petita referència a la 77 edició dels premis BAFTA al Regne Unit que es va fer el diumenge passat 18 de febrer dir-vos per anar una mica ràpid que Oppenheimer es va emportar el gat a l'aigua estem parlant dels de casa Christopher Nolan que jugava ben a casa doncs els van dur set premis entre ells millor pel·lícula i millor actor per Cillian Murphy Poor Things es van emportar 5 BAFTA amb el de millor actriu per Emma Stone i després els altres llevat de millor guió adaptat els altres ja són tècnics és a dir millor fotografia no millor efectes visuals millor direcció d'art i millor vestuari correcte i després la zona d'interès de Jonathan Glaser se'n van dur tres també el de millor pel·lícula britànica un altre que és curiós perquè millor pel·lícula britànica i després hi ha millor pel·lícula de parla no anglesa i també li va tocar a la zona d'interès i després un tercer que és millor so realment el so de la zona d'interès tu no l'has vist encara no encara l'has vist ara aquí sí que la paraula espòiler aquí recollida pel amic és important la revelació que vaig fer l'altre dia la revelació l'altre dia escoltar el programa passat millor guió original per anatomia d'una caiguda que hem parlat aquí alguna vegada sí llavors fa tres setmanes tres setmanes que l'Anastasi vol parlar però no podem el meu consumisme de sèrie sí d'una sèrie només deu segons per dir que Oppenheimer és injust que s'hagi portat a tota aquesta plana major perquè no és ni de llarg la millor pel·lícula de Nolan i a més una cosa d'ell que és la posada en escena aquest sentit sinfònic de la imatge i tal la veritat aquí no es nota per en joc i és el que et deia la pel·lícula és marró la fotografia és lletja no és una pel·lícula agradable de veure bé, res no, no tinc set minuts em sobrarà encara un o dos simplement és una sèrie n'he vist després d'aquesta el meu consumisme de sèries em fa que després d'aquesta fa tres setmanes dius que d'allò potser n'he vist de sèries tres o quatre més completes de sis episodis jo normalment amb sèries entre quatre i sis episodis és el que em bellugo i n'hi vist moltes o sigui realment soc un consumista de sèries ets un seriófil total és molt seriós és molt seriós no, i de fet encara n'he conservat aquesta perquè he pensat home, primer perquè té alguna cosa aquesta sèrie sang i diners té alguna cosa sang i diners que no tenen moltes altres sèries d'aquestes d'aquestes que veiem tan freqüentment jo d'entrada no en tinc un sombre amb les posteriors a aquesta per tant no hi ha res destacable sí que n'hi ha una però ja en parlaré més endavant que crec que m'acabarà donant certes alegries però estem a mitja sèrie encara sang i diners és una sèrie francesa on tal Jean-Noly i Frédéric Planchot l'han dirigit Xavier Jean-Noly i Frédéric Planchot és un thriller és del 23 és recent la té Filmin tenim molt a l'abast dels que tenim Filmin que és aconsellable que tinguem Filmin Filmin és un canal nostrat en part i per tant cal tenir-lo i una temporada 6 episodis de 50 minuts que duen és una temporada i no n'hi haurà més en principi com es títula? es diu sang i diners amb el original francès son i argot em sembla que utilitza una paraula que no és argot utilitza una segona paraula que no és argot bé 6 episodis 50 minuts una temporada molt mesuradeta una sèrie molt fàcil de veure però sí que és cert que vaig tenir la sensació que s'acabava tancava molt però no ja marxa una segona temporada ja veurem perquè possiblement baixarà perquè la sèrie té un molt bon nivell i la sèrie el que té més interessant és la història en la que es basa es basa en un tema real més que en una història real sinó que és un tema real que va ser el famós frau aquest millonari que hi va haver sobre l'impost del carboni que d'entrada dius hòstia l'impost del carboni què careix és això l'impost del carboni s'explica molt bé més la pel·lícula la sèrie s'explica molt bé tot és una sèrie que és un tema complex i en canvi està molt ben explicat hi ha investigació al darrere més que investigació el que parlen si hi ha la part d'investigació hi és però a més a més s'entén molt bé tota la trama d'aquest assunto que estem parlant la trama és molt en principi complexa perquè en realitat es tracta que els països tenen un límit de carboni a cremar és a dir les empreses cremen carboni generen carboni que va l'atmosfera llavors la quota de carboni assignada a cada país és X les emissions estan controlades si et passes d'aquesta quota has de pagar un impost sí en realitat el que fas és i per no pagar-lo el que fas és comprar el dèficit d'altres països que no produeixen quota de carboni tan alta amb la qual cosa hi ha un mercat de traficar amb els excessos i amb els excessos als Estats Units segur que deu comprar traficar de dintre esclar llavors què passa el benefici que obtenen aquests petits mafiosos de la màfia diguem d'aquesta de Belleville que Belleville és una bòlia francesa està al voltant de París aquests som els mafiosos d'origen en general nord-africà però també hi ha barrejat pel mig atregenià de molt més bon nivell i burgesos estan ficats en el tema viuen de una cosa més complexa d'entendre però que veient la sèrie s'entén molt bé que és que qui compra i ven aquestes operacions d'intercanvi jo et compro tant excés de carboni jo t'envenc tant això és el d'allò central el que sigui el banc d'Espanya aquí doncs l'equivalent a França que no és le banc de France sinó que és la société no sé què no sé quantos francesa aquests són els que fan creen les factures de venda i de comprimenda i l'IVA generat és un IVA que els que es beneficien d'aquesta operació es queden a l'IVA aquesta trampa tan habitual que molts fan trampa amb les factures hòstia com aia cinc cent i pico d'euros no deu cent i pico que són a l'IVA que l'has de és un IVA que l'has de liquidar ells no els liquidaven és clar són mafiosos i no liquiden IVA i això és un negoci multimilionari multimilionari és clar d'això se beneficia des d'aquesta societat de Belleville de pobres tunezins emigrats que s'han convertit en senyors del barri però al mateix temps també se'n beneficia un gran burges amb el que s'associen que és un tal Atiàs que és un fill de pare o sigui de pare ric que és un fill d'aquests el típic pijo parisenc i que també lògicament fa un negoci amb ells és una història que a partir d'aquí entraria potser una mica més en el tòpic i el tema de sang és perquè està tractat d'en... però és clar hi ha sang perquè evidentment hi ha molta violència perquè la màfia genera aquests negocis generen màfia i la màfia genera aquests estan menjant massa quota me'ls vaig a carregar també hi ha aquesta quota de violència i algú va dir i jo fa la frase perquè l'he llegit d'alguna crítica que deia en el propi Filmin apareix em sembla la crítica diu podríem dir que si Brequim Bat pels que l'hagin vista ens ensenyava a produir metamfetamines sang i diners ens ensenya com defraudar amb l'IVA que sembla un desequilibri però en realitat també és molt interessant perquè realment genera molt diner aquest tema és interessant jo la veuria si voleu si no voleu doncs no la veieu però diu sang i diners a Filmin i és interessant la sèrie i per fi jo he aconseguit dir-la Escolta Ignasi no ho havíem comentat abans però la setmana que ve et toca clàssic a tu tens escollit? mira proposaria L'ombra que pudo reinar de John Shuston perfecte molt bé està bé em ve molt de gust i crec que és molt interessant per l'audiència aquesta pel·lícula és un John Shuston t'ha dit sí però dels bons és dels bons perquè veus abans comentàvem que les pel·lícules alimentícies que feien per exemple John Huston i tant té moltes i Bunuel etc Wells no Wells el que feia és que feia interpretacions però mai va embrutar per dir-ho així la seva carrera com a autor i així aquest és un detall que no és menor i així li va anar que es va morir arruïnat és veritat és veritat molt bé amics doncs ho deixem aquí ens veiem el dimarts que ve així mateix amb l'home que va poder reinar això mateix adeu-siau bona nit bona nit adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau