Cinema sense condicions del 20/2/2024 — Set de Mal (Touch of Evil) d’Orson Welles: pla seqüència, muntatge i frontera; BAFTA 2024 i la sèrie “Sang i diners”

Visió general

Podcast centrat principalment en “Set de Mal” (Touch of Evil, 1958) d’Orson Welles, amb un debat sobre llenguatge visual, muntatge, música i temes de frontera i identitat. Es comparen recursos de Welles amb Hitchcock i s’analitza el paper de Marlene Dietrich, Charlton Heston i Janet Leigh. El tram final inclou un resum dels BAFTA 2024 i la recomanació de la sèrie francesa “Sang i diners” (Filmin).

"Només tens passat." — Tanya (Marlene Dietrich) a Quinlan

• Punt clau: la forma (plans, angulacions, so, muntatge) s’imposa a l’argument — tractat gairebé com un McGuffin.

• Eixos temàtics: frontera i identitat, corrupció i intuïció policial, mirada expressionista i barroca.

Música i obertura

Henry Mancini i l’hipnòtic inici

• La banda sonora de Henry Mancini (calidoscòpica: jazz, rock i tocs sentimentals) activa el to del film.

• El famós pla seqüència d’obertura: peça de control coreogràfic i de posada en escena que fixa l’espectador a la cadira des del primer segon.

• Controvèrsia restauració: Walter Murch suprimeix crèdits i música a l’inici segons notes de Welles en la versió de 1998 per ressaltar la puresa del pla.

Relleu interpretatiu

Marlene Dietrich (Tanya)

• Primeríssims primers plans inesborrables: cinegènia i magnetisme dels ulls; la seva breu intervenció dona el tancament moral i poètic.

• Càsting i improvisació: participació no prevista, perruca morena i diàlegs escrits en poques nits.

Charlton Heston i Janet Leigh

• Heston (Vargas): presència física convincent com a llatí tot i el castellà dur; actor de “pose” en contrast amb la naturalitat pesant i segura de Welles.

• Janet Leigh: paper difícil amb càrrega eròtica i violència suggerida molt inusual per l’època; la seqüència de l’assalt es resol amb suggeriment (porta que es tanca, frases de Mercedes McCambridge), però d’una perversitat i contundència poc habituals en Welles.

Llenguatge visual i muntatge

Travellings, profunditat de camp i angulacions

• Travellings brillants més enllà de l’obertura (p.ex. a l’habitació de Grandi).

• Ús exemplar de la profunditat de camp i picats/contrapicats “a la inversa”, marca de la casa des de “Citizen Kane”.

• El contrapicat “tauromàquic” amb el cap de toro al fons reforça la força bruta i la decrepitud de Quinlan.

El muntatge com a idea

• Welles alterna pla seqüència i muntatge: la posada en escena ja conté decisions de muntatge; però també hi ha talls per modular el tempo dramàtic (estrangulament de Grandi; clímax a l’abocador amb gravadora i obstacles sonors i físics).

• Es comenta un petit “error de tempo” en un pla de reacció intercalat massa breument — mostra de l’egocentrisme lúdic de Welles més que no pas una fallida.

Temes i comparatives

McGuffin i moral grisa

• L’argument funciona com a McGuffin: l’atracció resideix en la forma. Quinlan és corrupte però sovint encerta per intuïció; la pel·lícula problematitza el mètode enfront de la llei.

• Racisme i venjança: tensió entre l’ordre metòdic de Vargas i la brutalitat decadent de Quinlan.

De Welles a Hitchcock

• Ressonàncies amb Psicosi: el motel al desert, el personatge de Dennis Weaver i la mirada aterrida de Janet Leigh anticipen troballes d’Hitchcock.

Frontera i espai

• La frontera com a tensió identitària i social. L’elecció de Venice (California) per simular Mèxic subratlla el joc amb la realitat i l’acceptació espectatorial dels anys 50 (amb detalls de senyalització viària “americana” encara visibles).

Genealogia cinematogràfica

• Línia proposada: Griffith → Welles → Kubrick com a directors “de directors” que imposen revolucions de llenguatge (muntatge paral·lel, pla seqüència, disseny formal total).

Versions i restauració

• Historial d’edicions: retalls de la Universal (de 110 a 95’), afegits aliens (Keller) i reconstrucció de 1998 seguint les 58 notes de Welles (Murch).

• Decisió clau: treure crèdits i música a l’obertura per potenciar el suspens visual. Alhora, l’edició de 110’ manté l’ímpetu musical global que “sacseja” l’espectador.

Notes de producció i tècnica

• Rodatge ajustat: ~39 dies, pressupost proper al previst; grues i coreografies de càmera amb precisió pre-Steadicam que fan “volar” la càmera.

• Influència posterior: Robert Altman obre “The Player” amb un pla seqüència de quasi 10’ amb referència explícita a “Set de Mal”.

Actualitat: BAFTA 2024

• Oppenheimer (Nolan): 7 premis (millor pel·lícula, actor —Cillian Murphy—, etc.). Opinió crítica: no és el millor Nolan; fotografia “marró” poc atractiva.

• Poor Things: 5 premis (inclosa Emma Stone), majoritàriament tècnics.

• The Zone of Interest: 3 (millor pel·lícula britànica i de parla no anglesa; millor so, destacadíssim).

• Anatomy of a Fall: millor guió original.

Recomanació sèrie: “Sang i diners” (Filmin)

• Sèrie francesa (2023), 1 temporada, 6×50’. Thriller sobre el frau multimilionari de l’IVA vinculat a l’impost del carboni: trama complexa explicada amb claredat.

• Ecos de crim organitzat a Belleville i connivència burgesa. Violència, diners i pedagogia criminal a l’estil “entendre com funciona” el sistema.

"Si Breaking Bad ensenyava a fer metamfetamines, aquesta ensenya com defraudar amb l’IVA" — crítica citada

Proper episodi

• Avanç: “L’home que va poder reinar” (John Huston).