Sopa d’Ànec, Una Nit a l’Òpera i el pla seqüència: Germans Marx, doblatge, context històric i llenguatge del cinema

Cinema sense condicions ¿Esperan a alguien? Sí ¡Oh, excelencia! Le estábamos esperando Como presidenta del comité de recepción le expreso los mejores deseos de cada hombre, mujer y niño de Fridonia No digas tonterías, coja una carta ¿Una carta? ¿Y qué hago con una carta? Se la puede quedar, aún me quedan 51 Bueno, ¿qué decía? Como presidenta del comité de recepción le doy la bienvenida con los brazos abiertos Sí, ¿hasta qué hora los tiene abiertos? He apoyado su nombramiento porque considero que es usted el consejero más capacitado de Fridonia Es un concepto bastante amplio y usted también es bastante amplia Será mejor que se largue oído que van a construir unas oficinas donde está usted Se puede ir en taxi si no consigue uno o se puede ir indignada y si es pronto, váyase dentro de un minuto ¿Sabe que no ha dejado de hablar desde que ha llegado? La habrán vacunado con la aguja de un tocadiscos El futuro de Fridonia depende de usted Prométame que seguirá fielmente los pasos de mi marido ¿Qué les parece? No llevo ni cinco minutos en el cargo y ya se me está insinuando No es que me importe pero ¿dónde está su marido? Oh, ha muerto Seguro que solo utiliza eso como excusa Estuve con él hasta el final No me extraña que falleciera Lo estreché entre mis brazos y lo besé Entonces fue un asesinato ¿Se casaría conmigo? ¿Le ha dejado mucho dinero? Responda primero a no segundo Me dejó toda su fortuna No me diga No comprende lo que intento decirle la amo Oh, excelencia Usted tampoco está mal Quisiera presentarle al embajador trentino de Silvania que esté con nosotros hoy es un gran placer Gracias pero no puedo quedarme mucho tiempo Eso es un placer aún mayor ¿Por qué no le presta a este país veinte millones de dólares? Veinte millones es mucho dinero Tendría que consultarlo con mi ministro de finanzas Mientras, présteme veinte dólares hasta el día de cobro viejo tacaño Veinte dólares No se asuste, se los devolveré Le firmaré una letra a noventa días y entonces no ha cobrado se puede quedar con la letra Excelencia ¿No los hemos visto antes en otra parte? No lo creo ni estoy seguro de verle ahora debe ser algo que he comido Oiga, señor está usted intentando No diga nada En esta habitación sobra una persona y creo que es usted Oh, lo siento Quiero que conozca a una dama encantadora Ya es hora Quiero presentarle a la señorita Vera Marquel Adelante, me resignaré No lo comprende Es Vera Marquel la famosa bailarina No me diga ¿Sabe hacer esto? Yo bailé ante Napoleón No, Napoleón bailó ante mí En realidad bailó doscientos años antes que yo Esto lo aprendí en un salón de baile Ella también aprendió en un salón de baile Tal vez podremos bailar juntos alguna vez Bailaría con usted hasta que las ranas críen pelo Sí Prefiero bailar con una rana hasta que usted críe pelo ¿Dónde está mi secretario? Estoy aquí Cielos, excelencia Le voy a dictar una carta ¿Para quién? Para mi dentista Apreciado dentista Adjunto le mando un talón de 500 dólares Atentamente Envíela inmediatamente Primero tendré que adjuntar el talón Si lo hace le despido ¿Quieres saber qué? Bona tarda No nos podíamos aguantar aquí a l'estudio avui Bé, bueno, ya supongo que heu reconegut el Grocho y compañía Hola Hola, ara sí, perdón No, es que no funciona el micro Vale, vale Hola Endavant Supongo que heu reconegut ya el Grocho y compañía Es a l'inici de Sopa d'Àneg Una de les millors pel·lícules dels germans Marx En aquest cas els quatre estaven Bé, els germans Marx eren cinc però artísticament funcionaven quatre I en aquest cas són el Grocho que de nom de Pila es deia Julius el Harpo que es deia Adolf el Chico que es deia Leonard i el Seppo que es deia Herbert i hi havia un altre germà que es deia Gummo que és el nom digués amartístic era Gummo però el real era Milton Bé, la pel·lícula és de 1933 i aquesta data no és menor perquè tingueu en compte que els germans Marx van fer aquesta pel·lícula quan tota Amèrica estava sota el flagel de la gran depressió produïda després del crac del 29 que que per cert després en parlarem quan parlem de de la persona o personalitat de Grocho Grocho va resultar molt molt afectat ell tenia uns estalvis 250.000 dòlars que en aquell moment eren eren diners i pràcticament ho va perdre tota la borsa llavors en un dels seus llibres explica aquells moments concretament en cames que és del 1930 és a dir just quan acabava de passar tot això ell deia que ell no es va tirar per la finestra com es va tirar amb molta gent dels grates a ells perquè el seu apartament no tenia finestres però que que va pujar a dalt la terrassa i amb aquell estil col·loquial ingeniós que tenia ell diu que la gent hi havia tanta gent per tirar-se que estaven agafant el torn allò va ser impressionant i a més a més aquí està exagerat però realment si llegiu un llibre o llibres o història documentada sobre el crac del 29 veureu com estan documentats molts molts i molts suïcidis bé doncs no era una funció menor que uns artistes experimentats amb diferents o sigui estaven experimentats amb ràdio amb música perquè hi havia dos o tres d'ells que havien estudiant música o l'havien practicat durant molt temps també eren uns sectors que estaven molt posats en el teatre i llavors d'aquests 10 o 20 anys que van tindre l'experiència prèvia abans de fer el cinema tingueu en compte que per exemple Groucho va néixer en 1890 és a dir no estava ni inventat el cinema això no és tan bé qualsevol cosa va morir per cert el 1977 va néixer a Nova York i va morir a Los Angeles bé llavors entrant en la pel·lícula és una pel·lícula que funciona una mica a l'estil d'una nació petita però que vol ser pròspera i lliure però depèn de prèstecs dels altres i una nació rica i potent que el que vol ser és hegemònica i la vol conquerir llavors aquí es donen les situacions aquestes entre els dos costats oposats i a partir d'aquí ageneren com no podia ser d'una altra manera l'examen dels germans Mars doncs unes 5 o 6 situacions d'esternillants per la imaginació que hi ha i pels esquecs tan visuals com verbals verbals i llavors això està condimentat amb uns 4 crec que són 4 números o 5 musicals i poca cosa més teniu en compte que la pel·lícula no arriba a 70 minuts 68 sí és una heureta i poc més sí quan dius això de 7 7 o 8 situacions hilarants ho són però constant i hem vist aquí en un moment és constant és un bombardeig no parar és un bombardeig quan t'hi entres hi entres és un no sé jo fa riure un moment i després te n'oblides una estona no no no és que quan t'hi enganxes t'hi enganxes un bon rato sí sí bé no no jo penso sí he entrat per aquí sí em sembla bé ja deixem apuntar comenta el títol el títol el títol doc shop és exactament el d'això sopa de ganso sopa d'ànec però d'alguna manera és una frase que sembla una frase mig feta anglesa sempre m'agrada trobar les punten aquestes coses i que és una mica tonto aquest tipus de coses però no és tonto sembla ser que en anglès vindria ser el que en castellà seria el pan comido i que aquí seria el bufà i fent polles per tant d'alguna manera el títol el doc shop és sopa de ganso és la cosa més elemental però és bufà i fent polles és una manera d'ells de dir això a veure en qualsevol cas jo no sé fins i tot vaig arribar a pensar de si ho haurien introduït a posteriori per donar una pista una mica a l'espectador i si si veieu la pel·lícula que la podeu trobar amb obert a filming i també em sembla que es pot veure per youtube etc és postsegur veureu que comença la pel·lícula i precisament hi ha uns uns pobles aneguets 4 o 5 que estan a dintre d'una caldera sí vull dir que no no la realitat que hi ha els aneguets segur però que és bo que el doc sap vol dir també això pan com ido no no però vull dir que a la millor és que conquestar fora de context perquè no tornen a sortir els aneguets no no no bueno justifiquen el títol però per això dic que potser van agafar i van dir escolta posem això com que anem de conya doncs que sàpiga la gent que els aneguets estan aquí dins aquí dins de la cassola però nedant sense cap problema ja que hem sentit el doplatge de la versió doblada perquè saps que sóc un defensor és una cosa que aquí un minut i mig per parlar d'això de les versions originals absolutament a més a més el que passa és que en aquesta pel·lícula m'hauré de desdir perquè realment vaig veure la pel·lícula en versió original en el film i no es pot veure la versió original o la versió doblada en català i vaig veure la versió original i llavors perdó la versió doblada en castellà vull dir i llavors vaig veure la versió original i vaig riure esclar que vaig riure per entres coses sí que entenc l'anglès però esclar entenc l'anglès però jo els subtils els llegeixo sempre per sistema és a dir encara que l'entengui puc haver-me perdut alguna cosa i vaig llegint vaig riure i vaig dir si has llegut però no has llegut tant a veure si és que està passant allò que dic a vegades jo de que les pel·lícules antigues em costa vegades o ha passat el temps i no el temps no passa en va mentida quan va acabar la pel·lícula em vaig proposar tornar a veure no la pel·lícula sencera però 6 o 7 punts de la pel·lícula en què hi havia escenes còmiques que són pràcticament totes però aquelles que més gràcia podien fer en versió doblada i m'escolto i ostres automàticament em va canviar el tema primer perquè jo penso que el doblatge és impecable és un doblatge molt bo és un doblatge de l'any 65 el que estem sentint perdó del 84 el 65 se'n va fer un primer a Madrid amb unes veus de Madrid que segurament està bé però no el recordo el 65 perquè es va reposar la pel·lícula en cinemes per primera vegada el 65 a Espanya i el 84 es va tornar a fer una segona reposició a cinemes llavors va decidir tornar a fer la versió perquè sonava com antiga en fem una nova i llavors es va fer a Barcelona en els estudis parlo films estudis molt famosos perquè en tantes coses s'hi va muntar la pel·lícula Campanades de Medianoche de los Wolves es va muntar allà es va començar a muntar allà en tot cas i les dues doblatges són ni més ni menys que el gros show és el Josep Maria Angelat pare de la Marta Angelat que la que veiem cada migdia a la televisió el Chico Marx és el Joaquín Díez que és un actor jo els he conegut a tots i llavors el veig físicament és igual gros un home que havia fet grans personatges de cinema o sigui ho havia doblat tot el Zepo és el Manolo García amic personal i un gran un gran doblador i el Trentino és el Ricard Solans el Ricard Solans també és un gran actor català que esclar és un tio realment molt solvent molt bo havia fet havia fet molts actors americans sobretot ara se m'estanant havia fet ja el diré després qui és? el Ricard Solans havia doblat el Solans el Solans havia doblat el... bueno ja ho direm un actor americano dramàtic o? de diversos actors no no de tot perquè ara mateix està fent una pel·lícula aquest actor que està fent pel·lícules que ja no tocaria que fes pel·lícules perquè ja comença a equivocar-se molt amb l'elecció de papers quan et digui el personatge el director no te'n recordaves ara bé què vol dir? que en aquest cas la meva teoria se m'ha desfet aquesta pel·lícula aconsello de veure-la amb la versió castellana si és la catalana segurament també seria bona però la castellana es pot gaudir molt sí jo penso que es gaudeix molt més ara el Pep i jo quan estàvem passant aquest trosset que ell ha seleccionat ara estàvem rient com a ximples estàvem rient i jo no recordo haver riu tant més que veient en directe quasi quasi sí sí i bé no no jo penso que has fet una bona introducció jo penso que l'escena la pel·lícula està plena n'hi ha dos o tres o quatre moments realment molt brillants un d'ells que tothom destaca és l'escena del mirall si et sembla és un tema que adelantarem una mica jo crec que està molt bé que la comentis perquè potser és l'escena més creativa i potser també és l'escena que s'ha intentat imitar sí però però és difícil és difícil perquè hi ha un treball actoral impressionant total esclar no sé si dir l'espòiler perquè l'espòiler és dir com es va fer avui en dia això seria molt simple o seria tan bueno jo crec que val la pena parlar-ho en el cas dels germans Mars sí el Gaudi a posteriori veient l'emlícula serà igual és veritat en realitat l'escena en realitat és una coreografia és una coreografia perquè l'actor que tenim a favor de cara a nosaltres que és el és el el Zep el Zepo perdó no el Chico el Chico és el Chico vestit idèntic i vestit i maquillat i tot i el bigot i tot igual que el Groucho i el que tenim d'esquena de mitja esquena de cara d'esquena a nosaltres és el propi Groucho és clar està com davant d'un mirall el mirall no existeix és un pur marc visual que marca la situació i a partir d'aquí els moviments és clar són com idèntics al mirall és a dir surt un i l'atac està clavat o sigui van fer els mateixos gestos intenten sorprendre's però hi ha desconfiança clar aquest joc que fem tots al mirall l'hem fet alguna vegada de dir ja em si de cop enganyo el mirall i faig així i ell no té temps de reaccionar perquè aquesta cosa que l'altre cantor que hi ha també és una cosa a valorar doncs fan aquests jocs aquest tipus de jocs bueno dura l'escena força estona és a dir estiren molt l'escena però clar amb la seva creativitat també visual perquè aquesta és visual aquí no hi ha àudio de cap mena és simplement el gest aconsegueixen estirar-ho sense fer-la avorrida clar què passa que realment el que va significar això prèviament una quantitat d'assajos de perquè cada gest quan han de comptar-ho tot han de comptar en off han d'estar comptant els temps que han de passar per sortir una altra vegada en quadre per exemple quan desapareixen de quadre i han de tornar-te han de mesurar exacte és d'una precisió increïble i més totalment la simetria de moviments ara baixo ara pujo ha de ser clavada perquè si no i quan hi ha decalatge entre un i l'altre és expressament és voluntari és perquè comencis a detectar ostres què està passant aquí que això això no està clavada això aquí hi ha una mica de decalatge és a dir que realment i la capacitat en aquest cas del Harpo imitant el Grotxo és realment sorprenent el Harpo del Chico imitant el Grotxo és sorprenent sí, sí és sorprenent perdona no és Harpo és Harpo és Harpo tothom deia que eres que era el Chico sí però és Harpo realment l'actor que fa de Grotxo ah, pensava que de Chico no, no, no és Harpo és Harpo és Harpo que encara és més sorprenent perquè aparentment no s'assemblen tant físicalment no s'assemblen tant però és Harpo totalment és Harpo sí, sí i bé aquest és una mica el tema per aquestes escenes visuals és a dir contra tanta verborrea i contra tanta escena carregada de sentit a nivell verbal aquesta és purament visual i després hi ha una altra si em permets sí una altra escena que és l'escena en el minut 22 de pel·lícula en concret hi ha una escena que és una escena de carrer al costat d'un edifici en què tenim un personatge que està venent que és el Chico està venent cacauets i un altre que és el Harpo que està venent gelats de llimona i són dos tenderets aquests típics americans dos casetes petits a l'escena aquesta està per un cantó la gràcia està apoyada en el diàleg però també en la cosa gestual aquesta cosa repetitiva que la gràcia que té de cop per exemple que el Harpo quan aixeca algú aixeca la cama la cama esquerra ell s'hi posa l'aguanta diguem el superpeu s'hi posa i s'hi apoya i ho repeteix com si fos un ganxo com si fos un ganxo i a més es fa com una criatura és a dir aquests gestos que semblen ben bé llavors el de la repetició i el de la repetició amb la repetició és allà on hi ha la cosa hilarant on hi ha la gràcia que agafa l'especte una vegada dius mami a quina gràcia em fa això però és clar quan al cap d'una estona quan hi ha tant has oblidat i has parlat dels cacahuats i tornes els gelats i veus que torna a fer el mateix que el tio es despista perquè tenen un personatge interlocutant amb ells i aquest personatge el tenen els dos matxacat entre l'una cosa l'altra sí perquè hi ha un joc amb els barrets que són tres barrets diferents exactament i ara hi ha un moment perquè tenen un lloc on fan carn a la brasa sí hi ha un moment que el barret del tercer personatge en qüestió passa directe a la parrilla l'acaben cremant directe a la parrilla directe a la parrilla no no és donar bueno aquesta escena a mi el minut 22 m'he dit ostres no m'han recordat i no la recordava aquesta escena així que em recordava molt bé la del mirall aquesta concreta no la recordava bueno és això és que és una escena que en el conjunt de la pel·lícula no té sentit no perquè no veia res és un gag totalment fora sí fora del que és el palau presidencial exacte hi ha una paradeta com n'hi podria haver d'altres però es fixen només en aquesta sí senyor i amb el pobre tio de la paradeta doncs el massacren alguna més que tu recordis que hagis pogut recordar home sí a veure aquí per part de la nació la Fridònia que vol que vol imposar-se sobre d'ells hi ha el contracte d'un parell d'espies ah sí i llavors hi ha uns diàlegs que també són de lo més bèstia entre ells perquè bueno es troleixen per dir-ho així a l'ambajador de quina manera no? sí és l'un dels seus dels seus de les seves víctimes diguem-ne propici de teòries mira l'ambaixador es diu Trentino i per exemple un dels diàlegs és cavallers si us plau volen dir-me d'una vegada que van esbrinar a prop de Farfly Farfly és precisament el personatge que fa el Groucho que és el que la senyora protectora del país postula com a president com a president correcte i el Chicolini que és el el xico li diu recorda que ens va donar una fotografia d'un home i ens va dir que el seguissem eh? i l'ambaixador diu sí i Chicolini diu en una hora en menys d'una hora ja havíem perdut la fotografia treballem de presa eh? o sigui és una mica aquest estil d'humor absurd però que si va acompanyat de la imatge resulta irresistible pel espectador de ventar-se de l'error és a dir ens estem ventant de que hem perdut la fotografia sí això és el que fa gràcia que bons que som eh? amb una hora ja l'havíem perdut ja l'havíem perdut estàs esperant que digui el contrari no l'havíem trobat doncs no és aquest el joc doncs el joc és sorprendre bé llavors aquí hi ha una cosa que volia comentar que aquesta pel·lícula que és per mi una de les més bones dels germans Mars perquè després comentarem una mica la filmografia i això però hi ha plegues dels germans Mars que tenen moments d'aquells per anar a prendre un cafè gairebé en canvi aquesta no l'acció és sostinguda i bueno no donen marge a fluixar no? llavors jo crec que tot això és degut a que tenien i abans ho estàvem comentant amb tu tenien una preparació molt gran per exemple Groucho que és l'esperit més creatiu dels dels cinc germans Mars per dir alguna cosa va tindre un programa concurs a la ràdio que es deia Apueste Subida i aquest programa el va tindre durant 10 anys sí sí sí clar era un programa que era molt bèstia també perquè ja el nom ja dona una mica la pista de per on anaven els trets a més a més ell està bé preparat també i musicalment tocava molt bé la guitarra la seva qualitat com a conversador ja està acreditada i provada hi ha una cosa ell va tindre tres matrimones o sigui va tindre tres esposes la primera Ruth Johnson la segona Kay Marvis i la tercera a Eden Harford quan va morir ja no no estava casat estava vivint en una residència i va tindre tres fills la Melinda l'Arthur i la Miriam amb els que va tindre molta correspondència o sigui se'ls estimava molt es dedicava molt amb ells i tal precisament l'obra literària és important tant del Harpo com del Grotxo però molt més la del Grotxo i té un llibre que és extraordinari d'anagrama que són les correspondències després hi ha llibres de memòries com un que es diu Memòries d'un amant de Sarnoso hi ha un altre que és Grotxo que potser és el més clàssic que es va tirar més més tirada després hi ha els guions i abans de començar tu volies afegir alguna cosa més sobre volia com a curiositats una que és l'última pel·lícula que fan en Paramount l'havien fet anteriorment la resta i aquesta és l'última que fan en Paramount que dir també que aquestes coses que tant preocupen la gent que fem cinema de l'èxit resulta que aquesta pel·lícula en el seu moment no té gaire èxit comercial però que en canvi amb els anys ho parlàvem l'altre dia està reivindicada quasi com una de les obres mestres precisament dels marcs és a dir no diguem del cinema però sí dels marcs potser la millor obra dels marcs d'alguna manera ja no discutiríem la notícia en l'òpera però jo crec que aquesta és una petita joia perquè a més és més curta és una mena de cosa que està tot molt apartat tot però molt ben fet però saps d'on va vindre que fos l'última? no no resulta que ells treballaven ben fet de coconuts per la Paramount Animal Crackers el conflicte dels marcs per la Paramount The House That Shadow Bull que no sé com la van traduir aquí amb la Paramount House Fathers també amb la Paramount i finalment el 33 Dax Sub dirigida per Leo McCary també amb la Paramount i bé llavors ells preparen A Night of the Opera una nit a l'òpera en 1935 dos anys després i li diuen a la Paramount però a part la Paramount havia acabat de fer i teníem distribució Casablanca i llavors els va dir bueno però a veure aquí una cosa aquí que no que no surti res de Casablanca perquè la tenim amb distribució i tal i llavors ells es van emprenyar i van agafar i la van passar a la Metro a la Metro efectivament aquelles coses una mica que hi havia no saps bé els estudis tenien els seus conflictes no el curiós és que després d'això d'aquest aparent fracàs de Daquilla s'ha convertit això en una pel·lícula simbòlica i que a més a més s'han retrobat coses similars a aquesta pel·lícula anys després la podíem trobar en el Gran Dictador de Chaplin evidentment hi ha part d'aquest contingut jo penso que a Chaplin li dona una volta encara més i la polititza absolutament evidentment fa una pel·lícula política Chaplin i amb Tuvi o no Tuvi de Lubits que també n'han parlat aquí de les dues hem parlat aquí del Gran Dictador també efectivament i doctor Estrangeloff que no l'havíem fet sí també l'havíem fet sí senyor de Kubrick també s'hi troben coses d'aquest tipus sí i tant absolutament aquí amb això va ser precursor sí va ser precursor perquè clar hi ha hagut la primera guerra mundial però els anys 30 estaven els problemes eren més grossos per la depressió que per tot el rearmament que estava fent Alemanya sobretot amb els anys 30 efectivament a principis dels 30 a finals dels 30 ja és una altra cosa sí sí sí tens moltes raons sí sí després abans el blanc que he tingut el Robert De Niro el Ricard Solans ha sigut l'actor que ha doblat de Robert De Niro ha sigut fins que ara ja no perquè el Ricard també la veu a vegades la veus gastant aquest any saps que li donen el premi a Kant ah sí sí el premi el conjunt de la seva obra per tota la seva honorífic i demà demà vaig a veure si no l'última pel·lícula una pel·lícula d'estrena d'ell que és del 2024 demà demà tenim passa de premsa sí ja hi visc hi havia una pel·lícula quan deia això de no escollir a vegades bé penso que aquesta no sé si és de les que millor ha escollit però bueno últimament no l'encerten gaire bé i aquí si et sembla això ho has de dir tu no sé si hem arribat una mica al final farem un altre tall de conversa exacte que ens portarà a parlar d'una mica de la història i filmografia dels germans bars exacte endavant amb la la suite del contracte exacte de la primera parte serà considerada com la parte contratante de la primera parte que tal está muy bien no eso no está bien por qué no está bien no lo sé quisiera volver a oírlo dice que la parte contratante de la primera parte será considerada com la parte contratante de la primera parte ¿qué? sí esta vez parece que suena mejor a todos se acostumbra uno si usted quiere lo lee otra vez tan solo la primera parte ¿sobre la parte contratante de la primera parte? no solo la parte de la parte contratante de la primera parte dice que la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte y la parte contratante de la primera parte será considerada en este contrato oiga ¿por qué hemos de pelearnos por una tontería como esta la cortamos sí Es demasiado largo. ¿Qué es lo que nos queda ahora? Más de medio metro todavía. Dice ahora... La parte contratante de la segunda parte será considerada como la parte contratante de la segunda parte. Eso sí que no me gusta nada. ¿Qué le encuentra? Nunca segundas partes fueron buenas. El otro día vi un partido de fútbol y la segunda parte fue mejor que la primera. Le pegaron al árbitro y todo. Eh, escuche. ¿Por qué no hacer que la primera parte de la segunda parte contratante sea la segunda parte de la primera parte? Pues, eh... En vez de discutir qué le parece a usted... Bien. Aquí hay una cláusula que le va a volver a usted loco de alegría. Ya lo verá. No, no me gusta. ¿Qué es lo que no le gusta? Sea lo que sea, no me gusta. Bueno, no vamos a romper nuestra vieja amistad por una cosa sin importancia. ¿Listos? Listo. Ahora en esta parte que sigue hay algo que no le gustará. Bien, su palabra es suficiente para mí. Dígame, ¿la mía es suficiente para usted? Desde luego que no. Bueno, quitemos un par de cláusulas. ¿La parte contratante de la octava parte? No, no, he dicho que no. ¿La parte contratante de la... No, eso tampoco, no. Oiga, ¿cómo es que mi contrato es más pequeño que el de usted? No lo sé, seguramente será porque usted es más chico que yo. De todos modos estamos de acuerdo, ¿verdad? Sí, eso sí. Entonces ponga usted su firma ahí y así el contrato será legal. Me olvidé de decirle que no sé escribir. No, es igual, la estilográfica no tiene tinta. Pero el contrato está hecho, ¿no es eso? Ah, claro. Nos obliga un contrato, aunque sea muy pequeño. Oh, espere, espere. ¿Qué es lo que dice aquí en esta línea? Oh, eso no es nada. Una cláusula común a todos los contratos. Solo dice... Dice... Si se demostrase que cualquiera de las partes firmantes de este contrato no se halla en el uso de sus facultades mentales, quedará automáticamente anulado en todas sus cláusulas. Pero yo no sé si... No se preocupe, hay que tomarlo en cuenta en todo contrato. Es lo que llaman una cláusula sanitaria. Ha, ha, ha, ha, ha, no me diga que ahora tenemos que vacunarnos. Venga, se lo ha ganado por idiota. Gracias. Bueno, molt bé, bé. En fi, això ens introdueix en el que és un dels moments més divertits d'una nit a l'òpera. Sí. Jo crec que estava escoltant el doblatge i aquest sí que és un doblatge original dels anys 40. És a dir, aquest sona molt a veu dels anys 40. Incluso el so aquest tan sorollós sonaria molt una pel·lícula feta fa molt temps. No crec que sigui dels 65 d'aquestes de Madrid que es va fer a Madrid. Però són veus madrilenyes, en qualsevol cas són veus de Madrid. Però jo crec que és la versió original. possiblement aquesta, dels 40. La pel·lícula és de l'any... És la noix en l'òpera, això, estem parlant. La noix en l'òpera és del 35. Del 35, que arribés aquí una mica tard. Sí, bueno, a partir del 36-37 hi ha la guerra pel mig. Hi ha la guerra pel mig. Sí, dels anys 40. Són veus dels anys 40 de Madrid. Bueno, aquí ens sembla que es va estrenar el 38. El 38 es va arribar a estrenar? Ah, mira, en plena guerra. El que passa és que era la guerra civil. En plena guerra civil. No devia circular massa. No, no, no. Segurament fins... El que passa és que el set dels germans marx... Sí. És molt probable que ja el 40 ja s'estrenés. Segurament, segurament. Perquè, bueno, el que interessava era registreure el poble en aquell moment. I tant, i tant. Jo penso que sona molt la versió antiga, comparada amb la cançó de l'Angelat. En aquest cas no crec ni que sigui Vicente Banyó, que és el que doblava inicialment en el Grotxo, ni el Víctor Ramírez que el Chico. Jo crec que són veus anteriors. Però, bueno, no m'hi ficarien aquí. Em sembla interessant en qualsevol cas. Bé, si repassem una mica la filmografia, veiem que del 21, en què van fer la primera, que és una pel·lícula que es diu Humor-Risc. Humor-Risc. Que és tal qual, no?, la traducció. El risc de l'humor o de fer humor. Sí, sí, Hilary. Però, pel que he llegit, aquesta pel·lícula només es va exhibir una sola vegada i en passi privat. És a dir que, per tant, ens n'hauríem d'anar ja al 1929, que abans les he comentat, de Coconuts, Animal Crackers, The House, The Shadows, Bull, Horse Fathers i Duck Shop, que és la que parlem avui. Això cobreix l'etapa del 29 al 33. I llavors, fins aquí, estaven actuant els quatre germans. És a dir, a partir d'aquí, a partir del 35, s'iran Grosso, Chico i Harpo, ja només. I faran les més conegudes, bueno, deixant de banda la sopa d'ànec, les més conegudes, com són una nit a l'òpera, un dia a les carreres, a les curses, l'hotel dels embolics, una tarda de circ, els germans Mars a l'oest, el gran magatzem, una nit a Casa Blanca, Love Happy, Amor Feliz. Amor Feliz, sí, sí. I després hi ha una que van fer amb la Warner Bros, que és l'única que van fer amb la Warner Bros, a 1957, és a dir, vuit anys després del Gruix, que totes les que hem dit com a segona part, els tres germans, són entre el 35 i el 49, aquesta tanca la filmografia, el 1957, i es diu The History of Manking, Manking, eh? O sigui, M-A-N Manking. M-A-N-K-E-N. Sí. No, ara m'he perdut. No t'ho sabia dir. No he trobat traducció, no sé... No, no, segurament hauria de saber-ho, eh? Segurament hauria de saber-ho, per això vas a mirar els subtítols, perquè precisament alguna paraula... Llavors hi ha pel·lícules amb solitari, però és curiós que les pel·lícules amb solitari normalment, ni tan sols les de Groucho, no han tingut massa pronunciament. No. És a dir, ells funcionaven com a equip, sobretot els tres germans, perquè abans, fora d'antena, estàvem parlant amb tu que el Zebo baixava molt el to respecte als altres tres. És que no ho intenta fer riure. Intenta fer d'actor i tampoc ho fa bé. Se'l veu incòmode, senzitut. Se'l veu incòmode. Sincerament, la paraula és incòmode. Sí, sí. És curiós, eh? Amb l'habilitat i el geni dels altres, se'l van quedar realment els tres aquests, perquè ell no li va arribar. Llavors, el Groucho en solitari va fer el 1947 Copacabana, el 1951 Double Dynamite, el 1952 A Girl in Every Port, el 1957 Will Suess's Spoiled Rock Hunter amb la 20th Century Fox, 1960 De Micado, que és un programa de tele. És el programa de tele, això. Molt bé. I el 1968, la darrera, és Quido, amb la Paramount. El Harpo va fer dos amb solitari, que no val la pena, són títols que no es van traduir, i el xico en va fer una, que en realitat no era pel·lícula, era un episodi de televisió, també. Tot això diríem que va ser una mica com suplements alimentissis que anava fent cadascú. Oh, clar. T'havien de viure. Llavors, hi ha una cosa que per mi és important, perquè ens dona una mica la mida de lo importants que són els japans mars, que després de Carlos Mars són els mars més importants que hi ha hagut a la història. I aquest detall és, per exemple, modestament, amb la meva bibliografia particular, tinc aquests títols, Harpo habla. I el poso primer, Harpo, perquè és el primer llibre que va sortir. O sigui, 1961, Harpo fa aquest llibre. És un llibre d'editorial Montesinos, aquí es va, l'editorial Montesinos el va treure el 1988. Després hi ha un llibre de tots els germans que està fet per Charlotte Chandler, que era la biògrafa autoritzada dels germans mars. Aquest, Tosquets editors, el va editar el 1983. L'original va sortir el 78 i es diu Hola i Adiós. Que una mica està fent el joc aquest ambivalent dels germans mars, que diuen una cosa i la contrària. Sempre contínuament. Està bé. Està ben buscat. Llavors, hi ha un altre llibre que és curiós. És un llibre de Groucho, exclusivament, que es diu Cames i parla sobre els llits. Aquest llibre, el Groucho en va fer tres versions, cada vegada el va ampliar una mica. la primera de 1930. es va exeure i pràcticament no el va comprar ningú. Llavors, el va repescar algú i el 1958 el va tornar a reeditar i el va ampliar una mica. I finalment, el 1976 va fer la versió definitiva, que tot i això continua sent un llibre de 80 pàgines. Vull dir que és molt molt petitet, però és un divertiment sobre els llits. Ell diu que ha estat amb 862 llits diferents al llarg de la seva vida. Els ha comptat, eh? Els ha comptat, eh? Jo crec que és una altra de les bromes. El que no es diu és amb qui, però està tan aquí. No. El 1967 surten les cartes de Groucho Marx. Aquest llibre aquí a Espanya el va editar Anna Gramma i és per mi el més bo dels germans Marx en conjunt. És de 1967. Sobretot és de les cartes de Groucho i són interessantíssimes. S'ha de tindre molt en compte que en aquells moments la correspondència no dels germans Marx sinó en general, o sigui, els filòsofos feien correspondència amb els seus amics. Els directors feien correspondència amb altres directors. És un gènere. És un gènere. Acabes de venir un gènere. Era un gènere. Era un gènere. Era un gènere. Després, ell mateix va fer un altre llibre, Marca de la fàbrica, en 1963, que es diu Memòries d'un amant de Sarnoso. Que ell mateix es posa bastant a parir perquè era un home que tot i que tenia algun moment d'aquells de misogínia, però era un home que repartia bastant i s'autorepartia també, no? I aquí, una mica d'això va. Està editat a Espanya per Libros de la Frontera el 1974. I un dels primers que també va sortir, que dèiem abans que podria ser un de referència també, és Grotxo i jo. Aquest és del Grotxo Mars. Aquest el vaig llegir. És de 1959 i edicions de Butxaca de Busquets Editor, de Tusquets Editor. Tusquets. És de 1972. Que és la que hi ha d'haver tenir. És un llibre molt interessant. Molt bé. Bé, bé, amb això quedaria resolt bastant una repassada marxista. l'interès del programa una mica marxista d'avui perquè la veritat és que tenien alguna cosa de marxista i ells alguna vegada el Grotxo sobretot havia jugat amb el seu cognom i tant. No era del tot innocent algunes coses que tenien una vessant crítica amb els poders sobretot. Jo crec que per aquí ell era jueu diguem-ho també fill d'emigrants. Porta la família jueva efectivament. Sí, hem oblidat un altre jueu que també els va admirar molt i que jo penso que ell és un gran no diríem copiador però sí que és el Woody. És Woody Allen. Woody Allen, i tant. Amb aquest llibre que hi ha als llits el Woody Allen és un dels actors hi ha també el Bart Reynolds hi ha actrius que va estar al llit amb el Grotxo. Amb el Grotxo. El Grotxo ja tenia 78 anys. Sí que diu amb qui va estar llavors. Sí, sí, sí. I llavors tinc ganes de dir un altre. Bueno, dos. Un, és un epitafi que en realitat sembla ser que és una llegenda urbana perquè si anem al cementiri on està entrat ell que és el Eden Memorial de Los Ángeles realment aquest epitafi no hi és. Però diuen que ell va dir que li agradaria tindre aquest epitafi perquè quan la gent anés a veure el pogués llegir. I és perdoni'm que no m'aixequi. una d'aquestes coses contradictòries que d'ell. Hi ha una altra que una altra de les moltes perquè si entreu a internet i demaneu sentències famoses o frases famoses de Grotxo en trobareu més de 60. Però aquesta m'agrada molt i diu així és curta diu mai oblido una cara però en el seu cas farà una excepció i aquí ho deixem. Molt bé rient mira que està bé riure et dono la paraula et dones la paraula amb molt de temps el que passa és que veurem si realment tot aquest temps i sóc sincer el podem cobrir perquè sempre em queixo de que tinc poc temps però ara tinc la sensació quina hora és? Tenim 19 minuts bueno en tot cas temps n'hi ha és evident perquè a més a més jo volia fer una mica de repàs aquí està un tràiler si diria interessant no un flashback un petit flashback de com vam començar com va començar tot això vam començar a parlar del plano de seqüència a partir de la famosa sèrie Adolescents i a partir d'aquí jo em vaig viciar ja amb aquest estil de planificació i em vaig ficar amb una pel·lícula feta pel mateix director diguem d'Adolescents i amb el mateix actor el Graham que havia fet també en aquest cas de guionista i també és un dels creadors tant de la pel·lícula com de la seva pel·lícula és la de Hierbe que aquí s'ha dit Hierbe Bull que és el Boiling Point Boiling Point que hi ha tres pel·lícules nada menys una de petita que és un curt matratge una d'intermèdia que fan que és una sèrie i després fan la pel·lícula és a dir que té tot un matratge diferent i tots en plano de seqüències tot això em va portar a dir escolta i per què no parlem del plano de seqüència per què no parlem des dels orígens de tot això perquè si ho recordem bé jo no sé l'argument que vaig ser vaig començar amb una fase de Calderón de la Barca però per situar-nos al món teatral que és la vida d'un frenesi que és la vida d'una il·lusió bé que el ballo bien es pequeño que toda la vida sueño i los sueños son Així vam començar. Volíem parlar per situar això en el món del teatre. El món del teatre, que és el referent evident que té el cinema per néixer, és a dir, el cinema neix a partir que hi ha una cosa que es diu teatre des de temps immemorials, en què unes persones dalt d'un escenari d'un tipus o d'un altre i amb una posició determinada respecte a un públic que els està mirant des d'una posició o des d'una altra, sigui d'un teatre romà o un teatre grec o un teatre a la italiana, que li hem dit en els teatres convencionals, uns escolten els altres, miren els altres el que fan i els altres estan donant un text determinat, amb una gestualitat determinada i d'una manera determinada. I això és una convenció que fa que l'enriquiment, diguem, d'aquesta gent que va al teatre és un enriquiment com el que podrien tenir amb altres coses que ja existien, com podia ser la lectura o veure les obres d'art o qualsevol altra de les arts que hi ha, o escoltar música, és a dir, el teatre és un art més que està des dels inicis pràcticament del temps. Jo li diria que és potser dels més antics de tots, perquè segurament a les coves alguns d'aquells es dedicaven, una part de la gent de les coves es dedicaven a fer petites exemplificacions del que havien fet durant el dia perquè els altres entenguessin què havien fet. És a dir, també és cert que a partir del dibuix i del que dibuixaven a les coves estaven explicant també i deixant pel futur una mica el com caçaven els animals, és a dir, aquesta voluntat d'explicar-se i explicar a algú allò que un està passant, li està passant per dintre i li està passant per fora. Per tant, el teatre és el pare del cinema. A partir d'aquí, el teatre, i el cinema sempre es diu, el cinema comença sent una pura rodatge del teatre que està passant allà davant. És a dir, encara que no estiguin en el teatre rodades les pel·lícules, es rodaven amb estudis, amb estudis amb bona il·luminació tot el dia perquè no hi havia llum pràcticament, és a dir, s'havia de treballar amb estudis que no estaven coberts, és a dir, que tenien vidres per tot arreu per il·luminar l'escena, i pràcticament es rodaven com en plano fixe tot el que passava. O sigui, realment era com si fóssim un espectador privilegiat situat en una posició determinada central de la sala i a partir d'aquí retrataven tot el que passava. Estaven fent plano-seqüència, realment. O sigui, vaig a això perquè a l'inici va ser el plano-seqüència. El que fa és que això evoluciona i en un moment determinat aquests directors, primers directors, que són els que... És a dir, podríem dir que en els inicis no hi havia pràcticament muntatge. No hi havia pràcticament muntatge. Era muntatge purament terapèutic. S'acabava el rotlla i calia, a canvi de rotlla, enganxar el final del rotlla anterior amb el següent i després una vegada es feia, diguem, la còpia de treball, s'enganxava i hi havia continuïtat. Què passava? Continuïtat. Una paraula màgica que a partir d'aquí és la que crea tot el lío. Quan enganxen una cosa amb l'altra i se'n donen compte que han enganxat un home que entrava per una porta, per l'escena, diguem-ne, per l'esquerra, i entrava i es col·locava enmig de l'escenari i de cop la continuació era que l'home començava a parlar i hi havia un salt, perquè, esclar, no hi havia, l'havien tallat, es havia acabat la pel·lícula i hi havia un salt visual, perquè ni estava exactament en la mateixa posició, ni potser la càmera s'havia llogat una mica i no estava exactament tampoc la càmera en la mateixa posició, l'actitud corporal, el que vam l'atadia, possiblement era diferent, és a dir, les condicions d'il·luminació també. També potser han canviat. Llavors aquí diuen, ostres, aquí estan passant coses, per això en van, se'm van donant compte que han d'actuar en contra d'aquesta no continuïtat, contra aquesta discontinuïtat. Llavors diuen, escolta, i si provem que això que hem vist ara des d'aquí, diguem, en pla general que estem veient, pràcticament tot l'escenari, i si ara ens apropem pel següent pla, no ho rodem, el mateix, però des de més a prop. I ja no el mateix repetint el que havíem fet abans, sinó el mateix a partir d'on havien arribat, i a partir d'aquí ara ho rodem en pla més proper, en què el personatge s'ho veurà més gran, ja. Ja no serà tant de pla general perdut allà, sinó que ja s'ho veurà una mica més gran. Aquí van començar a intentar, a inventar la planificació. que era natural, neix per una necessitat de dir, home, estem amb això, home, i per què no aprofitem i tirem més endavant? Jo suposo que també té a veure amb que els inicis al cinema, per unes raons econòmiques i unes raons també, sobretot, tecnològiques, la tecnologia del cinema estava amb les seves baseroles, les pel·lícules que es feien eren menys que curtmetratges, eren pel·lícules molt curtes, d'escassos minuts. En canvi, clar, això va anar creixent en la mesura en què el suport es va anar ampliant i per això arribem, per exemple, quan encara dintre del cinema mut, però grans directors de la història del cinema com Eisenstein, ja té un llibre que és La teoria del muntatge, i podòquim tres quarts del mateix, i així. I és que aquells ja es van donar compte que el muntatge era un... Molt important. És un factor en què lligava i introduïu un llenguatge particular, el cinematogràfic, i a partir d'aquí ja, clar, es va desenvolupar fins a l'actualitat amb diferents teories, hi ha el Murdoch, ja, en fi. Si ens anem a aquests dos russos que ha citat en Eisenstein, sobretot Eisenstein i Podofkin també. ells inventen el seu propi llenguatge, és a dir, les seves propis regles, perquè en realitat ja no és les regles elementals que et deia jo, que de cop van fer això, ara ho reprendré, eh? Sí, sí, sí. Van dir, ara rodem això, més a prop, val. I van lligar-ho i van dir, home, doncs ara sí que això té més gràcia, perquè, tot i que és fals, perquè estem veient una cosa que estem més lluny, i de cop ens apropem, per què ens apropem, si nosaltres no ens hem mogut? No, però, coi, això és cinema. Llavors comença a descobrir que el cinema és aquesta selecció de la mesura ideal de plano per cada moment. De moment és això, solament, però ja és això. Quan volen tornar a entrar un grup de gent per exemple amb escena, si fan el plano curt no els hi servirà, han de tornar a allunyar-se una mica. I, per tant, la següent escena, que hi ha tot un grup de gent que entra amb escena, han d'obrir. I quan obren, han fet pla general, pla mig curt, pla general una altra vegada. I diuen, home, això és montatge. Això és primer planificació quan estan rodant i quan després el muntador s'ho troba i ha de lligar-ho, això és montatge. I què passa quan se'n dona compte que ha de lligar-ho? Doncs que, malgrat que el canvi de plano facilita el que no detectis que hi ha una repetició determinada o un salt molt brusc de la escena si és la mateixa dimensió, ajuda, diguem, però no és definitiu. Has d'afinar-ho, això encara més. I llavors aquí entren totes les lleis que es van anar inventant per pura lògica, perquè van dir home, i si resulta que en comptes de tallar just exacte en el moment del gest que ha fet en el pla general el calquem i en el plànic més curt fem el mateix moment de gest i tallem allà. A vegades també utilitzaven una mica la crossa, podríem dir-ne, dels cartells. Sí, però això és una altra cosa. Pot deixar-ho seguir per aquí. Per lligar-ho? Sí, sí, no, a vegades és un recurs. El cartell moltes vegades era un recurs, un, perquè aunque el cinema era mut, per explicar allò que no podia explicar la paraula, perquè no n'hi havia, el cinema era silent, que es diu, no mut, perquè mut estava tocant silent, no mut, perquè hi havia el piano, hi havia coses que tocaven, hi havia el més. Però sí, això ens portaria per un altre camí. No, jo el que volia dir és que a partir d'aquí se n'adonen que tot és perfeccionable, perquè efectivament diu, i si ara, en comptes de, que ens adonem en compte que quan passem del plano més general a un plano més proper, necessitem, ens dona la sensació que encara que tallem en el mateix punt que l'actor ha deixat la mà aixecada, ara que parlàvem d'abans de mà pels temes dels penaltis, a 45 graus del braç està a 45 graus a l'esquerra, i en el següent enganxem exactament el mateix fotograma, ens dona la sensació que repetim el gest, que ja ho hem vist dos vegades, això, i per què passa això? Ah, mira, però és igual, suprimim aquests fotogrames i fem que no es repeteixi i, ostres, doncs ara passa millor. És a dir, aquest, anar descobrint les normes a partir de fer-les, a partir d'aplicar-les i anar millorant-ho. Ostres, és millor, fixa't que és millor no tallar quan el moviment està aturat i en aquell punt canviar, sinó quan estem en moviment, quan aquell braç està baixant, en un moment determinat de la baixada del braç és quan hem de tallar i fer el pas d'un pla a l'altre. Hòstia, per exemple. M'estàs recordant el partit de l'altre dia, és que estem en això, quan el braç està baixant, la pilota arriba i, oi, dam-me la toma des de atràs, por favor, que així... Sí, sí, ben bé és això. Però, llavors, un altre diu, escolta, i si provem de fer una cosa, que un terç de moviment en el pla primer i dos terços en el següent, doncs escolta, ostres, mira, sí, un terç, dos terços funciona bé, perquè el que inicies en un pla es complementa en el següent i té un sentit de complicar. Tot això, totes aquestes normes se'n van a fer punyetes en les planes de seqüència, que per arribar a aquest punt. El planes de seqüència, que ja et dic, no deixa de ser l'inici també del cinema, que és un planes de seqüència tirat en cinc minutets d'una tirada. Clar, el planes de seqüència és molt més arriscat, perquè el planes de seqüència neix ja en el cinema quan la gent ja sap de què va al cinema, és a dir, per tant, ja coneixen els mecanismes habituals de narració. I, esclar, aquí ve el repte que hem d'explicar amb la mateixa intensitat com a mínim que explicaries en una pel·lícula a base de fer talls i portar l'espectador allà on t'interessa a tu cada moment sense que hi hagi tall. Per tant, és tu amb els actors i amb tota la situació que t'has de desplaçar per tot el territori en què passi l'acció per portar-lo allà on interessa en el d'edat. Evidentment, això, com que existeix un guió i sobre aquest guió en aquest cas m'imagino els dos creadors d'aquestes sobretot de l'adolescència parlant evidentment molt abans de començar de dir escolta, aviam, què hem de fer per lligar si aquest tio ara se'n va per aquest passadís i nosaltres ens hem deixat allà els companys al mig del passadís i ens anem amb ell estarem anant amb ell com a mínim el temps d'arribar perquè té un temps físic d'arribar fins a l'oficina on hi ha no sé què. Ara estic parlant d'alguna cosa sense recordar ben bé què passa. Bé, què vol dir? Que estarem durant pràcticament 45-50 segons viatjant amb aquest personatge seguint-lo i no passa res. L'estem simplement seguint. Això ho has de valorar molt abans de fer-ho perquè, esclar, el trencament possible del ritme és evident. És a dir, per culpa del dijous per la seqüència, pot ser que estiguis trencant el ritme general que la pel·lícula està agafant. Per tant, has de tenir molta més consciència permanentment de que en aquell moment no et pots prendre aquest luxe. En aquell moment pots tenir luxe de seguir amb silenci perquè no hi ha diàleg en aquest punt concret de... Ara no recordo el capítol ni recordo ja fa dies que l'he vist. Però no hi ha cap diàleg. Simplement és el seguiment d'aquest passatge perquè arribi a la propera situació que ens interessa que arribi. El mateix si és un sobrevolar el cas del dron, per exemple. En el moment que el dron se'n va d'una situació d'un cotxe, se'n va d'allà, vol a tota una zona molt llarga, un vol molt llarg per unes terres que no coneixem ni que no ens aporten aparentment massa res, fins que arriba a una situació determinada en què hi ha hagut un problema i que ens aturem, baixem a terra i veiem el problema que hi ha hagut allà. Clar, aquest vol que ha fet, aquests X minuts de vol, què aporten? Doncs segurament si està ben calculat tot són necessaris en aquell moment. Perdona. Clar, és que s'ha... Sí, vull dir que això és... s'ha de calcular molt bé perquè el que no es pot perdre és la unitat d'espai perquè si no confondrem l'espectador. No, unitat d'espai des de algú... Aquesta és quasi impossible de perdre. Realment, el que sí es pot perdre són moltes coses. La unitat d'espai és difícil perquè si ets sincer, tal com sembla ser adolescents es va fer realment en temps real i en pla seqüència tots els capítols de la sèrie, realment en cap moment hi ha trampa. Per tant, com que no hi ha trampa, difícilment no. El que és complicat és fer que dintre d'una... Quan estem acostumats a presentar la fragmentació en cinema afavoreix i ajuda excepte els actors a ajudar a tothom perquè en realitat el que fas al fragmentar és dir és que ens posem a la millor posició per veure just això que volem veure. És que no, estàvem en un pla tal però ara anirem a veure un pla que és just aquell en què podrem veure la suor de l'actor que li cau, com diu la frase... Clar, si això haguéssim fet en pla general no hauria servit. Per tant, això, l'únic que perd en aquest tema és l'actor. L'actor en el plano de seqüència s'assent novament, per això faig aquest salt quàntic, una altra vegada com si estigués fent teatre. És a dir, se sent que està vivint en directe encara que no hi hagi un públic en aquell moment no hi és, perdoneu, se sent com si realment estigués actuant teatralment. Per què? El nivell d'inclusió és un altre, tot canvia, però hi ha una continuïtat interpretativa absoluta. En aquest sentit és una de les coses positives que té la seqüència, que ens posa de banda una altra vegada l'actor de sempre. No aquest actor que es queixen molts dels actors de dir, home, és que és clara, no m'obligueu a recordar l'actor de Sinat té una habilitat molt gran que és la de recordar amb quin estat d'ànim, amb quina construcció mental es havia fet en aquell moment per aconseguir després, quan ha de fer el plano, sis dies més tard, recuperar aquell... Això és molt complicat i molts actors no m'aconsegueixen plenament i per tant se'ns en van a vegades els actors una mica de personatge per culpa d'això. Això és evident que això és un avantatge que té el pla-seqüència. Inconvenients? Molts. Una, que si no es medeix bé això que em deia abans, és a dir, home, ara hem de medir bé què hem de fer perquè no estiguem constantment fent llargs recorreguts per arribar a trobar no sé què perquè estarem trencant el ritme de la pel·lícula permanentment o de la sèrie. Cosa que no passa en cap moment a adolescència perquè està perfectament mesurada i perfectament medida. Ara, on més disfrutes, on és on més disfrutes en aquestes pel·lícules i en aquestes sèries? Doncs a les escenes en aquest cas, crec que és el capítol 3, l'escena en què la psicòloga i el nen tenen, el noi, tenen aquella trobada a dintre del reformatori. És a dir, aquella escena és pur, diràs, és pur teatre. No, no és pur teatre perquè la càmera es mou, la càmera es desplaça, el noi es mou, la noi a menys, però el noi s'aixeca, va d'un cantó a l'altre, el seguim, tornem a la taula, és a dir, anem, però, ostres, aquesta escena, com que hi ha unitat d'espai absoluta, és òbvia, perquè a més estan tancats per tot arreu, per unes vidrieres i estan com tancats d'una gàbia, és òbvi que allí estan allà dintre, eh? Llavors dius, i ara com sortiran? I quan surtin com s'ho muntarà? Clar, el que sap una mica de cinema fas pronòstics de com seguiran després per evitar tenir algun problema que es trobaran de sortir de qui surt primer. És a dir, és un món, llavors, virtuts i inconvenients. Clar, quan estàs veient aquestes sèries o aquestes pel·lícules que abans dèiem, doncs esclar, hi ha unes avantatges i uns inconvenients. La sensació, per exemple, del que dèiem ara, d'immersió i de tensió, es aconsegueix molt amb un pla a seqüència. Però esclar, estàs ficat al costat de l'actor vivint segon a segon el que està passant allà. Sí, la càmera són pràcticament els ulls de l'espectador. Exactament, d'alguna manera sí. O són els ulls d'algú que objectivament està veient allò. La pel·lícula que ens ocupa tant a la pel·lícula com en el cas de la sèrie que per ser és una càmera objectiva. Adolescents on la podem veure? Adolescents era a Filmin també. A Filmin, molt bé, molt bé. Llavors, l'altra cosa que... Clar, el que dèiem jo, el que dèiem jo aquí es torna a reproduir una mica allò que dèiem, que en el llenguatge cinematogràfic i teatral és on es retroben una altra vegada. És on es retroben. El qual no vol dir que els actors actuïn teatralment, sinó que la pròpia continuïtat, m'estic menjant el temps i pensava que m'arribaria. Doncs déu-n'hi-do. Falta un minut, realment? Sí, estem a l'últim. Deixem-ho en aquest punt. Deixem-ho en aquest punt. És a dir, passarem la propera d'allò, recordarem una mica això que hem dit molt ràpidament i passarem als problemes, a les limitacions que implica el Plano Seqüència. Molt bé. Escolteu, de manera urgent, no es perdeu una quinta portuguesa. Ah, sí que ho vas dir. una pel·lícula d'Avelina Prat que us recomanem amb quatre estrelles. Sí. Molt bé. Molt bé. La setmana que ve hi tornem. Bona nit. A reveure. Adeu. Bona nit. Les àvies i els avis són sàvies i savis.