Cinema sense condicions del 25/11/2025 — Sis mirades a Buñuel: surrealisme i crítica social

Panorama general del programa

En aquest episodi de Cinema sense condicions es dedica el segon especial al 125è aniversari del naixement de Luis Buñuel, centrant-se en sis obres clau de la seva filmografia.

Les pel·lícules analitzades són:

• Un chien andalou
• L’Âge d’or (L’Aix d’Or)
• Las Hurdes, Tierra sin pan
• Nazarín
• Ensayo de un crimen (La vida criminal de Archibaldo de la Cruz)
• Le charme discret de la bourgeoisie (El discret encànt de la burgesia)

El to del programa combina anàlisi cinematogràfica rigorosa, context històric i apunts personals dels locutors, mostrant com Buñuel evoluciona del surrealisme pur a una crítica social i moral cada cop més depurada, però sempre amb el seu segell provocador.

1. Introducció i context

Presentació del programa i dels participants

• El programa arrenca recordant que és el segon especial dedicat a Buñuel amb motiu del 125è aniversari del seu naixement a Calanda.
• Es presenta l’escaleta: cada tertulià comentarà unes pel·lícules concretes, repartides de manera més o menys aleatòria.

Intervenen:

• Pep (conductor que presenta i comenta diverses pel·lícules)
• Anastasi (analitza sobretot el vessant surrealista i psicoanalític)
• Eduard (se centra en el documental i el context històric-social)

Hi ha també un breu comentari d’actualitat (50 anys de la mort de Franco) i referències personals a setmanes intenses de festivals de cinema.

Buñuel com a figura intel·lectual

Es dibuixa un retrat de Luis Buñuel com a:

• Intel·lectual complet: escriptor, crític de cinema, home de teatre, gran epistolar.
• Cineasta-autor: de 32 pel·lícules, és guionista en 30, i el seu nom sempre apareix al capdavant dels crèdits quan treballa amb col·laboradors.
• Gran lector: biblioteca de més de 1.000 volums a Mèxic, molt selecta.
• Col·laboracions amb figures com Dalí, Julio Alejandro, Luis Alcoriza i, als últims anys, Jean-Claude Carrière, amb qui construeix una afinitat profunda i que escriu Mi último suspiro.

"Nunca me ha gustado la belleza cinematográfica prefabricada" — Buñuel, a propòsit del volcà Popocatépetl

També es recorda la seva obsessió pels tambors de Calanda, presents en diverses pel·lícules i posteriorment mitificats per la crítica, fins al punt que Buñuel acabà dient que estava "hasta la coronilla de los dichosos tambores".

2. Un chien andalou: naixement d’un cinema radical

Característiques generals

• Considerada sovint la primera pel·lícula de Buñuel, tot i ser un curtmetratge de 16 minuts (1929).
• Guió escrit a quatre mans amb Salvador Dalí a París, en ple auge del surrealisme de Breton.
• Classificada com a cinema de terror fantàstic i surrealista, és muda, tot i que Buñuel en farà després una versió musicada amb fragments de Tristan und Isolde.

Estil i contingut

• El film és una cadena d’imatges oníriques i delirants, sense continuïtat lògica:

- L’icònic ull tallat per una navalla - Escenes eròtiques molt agosarades per a 1929 - Situacions absurdes que desafien el relat clàssic.

• És un paradigma del surrealisme cinematogràfic i de la crítica a l’Església.
• Es nota la influència de La interpretació dels somnis de Freud, que Buñuel coneix i integra en la construcció de desitjos, pulsions i imatges reprimides.

Producció, restauració i recepció

• Pressupost aproximat: 100.000 francs francesos.
• El film és restaurat el 2003 per la Filmoteca Espanyola a partir del negatiu original i còpies en nitrat, i avui es pot veure fàcilment en línia.

Importància dins la trajectòria

• És el punt de partida del cinema bunyuelià:

- Trencament del relat clàssic. - Fusió de somni i realitat. - Erotisme, violència simbòlica i atacs a la moral burgesa i religiosa.

• Ja s’hi veu l’ofici adquirit com a ajudant de direcció i home de teatre abans de dirigir, amb un muntatge i una posada en escena molt conscients.

3. L’Âge d’or: el surrealisme a l’enèsima potència

Continuïtat i salt endavant

• Rodada pocs mesos després de Un chien andalou (oficialment un any), L’Âge d’or és considerada fins i tot més emblemàtica del surrealisme.
• És la segona pel·lícula sonora rodada a França i la primera de la història del cinema que utilitza veu en off, una innovació formal decisiva.
• És un llargmetratge d’uns 60 minuts, amb estructura i "cos" de pel·lícula completa.

Imatges i seqüències clau

La pel·lícula desplega una successió d’escenes aparentment incoherents però cohesionades pel segell bunyuelià:

• Inici impactant amb escurçons, bisbes lligats a les roques del Cap de Creus i una escena sobre la fundació de Roma.
• Eix central: la persecució d’un desig sexual impossible entre el protagonista i la dona estimada.

Escenes destacades:

• La festa al palau:

- El protagonista, home de temperament fogós, dona una bufetada a la mare de la noia per una nimietat (unes gotes de licor). - El gest té un aire d’Hermanos Marx: absurd, violent i paròdic alhora.

• L’escena del jardí (una de les més mítiques del cinema segons els tertulians):

- Muntatge altern entre l’orquestra que toca i el joc eròtic entre els protagonistes. - La dona es queda als peus d’una estàtua, aferrant-se al dit gros del peu en una clara metàfora de fel·lació i de fetitxisme. - L’escena porta el desig a la seva expressió més extrema i surreal.

• Posteriorment, l’estàtua adquireix un valor simbòlic encara més fort:

- Quan el desig s’apaivaga, ell imagina la dona vella, hi ha una mena de moment platònic i de sublimació de l’amor.

• Final sadia i blasfem:

- Escena al castell de Silling (referència directa al Marquès de Sade). - Es narra una orgia amb joves, absolutament "fora de la llei" segons els estàndards actuals. - Apareix una figura que evoca clarament Jesucrist, sortint de l’escena orgiàstica, en una de les crítiques més dures a la moral cristiana.

Producció, recepció i censura

• Pressupost: al voltant d’1 milió de francs, finançats pels vescomtes de Noailles, aristòcrates escandalitzats posteriorment pel resultat.
• Protagonitzada per Gaston Modot i Lya Lys, amb interpretacions molt potents.
• Estrenada al Cinema Studio 28 de París, és requisada als sis dies per la policia per pressió de grups ultradretans.
• Prohibida a França fins al 1980 i a Nova York fins al 1981; a Espanya, la censura es manté durant dècades.

Significat dins la trajectòria

• Consolidació de Buñuel com a nau nodrissa del surrealisme cinematogràfic.
• Desenvolupament del tema central del programa:

- El desig com a pulsió fonamental. - La crítica ferotge a la burgesia, l’Església i l’ordre establert.

• Aporta recursos formals (veu en off, muntatge altern radical, barreja de gags i blasfèmia) que reapareixeran en la seva obra posterior.

4. Las Hurdes, Tierra sin pan: del surrealisme al realisme brutal

Gènesi del projecte

• Documental filmat el 1933 a la comarca de Las Hurdes (nord de Càceres, Extremadura), una de les zones més pobres i aïllades d’Espanya: fins al 1922 gairebé no se’n coneixia ni l’existència.
• Buñuel hi viatja amb Ramon Acín, amic seu, aragonès i anarquista.
• En una nit de borratxera a París, tots dos decideixen fer una pel·lícula sobre la misèria d’aquella regió.

Finançament i llegenda

• Ramon Acín promet finançar el film si li toca la loteria.
• Uns mesos després realment li toca i li envia els diners a Buñuel.
• Alguns autors malintencionats han suggerit que els diners provenien d’"expropiacions" anarquistes a bancs, però els tertulians ho qualifiquen de versió poc versemblant i ideològicament interessada.

Format i versions sonores

• Filmada com a reportatge mut, amb durada d’uns 29 minuts, reduïts després a uns 27 per la supressió de dos fragments.
• Diverses etapes de sonorització:

- Cartells explicatius escrits per Buñuel. - Versió francesa amb veu en off d’Abel Gance. - Versió en castellà posterior. - Versió més coneguda a partir de 1996, amb veu en off de Paco Rabal.

Els tertulians recomanen veure-la sense so per apreciar tota la força de les imatges, que el comentari i la música tendeixen a suavitzar.

Contingut i duresa de les imatges

• S’encadenen plans sobre la vida extrema dels habitants de Las Hurdes:

- Pobresa absoluta, malalties, manca d’infraestructures bàsiques. - Escena colpidora de l’enterrament d’una criatura. - Una nena malalta asseguda en una pedra al camí, sense possibilitat real d’ajuda.

"Mi intención al realizar esta obra fue transcribir los hechos que me ofrecía la realidad de un modo objetivo, sin tratar de interpretarlos, y menos aún de inventar" — Buñuel, a Mi último suspiro

Buñuel parla d’una "terrible poesia" i d’un film "fet amb amor", malgrat la seva duresa.

Censura i polèmica

• Des del primer passi privat al Palacio de la Prensa hi ha conflictes:

- Discussió amb Gregorio Marañón, que acusa el film de demagògia perquè, segons ell, ja s’hi estaven fent millores.

• Al llarg dels anys, el documental pateix atacs de censura i prohibicions de tot tipus, tant durant la República com després.

Vigència

• Avui continua sent una referència per a la crítica de la desigualtat estructural i la representació de la misèria al cinema.
• Fins i tot en premsa recent es compara la seva censura amb la d’obres actuals, prova de la seva permanent actualitat.

5. Nazarín: fe, fracàs i humanisme

Context i origen literari

• Film de l’etapa mexicana de Buñuel (1958), situat a la part central d’aquest període.
• Adaptació de la novel·la "Nazarín" de Benito Pérez Galdós, un dels tres textos galdosians que Buñuel porta al cinema (juntament amb Viridiana i Tristana).
• Aquesta recurrència indica una afinitat profunda amb l’univers moral i social de Galdós.

Sinopsi bàsica

• A començament del segle XX, a Mèxic, un humil capellà rural (interpretat magistralment per Paco Rabal) comparteix el poc que té amb els pobres.
• Una prostituta provoca un incendi; ell la protegeix, i també una altra dona que s’enamora d’ell i abandona el seu promès per seguir-lo.
• Aquestes dones creuen que el pare Nazarín té poder de fer miracles, cosa que ell rebutja frontalment.

• Per la pressió popular i l’escàndol, es veuen obligats a fugir a peu, iniciant un camí ple de vexacions, temptacions i proves.
• Nazarín és assimilat simbòlicament a un nou Crist o a un nou Francesc d’Assís, però ell només vol fer el bé, no pas ser un sant.

Producció, càsting i anècdotes

• Buñuel tenia la història al cap durant deu anys, però no la volia rodar fins a trobar l’actor adequat.
• Veient una pel·lícula de Gillo Pontecorvo interpretada per Paco Rabal, Buñuel exclama que ja té el seu Nazarín, i posa en marxa el projecte.
• Guió de Buñuel i Julio Alejandro; fotografia de Gabriel Figueroa, un dels grans de la fotografia mexicana.

Anècdota significativa:

• Figueroa prepara un pla espectacular amb el Popocatépetl de fons.
• Buñuel li fa girar la càmera 180 graus i rebutja el volcà, rematant-ho amb la frase sobre la "bellesa prefabricada" ja citada.
• És tota una declaració de principis estètics.

Temes i lectura crítica

• Buñuel manté l’essència de Galdós però actualitza continguts:

- Introdueix una vaga (tema absent un segle abans). - Afegeix una epidèmia de pesta, que serveix per confrontar la fe i la desesperació. - Inclou una escena inspirada en Diálogo entre un sacerdote y un moribundo de Sade, on es rebutja Déu.

• Segons Octavio Paz, a Nazarín:

"La imatge de Crist s’empetiteix mentre sorgeix amb força la de l’home."

És a dir, el film desplaça el focus de la divinitat cap a la condició humana i la seva dignitat.

El final de la pinya: humanisme pur

Escena clau citada amb entusiasme:

• Nazarín és portat com a pres per un guàrdia, després de molts avatars.
• Una dona humil, amb un carro ple de fruita, veu la comitiva i demana si pot oferir-li alguna cosa.
• El guàrdia accepta sempre que ell no hagi de pagar, i la dona li regala a Nazarín una pinya sencera.

Això simbolitza:

• La solidaritat entre iguals, entre humils.
• L’ajuda desinteressada a un home corrent, no a una autoritat religiosa.
• La substitució del "favor a l’Església" per la fraternitat humana.

Els tertulians consideren aquesta escena extraordinària i commovedora, i expliquen que Buñuel la va descobrir quasi com una epifania durant el rodatge.

Recepció i valoració

• Nazarín és, segons Buñuel, la seva pel·lícula preferida de les 18 que va rodar a Mèxic.
• A Cannes rep el Gran Premi del Cinema Internacional.
• El director John Huston, també retirat a Mèxic, arriba a dir que és una obra mestra universal i confessa:

"M’hagués agradat dirigir-la jo."

6. Ensayo de un crimen (La vida criminal de Archibaldo de la Cruz): desig, culpa i fetitxisme

Plantejament i arrencada

• Pel·lícula mexicana de 1955, que els tertulians destaquen com una de les més impactants i modernes de Buñuel.
• El film comença durant la Revolució Mexicana:

- El petit Archibaldo ("l’Archi") viu en una casa benestant. - Hi ha revoltes al carrer i trets que arriben fins a l’interior.

• La seva institutriu mor d’un tret mentre mira per la finestra.
• El nen associa la mort amb una caixa de música que sona en aquell moment:

- Neix el lligam entre so, desig de mort i plaer. - Tot i que sap racionalment que no n’és el responsable, interioritza la idea que ell l’ha "matat" mentalment.

La caixa de música i les navalles: aparició del thriller

• La caixa de música esdevé l’leitmotiv de tota la pel·lícula:

- És un objecte carregat de poder fetitxista. - Buñuel inaugura un recurs que després molts altres directors utilitzaran.

• L’Archibaldo adult desenvolupa una obsessió homicida associada a la caixa i a una caixa de navalles marcada pels dies de la setmana:

- "Avui és dijous, toca matar amb aquesta" — un ritual macabre i gairebé còmic a la vegada.

• Tot plegat configura un thriller amb un to molt personal, que recorda i anticipa alhora recursos de directors com Hitchcock.

Fetitxisme, dones i classe social

• Archibaldo busca una "dona-objecte" que satisfaci la seva pulsió de matar més que no pas un desig sexual convencional.
• Apareixen diverses dones de la burgesia mexicana dels anys 50:

- Dones de bona família, amb amants, marits enganyats, matrimonis d’aparença respectable.

• La pel·lícula retrata amb ironia aquest microcosmos burgès, alhora que explora les patologies del desig.

Frases memorables:

"Decente y pobre es peor que granuja y rico" — síntesi corrosiva de la moral social que Buñuel qüestiona

Connexions cinèfiles i estructura

• Els tertulians remarquen la modernitat del guió, amb girs constants i una construcció molt sòlida.
• S’estableixen paral·lelismes amb films posteriors sobre pulsions i fetitxisme (com Bilbao de Bigas Luna) i amb Psicosi o Vertigo de Hitchcock:

- No tant per copiar, sinó per compartir una mateixa obsessió pel desig desviat i per l’ús d’objectes (caixes, vasos de llet, espais simbòlics) com a motors dramàtics.

• A diferència d’altres obres més fragmentàries, aquí Buñuel construeix una narrativa clàssica:

- Introducció del trauma infantil. - Desenvolupament de la pulsió homicida. - Successió de trobades amb dones que activen o desactiven aquesta pulsió. - Desenllaç amb tots els girs propis d’un thriller.

Els tertulians insisteixen que és una pel·lícula apassionant i molt vigent, que es pot llegir perfectament des de categories actuals (culpa, responsabilitat, desig, patologia).

7. Le charme discret de la bourgeoisie: la matriosca bunyueliana

Un "resum" de Buñuel

• Pel·lícula francesa de 1972 (102 minuts), una de les últimes de Buñuel, que els participants defineixen com una autèntica síntesi de la seva obra.
• Estructura de "matriosca": situacions que es contenen unes dins les altres, somnis dins de somnis, relats que s’obren i mai es tanquen del tot.
• Buñuel mateix dóna molta importància a la repetició sense desenllaç: seqüències que es multipliquen sense un final clar, reforçant la sensació d’absurd.

Trencament de la narració clàssica

• No hi ha plantejament–nus–desenllaç convencional.
• Són episodis autònoms on un grup d’amics burgesos intenta sopar o dinar i sempre és interromput per motius absurds o grotescos:

- Servei que falla o desapareix. - Situacions de guerra o emergència. - Somnis, records, fantasies que interrompen l’acció.

• Les escenes podrien reordenar-se i la pel·lícula continuaria funcionant, perquè el "fil" argumental és deliberadament prim.

Crítica social i institucions

Buñuel hi desplega una crítica àcida a:

• Gran burgesia: hipòcrita, narcotitzada pel ritus del menjar sofisticat.
• Dictadures sud-americanes:

- L’ambaixador de Miranda, país fictici, representa una dictadura que trafica amb cocaïna.

• Església:

- El monsenyor que fa de jardiner, després confessa un moribund, descobreix que aquest ha matat els seus pares i el mata d’un tret després de l’absolució.

• Exèrcit i policia:

- Escenes on la violència institucional apareix com quelcom quotidià i buit de sentit.

• Classe serventa:

- No idealitzada, també inclosa dins l’absurd social.

Escenes i gags destacats

• Les dones i el sergent:

- Tres dones intenten prendre el te; s’hi acosta un sergent que els explica com va enverinar el seu pare per indicació de la mare difunta. - Un cop acaba el relat, es limita a acomiadar-se i marxar. - El cambrer no té te, ni cafè, i només pot oferir aigua: una reducció còmica de les expectatives burgeses.

• Monsenyor jardiner–assassí:

- El bisbe que vol treballar com a jardiner és cridat per donar l’extremunció a un home moribund. - En saber que és l’assassí dels seus pares, l’executa fredament després de confessar-lo. - L’escena condensa la hipocresia religiosa i la confusió entre justícia divina i venjança privada.

• Infidelitat banalitzada:

- L’ambaixador és sorprès al llit amb la dona del seu amic, però el marit accepta la situació amb una indiferència absurda. - Tot es dissol com si fos un malentès trivial.

• Guerrillers mirandins:

- L’existència de grups revolucionaris que volen atemptar contra l’ambaixador es tracta amb la mateixa lleugeresa que qualsevol altre gag. - La política i la violència queden reduïdes a episodis sense pes dramàtic especial.

Somni, vigília i desig

Buñuel condensa en aquesta pel·lícula una de les seves idees centrals:

"El sueño y la vigilia se parecen demasiado. Por eso confundimos la realidad con lo que deseamos."

La pel·lícula barreja constantment:

• Escenes realistes.
• Escenes on algú somia, i després descobreix que tot era un somni.
• Escenes en què un somni conté un altre somni.

El resultat és una sensació d’inestabilitat ontològica: l’espectador no sap mai del tot si el que veu és "real" dins del film o una projecció del desig o de la por d’algun personatge.

Valoració global

• Els tertulians la consideren una porta d’entrada privilegiada a Buñuel:

- Resum de temes (burgesia, Església, desig, violència, absurd). - Resum de formes (somni, repetició, escenes autònomes, humor negre).

• Recomanen especialment la seva visió per entendre el Buñuel madur sense haver de veure tota la filmografia.

També es vincula la seva estructura a El manuscrito encontrado en Zaragoza, film que Buñuel admirava, amb històries que s’encadenen sense una continuïtat convencional.

8. Tancament del programa

• El programa conclou amb la idea que aquestes sis pel·lícules només són una petita mostra de la riquesa de l’obra de Buñuel:

- Conviden l’oient a veure la resta de la filmografia, especialment la vintena de títols que queden fora d’aquest especial.

• Es remarca la vigència dels temes bunyuelians (desig, fe, hipocresia social, violència institucional) i la seva influència en directors posteriors.
• Anuncien que el proper programa continuarà parlant de cinema, però donant per tancat el bloc dedicat al 125è aniversari de Buñuel.

"L’ordre no és imprescindible: en Buñuel, el desordre genera una sensació de riquesa" — síntesi final del to del debat

Els locutors s’acomiaden agraint l’escolta i deixant clar que Buñuel continua sent un cineasta essencial per entendre el cinema del segle XX i XXI.