Shakespeare amagat al cinema: West Side Story, El rei lleó i Kurosawa; i estrenes El ciudadano ilustre i Després de la tempesta

Cinema sense condicions. Bona nit a tothom. Ja som aquí un dimarts més disposats a parlar-vos de cinema sense condicions, d'aquelles pel·lícules que no tenen condicions, que ens agraden, que considerem que val la pena de veure i a més a més avui com altres dies amb convidats que ens venen a parlar de temes concrets que dominen, que ens saben i que ens poden enriquir en les nostres apreciacions. Com sempre farem tres parts del programa. Per cert, el Francesc ens ha posat una música que sona molt bé però que jo confesso que no sé de què va. Aquesta és de nota, eh? La d'avui és de nota? Sí, però té relació... Música isabelina. Sí, és música d'època. Mira, per aquí anem. Bé, però si un cas presenta els temes i llavors després explico per què aquesta música. D'acord, doncs llavors, com sempre farem bàsicament dos parts o tres parts del programa. La primera part serà parlar de les estrenes, de les coses que hem vist, de les coses que recomanem. Una segona part que parlaríem també de cara als oients, dels oïdors, que ens ho demanen a vegades, doncs quines són les pel·lícules que estrenen aquesta setmana o que passen aquesta setmana per televisió, que val la pena veure. Ja veureu que n'hi ha alguna que, curiosament, en parlarem aquí i després podreu verificar a la televisió si és veritat tot allò que direm, etcètera, etcètera. I una segona part que avui, com sabem, com passa moltes vegades, tenim un convidat, que és el Pep Bujosa, expert en teatre, gran especialista, un senyor que li agrada molt el teatre, que domina temes teatrals, i que ens ve a parlar del Shakespeare amagat. Ens ve a parlar d'aquelles pel·lícules que no sabem que són de Shakespeare, que tenen uns altres títols, i que, en canvi, la gran influència chasperiana és claríssima, és evident. Ell ens ho explicarà molt millor que no pas el que jo pugui dir. I la tercera part, si és que n'hi ha alguna, doncs seria parlar una mica de tot això en general, de comentar les coses que hàgim pogut sortir, etcètera, etcètera. Si comencem per parlar de les estrenes, curiosament... I hem tornat, perdona, Joan, hem tornat a sentir la veu del... Exactament, aquestament. ...que el tenim aquí, de nou, per segon programa consecutiu, cosa que és un gran plaer que sigui així. Avui faltarà la Carme, no sé si ja me podrà venir, i avui estem... El Pol no pot venir. El Pol no pot venir? No, avui està molt enfeinat, amb temes de feina... Molt bé, molt bé. Llavors, avui serem quatre, serem el francès darrere els vidres, controlant tot el tema tècnica, etcètera, etcètera. En Pep Bujosa, que ens presentarà el Xespi Ramagat, aquest tema, doncs, que d'ell ens en parlarà. I, igual que va fer la setmana passada en Joan Sardà, que va parlar del jazz i el cinema, doncs avui ens acompanya, perquè és un senyor que en sap molt, ja ho veureu, ja aneu descobrint de mica en mica, en sap molt, i ens agradaria molt que vingués el més sovint possible. I llavors, si et sembla, si us sembla, doncs seria el moment de desvetllar perquè aquesta música, que jo vull començar ja d'una manera controvertida, música isabelina, efectivament, podríem dir que de l'època del senyor Shakespeare, d'una pel·lícula que ja introdueix la controvèrsia sobre la teoria que William Shakespeare no és tal, sinó que és la figura d'un aristòcrata que escrivia en aquella època, però que no li permetien escriure per la seva condició aristòcrata, llavors s'amagava amb el nom d'aquest de William Shakespeare. M'agrada molt aquesta teoria, sincerament. Les teories que es piranoïdes en general m'agraden molt. I la pel·lícula del Roland Emmerich, un director de pel·lícules catastròfiques i d'allò, en canvi aquesta la fa, la veritat és que amb una delicadesa força... Quina pel·lícula és? Anonymous. Anonymous. És a dir, que és el nom d'aquesta teoria, precisament, que no sé el Pep què en pensa d'ella o... No, jo en principi el que jo he llegit i jo segueixo és que Shakespeare existia, que és la meva vida, no? De tota manera, s'ha de parlar d'aquesta teoria. I en qualsevol cas, Shakespeare era un escriptor que es basava en moltes altres escrits abans. És a dir, que agafava una llegenda o un escrit anterior i el que feia és imprenar-lo amb una qualitat tant d'escritura com de personatges i amb una profunditat de personatges que es convertissin en obres mestres, que són les que són ara. Però vaja, tot són teories, no? Ja t'hem plantejat el tema i la controvèrsia i tot. Bueno, la segona part del programa ens tocarà parlar d'això. Jo avui us puc parlar, inicialment, de dues pel·lícules que han estrenat el divendres i que les hem vist. Una és El Ciudadano Ilustre, dirigida per una parella que sempre fan pel·lícules juntes, ens hem de fer la cinquena pel·lícula que fan juntes, del Mariano Conn i Gastón Dupral, que són argentins. El Gastón Dupral sempre és el guionista de totes les seves anteriors pel·lícules. Aquí em sembla que només ha arribat una, em sembla, però no estic segur. Potser el Joan ho sabrà millor. que es deia, a l'autre lado, l'hombre del lado, que no sé si l'heu vist, anava d'uns veïns, dos veïns que viuen junts en una casa costat a l'altra. Un li posa una paret i llavors això origina que hi hagi un conflicte entre els dos. Comencen a barallar perquè un no la vol i l'altre la vol, van tenir. I llavors serveix per mostrar les contradiccions d'aquestes dues classes socials a les que pertanyen cada un dels personatges, per mostrar la filosofia, la manera de pensar de cada un d'ells. I era també una pel·lícula interessant. Però l'aquesta que ens arriba, que ens ha estrenat el divendres, és el Ciudadano Ilustre, que és la història d'un escriptor argentí, Premi Nobel de Literatura, això és la ficció, diríem, de la pel·lícula, que fa 40 anys que va abandonar el seu poble natal i que va anar-se'n a Europa on va triomfar, escrivint precisament sobre el seu poblet i sobre els personatges d'aquest poblet. Quan està ja en la cresta de la Ola, de la seva fama, l'alcalde d'aquest poblet, poble, on ell va néixer, el convida per anomenar-lo Ciudadano Ilustre del poble i ell, que mai havia volgut tornar a aquest poble, decideix acceptar la seva invitació. L'actriu catalana Nora Naves, que representa que l'actor aquest està a Barcelona, viu a Barcelona ara, doncs la Nora Naves li fa de secretària, però tota l'acció, a partir del moment que ell decideix finalment anar a tornar al seu poble després d'aquests 40 anys d'haver-ho abandonat, tota l'acció passa en un poblet argentina, que en el poble, no he mirat si era realment veritat, que es diu Sales, però no sé si el poble existeix en realitat argentina o se l'ha inventat el nom. L'actor Òscar Martínez interpreta aquest personatge, aquest Premi Nobel de Literatura, que li va ser premiat merescudament a l'últim festival de Venècia, li van donar el Premi Millor Interpretació, i penso que s'ho mereix, perquè clarament ho fa molt bé, i la pel·lícula és una delirant comèdia, que deixa, des de bon punt de vista, molt malament els argentins. Jo he estat vivint una temporada argentina, i la veritat és que no diré que coincideixo, perquè jo vaig viure sobretot a Buenos Aires i no vaig viure en el món rural, a l'Argentina profunda, però no m'estranyaria que el que explica la pel·lícula fos, encara que està exagerat potser en algun moment, que fos versemblant, és a dir, que fos possible que passés una cosa d'aquelles. La pel·lícula és molt lúcida, però a la vegada és molt agra, molt, molt agra, i el director diria que li tallen el cap pràcticament a tots els personatges, inclús el mateix Premi Nobel, que el pinten com un egocèntric i un senyor molt àcid, és a dir, que els senyors es carreguen bàsicament a tothom. Estaríem davant d'una mena de la berlanga, el cinema de berlanga dels anys. Més negre, més negre, no? Molt més àcid, més negre i molta més malabava. O sigui, en el fons el berlanga salva els personatges o intenta salvar-los d'alguns, si més no, i ho fa d'una forma més dolça. Aquí hi ha una presentació d'aquesta Argentina profunda, d'aquest poblet que ha estat narrarit i que viu encara en una altra època, etcètera, etcètera, contraposat a ell, que representa que està en el primer món, hi ha aquí un contrast molt fort, molt fort, molt fort. Val a dir que aquests dos directors, no sé, em fa gràcia comentar ara els altres títols, que els he buscat ara ràpidament, així en internet això es fa ràpid. El primer va ser un documental que es diu Yo Presidente, que ja es veu que és una cosa irònica perquè es veuen una sèrie de cares com si fos el món aquest de Hollywood, allà on estan els presidents dels Estats Units. Després, l'artista, que el nom no em sugereix gaire, l'ombre del lado que tu deies. Després té un altre que ja sí que comença a suggerir més, només pel títol, que és Querida, voy a comprar cigarrillos i vuelvo. És una promesa que, com s'entén, pot quedar així, entre dit. Living Stars és la següent, The Bowling Horror Show, Baby Punk, una que es diu Kill Beer, que jo crec que fa molt referència a la de Kill Bill, d'Arantino, no sé, tot plegat em sembla que està imprenat d'això que tu dius, d'un sentit de l'humor. L'anterior aquesta, el Ciudadano Ilustre, es diu Todo sobre el Asado, l'Asado Argentino, que ja s'entén que la cosa va d'un humor... Sí, sí, un humor... Però a vegades, quan arriba, es converteix en una cosa agra negra i realment vitriòlica, és a dir, una cosa de molta... Jo no sé si heu vist la pel·lícula per antonomàcia del cinema argentí, que sembla ser que és com una mena de mujeres al bord de l'ataque de nervió, que tothom coneix allà, que va ser en un moment determinat com un sotrac, també, que es diu Esperando la Carroza. Jo l'he vista, sí. Jo crec que una mica deu venir per aquí, no, la cosa? Bueno, la diferència entre Esperando la Carroza jo no la tinc fresca, eh? Perquè la vaig veure, em va impressionar molt, eh? És una pel·lícula impressionada, eh? És tremenda, sí. Tremenda. Però jo diria que no és tan vitriòlica com aquesta. Aquesta, en Joan també l'ha vist, ho volem deixar a la oportunitat que ens expliqui quina impressió ha tret d'ell, perquè mentre veníem ara cap aquí, doncs m'ho comentava. Jo crec que Esperando la Carroza és una gran pel·lícula, és una pel·lícula interessantíssima, de veure si no la coneixeu, però aquí hi ha més mala bava. Jo diria que aquí hi ha un moment que la cosa es posa molt dura i molt negra. El pel·lícula té una cosa molt bona i és que té ritme, com que hi ha un que a vegades es va complicant, que a vegades estàs més pendent de com acabarà això, què passarà, i realment això està molt aconseguit i per tant la pel·lícula és interessant de veure. És a dir, l'altra cosa i t'acadarà més o menys pels raons que sigui, però que la pel·lícula funciona i que funciona bé i que va guanyar premis a diversos llocs, li van donar premi al Festival de Valladolid al millor guió. O sigui, està premiada com a millor guió al Festival de Valladolid. Joan. No, no, jo trobo que és una pel·lícula molt caustica, el guió evidentment és fantàstic, a més molt literari el guió, que ja té a veure amb que el seu protagonista sigui un escriptor i trobo que la pel·lícula s'ha de veure, vull dir, perquè en qüestió d'interpretació i així és fantàstica, vull dir, tots els actors, no només el protagonista, sinó que els secundaris estan ben-hi pintats, i a més passes una bona estona perquè la pel·lícula t'enganxa, perquè la pel·lícula et fa riure i et fa pensar. Primer, penses que el protagonista és una mena d'heroi exemplar, però, en fi, tots tenim una zona grisa, vull dir que, esclar, ell ha viscut un món molt diferent, el problema és que ell ha vestit tota la seva carrera literària criticant el seu poble i llavors ell s'encara amb els criticats i aquí hi ha com una mena de boomerang que dona un joc impressionant. Molt bé. I a més, vull dir, està feta com una pel·lícula de suspens perquè cada vegada vas pujant com una escala d'esdeveniments que, bé, i a més hi ha un final força sorprenent. Sí, sí, sí. Que no cal... Que no cal explicar-lo. No cal descobrir-lo aquí perquè estaríem fent un flac favor al possible espectador. Molt bé. Estic totalment d'acord amb el que has dit, Joan. Vull dir, no... Jo, a més a més d'aquesta, jo us deixo pas. Tu n'has vist alguna, Francesc? Has pogut veure alguna cosa? Jo el que us vull preguntar és com ho feu per anar al cinema. Ah. Jo últimament no sé com han arribat. No sé. Comprem les entrades. No, no, no. Això ja vol dir que ja heu arribat. Fem cua a la taquilla. Això vol dir que ja heu arribat. Jo dic com s'arriba fins allà. Com s'arriba. Si ja arribes, llavors ja és fàcil. Transport públic. Jo sempre em transport públic. Bueno, bueno, doncs jo no trobo la manera, tu. Bueno, vaig anar a Sevilla, ja ho vaig comentar la setmana passada, però he d'anar així lluny, a veure. Aquí a prop no trobo la manera. Però bueno. Una altra pel·lícula que han estat el divendres i passem després a una altra cosa, si voleu. És una pel·lícula de la qual em costa parlar perquè és una pel·lícula terriblement senzilla, com totes les pel·lícules d'aquest director, que és el senyor Hirokazu Kore Eda, del qual aquí tots hem vist alguna pel·lícula, Nadies Saves, del 2004, Steel Walking, del 2008, potser hem vist la que més m'ha impressionat, Nuestra hermana pequeña, l'any passat, i ara presenta, estrenat el divendres, després de La tormenta. Com totes les seves pel·lícules, perquè totes giren al voltant de la família, és un drama familiar d'una moltíssima, d'una enorme, d'una gran subtil·lesa. És a dir, és un, segurament, crec honestament, i abans ho comentàvem també amb el Joan mentre veníem, que cap director actual contempla la vida quotidiana dels éssers humans amb una intimitat tan clara, tan directa, tan enlluernadora com ho fa ell. I, a més a més, jo penso que és terriblement generós amb els seus actors, amb els seus muntatges, etcètera, etcètera. L'autor té totes aquestes pel·lícules que hem esmentat, totes són, jo diria, gairebé totes són obres mestres, i segurament és el director japonès actual més prestigiat en el món, que tothom coneix i que tothom considera que és el que val la pena de veure. Aquesta en concret està, notes que que és una pel·lícula serena, sensible, que té sentit de l'humor, perquè ja veureu, si l'anem a veure que hi ha un personatge que és l'àvia de la família, que fa riure, és a dir, que té una gràcia immensa amb els seus comentaris, amb les seves ironies, amb les seves coses. Però poques coses tinc a dir de la pel·lícula perquè penso que és una pel·lícula per veure més que per explicar de què va, però penseu que és una pel·lícula que transmet autenticitat, és a dir, és una pel·lícula que hi entres, veus una cosa real, realista, si ve en un altre món que és el japonès, però que tampoc està tan distant del nostre món i que t'ho passes bé, és a dir, surts a la pel·lícula convençut que has vist una cobra molt ben feta. Aquí vam fer, si te'n recordes, un especial programa dedicat a l'antepenúltima pel·lícula seva que era de tal padre tal hijo. Sí senyor. Que era aquella pel·lícula que estava basada en la pel·lícula del Ozu, del Isokiro Ozu. Sí, diries que és un seguidor d'Ozu, sí. aquella que era mi padre, que es deia mi padre tal qual. Llavors va ser molt interessant la comparació, no?, entre l'estil auster de l'Ozu, no?, allò que col·loca la càmera i no la mou pràcticament, però l'enquadrament està tan brutal que llavors els personatges de la manera com entren i surten doncs et captiven completament. I aquesta altra pel·lícula que era molt més dinàmica, però que et donava la idea que la família i els estaments socials en general del Japó havien canviat molt poc. Des dels anys 50, quan està feta la de l'Ozu fins ara. Llavors, bueno, va ser la veritat molt ric. És a dir, que sí que és veritat que és un director a seguir. Així que, bueno, si has vist la darrere, doncs mira, l'apuntem com a pel·lícula. Sí, sí, us l'apunteu perquè val la pena veure-la. Jo es podria dir, inclús en alguns llocs ho han fet, que és la pel·lícula de la setmana. La pel·lícula segurament més potent o més atractiva o més considerada en general, la que guanyen també més premis a molts llocs és aquesta, després de la Tormenta. Tenim pendent de fer una pel·lícula del mes d'aquí a poc, vull dir que pot ser aquesta... Podria ser aquesta, podria ser aquesta. Així ja aniria a veure. Tot i que Ciutadano il·lustre té molta amiga, és a dir, aviam, et diria que l'altra és una pel·lícula molt planera, molt autèntica, molt senzilla, molt familiar i molt de temes que et toquen a prop perquè t'hi sents identificat, però l'altra segurament és més sugerent segurament perquè toca temes més universals, més generals i que ens podíem també afectar d'alguna manera. És a dir, és una cosa diferent. Vosaltres decidiu. Vosaltres que sabeu com arriba al cinema i veieu més pel·lícules, decidiu i jo llavors si decidim una pel·lícula del mes llavors sí que trobaré la manera d'alguna manera d'alguna forma perquè si no ja seria ridícul. Molt bé. Doncs bé, tu volies que has fixat alguna cosa o vols parlar directament i podem parlar directament del tema, eh? Si vols ja... Engeguem. Engeguem el tema. Molt bé, doncs avui toca parlar una mica de Shakespeare. Hem posat com a títol Shakespeare amagat per això mateix que en Joan ja ha comentat. El que vull és és citar algunes pel·lícules en què tot i que algunes d'elles ja són prou conegudes i no hi ha cap mena de problema però que d'alguna manera es basen o bé en arguments o bé en idees de Shakespeare. Però jo penso que el primer que podem fer és una miqueta situar el personatge. Recordem, suposant que existeixi com en funció de la que he dit abans, la biografia que jo he pogut consultar, doncs, Shakespeare va néixer a Stranford l'any 1564. Per tant, hem de tenir clar a quina època estem. Estem a la segona part diguem del segle XVI, Isabel I era estar com a reina a Anglaterra, hi ha tota una manera de fer anglesa en aquell moment i als 18 anys es casa amb Anne Hathaway que en té 26. Ui, aleshores... Amb la coneguda actriu de cinema. És molt curiós perquè aquí ja hi ha una referència hi ha una referència clara. I aleshores... Segurament l'actriu és un pseudònim. És possible que ho ha agafat d'allà. El cas és que es casen, ella estava embarassada, etcètera, i al final la parella té tres fills. Després hi ha un tros de la seva vida que pràcticament no hi ha res, no se sap res d'ell. Què va fer? Perquè clar, Shakespeare s'havia assabentat del món que l'envoltava, no? Totes les seves obres tenen una riquesa cultural molt gran, molt gran, no? Això és el primer enigma, no? Després se sap que ja quan tenia 28 anys ja era un actor més o menys conegut, com va començar a poc a poc, a Londres. O sigui, se'n va anar a Londres, a Estrafo, a estar a 5 quilòmetres de Londres, i se va instal·lar a Londres i va començar a fer d'actor. I ben aviat, ben aviat va començar a escriure les seves propis obres. És a dir, la manera de fer era que escrivien, muntaven l'obra mentre l'anaven escrivint i així anaven avançant, no? En tot això. als 32 anys ja estava considerat un autor d'èxit i ja amb un èxit que va poder fins i tot estrenar el teatre de Globe, no? El famós teatre de Globe. L'original teatre de Globe, que no és el que podem visitar ara a Londres, va quedar destruït per un incendi en el segle XVII, però era un teatre impressionant perquè hi cabien 3.500 persones, que es diu aviat en aquella època, no? Era un teatre rodó, un forat al mig, diguem, que era descobert, no? i va quedar destruït i en l'any 90... 1997 es va fer el teatre que tenim ara, que és un teatre, diguem, que l'han fet més petit, però han volgut, diguem, guardar l'estètica d'aquell moment. Aleshores, primera pel·lícula que comento. És una pel·lícula que no és gaire bona, però serveix per veure com era l'època, com era l'època. És Shakespeare in Love. Sí. Shakespeare in Love és una pel·lícula que no és gaire bona, és una comideta, no? Però, com a mínim, allà es veu el que és l'ambient, és a dir, com ell escrivia, assajava, estàvem amb ells, etcètera, etcètera. Hi ha un detall que ja surt molt clar, que era que els personatges, de tots els personatges de les obres d'aquell moment, només podien ser interpretats per homes. Les dones estaven totalment marginades per poder pujar. Molt bé. Shakespeare, per tant, és un clàssic, no hi ha cap mena de dubte, però és un clàssic molt actual. Aquesta és una de les idees que volia transmetre, no? Perquè, des de fa ja ha molt de temps, de fet, la seva influència de la cultura ha estat enorme, no? Si anem a qualsevol ciutat europea amb un cert fi, que tingui teatres, que no sigui, una ciutat així sense teatres, segur que trobarem una o més d'una obres en cartell. Si ens fixem en Barcelona, se'n serà més lluny, aquesta temporada, jo he pogut, revisant la cartellera, allò que està anunciat, n'he pogut trobar set d'obres. set obres que, amb versions diferents, estan recuperant obres de Shakespeare. I voldria comentar breument, potser les tres que jo recomanaria sobretot. El Teatre Lligora, el mes de juny, faran la reposició del Hamlet, dirigit per el Pau Carrió, i amb el Pol López, fent de Hamlet, que fa una interpretació molt bona, que ja és un actor, que fins ara era una promesa, ja és una realitat, sense cap mena de dubte, i la fan una altra vegada perquè va tenir gran èxit la temporada passada, i això vol dir que és un autor que no només és actual, sinó que la gent va a veure les seves ales. La següent, que podríem dir, serà Ricard III, el Ricard III que farà, que dirigeix en Xavier Albertí, amb en Lluís Homà com a protagonista, també és una de les obres de la temporada, que segurament serà força important. Pregunta, pregunta, pregunta, jo sempre vaig interrompent una mica. Digues, digues. Què et sembla la versió cinematogràfica Looking for Richard, sobre Ricard III que va dirigir, que va interpretar? Jo no l'he vista. Ah, d'acord. He sentit a parlar i he llegit sobre el tema. Es veu que es barreja el que és la realitat, bueno, la realitat, l'assaig sobre l'obra. Correcte, correcte. La preparació, diguéssim, d'una representació o d'enrodatge de la pel·lícula. No l'he vista. Segurament deu ser molt interessant. Jo la trobo, jo la trobo. Allà la has vist molt interessant. Sí, sí, ja fa un temps. Perfecte. Bueno, doncs ja està. I l'última que volia recomanar és una que estan a punt d'estrenar, si no l'han estrenada, és Molt soroll per no res, que és un musical, que també és per segon any que el fan, perquè demà van a vendre totes les entrades, dirigir per l'Àngel Llàcer i és transportar tot el que és el món del segle XVII als anys 50. Als anys 50, a més, al cinema, perquè d'alguna manera tota l'acció d'allà és perquè estan enregistrant una pel·lícula. I aquí hi ha l'ocusió que el cinema s'ha ficat en el teatre en aquest sentit. Hi ha una pel·lícula, suposo que us saps, hi ha una pel·lícula que ha dit Branaghs el mateix títol. Sí, sí, sí, sí. Sí, evidentment, evidentment, sí, sí. Molt bé. Llavors, per què passa això? Com és que a Shakespeare encara ens crida l'atenció? Bé, això és la gran pregunta, no?, que hi ha llibres sencers dedicats a aquest tema, no?, però en resum podríem dir perquè va ser un gran estudiós de l'home i la dona a nivells de les passions de l'ésser humà, diguem-ho així, en general. El dubte, l'amor, l'avarícia, la violència, la venjança, tot això surten allà i, en el fons, 400 anys no són res. No hem canviat gaire, tampoc, en aquest sentit. Estem amb el mateix ús. Estem amb el mateix, més o menys. Bé, comencem a parlar, doncs, d'allà, d'algunes pel·lícules. Començaré a parlar la més òbvia, la que tothom té al cap, la primera, que és, evidentment, la relació que hi ha entre Romeo i Julieta i Wetsai Story, que és, hem de començar per la més fàcil, la que té tothom, no? Anem a recordar una miqueta, anem a comparar una miqueta les dos arguments, si se semblen en tot o hi ha algun detall que se'ns escapa. Wetsai Story, simplement recordo que va ser dirigida per Robert Wise i Jerome Robbins, que surt la Natalie Wood fent el paper de Maria, la Maria és la Julieta a l'obra i que, òbviament, va ser una obra, una pel·lícula que va guanyar de boscas, o sigui, estem parlant d'una de les pel·lícules de la història del cinema, no? Bé, allà què passa? Doncs, allà hi ha dues bandes, com segur que sap molta gent, hi ha els jets, que són els nord-americans, diguem blancs, rossos, per entendre's, i els sharks, que són els portorriquens, no? I les dues bandes estan enfrontades pels carrers de Wet'side a Nova York. Bé, doncs, el Toni, que és un dels jets, s'enamora de la Maria, que és dels sharks, això seria el Ramon i Julieta amb els Montesco i Escapuleto, no? Aleshores, què passa? Doncs, que, evidentment, això no pot acabar bé, evidentment, però abans de continuar, anem a escoltar un tros que he seleccionat, que és la famosa escena del balcó, de la finestra, que a la pel·lícula i a l'obra pràcticament són idèntiques. Ja ens està passant com l'altre dia, eh? Que havíem preparat tot, ho sentit, eh, Pep? Que ho havíem preparat i ara, doncs, costarà una miqueta potser trobar-ho, però ho trobarem. No, no, ara ja sé què passa. No, no és tan fàcil. Bueno, a veure, sonarà una miqueta estrany això, potser en algun moment, a veure, toquem aquí, toquem aquí, és això, eh? Però espera, eh, que tornem a posar, igual que la setmana passada, tu, amb el Joan Jardà, és curiós, eh? Espera. Si això era el final, pràcticament, del tall. Ara. Ara comença. Maria! Xxxt! Maria! No grites. Baja. No. Maria. Por favor, acabarás despertando a mis padres. Baja un minuto. Un minuto no es bastante. Pues una hora. No puedo. Entonces siempre. Xxxt! Voy a subir. Maria. Ya voy, papá. ¿Ves lo que has hecho? Un momento, Maria. Cállate. Xxxt! Xxxt! Es peligroso. Si Bernardo se enterase. Se lo diremos. Yo no formo parte de la banda. Pero no eres de los nuestros. Ni yo soy de los tuyos. Para mí lo eres todo. Maruca. Sí, ya voy, papá. Maruca. Así me llama, papá. Me gusta. ¿Le gustaría a tu padre? No. Es igual que Bernardo. Desconfiado. Desconfiar de ti, imagínate. ¿Lo ves? Solo te veo a ti. María, que siempre sea así. Bé, és evident que és una escena d'amor molt ensucrat, però és la idea, no?, la idea d'aquest enamorament. De fons sentíem la música de la banda sonora. Del Benstein, molt bona. Del Benstein, que és una música preciosa, no? Bé, al final, doncs, a diferència de l'obra de teatre, recordeu que l'obra de teatre ha mort tothom, no? Primer, primer la Julieta fa veure que és morta, el Romeo la veu que és morta, llavors se suïcida per enverir, la Julieta se desperta, veu el cos del Romeo i li agafa el punyal i se'l clava, no? Aquí, la diferència és que fan veure, fan, fan, o sigui, corren la veu que la Julieta ha mort, llavors, bé, la Maria, que és la Julieta, quan el Toni, desesperat, va enfrontar-se amb el Chino, que és un de l'altra banda, i el provoca perquè el mati, no? I el Chino li dispara, no? I aleshores, la Julieta, la Maria, el veu morir i, bueno, no, ell no se suïcida, sinó que fan una reflexió sobre sobre la violència i sobre la convivència entre aquesta gent. Aquest és el primer exemple, aquest és l'exemple que penso que tothom segur que té al cap. Anem a passar al següent. to be o not to be. That is the question. Whether t'is nobler in the mind to suffer the slings and arrows of outrageous fortune, or to take arms against a sea of troubles and by opposing end them to die, to sleep, no more, and by asleep. Bé, és evident que tothom ja sap de què estem parlant, és el famós monòleg de Hamlet. Aquí l'estàvem escoltant precisament en la versió aquesta que parlava d'en Kerem Branach, la versió de la pel·lícula Hamlet, que va ser una pel·lícula que va voler passar tota l'obra sencera, tal qual, el passa que la va canviar d'època, la va posar en el segle XIX, però tota l'obra sencera, és una obra que per tant us aplico que dura quatre hores quatre hores vint minuts, més o menys, no? No em volia referir sobretot en aquesta, però aquesta era un bon exemple. Bé, de Hamlet hi ha unes quantes versions, diguem, adaptacions, i una d'elles és la que abans hem comentat abans de començar el programa, que és Lion King, o sigui, el rei lleó, no? Comentem una miqueta l'argument, recordem que de Hamlet la història és que el rei de Dinamarca, que és el pare d'en Hamlet, el seu germà, Claudi, l'assassina i es casa amb la vídua i d'aquesta manera aconsegueix el tron, no? I llavors el Hamlet, evidentment, això ho posen com un accident, el Hamlet no s'ho creu i arriba un moment que el fantasma del seu pare se li apareix i li demana venjança, demana que es venja. En Hamlet està ple de dubtes, és un dels matisos d'aquest personatge, no s'atreveix, no sap si ha d'actuar, no ha d'actuar i després d'una sèrie d'accions diverses, el Claudi, que és, diguem, el seu tiet, l'ossupador, se n'adona que sospiten d'ell i vol matar-lo. Llavors aconsegueix fer un duel entre ell i en l'Aertes, l'Aertes és el germà de la seva estimada Ofèlia, total, que després d'aquest duel torna a morir gaire bé tothom, mor en Hamlet, en l'Aertes, el Claudi, que és el rei, la Gertrudis, que és la mare, és el que passa amb les obres de Shakespeare. Entre parèntes, si Shakespeare va escriure, ens han arribat 38 obres de teatre i hi ha més de 60 personatges morts. O sigui, si ho traieu compte, veieu que realment... Toquen molts morts per cada obra. Toquen, toquen, no? Personatges principals, clar. Principals, sí. Escolta, estem tan absorts sentint el Pep que no hem anunciat que ja tenim aquí el Jaume Vidal, el Fastoneta, entre els altres. Escolto, escolto. Escoltant atentament, però, bueno... Molt bé. Bé, doncs, el rei Lleó. El rei Lleó agafa només el que seria l'estructura bàsica. No aprofundís massa en els personatges, evidentment, és un altre registre. Però en el rei Lleó poden reconèixer el Simba, que seria el Hamlet, el, com es diu, l'esca, que és el tiet que mata el seu pare i es casa amb la mare. O sigui, que allà l'estructura hi és, tot i que no està gaire a profunditat. Ara, el que sí m'agradaria comentar és una pel·lícula de Kurosawa que allà sí que realment és una... Jo penso que fa una feina molt bona. Bueno, Kurosawa ja tothom sap que era un gran admirador de Shakespeare. De fet, té tres pel·lícules d'alguna manera basades en Shakespeare i aquesta és una d'elles. Se'n diu, en castellà, Los Canalles Duemen en Paz. És de l'any 60 i allà el que seria el Hamlet és un empleat d'una empresa immobiliària i que aleshores doncs el seu pare que també treballa allà se n'adona que els dirigents estan fent coses inol·legals i hi ha bastanta corrupció. Llavors, pressionen el pare perquè se suïcidi. Per tant, el pare se suïcida i el fill se n'adona que això no ha estat casual i ordeix tot un pla que li dura cinc anys de preparació per arribar a destapar tota la part il·legal. Fins i tot s'acasa amb la filla del president de l'empresa perquè d'aquesta manera poder accedir més fàcilment a l'alt, no? al poder. Bé, és una pel·lícula extraordinària, està ambientant al Japó dels anys 50 més o menys i no vull tampoc explicar el final però he de dir que no no acaba bé la pel·lícula, o sigui, no és una pel·lícula que al final guanyin els bons, diguem-ne. de fet el títol ja ens diu alguna cosa, no? Los canalles duermen en paz, no? Com passa algunes vegades amb aquest tema. Masses. Seria el contrari que aquest títol de no habrá paz para los malvados, no? Seria tot el contrari el títol. però perdona, m'he perdut una mica, aquesta no és rand. No, no, no, no és rand. Aquesta és... Es diu Los canallas duen en paz. I és del Kurosawa també, és que no en sona. És anterior, és en blanc i negre, és en blanc i negre. I en quina pel·lícula del Xes... Ai, en quina obra del Xes... Hamlet. Hamlet també. Sí, és el que estava dient, no? que és l'idea de Hamlet, que és l'ampleat, no? Sí, sí, sí. L'ampleat que se vol venjar de la mort del seu pare. I clar, per tant, l'estructura... Però hi ha molt de detalls molt semblants. La venjança no és immediata, sinó una trama. Sí, una trama. Però hi ha molt de detalls molt semblants. Per exemple, a l'obra de Hamlet, gairebé tothom fa veure qui no és. I en aquesta pel·lícula també. Tothom està fent tallar comèdia. Fins i tot ell mateix fa la comèdia d'enamorar-se, entre cometes, de la filla del president, no? Si voleu, podem escoltar un petit tall que és el... aquest, sobre aquesta pel·lícula. Jo soy el hijo de Furuya. Mentira. Furuya. No tenía hijos. Soy hijo suyo. Solo que me tuvo fuera del matrimonio. es increíble. Y ahora es yerno de Iwabuchi. es muy complicado vencer a esa bestia. Nishi es otra persona. Hice falsificar mi documentación. Durante cinco años he estado preparándolo todo. solo deseaba vengarme. y ahora empieza mi venganza. miserable. No te burlarás de mí como de la ley. Pues aquí ya es veu el que he explicat una miqueta abans, ¿no? Això li està dient a un dels personatges que no està a dalt de tot de l'empresa, però és un dels primers que li dóna entendre que la cosa va de manera seriosa. Bé, sobre Macbeth, ai, sobre Macbeth, sobre Hamlet, simplement alguna anècdota que hi ha moltes més pel·lícules, evidentment, hi ha pel·lícules que es diuen Hamlet, però com tu has dit abans, no? Aquestes no les explico, però hi ha alguns detalls curiosos, per exemple, una pel·lícula, la Morning Glory, Morning Glory és una pel·lícula de l'any 33, que surt la Catherine Hepburn i que, per cert, va guanyar el primer Oscar amb aquesta pel·lícula. Allà, en una reunió, en una festa, per demostrar que el personatge de Hepburn, que és una triu que vol ser famosa, per demostrar que en sap, el que fa és fer, és dir el monòleg de Shakespeare, de Hamlet, vull dir. Vull dir que, moltes vegades, el Tu Bí o no Tu Bí s'ha convertit en una mera d'estàndard, no? Si vols demostrar cansats, i ho dius, no? Això també passa amb una altra pel·lícula del John Ford, de l'any 46, Passion de los Fuertes, My Dearly Clementine, és el títol. Sí, sí, que és de l'oest, eh? És un western, és un western, i sent un western en el bar típic dels poblats, o dels pobles de western, hi ha un actor que va borratxo i li fan dir, demostres que ets actor, i el que fa és posar-se a dret i recitar el Tu Bí o no Tu Bí. És curiós perquè no se'n recorda del final, i aleshores el xerif del poble li diu, li apunta. Li apunta, sí, que és molt curiós com si diguéssim la cultura, no? Clar, clar, clar. I també li apunta, li diu, no? I, bueno, ja no podia deixar de citar el Tu Bí o no Tu Bí del Lubits, que el títol ja és això, precisament. I, a més, recordem que quan diu Tu Bí o no Tu Bí l'actor és la clau perquè passin coses. No entrarem en detall, però que passin coses. Molt bé. La tercera i ja última que volia comentar un poc més de detall és el Rei Lear. El Rei Lear és possiblement per molta gent la millor obra de Shakespeare, com a mínim, els entesos parlen de les dues grans obres profundes de Shakespeare, que són Hamlet i el Rei Lear. El Rei Lear no fa massa la temporada passada. Van empoder gaudir de la de la boníssima versió que va fer en Lluís Pasqual, el Tèter Lliure, que va fer per dos anys, o sigui, el va reposar, perquè el primer any havia tingut totes les entrades i van tornar a fer, on la Núria Espert feia de Rei Lear. Va ser un espectacle impressionant. En fi, són d'aquestes coses que me'n recordaré sempre que l'he vista, no? Perquè, clar, una dona de 80, no sé quants anys, fent un paper, que és un paper molt físic, perquè és un rei que, en fi, que arriba a tornar boig, se desespera, etcètera, doncs impressionava, a part que els altres actors també estaven molt bé. Bé, llavors, evidentment, aquí sí, aquí sí que ve Ran, no? Ran és la, potser, la gran adaptació del Rei Lear entre aquestes pel·lícules que no són idèntiques, eh? Esclar, també és del Kurosawa, és de l'any 85, i el Kurosawa en té una altra, que és Els trons de sang, que és de Macbeth. O sigui, són aquestes tres, les tres principals d'ells relacionades amb el tema. Bé, de Ran, què podem dir? L'argument, un rei que s'ha tornat gran i vol repartir el seu rei Alma entre tres fills. A l'obra de teatre eren tres filles, però bé, més o menys és el mateix. A la pel·lícula, el repartiment ho fa d'una manera, doncs, al gran li dona un castell, a l'altre li dona un altre, i al fill petit donant a entendre, donant a entendre quan fa aquest repartiment que s'han de mantenir junts, eh? això és molt important. El fill petit li critica aquesta idea que té el pare que malgrat que formen una família tan unida, quan tinguin cadascú el seu, no queden en pau i que lluitaran entre ells. i quan el rei sent aquests comentaris del fill petit s'enfada molt i el deshereda, o sigui, el deixa sense res. A l'obra de teatre passa el mateix, són tres filles i allà encara és molt més, diguem, curiós perquè el que vol el que vol saber el rei per repartir el territori és qui de les seves filles l'estima més. Aleshores fa que li facin una declaració d'amor, diguem, allà al mig, això és la primera escena del primer acte, així comença. I les dues grans fan molta comèdia i la filla petita simplement li diu jo t'estimo perquè ets el meu pare perquè tinc el deure d'estimar-te però jo sé que ara he estat un rei que ha fet coses que no han estat prou bones, etcètera. Evidentment allà també el rei aquell la treu de forma i passen moltes més coses, no? Poden sentir en tot cas el diàleg que hi ha entre el pare i el fill en el moment que es barallen i ho entendrem més bé. en les circunstancias podrías dejar de considerarme como tu padre y traicionarme. Esa es otra estupidez. Un traidor nunca os diría que va a traicionaros. ¿Taro y Giro llevan la traición en el alma? No debe gustarle que sea nuestro hermano mayor quien lleve la dirección del clan. Saburo, intentas calumniarme hasta ese extremo, por muy hermano que seas, si vas demasiado lejos tendré que castigarte. Padre, respecto a las tres flechas ya parece que están rotas. Dentro de poco estaremos luchando los unos contra los otros. Qué indignidad. ¿Quieres decir que no respetas la voluntad y los deseos de tu padre? Muy bien. Entonces, si piensas que no existen ni padres ni hijos en nuestro mundo, según tus deseos rompo los lazos que nos unen. En lo sucesivo serás un extranjero para mí. ¡Fuera de mi vista! ¡Márchate! Aquest és el moment en què el rei Alma queda dividit entre els dos germans. Al final de la pel·lícula recordem que el fill petit tenia raó. Ara s'organitza una gran guerra entre els diferents germans i tant en la pel·lícula com en l'obra el rei es torna boig. No pot acceptar el que està veient, la destrucció del seu del que era la seva vida al seu territori. Bé, ja per acabar, ja acabo, simplement només a citar d'estrès però segur que en podrien citar moltes, però no voldria acabar sense citar tres exemples molt ràpids, molt senzills. El primer és Campanades a medianoche en el Sunwells, que és una gran pel·lícula extraordinària l'any 65, que aquí el que fa és agrupar quatre obres de teatre i donar molta importància a un personatge que de fet no la tenia l'original, que és en Falstaff. En Falstaff és un personatge que surt en l'Enric IV i l'Enric V, que són unes obres de les primeres, diguem, de Shakespeare, i que la reina Isabel li va agradar molt i li va demanar en el en el en Shakespeare que fes una obra on el Falstaff fos el protagonista i va fer Les alegres casades de Winsorff, que és una comèdia d'un nivell potser més baix i allà Falstaff sí que és el protagonista. I després també surt a Ricard II. I el que va fer en l'Enric II és reunir, diguem, l'argument de les quatre i posar el Falstaff com a gran, com a protagonista que ho interpreta ell mateix amb una gran gran interpretació. Aquesta és una. una altra que és curiosa és l'obra La Tempesta. La Tempesta és l'última obra que, segons ens ha arribat, va escriure Shakespeare i ha estat adaptada en gèneres molt diferents. Per exemple, una pel·lícula de ciència-ficció. Es diu El planeta prohibido, és del 56 i és curiós perquè és del, per cert, és del Wilcots, Fred MacGlowe Wilcots, jo no ho conec en aquest director però no ho sé. i aleshores aquesta pel·lícula també ha servit per, ha influït, diguem-ho així, en les sèries famoses com Star Trek o Per Dios en l'Espacio perquè va d'això, no? És un grup d'astronautes, diguem-ho així, de persones, d'humans que se'n va a un altre planeta, etcètera, etcètera. I un western, un western també que ha tingut la influència d'aquesta que és el Cielo Amarillo del Wildman que és del 43. El Cielo Amarillo també són, en comptes de ser uns humans que van al planeta, doncs són uns tatsans, uns homes que van a cavall, diguem, que estan perduts al desert i que es troben a una casa on viu un home gran i la seva filla. Això no ho he dit perquè l'original la tempesta va d'això, és una illa on només viuen, teòricament, només viuen un home gran i la seva filla i una nau, doncs, o sigui, que cauen al mar i els naufrats, diguem-nos, arriben a l'illa i a partir d'aquí comença l'acció. Aquesta seria l'aparença. Bé, i pràcticament res més, simplement, jo penso que amb aquests exemples i amb altres que podrien trobar, no hi ha cap dubte que la influència de Shakespeare en el cinema és bastant gran, però no podria ser d'altra manera, perquè clar, un geni d'aquest tipus que explicava històries, clar, el cinema és el que explica històries ara, i llavors d'alguna manera l'ha de veure d'aquests orients. I més segurament que qualsevol altre autor, perquè un Cervantes, per exemple, no té la riquesa. És el que té més. He llegit que hi ha unes 300 pel·lícules, no sé si és veritat o no, però 300 pel·lícules es diu aviat, no? 300 pel·lícules? Clar, perquè hi ha moltes vegades que, exemple, el Hamlet i el Laurence Olivier hi ha diverses versions, l'Orson Welles també fa diverses pel·lícules de diverses obres, doncs les fa amb 3 o 4 versions diferents, i que hi ha l'Orson Welles, l'Orson Welles, i després... L'Otelo, l'Otelo, l'Orson Welles. Sí, sí, sí. A mi m'he deixat una cosa, puc recomanar uns llibres? Puc recomanar uns llibres. Perquè és que m'han agradat molt i penso que si algú vol insistir en el tema. El primer es diu Shakespeare en el cine i és d'en Luis López Varona i aquí hi ha tot un recull de les pel·lícules amb els actors, fins i tot amb fotos relacionades amb el Shakespeare. És per tenir una consulta així. Després una altra que és molt més seriós, molt més profund, és d'en Jordi Balló i en Xavier Pérez, que es diu El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible. Que ve a dir això, no? El guionista invisible, en aquest sentit, no? Que està per tot arreu. Però en aquest llibre fins i tot ja no parlen de tal pel·lícula o tal altra, sinó parlen de tal escena o tal altra escena. Clar. O de com s'apresenta la història o com conclou la història. Per tant, és molt interessant. I ja per acabar, si algú vol aprofundir l'obra de Shakespeare, el llibre, diguem, que està citat per aquests, que ho recull una miqueta tot, és del Harrow Blum, que es diu Shakespeare, la invención de lo humano. Perquè aquí el que ve a dir és que és que el Shakespeare va inventar com era l'home. O sigui, ve a exigenar la cosa de dir que és que és el Shakespeare que va inventar, no? Això. Bé, ja. Jo abans m'he oblidat de, però potser s'escau molt bé que ho fem ara, citar que curiosament algunes de les pel·lícules que ell ha esmentat les passen aquesta setmana a la televisió. Shakespeare in Love la passen el divendres d'aquesta setmana a Canal Hollywood a les 6 de la tarda. El rei León la passen el dissabte el dissabte al Disney, a Canal Disney a les 21.15, o sigui, més tard i tal. Potser de les que hi ha aquest any, aquesta setmana, que no n'hi ha moltes de bones, es podria esmentar l'apartamento del Willy Wilder que la passen a l'AMC, la Canal AMC a les 12 del migdia que no és una hora massa bona, el dijous. i després una altra curiosa seria El nombre de la rosa que és la famosa novel·la de l'Humberto Eco que en una versió ja sabeu en cine que la passen a la Paramount el dissabte i el mateix dissabte també a la nit passen una cosa interessant per qui no l'hagi vista que es diu La noche es nuestra del James Gray amb el Joaquim Fènix és una pel·lícula realment un personatge un director que val la pena tenir en compte si algú el desconeix. Us mento simplement i encara ens queden 7 o 8 minuts per comentar coses perquè com que les has mentat ell que d'allò val la pena que si algú vol veure Shakespeare in Love o vol veure el rei Leon i pugui comprovar tot això que hem estat dient on aquí es dona la realitat o no. I hi ha una altra pel·lícula una última pel·lícula ara que a mi veig que me la he deixat que és el divendres que passen a la gran pel·lícula de TV3 que passen els divendres a la nit a les 10 i mitja passen a una de les pel·lícules del Woody Allen màgia a la llum de la lluna ja sabeu que va d'un mac anglès que està decidit a desmascarar a una mèdium que és l'Emma Stone el que fa de mac és el Colin Firth i és una pel·lícula no més del Woody Allen que per si algú no l'ha vist. Que per cert el Woody Allen té una pel·lícula molt curiosa que és la comèdia sexual d'una noche de verano molt especial molt especial i està basada evidentment en el Shakespeare en el Shakespeare sí. Deia que és maco pensar que hi hagi algun oient per exemple que ara mirant la televisió veient el Rei Lleó pensi amb el que ha explicat el Pep i digui ara ho veig diferent perquè no tothom m'ho té clar això que el Rei Lleó està basat en aquesta obra és més o menys evident perquè la temàtica l'argument és similar però no està tan clar per tant escolta ens estem acostumant en aquest programa la setmana passada vam tenir música tacs d'àudio que portava el Joan Sardà ara tenim tacs de veu vull dir ara no sé què farem si ens falten aquests ingredients ara ballarem ballarem sí podem fer-ho jo us faig fotos si balleu ràpidament un vídeo fins i tot puc fer però bueno tenim el Jaume tenim el Jaume aquí no sé si has vist alguna pel·lícula o alguna cosa que vulguis sí la xica del tren no se diu gaire amb el que em vol a veure bé no jo penso que és una pel·lícula superada d'aquelles superada sí vull dir que no fer-la no la recomano és que no no té sentit però m'agradaria aprofundir sobre això avui no no tindríem massa temps no però què vol dir una pel·lícula superada crec que no pertoca vull dir el senyor no ha parlat perdona però no en Pep has parlat de de de de de de de de de de de de de de de d'altres coses evidentment el coneixement humà parteix molt d'ell això i estic completament d'acord no encara que la major part de vegades i pel que has esmentat com a elemental ment doncs allò que ell és una persona que matava molta gent i estaríem parlant d'aspectes més aviat negatius del comportament humà era l'època era el drama són tragèdies per això penso que en tot cas vull dir la xica del tren està superada perquè em sembla que el masclisme actualment no es correspon amb el que es veiem l'heu vist aquesta perigua l'heu llegit l'he llegit l'he llegit la novel·la i llavors dius que la pel·lícula no era gran però també et fa adonar que en definitiva evolucionem vull dir es van fent coses i quan hi ha algú que no segueix el pas per dir-ho d'una manera doncs dius ostres tu com a què em véns ara aquí què és això això no això no es correspon molt bé volies fer algun comentari Joan? Sí jo tornant a Shakespeare se m'acut que en fi els guionistes normalment són gent que ha estudiat literatura i que aleshores és ben lògic que diguéssim el millor escriptor de la història que com podríem considerar Shakespeare influeixi en pel·lícules en escenes perquè aquí esclar vull dir parlant de Romeu Julieta s'ha parlat de website història però és que Romeu Julieta estan centenars de pel·lícules i tenim tenim una que passa a Barcelona que és Los Tarantos sí sí sí efectivament que és entre dos entre dos clans gitanos en el sumo rostro que uns es diuen Montoya i no recordo com es diuen els altres que fan de Capuletos i Montescos no? i doncs Hamlet també vull dir s'ha fet com a com a Hamlet mateix jo recordo una pel·lícula avantgardista del Carmelo Bene el home de teatre i director de cine italià que es deia Un Hamleto di meno és a dir un Hamlet de menys perquè allò era una orgia d'imatges basades en el Hamlet en fi vull dir tot és és clar vull dir s'aprofita del Shakespeare no? i llavors abans li he dit al Pep que li portava una semi sorpresa d'una pel·lícula que a mi em diverteix molt que és aquesta d'aquí que està es diu en l'original es diu Theatre of Blood que és Teatre de Sang llavors els distribuidors espanyols van tenir la mala idea tenien un mal dia i van titular-la matar o no matar aquest és el problema és a dir ho van passar a Hamlet a Hamlet pel tràmit de l'article 29 però que és una pel·lícula dirigida pel Douglas Hickox que era un artesà de de pel·lícules policiaques i així i llavors aquesta pel·lícula doncs és una pel·lícula d'intriga i la història està molt bé perquè és un antic actor un actor gran ja que ha fet totes de les obres de Shakespeare mai li han donat un premi que ell volia aquest actor està encarnat pel Vincent Price que és clar és tota una referència del cinema i ell i la seva filla que està l'actriu és la Diana Reich que és la inconfusible i inoblidable Emma Peele de la sèrie Los Vingadores doncs ells dos van matant un a un els crítics del jurat que dona aquest premi d'acord amb com Shakespeare mata els personatges en les seves obres llavors la pel·lícula hi ha una varietat de morts hi ha una varietat de morts vull dir un mort amb flames l'altre mort amb una llança que li claven etcètera però és tot això en el món modern i la Diana Reich es va disfressant de personatges fins i tot es disfressa d'home perquè no sigui reconeguda perquè esclar tothom coneix la filla d'aquell actor i llavors l'actor està amagat que viu en un teatre vull dir això ja remeta al fantasma de l'òpera també vull dir és una pel·lícula amb moltes referències creuades però que és absolutament divertida i que jo trobo que veure-la passes molt bona estona perquè a més hi ha aquest substrat de Shakespeare ha fet tot un joc de màgia que el Joan se l'ha tret la pel·lícula així de la màniga la cosa de sobre la taula es podria dir que és una pel·lícula friki o sigui això que diuen ara no no en cap moment en cap moment no no no és una pel·lícula seriosa de gènere evidentment de quin any és això? ara ho estic mirant 1973 i no se n'ha parlat gaire des que es va estrenar jo la desconeixia no la coneixia és molt interessant perquè en fi hi ha un assassinat que remeta McBeth hi ha un assassinat que remeta a Othello hi ha un assassinat que remeta una altra cosa vull dir és jo trobo que el guió és molt original molt original i fa una pel·lícula molt curiosa a més les interpretacions són excel·lents com el falstef com el falstef quatre obres hem arribat al final avui ja veieu que ens ho hem passat molt bé gràcies Pep per venir gràcies Joan també gràcies Jaume i gràcies Francesc per estar aquí novament explicant als oients el que ens agrada i el que recomanem i gràcies a tu Joan i llavors la setmana que ve la setmana que ve ens ve un metge Lluís Beciana a parlar de la mort al cinema i llavors suposo estic segur que hi haurà pel·lícules com què sé jo l'Ikiro del Coró Saba o moltes més que podrem parlar-ne perquè és un tema realment com tots els temes que són importants molt recurrent que ja apareix en moltíssimes pel·lícules molt content de sentir-vos bona nit fins la setmana que ve a rebeure bona nit molt bé