Cinema sense condicions del 30/10/2012 — Skyfall, Ruby Sparks, Lubitsch i El nombre

Introducció

Programa de “Cinema sense condicions” amb un menú variat: estrenes, un focus a Ernst Lubitsch i debat final sobre la pel·lícula francesa El nombre.

"Parlar de pel·lícules que ens han agradat... i de cine en general."

Skyfall (James Bond) — crítica amb entusiasme moderat

Punts clau

• Direcció: Sam Mendes eleva el Bond modern amb ritme i posada en escena.
• Obertura i títols: seqüència d’acció inicial “espectacular” i crèdits visualment exquisits.
• Interpretacions:

- Javier Bardem: dolent “brillant”, ple de matisos; comparat (en to) amb l’Anthony Hopkins d’El silenci dels anyells. - Daniel Craig: Bond més fosc i brut, alineat amb el to del segle XXI. - Judi Dench: presència que “il·lumina” escenes.

• Fotografia: Roger Deakins aporta estil i llum espectacular.
• Veredicte: Entreteniment d’alta gamma; aconsegueix plenament els seus objectius comercials i d’acció.

Idees destacades

• El “Bond Craig” trenca amb l’elegància clàssica (Sean Connery) per un realisme físic més demolidor.
• La saga sap escollir directors amb personalitat (Mendes, Mark Forster, etc.).

"És una pel·lícula espectacle... que aconsegueix francament els seus objectius."

V.O. i la veu de l’actor — la importància del timbre

Idees

• Defensa de la versió original: la veu és part essencial del personatge.
• Exemples: Jeff Bridges a True Grit (Valor de ley), veus trencades que “dibuixen” el personatge.
• Reconeixement que els subtítols són necessaris, però el doblatge fa perdre matisos.

"La veu d’un gran actor és una part importantíssima del perquè és gran aquest actor."

Ruby Sparks — comèdia romàntica amb cap i cor

Context i equip

• Direcció: Jonathan Dayton i Valerie Faris (Little Miss Sunshine).
• Guió i coprotagonista: Zoe Kazan; protagonista: Paul Dano.
• Cameos: Annette Bening i Antonio Banderas.

Temes i lectura

• Variació del mite de Pigmalió: l’escriptor crea la noia ideal que cobra vida i s’escapa del seu control.
• Pregunta central: allò que idealitzes és convivible? Quan el control es torna insuportable, cal madurar i acceptar l’altre com a alteritat real.

Veredicte

• Fresca, tendra i intel·ligent, amb interpretacions molt sòlides; to desenfadat i “transgressor suau”.

Detachment (El professor substitut) — drama escolar, virtuts i excessos

Valoració

• Adrien Brody en gran nivell, paper difícil molt ben sostingut.
• Direcció (Tony Kaye) amb muntatge modern i intens, però amb pessimisme exacerbat i casuística “massa carregada”.
• Debat sobre versemblança: retrat dur del sistema americà que pot semblar fatalista i exagerat.

Conclusió

• Es pot veure per actuacions i posada en escena, però el to és molt fosc i acumulatiu.

Pigmalió, adaptacions i ecos moderns

Referents

• Bernard Shaw (base de My Fair Lady); derivacions a teatre català (adaptació de Joan Oliver a Les Rambles).
• Woody Allen: dinamita/eleva la parella i després la deixa volar; ecos d’aquest joc a Ruby Sparks.

Ernst Lubitsch — el ‘Toc Lubitsch’: elegància i suggeriment

Trajectòria

• De Berlín (etapa muda) a Hollywood; treballa per Warner, Paramount i MGM. Cap d’estudis a la Paramount (1935).
• Va donar oportunitats a refugiats del nazisme com Billy Wilder i Otto Preminger.

Estil

• El famós “Toc Lubitsch”: sofisticació, subtilesa, enginy i erotisme suggerit via fora de camp.
• Gran transició al sonor: diàlegs intel·ligents i ús de la música (musicals amb Maurice Chevalier).

Títols citats

• Comèdies majors: Ninotchka (Garbo riu per primer cop), To Be or Not To Be (Tu bi o no tu bi), The Shop Around the Corner (El bazar de les sorpreses), Lady Windermere’s Fan.

Context i recepció

• Polèmica de To Be or Not To Be (1942): en plena guerra, la premsa americana la va trobar “massa amable” amb els nazis; a Alemanya no s’estrena fins a 1960.

"Feia córrer la imaginació de l’espectador amagant allò essencial darrere d’una porta."

El nombre (Le Prénom) — comèdia de saló amb verí controlat

Dispositiu

• Sopar entre amics i família on l’anunci del nom del futur nadó destapa gravis antics, hipocresies i tensions de classe/ideologia.

Temes

• Dinàmica familiar: cordialitat en superfície, rancors i orgulls ferits al fons.
• Gènere i rols: crítica subtil al masclisme quotidià (ella ho fa tot mentre ells conversen).
• Intel·lectual d’esquerres vs. altres perfils: ningú se’n salva, “van caient un a un”.

Comparacions

• Amb Polanski (Carnage/Un dios salvaje): aquest és molt més punyent, sense concessions; El nombre és més amable i amb final feliç.

Recepció a l’estudi

• Dos a favor (entreteniment sòlid i ben escrita), un crític (mecanismes previsibles, poca profunditat). Interpretacions, tanmateix, excel·lents.

Tancament i proper programa

• Anuncien especial Bob Fosse la setmana vinent.
• Enllaç de reemissió: poblespop.com.