Takahata i La tomba de les lucièrnagues + estrenes

Cinema sense condicions. Fins demà! 昭和20年9月21日夜僕は死んだ Comencem avui d'aquesta manera, amb aquesta veu japonesa i amb aquest crepitar d'insectes, amb aquesta història duríssima de la que parlarem avui d'aquí una estoneta i que hem quedat per parlar perquè avui dediquem a una de les parts de l'espai a un director japonès d'animació que no és dels més coneguts de la història, diguéssim, perquè per això està Miyazaki, però que es diu Isao Takahata, i com a mínim té una pel·lícula, que és la que parlarem avui, la tomba de les cuques de llum, la tomba de les luciérnagas, que ens té tant a la Cocó com a mi, com em sembla que els altres que l'hem vist últimament, doncs veritablement amb el cor glaçat. És una història duríssima i terrible. Aquí estem al Cinema Sense Condicions, un dimarts més, per parlar-vos de cinema, fonamentalment, però podem parlar d'altres coses, del que vulgueu. I avui amb el Jaume Vidal des del començament del programa. Què tal, Jaume? Hola, molt bona tarda. estem esperant que vingui el Joan Morros, però bé, mentre bé, tenim aquí a l'estudi de nou a Coco, què tal? Hola, molt bé, molt bé. Quina meravella tenir-te aquí. Gràcies, molt bé. Això és fantàstic. I tenim, com havíem anunciat, doncs, perquè avui parlem de cinema japonès, per tant, de cinema asiàtic, doncs el nostre expert en cinema asiàtic, que és el Joan Seguer. Què tal, Joan? Molt bé, molt bé. Gràcies. Amb ganes de parlar d'aquesta pel·lícula. M'ho he preparat molt, ja veurem si sortirà bé o no, però m'ho he preparat. Gràcies. segur que sí a mi m'agradaria jo et volia preguntar abans quan he posat aquesta mira això tu entens això una miqueta? ho estava pensant no tinc el nivell havies estat al Japó uns anys havies estat treballant fa 20 anys portar una conversa mínima sí però entendre una pel·lícula no arribo a aquest nivell encara i per desgràcia no he continuat no he continuat amb l'idioma. Fa 20 anys, l'any 94 és quan vaig estar al Japó, durant un any i mig. Em sí que fa 20 anys, sí. Tota una experiència, m'imagino, que devia ser, està clar. Mira, doncs, mentre parlàvem, Joan, ja ha arribat l'altre Joan, Joan Morros, i l'Andreu. Andreu, Ferran, ja els tenim aquí a tots dos, a veure si els podem sentir. Ho sentim perquè he tingut problemes de circulació i ens hem encallat en un lloc i no podíem avançar, eh? Perdoneu, però... De circulació amb el cotxe, espero. Del cotxe amb el cotxe, sí, sí. Esperem que no sigui de circulació del cos. No, el cos el tenim cada vegada millor. Funciona de meravella. Funciona de meravella. Perfecte. Bueno, no sé què és el que heu començat, què és el que esteu dient. Res, no hem dit res. Hem quedat callats fins que vinguéssiu perquè fessin la circulació. No m'ho crec, no m'ho crec, ens coneixem. Doncs no, hem fet una miqueta de la presentació. Hem dit que parlaríem d'aquest director, que no sé com ho farà, Joan, perquè tu t'has encarregat de parlar de l'Isao Takahata. No, no, no. La cosa estava de següent forma. És a dir, inicialment... Va, ordena una mica això. Sí, inicialment... Bueno, com sempre, fem tres parts. La primera part... Bueno, jo saludo a la Cocó, saludo al Jaume, saludo al Joan Seguer... Amb l'Andreu ja veníem junts amb el cotxe i ens hem tardat el mig camí, per tant ja li he saludat per entendre'ns. No, la idea era avui, inicialment, que l'Andreu Ferran parlaria de la tomba de les nocièrnegues, d'aquesta pel·lícula d'Elisau Takahaka, no, estiu? Takahata. Takahata. i jo parlaria del director. Però parlant amb en Joan Seguer, que ja sabeu que és especialista sobre cinema asiàtic, resulta que, com que és l'especialista i en sap molt més que nosaltres, jo li vaig demanar que si ell podia venir aquest dia per, junt amb l'Andreu, intentar explicar una mica coses d'aquest director. Perquè jo confesso que en sé ben poca cosa. Aleshores, per tant, la idea seria, primer, començar a parlar de l'actualitat, de les coses que hem vist, de les pel·lícules que... Jo puc parlar, per exemple, d'una que es trenen aquest divendres, però segur que la Cocó o el Jaume també han vist altres coses, els altres també. La segona part, jo penso que l'Andreu podria parlar de la pel·lícula en concret, que jo també l'he vista, però bueno, vosaltres la condimineu més. I l'última part, jo penso que el Joan Seguec ha vingut específicament per això, ens pogués il·lustrar una mica parlant-nos d'aquest director, parlant-nos del que és aquest important director, perquè és un director japonès sumament important. Veus que m'havien d'esperar, Joan, perquè posés ordre una mica... Ara, jo afegiria una coseta que em faria una il·lusió especial de fer també, perquè si recordeu l'últim dia que va estar el Joan Segué aquí, vaig ficar la pota de mala manera, i ens vam deixar de parlar, ja dic, per intervenció desafortunada meva, i m'agradaria fer-ho ara que sigui en tres minutets o que cadascú digués alguna cosa sobre la pel·lícula Raixomón, que la vam saltar, ja dic, per emissió meva. Bueno, no passa res. Bueno, bueno, però va Varen parlar dels actors que intervenien a la pel·lícula però la pel·lícula com a tal no varen parlar I Coco després deia, és que l'he vist també, oi? Coco, explica'ns, què t'ha semblat? Fem com una continuació d'aquell programa No pensava que millor i s'ho preguntava a mi sobre aquesta gran obra No l'haremos más Coco, fixa't, Coco Clarificació i després et preguntaré una cosa imprevista Vale, vale Pues que puedo decir que es una obra cumbre del realizador Con el actor, que era su actor fetiche, Mifune, que fue un gran gran actor japonés. Y que es una obra muy teatral, muy teatral y con varios puntos de vista sobre un crimen. Y toda la película es así, cada uno da su punto de vista sobre el crimen como beso. Y hasta lo más increíble es que un fantasma, se ve un fantasma que también... El muerto, el muerto que realmente a través de un medium realmente da su versión. Pero realmente es una película que... que cada uno quiere quedar bien en su argumento, o sea, que cada uno explica su historia a su manera para quedar bien. Potser el més important és això, que el Kurosawa vol destacar la subjectivitat de qualsevol història, i en aquest cas aquesta història concret, però jo diria que vol fer una afirmació general, que en realitat qualsevol història, fins i tot la gran història que llegim en els llibres, doncs sempre depèn de qui ho expliqui. I també una mica, perquè a mi subliminalment, una cosa que sí que em va agradar és que Solidera està dient que tots ens muntem la nostra pel·lícula per defensar el que nosaltres pensem. És a dir, que la veritat és sempre subjectiva i que quan tu discuteixes amb un altre, tu tens la teva veritat i sempre et busques els arguments que justifiquin que tens raó. Exacte. I aleshores, per això moltes vegades, doncs ara, per exemple, incurs políticament està passant, no tenim un cas aquí a Catalunya i a Espanya, doncs que estem discutint, i segons qui sents, estàs parlant de dos mons completament diferents, i cadascú, segur que l'altre té raó, però com que no s'estan al punt de voler, diríem, dialogar realment, sinó que s'estan a punt de cadascú explicar la seva sense escoltar l'altre, doncs escoltar 100 versions completament, bueno, oposades, tan oposades que quasi fan plorar. Què és, això? Què és això de què està passant? Home, jo, mentre venia... Ja ho sé que tu ho fas per provocar. Sí, sí, és un punt. Mentre... És un punt. És un punt. Abans de venir, li explicàvem a l'Andreu, mentre veníem ràpidament aquí a l'estudi amb el cotxe, que abans de venir, que se m'ha fet una mica tard també, perquè he rebut per internet un missatge d'algú que m'ha enviat, una conferència que havia de fer fa un o dos dies que l'ha feta, el Xavier Sala Martín, l'Orfeu de Gracienc, i durant una hora i 40 minuts explica com les coses que s'estan dient pels diaris són mentides, i és la seva posició, lògicament, ell explica el que ell creu. Però ho argumenta perquè ell és un famós economista que suposo que sabeu que està als Estats Units, està a Nova York, dona classes a una universitat d'allà i ara feia broma i deia que estaven aquí només dos dies perquè se n'anava, no sé si va dit a Orient mig, no sé on anava i que està tot el dia anant amunt i avall i que no para. Doncs, clar, sents el que explica aquest home i dius, caram, vull dir, doncs, clar, i t'ho explica d'una forma raonada i amb economia, però dones compte que no té res a veure amb el que estem sentint, per exemple, pel senyor Maragallo, no? El que diu el senyor Maragallo, doncs, que sortirem de l'espai sideral, els catalans, si fem qualsevol cosa i que ja no tornarem mai més perquè estarem, doncs, perduts, etcètera, etcètera. Gravity! Estarem com gravity, els catalans, si sortim d'Espanya, perquè Espanya és la panacea de tot, la solució de tot, etcètera, etcètera. Incluso l'altre dia, no sé si ho vau sentir, que feia broma dient que era abans del Big Bang, abans del Big Bang hi havia Espanya. Jo no estic convençut, de tota manera, que si, per exemple, com diu el senyor Margallo, ens quedéssim en una situació com més o menys ara, vull dir, aniria més a compte. Això no estic convençut. Si ens quedéssim com? No he entès la... Que si no anéssim a parar a la independència, que és el camí que tenim marcat i tal, doncs jo no estic convençut que Espanya en el seu conjunt no tindria molta més cura de tractar... Si no anéssim a la independència? Si no arribéssim a la independència, esclar. Potser perquè llavors ens haguessin escoltat la nostra versió, com a la pel·lícula Raixomón. Yo tengo mi versión es que hay un estudio de la NASA que salió estos días que dice que dentro de 15 años será el fin de nuestra civilización. Sí, això ho diu el... Sí, sí, lo dice. Sempre hi ha algú que s'inventa que s'acaba el món. Después del Nostradamus, ahí la NASA. Però podem dubtar-ho, però podem dubtar-ho. Jo, desmaiades, no acabo de captar el que vols dir, no entenc el que vols dir. Sí, perquè, home, de fet, esclar, vull dir, tot el que està passant en aquests moments aquí a Catalunya no és una cosa que passi, perquè sí, algú l'ha provocat, i no només nosaltres, sinó que l'ha provocat també una situació de no justícia, precisament, no? I llavors això és el que jo crec que, esclar, vull dir, s'estan replantejant, però què hem fet que s'ha generat això? però jo penso que la qüestió està justament en que la gent i cada vegada més massivament suposo que heu vist que avui sortia un estudi d'una enquesta que s'ha fet aquí molt seriosa i que ha pujat moltíssim la gent que està creient que ens estan tractant molt malament i com que això la gent ho viu cada dia molts d'aquests que són inclús jo tinc amics que són castellans que se'n van a Andalusia o se'n van a Extremadura o se'n van així perquè tenen família allà i els expliquen el que passa a Catalunya, i diuen, és que no em creuen, és a dir, es pensen que el que expliquen els diaris de Madrid, el Mundo, la Razón, l'Intereconomia, les televisions, etcètera, etcètera, és la veritat, i com que no tenen cap versió del que està passant, o el que explica la Vanguardia, el que explica el periòdic, o el que explica d'aquí, doncs es pensen que aquí perseguim el castellà, que aquí, doncs... Precisament per aquest raonament, jo penso que el que has esmentat per això, he preguntat què és això, perquè jo el que crec és que nosaltres hem de tenir aquella situació no pas de posar en dubte allò que se'ns explica, sinó de posar-nos en un punt en el que puguem interpretar i quina intencionalitat hi ha a cadascuna de les coses que en diuen, perquè ja sabem què és la política. La política és l'art de defensar uns criteris, punt que normalment es confronten amb altres que també defensen aquells criteris i que això no és la realitat, això és part d'una dialèctica de confrontació per això és important que Que cadascú escolti totes les versions i és fàcil la seva opinió. I que ens deixin votar, perquè llavors un cop sapiguem cadascú el que passa, votem i que surti el que la majoria creu. Digues, digues. No, no, que Crimea, per exemple, la majoria... Això és resumon, eh? Que millor que anem al cinema. també. Anem a parar al cinema. Jo trobo que Rajomón és una extraordinària pel·lícula. Jo la vaig veure també abans del programa. Feia molts anys que no l'havia tornat a veure i suposo que sabeu que Rajomón va ser el naixement o l'impuls, la primera vegada que Occident va començar-se a mirar les pel·lícules japoneses. Fins a Rajomón La Quira Cruzà va obrir un espai nou que era el cinema asiàtic i fins que el Festival de Cants, que és el que guanya el Festival de Venècia, fins a aquell moment que és el 54, 55, 51. Fins aquell moment el cine japonès o el cine asiàtic era completament desconegut i es pot dir que és Akira Kurosawa el que a primera vegada introdueix una falca, diríem, que fa que de mica en mica es comenci a conèixer aquest cinema, del qual tenim aquí avui un brillant coneixedor i que ens podrà explicar moltes més coses. Jo sí, per anar avançant amb coses, us puc parlar molt ràpidament. Tu has vist alguna cosa que t'hi diré semblant? Jo he visto ayer, no sé si estabas, que no te vi. No, no, no fui. Fue a ver Jimmy Pé, con un actor que... Què és que sé? Què és que sé? Jimmy Pé es la nueva película de Arnaud de Plechand, que es uno de mis realizadores franceses actuales favoritos. que es el que hizo Rey y Reina, y que su actor fetiche es Matthew Amaric. Entonces Jimmy P está rodada en Estados Unidos, es con Benicio del Toro, y es toda la historia real de un psicoanálisis de un indio que tuvo traumatismos después de la Segunda Guerra Mundial. Y toda la película es el psicoanálisis de este indio que tiene traumas. Y es eso. Y es una historia real que escribió el mismo psicoanalista que se llama Devereux. Y la película está adaptada de la obra. ¿Te gustó? ¿La recomiendas? Sí, sí. A mí me gustó mucho porque había leído... Porque França salió en septiembre del año pasado y había leído críticas que decían... que era un poco aburrida. Yo no la encontré aburrida. No he estado aburrida porque es muy, muy interesante de ver cómo era el psicoanálisis en la época del 46. Es muy, muy interesante de ver cómo era el proceso. Y además, como él es indio, hay una amistad también porque el psicoanalista es un especialista de los indios de Mojave. No sé cómo se dice en castellano. Mojave. No, del desierto de Mojave. Mojave. Y entonces él escribió ya, es también antropólogo, el psicoanalista, que es Matthew Amalrica. Y Benicio del Toro es el indio que actúa genial, como siempre. Benicio del Toro es un gran... Muy bueno, muy bueno, muy bueno. Sí, señora. Y actúa en la película porque Benicio del Toro tiene un físico bastante impresionante y es todo lo contrario de lo que vemos de su físico, alguien fuerte y que podría ser violente. Y no, no, no, es muy todo introvertido y muy débil, muy débil. Y es muy interesante ver a Benicio del Toro interpretar un papel de una persona muy frágil. I Maceo Amelric, para entendre, es toda la Venus de las Pieles, que últimamente le envís de Polanyi. Sí, sí, es muy bueno, como actor es muy bueno. Sí, es el mejor actor. Y Gokó está enamorada. Y otra vez, sí, por supuesto, estoy enamorada. Yo estoy de acuerdo porque tiene mucho prestigio y está muy valorado en Francia, es un actor considerísimo. Es un gran, gran actor. Sí, sí, es verdad, es verdad. De teatro también, tengo un amigo que lo vio últimamente en teatro. La obra no era muy buena, no me acuerdo en qué obra era, pero lo vio en París hace menos de un mes. y me dijo, bueno, la obra era menor, pero él es tan genial en un escenario que también... Y se nota que es un actor también de teatro. Yo no pude ver esto, y lo siento porque yo no pude ir al cine. ¿Cuándo se estrena? Perdona, ¿aquí está? ¿O sabeu? Este viernes. Ah, pues mira, será la ocasión de ponerse allá que el director una mica. Yo no pude ver ayer, pero en cambio el viernes vi una que también se estrena el viernes, que se llama Non-Stop sin escala del Jaume Collet Serra que és un director catalán que quan tenia 18 anys es va traslladar a Hollywood i va estudiar a l'Escola de Cine de Los Ángeles va ser les primeres expressions com a muntador i posteriorment va fer videoclips amb actors molt famosos com el Brad Pitt, Brinsley Spears, Enrique Iglesias, etc. Va fer moltes coses d'aquestes. Jo l'havia vist últimament, no he vist les primeres, perquè la Warner Brothers va encarregar una pel·lícula d'encàrrec, que era La caça de cera, perquè jo no la vaig veure en el seu moment. Sé que ha fet una cosa també que és com una mena de cosa de sèrie, que tampoc he vist, i una que la gent em parla bé, que és La huèrfana, que és el 2009, que tampoc he vist. Jo no l'he vista. Jo vaig veure en el 2011 una cosa que es deia sin identitat, en nou, en anglès, sin identitat. Aquesta em sona haver-la vista per allà, per vidrà o així. Sí, sí, sí, podria ser, podria ser. És un actor que s'ha convertit en el que explicaves tu, un actor fetitxe de Jaume Colletserra, perquè ho fa pràcticament tot amb ell. Aquesta última també, on és tot també és el personatge principal. És que és molt bo, l'Aide Nilsson. I fa molt bé. Jo estic enamorat, va, de l'Aide. però haig de confessar que vaig sortir de segut el cine estava ple el divendres quan el Verdi ens va passar aquesta pel·lícula estava a tope inclús crítics que habitualment no venen no sé per què els feia gràcia veure la pel·lícula estava a tope I haig de confessar també que jo potser no soc representatiu de l'opinió que va rebre la majoria de la gent, perquè molta gent la va trobar com divertida, com maca i tal. Jo vaig trobar que, clar, la pel·lícula en si, la pel·lícula en si és una pel·lícula igual que sin identitat, que planteja, és a dir, un conflicte que en un avió és una mica insòlit, és a dir, no te l'acabes de creure, Però si ets, des del meu punt de vista, i ara no vull criticar ningú, però si ets, potser no ets molt exigent, o ets una mica superficial, o t'ho tragues tot, o simplement vas a divertir-te al cine i no busques res més, doncs potser tu et diverteixes amb aquesta pel·lícula, perquè té molta tensió, està ben interpretada, té ritme... Però si et vols creure el que t'expliquen i analitzes la situació, clar, dius, això és inverosímil, això no pot passar de cap de les maneres. I llavors jo em vaig quedar fora. Llavors, confesso que al sortir hi havia discrepància d'opinions. Per exemple, el Gorina, que vaig estar parlant amb ell, se la carregava com jo, deia que era un desastre, etcètera, etcètera. I en canvi, la de més gent, els altres crítics que hi havia per allà, doncs deia, no, doncs no està bé, jo m'ho he passat bé, m'ho he divertit i tal. Per tant, jo només puc dir que a mi no em va agradar, però que això no és significatiu que penso que si la gent és poc exigent, si la gent només va divertir-se, és possible que t'ho passis divertit. I tenim a Jaume Collet Serra, a l'altra banda del telèfon. Què t'ha semblat l'opinió de Joan? No, puc. És broma, però podria ser. Podria ser. És desenista de la llalta. Vaja un susto en posaries. Hauria estat una mala jugada. Hauria estat una mala jugada perquè, sabent tu, potser ho has dit d'una altra manera. Perquè a mi Sin Identitat sí que em va agradar. No sé si l'heu vista, Sin Identitat. Sí, amb tu la vaig veure. A mi Sin Identitat em va agradar i em va ser una pel·lícula molt rodona, molt americana, perquè té un estil molt americà. Es nota que ha estudiat allà I que fa pel·lícules que, en el fons, ell no té per què ser català. Podria ser perfectament americà. Es de entertainment. Hacen molt bones pel·lícules d'entertainment. No són pel·lícules per reflexionar sobre la vida, però te lo pasas genial. I les puestes en escena són molt, molt Hollywood. A mi m'agrada. La de sense identitat, pots pensar sobre un munt de coses. La manera com està feta la pel·lícula, i com està tramada, i el personatge que li passa... Més com una mena de Brian de Palma, fa unes coses molt interessants. Jo l'hauria de tornar a veure, però em va encantar. Jo tinc moltes ganes de veure Non-Stop, ara no tantes, perquè clar, des de la crítica... Jo vaig a també il·lusionar, i suposo que els va passar el mateix a la immensa quantitat de crítics que hi havia el divendres al cinés. A mi que no era tan habitual que hi hagi tanta gent. Doncs, bueno, jo a parlar de què t'hem... Podríem passar a donar-li carta blanca a l'Andreu Ferran, que estan aquí. Carta blanca és molt seriós. Jo ja sé que ets molt savi i que la pel·lícula et va agradar molt, i a mi també, jo també l'he vist aquests dies. La pel·lícula ja la vaig comentar en un altre programa de ràdio, el que passa és que va ser molt per sobre. Sí, és veritat, quan parlaves d'animació per adults. Quan parlava d'animació per adults, sí. I és una pel·lícula que, abans que us expliqui res, hem de situar-la en la data que es va estrenar, que és el 1988. Clar, que fa molts anys. Ja fa uns anys. El que passa és que Jo, quan la vaig veure aquesta pel·lícula, em va semblar que portava una edició nova d'un tema que apareix normalment al cine, que és el conflicte bèl·lic, però des d'una altra òptica. Mai vista des de l'òptica japonesa. Des de l'òptica japonesa i també tractant el problema des de l'òptica d'uns nens que han de sobreviure a la guerra. És una pel·lícula, ja us aviso, i això per qui us animeu a veure-la, que és una pel·lícula trista. Muy, muy, muy. Molt trista. És un drama. Jo vaig acabar plorant i em sembla que la major part de la humanitat acaba plorant. Perquè realment és una pel·lícula molt dura, perquè tot això, tots els problemes de la guerra acaben afectant uns nens que fan tot el possible per sobreviure. Ja us dic que no faré spoilers i us dic que els nens moren, perquè és que la pel·lícula comença així. Comença així, comença així. I també comença amb els fantasmes dels nens. Per tant, ja sabem com moriran els nens. Ja sabem que els nens moriran. El que passa és per què arriben. I de la manera com arriben. I de la manera com arriben, és terrible. Són dos nens que viuen amb la seva mare, estan enmig del conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial, el Japó, el pare està a l'exèrcit i en un dels bombardejos americans a la ciutat de Kobe perden la mare, amb la qual cosa els nens, la mare i la casa, o sigui, queden totalment desvalguts, sense familiars propers, amb la qual cosa els nens s'han d'espaolar i se'n van a casa d'una tieta que no els rep massa bé. El que passa és que la tieta també va evolucionant, primer és una mica refractària, però bueno, s'acull, però mica en mica, a mesura que la situació de la guerra va empitjorant i que hi ha pocs recursos i tot, doncs cada vegada la situació és pitjor fins que els nens n'acaben tips i decideixen marxar. Aquest és un punt d'inflexió de la pel·lícula perquè els nens marxen i queden totalment desvolguts. És un nen que té uns 14 anys, una nena de 4 o 5 anys i s'han d'espavilar. Troben una cova on poden refugiar-se i fan tot el possible per... per guanyar-se la vida, no?, amb unes condicions molt precàries. Sí, però és la part, també, perdona, més lírica, també, i que fins i tot jo diria que... Bueno, no et volia tallar, eh?, perquè era fantàstica el que deia. Però m'ha recordat molt a una pel·lícula que jo sempre en parlo aquí, que és la de Nadie sabe, del Hirocazu Koreeda, que d'alguna forma és com si donés una alternativa al que es veu en aquella pel·lícula. Allà veiem com la mare abandona els nens... I aquí d'alguna manera, i els nens no tenen cap mena de possibilitat de sobreviure, ja ho veiem, que cada vegada es van quedant sense llum perquè no apaguen el llum i de mica en mica doncs allò arriba al no res. Aquí en canvi en aquest moment que t'ho deies ara, jo vaig pensar en aquesta pel·lícula i vaig dir, home... amb tota la nostàlgia, amb tota la tristesa, amb tota la desesperança que té aquesta pel·lícula, però aquest punt és com si ens volgués donar una possible alternativa per a la humanitat de viure amb el mínim. Que no tenim llum, doncs tenim les cuques de llum, la naturalesa que ens proporciona. I sobretot és un reflex de la capacitat infantil de superar les situacions realment traumàtiques. Exacte. Perquè és el moment, i t'emociona justament per això. A mi, en aquest moment, la pel·lícula em va emocionar per això. per la capacitat que tenen els nens de superar situacions terriblement traumàtiques. Oi que estem sentint la banda sonora? A l'àudio, directament de la pel·lícula. A l'àudio de la pel·lícula. Està parlant japonès. Molt bé, molt bé. No sabia el que sentíem. Jo estic d'acord amb el Francesc, en el sentit que és el tros més líric, el més carregat de poesia. I quan surt tot allò de les lluernes, que és molt maco. I, de fet, també és un tros que prepara per al desenllaç. Llavors el fa més dramàtic, per dir-ho així, perquè has viscut aquell petit diguem-ne, paradís que es munten els nens per poder sobreviure a aquella situació tan dolenta i quan veus que s'apropa al final terrible, doncs clar, això et prepara d'una manera que realment t'impacta molt més. La part interessant d'aquesta pel·lícula, i ja no us explico més a l'argument perquè ja ho sé situar, però la part interessant, que això ho comentàvem amb el Jaume tot venint des del meu punt de vista, el Joan a veure què li sembla, és justament la crítica que fa una mica de la societat japonesa. Perquè, clar, aquesta actitud de la tieta que protegeix la seva família i que sembla que estan més pendents de com va el país i tot que no pas dels seus nebots, és una cosa que té una certa crítica cap a la societat japonesa, que es preocupa poc de l'individu, potser massa... de la societat de la família o de la col·lectivitat per dir-ho així i que el sacrifici de l'individu es veu com una cosa natural Això depèn, no? S'ha de veure, potser des d'una altra perspectiva. Jo us haig de dir que a mi, quan la vaig veure, va ser una pel·lícula que em va impactar, sobretot perquè la vaig trobar un alegat antibalicista dels més... Contundents. Contundents que he vist mai. Em sembla que està considerada de les cinc pel·lícules més antibalicistes que s'han fet. No, no, no, és que... Bueno, n'hi havia tres o quatre o cinc més. Sí, sí. Em sembla que està la tercera o la segona, considerada a nivell... Sí, sí, perquè és que després de veure una pel·lícula així ets incapaç d'anar a recolzar cap mena de conflicte bèl·lic. I digueu-me una cosa, per què el nen, quan el veiem al començament, a veure si em doneu una explicació, perquè no ho acabo d'entendre, es veu com vestit de soldat? Quan ell en realitat en cap moment s'allista l'exèrcit ni entra en aquesta dinàmica de guerra, sinó tot el que fa és protegir la seva germana, intentar viure a part d'aquesta societat, no? Jo no sé si és de soldat o d'uniforme. una mena d'uniforme escolar suposo que devien d'estar molt militaritzats en aquella època els nens a l'escola i llavors suposo que siguem fidel a l'època l'han retratat d'aquesta manera suposo que la cosa va per aquí jo el que he vist és que hi ha un guionista però també el mateix director és guionista de la pel·lícula vol dir que ell generacionalment va viure, podia haver viscut allò? És de l'any 35, no ho crec. Jo crec que hi ha èxit, no, però no ho sé segur. Justament, és un dels pocs directors de l'estudi Ghibli que va viure a la Guerra Mundial i que va sobreviure a la Guerra Mundial. Els altres no la van arribar a viure, però ell sí. Devia tenir 10 anys. I, de fet, la pel·lícula es basa en una novel·la, que la novel·la són fets reals. L'autor de la novel·la explica la seva història amb la mort de la seva germana petita per desnutrició durant la Segona Guerra Mundial. O sigui que, vull dir, està carregada de fets reals. De fet, a la pel·lícula, la nena mor d'això. Sí, sí, claríssim. De fet, també aquesta és la primera pel·lícula que va fer el Lissau. Takahata per Estudis Ghibli exacte, per Estudis Ghibli sí, va ser la primera abans havia, bueno, després quan comentem el director veureu que havia fet alguna pel·lícula però sobretot moltes sèries de televisió Heidi, no? Heidi, la seva Marco també i aquesta pel·lícula va tenir tant d'impacte a la societat japonesa que quan es va celebrar el 60 aniversari del finalització de la segona guerra mundial van fer una no sé si va ser una sèrie o una pel·lícula amb actors reals sobre la tomba de la Falucierna Sí, és veritat, perquè hi he buscat per YouTube que de fet, ja us ho he dit, per si algú la vol buscar encara no a la vista doncs es pot trobar íntegra a YouTube directament, busque, bueno, heu de buscar amb el títol original que és Jotaro No Hacker No, però si està subtitulada... En aquest cas, en anglès, que més o menys l'ha anat seguint. I llavors, per què deia això? A mi m'ha arribat doblada amb català i amb castellà. O sigui que m'ha sorprès perquè al moment de recuperar-la he vist que podies triar si la veies en català o en castellà. Curiosament també he vist, perquè m'ha fet gràcia, els mateixos actors que la feien en castellà la feien també en català. I jo he vist la peixó catalana, però bueno... Però aquesta, la d'animació, això no va dir que també es pot trobar a YouTube la que tu dius, la que es va fer amb personatges. Clar, clar, clar. Bé, és una pel·lícula que jo, del meu punt de vista, si a algú li interessa pel·lícules delegats, antibalicistes i realment no li fa por el drama, endavant, perquè és una bona pel·lícula. Sí, sí, és una pel·lícula. A part de drama, diuen que és un trauma. Sí, sí. Hi ha gent que li costa molt tornar-la a veure. A mí me costó volver a verla, es muy impactante. Y me recordó mucho a las películas de Ozu, es la misma manera con los detalles de la vida, todo está muy como Ozu, un retrato, un retrato de familiares. A mí me recordó cuando la vi a la de Kenji Misoguchi, aquella de que el intendente Sashio, que trataba a una madre que tiene dos hijos y realmente los hijos al final... los vende. Bueno, ella no los quiere vender, pero al final, bueno, los secuestran i al final, bueno, pues es un drama. Es un drama que es de las mejores películas que he visto. Jo confesso que em va fer pensar, mentre venien també, li comentàvem a l'Andreu, em va fer pensar en l'imperi del sol de l'Spielberg, que vaig pensar, hòstia, potser l'Spielberg és posterior a l'Spielberg, no? Sí, jo diria que sí que és posterior. no sé si sabeu, és un cas semblant simplement que en tot cas allà no és un japonès sinó que és un nano que representa que és anglès em sembla o americà i que es troba en una certa circumstància que fins que no es recupera els pares però que sí que m'hi ha fet pensar el tema de fet de fons a alguna mesura és el mateix encara que ha canviat l'altra és molt més dramàtica i molt més també poètica pel tema de les lucièrnagues és una cosa diferent és una cosa molt més diferent, molt més original Jo crec que Spielberg no hauria pogut fer un final tan dramàtic. No, no, no l'hagués fet, l'hagués considerat anticomercial. Exacte. És autobiogràfica, també, l'imperi del sol, és la història de J. G. Ballard, que vivió això, que vivió tot el que ocorre. Ah, sí, mira. Doncs mira, l'imperi del sol és del 87, un any abans. Mira, un any abans. És a dir, bueno, podríem dir que són simultànies, perquè m'imagino que, tot i que de la que estem parlant, la tomba de l'Uciernagas és del 88, però com que es tarda tant a fer una pel·lícula d'animació, que jo m'imagino aquesta pel·lícula... Sí, dos o tres anys. Potser això, dos o tres anys mínim, m'imagino que s'estaven fent al mateix temps. És a dir, que són pràcticament simultànies, coetànies. És curiós, és curiós. Si voleu us comento, davant d'aquesta pel·lícula, l'Israel Takahata va fer dos comentaris, i jo crec que va la pera que també us... vull dir que el que he buscat. Diu, si resulta impossible imaginar a Disney realitzar una pel·lícula sobre nens que passen gana o són víctimes innocents de la guerra... Un drama d'aquestes característiques no és una cosa inusual en les pel·lícules d'animació japoneses. Però degut a aquesta? Degut a aquesta? O ja abans n'hi havia hagut? Abans ja n'hi havia alguna. A l'Estats Units es considera que alguns temes són adequats per a l'animació, mentre que altres no. A Japó no existeix aquesta distinció. Tot es pot transformar en manga o en pel·lícules d'animació. No, jo he vist pel·lícules d'animació japonesa que realment són molt dramàtiques i realment són molt bones. I es fa la distinció allà, ho sabeu, de classificació amb edats? No, no, no. No es fa en absolut això? No, bueno, aquestes en concret no, vull dir, la resta de pel·lícules no ho sé, però jo diria que no, perquè jo al Japó hi vaig anar algunes vegades al cinema i no recordo aquesta distinció per edats, no ho recordo. Molt interessant. Però aquest tipus de pel·lícules d'animació, que aquí a vegades són pensades per nens, allà és per tota la gent. A mi el que em va sorprendre, quan vaig veure, perquè no sabia que realment aquest director havia estat el que havia fet els 52 capítols de Heidi, és a dir, no ho sabia. I en algun moment, sí que és veritat que quan veus la pel·lícula, hi ha en algun moment que el dibuix, el dibuix, a mi m'hi va fer pensar, però allò que, bueno, una pel·lícula japonesa, no? La cara rodona de les nenes... Sí, hi havia alguns elements que t'hi feien pensar, però no ho vaig identificar en el moment, va ser després que llegi amb tu. Però clar, quan penses que aquest senyor va fer 52 capítols, que són molts capítols, és a dir, dirigir cada capítol era mitja hora. I jo recordo que això és del Heiri, és del 74, si no recordo malament... I recordo l'impacte que va produir en tot el món. Però aquí a Espanya en particular, la televisió cada dissabte, jo recordo que el dissabte era el dia que es dinava a casa la família i quan estaves dinant, estaves acabant el dinar, es passava Heidi. La música que acaba de posar el Francesc. Me'n recordo perfectament. Me'n recordo perfectament. Inclús era una cosa que tota la família, la gent hi veu silenci, la gent es posava a mirar el televisor. Voleu cantar, voleu cantar. Molt bé, molt bé, molt bé, molt bé. Bravo, bravo. Doncs me'n recordo perfectament que era un acte familiar, a alguna mesura. És a dir, a més a més, les pel·lícules japoneses, o millor dit, les pel·lícules d'animació de l'època no tenien res a veure amb Heidi. És a dir, Heidi va trencar tot el mollo, la tradició, el que era habitual, tant del Tommy Jerry o del Disney... és una altra història, és a dir, perquè hi havia una família, hi havia uns components, hi havia la història de la nena, la història de la muntanya, i del Marco, i tot era una cosa completament nova, diferent, i que penso que per això va tenir l'èxit que va tenir. I una altra pregunta, al voltant d'aquests dubtes meus existencials, que potser Joan Seguer és qui millor pot... No, al voltant d'aquest tipus de cinema, i d'aquest món japonès que no acabem, em sembla, excepte que haguem entrat una mica en la seva dinàmica... d'entendre del tot, a mi com a mínim em passa per què fan servir aquests personatges que no tenen unes faccions perfectament definides és a dir, no està clar que siguin japonesos, vull dir, és curiós que canviïn les faccions d'aquesta manera ells a nivell estètic sempre s'han considerat lletjos, vull dir, això sempre que parlàvem gent ells es consideren acomplexats amb el tema, diguéssim, a nivell de personal, i sempre miren el tema europeu o... Jo estava a Mallorca amb la família i vam conèixer uns veïns que eren japonesos i ell era pintor. La meva dona és molt aficionada a la pintura i, clar, vam tenir un bon rotllo allà, parlant i ens van ensenyar les seves pintures. I en un moment es van fixar que ell només pintava dones occidentals. Llavors la Gemma va preguntar, bueno, i això per què? I ell va quedar claríssim que la figura de la dona japonesa no té cap valor, és a dir, en canvi, la dona occidental sí. I, per tant, reflecteix això que ell diu que jo vaig descobrint allà per casualitat, perquè era un pintor i la dona preguntava coses sobre les dones i l'altre li responia, no? però això més aviat serà un dèficit que una... Bueno, el per què no sé per què és. Con lo guapos que son... A veure, jo... Yoshi Takamoto... Jo voldria afegir que tot i que els personatges en els estudis Ghibli i també en les seves pel·lícules són personatges molt senzills des d'un punt de vista del dibuix, Fixeu-vos, quan veieu les pel·lícules de l'estudi Ghibli, en els fons i en el tractament de la llum, a dins de la pel·lícula. Colors molt vius i molt brillants, no? Tenen uns fons, els fons, els paisatges són impressionants, estan molt ben dibuixats... molt macos, molt poètics, i a més a més l'utilització que fan de la llum moltes vegades. Sí, però el Francesc el que pregunta és tot el contrari, o sigui, com és que gairebé està despullada la imatge. Sí, però jo estic desviant l'atenció que provoca. No vols saber-ho, això? No vull saber res. És a cregut aquest, oi? Home, allà l'Andreu s'ha posat donant-me a l'esquena allà per alguna cosa. Tu ens ho explicaràs per això. Sí, no, no, quan parlem del Lissau Takahata... Quan vulguis comença, sí, quan vulguis. El Lissau Takahata va néixer l'any 1935 a una població japonesa que és Uji Yamada. que actualment, després de la Segona Guerra Mundial, va canviar de nom de... i ara es diu Ise. Aquesta població també va néixer, no sé si us recordeu, del coni Chikawa, que és el que va fer l'arpa birmana. Sí, és veritat. I el pare del jasugiroso també va néixer en aquesta població, que està, diguéssim, a la prefectura de Mie. Sí, bueno, és... aquesta, diguéssim, aquesta prefectura o aquesta població... Està ple de parts naturals, hi ha un temple cintoïsta molt important del Japó, també. Però, bé, és una mica d'anècdota. El Isau Takahata és director, productor i guionista de films d'animació i, a diferència de la majoria de directors, ell no era dibuixant. com el Hayao Mizasaki o el Kurosawa mateix el Kurosawa dibuixava tots els plànols fotografia i pintura l'any 1959 es va graduar en literatura francesa a l'universitat de Tòquio el que és en França i Itàlia està molt influenciat en el neorealisme italià i també en pel·lícules dels anys 60 del cinema francès la primera pel·lícula la va realitzar l'any 59 que va ser les aventures d'Horus, el príncep del sol. Aquesta pel·lícula va ser un fracàs a nivell comercial i els estudis Toei, que eren els estudis importants d'aquella època, realment el van degradar. Va estar durant molt de temps en el qual no va poder tornar a dirigir una pel·lícula. Després va estar, l'any 71, va intentar amb el Hayao Miyazaki agafar els drets d'autor d'una pel·lícula que segur que us en recordareu, que és la Pippi Landström, que també és de l'època. Va anar a Suècia, va viatjar a Suècia amb el Miyazaki. Espera que busco la Pippi Landström. Va viatjar a Suècia per parlar amb l'autora, que era l'Astrid Lindgren, Però finalment no van arribar a un acord. I després aquesta pel·lícula va ser filmada, dirigida per un director suec, el Loli Helborn. Després ja, a partir de l'any 74 i 78, amb la intervenció del Hayao Miyazaki, van treballar amb la Nippon Animation, fent principalment sèries de televisió. L'any 74, com ha comentat el Joan, va fer Heidi la nínia de les Alpes, Després, jo crec que també va tenir molta influència aquí a Espanya, l'any 80, quan va fer Marco. Era la continuació. Mira esfredament, també és una pel·lícula molt, molt dura. Sí, sí, sí. Perquè la mare té que emigrar gent fina per treballar, i el nen, doncs, clar, va buscar la seva mare. I això, històricament, és així? Vull dir, va haver una migració... És que a mi no em sona de res, una migració del Japó cap a Sud-amèrica... A Brasil n'hi ha moltíssims. A la Segona Guerra Mundial, gent japonesa a Brasil, i a Argentina diria que també. Però principalment... Perquè la relació amb el Perú, per exemple, és diferent. És una relació que pràcticament és com molt íntima. Vull dir, fins i tot un president d'allà del Perú... Però és l'altra banda, diguéssim, del Pacífic, no? Exacte. Però diria que no. Principalment diria que és Brasil. Brasil i Argentina. D'acord. Una altra pel·lícula també d'animació que va ser l'Anna i les teules verdes, no sé si us sona, Anna i les teules verdes, aquesta fins i tot va fer una pel·lícula de personatges reals, que també va estar molt bé. I a partir de l'any 85 és quan van fundar el que comentava l'Andreu, l'estudi Ghibli, juntament amb el Hayao Miyazaki, I aquí és on va començar a filmar i a dirigir les seves pel·lícules. La primera pel·lícula que va fer va ser La tomba de les orcièrnagues, a què hem estat parlant ara. Després va fer Recordos de la Ller, que jo crec que és una pel·lícula que també val la pena veure-la. És una noia que està treballant a la ciutat i després se'n va al seu poble natal. principalment on passava l'estiu i on havia d'estudiar també a l'escola i a partir d'aquí són els records d'aquesta noia jo crec que és una pel·lícula molt ben feta després va fer Ponpoco Aquesta és un film ecologista. Aquesta també m'ha agradat molt. Aquesta no l'havia vist, l'he vist aquesta setmana. I realment són els mapatges, els socorrentadors, que no sabia en català com es deia el mapatges, els socorrentadors que intenten evitar com construir una urbanització en el bosc. Aquesta també, a la gent que sigui bastant ecologista, crec que és una pel·lícula que està molt ben feta. Tenen això en comú amb el Miyazaki? No sé si és una característica dels estudis Ghibli, com a fundadors tots dos, de parlar molt dels temes ecològics. Sí, sí, sí. El Miyazaki té diverses pel·lícules dirigides per ell que et toquen aquest tema i dins dels estudis Ghibli n'hi ha diverses. La princesa Mononoke, el viatge de Shihiro, jo penso que totes. La xica també és un component molt fort. Aquesta pregunta l'Isao Takahata li va fer una vegada i ell va contestar, diu, Miyazaki té un meravellós sentit de la fantasia, mentre que a mi m'interessa més imprimir un alus de realitat a les meves pel·lícules. O sigui, és potser més realista i l'altre, el tipus de pel·lícules del Hayao Miyazaki potser són més de fantasia. Sí, perquè al Miyazaki aquests puntets de llum li hauria donat un caire com gairebé místic o metafísic. En canvi, aquí a la pel·lícula de les lucièrnagues es veuen que són insectes perfectament i després la darrera pel·lícula que va fer n'hi ha una altra que comentarem que va ser Mis vecinos los llamada a mi aquesta particularment no em va agradar Això que parla del que és la família japonesa, la classe mitjana, i parla de les anècdotes d'una família. Però a mi aquesta pel·lícula, no sé si l'heu vista. És d'animació. És d'animació, sí, sí, d'animació. Sona molt, però no l'he vista. I a mi aquesta no em va acabar de convèncer. Per què? Bueno, no vaig veure cap sentit, anaven només la família, el pare, la mare, després el nen i la germana, i el gos, i anaven desquetxos, parlant, però no acabava... Però sí que és veritat que les últimes pel·lícules que ens han arribat del Japó, tant, què sé jo, una família de Tòquio, o per exemple aquella de tal pal o tal estig, em sembla que es deia, algo així... Tal padre tal hijo. Aquesta l'he vista pel cinema, aquesta em va agradar, sí. Però, no, no, anava a dir en el sentit que els preocupa molt la família, o sigui, la família és un element sumament important, sembla la cultura japonesa, no?, més que potser inclús l'Occident, no?, o no? Sí, sí, sí, i som molt tancats, amb tot el tema de la família, tots ho agafen tot, diguéssim, dins de la família... Jo recordo quan vaig estar, al final em van convidar una vegada a casa, a casa d'un amic, ens vèiem cada dia, xerraven molt i així, però mai no agusaven a convidar-te a casa. Quan aquí és habitual, quan hi ha un amic, doncs li dius, va, doncs vine a sopar, doncs allà sempre sopàvem fora. I a casa, en japonès, em va costar molt que em digués, va, vine un dia a casa. Ja, ja. perquè realment s'ho ungi molt tancada, la dona sempre... L'altra cosa que em van explicar, però no sé si és veritat, perquè tinc un amic que va anar amb la Generalitat a fer una mena de visites a escoles, era que en un moment de mirada havíem visitat una escola i el director va convidar en aquest grup de professors a anar a casa i a dinar. Llavors el que em va explicar, va sorprendre molt, diu, una cosa que ens va sorprendre és que vam posar a la taula, les dones menjaven a la cuina i nosaltres menjàvem sols al menjador. jo això no ho he vist ho havia llegit però jo realment aquesta discriminació tan gran no l'he vist sincerament no la vaig veure quan vaig estar treballant ho deia justament per saber si era veritat o era simplement una casualitat que es van trobar jo no ho vaig viure però la meva dona també va estar al Japó a Yokohama, una altra ciutat i ella sí que va patir més el tema que sobretot a nivell de servir el te els matins eren les noies qui servien el te per netejar també depèn de quines coses de la pollata eren les noies i els nois sempre estaven una miqueta deslliurats d'aquest tipus de feines jo particularment al meu laboratori potser el 90% eren nois i hi havia dues noies però jo no recordo aquest tracte discriminatori i jo no el vaig veure però vull dir que algú de cert deu tenir sobretot jo crec que fa molts anys jo crec que això es ve una mica quan vam parlar de cuentos de Tòquio i d'una família de Tòquio És inquietant veure com s'han mantingut amb el temps els estereotips i aquests agravis comparatius, perquè les dues pel·lícules tenen una característica similar. La pel·lícula de Lozu, és una pel·lícula dels anys 50, és una època molt determinada, poc després de la guerra... Però molts anys més tard, més de 50 anys més tard, a una família de Tòquio no es veu que hi hagi hagut una evolució molt gran en aquest sentit. En el sentit fílmic, potser és que la pel·lícula veu massa de l'anterior, no sé fins a quin punt es basa en el que veritablement passa a la societat japonesa. Però et deixa una miqueta inquiet, et deixa pensant. Vols dir que aquesta gent, suposadament, que han fet una evolució tan enorme que han aconseguit col·locar-se en el primer ordre mundial econòmicament parlant... socialment han fet una gran evolució o s'han quedat una mica estancats en molt sentit? El rol de la dona realment és molt important dins de la família japonesa. Jo recordo que això, com comentàvem, tot el tema de l'educació dels nens, pràcticament el 99% ho porta la dona. Vull dir que això sí que jo a vegades comentava amb el meu cap, diu, bueno, i no vas a casa, no, vull dir, la dona ja que s'encarrega dels dos fills, ja els educa, ja els ensenya, vull dir que... Aquí trobaríem una aberració, això, no? Això em va sobtar, això em va sobtar. Sí, sí. Perquè nosaltres, almenys a mi particularment, quan arribo a casa, doncs m'agrada parlar amb el nano i... I participar, exacte, del que ha fet i tot això. I allà jo sí que ho vaig veure que en alguns casos quedaven una miqueta apartats. De fet, en moltes sèries d'animació es nota una mica, potser la que menys és aquesta cinchan. Ah, cinchan. Però jo me'n recordo, ho dic perquè és molt il·lustratiu, perquè són sèries infantils, de fet. Però la pel·lícula aquesta, o la sèrie aquesta, el Doraemon, realment descriu la família com ho estàs descrivint tu. I no crec que hagi canviat molt. Bé, clar, jo estic parlant de fa 20 anys, però que no crec que hagi canviat molt. Jo crec que aquest encara deu funcionar així. Un altre comentari de l'Elisawa Takahata. Recentment, de fet l'any passat, va estrenar la darrera pel·lícula, la història de la princesa Caguya, que està basada en un conte popular del cortador de bambú. I aquesta no l'he vista. Aquesta tinc ganes de veure-la, no sé si l'han estrenat aquí a Espanya, però sé que la va fer en el 2013. A mi m'estranyaria que l'haguessis estrenat, perquè no ens arriben fàcilment aquestes col·lícules. No, no, no. Arriben més tard sempre. Sí. No és una llàstima, però... És una llàstima, sí. Sí, no, no, una pel·lícula molt famosa que és Mi vecino Totoro, es va estrenar aquí no sé quants anys després, vull dir que en aquest sentit... Però potser també canviarà, perquè aquestes pel·lícules d'animació abans pràcticament ningú no les volia veure, oi se n'enreien una mica, perquè he llegit a Amèrica aquest tipus de pel·lícules fa 15 o 10 anys se n'enreien bastant, són pel·lícules infantils i això a la gent adulta no agradarà, i que realment tindran poc èxit. I ara hem vist que hi ha algun tipus de pel·lícules que també agrada a la gent gran. Bueno, a Nord-Amèrica va canviar una mica la visió que van tenir quan es va estrenar a Kira. Exacte. És una pel·lícula que allà a Nord-Amèrica va impactar molt i llavors van començar a interessar-se, van dir, escolta, aquesta gent fan pel·lícules que... És del mateix any, eh, doncs? És del mateix any de La tomba de les Lucirnes. És del mateix any, sí. Sí, però va ser una pel·lícula que en aquell dia Jo a Kira no la conec, no? A Kira? Sí, tu també l'has vist? Jo no, jo no. A Kira és una pel·lícula de... És una pel·lícula, de fet, que va sobre... Es basa en un còmic i, de fet, és una pel·lícula, diguem-ne, del gènere apocalíptic. Destrucció de la Terra. Sí, el que passa és que com molts tvus còmics japonesos té un component filosòfic al darrere que a vegades és una mica difícil de... Percebre. No, de xifrar. Trobo que és un truc que fan servir ells, que... munten tota una visió que dius, ostres, aviam, de què m'han parlat? Exacte. Llavors, l'has de tornar a veure perquè, llavors, una mica com l'Stanley Kubrick, per dir-ho d'una manera. Ja, ja, ja. Aquest s'interpreta facilment. Ah, sí? Depèn de les pel·lícules. Després m'ho expliques. Mai ja estaria bé acabar amb l'Stanley Kubrick. Digues, digues. No, doncs això, que tenen, vull dir, és una pel·lícula que té aquest component, no? No és una pel·lícula, diguem, ben bé fantàstica, jo diria que és de ciència-ficció aquí, però realment és una pel·lícula que té com un rarafons, diguem-ne, filosòfic, que dius, ostres, exactament, aviam, que desperta l'interès, no? Però això passa bastant, no? Perquè jo diria que a la ciència-ficció últimament hi ha hagut aquesta mena de la fi del món, no? Del desastre. S'ha utilitzat molt, no solament amb el cinema japonès, diríem. Penso que el cinema americà ha fet sàvia mateix, no? No només és això, Kira. És el que diu ell. No la conec. A més, realment, la pel·lícula... És de dibuixos, és de dibuixos. El que passa és que el còmic és un còmic molt ample, que té no sé si 12 volums, i la pel·lícula, clar, l'oblum i tot allò, i abans, clar, hi ha certes coses que suposo que el còmic surten, la pel·lícula no, però, bueno, la pel·lícula ja et dona un aire general del que és l'obra aquesta. I va ser una pel·lícula que va impactar molt. Va tenir molt èxit. Va tenir molt èxit, internacionalment, eh? I jo penso, bé, el que diu el Joan, que a Nord-Amèrica no veien aquest cine com d'interès, però que a partir d'aquí realment va canviar molt la situació. I ara aquestes pel·lícules a Nord-Amèrica es distribueixen moltíssim. I el Miyazaki és un ídol. Sí, sí, sí. El viatge de Chihiro va guanyar també nominacions, premis... I una vegada que va visitar els estudis aquest Pixar Animation, el van rebre amb alfàries perquè ja sí, sí, sí, és un ídol per als de Pixar és molt bon dibuixant i a mi és aquí realment estava intentant recordar un documental que vaig veure al cinema Girona patrocinat per la com es diu el consulat japonès aquí a Barcelona no acabo de trobar el títol però estava basat en el tsunami aquell de fa un parell o tres d'anys que va causar tots aquests problemes al voltant de la central nuclear i tot. I el que més em va cridar l'atenció d'aquell documental, ho dic per afegir una mica un altre argument a tot el que estem parlant de la diferència i de la manera com se separa una mica la visió occidental del món i la relació entre les persones, la manera occidental i oriental, Em va cridar molt l'atenció com les protagonistes, que sobretot són dones, les que organitzen tota la cura de la gent que està sense casa, de la gent malalta, de donar moral una mica als altres, destaca cap al final del documental, de la pel·lícula, que d'alguna forma han après amb tot el que ha passat, amb la tragèdia tan enorme que havíem viscut, a apropar-se una mica més entre ells, a tocar-se, a abraçar-se una mica. D'alguna forma, semblaria això indicar que... Que no ho fan. Exacte, que la societat japonesa, en general, té un afredor molt gran en el tracte. Això potser ja és més o menys sabut. No sé si a la pel·lícula de la tomba de les Lucierna que això és nota, però jo diria que sí. Jo penso que sí. Jo diria que sí. Sobretot amb el tracte entre la família... Perquè la tieta... Són molt respetuosos, molt educats i són molt prudents. Però la tieta no sent proper als nabors. No, en aquest cas no. En aquest cas no el sent proper i no els ofereix cap mena de carinyo, no? Sí, sí, sí. La tieta i després quan per exemple volen comprar menjar, arròs en un pagès allà que està al costat d'un camp d'agultius, home, estan tots dos allà, veuen la nena que està caient al terra gairebé desmallada i l'home diu, mira, és que no tinc suficient. Està allà menjant tranquil·lament i no té cap mena de punt ni de compassió. En situacions límit com aquella no sé com reacciona la gent. En una situació de gana i tal, que tens família també i has de triar entre la teva família o l'altra... Sí, però la pel·lícula es veu amb un ventall molt gran de situacions a la qual tothom té una fredor molt gran cap a aquesta situació. Per exemple, quan va haver això del tsunami, una cosa que jo ja ho coneixia però que molta gent li va impactar, va ser que la gent per agafar aigua feien una fila i potser hi havia 200 persones i tots ben alineats i en fila. I tothom esperava el torn per agafar l'aigua. Aquí a Espanya estic convençut que tothom aniria a buscar l'aigua i hi hauríem barall. Per això dic que som molt respectuosos, som molt disciplinats, que és una cultura en aquest aspecte. Aquesta relació que pintava amb aquest pintor japonesi que vam conèixer a Mallorca... jo tinc la sensació que són tan educats, tan reservats, que és difícil saber què pensen realment. És a dir, com que volen quedar sempre bé o volen seguir la norma o el que toca, això no vol dir que t'expliquin el que realment els passa per dintre. Perquè amb aquest xicot en concret, a aquest pintor li van fer una gran marranada, el van treure de la casa que estava al Fiasa i a molt llarg d'explicar tot això, I la seva reacció a mi em va sorprendre molt perquè no seria la nostra. És a dir, ell es va tancar amb si mateix i va començar a fer una sèrie de coses i no sabia realment què li passava. O sigui, costava molt d'entendre què és el que realment pensava per dintre. És a dir, cosa que aquí... Això és molt habitual, eh? En la cultura japonesa és molt habitual, això. vull dir que realment saber quan tenen un problema o que t'expliquin realment un problema que poden tenir ara tenim un problema que és que estem acabant el programa i no tenim decidit encara quina seria la pel·lícula que ens toca comentar home, tu has fet una proposta que a mi ja ho saps que m'ha enamorat absolutament però jo he dit abans que jo no volia decidir sinó que volia que per exemple el Jaume decidís jo proposava però preferia que tu decidissis perquè et tocaria tu o la Carme, la Carme no hi és avui Hola Coco, quina pel·lícula? Jo tengo una, Vertigo de Hitchcock. Com se llama aquí? Vertigo, Vertigo. Sí, això seria un canvi, perquè normalment fem una pel·lícula d'actualitat, una pel·lícula de les que estan cartelleras. Jaume havia proposat La plaga. Tenim 20 segons per decidir. Doncs decideix perquè tu decideixes. Què vols fer? Sí, la plaga està bé. Ah, l'has vista ja? Jo no l'he vist encara. La vull veure, eh? Doncs vinga, i vèrtigo, doncs també la tenim. La plaga i després fem vèrtigo. L'altra més que toca, doncs fem vèrtigo. La plaga és la millor pel·lícula que s'ha fet en els últims anys. No catalana, no estat espanyol, no Europa. no dic res més cinema sense condicions per tornar a sentir aquest programa Joan Segué, Andreu Ferran i tots els altres moltes gràcies bona nit