Sitges, Lo imposible i novetats de cinema

Ara escoltes Ràdio Desvent, sintonitzes Ràdio Desvent, la Ràdio de Sant Just, Ràdio Desvent, Ràdio Desvent, Ràdio Desvent, Ràdio Desvent, Ràdio Desvent, Ràdio Desvent, Ràdio Desvent, Ràdio Desvent. Cinema sense condicions. Bona tarda. Ja som aquí una altra vegada. Cinema sense condicions... Avui en principi només som dos. Esperem que en Jaume arribi més tard. Està darrere dels vidres en Francesc. I jo, en Joan, que estic aquí disposat a començar a parlar-vos de les pel·lícules que hem vist. I la segona part parlarà... l'inefable que podríem dir Sergi Errada que es parlarà de la quantitat immensa de pel·lícules quantes n'ha vist? digues una quantitat aproximativa 62 pel·lícules en una setmana i mitja en 10 dies de festival de Sitges no sé si ha batut el seu propi rècord però va per aquí la cosa Sergi Errada efectivament el tindrem a la segona per tant, com tu deies al començament, només som dos en principi, però som tres. Som tres, perquè el Jaume suposo que arribarà d'aquí una estona. Si voleu que parlem una mica, abans d'entrar en el tema de Sitges, de les pel·lícules que en principi... Bé, una cosa que es podia explicar d'avui, perquè em sembla que és molt interessant, és que Lo Impossible, la pel·lícula del Juan Antonio Bayona... Avui tots els diaris, tant La Vanguardia com el periòdic El País, etc., expliquen, anuncien, que la superproducció del director barcelonís, el títol d'un dels diaris, bat rècord de recaudació en una estrena. El millor estreno, diré un altre, el millor estreno de la història del cine espanyol. Lo imposible, un altre diari, pulveriza el récord de recaudación en 10,3 miliones de euros en 4 días. I explica després, quan expliquen una mica la informació sobre això, aquesta pel·lícula, que ha recaptat més que l'estrena dels Pirates del Caribe, que va ser ja un èxit, que el Código de Vinci o que Torrente. Això t'anava a dir, l'anterior més d'aquí era Torrente, clarament. Sí senyor, sí senyor. Lo imposible, a més a més, es veu que ha aconseguit un altre resultat, ho he llegit aquest matí en els diaris, res ben sorprenent, i és que ocupa el número 7 de la llista mundial de recaptacions, però amb un mèrit afegit, que és que mentre altres pel·lícules s'han vist a tot el món, aquesta només s'ha vist a Espanya. Per tant, vol dir que és una xifra realment molt important. Doncs enhorabona als nois de Patxe, també, que és la productora de Telecinco, que estan tenint un èxit veritablement clamorós i que els 30 milions que ens explicaves, Joan, la setmana passada... Tu em vas comentar l'altre dia si eren molts diners o molts diners. Jo no ho sé, veritablement. Acaba d'arribar el Jaume, i ho dic pels espectadors, o més que pels espectadors, pels bullidors, que sàpiguen que ja som tres de l'equip, eh? També hi ha espectadors, no? També hi ha espectadors, sí, sí, suposo que sí, suposo que ens estan veient, eh? El Francesc té molt cos. Bona tarda a tothom, bona nit. Bona nit, bona nit. Esteu enfocats en una mena de pla mig contrapicat, eh? Ah, sí? Perquè ja que estem parlant de cinema, doncs... O sigui, que ens veiem petitons. Bé, des de dalt, una mica. Sí. Bé, bé, bé. Bé, no, no, seria un picat, perdó, des de dalt seria un picat. Contrapicat és a l'inrevés. Emfàtic no és enfàtic, no. No enfatitza molt. Al revés, al revés. Quan és cap amunt, enfatitza, i quan és cap avall, disminueix. Per tant, que ridiculitza una mica. No, no, quedeu amb un pla digne. Escolta, l'altra cosa curiosa, perquè es comentava l'altre dia, habitualment es veu que, jo aquesta setmana he estat mirant coses, habitualment es veu que una producció espanyola se'n va a l'ordre de ser correcta, normal i bona, uns 3.000 milions d'euros. Aquesta se'n va a 30 milions d'euros. 3.000 milions d'euros. 3 milions d'euros. En canvi, aquesta se'n va a 30 milions d'euros. Ell mateix, el Bayona, avui en aquestes entrevistes que li feien alguns diaris, explicava que si fos en aquest moment actual, el moment de fer el projecte, no creu que pogués aconseguir tants diners, perquè la cosa està en una situació de crisi molt més forta. Posats a parlar també... Tu has vist alguna cosa interessant? Vols parlar d'alguna cosa que hagis vist? Aquesta setmana no. Però, bueno, he vist coses, sí. Abans d'avançar, deixeu-me que expressi l'alegria la d'aquest programa i la dels responsables de l'Ateneu, també, perquè acabem de parlar amb Albert Macià, que, si recordeu, és el president de la junta directiva de l'Ateneu, i ens han comunicat que ahir, la pel·lícula que vam anunciar aquí en el programa i en altres espais de l'emissora, per suposat, el documental del més pura vida, va tenir un rècord, diria jo, dintre d'aquest tipus de pel·lícules, d'unes 80 persones veient la pel·lícula. Amb un documental, imagina't. Tot i que sembla ser que el responsable de Paral·lel 40, que és l'empresa que es dedica... a promoure aquesta mena d'activitats, doncs, li va comentar el propi Albert que aquesta pel·lícula està rebent molt bona rebuda per part del públic de diferents llocs, perquè crida molt l'atenció a gent aficionada a l'excursionisme i pels seus valors també. Però, vaja, jo, sincerament, no tenia gaire confiança, ho he de dir, perquè he estat en documentals dels més boníssims i que estaven a quadres, era poquíssima gent, i, en canvi, quan m'ha dit que hi havia 80 persones, bé, doncs, he tingut una alegria molt gran perquè ja, com a mínim, serveix de plataforma perquè tothom conegui que aquesta activitat es fa, i fins i tot sí que té éxit. I la cosa ja baixa una mica perquè el tema no encaixa tant amb les seccions de l'Ateneu, amb les activitats que es puguin fer, però com a mínim ja hi ha moltíssima gent que sap que això es fa. Felicitem des d'aquí per l'operació aquesta i per tant estem encantats que hi hagi hagut tanta gent per veure aquest famós documental. I si el Cinema Sense Condicions va posar el seu granet de sorra anunciant tu, doncs bé, ens congratulem encara més. Estem contents que hagi sigut així. Jo aquest matí he vist una pel·lícula que estrenen el divendres, ja m'ha explicat que la segona part vindrà el Sergi Arrada i que parlarem de... Per telèfon. Ja ho hem intentat. Al final no podia venir, eh? Llavors, aquest matí he vist el Atraco, que l'estrenen de l'Eduard Cortés, l'estrenen aquest divendres. Suposo que és un director i guionista català de la televisió, de TV3, bàsicament, i de cinema. ha nominat el Goya per dues ocasions. El més conegut film que va fet, suposo que tots ho sabeu, és La vida de Nadie, aquella pel·lícula del José Coronado, la Adriana Azores i la Marta Etura, que explicava la història d'un senyor que feia veure que treballava i en realitat se n'anava a passejar i a passar-s'ho bé tot el dia, i després tornava molt cansat a casa seva, que no havia fet res. Com l'Empleo del Tiempo, del nen Canté, d'una història similar. Es veu que està basada, està inspirada en els dos casos, en la mateixa història real, que havia passat, I va coincidir, més a més, que en el temps, una França va fer la mateixa pel·lícula i el Cortés va fer la mateixa pel·lícula. La de l'Empleo del Tiempo no s'ho passava gaire bé al personatge. M'ha cridat l'atenció la diferència. Jo no l'he vista. Jo no l'he vista. Jo sí, jo sí. He vist més la vida de nadie. I el personatge és d'una negra molt gran, però bé, bé. I les altres coses és que altres films que ha fet el José Coronado, ai, l'Eduard Cortés, és Otros Dies Vendran, El Pallasso i el Fúrer, que va ser una pel·lícula molt ben acceptada aquí a Catalunya, Ingrid... Es veu que és un senyor una mica irregular, perquè les dues últimes, sobretot de Pelaios, que jo no l'he vista... Sí, sí, no sabia que era aquella, ara no ho recordava, jo sé que la vaig veure. La gent diu que és bastant fluixa, jo no l'he vista. Bé, no era una gran pel·lícula clàssica, però introduïa temes interessants que no s'havien tractat segurament en el cinema, diguéssim, en espanyol... a prop del que podien ser uns Oshans i Levan, per exemple. Ja, ja, ja. Però amb un caire diferent, un caire una miqueta més reflexiu, una mica no tan festiu. Bé, i de fet està basat en històries reals d'una família que es dedica a fer això, precisament, amb la qual cosa no deixava de tenir el seu punt també d'interès en el sentit aquest, d'informar-nos que hi ha gent que veritablement es dedica a això i viure d'aquesta manera. És curiós. Tothom diu que aquesta pel·lícula és molt superior a De Pelaios, és a dir, la crítica en general, que he tingut accés a poder parlar amb gent i a poder llegir coses, tota la juga, aquesta pel·lícula, la traco, amb una història que es veu que és real, està basada en un fet real, d'una extraordinària col·lecció de joies de l'Evita Perón i mort a l'Evita i exiliat al Perón a Panamà, el dictador necessita diners i resulta que fa tot un moviment, diríem, per aconseguir empenyar o empenonar aquestes joies. I aleshores aquí es complica la vida perquè ells estan, diríem, a fora, estan a Argentina o a Panamà, i aleshores envia dos individus a Madrid per aconseguir aquestes joies. I quan aquestes joies estan en tràmit d'estamparonyades, etcètera, a través d'una cosa accidentalment, la dona del Franco, la Carmen Polo de Franco, veu les joies, queda enamorada d'aquestes joies, i aleshores resulta que se les vol quedar. i com que en realitat és una operació que han fet esquenes del Perón, perquè el Perón no vol despendre d'aquestes joves perquè són de la seva dona i se l'estima molt, etcètera, resulta que munten com una mena de xanxullo per fer veure que els han robat i ells mateixos, els senyors que les han portat allà a empenyorar, les han de robar. El guió és divertidíssim, el guió és una comèdia policiaca, el guió és molt divertit, no explicarem tota la història perquè penso que té llirs i té coses bastant interessants, i és un film molt consistent, protagonitzat per dos actors argentins que ho fan meravellosament bé. És a dir, si alguna cosa destaca en la pel·lícula és les dues interpretacions d'aquests senyors. És un humor difícil d'aconseguir però aquí està molt lograt. i jo destaco sobretot a nivell d'interpretació Guillermo Francela és un actor no gaire conegut a Espanya però molt popular a l'Argentina perquè és un senyor que fa humor a televisió segurament nosaltres el podem recordar a aquella pel·lícula que es deia aquella del tan exitosa el secreto de sus ojos amb el Ricardo Darín no sé si us recordeu que hi ha un moment en què el Ricardo Darín té un company a la feina Aquest company estava molt descaracalitzat, com és habitualment el Francela, i ho feia extraordinàriament bé. Aquest senyor aquí es llueix i ho fa francament bé. Tots els actors estan molt bé. El Nicolás Cabré, que encara que té un nom català, és també argentí i és un nano jove que ho fa molt bé. Hi ha l'Òscar Jaenada, la Maya Salamanca. Llavors, jo diria que és una pel·lícula digna de veure divertida, amena i que no hi hauria cap problema amb que tingués algun èxit en algun sentit. Incluso algun premi. Tu has vist alguna cosa, Jaume? Sí, jo volia parlar d'una pel·lícula que sí que aquí la vam esmentar però que, no sé, almenys tinc la sensació que ens va quedar com forces coses per dir, que és aquesta pel·lícula del David Trueva. Aquesta de la model i el d'allò. Jo aquesta pel·lícula em va... David o Fernando? Ah, sí. Fernando Trova. Bé, és una pel·lícula que està d'estrena, que està tenint el seu èxit, que tothom la té com molt ben valorada i tal. Aquesta és una pel·lícula d'aquelles que ens parla de coses molt nobles, tot el contrari del que... Per exemple, s'està despertant en aquests moments que hi ha tota aquesta ebullició de simpatia o de posicionament polític. Llavors, en aquesta pel·lícula, que també hi ha constants polítiques que queden com una mica... en segon terme, però que quan ja l'has vist i precisament... I la recordes, doncs... Ah, això mateix, la recordes, veus que encaixa perfectament amb tot un seguit d'abundats enormes que tenen tots els personatges. Jo diria fins i tot la pròpia dona, no?, quan el mateix pintor, ai, el mateix escultor, artista, doncs li diu que està enamorat de la model, oi? Llavors, són pel·lícules d'aquelles que la impressió que produeixen quan tens una sensibilitat, jo diria no especial, però sí treballada per tot el que és el cinema, la veritat és que un cop passa el temps, et fa com por d'oblidar pel·lícules com aquesta, que et quedin en el buit. Jo volia precisament parlar-ne per destacar sobretot el que aquest ha anomenat enamorament, que precisament crec que si es produeix és precisament perquè en l'entorn en què estan tots dos, tot el contrari del que opina algun critic, en l'entorn en què estan tots dos amb totes aquestes anades i vingudes i visites que tenen i tal, ajuden a que precisament es produeixi aquesta identificació amorosa. Perquè si no, jo no l'entendria. Llavors és senzillament una passió que... Però tu pots dir l'altre dia una cosa molt guapa que a mi em va agradar i és... que no sé amb quines paroles ho vas dir, però jo la idea que em va quedar és que una cosa que l'escultor valorava de la noia, que ho fa molt bé per cert, l'Aida Folk, és que la troba viva, que troba que és una persona que té uns valors, que té coses dintre, que no és únicament una bellesa externa, un estereotip determinat de la bellesa, sinó que és una persona que té contingut a dintre, que té valors. Llavors, això jo penso que la pel·lícula sí que ho reflecteix d'alguna manera. És a dir, tu tens la sensació d'aquella noia que ha passat la Guerra Civil, que està exiliada a França, doncs és una persona amb una autenticitat que és el que segurament ell busca. Exactament, això és el que, a més a més d'això, el que acabo de dir, crec que encara ho fa més ample, això, o sigui, ho fa més contundent. Precisament totes aquestes vicissituds que viuen, la visita del nazi, l'arribada d'un Maki, en definitiva, no?, Jo penso que... O sigui, què és el que li dona aquest valor tan vella, no? I automàticament ell queda com embaladit precisament per aquestes qualitats humanes que ella té. I que, en definitiva, crec que, i aquí és on està per mi un gran valor, ho acaba reflectint en la figura que aquest home... sap i acaba construint. A mi una altra cosa que em va fer gràcia, perquè no em vaig ser conscient mentre veia la pel·lícula, i la Carme ho va destacar molt més, inclús ens va portar, no si us recordeu, una imatge del Mallol, és que jo no era conscient, ni quan vaig veure la pel·lícula, ni després, quan em van parlar, que en realitat estàvem parlant del Mallol. És a dir, que aquest senyor, que està justament en aquella mateixa zona del sud de França, quan s'explica la història, que suposo que veia l'origen del que el Jean-Claude Carrier treballés sobre aquest guió, Doncs, bueno, després veus les obres d'ell, del Mallol, i, efectivament, la que destaca més la pel·lícula és del Mallol. És a dir, allò és una còpia directa d'una escultura del Mallol. A mi em sembla que la troballa aquesta, que va ser una idea que se'm va donar a compte la Carme, penso que s'hauria de valorar, perquè jo no em vaig ser conscient que passés això en el moment que vaig veure la pel·lícula, sincerament. Perfecte. Aquesta era una de les que volia destacar, o sigui, que ja ho sé, que n'havíem parlat, però que és allò, que passa tres setmanes, un mes, i llavors dius, ostres... Sí, perquè hi ha pel·lícules que, en el fons, per mi, a menys deixen gruix, que et deixen dintre un pòsit que més tard o més d'hora surt. I, en canvi, en altres, que a mi t'ha agradat molt el moment, però després passen desapercebures, te n'oblides. Almenys, el que a mi em passa, és a dir, quan una pel·lícula... Jo soc bastant aficionat, amb això potser no ens coincidim amb el francès... No gaire. a reveure una pel·lícula si m'ha agradat i a reviure molts vegades els mateixos sentiments que m'ha produït la primera versió de la pel·lícula, tornar a veure per si em produeix els mateixos sentiments, la mateixa sensació, les mateixes idees. A vegades em passa, i és veritat, que una pel·lícula torno a veure i em decep i no respon al que hem imaginat, I a vegades em passa el contrari, a vegades em passa que m'ha agradat a mitges o m'ha agradat molt i la segona vegada encara m'agrada molt més. És a dir, que no puc generalitzar, depèn de cada cas en concret. Però és veritat que algunes deixen un pòsit que són les que... Per mi, diríem, les pel·lícules clàssiques, en alguna mesura, tenen això. És a dir, el que esdevé un clàssic, sigui d'un estil o d'un altre, sigui amb una corrent o amb una altra... Doncs és perquè tenen alguna cosa que encara que potser d'entrada no t'agradi ni tal, que amb Ciudadano queina em va passar, arriba un moment que t'arriben, és a dir, un moment que te'n descobreixes allò que hi ha allà dintre. Ves aquí la validesa de l'art i del cinema, no? Exacte, sí. Com en tot. Després volia destacar, però tot el contrari d'aquesta altra, és aquesta Si de Verdad Quieres. No li he vist, no li he vist. Sí, jo sí, jo sí. Una pel·lícula de David Frankel amb la participació interpretativa del senyor Lee John Thompson i aquell policia del fugitiu i la senyora Meryl Streep. O sigui, l'aprofitament de dos actors per aprofundir sobre l'assemblement inquestionables crisis que es viuen en els matrimonis i que aquestes crisis en una societat ben organitzada doncs ja té els seus guaridors per dir-ho d'una manera però jo el que he vist pel tràiler no és tan una crisi sinó simplement el pas natural del temps i el que això comporta en la vida de dues persones que s'han entestat a viure juntes home veu que interpreto que una persona ella concretament que ja és àvia i tal i la vida se li fa com buida doncs jo penso que això és una sensació que no és precisament de... de capacitat de dir, escolta, no, que això ja ho sabem que toca. I en quant a ell, que ha renunciat totalment a tenir cap tipus de contacte fins i tot físic amb ella, jo penso que ni es fan petons, ja no me'n recordo, però que en tot cas si són petons d'aquells de xup-xop, vull dir que no d'allò. La veritat és que en tot cas són crisis naturals, vull dir, estic d'acord en què no es poden valorar com a crisi, en el bon o en el no tan bon sentit de la paraula, però sí que són fenòmens que es produeixen en el teixit social i que lògicament el viuen diferents persones que ve. I per això he dit amb una certa ironia que sembla que és impossible fugir d'aquesta realitat. Bé, la pel·lícula és una... Això t'anava a preguntar, que té un grau d'aprofitament psicològic i... És interessant o no? A mi em fa la impressió que no gana. Són bromes, bromes contínues, oi? Sobre el sexe i sobre tot el que... El bon sentit de l'humor, allò de la sorpresa que no es produeix en la vida, es produeix precisament quan tens davant doncs un senyor que farà de guia espiritual, o digue-li el que vulguis. Bueno, en aquest cas de via professional, eh, me la dir-ho. I, va, amb una riquesa enorme, tu saps allò. Clar, és que aquesta és una altra cosa que també sempre, i sobta molt, precisament per l'endemà tal suaument, no? És tot el contrari. Però que també hi ha algun racó d'això, el cotxe quan està allà i quan el contracten i tal, són cotxes molt rics, no? Ja. I el Cosmópolis, per exemple, doncs el Cotxarro... L'has vist Cosmópolis? Sí. I què tal? Molt bé. Ja, sí, ja fa temps, l'ha comentat, no sé si en aquest espai. Estic segur. No, jo no l'he vist encara. Ah, jo no he sentit comentaris de Cosmópolis per part teva, em sembla? Sí, sí, però fantàstic. Per mi és genial. És que m'han parlat molt bé, eh? M'han parlat molt bé de Cosmópolis. Sí, sí, sí, és molt, molt, molt bona. És curiós, a Sitges ha passat desapercebuda, però és que jo no sé com ha anat a parellar aquesta pel·lícula, perquè és que no té cap sentit. Bé, perquè estava la filla presentant una pel·lícula, llavors, doncs també... No, el fill, perdó, del Cronenberg. De passada va portar aquesta, no? Aquesta pel·lícula que parlaves de l'Amèlia Strip i tots aquests representa que són gent, diríem, de 60 anys, 50, 60, 70, no? Els que vulguis A partir de 40 Ho dic perquè l'altre dia parlant amb una amiga em deia vols dir que no està apareixent en aquest moment una mena de subgènere sobre la gent gran degut a que en aquest moment la gent viu més que abans, molt més que abans abans una persona de 60 anys jo ho recordo quan era petit, i era una persona acabada, és a dir, no podia fer res, és a dir, estava tot... I vull dir, això ha canviat absolutament, és a dir, llavors ja, ell acabava de veure, o té el... Marigrot, absolutament segons el que has fet durant tota la vida, eh, vull dir... Com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, com, 7 anys o 10 anys i que ells tenien 60, però es veien molt acabats. Llavors, per què? No sé per què, eh? Si la posguerra o era perquè havia passat la guerra. La raó no la sé. Però, en canvi, avui dia tens la sensació que un senyor que té 70 anys, jo tinc amics que tenen 70 anys, i tens la sensació que en tenen 50, vull dir, que actuen com si... A dins d'aquest estudi en tens un. Més d'un, potser. No, però sí, ara mateix, sí, sí. No, ho dic perquè... i que veus que estan, no sé, mentalment preparats... Bé, llavors, ella em deia, vols dir que no està apareixent un subgènere que seria l'Hotel Marigola i altres pel·lícules que han fet d'aquest estil? Però no és nou, eh? Com a mínim està aquella de l'Estany Daurat, que ja és un antecedent... Ja, ja, ja. Vaja, podíem dir potser primitiu. Jo no l'he vist estany d'aurat. Me n'han parlat, però vols dir que allò no és molt pessimista i molt així? No, no, és un reflex similar, aquests que parlem, potser fins i tot amb un grau d'aprofundiment més vívid i més gran, pel que jo recordo, la tinc molt llunyana. Més bíblic. Més profund, més intens, diguéssim. No, bíblic, no. Henry Fonda, Catherine Hepburn, són... Bueno, dos actors que li donen molt de caràcter a la història. Però ara últimament n'hi ha moltes d'aquestes, eh? Sí, sí, suposo que sí, que és inevitable, no? Clar, que sigui així l'envelliment d'alguna forma, no? De la població en general, doncs, ja ho porta. Si parlem... Hi ha una altra pel·lícula que he vist, i que l'estan també el divendres, que es diu La isla de los olvidados. És d'un cineasta noruec, Marius Holst, que jo no coneixia de res perquè em sembla que no ha arribat cap pel·lícula fins ara aquí. Ha guanyat premis a Edimburg, a Seattle, a Rotterdam. A València va guanyar la Palma d'Or de la Mostra de València, el Premi del Públic de la millor pel·lícula i va guanyar també el Premi al Festival 4M1 de la Fundació Mafra i va ser la millor pel·lícula. És una pel·lícula, ens hem passat també aquest matí, que és molt curiosa perquè està basada en un fet real, un episodi obscur de la història de Noruega. La pel·lícula es situa en 1915 a l'illa, en una illa que hi ha davant, diríem, del territori, on tenen un grup de joves viu amb una mena de correccional sota el despòtic comandament d'un superintendent i aleshores, i els seus guardes també són uns salvatges, i aleshores tota la pel·lícula mostra com en lloc d'educar-los, són nanos d'entre 11 i 18 anys són explotats com a mà d'obra barata. La pel·lícula que, ja et dic, ha guanyat molts premis, la trobo molt interessant, la trobo una pel·lícula interessant de veure, és a dir, no és una pel·lícula despreciable, entenc que l'hagin premiat perquè penso que té valors. Hi ha un jove brillantment interpretat per un actor que és revelació, tots els festivals aquests l'han premiat com a actor revelació, que arriba a l'illa i que només pensa enfogar-se i a partir d'aquí la història estableix com es relacionen els nanos una mica de, no sé, una barreja d'històries, potser algunes ja les hem vistes amb anterioritat però que estan molt ben tramades, molt ben conjugades i que penso que és una pel·lícula interessant a destacar l'estrenen aquest divendres i la gent quan ha sortit aquest matí de la crítica que ha sortit aquest matí de veure la pel·lícula tothom en parlava molt bé, eh? Doncs la tenim en compte com a estrena de... Es diu L'Isla de los Olvidados i des d'un senyor noruec que jo no conec de res que es diu Marius Holst. I el que no podem deixar de tenir en compte també abans de parlar, de trucar a Sergirrada i parlar del tema d'aquesta setmana inevitablement, com cada any des de fa ja unes quantes temporades, que és el Festival de Sitges ja clausurat dissabte passat, doncs són les pel·lícules... que estan dintre de les novetats en DVD d'aquí de la biblioteca que anava a dir Can Ginestà, però no, ara ja no es diu Can Ginestà, sinó Joan Margarit. I són novetats que, si us sembla, com que no tenim molt de temps per arribar a la meitat del programa, les esmentem així rapidet i també podem comentar les que més ens crida l'atenció i, bueno, moltes d'elles ja les hem comentat abastament. Mireu, les pel·lícules que podeu veure a partir de ja, aquí a la biblioteca, són les següents. L'amor i altres coses impossibles, amb Natalie Portman, és el que més crida l'atenció. The Artist, bé, no cal dir res més, l'hem parlat moltíssim. Arrugues. La dama de hierro, Un dios salvaje, Drive, Margin Call, Melancolia, de Lars von Trier, Peregrinos, Sherlock Holmes, Juego de sombras i Valor de lei, l'última pel·lícula dels germans Coen, aquella versió que vam fer del clàssic del western interpretat per John Wayne i no me'n recordo dirigit per aquí. Però bé, de totes aquestes pel·lícules, jo, personalment, nosaltres després... O Warfield, em sembla que era, eh? Podia ser, podia ser, no ho recordo. Doncs de totes aquestes, la que jo destacaria, perquè les altres ja les he inventat moltíssim, Melancolia, Drive, Un Dios Salvaje, totes elles hem fet cròniques en setmanes successives, la temporada passada... És una pel·lícula petitona, però molt graciosa, molt curiosa, molt divertida, que vaig poder veure ja fa uns mesos, i és aquesta pel·lícula dirigida per la Colin Sego, es diu Peregrinos. No l'he vist, però me n'ha parlat molt bé. És molt interessant, és maca, és una pel·lícula d'aquestes, com una mena de road movie, per dir-ho així, de personatges, però que en comptes d'en cotxe es mouen caminant, caminant cap a Santiago, des de França, i es van reconeixent entre ells, i té un punt de comèdia, un punt de tragèdia, també... i es deixa veure molt bé i anem mirant una mica com les persones d'alguna manera ens podem sentir reflectides per aquesta gent que està a la recerca de la seva pròpia identitat a través, en aquest cas, d'un camí que molts d'ells ni tan sols tenien la idea de començar però que els ha vingut així per un motiu o per un altre i bé, la veritat és que és una pel·lícula força recomanable. I que dono la sensació que respon a una realitat perquè jo tinc coneguts que han fet la ruta aquesta de Santiago i que m'expliquen la gent que han conegut, el que han descobert, etcètera, etcètera I és una situació molt interessant, és a dir, és una situació... Donen ganes de provar-ho un dia i d'anar per allà a veure què és el que passa. I Margin Call... Margin Call és una pel·lícula que va de la crisi del crac econòmic que tenim en aquest moment. Està centrada en el 2008, quan hi ha el crac dels Estats Units. I la veritat és que és un cas pseudo-real... amb una gran interpretació del Jeremy Irons, però totes les altres estan bé, també, el Keishin Espacec, la Paul Bettamy, etc. Hi ha molta gent, inclús la Julianne Moore també surt, no la Julianne Moore, l'altra, bueno, és igual, no me'n recordo com es diu, la noia que surt, que és aquella típica que fa pel·lícules de, sempre fa de dolenta. És una pel·lícula interessant des del punt de vista econòmic perquè explica una mica el mateix que Inside Job, tot i que Inside Job penso que és molt més científica, molt més seriosa, molt més rigorosa, explica el mateix amb un aire, diríem, més d'espectacle, amb un aire més que arribi a més públic. Penso que Inside Job, que és una extraordinària pel·lícula, un ensai documental, més aviat, és més difícil, és més dur, requereix que, a més a més, si potser tinguis uns coneixements d'economia que no tothom té, I, en canvi, margin call, que tracta en alguna mesura el mateix tema, el que fa, doncs, és aproximar tota la discussió, les enganyifes, les trampes... Et va mostrant de mica en mica tot aquest tinglado i llavors tu, com a espectador normal i corrent, doncs, sense saber que l'economia ho entens bastant bé. És una parella interessant, molt interessant. Feta justament arrel de la crisi econòmica que estem vivint. Drive, també, em va semblar molt curiosa, quan tu vulguis... Doncs si no m'equivoco, si tot ha anat bé tècnicament, doncs ja tenim aquí, després de parlar d'aquest repàs de les pel·lícules que tenim com a novetat a la biblioteca, doncs tenim aquí ja, per comentar el tema de la setmana, el Sergi Rada. Molt bona tarda, Sergi. Hola, molt bona tarda. Hola, què tal? Bona nit, Sergi. Doncs bé, ja ho hem esmentat al principi, t'ho hem preguntat abans de començar el programa i ens has dit que aquesta temporada... 62 pel·lícules, Sergi, com es fa això? Va, digue'ns-ho una altra vegada perquè no ho acabem d'entendre. Sí que ens ho creiem, perquè no tenim per què dubtar, però no ho acabem d'entendre. Com es fa això? Aquest any jo pensava que no... Les pel·lícules de l'any passat, que van caure a 59... i perquè vaig començar, a la meva manera de veure, molt tranquil. Estava veient com 4 o 5 pel·lícules diàries, o sigui, més 5 que 4. I de cop va passar el primer cap de setmana, vam arribar el dilluns, i és que volia veure bé totes. I ja vaig començar a veure 8 o 7 cada dia... Sí, clar, al final m'ha arribat una mitja nara i més de 6 pel·lícules. Jo m'ho he festivat ni 6 al dia, però 8 no sé com es fa, eh, perquè... Doncs mira, el dia a veure 7, tenia 4 hores lliures a la tarda, a seguides. Ah. És a dir, és... Començant a veure pel·lícules a les 8 i mitja del matí... i acabant el millor a les 3 de la matinada... Per dir-ho d'alguna vegada, d'alguna manera, amb una sola paraula, Sergi, es tracta d'avarícia, no? Intentar abarcar-ho tot. Bueno, amb una paraula seria malaltia. Per això em defineixo com a cinéfago, no? Més que cinéfilo, no? M'alimento de cinema, més que... Explica'ns el que t'ha agradat més. Si et sembla, Joan, primer li podríem preguntar una miqueta per fer un repàs ràpid de les pel·lícules que ha pogut veure o de les que té constància del Palmarès, de les pel·lícules que s'han premiat. A veure, de vegades passa que una persona fins i tot vegin tantes pel·lícules no coincideix que hagi vist moltes del Palmarès. Com que no ho sabem, digue'ns tu, Sergi, si els Holy Motors... de Jane, de Jennifer Lynch, una de les filles, dels fills de grans directors que han passat per aquí, que han guanyat premis, Sidesseers, que no tinc massa constància de quina pel·lícula es tracta, The Viral Factor, que sí que és la pel·lícula també d'un altre fill, concretament del fill de David Cronenberg, que abans esmentàvem una mica, i totes les altres que han guanyat premis, el Barbarian Sound... Estudio i Antiviral i etc. No, no ho he dit malament. Antiviral és la pel·lícula del fill del Cronenberg. I quines de les que s'han premiat has pogut veure i què et sembla el repartiment aquest de premi? Sergi. Doncs del Palmarès, menys de Viral Factor, les he vist jo crec que totes. I què et sembla? Com han quedat? Em va agradar molt. Quina? És una pel·lícula que fa tothom encara que té un bon ritme i és una pel·lícula molt divertida, molt entretinguda. Holy Motors. És una pel·lícula una mica especial, l'argument és molt especial. És un home que recorre París en una limousina durant tot un dia i té unes tasques a fer que li obliguen a transformar-se en diferents personatges. L'argument és aquest, no hi ha... No és molt lineal l'argument. Parles de Cosmópolis, oi? No, de Holy Motors. Ah, Holy Motors. Les dues es mouen en limousina, perquè és a Cosmópolis també. Sí, a mi Cosmópolis no em va agradar. No? No. Quina és diferència, Sergi? Hi hauria entre una i una altra pel·lícula. D'entrada, el dinamisme. Cosmópolis és molt lenta, ho sento molt, és molt avorrida. Jo soc molt fan del Cronenberg, però en aquesta pel·lícula no. L'anterior ja no em va agradar gaire, la de Un Mètode Peligroso. Sí. I aquesta menys encara. Resulta que el David Cronenberg abans de ser cineasta volia ser escriptor. I aquestes dues últimes pel·lícules les trobo massa literàries, no? I no tan cinematogràfiques. I, bueno, un mètode peligroso encara tenia coses interessants, però a Cosmòpolis a mi no em va agradar gens, o sigui, em va avorrir molt. Cosmòpolis, que tu l'has vist i Jaume també, la podríem comparar una miqueta amb aquella història d'American Psycho, d'alguna forma, pel que jo he vist del trailer. És també una adaptació d'una novel·la, en aquest cas, del Tom De Lilo. Sí. I... Com l'ha de fer molt de prestigi, eh? Sí, la novel·la és molt prestigiosa, però és que la pel·lícula no porta gens... Res a part de... O sigui, fora de la novel·la. Ja. O sigui, per això llegeix-te el llibre, que encara t'agradarà més i aprofundirà més a les coses. Ja. Però per fer una pel·lícula que no t'aporti res més que el que ja has llegit o... és que parla de moltes coses i no parla de ninguna i de fet tampoc parla bé de les coses i hi ha molt bons actors i entre mig hi van sortint cadascú surt com 5-10 minuts una escena cadascú i no sé vosaltres que l'heu vist no sé quina opinió teniu però a mi Cosmopolis no em va convencer sí, la diferència podria estar amb aquesta definició que t'has fet tu mateix que nosaltres podem ser d'una altra manera si més no jo no Jo la veritat és que en tot cas el que m'avorreix és allò que no té cap interès, que no connecta amb res que pugui ser mitjanament vàlid per interpretar més bé la vida. Llavors, esclar, jo penso que aquí pot haver la diferència. Jo la vaig trobar molt interessant perquè trobo que ens parla d'un probable món apocalíptic i precisament personatges com aquest. No fa gaire que el nostre amic, el Joan, per l'hora de màgic cao, Estic més a favor d'això que no pas de màgic cal, que no deixa... Màgic cal. Màgic cal. Clar, vull dir, tot això són opcions. De cap manera se'm passarà pel cap, jo almenys personalment, doncs veure... el David Cronenberg com una persona que no sap el que fa o que no sap el que ens vol dir. En tot cas, ho pot fer més al gust de tothom, però de què sap, sí. L'última que t'ho havia agradat era aquella del Freud. A mi em va semblar interessant, eh? Jo confesso que no la vaig trobar a una pel·lícula... Un mètode peligroso. Sí, un mètode peligroso del Freud. En dues maneres, aquest comentari que estem fent em suggereix, jo he vist el Holy Motors, l'he vist ahir, no? Ahir a última hora del matí. I què et va passar? Explico el que va passar a la sala. Mitja sala, sobretot la gent més jove, doncs semblava que els hi havia agradat, i mitja sala, em semblava que era la gent potser de més edat, doncs vam sortir per barats, com tu i jo. Jo, aquest matí mirant... Sergi és jove, vull dir que encara... No sé la raó, la raó no la desconec. Però, per exemple, un senyor del Carlos Ballero que escriu i fa la crítica del país, i sempre és un senyor que m'enfio, diu, parlant de Holy Motors, diu, espantosa, és una associació de tonteria sin gràcia... Carai. surrealistes d'un ninyo consentido y irritante. Aquest ninyo consentido y irritante, suposo que ho sabeu, s'ofereix a Leo Càrax, que és el director, que, tu m'ho veu, ho sabeu, és un senyor que va ser l'amant de la Juliette Binoche l'any 86, van rodar amb ella, doncs, Mala Sangre, i aleshores van fer, doncs, Parella, i va durar només 4 o 5 anys, perquè després, quan van rodar la pel·lícula per mi la més bona, que és Els amants del Pont Nef, doncs, va ser la pel·lícula. Perdona, veus, jo aquest tipus de valoracions... No, no, no, jo crec que és futur. Això és absolutament cotilla. Però em fa gràcia perquè em fa gràcia que la Violet Minoix s'hagués ajuntat amb un senyor tan surrealista, o més que surrealista, tan especial, tan difícil, no? Perquè hi ha valoració, és a dir, tinc la sensació que és un senyor que potser és molt artista... però que també em fan terrible llavors no sé què és el que va seduir la Juliette Minoix però això no té res a veure amb la pel·lícula aquest estiu sí que precisament vaig veure una pel·lícula de la Juliette Minoix ara potser no recordaré el títol però era sobre una persona especialitzada a m'aprofundir sobre el comportament sexual i tal, no? Sí, la de les dones. Ella feia l'entrevista... Aquesta sí que la vaig trobar així una mica poc novatosa, diem-ne, no? Però la veritat és que jo trobo que tot el que ha fet aquesta senyora... No l'estic criticant, eh? No l'interessa. No l'estic criticant al seu gust sexual. No, no, no. Simplement és que em feia gràcia que una persona que jo considero valorant molt, com és la Juliette Minoix, d'alguna manera s'hagués aparellat amb un personatge que a mi no m'inspira la mateixa confiança. Llavors, això és el que em sorprèn una mica. Una cosa és... com a director de cinema i el seu món personal com a director de les seves pel·lícules pot ser que això que deia Joan pugui tenir alguna cosa a veure el fet de la joventut no sé, ho trobo curiós però tal que a la gent jove li pugui agradar més una pel·lícula aquesta pel·lícula va estar presentada a Cants i va ser patalejada, xiulada i a vegades aplaudida i el públic es va dividir igualment en dos Hi ha una pel·lícula molt de... Amors i alegrada o calaudies, no? Sí, sí, jo reconec això dels calaudiu, però entenc que deu tenir algun valor quan hi ha una gent important i una gent que diu que els hi agrada molt, llavors jo no acabo d'entendre què és el que els hi agrada, però ho respecto, és a dir, no... Ja m'ho explicaran. A mi que sí, és que això es va veient amb el temps. A tu, per exemple, et va agradar per tot això que has dit, o sigui, tu et va agradar. A mi em va agradar, i crec que el jurat com a mínim també, perquè se'm va dur de Sitges quatre premis. Sí, sí, sí. En diferents jurats també. Sí, sí, sí. Perquè va guanyar... Interpretació. De tres jurats diferents se'm van dur quatre premis. Ja. Del jurat oficial se'm va dur millor pel·lícula i millor director. Sí, sí. Després del jurat dels Maliers, que tria la millor pel·lícula europea del festival... Es va endur el Melís de Plata, o sigui que la clínica del millor pel·lícula europea estrenada aquest any al Festival de Sitges, i també es va endur la menció especial de la crítica del festival. La gran guanyadora d'aquest festival. Sí, sí, el que coneixa de contrastar, el que a Canç fos xiulada, per entendre'ns, i en canvi aquí, m'enténs? O sigui, a mi no deixa de sorprendre'm perquè no deixa de ser una cosa curiosa, no? Em crida l'atenció demanar-te, Sergi, per les pel·lícules que han fet aquests fills de grans directors, un Cronenberg i un Lynch, en concret la filla del Lynch, Jennifer, i el fill del David Cronenberg, les pel·lícules Chain i Antiviral. Què tal? Antiviral em va agradar molt. Sí que és cert que sembla que s'apropiï una miqueta del món... cinematogràfic del seu pare, ell ho nega, ell diu que fins als 20 i tants pocs anys no va començar a veure les pel·lícules del seu pare i ell diu que si s'ha influenciat més que res no és pel seu cinema sinó per la genètica, no? Per ser fill de qui és. I sí que és cert que té molt de la cinematografia del seu pare i la pel·lícula és molt interessant, és molt malaltissa i encara que li agraden més el to de la pel·lícula, la llum gairebé sempre és blanca, els escenaris són molt blancs i tal, però la pel·lícula està molt bé, és molt interessant, i per ser una primera pel·lícula el tio promet. Podem dir que és una història en la qual les persones compren les malalties dels famosos. Sí, ja en el futur, no? A limitar-los. Bé, ara la gent ja està molt obsessionada amb els famosos i tal, Però arriba un punt que tenen com contractes els famosos amb les farmacèutiques, no? I pots tenir, jo què sé, la febrada que va agafar la Britney Spears quan va anar de gira a Àsia. I te la pots punxar i tens la mateixa febrada. O el llavi que se li va acabar de tal manera quan va anar l'Angelina Jolie a no sé on, no? Doncs tot això t'ho pots fer. I aleshores hi ha tot un mercat negre per sota... I el protagonista és un noi que treballa en una d'aquestes empreses que per poder emportar-se les malalties fora de l'empresa se les punxa ell mateix i després se les emporta fora d'aquesta manera, perquè no... no es pot emportar cap tub, no?, perquè si no li detecten i li foten fora de la feina. Una història més de futur distòpic, no?, de les que hem vist tantes anar als últims temps. I la de la Jennifer Lynch? La de la Jennifer Lynch, jo ho sento, però no em va agradar gaire. Amb la darrera pel·lícula, ja que es va dir Surveillance, ja va guanyar 5, de fet, fa 3 o 4 anys, i tampoc em va agradar gaire, encara que era millor que aquesta, no?, Jane... la premissa pot sonar una mica interessant però després la manera que està comptada no crea gran cosa no desarrolla gran cosa i a part els 15 minuts finals de la pel·lícula que no desvellaré ara res te la trenquen completament el poc que construeix la pel·lícula queda destrossat amb els 15 minuts finals es pot dir per això que fa el mateix que el Brandon amb el seu pare ha de continuar una mica l'univers res a veure amb el David Lynch En aquest cas, no. O sigui, tant de bo intentés imitar una mica el seu pare i fer una mica més de cinema. I què més, Sergi? A part d'aquests premis o d'altres que puguis haver vist que t'hagin criat l'atenció, quines pel·lícules més tan marcades o són les que per tu... O quines recomanaries? Si n'hi ha alguna que no està treballada, què la recomanaries? Fes-nos una selecció. És una pel·lícula molt bona. De fet, és la meva pel·lícula del festival d'aquest any. Estava fora de la competició perquè era la pel·lícula de la Cluenda, que s'estrena aquest divendres, que es diu Looper. És veritat, va tenir un éxit. És una pel·lícula de ciència-ficció, dirigida pel Ryan Johnson, que és el de Brick, que a mi també m'agrada força. Sí. I és sensacional, a mi em va encantar. Més o menys. La meva pel·lícula del festival va ser aquesta. Què es pot dir d'aquesta pel·lícula per recomanar-la a qui no l'hagi vist? Així, amb breus paraules, temàticament? És una pel·lícula de ciència-ficció que parla de viatges en el temps... però de la manera que pot parlar Terminator de viatges en el temps. No és Regres al Futuro, no es centra en els viatges en el temps, però sí que el seu argument està molt lligat a aquest tema. És en el futur, en el 2077, els viatges en el temps ja existeixen, però a la mateixa vegada que es van crear els van prohibir, perquè vam veure que els criminals tenien com una via molt fàcil per guanyar diners i tal. I per un altre cantó, matar gent en el 2077 és molt senzill, és molt fàcil que t'enxampin perquè la tecnologia està tan avançada que trobar les guelles altilars o el que sí, no, en seguida t'enxampen. Aleshores el que fan les organitzacions criminals és enviar el passat a la gent que volen matar. i aleshores hi ha unes persones encarregades de matar la gent aquesta que envia el passat que es diuen els loopers i el protagonista és un looper d'aquests que s'encarrega de matar la gent que envia el passat fins que un dia li diuen que se la mata a si mateix en el futur ah llavors clar, entra amb el loop d'una mica de la combinació del loop del bucle aquest sí, sí, sí, és ascensional la pel·lícula tan sols ha costat 30 milions de dòlars el mateix que lo impossible ha costat una mica més perquè el dólar està més barato que el euro és veritat lo impossible però en dòlars i què t'ha semblat lo impossible? l'has vist? i què tal? a mi em va agradar té una primera hora sensacional després té una baixada de guió i de tot Però la pel·lícula està molt bé, està molt ben feta, el nen està sensacional. Tom Holland. Sí, Tom Holland. Naomi Bats també estava força bé. L'Iwan McGregor potser té el personatge més fluix de la pel·lícula, però està molt ben feta. Fins i tot la música. Jo l'he vist dos vegades perquè com que l'havia vist allò estrenar per la premsa, I la família no l'havia vist, aquest cap de setmana vam anar-hi tota la família. La música és preciosa. La música, i llavors em vaig quedar impressionat perquè hi vaig valorar coses que no havia valorat la primera vegada, com és la música. Fernando de Lázquez. I em sembla que és extraordinària la música, però és extraordinària moltes coses. Jo confesso que aquesta baixada que tu parles no l'he experimentat ni la primera vegada ni la segona vegada. Jo en potser en vuit, quan passen de història a història, això sí que és veritat. Exacte. però ràpidament a la segona història penso que la pel·lícula torna a pujar novament i em va semblar per ser una pel·lícula espanyola ja estem fent comparacions per ser una pel·lícula espanyola no m'imaginava que Espanya pugui produir una pel·lícula d'aquesta qualitat o estàvem comentant abans de començar el programa o estàvem inclús dient a Mantena que ha generat és un èxit que ha batut tots els records de les primeres 4 o 5 dies d'estar estrenada a Espanya és a dir mai cap pel·lícula espanyola havia tingut la recaptació que ha tingut aquesta pel·lícula ni a Espanya no ha dit ni de cap lloc ni de cap lloc perquè allà veia Universal la pel·lícula només ha estrenat encara a Espanya no l'han passat encara fora dels festivals no la part enlloc més i ocupa el setè lloc mundial només ha passat a Espanya a nivell de recaptació per tant vol dir que ha sigut una cosa extraordinària és a dir jo veig una pel·lícula que funcionarà molt bé a més a més que poden anar-hi grans i petits que això des del punt de vista comercial és molt intel·ligent El meu nano, sense ser les pel·lícules de la seva vida, perquè té uns gustos molt peculiars, com li agrada molt l'Objetivo Birman i la Rojo Guajo, li agrada molt, què sé jo, doncs, Roving de los Bosques, de l'erroflint, però li va agradar molt, li va encantar, o sigui que és una pel·lícula que va trobar que ens ho passàvem tots bé, és a dir, que van sortir molt contents del cinema. I de tota aquesta fornada, perquè és molt dura la pel·lícula, eh? De tota aquesta fornada de pel·lícules asiàtiques, coreanes, sobretot aquest any que han arribat, quina selecció? T'ha agradat especialment alguna d'elles, Sergi, de les que has pogut veure? Doncs, bueno, a mi em va agradar força la novel Quitano, que és una seqüela, que es diu Outrage Beyond, que continua la seva història, bueno, fa dos o tres anys també va presentar la primera part, que es deia Outrage a seques, i és una pel·lícula de mafiosos com feia el Kitano abans com Brauer, per exemple se li pot criticar que repeteix una mica però és que ho fa també quan fa una història d'aquestes que val la pena és tot un autor en aquest sentit és un autor clàssic d'aquells que agafen un personatge i com tu dius ho poden repetir i anar i volta però ja tenen un senyal d'identitat tan gran que només veure jo penso que acabes de dir una cosa molt interessant ho fa tan bé i recordes allò que sempre ha fet molt bé i que ara ho repeteix i, en definitiva, ho gaudeixes precisament a partir de fer-ho tan bé, però que probablement no aporta aquesta novetat. M'ha semblat el que deies. Bé, a veure, no està al nivell de les seves primeres pel·lícules que feia de Yakuza, però, per exemple, aquesta segona part m'agrada més que la primera, que tampoc és que sigui una mala pel·lícula, si la pel·lícula està molt bé. i Kitano ha fet una pel·lícula com l'estiu de Kakujiro, que ha demostrat que és capaç de fer tota mena de registres. Jo me'n recordo del títol ara, d'aquella que es va estrenar també a Sitges, que era tan rocambolesca, perquè d'alguna manera el Kitano va dir, ja he fet tantes coses en el món del cinema, i ja s'ha provat tant en general en el món del cinema, que vaig a fer una pel·lícula en la qual exploro tots els gèneres, no sé si us en recordeu quina era, tenia un títol molt peculiar, com el Kamikaze... Sí, és que el Glory to the Film Maker, no? Això, exactament. És que el Kitano va fer com tres pel·lícules amb les que va perdre gairebé tots els seguidors que tenia. Va començar amb Takeshi, no?, que ella repetia a si mateix i tal. Després va fer el Glory to the Film Maker, que jo crec que és la que tu dius. Sí, sí, sí, és aquesta, és aquesta. I, home, a mi m'agrada més el Kitano més tradicional. Ja quan feia aquestes pel·lícules tan metacinematogràfiques i tal... el seu sentit de l'humor no m'entrava tant però jo et dic jo quan fa una pel·lícula de llacuzas a mi ja em té guanyat Escolta Sergi, a nivell del festival el tema de l'organització i de presència de públic i tal com ha anat aquest any? Doncs bueno, es va publicitar molt que abans de començar el festival havien batut el rècord de preventa d'entrades venudes abans de començar després hi ha Lluís més o menys les sessions com sempre que els caps de Sant Mar estava ple de... que no cabia ningú més al cinema. Entre Sant Mar, pel·lícules que fossin més conegudes, no sé que hi havia gent, però hi havia moltes sessions. De fet, han fet moltes promocions i anaves a Yasiche i compraves l'entrada de taquilla i hi havia algunes pel·lícules que tenien dos por uno o coses d'aquestes. Ja, ja. Però, bueno, a veure com s'ho munta l'any vinent. Comparat amb l'any passat, per exemple, hi havia el mateix públic globalment? No vaig poder anar a la roda de premsa última, que normalment parlen de xifres, d'espectadors i d'entrades venudes, però jo crec que estava més o menys com l'any passat. No, l'altra cosa que jo també he notat a nivell dels comentaris amb la gent de la crítica, perquè aquests dies ens hem vist i hem vist pel·lícules junts i després hem xerrat, és que molts crítics d'aquests que són de la meva edat, que són molt més grans que tu, no tenen tendència en els sitges. Llavors penso, clar, deu ser un públic jove, bàsicament, no? Sí, a veure, a la mitjana d'edat dels crítics que hi ha, ja fora del Gorina, del Figueres i del Quatre Més, sí, és un públic bastant jove. De fet, hi ha molta premsa acreditada... Que venen de webs, que venen de blogs, que venen de... Ja, ja, ja. Molt bé. Doncs bueno, aprofita-ho ja, perquè de grandes pel·lícules no és evident però podràs fer tant. Jo aprofito, ja m'he vist mitjana cartellera d'aquest any. Clar, clar, clar. Perquè pel que fa a pel·lícules d'aquelles festivaleres clàssiques, d'aquelles de diversió que no tenen una profunditat especial però que en canvi proporcionen una satisfacció molt gran als espectadors, segurament també més joves, però no necessàrament destacaries algunes, Sergi? Sí, bé, també s'ha de dir que aquest any, després de l'any passat amb la polèmica de la Sèrbia amb fill i tal, aquest any hi havia molt poques pel·lícules, o sigui, era ser o polèmica el cartell d'aquest any, i fins i tot les pel·lícules que eren com més de por, una mica més salvatges, encara que estiguessin a la secció oficial, les van traslladar gairebé directament a la matinada. O sigui, durant el dia i tal... hi havia molta pel·lícula fantàstica, però relativa, no?, o sigui, molta pel·lícula independent americana, que el fantàstic és com un tema més, no?, això que dius és, en certa manera, dur, no?, vull dir, que vols dir que la polèmica que es va crear, aquella ha estat com de mig censura, d'alguna forma, o aquella mena de por, doncs, ha afectat... només tenien un... es podien veure, potser, a la una de la matinada o a les tres de la matinada. I estem en la secció oficial. Si li dones aquests horaris, canvia-la de secció, perquè hi ha una secció que hi ha molta gent, que és la Midnight Stream, que són com les pel·lícules més salvatges i divertides en plan de sèrie B i gores i tal, i que les donen sempre de matinada. Doncs fica-les en aquestes seccions, si no una mica en secció oficial... i obliguis a la gent que ve a cobrir amb jo l'escripció oficial del festival a veure una pel·lícula a les 3 de la matinada, quan després té una altra pel·lícula a les 8 del matí. Clar. Molt bé, Sergi, doncs... I bé, per destacar una pel·lícula, jo destacaria The Kevin in the Woods, que s'anava a estrenar al cinema a finals d'aquest mes, però finalment avui ha sortit una notícia, de fet a Twitter hi ha hagut molt rebombori avui, perquè directament sortirà, sembla ser que directe a DVD, i clar, és una pel·lícula que realment era de les millors pel·lícules que s'han vist en el festival. Per quin motiu? Per què és tan bona? Per què és tan bona aquesta pel·lícula? L'has pogut veure? La pel·lícula té un guió del Josh Whedon, el director de Los Vengadores, i és una pel·lícula molt metacinematogràfica, molt trencadora de tòpics del cinema de terror, i és un... Això és un altre gir, un giro de tuerca de les pel·lícules de terror que hem vist des dels anys 80. I el cinecropotopia... Ara veurà sense gaires prejudicis, perquè trenca tots els esquemes. Quan tenim de nou, que ara t'ho preguntava el Joan, Sergi, cinecropotopia... Parlant també de... De cinema. De les activitats del Casal de Joves. Sí, mira, parlant del Josh Whedon, aquest divendres fem Los Vengadores. Aquest divendres, sí. Ho vam dir l'altra vegada, efectivament, doncs gairebé se'ns escapa, eh? A mi em va agradar els Vengadores, eh? Té un nano, et condiciona molt. No pot ser de dir. Molt bé, Sergi, doncs ja amb aquest anunci de que aquest divendres qui vulgui anar al Casal de Joves, al Cineclub Utopia del Casal de Joves, d'aquí de Sant Junts, a dos quarts d'11, m'imagino, com sempre, doncs pot veure aquesta pel·lícula, Los Vengadores, jo crec que tindrà un èxit important de públic. Esperem que sí, esperem que sí, aquesta és la idea. És una pel·lícula molt comercial, però també considerem que és una molt bona pel·lícula. Esperem que atregui a la majoria de públic possible. Molt bé. Perfecte, doncs moltes gràcies per proporcionar-nos tota aquesta quantitat de pel·lícules que has vist. Bé, de fet hem parlat de poques en relació a les que has vist. Sí, hem parlat de poques, però bé, quan vulgués ho continuem. Perfecte, a veure si un dia et pots passar per aquí. Això ja seria la culminació. No hi va complicar perquè és dintre l'horari de feina, però bé. Però com ho fas llavors a Sitges? Et donen permís per marxar una setmana? Ah, sí, jo ho tinc superpactat que va provocar-me. Ja. Doncs es va ampliar una miqueta més. Es va ampliar un dia. Un dimarts de la nit, encara que sigui, una vegada l'any, quan acaba Sitges, vens d'aquí a l'estudi, i així doncs ho podes explicar en directe. A veure si per la propera ho aconseguim. Vinga, doncs. Una passada. Bona nit, la propera. Adéu. Bé, doncs així... Així acabem avui el programa, ja amb la sintonia del final, que també és la del principi. Per cert, recordant-vos que la setmana vinent parlarem d'un tema que el Joan li fa una gràcia especial esmentar i d'un home que jo crec que mai no passarà de moda, que és Jorge Semprún. Sí senyor, sí senyor. Doncs Jorge Semprún i els guions escrits per al cinema. Ell és l'escriptor, ja ho sabeu, i va fer molts guions a França, quan vivia a París, bàsicament, pel cinema francès, i és un gran guionista. Doncs, la setmana vinent, això, el que s'empruni, els guions escrits per al cinema, aquest programa el podeu tornar a sentir a cinemacensecondicions.blospot.com sempre que vulgueu. Una salutació. I Andreu Ferran, també, que ja és un nou col·laborador, que va estar la setmana passada, i que l'esperem quan vulguis. Ens desconeguem ja, ens acomiadem fins la setmana vinent. Fins la setmana vinent. A reveure. Adéu. Fins demà!