Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 18/3/2014 — Takahata i La tomba de les lucièrnagues + estrenes
Arrencada del programa, presentació de l’equip i de l’expert convidat en cinema asiàtic, Joan Seguer. Es deixa clar que avui es dedicarà una part important a Isao Takahata i a “La tomba de les lucièrnagues”.
Es defineixen les tres parts: actualitat i estrenes; anàlisi de “La tomba de les lucièrnagues”; i perfil d’Isao Takahata. S’organitzen rols i torns.
Cocó i el grup revisiten “Rashomon”: teatralitat, múltiples versions d’un crim i tesi sobre la subjectivitat de la veritat, amb Mifune com a actor icònic.
Aplicació del marc de “Rashomon” a la realitat catalana i espanyola: discursos oposats, intencionalitat política i necessitat d’escoltar totes les versions i votar.
“Rashomon” com a porta d’entrada del cinema japonès a festivals europeus (Venècia) i a la consciència occidental dels anys 50.
Cocó destaca el valor del film: psicoanàlisi d’un indi Mojave al 1946, amistat terapèutica i interès antropològic. Benicio del Toro i Mathieu Amalric brillen.
Debat sobre el thriller aeri: ritme i tensió vs inversemblança. Contrapunt amb “Sin Identidad”, més rodona per a alguns. Divergència entre crítics.
Andreu Ferran traça la història de dos germans a Kobe durant la guerra: pèrdua, supervivència i un drama que fa plorar a mitja humanitat.
El refugi a la cova i la bellesa efímera de les lluernes: pic líric que subratlla la capacitat infantil d’afrontar traumes, fent més dur el desenllaç.
Lectura crítica de la societat japonesa (prioritat col·lectiva vs individu). Film considerat dels més antibel·licistes de la història.
Qüestió de l’uniforme escolar militaritzat; Takahata va viure la guerra. La pel·li adapta una novel·la amb base autobiogràfica (mort per desnutrició).
Impacte al Japó; existència d’una versió live-action i disponibilitat en diferents idiomes i formats.
Afinitats amb el detall humanista d’Ozu i la tragèdia social de Mizoguchi; paral·lelismes i diferències amb l’obra de Spielberg (1987).
Cita de Takahata sobre els límits temàtics de Disney vs Japó. Al Japó, l’animació aborda sense por temes durs i per a totes les edats.
Fons i tractament de la llum exquisits; disseny de personatges senzill i expressiu. Debat sobre faccions i percepció estètica japonesa.
Naixement a Uji Yamada (Ise), influències franceses i del neorealisme italià; primeres passes i dificultats a Toei.
Intent fallit d’adaptar Pippi amb Miyazaki; pas a la Nippon Animation i consolidació a TV amb Heidi i altres sèries.
Fundació de Studio Ghibli; “La tomba…”, “Only Yesterday”, “Pom Poko” i altres títols centrats en memòria, infància i ecologisme.
Takahata reivindica l’alè de realitat; Miyazaki, el sentit de la fantasia. Dues veus complementàries a Ghibli.
Vinyetes de classe mitjana japonesa; recepció més freda a la taula per falta d’arc narratiu fort.
Experiències personals i observacions: pes de la dona en l’educació, entorn domèstic i certa endogàmia familiar; reflex en sèries com Doraemon o Shin-chan.
Última gran obra de Takahata, basada en un conte clàssic; dificultats d’estrena i distribució internacional.
“Akira” (1988) com a punt d’inflexió a Nord-amèrica: ciència-ficció apocalíptica amb rerefons filosòfic; boom de l’anime d’autor.
Documental del tsunami i anècdotes personals per il·lustrar la disciplina social japonesa i la dificultat d’expressar afecte; ecos a “La tomba…”.
Es decideix cobrir “La plaga” com a actualitat i programar “Vértigo” com a clàssic a recuperar. Comiat del programa.
Resum de l’episodi
Episodi centrat en Isao Takahata i “La tomba de les lucièrnagues”, amb context històric i cultural del Japó, comparatives amb altres clàssics, i una ronda d’estrenes i recomanacions. També es revisita “Rashomon” per parlar de la subjectivitat de la veritat i com aquest concepte ressona en l’actualitat.
"La veritat és sempre subjectiva... cadascú s'explica la seva per justificar que té raó."
Temes principals
- “La tomba de les lucièrnagues” (1988): drama antibel·licista demolidor, mirada íntima de la guerra a través de dos infants; poesia visual (les lluernes) i crítica social.
- Isao Takahata (Studio Ghibli): trajectòria, estil més realista en contrast amb la fantasia de Miyazaki; treballs a TV (Heidi, Marco) i films clau (Only Yesterday, Pom Poko, Yamada, Princess Kaguya).
- Rashomon i la subjectivitat: la multiplicitat de punts de vista i l’impacte d’Akira Kurosawa en l’entrada del cinema japonès a Occident.
- Estrenes i crítiques: “Jimmy P.” (Desplechin) i “Non-Stop” (Jaume Collet-Serra) amb debat sobre versemblança i entreteniment.
- Cultura japonesa: rols de gènere, família, disciplina social i distància emocional; com aflora al cinema i a l’animació.
Anàlisi de “La tomba de les lucièrnagues”
Per què és una obra mestra antibel·licista
- Impacte emocional: mostra sense filtres els efectes de la guerra sobre els més vulnerables.
- Narrativa honesta: comença amb el destí dels protagonistes i se centra en el “com” i el “per què” hi arriben.
- Crítica social: denuncia la priorització del col·lectiu/família extensa per sobre de l’individu i la manca de compassió en context de penúria.
- Poètica de resistència: el refugi i les lluernes funcionen com a metàfora de bellesa efímera i de la capacitat infantil de resiliència.
"És un dels al·legats antibel·licistes més contundents" — després de veure-la, és difícil justificar cap guerra.
Context i referents
- Basada en una novel·la autobiogràfica (mort per desnutrició de la germana de l’autor).
- Takahata, nascut el 1935, va viure la guerra; és una de les veus de Ghibli amb memòria directa del conflicte.
- Comparada amb:
- Ozu (detall quotidià, humanisme)
- Mizoguchi (tragèdia social)
- “L’imperi del sol” (Spielberg, 1987) — coetània en tema, però menys radical en el final.
Animació japonesa vs occidental
"Si resulta impossible imaginar a Disney realitzar una pel·lícula sobre nens que passen gana... al Japó no existeix aquesta distinció: tot es pot animar." — Isao Takahata
- Al Japó, l’animació és vehicle per a temes adults; menys compartimentació per edats.
- Estètica Ghibli: fons i llum de gran detall poètic, personatges de disseny senzill i expressiu; realitat per sobre de fantasia en Takahata.
Perfil d’Isao Takahata (Studio Ghibli)
Trajectòria essencial
- Inicis a Toei; primer llarg “Horus: Prince of the Sun” (1968) — fracàs comercial però influent.
- TV als 70: “Heidi” (1974), “Marco” (1980), “Anna de Teules Verdes”.
- Ghibli (1985+): “La tomba de les lucièrnagues” (1988), “Only Yesterday” (1991), “Pom Poko” (1994), “My Neighbors the Yamadas” (1999), “The Tale of the Princess Kaguya” (2013).
Signatura autoral
- Realisme i humanisme vs la fantasia lírica de Miyazaki.
- Temes: memòria, infància, família, ecologisme.
Altres continguts destacats
Revisita de “Rashomon” i el seu impacte
- Multiplicitat de versions d’un crim: la veritat com a construcció subjectiva.
- Porta d’entrada del cinema japonès a Occident (lleó de Venècia, anys 50).
Crítiques d’estrenes
- “Jimmy P.” (Desplechin): psicoanàlisi post-Segona Guerra Mundial; Benicio del Toro brillant en la fragilitat; notable interès antropològic.
- “Non-Stop” (Jaume Collet-Serra): thriller d’entreteniment amb Liam Neeson; debat entre versemblança vs ritme i tensió; divisió d’opinions.
Cultura i societat japonesa
- Rols de gènere: fort pes de la dona en l’educació i gestió domèstica; persistència d’estereotips.
- Disciplina i respecte en situacions límit (post-tsunami), però també distància emocional en el tracte diari.
Properament
- Següent pel·lícula d’actualitat: “La plaga”.
- Clàssic a recuperar: “Vértigo” (Hitchcock).