Spielberg, cartellera i els jueus al cinema

Cinema sense condicions. La presència de nouvinguts i repetidors és un llaç. Irene Rigau és la consellera d'ensenyament. Aquelles comunitats... Gràcies. Bona nit. Com veieu, parlarem de l'Spielberg. Bona nit a tothom. Bona nit a tothom. Exacte, i tenim avui, a més a més, un convidat, ens honora amb la seva presència, en Sergi Grau, que ens parlarà justament de l'Spielberg. Tenim aquí al costat en Jaume, tenim la Carme, i darrere les vidres el control. Que no soc un expert de l'Spielberg. No sabem si t'agrada, no? Sabeu que t'agrada el cine, i al cine tot artista val la pena considerar-lo. Si no li agrada, el convençarem avui. Anava a dir una altra vegada Sergi Grau, però clar, si dic això, una altra vegada el Jaume, una altra vegada el Joan, una altra vegada la Carme, una altra vegada jo mateix. ja ho he dit, havia de dir alguna cosa per deixar-ho així una mica aquesta per cert, la música que ha sonat que efectivament és per ràpidament endevinar que parlem de la Spielberg, una de les pel·lícules per mi més detestables del segle XX començo bé, començo bé sí que provoca, estàs provocada avui quina és la última? Ah, jo no sé, jo he vist una. Ah, o sigui, el de Sable és una que no saps qui és. Sí, és que jo faig així, les meves opinions. A mi m'encanta. Home, la música és brutal, eh? És a dir, s'ha de reconèixer que la música té una força... Bueno, és un dels grans mestres, clar, del sinfonisme cinematogràfic, el John William, i això és innegable. No, no, i penso que la música... Sabeu que a la Spielberg li deu molt al John William. Sí, sí, és veritat, és veritat. Doncs vinga, però no comencem per la Spielberg. No, anem a fer, com sempre, tres parts. En una primera part parlaríem de les pel·lícules que estan, diríem, en cartellera, que penso que pels oïdors, això va bé per saber quines ens semblen que podrien ser interessant de veure i saben que les poden veure perquè les tenen en cartellera. Una segona part, si voleu, d'aquesta primera part podria ser parlar de les previsibles estrenes que en pocs dies es faran. La segona part, com hem dit, ens honorava la seva presència el senyor Sergi Grau, que ens parlarà de l'Spielberg. I l'última part tenim aquí a la nostra esquerra... Va tan ben vestit avui que, clar, el senyor... La corbata és una cosa... Sempre impressiona, sempre impressiona. Ja el veureu a la foto, ja. I aleshores, a la tercera part, la Carme ens parlarà del tema jueu al cinema i amb això completarem aquest dimarts de cinema sense condicions. Tornarem a parlar de pie de pàgina? Bueno, tu ens provoques... El meu tema no era ben bé el tema jueu, sinó els jueus al cinema. Bueno, doncs els jueus al cinema. No és tan bé el mateix. Com que vam posar el títol aquest, jo m'he limitat a dir el que hi havia en la programació, que era aquesta, el títol. Ah, d'acord. Però potser després o vas canviar o ho vas matisar o no ens ho vas dir. Si vols que digui, com em sol passar, no me'n recordava que l'havia proposat i quan em vas dir que estava a la llista sí que vaig recordar que l'havia proposat però no me'n recordava amb quina intenció. Ja, ja, ja. I per tant he fet el que... Bueno, no us dic, passa res. Serà molt interessant el que ens diràs, segur, segur, segur. Aleshores, jo començaria per aquesta primera part, que us sembla bé, de dir quines pel·lícules estan fent en aquest moment, que més o menys hem vist i que més o menys podem parlar-ne perquè els veïdors puguin anar-les a veure, o puguin comentar-les, o puguin comparar amb les seves opinions. Saps allò que diuen tal pare tal fill? Saps que xisteix una pel·lícula com aquesta? Home, jo l'he vista. I em voldria parlar també una mica si és que l'has vista tu també. Jo també l'he vista. Sí? Doncs comença a parlar tu. Que està bé. Està molt bé, està molt bé. És curiós que és una pel·lícula japonesa que toca un tema exactament igual, bueno, no exactament igual, toca el tema de la família igual que el que vam discutir la setmana passada, que era una família de Tòquio, simplement que la diferència fonamental és la família, el tema és la família. El que passa que, mentre una família de Tòquio era la gent gran, els grans que es relacionen amb els fills, també hi ha adults, aquí és la mateixa problemàtica, però dels pares amb uns infants de 6 anys. però la problemàtica és la mateixa problemàtica de la família explica el que t'ha semblat si no recordo malament el director el director mític per mi de Nadie Sabe sempre que es trena una pel·lícula i sempre que es parla jo m'inclino davant d'aquest home aquest és un home que aparentment sí que podries tenir la sensació que és com força conservador en definitiva El que ell parla és de les problemàtiques dels fills quan els pares no s'avenen o no fan una tasca de pares com en el sentit més clàssic de la paraula, que és el que trobaríem. O quan no hi són directament, que és el que passa a Nadie Sabe. Nadie Sabe desapareix, la mare. Exactament. Sí, sí, per aquí va la cosa. Bueno, és un senyor que tu no sé si te'ls recordes que ja ens en vas parlar, perquè tu vas recomanar Still Walking, Still Walking és una pel·lícula que m'agrada molt aquesta pel·lícula. És una pel·lícula del mateix... Jo confesso també que n'hem vist Still Walking i aquesta. Però Still Walking és una pel·lícula americana, llavors. No, és una pel·lícula japonesa del mateix director i que va... De què anava això? Sí, tu em vas parlar, jo l'havia vista també al principi i no me n'en recordava. També el tema familiar és una família que em sembla que es troben a l'estiu, doncs tota la família es troba, llavors per commemorar que em sembla que un dels germans o no sé qui és a mort, i aleshores tota la problemàtica que hi ha, que acaba amb un cementiri. Nosaltres recordes que al final hi ha una imatge molt contundent d'un cementiri. Jo és l'única que he vist d'ell i recordo que em va agradar molt. Em sembla que no n'he vist cap, eh? És l'única que he vist d'ell. Per tant, no conec aquesta que diu ell del Nadia Sari. No, jo tampoc. No la sé. Jo sí que l'he vist, sí. I aquesta, que és la que acabeu de veure... Aquesta va en el següent. Penso que és interessant. Segurament, si l'haguéssim de comparar des del meu punt de vista amb la que vam comentar la setmana passada, la història de Tòquio, jo em quedaria en una història de Tòquio, però és francament interessant. I a més es nota que als japonesos d'alguna manera els preocupa el tema familiar, perquè si no, no hi hauria aquesta constant que es repeteixen molts directors. El tema va d'un error hospitalari, en el sentit que s'equivoquen, fan un intercanvi de nanos, i l'hospital descobreix, quan els nanos tenen respectivament sis anys cadascun... No us diguis com acaba. No explicaré com acaba, que l'altre dia em vaig equivocar i vaig dir que no ho faré més. Jo sí que vull saber-ho. Sí, doncs no ho explicaré. Fora de micro. Fora de micro t'ho explicaré, a l'orella, que no ho senti ningú. Exacte, va. Aleshores, hi ha un error hospitalari, llavors els convoquen, la família viu en pau, no té cap problema, de cop volta els convoquen. Home, sí que tenen problemes, tots dos. Bueno, un problema en el sentit que és una família aparentment sense problemes, diem-ho d'aquesta manera. Això sí. I aleshores resulta que els criden i, clar, se'ls planteja el tema que a l'hospital Els hi diu que han de fer l'intercanvi. Probablement el fill que teniu i heu educat no és el vostre fill. Aquesta és la problemàtica del plantejament. I aquí comença. Ens posem en contacte amb l'altra família que també ha educat un fill que no és seu. I a veure què passa. I això és el que planteja. No em sorprèn perquè el món japonès és molt tradicionalista i molt agafat a les tradicions. I llavors la cosa de les sagues i l'emperador i aquest tipus de... de món que per nosaltres és una mica sorprenent perquè en canvi és un país molt desenvolupat és un país de contrastos amb la solemnitat d'aquesta tradició mil·lenària i l'ultramodernitat per tant no em sorprèn aquestes temàtiques el que passa és que el tema com deia molt bé el Jaume és la problemàtica de dir què és més important o què pesa més o què haig d'escollir jo Una, la convivència, és a dir, què és el que fa que les persones... Què fa que s'estimi? Sí, és la convivència o és la sang. I clar, aleshores representa que en alguna mesura algun dels vells, els grans, doncs van per la sang, no?, diríem, i en canvi la pel·lícula, en el fons diries que, suposo que des del punt de vista japonès, és una mica, diríem, crítica amb aquesta idea perquè planteja altres temes, no? La pel·lícula l'enriqueix el fet que, com deia el Jaume, després veiem que són dues famílies diferents, una família benestant, amb un pare emprenedor, amb un pare que tot el dia està preocupat pel negoci, etcètera, i per tant es cuida molt poc del seu fill. I que té la seva dona a casa seva. Sí, i que té la seva cadascuna per a treballar. I que la té perquè, esclar, la dona que només està a casa seva és que l'altra li té a casa seva, no? cosa molt diferent en l'altre matrimoni i l'altre matrimoni és un matrimoni de classe més baixa que aparentment el pare no té l'intel·ligència que té l'altre que és molt més brillant però en el fons li interessen molt més les criatures ja en tenen dues i aquest seria el tercer és un xitxarelo, no t'enganys què vols dir un xitxarelo? ja l'ha desprestigiat un pamplines el segon però en el fons en algunes coses és superior a l'altre pare en el sentit que ell com a pare s'estima les criatures i dedica molt de temps les mares són coincidents aquest joc és molt interessant la pel·lícula és interessant Ja he dit que per mi potser no tan interessant com la de la setmana passada o la de l'Ozo, però en el fons és una pel·lícula... És una escena així també clàssica, reposada... Sí, sí, és una mica el mateix estil, o sigui, no dona la sensació que seria, doncs, podria ser també de l'altre director, no? És a dir... Sí, podria ser perfectament, doncs, una cosa així, i bueno... Bé. A mi m'ha fet pensar, en algun moment determinat, no sé si recordeu-vos, el dret és una polèmica que es va establir, almenys en alguns cercles, quan aquí cap a l'any 84, em sembla, es va estrenar París, Texas, del Wim Wenders. No sé si recordeu com acaba la pel·lícula, que representa que la pel·lícula és un senyor que va pel desert, aquesta és tan clàssica que es pot dir que es va explicar que va pel desert i va pel desert i resulta que és un senyor que és amnèsic no sap què fa pel desert que està constantment caminant fins que un moment recupera la memòria i retorna el seu germà que el germà s'ha quedat amb el seu fill I resulta que va buscar la seva dona, que és en un bordell, etcètera, i es planteja la mateixa problemàtica. És a dir, què s'ha de fer? Quedar el nano, que és la polèmica que hi va haver en el seu moment, el nano s'ha de quedar amb la mare, diríem que potser no s'encarregarà d'aquest nano perquè és la seva mare real, o s'ha de quedar amb la família que l'ha educat? Deixo simplement això perquè és una cosa que va passar ja en el seu moment de discutir un mateix tema. I com acaba, dieu? Paris-Texas? Havíem quedat, havíem quedat. De totes maneres, jo penso que... No acaba igual aquesta que la de Paris-Texas. De més per no dir-ho. Ja tenim una pista. De totes maneres, jo penso que en temes de relacions de fills d'una persona o d'una altra i de comparacions i de gravis fins i tot d'aquest estil i de maneres de funcionar a partir de barbaritats que poden passar a la vida, penso que la pel·lícula definitiva la van fer els germans d'Arden. que és la pel·lícula que es diu El fill o Els fills en realitat seria allò és impecable aquesta té més matisos té més coses en canvi aquella és unidirecció és allò de jo t'accepto com a fill jo no he vist aquesta però pel que plantegeu aquesta és una cosa més ampla més complexa i que, en definitiva, et provoca un replantejament sobre la realitat aquesta de les separacions i si això... I les adopcions, fins i tot, perquè, esclar, les adopcions s'estanien en aquesta línia, no? Sí, sí, molt bé, molt bé. Us heu fixat que aquest costum o aquesta tradició ja d'invitar els espòilers és una mena de censura? Bé, m'ha fet gràcia amb el Wikipedia, que no em semblava ja fixar mai que hi havia, després de parlar d'un director, en aquest cas del Coreda, del que estem parlant, doncs hi ha una sèrie com de coincidències. Diu, ve a set ambient. Llavors, com a ve a set ambient, el primer que surt és Albert Serra. M'ha resultat curiós, no? Qui surt? L'Albert Serra. L'Albert Serra, l'Alexandre Sokurov, aquest director rus, l'ha pitjat Pong Berasetakul, si recordeu aquell director de l'oncle Ongli, l'oncle Bumi i les vides passades, i l'Isaqui Lacuesta, vull dir, és una cosa curiosa, no? Bueno, perquè, clar, associant directors així, autors... D'un cert prestigi. D'un cert prestigi. I se suposa que d'algun tipus de coincidència... Espectadors del cinema verdi... Sí, sí. El Spielberg no estarà aquí. De bona part. No pateixis. No, oi que no? Això que és més bo que tots els que he dit. És més bobi. El tenim tota l'estona a l'Spielberg, amb la música de fons, que de vegades és sorprenent perquè estem parlant d'un altre tema i de cop sentireu la música de Tiburon, per exemple. La Carme em sembla que ha vist una cosa que es diu sèptima, no? Sèptimo. És una pel·lícula espanyola. També l'estan fent ara. Sí, l'estan fent ara, del Pachi Amezcua. Jo no vaig veure la 25 Aquilates. Jo no la vaig veure. Aquesta és la segona pel·lícula d'ell. No l'he vista tampoc. La fan... Que això salva la pel·lícula, sobretot els intèrprets, perquè són el Darín i la Belén... Rueda. A veure, és una pel·lícula de... us puc dir l'inici. No ens ho expliquis al final. No, no penso fer-ho. Ho intentaré no fer, vaja. És esgotador, això, eh? És que ho faig perquè... No, no, no. No explicar-ho, sinó el tema aquest del... Deixem-ho. A veure, us explico. És una parella que estan separats i el pare ve a buscar els nanos que estan amb la mare i cada dia que els porta a l'escola fan el joc que ell baixa amb ascensor i els nanos baixen corrents. La mare no vol... Ah, tu l'has vista? Sí, l'he vista, l'he vista. Ja vaig comentar una miqueta. Bueno, sobretot una cosa, però bueno, acaba, acaba i després... I llavors, a veure qui arriba primer, i aquesta és l'anici de la pel·lícula. I de cop. I de cop, quan el pare... Sí, sí, sí, no, perquè a més el començament és el millor de la pel·lícula, pel meu modo, a veure. El pare baixa a baix i quan arriba a baix els nanos no hi són. I llavors és la història de la recerca dels nanos. La pressa que ell té per arribar a la feina. La premissa se sembla la de prisioneros, no? Prisioneros... Sí, això em sembla que ho van comentar en el seu moment. Crec que quan ja la vas comentar estaves tu, em sembla, en el programa, Sergi, i em sembla on sona, o no sé. Jo no l'hi he vist prisioneros, ni una i l'altra, ni l'hi he vist cap de les dues. Però per l'argument sí que diria que és el mateix. La idea està bé, passa a Buenos Aires, la idea està bé, el Ricardo Darín i la Belén Ruida ho fan molt bé, molt bé, perquè composen molt bé els personatges, i la història té una certa gràcia però res més res més perquè he trobat que el guió la càmera és bona la càmera en canvi és bona sí? quina marca és? el moviment de càmera i el joc dels primers planos i els planos de l'escala des de dalt, des de baix tot això té una mica de gràcia per dir-li en positiu però és un thriller, això és un drama sí, sí I què passa? Que la idea pot ser bona, però és molt poc elaborada. Llavors, amb mans del Hitchcock o amb mans d'algú inconsistent, això ho hauria elaborat molt millor. És fluixa de guió i fluixa d'elaboració. És pel bloc gros, vull dir que és poc polida. Hi hauria mil coses d'afinar-ho i de portar-te, de conduir-te per on tu no vols i fer-te sí, però no, però no, però sí, este parece sí, aquell sembla que no. Està feta d'una manera una mica barruera. I és barruera. És una pel·lícula barruera tota ella. A mi el que em va plantejar... Senzillament tota ella. I és una pena perquè, en canvi, el joc que proposa podria tenir gràcia si s'esmercés en la complexitat, que no s'hi esmerça gens. a mi el que em va plantejar aquesta pel·lícula és un tema que no té res a veure en principi ni amb la crítica de la pel·lícula ni amb res similar sinó que quan vaig veure cap al final els títols de crèdit les diferents institucions que havien posat diners doncs va haver una en concret que vaig dir vols dir que si jo sé abans d'haver una pel·lícula quines institucions posen diners, aporten per tant també després cobraran del que jo els pagui Llavors potser seria una manera de decidir si vaig veure una pel·lícula. No diré a quina institució em refereixo, però em va sobtar. Però va haver-hi una en concret que t'ho dius. Jo no estic d'acord amb el que fa aquesta institució en el medi radiofònic, en el medi televisiu, etc. Llavors em va passar una miqueta com allò d'Aissenda, que si marques una creu o una altra, que pots decidir a qui potser no m'havia plantejat mai en termes cinematogràfics però potser sí que hauríem de mirar hauríem de mirar-ho abans d'anar a veure la pel·lícula qui financia a qui li estic donant jo diners a la pel·lícula és una cosa que quan mireu ara no ho direm en directe perquè tampoc no crec que calgui fer sang i fetge tot i així jo el que sí que dic és que la pel·lícula pots passar una estona no ho descarto però és una pel·lícula que hauria pogut donar molt més de si i no ho dona i és una pel·lícula Poqueta cosa. Sí, sí. Estem d'acord. Podríem entrar ja amb l'Spilver, eh? Estava pensant una cosa. Si no us importa, com que jo el que havia pensat no era tant el tema jueu al cine, sinó els jueus al cine, en canvi va bé després per empalmar l'Spilver. I no és massa allà el que jo proposo. Jo proposava de dues maneres abans d'arribar a això, d'explicar, primera, acabar d'explicar pels luïdors quines són les pel·lícules que estan fent en aquella moment, que sigui molt de pressa, Nosaltres aquest matí n'hem vist una que l'estrenen el dia 13, d'aquí dues setmanes i que val dir la pena també de les prestrenes començar a parlar. I jo en puc parlar de dos més que n'estrenen el divendres. Però ràpidament, molt ràpidament. Llavors, primera, la que ja estan fent ara i que val la pena de veure o és interessant de veure, és una pel·lícula de l'Albert Soler, que suposo que sabeu que és el fill del Jordi Soler Tura, que es va fer famós amb el Bucarest, La memòria perduda... que era Goya el millor documental del moment, no sé si és del 2009 o del 2009, de quan és, i que, com sabeu tots, reflectia la seva pròpia vida, perquè ell va néixer també a Buquerès, i la vida del seu pare, que un senyor exiliat, etcètera, etcètera. Ara tenc cartellera, la setmana passada, una cosa que es diu Els records glaçats, i és la història de la Josefina Castellbí, que és una oceanògrafa catalana de l'Antàrtida, que el 1985 era estrejada amb un professor que és Antoni Ballester, quan ja fa uns anys que estan allà amb aquesta expedició a la Vallestet té un ictus i ella es fa càrrec durant deu anys o més de la direcció d'aquesta expedició espanyola de l'Antàrtida. Després de jubilar-se, es veu que ja fa quasi 20 anys, perquè no té quasi 80 anys, després de jubilar-se, feia 20 anys que està jubilada, va entrar en contacte amb l'Albert Soler li va proporcionar una enorme quantitat de material filmat a l'Antàrtida i llavors el Soler veient l'interès que tenia ella la motivació que tenia ella per ella és com un paradís perdut ella inclús volia tornar allà i l'ocasió que li presenta l'Albert, el director d'aquest documental és tornem allà, ens ensenyes tot el que tu has viscut i de passada barregem les imatges que ja tenim Llavors, potser la part més interessant és a partir del moment que marxen fora, que se'n van cap a l'Antàrtida, com els van mostrant, ensenyant les coses que ell ha treballat o que ha descobert, i la pel·lícula es converteix en una cosa, sobretot aquesta segona part, molt interessant, però és un documental, no és una pel·lícula de ficció. Però penso que ja que està en cartellera vol dir la pena, doncs, d'esmentar. I on es pot veure aquesta pel·lícula, ho saps? Perquè... No ho sé, no ho he mirat. Estic buscant i no es costa trobar-la. Em sembla que el Moderno, però ho hem de comprovar. No ho sé, el cine Moderno, diu. Crec que sí. Quin cinema és aquest? Ah, a Barcelona el cine que es diu Moderno. Ah, sí? Es diu així, un cinema. En el Melies no hi és, i en l'altre Maldà tampoc. Llavors això és... I el Bolitxe tampoc. i el bolitxe no crec jo no ho he mirat jo sé que estava en cartell perquè n'han parlat així doncs aquests dies es va estrenar aquest divendres passat però ara no la trobo però bueno ja aniré buscant ja us ho diré jo llavors jo li demanaria quasi al nostre convidat d'avui que ens parlés una mica de la pel·lícula que aquest matí hem vist. Sí, 12 años de esclavitud, és una pel·lícula que està, m'imagino, cridada a estar amb Gravity i Capitan Phillips, potser altres pel·lícules a la terna dels Oscars, al mes de febrer. És un drama, un mal drama, de fet, que explica la història d'un... s'ubica a mitjans del segle XIX als Estats Units... d'un ciutadà negre del nord, de Washington, em sembla que hi havia, o del nord. Saratoga. Sí. Saratoga. Que és segrestat i traslladat als camps del sud a treballar com a esclau. I el fan esclau. Ell era lliure i el fan mateixa no esclau. Llavors, bueno, doncs explica el director, l'Steve McQueen, aprofita per parlar una mica sobre, entrant al tema de l'espinosa realitat històrica, que se n'ha parlat molt, però segurament mai s'han acabat de parlar prou, en el cinema americà almenys, no? I a mi m'ha semblat una pel·lícula molt poderosa. L'Steve McQueen, no sé si la coneixeu, és un director que ha fet dues pel·lícules que es diuen Hunger, sobre la ira, sobre una vaga de fam de la ira a les presons, i Shame. Shame, sí. Són dues pel·lícules per mi molt potents, molt líriques, molt expressives. I a 12 anys d'esclavitud, ell és britànic, és la seva primera pel·lícula americana d'indústria. I val la pena dir que és negre. És negre, és negre. Per tant, ell se sent reflectit, identificat amb el que està explicant. Aquí, com que és la seva primera pel·lícula americana, s'evidencia una tensió entre les seves apetències expressives, determinats continguts al plano poc convencional realment, i una narració convencional, la narració de l'esclavatge, té els seus llocs comuns, no es pot negar, Però l'home, les imatges són tan poderoses i el to està reposat, les interpretacions estan molt treballades, la posada en escena és molt meticulosa, molt brillant. És una pel·lícula molt intensa i que la recomano. Molt bé. Tindria algun punt de contacte amb l'Always d'Estilbert? Amb l'Always no, amb el color purpura vols dir. sí, però hi ha l'altra de l'Spielberg Always era d'un aviador que es moria i tornava al cel ara ho estic confonent amb un altre de l'Spielberg també l'any passat teníem el Django Desencadenador sí, el Django Desencadenador seria més més a prop d'aquesta temàtica era el mateix escenari diríem i per últim per passar a aquesta banda allà podríem parlar de dues pel·lícules que es trenen ràpidament dos pel·lícules que es trenen aquest divendres Una és una pel·lícula mexicana que dibuixa la realitat social de Latinoamèrica, en particular d'uns dos nanos adolescents joves que estan a Mèxic i intenten passar la frontera dels Estats Units. Es diu La jaula humana, i és la primera pel·lícula d'un director que va néixer a Espanya però que viu des de fa uns quants anys a Mèxic, es diu Diego Quemada Díez. És una pel·lícula dura, realista, compromesa, tràgica, però amb unes imatges esplèndides perquè està francament molt ben filmada i té molta força. Com se diu la pel·lícula? Es diu La jaula humana. Ara què dius això? Realment al cinema mexicà estan arribant coses, perquè va arribar fa un parell de setmanes la pel·lícula Eli, de la Mati Escalante, que és un director també barceloní. Aquest que tu dius és un director burgalès de Burgos, que va anar a treballar allà. I que va estar treballant aquí a Barcelona, en aquests... allà vas anar, doncs, a Amèrica. I jo aprofito per recomanar-vos una experiència que a mi se'm va ocórrer portar a terme divendres passat i que va ser sorprenent i que encara estic païnt perquè vaig anar a veure l'última pel·lícula de Ridley Scott, la de Concelot. Sí, sí, sí. I després d'aquesta, just després, vaig anar a veure Eli, la pel·lícula que us deia de la mateixa Alante. La quantitat de coincidències que tenen una i una altra, temàticament, per l'ambientació que tenen en el lloc on estan situats, que és allò, la frontera entre Mèxic i Estats Units, en el món de la droga, amb la realitat social que et planteja, amb la brutalitat extrema, sense límits, que surt tant a una com a una altra... no sé, ja dic, encara estic veient com pot ser que dues pel·lícules diametralment oposades, en principi, una feta per un lloc i parlin de temes tan coincidents, tot i que en realitat el tema no és el mateix, perquè la del Ridley Scott seria, més aviat, el tema és l'avarícia i el que porta a terme això i el que té a la avarícia pot ser més despietat que ningú i llavors portar a terme les accions més brutals i imaginables i sense cap mena de problema. I l'altra, en canvi, la d'Eli, la mexicana, en realitat és la lluita per la supervivència. La lluita d'una sèrie de gent que viu en un entorn rural més aviat, en petites cabanes, en petits llocs, i que en un determinat el rodet de les institucions, de l'exèrcit, de tot, pot passar per sobre seu, sense cap mena de contemplacions. Entrant a casa seva, començant a disparar, segrestant a tothom... i hi ha un moment, hi ha unes escenes d'una brutalitat, també d'una delicadesa enorme, perquè és un cinema com el que tu deies, ni més ni menys, vull dir, tal com tu has descrit, la pel·lícula aquesta, doncs aquesta és igual, és delicat, sossegat, però al mateix temps brutal, brutal, absolutament. Aquesta ha guanyat molts premis, vull dir, concretament, ha participat a moltíssims festivals i podríem destacar que ha guanyat un premi a Cannes, no m'agrada quin premi és, I li donen també el premi al Gilo Pontecor. Bueno, aquí està la sinopsis i tot el rotllo i el que expliquen. I, bueno, l'aprenent de premi. Ha participat en el Premio del Jurado Mejor Operativa de Lima, Premio a Mejor Pel·lícula de Sant Petersburgo, Premio a Mejor Pel·lícula de Zurich, Premio a Mejor Director, Mejor Pel·lícula de la República Dominicana. I, a més, a Canç va guanyar Premio al Cierto Talento de la secció, a cierta mirada del reparto completo, perquè el repartiment realment és excel·lent. I a Matt Escalante, que és el director d'Eli, va guanyar el premi, el millor director també a Cança, l'última edició de Cança. Sembla que tot estigui aquí. És curiós, no deixa de ser una cosa curiosa, i en realitat, és una pel·lícula que no m'estanyaria que... Aviam, és una pel·lícula molt dura, és a dir, tot i que hi ha tot això, és un moment determinat que... I suposo que és una problemàtica la de la frontera. Aquest matí parlàvem amb una persona que és del Perú que em deia que una amiga seva havia estat allà a la frontera mexicana i em deia, és que és una cosa inimaginable. Aquí ens queixem quan algú fa un atemptat o això que està passant ara a Melilla o quan han de saltar. Diuen allà, els americans els pelen a la gent que vol passar, els maten, sense manies, i aquí no passa res. És a dir, no... Per tant, estem en un món una mica diferent. La segona pel·lícula i última, ja acabo, que estrena també aquest divendres, és una pel·lícula curiosíssima, que ha tingut encara més premis que aquesta que estem esmentant ara, que es diu La gran belleza del Paolo Sorrentino, Jo confesso que no coneixia absolutament res d'aquest director, si algú ha vist alguna... És italià, és italià, és italià. Sorrentino, ja vull dir la paraula. Sorrentino. Sí, el que un nom sí que n'és, però... Jo no sé si algú ha vist una cosa que es diu... No, no, és italià, les conseqüències de l'amor, que jo no he vist, el divo tampoc l'he vist, i una altra cosa que es diu un lugar donde quedar-se, que aquesta l'ha vist més gent. No, jo he estat mirant la filmografia del... Però cap d'aquestes l'he vist. Ningú l'ha vist? Jo no l'he vist, jo no l'he vist. No és un lugar en el mundo. No, no, no. No, no, no, ja ho sé, ja ho sé. Diuen que la crítica que estava a Cants va pensar inicialment que aquesta és la pel·lícula que guanyaria el festival de Cants, la Palma d'Or. Ja sabeu que va guanyar la vida d'Adel, però que en realitat tothom es pensava que seria aquesta. Aleshores, la pel·lícula sembla una còpia o una adaptació de la Dolce Vita del Fellini, perquè representa que és un senyor, un periodista que va per Roma, el que feia el Marcelo Mastroianni, més o menys, en la mateixa pel·lícula. Llavors ja es mostra la noblesa de Cadent, els arribistes, els polítics, els criminals de l'alto vuelo... els periodistes, els actors, tot en una barreja, en unes festes, en unes viles impressionants... Però dels anys... Ara, ara, es representa que és actualment... Berlusconi, eh? És un Berlusconi, això. Bueno, en cap moment hi ha una referència... Li costarà molt a l'Spielberg sobre sortir avui amb aquest nivell de cinema que hi ha. Tu la recomanes? A veure, jo diria el següent. El Jaume també l'ha vista. Tu l'has vist? No, jo diria el següent. A mi, per exemple, m'agrada molt fer llini. Però m'agrada molt Amarcor, Fellini-Roma, m'agrada molt Estrada, m'agrada molt moltes coses. No tant amb els innocents. Eh? No tant els innocents, per exemple. No tant, els innocents és de Fellini? Sí, home, és la primera, i Vitelloni. Ah, sí, perdona, Vitelloni. Perdona. No, el que no m'agrada... No, els inútils, eren els inútils. El innocent era del... Ja ho deia ell bé, no? Sí. El que passa és que a mi confesso que en el seu moment la Dolce Vita no va ser de les millors pel·lícules que m'han agradat, perquè com que pintava justament aquesta societat més o menys decadent, desencantada, irònica, que se'm fot de tot i que no creu en res i tot això, doncs jo no he acabat xerrar d'entrada. I aquí a mi ha passat una mica el mateix. El que passa és que, confesso, que la pel·lícula està brillantment feta, és a dir, ja dic que van estar dubtant de si premiam en aquesta o la vida d'Adel, i per tant és una pel·lícula que suposo que se'n parlarà. És una pel·lícula d'aquelles que hi haurà el millor baralla de crítics, però confeges que quan vas tornar a veure la Dolce Vita vas veure que era una obra mestra del cine, no? Perquè la Dolce Vita és una pel·lícula monumental. Quan la vegi amb el seu fill llavors ja... El Pelini en té tantes bones que tampoc no ens barallarien Jo a l'estrada Deixem-ho aquí Podem passar ja si voleu Com que només faré un flash Jo havia pensat Els jueus al cinema El que jo sugeria Com a tema Cortet els jueus és un poble sorprenent que no té estat fins al 1948 però que té una història que és impossible no parlar amb tota la història d'ells sempre en alguna manera i d'alguna forma sempre surten és una cosa molt curiosa perquè sempre m'ha sorprès a mi aquest aspecte dels jueus Bé, com que jo estava parlant del cinema, em deia... I en quin aspecte entren en el cinema, i específicament en el cinema americà? Les migracions dels jueus són llargues, després de la Inquisició, que ja se'n van anar d'Europa. Després, el 18 i el 19, marxa moltíssima gent de l'imperi austrohúngar i russos. i després de la guerra, després de la primera guerra, molts, i després de la segona guerra, també. Per tant, Estats Units té un gruix importantíssim de jueus que són una barreja. La immigració americana està feta de força de treball i després de força intel·lectual gratis. I per tant van tenir músics, intel·lectuals i científics a un preu relativament barat. I per tant va fer que als Estats Units es convertís en una potència importantíssima de riquesa, però a més... de... Cultural. Exacte. Cultural i... Intel·lectual i científica. Amb tots els camps, amb tots els camps. Home, només pensar que Marx, Einstein i Freud són jueus, no necessàriament amb la situació que tu dius d'haver marxat, però... No, però és que també l'Ils Bohr, per dir-ho concretament. Per exemple, o el Woody Allen. Sí, i l'Einstein. Però, bueno, el Gershwin també. A veure... Biemetre Goldwin-Meyers. Jo anava a parlar que la gran potència jueva en el cinema, curiosament, la més important és la de productores. I tant. I llavors jo deia, la Warner Bros., la Twenty Century Force, la Metro-Waldis-Meyer, la Columbia, la Universal i la Paramount, totes estan en mans de jueus, totes. I Walt Disney... Sí, però vols dir que en són conscients, ells, entre ells, s'ajuden? Sí, sí, el món jueu és d'una potència, que si tu és jueu i entres amb ells... Fan com un lobby entre ells, sí? És un lobby. Un ser lobby segurament sí Jo crec que no Aquest és el problema Jo crec que hi ha diversos lobbies Exacte, això és una altra cosa Sí que és veritat que hi ha lobbies No, és una altra cosa Hi ha un lobby del món conservador I un lobby del món avançat Això sí que ho tenen Però que són uns lobbies de moltíssim Home, el Soros és jueu I és un tipus de personatge I el Goldsmith per exemple Vull dir que Són un lobby perquè decideixen la política exterior nord-americana a Israel, per exemple. El Grispan, el del diner de la Federal d'Estats Units, la Reserva Federal d'Estats Units era... estan a punts de poder fonamentals però com que parlàvem de cinema tot el cinema que veiem des de fa dècades fa molts anys és de provinència de diner jueu ja m'ho sospita però inclús una cosa curiosa per exemple el Walt Disney i de Hollywood i de Majors el Walt Disney que era anti-jueu va vendre l'empresa al George Roth, que és el de la... és d'una de les productores, no me'n recordo... 20 Centrifons. Escolta, jo ho deia perquè precisament... A veure, com va anar allò? Jo sé que hi havia una empresa que era una d'això, una fàbrica de cotxes, una marca de cotxes que li van dir... en l'època, que em sembla que era sobre els anys 60, va dir, mira, et pots situar en tot el territori espanyol, allà en vulguis, menys a Catalunya. Ah, sí? I la tenim aquí. Per això deia que... Sí? No ho sé. Jaume va intentar marxar, perquè ha de marxar. Si voleu, posem una miqueta, un segon de música i el permetem que surti, perquè té altres compromisos. I ara continuem parlant del cinema del Montjoel. Molt bé. Quedes d'on, Jaume? Quedes amb nosaltres? No, només un minut. Vull veure com arrenca això i... Em deixeu dir uns quants actors. Uns quants directors. Sí. Hi ha una llista, però en tot cas us dic uns quants. El Woody Allen, l'Estani Kubrick, el Mel Brooks, el Fritz Lang, el Roman Polanski, el Sintel Polak, el Billy Wilder, el Jim Adams, el Darren Aranowski, molts més, però els Ethan... Uns quants grans mestres del cinema. Sí, exacte. Els Cohen, el Cúcor, el George Cúcor... el Stanley Kramer, el Lubitsch, el Sidney Lumet, el Mark Amankiewicz, el Max Ofus, l'Oto Preminger, el Martin Reed, molts més, encara, el Robert Weiss, el William Wheeler, el Fred Sinemann... I d'actors, el Gary Grant, la Winona Ryder, la Natalie Portman, el Jerry Lewis, el Harrison Ford... No ho sabia, no ho sabia. Sí, el Harrison Ford, sí, sí. La Natalie Wood, el Paul Newman, Lawrence Harvey, el Woody Allen, el Dustin Hoffman, el Kirk Douglas... La Cridula ja jogueu? Sí, no? No veus el nas que té? Sí, sí. El Sylvester Stallone. Què dius ara? No has pensat a l'Spielberg, oi? El Michael Douglas. M'ha la deixat a mi. La James Haywood. La Debra Wagner, l'Edward H. Robinson, la Lauren Buckle, el Duran Ferrebrans, el Toni Curtis, la Sara Bernard, els... el Melbrook el Paul Newman no acabaríem mai només era aquesta introducció per tant el Harrison Ford sí, anem a veure no sé què hem de fer parlar una mica podem abordar-ho de moltes maneres com tu vulguis, tu digue'ns com vols que ho abordem Podem parlar de l'Spielberg citant una mica les seves aportacions o podem començar fent la polèmica. Quines aportacions, va? L'Spielberg és un director, per presentar-lo ràpidament, tot i que no mereix que se'l presenti perquè ja tothom ho sap. Tothom el coneix. És un director que neix de la generació, l'última generació durada de Hollywood, del neo-Hollywood dels anys 70, amb els seus companys Francis Ford Coppola... Martin Scorsese, Brian De Palma, Halashby... George Lucas. George Lucas, exacte. Que als anys 70, diguéssim, es reinventa i fa que es reinventi la indústria amb pericoles com El diablo sobre ruedas, que és un telefilme que es converteix en una pel·lícula de molt èxit... tiburons, sobretot, aquesta pericolamista que ell era en el seu moment, i en cuentos en la tercera fase. Llavors, amb això i amb l'Indiana Jones que inventa la dècada següent, els gèneres considerats menors pel prejudici clàssic de la indústria, ell els dona una pàtina de gran espectacle i grans mitjans... i gran èxit, el qual jo crec que aquí està el kit del qual per molts a l'Spielberg el tenen creuat, és a dir, a l'Spielberg molta gent el té creuat des de l'època que es va convertir en el rei Midas de Hollywood, que és una cosa que no li hem perdonat mai, jo crec. Traïdor a la sèrie B, diguéssim. Jo crec que no, jo crec que tot el contrari. Jo crec que la farra vi fa, el que passa és que amb grans pressupostos, però no ho té a dir. No, però el que els crítics poden dir, vull dir... No, perquè la sèrie era una cosa industrial que en aquells anys ja no existia. De fet, l'Espilberg emergeix en un paisatge industrial d'absoluta crisi d'estudis que reinventa ell, el Coppola també, el que passa és que el Coppola després va anar per uns altres camins, però la sèrie B era dels anys 40-50, estava esgotat el concepte de sèrie B, gloriós per mi, estava esgotat en aquella època. A l'Spielberg, als anys 80, a part de les pel·lícules de l'Indiana Jones, que sobretot la primera em sembla una gran pel·lícula d'aventures, en regala dues obres mestres, ja que una és el tel extraterrestre i una altra que no té cap èxit es diu l'imperi del sol i l'imperi del sol és una pel·lícula molt denostada en el seu dia i que avui cada vegada està més reivindicada és una magnífica adaptació d'una novel·la del J. G. Ballard que us recomano també la novel·la el J. G. Ballard són molt diferents però el mateix Ballard ha reconegut que li agrada molt la pel·lícula de l'Espilbert els anys 90 per mi són l'època més fluixa de l'Spielberg i curiosament és l'època que dirigeix la lista de Schindler i Salvador Ryan que són les dues pel·lícules que li donen el gran Marchamo de director de prestigi de Hollywood sancionat amb els dos Oscars l'any 93 també filma una pel·lícula de dinosaures que es diu Parque Jurásico que és segurament el més clar precursor potser amb l'únic permís de Terminator 2 del cinema animat per ordinador que és una cosa que avui destilen no només el cine anomenat d'efectes especials, sinó el cine en general. És a dir, qualsevol pel·lícula té actualment efectes digitals, qualsevol drama, eh? Clar. Afegit, sí, segur, segur. I llavors arribem al segle XXI, i per mi el segle XXI és el despil·loresta platòric. Firma tres grans obres de ciència-ficció, que són Intel·ligència Artificial, Minority Report i La Guerra de los Mundos, aquesta última molt influent, jo crec, visualment, que incorpora una alegoria sobre l'atemptat de l'11 de setembre molt clar. Fa una pel·lícula que es diu Múnich, que parla de la qüestió jueva. Fabulosa. Aquesta sí que m'agrada. És una pel·lícula crua i difícil, que va ser bastant malentesa, atacada pel lobby jueu en general, crec recordar, i que em sembla una pel·lícula molt poderosa. Fa la Terminal, que és una comèdia que també, disfressada d'amabilitat, denuncia el tema de la seguretat als aeroports. Tom Hanks, etcètera, etcètera. I filma, bueno, després filma el Lincoln, que l'últim és Lincoln. Atrapa més i poetes, també és d'aquesta època. Atrapa més i poetes. A mi m'agrada molt, eh, atrapa més i poetes. Per mi, per mi, les períodes cap a l'última època són una darrere l'altra. És a dir, per mi, com... concatena grans pel·lícules de l'Espilberg en el que portem de segle, només ho fa el Clint Eastwood, per mi. O sigui, l'únic director, hi ha molts directors que han fet molt bones pel·lícules en aquests anys, però per mi, tantes. Ja, ja, ja. El Clint Eastwood va tenir una època que, ostres, cada any te'n feia una bestial. I l'Espilberg potser no tan seguit, però te'n fa moltes, perquè Intel·ligència Artificial per mi és una de les seves obres mestres. I inclús... A reveure, Jaume. Quan es posa, agafa una novel·la d'adolescents amb aquesta de War Horse, Cavallo de Batalla, és una pel·lícula que a mi em sembla molt emotiva. És una pel·lícula que es va atacar molt Per el mateix motiu... No l'hi he vist, no l'hi he vist, tampoc. Perquè l'Spielberg... És a dir, ara foramitzarem. L'Spielberg... Hi ha dos varems per medir la qualitat d'un director. Un varem per medir-los a tots i un varem per medir l'Spielberg. És el que jo penso. Normalment un director diu si t'agraden les seves pel·lícules per si estan ben fetes. És a dir, aquest director visualment és atractiu, és poderós, incorpora idees brillants de posar en escena... L'Espilberg, d'entrada, els seus atractors, que s'ha de dir que cada vegada n'hi ha menys, és a dir, l'Espilberg als anys 80 estava molt mal vist, als anys 90 menys, amb la lista de Schindler i el soldat de Ryan, i actualment, quan estrena pel·lícules, les crítiques acostumen a ser favorables. Jo encara em mantinc, eh? Sí, però en Múnich ja et va mig convèncer. No, home, Múnich és una altra cosa. Però és molt espilveriana, Múnich. No sé... I Lincoln, no l'has vist, Lincoln? No, no. Lincoln està bé, eh? Bueno, el tema és que l'Espilver... Però és que jo, com que també de francès... Si em pots convèncer que Múnich és espilveriana, ja podem començar a parlar. Sí, i tant, home, profundament. El francès diu... Les perigoles de l'Espilver, l'argument que sento sempre... No, si està molt ben feta, eh? Però, clar, és que el tema... Llavors entrem en la discussió del que és el cinema, pura i simplement. És a dir, el cinema és el llenguatge cinematogràfic. Hi ha molta gent que al cinema no li acaba d'agradar. El que li agrada són les històries que li expliquen. Però el cinema... Si t'agrada el cinema, t'agraden les imatges. T'agraden les imatges i el so. El llenguatge cinematogràfic. Llavors, la manera que té l'Espilver d'implementar el llenguatge cinematogràfic és... És mestre. És mestre. És com el Hitchcock. L'Espilver, per mi, és com l'Alfred Hitchcock. El que passa és que a l'Alfred Hitchcock li interessaven unes coses i a l'Espilver unes altres. El Brian De Palma, en una entrevista, el deia. Deia que l'Espilver va tenir sort perquè el que a ell li agrada connecta amb el públic. I en canvi el que m'agrada a mi el Francis, el Francis Ford Coppola es referia, no connecta amb el públic. Amb la qual cosa nosaltres ho hem passat fatal i ell, ostres, ha pogut fer el que li ha donat la gana, no? Diguem-ho a l'inrevés. Jo és que faig l'argument contrari. Com a bon detractor, que em considero... Bueno, bon o dolent, no ho sé, però detractor, al cap i a la fi de Spielberg, doncs jo crec que el que fa ell, més que el que ell li agrada és el que li agrada al públic, jo crec que ell és un gran venedor. És a dir, ell mira a veure el que en cada moment... li pot agradar al públic, llavors com a gran productor... Això seria com a vessant de productor, però com a director no. Podria ser, però això és l'argument fàcil per tombar-lo. És tan fàcil que no és consistent. Com a productor sí, però com a director no. Perquè el meu mot de veure, un director que té aquest nivell de producció, perquè clar, un director que ha fet 3 pel·lícules, o inclús 10, però un director que ha fet el nombre de pel·lícules que ha fet l'Spielberg, temàticament tan diferent, tan diferent, vol dir que respon a èpoques diferents vivencials d'ell i per tant és producció d'ell. Jo em crec molt més de cara exclusivament a confeccionar pel·lícules de cara exclusivament al públic per guanyar diners... no hauria fet una gamma tan àmplia de temàtiques. Per tant, em tendeixo a creure'm que ell, en cada etapa, li il·lusionen coses diferents. I la il·lusió fa un director diferent. Per altra banda, és un home d'una càmera extraordinària. Jo hi ha pocs directors que posin tan bé com l'Spielberg la càmera. El que passa també que s'ha de dir, jo tinc la sensació que és un home que ha anat guanyant a mesura que ha anat avançant. És a dir, a mi les primeres pel·lícules... Potser la primera sí que m'agrada, aquella dels cotxes, els camions. És bestial. Allò m'agradava. Tiborón la vaig trobar en el fons com massa fàcil. O massa... Tiborón la trobo com massa fàcil. I entenc que al públic li agradés, perquè té moltes emocions i té molts xocs i molta... Però no és de les que bé es triaria. Inclús tinc la sensació que en una època determinada, no sé com es deia aquella de púrbora, no sé què, que intenta fer una pel·lícula seriosa i no li surt per mi... Jo crec que era bon el color púrbora, el que passa és que el van aixecar Potser no era una obra mestra, eh? Jo crec que comparat amb les altres, que sí que li sortien bé, aquesta no... L'Imperi del Sol, al cap de dos anys, li va sortir molt millor. L'Imperi del Sol li va sortir molt millor, estic d'acord. Però això de la pel·lícula sèrie, això ho diu ell, eh? Això ho diu ell. El diàl·lo sobre rodes als extras surt parlant i diu una cosa que a mi m'emprenya molt. Aquestes pel·lícules, El diablo sobre ruedas, Tiburón, eren pel·lículetes, però em van servir per algun dia fer la lista de Schindler i el salvar al Salvador Ryan. Per l'argument que us acabo de dir, a mi m'és igual si parla dels jueus a l'Holocaust o d'un nen que troba un extraterrestre que vol tornar a casa. A mi m'és igual. A mi m'és igual. A mi em produeix la mateixa emoció. Perquè l'emoció en el cinema no prové del tema, prové de la manera d'exposar-lo. El tema també pesa. Sí, però el tema, si agafes un gran tema... No, no, però si agafes un gran tema és més fàcil. És més fàcil. En canvi, si agafes un tema considerat... No, és el mateix que deia de la pel·lícula aquesta del sèptim. Si arriba a agafar a Hitchcock... em fa una meravella, surt un xurrillo. Però jo sí que crec, d'acord amb això que estem dient, que si ell diu que ja li van servir aquestes primeres pel·lícules, diríem, per aprendre'n, per fer-ho millor, jo crec que hi ha un progrés clar en la seva evolució com a director. Jo diria que aquestes, com tu deies, l'última faceta, aquesta última etapa que està fent coses més bones, més brillants, més contundents, jo ja estaria d'acord. És a dir, a mi Lincoln em va semblar una excel·lent pel·lícula. No les he vistes, totes aquestes que has matat, no? I estic segur que no és de les que hagi fet diners amb Lincoln, eh? No, no, perquè no va ser tan comercial, no era comercial. No, no, no. I també em va agradar molt, molt, molt, i em va semblar una pel·lícula molt rodona, apartat Atrapa més si poes. És una pel·lícula molt rodona. Em va semblar una pel·lícula excel·lent i que no té res a veure amb aquest de Spielberg que més o menys la gent critica la primera part. I agafa un to, és el que ha dit la Carme, pot agafar un to de comèdia i vestir-te-la i traslladar-te-la en un drama sobre un pare i un fill en un moment. És a dir, és una... Però això ho ha fet últimament, eh? Sí, però ho fa, però que passa de la comèdia al drama amb una pesmositat que a mi em recorda el Capra, sincerament. A mi el Spielberg em sembla l'únic hereu clar, evident, del John Ford. i del Frank Capra que existeix actualment al cinema americà i hi ha gent que no li agrada el cinema clàssic o que no el coneix o que no li interessa per mi el cinema clàssic nord-americà o anomenat clàssic nord-americà encara té molta vigència i jo em congratulo que la Spielberg o algun altre que pugui haver-n'hi però ell és l'alumno abezado crec jo mantingui la flama però de Hitchcock en el que és la fascinació per la imatge Però jo parlava ja de l'espiritualitat dels relats, del relat clàssic, del William Wellman, del John Ford, del Michael Powell, potser a Warhorse té molt el Michael Powell. L'Espritberg és un director d'afiliació clàssica, ell sempre ho ha reconegut. i a mi m'agrada, si jo vaig al cine veig una pel·lícula que em recorda el cinema clàssic americà i surto content i és unes pel·lícules d'uns guions molt ben estructurats perquè el cine americà en general té uns guionistes que també són jueus moltíssims d'ells M'havia oblidat de comentar-ho. No només els directors i els actors, no? També els guionistes. Tot el món. Els productors, els guionistes, els muntadors... Tot aquest món està ple de... I els músics. I jueus hi haurà de tot, clar, però bueno... Però els músics de la música de pel·lícules també n'hi ha molts ells. Jo anava a dir, si em deixeu l'incís, a l'Spielberg Jo crec que és un gran creador, en independència que sigui el gran cine comercial, ell és un gran creador. I cada una de les etapes esgota a la temàtica. L'Arca perdida, la fase aquesta del Harrison Ford, Ell és dels primers que fa aquest tipus de... Ell agafa els cereals clàssics d'aventures i es converteix en una altra cosa. Sí, de còmics. I m'he deixat, perdó. I em fa una cosa consistent. I ell passa diferents etapes. I això és el que a mi em fa pensar que sí que és un gran creador, malgrat tot el que se li pugui dir. Els grans creadors fan coses bones i fan coses dolentes, per suposat. Fan grans obres. però el seu cap va canviant i amb la mida que el seu cap canvia l'expressió va abordant temes diferents i tot i així hi ha temes que travessen la seva filmografia com a autor és a dir La pèrdua de la infància. La relació amb el gran, la infantesa conflictiva o la pèrdua de la infància és un tema que travessa des de l'ETE fins a Atrapa més si puedes, Warhorse, és a dir, moltíssimes. L'Imperi del Sol. L'Imperi del Sol, clarament. Em fa gràcia també una cosa que a mi em va sorprendre quan vaig veure ET, que és una pel·lícula consistent, que en el fons em recordava moltíssim, no sé si coneixeu, Ultimàtom a la Tierra. I tant. Del Robert Wise. Del Robert Wise. És, en el fons, si l'analisses fredament, des del punt de vista de guió sobretot, és una readaptació, reconstrucció, perquè la història és la mateixa adaptada, potser destacant més el paper dels nanos, que l'altre no està tant, hi està més el paper... Però, en fi, inclús tot allò que hi ha que passa de l'extraterrestre que perd la vida i recupera la vida, allò és d'últimàtum a la Tierra. Sí. És exactament el mateix. Sí, sí. Si que passa que hi ha un enfoc diferent. És curiós. Hi ha un enfoc diferent. És una semblança curiós. Jo crec que el que, de totes maneres, ha de quedar clar, jo cada vegada ho tinc més clar, com a mínim en el meu interior, és el fet que hi ha com dues línies de cinema clàssic, ara que parlàvem de cinema clàssic, i jo em poso una mica seriós també, no?, Perquè, per una banda, els directors aquests que has esmentat, Sergi com a claus i com a hereus i com a avantpassat, per dir-ho així, artísticament parlant de l'Spielberg, són segurament, excepte algunes pel·lícules glorioses, impressionants, els que jo considero que són directors més buits, temàticament parlant. El John Ford, per exemple, que és un enorme director amb tres o quatre pel·lícules que són increïbles, El John Forth té 30 pel·lícules impressionants. No, la resta de pel·lícules... O 50. No, la resta de pel·lícules són... És per anar fent. No, no, no, no estic gens d'acord amb això. Doncs aquí hi ha les dues línies que jo vull esmentar. A veure, dic que si no t'agrada l'Spilver, no t'agrada el cinema, és jugar brut una mica. Sí, però si dius que no t'agrada el John Forth massa... No, no t'ho he dit d'això, això no ho he dit. Ja entenc que no t'agrada. El Sergi ho ha dit, està gravat. Sí, sí, jo ho he dit, jo ho he dit. Jo torno a dir, eh? Llavors, resulta que si agafem, ja que estem parlant de cinema jueu i que la Carme ha fet una llista de directors i m'ha sorprès molt trobar-me, perquè ho sabia, però no ho recordava, el Fritz Lang, el Billy Wilder... Fixeu-vos la diferència que hi ha entre un John Ford, un Hitchcock... El Lubits, per exemple. Però el Lubits també estaria dintre de la línia interessant... Quina diferència hi ha? Quina diferència hi ha? Aquests dos directors, un Billy Wilder, un Fritz Lang, li donen una importància similar... No, perdó, li donen molta més importància al que t'estan explicant que a la forma. I la forma és impressionant i agafen històries petites, igual que tots aquests que estem dient, però en cap moment et deceben en quant a la profunditat social que t'estan explicant. La forma és el director manierista, l'Orson Welles, el Hitchcock, però el director clàssic davant del maniarisme com el Ford no li importa la forma, li importa el contingut jo crec jo crec que parles de temes que m'orden també depèn de si t'agrada molt el western o no o si t'has identificat o no però jo confesso que hi ha alguna pel·lícula com per exemple la diligència del Joan Ford la trobo extraordinària la vaig tornar a veure fa poc i em va semblar impressionant Però també confesso que hi ha moltes pel·lícules, i amb això potser coincidiria més amb ell, del John Ford, que no m'acaben d'omplir. Són d'anar fent. Són pel·lícules digestives. Se l'han feta per seguir treballant i per tothom cobrar. Digue'm una. La taverna de l'irlandès. Sí, em sembla una cosa buida. És una comèdia modèlica. Buida, és una pel·lícula absolutament buida. El drama està plantejat a cinema sense condicions. Un dia hem de fer el John Ford, eh? Nosaltres estem acabant el programa, ja estem a l'últim minut. Ens acomiadarem avui amb música de John Williams, que... Mira, això sí que la veritat és que és indiscutible. Jo em postro davant d'aquest senyor. Potser perquè la música és aquell llenguatge una miqueta més abstracte, tot i que també sigui figuratiu sempre que és descriptiu d'imatges i això, però es pot veure una mica per sobre o a part de tot el que sigui fins i tot d'imatge. cinema sense condicions.blos.com per tornar a sentir aquest programa i la setmana vinent, Joan, te'n recordes? Si no t'ho dic jo. La Carme ens parlarà de l'actor Daniel Day-Lewis i jo parlaré de les grans obres de la literatura universal passades al cinema. Fins la setmana vinent. Gràcies, Sergi. Bona nit. Bona nit.