Sight & Sound 2022 (Jeanne Dielman), sèries a Filmin, Avatar 2 i Paul Newman: “L’efecte dels raigs gamma…”

Cinema sense condicions Dei ampari Dei ampari Dei amparici La sondabilia Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Doncs aquesta vegada ho portem al límit i invertim el que normalment és a l'ordre del programa. És a dir, la pel·lícula la posarem a la segona part i la primera part la dedicarem a parlar de novetats i de coses que han passat i que han deixat una certa petjada dintre dels aficionats, els cinèfils. I precisament pensant en això, Anastàcia, si et sembla, faig un comentari. No sé si tu has seguit el tema aquest. Sabigueu, els que ens escolteu, segurament molts ja ho sabeu, que hi ha una revista molt prestigiada i que té molt en compte tot el món del cinema a nivell mundial, que és Sight & Sound. Sight & Sound cada deu anys publica una llista que és The Greatest Films of All Time i aquesta vegada és l'any 2022. Aquesta llista serveix i té una valua de 10 anys. És a dir, va començar l'any 1952 i en aquell moment la pel·lícula que se li va adjudicar el títol de millor pel·lícula de la història del cinema durant 10 anys, de 52 a 62, va ser Lladre de bicicletes de 1948 de l'italià Vittorio de Sica. A partir del 62 va començar a governar aquesta llista Ciudadano Kane de 1941, d'Orson Welles, que va repetir el 72, el 82, el 92 i el 2002. I el 2012 va entrar en joc, que ja sempre havia estat en uns llocs de privilegi al top 10, Vèrtigo de Alfred Hitchcock de 1958. I llavors, i aquí és on entrem en el que és noticiable, per primera vegada en aquesta llista hi ha una dona, la Chantal Ackerman, que també és veritat que la seva pel·lícula ja havia figurat dintre de la llista, perquè aquesta llista té dos vèrgens. Una la fan els directors més prestigiosos que estan en actiu en cada moment en què es fa la llista. I una altra la fan els crítics, els programadors, els directors de cinemateques, etc. Bé, la coincidència aquest any ha estat en designar com a millor pel·lícula del moment i durant tota aquesta dècada, Jan Dillman, 23, que di comerç, 1080, Brussel·les. Aquest és el títol. Podríem dir que, abreviant, podríem dir Jan Dillman. Jan Dillman és una pel·lícula de 201 minut, és a dir, més de 3 hores, que es va fer el 1975. La directora, com he dit, és Chantal Ackerman, una directora molt interessant, una directora que, diguem-ho, ja d'entrada, ella no ha volgut acceptar mai l'etiquetatge i menys el de feminista. Ella, i no per res especial, ella diu que no fa cine feminista, sinó que és una dona que fa cinema. A partir d'aquí, la veritat és que, naturalment, la postura de la dona és capdalt i central en el seu cinema i la defensa, també, del paper de la dona, del maltractament que ha tingut, de la desconsideració, etc., és evident al llarg de tota la seva carrera. I amb aquesta pel·lícula, aquí el que es tracta és, com heu vist, és d'una durada molt llarga, això segurament va fer que la seva difusió en sales comercials no tingués massa sort, per no dir cap sort. Però sí que és veritat que el bon cinèfil, que l'ha pogut gaudir amb alguns passes una mica més restrictius, o bé a Filmoteca, sap que es tracta d'un producte d'una extraordinària qualitat, una molt bona pel·lícula. Personalment, no vull entrar en si realment aquesta és la millor pel·lícula de totes les que s'han fet fins ara o no, perquè estic convençut que nosaltres, els que estem aquí, i vosaltres, els que sou aficionats al cinema, tots tindríem els nostres top ten, i seria molt difícil tindre les 10 millors, i fins i tot, diré més, les 50 millors, perquè realment el cinema, amb aquests 127 anys que té, ha donat, afortunadament, pel·lícules molt diverses, d'una grandiosa qualitat. Ha estat també presents una gamma de directors molt diversos, de personalitats molt diferents, però que han tingut sempre els més importants, com després parlarem avui, per exemple, de la pel·lícula que hem anunciat de Paul Newman, un home que ha sigut un excel·lentíssim actor, però també com a director, és un director que va fer 6 pel·lícules, però 3 o 4 d'elles són d'una baluada, més que notable. Per tant, no sé, Anastasi, si vols afegir alguna cosa amb el tema de Chantal Ackerman... No, se m'acut que és curiós, en qualsevol cas, que tota aquesta gent que has dit tu, que són els que realmente han decidit, finalment, que seria la pel·lícula aquesta de Chantal Ackerman, la que seria la millor pel·lícula de tots els temps, posar-se d'acord amb això no és fàcil, realment, perquè, quan a més els precedents que venen abans són precedents molt més normalitzats, diguem, de cinema més normal, tenir el risc d'assumir aquest risc de dir, ara posarem el tema, el llistó, molt més amunt amb un tipus de cinema que la gent no acostuma a veure i que es podria dir que la majoria de la població mundial no ha vist, ni veurà mai. Clar, clar, aquest és el problema. Llavors, és curiós que s'hagin posat d'acord. Simplement, em va semblar curiós que hi hagués hagut un acord tan unànim. A vegades és cert que, a vegades, si has format part de jurats, jo què sé, de curtmetratges o de coses d'aquest tipus, et trobes en situacions que dius, mira per què he votat jo això. Bé, finalment et porten una mica, a vegades, a votar coses que tu tens les teues conviccions, però és que la majoria o un grup de pressió determinat va cap a un altre cantó i tires cap allà, perquè si no, no s'explica. Perquè pel·lícules d'aquest tipus, que es podien dir que també estan al nivell de qualitat d'aquesta, en podíem trobar unes quantes. Moltes. De cinema actual dels setantes, dels vuitantes, no ho sé, la GT, per exemple. Per mi la GT em sembla una pel·lícula magnífica. Bé, no ho sé, no entrem ara a entrar en un cine, que a vegades no ha vist gaire ningú. Però vull dir que sembla curiós, més que a vegades sembla curiós. Sí, i val a dir que en aquesta ocasió han sigut 1.639 els que han votat, de tot el món. I ja dic, crítics, programadors, comissaris, arxivers, acadèmics i directors. Per tant, com tu dius molt bé, 1.639, fer que el número del rànquing sigui Sean Dillman, de Chantal Ackerman, té el seu mèrit. I dir també que el 2012, això és una mica perquè, bé, segurament té la seva importància, van ser, en lloc de 1.639, van ser 830, és a dir, la meitat. És curiós que van donar, com a millor, vèrtigo. Us tinc apuntat els 100 títols que han sortit seleccionats. No diré els 100 títols perquè ens menjaríem el programa, però sí que us vull dir els 10 primers perquè donen una mica, a veure, la idea de que no us penseu que això està fet per 4 locos. No, no. O locas, no. O sigui, la primera és Jan Dillman, com hem dit. La segona és Vèrtigo, de Hisco. La tercera, Històries de Tòquio. La quarta, Ciudadano Keny. La quinta, In the Mood for Love. La sisena, 2001, Una Odisseia de l'Espai. La setena, Bo Travail. L'octava, Mulholland Drive. La novena, L'home amb una càmera de cinema. I la dezena, Cantando bajo la lluvia. És a dir, que ja veieu aquí, amb les 10, que hi ha un panorama bastant d'aigua barreig, de lo bo i millor. Iprevisible, una mica. Iprevisible. No, hi ha pel·lícules que diguis, tothom pot imaginar que qualsevol d'aquestes pel·lícules podia estar entre la llista. Sí, sí. En canvi, discutiríem sempre coses, perquè per què molt Holland Drive i no Blue Velvet, per exemple. Bueno, Blue Velvet, per exemple, dint de la llista de les 100, per exemple, amb la persona, amb la posició dotzena, per exemple, hi ha El Padrí. Ah, clar, clar. El Padrí no. Sí, sí, inevitable. I així, vull dir que... Sí, sí, sí. Vull dir mig de Fellini. Bueno, en fi, persona de Berman. Si tinguésseu la llista de les 100, aquí sí que ja posaríeu el ganxo i la conformitat a moltíssimes, perquè les heu vist. Ara bé, jo he sentit algun programa de ràdio, per això no he volgut parlar avui, perquè gairebé he sentit, en vergonya aliena, un programa de ràdio que fan a Madrid, que dura una hora i mitja, que és setmanal, que hi surten unes patums que sobretot estan associades a ABC i no diran noms, en la que cap dels set que estaven a dintre del programa de ràdio... No sabien ni qui era la Chantal Ackerman. La major part no sabien qui era la Chantal Ackerman i cap havia vist la pel·lícula. Sí. Home, sí, sí, sí. Em sembla una mica... És difícil interès que ningú l'hagués fet mai. Una mica problemàtic pugui... Perquè no és tan insòlita la pel·lícula, finalment és cert, és llarga, per tant no va tenir una circulació comercial normalitzada, però s'ha vist molt la filmoteca, i s'han vist fins i tot, jo penso que fins i tot alguna plataforma la té, mira el que et dic. A vegades les plataformes sorprenen amb materials molt estranys. No l'he trobat jo. No és filmina, en aquest cas. No, sí que la vaig trobar, vaig trobar una còpia per internet, d'una distribuïdora russa que n'ha fet un doblatge a l'espanyol i està prou acceptable. De totes formes, em consta que la filmoteca està treballant per més aviat que tard ja tindre i programar-la, perquè, clar, això ha agafat una mica en fred a molts i ara la gent està treballant i suposo que també amb circuit comercial d'alguna manera també sortirà i potser també amb programació de plataformes és possible. Filmina, em sembla, que també estava al darrere. Sí, la plataforma més ideal per aquest cas, segurament. Molt bé. Molt bé. Tu tenies alguna, volies parlar d'alguna sèrie? Jo tenia, sí, dues sèries, a vegades tenim tendència, en les sèries es posi un fenomen que crec que s'ha de destacar també i és que hi ha una tendència a l'exigeració en el tema del bé i del mal. És a dir, quan veiem una sèrie que més o menys ens ha agradat una mica i que ens hi ha passat més o menys bé, la sèrie sempre és un tema que ha de ser gratificant, si no ja ho deixem al primer episodi, ja no ho seguim, almenys jo, quan veig un primer capítol que no em convenç, ja no segueixo veient capítols. En general t'ha d'interessar mínimament. però és cert que hi ha una tendència a l'exigeració. És a dir, quan et trobes amb un grup d'amics, tothom, és genial, l'has de veure perquè és estupenda. I resulta que sèries genials, el procés que... No n'hi ha tantes. Estim veient des de fa set o vuit anys que estic veient sèries i realment no n'hi ha tantes, o sigui, no n'hi ha tantes, es contenia amb els dits de la mà. I jo mateix he caigut a l'error de dir, a l'inici de la sèrie, hi ha una primera temporada, dius que bé que està aquesta sèrie i inclús no la veu ben comentar. Tenim una tendència natural a exacerbar amb les sèries, no tant amb les pel·lícules, amb les sèries el seu valor. Potser perquè suposem que d'entrada potser no n'esperem tant. El cinema és un art molt consolidat i anar al cinema és una cosa molt important i veure sèries a casa és una cosa com molt més... Passa a volant. Estàs allà, t'asseus i decideixes per una decisió i aquesta decisió et gratifica durant una estona. Però tenim tendència a això i la gent es passa aquesta informació d'una a l'altra i les sèries hi ha sèries que van creixent en volum de qualitat quan en realitat potser darrere no hi ha tanta cosa. Llavors, els que porto avui són dues que he vist recentment i que molt ràpidament perquè són sèries que són interessants però simplement són interessants. Són sèries que surten una mica d'aquesta mitja plana que a vegades trobes amb canals i això que saltem molt... I a quines plataformes es poden veure? Aquesta concreta és Filmin, les dues. Ah, molt bé. Si jo a Filmin tinc una gran addicció a Filmin. Realment, tinc una tendència a addicció. Bueno, hi ha un nivell de qualitat interessant. Té un nivell interessant. En canvi, HBO també té algunes coses interessants i després hi ha molt pupurri aquest que té Netflix però és un pupurri on pots trobar coses interessants però moltes que no. Aquesta, aquest, és També en el Cielo. També en el Cielo és una sèrie danesa de la T a Lindburg i és una sèrie que parla bàsicament d'un poble aïllat de tota la realitat que l'envolta en la Dinamarca del segle, finals del segle XIX. Llavors, esclar, és una mena de, evidentment, és una mena de paràbola, una mena d'acta, de pel·lícula que descobreixes al final. Hi ha una recreació històrica. De fet, el més important és on passa i què passa. On passa, bàsicament. Més que res, el fet. És una gent que viu aïllada en el segle XIX i que de cop, al final de la pel·lícula, a la sèrie, hi ha un gran descobriment que trenca tot el que has estat pensant tot el rato que estaves veient. I, en el fons, està explicant la tensió entre el poder dels que exerceixen el poder dintre d'aquest poble. La pel·lícula ja almena es diu The Village en la versió castellana de El Bosque. El Bosque. I perquè uns carreguen la importància en el que hi ha on es produeix l'acció i els altres el carreguen en el bosc que és el que hi ha davant on no poden entrar. I aquest no poder entrar és una política que marquen uns que manen dintre del poble. No es pot entrar al bosc per una sèrie de raons que ells tenen. Per tant, la lectura doble existeix. Hi ha una lectura immediata que és pel·lícula mig de por, mig de terror, mig de ficció, de ciència-ficció, però que llegida en profunditat t'està dient més coses. Això és interessant. I l'altre que també és una pel·lícula francesa, és una sèrie francesa que és La Noche del Doce, La Noche del Doce. La Noche del Doce és, diríem, una sèrie molt més en la línia habitual de thriller, per entendre'ns. Les dues estan molt ben puntuades. Les dues estan set i mig, estan al voltant dels set i mig les dues a filming. Set i mig a filming és una bona puntuació. No és fàcil obtenir-la. Aquesta és francesa, és actual, està feta per una persona amb un cognom que semblaria més o menys nòrdic, que és la Dominic Moll, però és també una sèrie interessant. Parla d'aquestes obsessions que arriba a adquirir, també l'hem vist en moltes sèries, un policia quan té un cas no resol i que aquest no resol li dura quasi tota la seva vida professional. Aquesta, no sé si ho saps, s'ha fet passa de premsa i s'ha fet en pel·lícula. Ah, primera notícia, doncs. I em va interessar força, sobretot em va agradar molt, el personatge del policia. Ah, sí. Perquè és un policia que s'escapa de la línia típica que trobem sempre amb un inspector que no agafa compromisos de tipus sentimental durant la seva feina i tal. Un tio molt callat, molt professional. L'única cosa, a mi em va agradar, eh? Em va agradar, eh? Començo per aquí. La pel·lícula és una cosa de la sèrie, imagino que és una altra. L'única cosa que li vaig trobar a la pel·lícula és que no deixava de tindre uns moments en els que queia en un lloc comí comú que és la barreja, o sigui, quan estan els policies allà, diguéssim, distribuïts fent investigació i tal, sí, sí, sí. Tenen, o sigui, hi ha el policia bo, el policia que se li escapa la mà amb el pres, això sembla que és inevitable. I això, sí, però no hauria de ser. Sembla que forçosament hi ha d'haver aquest tipus de personatges que tenen egos diferents, no? I llavors s'extralimiten una mica precisament per marcar potser la diferència amb el perfeccionament i la bondat del policia del policia que tenim centrada en l'acció, no? Són arquetips i a vegades sí cau, a vegades sí cau. No ho sabia, perquè realment la sèrie és del 21-22, per tant m'han corregut molt a fer la pel·lícula. I és el mateix títol, eh? El mateix títol, eh? La noche del 12, no, no, i és francesa. La noche del 12, sí, sí, sí. Segur, segur. No ho sabia, mira, m'acabes de donar una informació que és interessant. Tón aquestes dues. Estan bé, però no us diré extraordinària i marxilla. No, estan bé, es poden veure, no s'han de veure, es poden veure. A més a més, et diré una cosa, que suposo que encara s'accentue més aquesta circumstància si la veus com a sèrie. O sigui, jo veient-la com a espectador, que estàs veient una pel·lícula d'una hora i mitja, el primer que vaig copsar és que des del minut 1 que comencen el problema, sí, el problema, el problema, sí, el problema molt roet, però molt roet. Et situa com a espectador davant d'una sèrie de de dubtes a mesura que van sortint possibles implicats en la trama. I cada una et fa dubtar. I després la pel·lícula et va desmuntant a mesura que avança la investigació, et va desmuntant el teu dubte. Igual que li va desmuntant amb el policia. Saps si els actors són comuns? No. Segurament són actors i actius diferents. No ho sé, això no ho sé. No ho miraré, ara m'has fet d'una pel·lícula. No ho sé, perquè igual que tu no sabies que es havia fet en pel·lícula, jo no sabia que no existia en sèrie. Doncs mira, ens hem completat la informació avui. Bé, una cosa, en aquest moment fa l'entrada aquí, bona tarda, el company Ignasi i, bueno, res, donar-li la benvinguda a dir-li que estàvem parlant en aquest moment d'una sèrie, bueno, de dues sèries que ens ha comentat l'Anastasi. Una, no sé si l'has vist tu, jo vaig veure perquè l'han fet en premsa la pel·lícula que és La nit del 12. Francesa. La nit del 12. No l'he vista. No sabia ni que hauria fet la pel·lícula, ha sigut la sorpresa que he tingut ara. Bona tarda, eh? Bona tarda, Bona tarda, benvingut. Benvingut. D'Ali. No, i abans parlava, li he comentat també una sèrie danesa, en aquest cas, situada aparentment, estic fent una mica d'espoiler, ara ja, però aparentment a finals del segle XIX o a Dinamarca a finals del segle XIX i que és, aquesta és curiosa també. I fet més que res, la sèrie en si o el que sigui, és la reflexió prèvia que he fet que crec que és, es diu, perdona, es diu Tambien en el Cielo. Tambien en el Cielo. Tambien en el Cielo. La reflexió que he fet bàsicament era que sempre tenim tendència i amb vosaltres m'ha passat a vegades que no sou massa seriòpils. No, gens. Jo soc massa entusiasta a vegades i avui he començat per dir el tanto que són sèries normaletes, és a dir, no estem parlant de coses extraordinàries. Hi ha una tendència, a vegades, a exigenar amb les sèries. amb les pel·lícules no tant, però amb les sèries no sé per què fem això. Però bueno, ja està. Bé, llavors, hi havia una pel·lícula que vaig veure la setmana passada el divendres. El cinema Girona es va celebrar la nit del cinema europeu que se celebra amb 650 pantalles d'Europa. I l'escollida per Espanya, no sé si per Espanya o per Catalunya, potser és Catalunya, era el cinema Girona. Suposo que... Llavors, hi havia com a convidat per escollir la pel·lícula que es va passar i, que és una preestrena, i per parlar de la pel·lícula i d'altres coses, l'Albert Serra. L'Albert Serra no decep mai. No. Ell, naturalment, va parlar de la pel·lícula, però també va aprofitar per repartir galetes, per exemple, per les seleccions que ell no ha tingut gaire sort amb la... ho va considerar una pel·lícula, perquè de cinema només fa ell, eh? No, no, no, és cert, cert. Ah, no, no, la pel·lícula la va considerar una pel·lícula. La va considerar una pel·lícula. Això és un avanç important. Abans que ha citat el Padrino com a possible pel·lícula de les millors i tal, el Padrino ell considera que és la cosa més exacrable. La paraula que utilitza és exacrable. Sí, bueno, ell va dir que el cinema americà s'acaba als anys 60. A partir d'allà, la importància és tota pel cinema europeu i d'altres nacionalitats. Però el americà ja és una repetició dels models actualitzada pels que han vingut darrere i bla, bla, bla. Home, jo crec que talla una mica aviat. Si et dius el 85-90 potser li donaria la brossa. No, no, no. No, no, no. Però l'Albert és molt llest. Llavors ell, a continuació d'això, et diu això no vol dir que tot sigui per tirar a la brossa. Hi ha pel·lícules dels 70 i dels 80 que tenen la seva qualitat i s'aguanten bé i tal. Però el cine com a concepte i de projecció d'idees passa cap a Europa, segons ell. i llavors es va repassar una mica les seleccions dels Goya i la previsible selecció del Gaudí que em sembla que la diuen avui o demà per tant com que no la sabíem amb els Gaudí no va dir res perquè no la sabia. Però amb els Goya va dir mira, perquè el Pere Vall, el company periodista li feia l'entrevista David, escolta, tu no has tingut massa sort per dir-ho així. Diu, no, a mi no em preocupa gens això. Diu, perquè, escolteu, què m'ha de preocupar? Jo soc un home de cine, jo faig cine i resulta que m'esteu parlant d'una cosa, diu, aquests premis són d'empresa privada. Diu, és com si jo agafo i foto una fundació i em poso a fer uns premis i dono el premi de la meva fundació. Qui vindrà? Els meus amiguets. I ja està. Ho redueix sempre molt tot. Sí, però però és una obvietat, és a dir, el cinema de sales és un cinema d'empresa privada. Que té propietaris. Home, sí, hi ha recolzaments oficials i tot el que demanis. Sí, però els recolzaments oficials i tu, n'està així, potser ho saps millor que ningú, és perillós. Sí, sí, evidentment pot ser tendenciós. A veure, sí que és veritat perquè, clar, els acadèmics i els acadèmics qui són? Bé. Llavors, la pel·lícula indústria és la indústria. S'ha de dir que els bojos, i en aquest cas ho poso entre cometes en el cas d'ell, sempre acaben tenint, amb algunes coses tenen raó i és cert, com que en diuen tantes i a més a més són tan grosses, sempre d'aquesta cosa tan grossa dius, home, en el fons hi ha una part de veritat amb això que diu. Passa com passava en Dalí, i quan anaves a darrere de la botat hi havia una argumentació. L'Albert... Estan en aquest terreny. Sí, sí, sí. L'Albert és de... Bueno, també és de la... És de la zona, també. Sí, és de la zona. Però l'Albert és d'aquests que et diverteix instruint. O sigui que... Bueno, la pel·lícula, la pel·lícula, sí, va parlar d'una pel·lícula, la va recomanar i la va defensar i realment és una pel·lícula interessant que quan ens donin el pass i de premsa després en podem parlar, però d'entrada anuncio... El títol és Franz del 2021 d'un director francès que es diu Bruno Dumont que té una carrera llarga, una carrera diversa en la que jo he vist coses que m'han interessat molt i altres que, francament, no... Estan per sota dels cinc, per mi. I aquesta no. Aquesta és una pel·lícula que s'aguanta molt bé. Molt bé. És que s'ha guanyat la vida, aquest home, com tothom. Ah, tothom s'ha guanyat la vida. Molt bé. Bueno, doncs dit això, és un art i llavors això és el que ha sigut tot. Quan el consideres art, a partir d'aquí comença bé. Jo vinc de veure Avatar, m'agradaria fer cinc cèntims ja que he anat al passi de premsa. Aquest és el motiu pel qual he arribat tard, perquè el passi de premsa era dos quarts de quatre. La pel·lícula dura realment tres hores i quart. És tremendo. els títols de crèdit els títols de crèdit me'ls he ventilat, però la veritat és que tot i així he sortit tard. Bé, la qüestió està que... Bé, aquesta estarà als Òscars, previsiblement. Indiscutiblement. I tant. Absolutament. Sense cap data. Bé, jo surto estopefacte, perquè l'hem vist en 3D, no? jo que tinc el costum de posar-me molt a prop de la pantalla, perquè sempre m'ha agradat veure el cinema al centre i el més a prop possible, que no em faci perdre camp de visió, eh? Sí, sí, sí. Em poso sempre a la distància adequada. Des d'un punt de vista visual, esclar, aquesta pel·lícula, penseu que ha patit, esclar que ja han hagut els parèntesis de la pandèmia, perquè el projecte era anterior, no? Però aquesta pel·lícula ha patit endarreriments, segons ell mateix, diu, perquè, de fet, començava a rodar el 2017 o així, però resulta que faltava tècnica, hi ha una part molt aquàtica, els gegants, aquests blaus protagonistes de la primera part, tenen altres tribus amb variants racials i són uns que es dediquen als peixos, és a dir, viuen a prop del mar, són amics d'unes balenes molt particulars, és molt flipant tot plegat. Bé, la qüestió és que, ja sabeu que en Cameron, des que va fer Titanic, li ha agafat una dèria per les profunditats marines impressionant, per tant, s'ho fa venir perfectament al seu terreny, i des del punt de vista visual, és una pel·lícula de Nadal, espectacular, realment, realment no cal ni seguir l'argument, només vas flipant permanentment, perquè, és clar, la qualitat de la fotografia, que és d'un tal Russell Carpenter, és immensa, el grau de definició és, en 3D, és que sembla que li puguis tocar el cap de la balena, no? És una cosa absolutament despamparant. L'argument, home, va una mica, evidentment, en la línia de la primera, en el sentit dels bons salvatges que viuen feliços, fins que venen els conqueridors, això que li diguin als Cintis quan van venir els espanyols, Apocalipto, el pla final, és definitori, no? Sí. Ells estan, bé, bé del tot, perquè els baixa, fa aquests sacrificis, agafa, bueno, també tenen els seus problemes, però, clar, es veu, els vaixells espanyols arribant a costa, això és el mateix, no? Els humans que han anat a Pandora, no?, a aquest planeta, tornen, recordem que a la primera va haver-hi una batalla campal absolutament espectacular, però el dolent que mora, resulta que genèticament li han fet un clon i ara és un d'aquests, un d'aquests gegants, que ara no recordo com es diuen, els gegants aquests blaus, els habitants de Pandora, no?, torna perquè l'hi han, en fi, la seva genètica, l'han transformat, ja sabeu que la primera part, els avatars, precisament, eren uns organismes fets a imatge i semblança dels gegants aquests, però el que es feia és agafar l'humà i a través d'un aparell passar la ment a l'abatard, no?, el gegant que, diguem, el substitueix i aquest, doncs, en definitiva, és el que campa i intenta fer-se amic. hi ha una part d'humans bons, com sempre, el Siurie Weaver vol fer-se amic d'ells i tal, en la primera part, no? Aquí, el tema, doncs, és la venjança, el dolem, de la primera pel·lícula, no?, que és el, el Stephen Lang, l'actor, intenta matar, vol matar, el caporal que, si recordem, es va quedar sense cames, diguem-ne, no li funcionaven, però va acabar quedant-se amb, va decidir en la primera part quedar-se en el cos del gegant blau, no? I, en fi, meravelles de la ciència que va tenir en fills i tot, no? O sigui, el avatar absolutament idèntic als gegants, els habitants de Pandora, resulta que pot procrear, no?, exigències d'aquestes. Bé, la veritat és que la pel·lícula avança cap al disbarat, fins i tot, jo crec que li agafa una mica, hi ha un moment que el, és una nau que també és com vaixell, el vaixell tomba, és a dir, reminiscències del Titanic, per totes bandes. És a dir, serem espectacular, absolutament espectacular, serem familiar, delirant, m'atreviria a dir, l'argument acaba sent, de veritat, hi ha moments, delirants, i no entro en més detalls perquè potser seria aixafar la guitarra. Em promès que parlaríem d'una pel·lícula. Sí. Com? Perdó? Em promès que parlaríem d'una pel·lícula i ens queden partits. Sí, sí. Bé, simplement el fet que vic del passi i com que soc conscient que és una pel·lícula nadalenga, a les festes. Segur, segur, segur, segur. Familiar. Sí, però, no, clar. A més a més va de la família, no? Indiscutible que se n'ha de parlar. El clan familiar dels bons. Convocatòria familiar. Molt bé. Molt bé. Bé, doncs, tal com hem dit abans, ara l'Anastasi, que és el que la va proposar, ens introduirà en aquesta pel·lícula que va dirigir l'any 1972, Paul Newman, que es diu l'efecte del Reich Gamma sobre les margarites. Sí. Endavant, Anastasi, què ens pots dir? Intento situar el per què i el com i l'on, a vegades, no? En aquest cas, el cinema no la vaig veure. No ho recordo, que sempre tinc tendència a dir el cinema. No el recordo. El per què vaig situar aquesta, vaig poder... Dono voltes, com sempre, quan es diu toca tu, doncs, dones voltes i tal, i de cop l'imatge de Newman em va emergir. Vaig dir, Newman. No, Newman m'emmergeix perquè, a més, moment, aquí, anecdòticament, que no és tan anecdòtic, que en la pel·lícula hi ha tres persones que estan a la pel·lícula, un darrere de cama i els altres dos davant, que són el propi Newman, la seva senyora i la filla, una de les filles és la Roseta, que ara sóc incapaç de recordar com es diu perquè té nom de casada i ja no recordo no sé el nom de casada. Neil Pots. Exacte. Neil Pots. La filla de la filla. La filla, la protagonista, diguem, la filla rossa. Sí, sí. En els tests tinc el gust d'haver-los conegut personalment. és a dir, amb el Newman concretament ja vaig comentar en aquest programa l'any 89. Això en vam parlar. Sí, vam fer un spot de Freixenet que ell feia el protagonista de Freixenet, jo el vaig dirigir i vaig tenir la sort que quan el anava a veure amb ell la senyora estava fent una pel·lícula amb ell i vaig trobar-me a la seva senyora la Joan Woodward i la filla jugant, bueno, jugant, amb la criatura petita. La Neil Pots. La Neil Pots de 30 anys. De 30 anys. De 30 anys. Amb la criatura petita que en tenia 6 o 7, o sigui que recordava molt la Neil Pots de quan l'any 70 vinc. És curiós perquè no s'ha dedicat al cine aquesta dada. No, no, no. És a dir, va fer un parell de coses amb el seu papi i s'ha acabat. Cap interès, cap interès en fer-lo. I aquí, per cert, fa un paper extraordinari. Estupendo. Jo crec que està molt marcat pel estil estil de Newman. Estil Newman total. És a dir, que vaig tenir aquest plaer. És un plaer que ara és anecdòtic però que a mi una mica m'ha passat i inclús m'ha passat veient la pel·lícula. Clar, la veus absolutament fredament. Jo soc muntador de cinema. A mi les emocions personals teòricament les haig de filtrar. És a dir, quan veig una pel·lícula ignoro tot el que l'envolta. Fins i tot que l'he vist abans. Per tant, intento veure-la com si fos la primera vegada. Sí que en tenia un record estupendo i per això us la vaig de proposar. I jo la pel·lícula trobo que té un gran interès. Un gran interès és una obra que està basada en aquest cas en un premi Pulitzer però realment és una obra destinada realment al teatre i de fet s'ha estat fent en teatre en l'Off-Broadway quantitat de vegades hi ha quantitat de versions que fins i tot algunes d'elles es poden veure com sempre hi és tot a YouTube. A YouTube es pot veure alguna versió de la de... Tota opció és pitjor que el que ha fet Newman. És a dir, perquè és teatre i teatre gravat i a vegades molt mal gravat perquè el teatre que sigui bo no vol dir que no pugui... Una vegada gravat ja no és tan bo d'entrada. Per tant, el teatre s'ha de veure en directe. És incomparable una cosa amb l'altra. Però realment és que tenir davant una John Woodward en estat... Sempre es diu això d'estat de gràcia però és estat de desgràcia en aquest cas realment ni ho penso és un estat de gràcia creat a partir de la desgràcia. És a dir... Estat de desgràcia pel paper. Pel paper, pel paper. No pel treball d'ella. No, ella està... Immensa. Immensa, immensa. Si en aquest cas sí que l'exigeració no és exigeració. És absolutament així. És la persona que porta tota la pel·lícula. Evidentment, vosaltres dius la nena. La nena està també meravellosa. La nena és un replicant de Newman perquè físicament s'hi sembla molt i té aquesta cosa de Newman. És molt maca. És molt maca. I té aquesta cosa de Newman de... I la nena parla poc com Newman a vegades que també parla poc en alguns personatges d'ell. Però té una mirada que parla. Hi ha un moment de la nena que està a l'exterior de la casa cap al final al tema del conill ho cito com a bona referència pels que han vist la pel·lícula amb un conill mort i llavors s'amaga queda com des de mitja la foscor a mitja la claror. I la veus i dius és el Newman. És el Newman en persona. És a dir, realment... I bueno, i realment ara després entrarem i ara parlem tots de la pel·lícula perquè obertament és una pel·lícula que es pot opinar molt. Sí, és cert que és d'una intensitat tremenda. És a dir, una pel·lícula que proposa... Jo no la recordava fins a tot tan, tan, tan intensa i tan dramàtica. Té escenes absolutament que anirem definint ara junts absolutament d'un dramatisme i d'una vergonya aliena en algun moment. La presència de la mare per exemple a l'escola a la festa final de curs que creia una vergonya aliena però al mateix temps és que és clar és que aquesta dona ha d'esportar... Aquella escena és d'una tensió dramàtica extraordinària. Personatges com secundaris com són el de l'avi aquest aparents 90 i pico d'anys que en realitat tenia ser tan típico. És fantàstica que és aquesta figureta de cera que pràcticament sembla que no no fa res i tal i que té aquesta mirada i que s'entén amb ells amb una sola mirada entén coses que nosaltres no entenem. Però escolta una cosa de quina manera de passada es mostra la crueltat que hi ha amb les persones grans perquè la mateixa filla l'està abandonant però d'una manera de lo més miserable per 50 dòlars. I anant ja per tancar molt ràpid que és una mica la responsabilització. La Ruth és la Roberta Wallach. Sí, la filla de... Ilai Wallach. Sí, Ilai Wallach. Jo li dic que a l'inac i ara m'ha de tenir confiança i li dic... Ilai Wallach. Molt ràpid. Tècnicament, jo penso que un dels meres que té la pel·lícula és que té una... Com és el Newman? Una persona aparentment jo penso que no ho és tant aparentment simple. És a dir, una persona que no es complica la vida. No es complica la vida. Té una obra complexa davant com l'ha tingut quan ha tocat Tennessee Williams com l'ha tingut en altres casos i ell sempre fa aquesta mirada lleugerament distanciada jo crec que fins i tot irònica a vegades ell té aquesta actitud davant de la vida. I crítica. I crítica. Però amb una netedat tècnica absoluta. És a dir, la càmera sempre està on ha d'estar. Si es desplaça, es desplaça amb tot el sentit del món. Hi ha algun plano més elaborat de l'habitual que és un plano d'un tren que passa pel centre del carrer, per cert, i que el segueix i llavors ens porta al corse. És bastant sorprenent, eh? Perquè dius aquí hi ha una via al mig d'una via pública per redundància hi ha una via però sí, sí, està passant un tren amb una marxa molt lenta però passa. També és el barri que és. És un poble passiu a barri perdut. És Connecticut, no? Sí, Connecticut però clar, perdut al fons de... I realment és l'únic però molt elaborat perquè realment segueix el tren i la càmera ens porta a descobrir que darrere dels vagons que van passant hi ha el cotxe amb la Generalitat i les nenes dintre. És a dir, l'escena meravellosa que en parlàvem abans amb el policia. M'aturo aquí. Jo la pel·lícula l'he proposada i en sé el que en sé però anem-ne parlant tots una mica també. O sigui, endavant. Molt bé. Hi ha una edifici temporal. Després la comentaré. Molt interessant. Parlem-ne. A veure, una mica per centrar-nos en el tema estem parlant d'una pel·lícula que ens mostra la història d'una mare, Beatriz, que és la Joan Woodward, ja hem dit aquí, extraordinària, perquè el seu paper, venint cap aquí a l'estudi de Ràdio Desbend, ho comentava amb l'Anastasi, és que, a veure, quan fas un rodatge intervens dues setmanes, tres, quatre, cinc, dos mesos i cada dia és difícil que et posis a dintre de, per més que tinguis tècnica, que segurament en tenen i molt de la Joan Woodward, però és que aquesta dona, tu estàs veient la pel·lícula i allò és un relat que sembla que estigui fet amb dues hores i mitja, perquè en tot moment està amb el mateix ritme de comportament, és una introspecció en el personatge terrible. Jo crec que el Paul Newman adorava la seva dona i la pel·lícula és un homenatge molt. Sempre la va potenciar molt i va dir que tenia una dona que era una persona molt intel·ligenta. Això és cert. Sí, sí, sí. És veritat. Bé, doncs aquesta seria el personatge central que va acompanyat de les dues filles. Dues filles molt diferents. Una filla és intel·lectual, és curiosa, està estudiant física i química i està, des del començament de la pel·lícula, aquesta música que hem posat, és una música que si veieu la pel·lícula arrenca amb aquesta música i ella està fent un tractament de la terra on hi haurà les gotes d'aigua a la temperatura adequada i tal per fer un cultiu de tres nivells de les margarites amb l'efecte dels rajos gamma. Una radiació prudent donar unes margarites espectacularment hermoses. Una altra ja crearà unes mutacions i una altra les conduirà a la mort. Aquest és el final de la pel·lícula, és el plantejament que precisament és el seu treball de curs que està potenciat i a més a més el guany i tot. Que serà el que donarà origen en aquesta escena tan bestial que has dit tu en què la mare ha d'anar a donar suport i l'únic que sap dir és que tengo el corazón enxido d'orgull. I ho repeteix diverses vegades a la cara fins al moment que deixa tremolant les que deien Betty la loca. Jo crec que el Paul Sindel l'autor de la peça de teatre que per cert Premi Pulitzer Premi Pulitzer l'any 71 però l'obra és de l'any 64 és a dir tot just quan el Johnson puja de president clar quan s'estrana la pel·lícula l'any 72 ja està el simpàtic de Nixon o sigui Amèrica encara estava més deprimida i més feta caldeu però el títol de la pel·lícula l'efecte dels raig gamma sobre les margarides té un valor simbòlic poderosíssim perquè si Joan Woodward és molt potent aquest ídol si Joan Woodward la Beatriz la Beatriz la Beatriz és l'eix de la pel·lícula a mi em sembla que després voldria parlar sobre el personatge de la Joan Woodward perquè em sembla tan entendridor tan poderós perquè és el vehicle de denúncia social el personatge d'ella és el vehicle de la denúncia social aquest personatge aleshores la filla perquè la Ruth la gran va pel mateix camí que la mare o sigui es rebela es rebota no vol ajudar a casa no vol fer res però no farà res ni en estudis no evolucionarà en la vida qui evoluciona és la nena petita i la nena petita és el guin i el jan d'alguna manera és Newman en el sentit totalment que tot el cinema de Newman particularment ell com a actor què està fent? el paper el paper d'algú ferit colpejat maltractat víctima d'una societat capitalista cruel i despiedada però ell es manté incòlum home i la majoria dels personatges té aquest posat d'emprenyat que per exemple està com amb fred no parla això que tu parla l'està i això que has dit abans fa personatges que no parlen gaire i que només parlen amb el cos i amb l'actitud i sobretot amb la integritat és a dir em podreu treure tot però no em treieu la meva dignitat és el discurs de Paul Newman sempre pràcticament en les seves pel·lícules recordem-lo menjant-se quants ous es mengen en aquella pel·lícula recordeu els ous dosos 30 30 d'ous dosos allò és actitud allí no hi ha no diu ni una paraula actitud s'està fotent 30 d'ous dosos actitud aleshores aleshores que pel fetge van de fàbula aleshores la filla és és com és com una illa en ella mateixa la Matilda la Matilda va tira endavant és a dir sa mare és un desastre la germana no hi pot confiar en ella està en un entorn tirana miserable en el sentit que la pobresa frega literalment l'ambient tenen que llogar una habitació per poder subsistir per subsistir i malgrat tot la filla és Newman és el paper de Newman és el paper de dir estaré en un context de merda però la meva dignitat no me la tragueu i és la més intel·ligenta i no defuts és la més freda i no defuts les obligacions familiars perquè quan té que cuidar la iaia la cuida ara hi ha una cosa és que és íntegra hi ha una cosa que s'ha encetat tu sobre el personatge tan ric de la Beatriz de la Joan Búrbar és un bon i ara us diré una cosa jo veient la pel·lícula dic bueno és que aquest personatge els Cohen no han fet altra cosa que desenvolupar-lo aquest tipus de personatges sí personatge una dona molt empoderada diguem molt empoderada Fargo Fargo aquella dona és una continuació d'aquesta sí i quan tu veus tres anuncios en les afueres què és allò també i la sèrie que us comentava fa uns dies també amb la mateixa actriu també va per aquí sí sí la va seguent aquí hi ha hi ha més que això encara jo penso que hi ha més per mi sí Newman està denunciant a través d'una dona que s'intueix que no ha tingut uns pares com cal tampoc que s'ha obert a pas com ha pogut no ha pogut estudiar no ha pogut fer res era una persona ha hagut un bullying un bullying pràcticament podríem dir avui en dia és una persona lleugerament desequilibrada emocionalment emocionalment perquè el seu marit també és un bandarra que l'abandona i després es veu que es mor es mor en un motel en un motel d'aquests per tant una dona que realment no serveix per dur endavant la família això és evident les escombraries la casa està feta un desastre els moviments de càmera són pocs però deixen clar que l'ambient és hermètic és asfixiant sembla que falti aire en aquesta casa és curiós la il·luminació és gairebé detenatori és com una cosa molt apagada sense cap futur home recordem aquest plano molt ràpid un insert molt ràpid de la iaia aquesta que parlàvem abans amb el taca-taca avançant per un passadís fosc enquadrada just amb passadís al mig i ella caminant a una velocitat absoluta de tortuga crea una sensació d'això que dius tu d'angoixa d'opressió de tot el que vulguis un altre punt arrel d'això que dius tu un altre punt la pel·lícula no està exenta de tocs d'humor no perquè el Newman en el fons fa veure que a la vida li sembla tot molt divertit llavors té aquest punt irònic el punt del policia quan es troba amb ella i ella li recorda tot allò de què sé la teva dona és un punt divertit de la barbeta de la dona que té una forma rara ella li diu al final com es diu i diu no jo no soc aquest soc un altre és que és al·lucinat perquè tothom es coneix clar del poble però és allò que sempre l'American Psycho que tots són gent en aquest cas de pasta però que no és escolta aquest no és folarito ah no resulta que és pecarito sempre triangulant sempre bé no sé és una pel·lícula que a mi sincerament m'ha emocionat molt amb el personatge Joan Woodward m'identifico moltíssim és molt recomanable aquesta pel·lícula perquè és molt poderós molt malgrat tot és una dona que no té capacitats per sortir-se'n però ella vol sortir-se'n intenta complir amb la seva filla intenta el que passa és que tot és un problema la Ruth no vol ajudar i al final algú ha de cuidar aquella iaia el cunyat se li posa d'esquena també exacte però bé tot això no és res més que afegir al context del nucli de la pel·lícula tot que és el bo tota la misèria d'una sèrie de gent que conforme l'Amèrica Profunda en aquell moment i en aquest sentit és un retracte bueno m'imagino que el Nixon devia estar cabrejadíssim amb aquesta pel·lícula el Nixon estava en la seva llista negra us llegiré la frase Nixon tenia una llista negra de Hollywood i Paul Newman que era demòcrata del Nixon era republicà però no només això és que clar fa pel·lícules que estan mostrant una Amèrica que precisament no és la del Selim Power és la línia Casabets exacte que és una altra que també va rebre i la fa l'any 72 que és quan Amèrica encara està pitjor perquè si amb el Johnson que puja al poder perquè es carreguen el Kennedy ja la cosa anava d'aquella manera l'obra l'obra és de l'any 64 per tant l'obra ja està denunciant una Amèrica empobrida i que no tot és potència i energia però imagina't l'any 72 la cosa encara està pitjor hi ha una frase que diu en una convenció demòcrata ella està allà envia un correu electrònic de fet un correu electrònic i diu l'assoliment del que més m'enogolla això diu Newman a la vida més que de les pel·lícules més que de les premis va ser descobrir que estava a la llista d'enemics de Nixon exacte significava que està fent alguna cosa bé estava fent alguna cosa bé molt bé genial no hi ha dubte perquè la pel·lícula és això està reflectint la pel·lícula està reflectint una situació però si tu ets un espectador atent sí t'estàs adonant que Paul Newman està criticant l'administració el sistema se l'està clar no m'estranya que estiguis a la llista negra perquè està dient mireu aquesta gent també existeix i el que a mi em sorprèn és que Newman que és un home doncs que evidentment a l'alçada que fa l'any 72 ja és una estrella com la Joan Woodward tots dos han arribat a dalt de tot dins de Hollywood i com som capaços d'adaptar aquestes peces de teatre que estan parlant d'universos molt enllunyats els d'ells no? com viuen ells aquest és el més proper tot l'altre és molt llunyat la Joan Woodward és que no queda més remei que enamorar-se d'ella perquè és que té una potència o sigui només la seva presència a la pantalla l'arrencada ja és molt forta però avança les les les perrugues les perrugues però les cares com mira com es mou és tan natural i tan carnal totes dues coses és que és cava cega i el personatge és que no pots sentir i això que la pel·lícula està feta amb un tractament distant fred és a dir res sentimentalisme zero res de sentimentalismes però no tens més remei que sentir una pena profunda per per ella per la Beatriz generes una empatia cap a ella està lluita està marginada del poble pràcticament considerada una boixa el veí fins i tot més aviat escapa per això la vergonya la vergonya que senten les filles quan ella intervé al final és la vergonya que sent l'espectador també perquè li sap greu exactament a més a més arriba amb el taló malament coixejant una mica és la manera més penosa d'arribar a algú la més penosa beguda beguda també sí també també té aquesta debilitat la fa refugiar-se en l'alcohol és tan humà tan profundament humà i en Woodward transmet això d'una manera tan directa que és que no queda més remei que et quedes clavat a la butaca t'hi quedes clavat i et treus el barret i alguna cosa més és una actriu enorme enorme jo recordo al principi quan hi ha la sortida de l'institut de les filles que les va buscar i aquella cosa a mi em va fer molta gràcia perquè a més a més té aquest punt és possible que en el text original ja hi sigui però també és molt Newman i és molt propi del personatge d'ella quan veu la seva filla l'altra no la petita la Ruth la Ruth que està amb uns altres nois voltada de nois a dalt una mica més amunt i tal li diu escolta que ens n'anem vine al cotxe que ens n'anem cap a casa i l'altra està allà estic amb ells no sé què i ell diu la teva germana d'aquí un moment es quedarà embarassada per poder dir està jugant-se aquí a l'embaràs està jugant amb foc amb foc i llavors diu fer-se el fort de venir no que no vinc això és l'elipsi temporal immediatament després i està en el cotxe a les nens és una immediatesa és una elipsi temporal de llibre molt bona vol dir que evidentment trenques i barranques però l'ha arrossegat i l'ha fotut el cotxe com ha sigut hi ha una cosa els que ens esteu escoltant no penseu que Paul Newman es va quedar amb aquesta pel·lícula Paul Newman l'any 61 ja va fer un curtmetratge i després entre el 68 i el 87 va fer 6 pel·lícules sí, sí, cert o sigui Raquel, Raquel Casta Invencible aquesta l'Efecte de los Rayos Gamma La Caja Oscura que és una pel·lícula aquesta la va fer per televisió és televisió Harry e Ijo que és un homenatge a un fill que se'ls va morir per sobredosi després El Zoo de Cristal que és una adaptació d'una obra de Tennessee Williams que de fet aquesta pel·lícula l'Efecte de los Rayos Gamma sobre les margarites té alguna cosa té alguna cosa té alguna cosa és cert evidentment podria ser una obra d'on Paul Sindel però una altra cosa l'extraordinària relació i amistat diguem a part de ser matrimoni amb la Joan Boomer fa que de les 6 pel·lícules 5 siguin interpretades per ella és que Newman estava això diu molt estaven enamoradíssims però és que Paul Newman va llegit en algun lloc que va arribar a admetre que ell havia arribat on estava gràcies a ella mercès a ella com tants homes perquè no s'atreveixen a dir-ho però ell ho deia i a més era veritat jo penso que era veritat probablement era la persona perquè era una dona molt potent de molta sostenibilitat i aguant hi ha una cosa que si parlem de Paul Newman tenim que dir i és fer una petita referència a la gran i extraordinària carrera d'actor que té una carrera que va començar l'any 1954 amb El càlice de plata de Víctor Sàvil i després ja va seguir amb Mercado per l'òdio però atenció només als directors Robert Weiss Robert Rosen Otto Preminger Richard Brooks Arthur Penn Martin Reed Richard Brooks una altra vegada Alfred Hitchcock Mark Robson George Roy Hill amb aquest va fer dos hombres i un destí dos hombres i un destí John Houston en va fer dos el juez de la orca i l'hombre Magintosh Sidney Lómez James Ivory els germans Cohen que va fer el gran salto el gran salto Sam Mendes bueno quan James Ivory és quan jo el vaig conèixer ell estava rodant en aquell moment el mister de Mrs. Bridge que és la pel·lícula que ha fet l'única que ha fet amb l'Ivory molt bé ens vam conèixer amb ell en el rodatge de l'Ivory evidentment ja ho hem parlat una miqueta però quina impressió et va donar Apple Newman és a dir com a persona a banda que tenia un cantó molt còmic molt bromista però a banda jo lògicament estava impressionat davant d'aquesta figura perquè n'hi ha moment que t'has de sobreposar tu has de fer una pel·lícula has de fer una petita pel·lícula que és un espot vaig haver de sobreposar-me però la meva sensació quan em vaig sortir de tot aquest procés és que havia estat davant d'un home trist i amb problemes trist profundament trist i amb problemes i que en el fons en l'hotel ho comentàvem tio cojonudo estupendo quina gràcia que té i tal però sí però ostres en el fons és un home trist ja l'hi dèiem a ell abans la rolota amb ell quan preníem la cervesa al final del rodatge no sabíem què dins però no perquè jo no tingués res a dir-li ni tampoc sinó perquè no tenia necessitat un home insatisfet i això jo crec que ho reflecteix en les seves pel·lícules tornem-ho d'abans no em treureu la dignitat em treureu tot però la dignitat aquí està és una lluita un estat de lluita contínua contra el sistema sí no li agradava l'Amèrica que vivia no de ben segur que no i tenia les seves raons home no costa gaire estaria d'acord amb ell probablement per això la seva extraordinària carrera com a actor també el devia ajudar a sobreportar-ho probablement tot i que tenia una filia a la cervesa es veu que era bueno era un bebedor empadrit ningú ho sabia però bueno cervesa cotxes tenies cotxes també molt amic d'Steve McQueen una altra que també li agradaven molt molt bé amics doncs res estem acabant el programa la setmana que ve el dia 20 ens veurem amb el que serà l'últim el darrer programa d'aquesta sèrie d'aquest curs després ja vindran les festes i ens anirem tots a mirar de passar-ho el millor possible gent que em veu ho intentarem fins la setmana que ve que tingueu una bona setmana i no us oblideu d'anar al cine que n'hi ha molt i hasta de bo i fins i tot fins i tot exacte molt bé bona nit bona nit bona nit m'a ded'AY m'a m'a m'a m'a