Cinema sense condicions del 18/6/2019 — Sombra i Els dies que vindran: crítiques, biòpics en debat i entrevista amb Roser Bundó sobre interpretació, càsting i el pont Madrid-Barcelona

Resum general

Programa de "Cinema sense condicions" amb crítiques, recomanacions i una entrevista extensa a l’actriu Roser Bundó. Es destaca la bellesa visual i la poètica del blanc i negre de Sombra (Zhang Yimou), el debat al voltant d’Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet) i un repàs a biòpics i thrillers recents (Rocketman, el documental d’Scorsese sobre Bob Dylan, i Good Time). La segona meitat és una conversa profunda sobre l’ofici d’actor, diferències entre teatre, cinema i televisió, el paper del càsting i les xarxes socials, i el moment industrial entre Madrid i Barcelona.

"S’ha de veure en pantalla gran" — insistència general sobre l’experiència cinematogràfica de Sombra

Crítiques i recomanacions

Sombra (Zhang Yimou)

• Pel·lícula d’estètica imponent: paleta de grisos, composicions cenitals, simbologia de yin i yang i coreografies d’acció amb paraigües-arma.

• Trama de dobles i poder: un general ferit s’amaga i entrena un doble (la “sombra”) per desafiar el regne opressor.

• Contrapunt amb l’obra anterior del director: aquí absència de color, duresa i èpica tràgica.

• Subtext: honor, dignitat i el cost de la crueltat; apunt de dignificació femenina en un context medieval.

• Recomanació unànime: imprescindible al cinema per la seva força plàstica.

"És una lluita devastadora i cruelíssima" — sobre el clímax bèl·lic

Els dies que vindran (Carlos Marques-Marcet)

• Ficció a partir d’un embaràs real (Maria Rodríguez Soto i David Verdaguer), però amb personatges ficticis.

• Debat intern: alguns troben a faltar més documental i menys ficció; d’altres veuen la peça com a tancament d’una trilogia de la intimitat i maternitat (amb 10.000 km i Tierra firme).

• Interpretacions destacades, especialment Maria Rodríguez Soto en les distàncies curtes.

• Tò de parella: es critica una visió massa conflictiva de la quotidianitat i un cert desequilibri de perspectiva envers el personatge masculí.

• Recepció prevista: dividirà públic (identificació vs. distància).

"La càmera és una lupa" — idea que ressona en parlar del naturalisme i la intimitat al cinema

Rocketman (Dexter Fletcher) i el boom dels biòpics

• Per alguns, arriba a rebuf de Bohemian Rhapsody i pateix la comparació.

• To més intimista i musicalitzat, però amb conflictes previsibles i dramatismes poc versemblants.

• Tot i les crítiques, l’efecte nom i el gènere biopic musical mantenen el seu atractiu comercial.

Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story (Martin Scorsese)

• Apunt breu: documental a Netflix que val la pena observar per la combinació Scorsese + Dylan; visió parcial encara.

Good Time (Safdie, amb Robert Pattinson) + High Life (Claire Denis)

• Recomanació forta de Good Time: thriller nocturn, ritme punyent i gran transformació de Robert Pattinson. Temes: precarietat, delinqüència, racisme, sistema sanitari, brutalitat policial.

• High Life es menciona com a altra prova del registre ampli de Pattinson.

Entrevista a Roser Bundó

Referents i estil d’interpretació

• Referents: Meryl Streep (versatilitat total) i Isabelle Huppert (contenció, densitat interior). Dos camins no excloents per a l’actor.

• Tesi: el cinema d’avui tendeix al minimalisme expressiu (un rostre i una llàgrima), però també hi ha espai per arriscar i abraçar registres més histrionics quan el personatge ho demana.

"M’agrada quan el director et compra l’aposta i et deixa provar" — sobre el risc interpretatiu

Teatre vs cinema i televisió

• Teatre: energia del directe, relació amb la platea i exigència de veu i cos.

• Cinema/TV: la càmera és una lupa que ho veu tot; cal precisió, veritat i micro-matisos.

• Formació: el teatre com a base (veu, presència, tècnica) facilita el salt a la pantalla.

• Plaer i ofici: el teatre com a repetició sempre viva; el cinema com a art de l’espera per a l’actor.

"El teatre és l’art de repetir com si fos la primera vegada" — sobre la disciplina escènica

L’ofici: càsting, xarxes i carrera

• El càsting mira també el misteri i la sexualitat (presència) d’un actor en càmera.

• Xarxes socials: eina útil per visibilitat i accés, però poden pervertir-se com a aparador constant.

• Carrera: combinar projectes desitjats amb ofici; perseverança i capacitat de vendre’s sense perdre identitat.

"No treballen els bons, sinó els que segueixen picant pedra" — sobre perseverança

Madrid vs Barcelona i el paper de les plataformes

• Madrid concentra més ficció i musicals, amb plataformes (Netflix) impulsant volum de producció.

• Percepció de més públic de teatre i una economia menys ressentida que a Barcelona en la crisi recent.

Experiències i projectes

• Trajecte: Institut del Teatre; companyia La Reial; treball amb Javier Daulte; salts a l’audiovisual.

• Curtmetratges amb Un Fergat Productions: del drama al to paròdic i musical; repte d’un paper sense diàleg sostingut en primer pla.

• Credo interpretatiu: fascinació per personatges trencats i contradictoris; mencions a La favorita com a exemple de direcció i interpretació corals.

Idees clau

• Sombra: experiència visual i simbòlica que reclama pantalla gran.

• Els dies que vindran: ficció sobre un embaràs real que dividirà públic; interpretacions sòlides.

• Biòpics: moment de saturació; Rocketman no convenç a tothom.

• Good Time: imprescindible per redescobrir Robert Pattinson en clau de thriller nocturn.

• Ofici d’actor: formació teatral, presència en càmera i equilibri entre art i ofici.

• Indústria: Madrid com a pol de producció i xarxes com a arma de doble tall per a la visibilitat.