Teatre i cinema en fusió: Bània al carrer 42, Àriaferma, Maigret i crònica del Viladrau Fantàstic

Cinema sense condicions ii Tot comença així, tot comença amb aquesta música estupenda de jazz que d'alguna manera ens prepara per viure una experiència, jo penso que molt potent a partir d'aquí. Una experiència cinematogràfica però també una experiència teatral molt potent i les dues amb una igualtat quasi-quasi de condicions. Estem a Nova York, potser el carrer més conegut i més concorregut de Nova York, que és el carrer 42, i veiem gent del carrer, gent del carrer, i de cop la càmera distingeix entre la gent del carrer, gent que també és del carrer, però que d'alguna manera es va destacant respecte a la resta i que anem descobrint que algun d'ells és una cara més o menys coneguda, Andre Gregory, director de teatre. Després més tard veiem dos noies que correm per mig del carrer, una d'elles la coneixem més, l'altra menys. D'alguna manera se'ns van presentant uns personatges i a poc a poc ells mateixos es van autoreconeixent i connectant. I la sensació que hi ha tota l'estona és d'acabar en algun lloc, és a dir, que s'estan trobant per anar a algun lloc. I aquest lloc, efectivament, és el vell teatre New Amsterdam on es produirà la cerimònia, d'alguna manera. És com una mena de missa d'alguna manera potent que es produirà a partir d'aquí, que és aquests actors que havien estat durant molt de temps assajant l'obra, des de l'any 89, la pel·lícula és del 94, es troben de cop per treballar un material molt valuós, que és l'obra de Chekhov, l'oncle Abania. I el treballaran, com l'han estat fent durant cinc anys, el treballaran amb l'ajut d'un director de cinema, que és l'Imal, que porta ja uns anys en el país i que porta fent aquesta, que és la seva quarta pel·lícula, la menys coneguda és l'anterior que va fer aquesta, que en aquell cas sí que era un documental, una pel·lícula entre un dels actors de la pel·lícula aquesta que veurem ara i el propi director, el Gregory, en un restaurant tenint una llarga conversa, que és un documental realment molt peculiar, però tot l'altre eren pel·lícules del director Lluí Mal, que ja tenia una llarga carrera cinematogràfica com a director, no tant de la Nouvelle Vague, però coetanis junt amb la Nouvelle Vague com a director de cinema i que, per tant, té una carrera molt consolidada i molt interessant, començant per Ascensor per el cadalçó, que és un tros de pel·lícula que, bueno, és que quan s'ha fet aquella pel·lícula és molt lògic que al cap de molts anys facis aquesta perquè allò era una meravella de pel·lícula ja també. I moltes al mig, evidentment, que ara no. Els meus companys en saben molt més que jo d'això i en parlaran més. Jo el que sí que tingui interès a dir-vos és que el que es representarà en aquesta cerimònia és l'obra de Shekhov, On Clavania. I On Clavania està, d'alguna manera, representada per un grup d'actors, un petit grup d'actors, no som molta gent, i la pel·lícula comença, i aquí deixaré jo la introducció en aquest punt, i a partir d'aquí els companys que enganxin el tema, que d'alguna manera aquests actors els veien com enten al teatre, una veu d'un d'ells ens explica que aquest teatre havia sigut molt important, que s'havien rodat, fins i tot els Cicficfolis havien fet les seves representacions de teatre musical, no que s'havien rodat, que s'havien representat, i es va tot situant tothom al seu lloc, i d'una manera d'una subtilesa absolutament meravellosa, es va anar seguint, tot va passant, de cop estem a l'escenari, que no és un escenari, sinó que simplement és una part robada, a la part on abans hi havia hagut l'orquestra, diguem, del teatre, en aquella zona passaran els fets, si asseu l'Àstrov, que és un dels personatges, i la Nani, i comença una conversa que gira al voltant de la feina, de la seva feina com a actors, i a partir d'aquí, aquesta conversa, sense donar-nos en compte, mentre estan parlant, l'altre actor, el Wallace Shawn, que és el que farà el paper de Bania, s'estira en un banc que hi ha al costat, i de cop es proverà la transfiguració, és a dir, en el temps en què dura la petita conversa entre aquests dos actors, la Nani i l'Àstrov, es transfigura, diguem, el personatge de Wallace, es transfigura, es converteix en Bania, i quan s'aixeca, quan s'incorpora, ja és Bania, perquè també en el diàleg dels dos personatges, aquest que hem estat escoltant, de que si tu què estàs fent, jo estic fent això, el típic diàleg d'actors, de cop te'n dones compte que no estan parlant ja de la seva feina, comencen a parlar d'altres coses, de si ara veus que abans no bevies, i això ja és l'obra, que la subtilesa en què està plantejat aquest inici és per mi el que domina tota la pel·lícula, que és el punt de... És el punt de... El senyal que a partir del moment que comença l'obra és justament quan el Wallace Shawn es posa a dormir. Es posa a dormir. A mi comença, de fet, que l'obra comença allà, l'obra és així. És així. Però, clar, el que sí té el mèrit que l'hem vist aparèixer com un personatge, evidentment com un actor, i quan s'aixeca d'aquesta dormideta que fa, diguem, ja és el personatge de Bania, tot i que és cert que l'obra ja comença quan ells s'estiren. Però bé, de tot això, a mi el que m'admira és que a partir d'aquí, durant una hora i quaranta minuts, es manté aquest rigor i aquest llenguatge doble de estem fent teatre, t'has de creure l'obra que estem fent, i a més te la creus una mica absoluta, però al mateix temps estem fent cinema, no? Sí, sí, mai s'amaga aquest teatre. Mai s'amaga aquest teatre. Al contrari, que d'alguna manera, jo crec que el que sí s'amaga una mica no és que s'amagui, però és molt prudent a l'hora de fer molts efectes cinematogràfics. És a dir, és moderada en aquest teatre. Jo m'atreviria a dir que no és teatre. És a dir, esclar, és on clavània, no? Però, i sí, el barc és un teatre que a més s'està caient a trossos, no? Perquè he llegit que les rates corrien. És a dir, no podien utilitzar l'escenari, entre d'altres coses, perquè les rates se l'havien menjat. Portava deu anys tancat. Deu anys, sí. Però, és curiós. És que és una... A veure, tots sabem que Lluïm Ell va començar amb gent coctó i fent documentals, no? I, si vols, la tàctica és... Jack Costó. Ah, què he dit? No, Jacks. Jacks Costó. Els famosos documentals, diguem, submarins, diguem, no? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. No, Jacks, Jacks Costó. Bé, la qüestió està que és una barreja, és una cosa nova, perquè és una barreja d'un... Sembla que sigui una improvisació, cosa... A veure, Micena con André, la pel·lícula de la Citat, ja, de fet, sembla mig documental, en el sentit que és molt improvisat, no? És allà anar filmant en un sopar, el Gualt Sean i el Gregory, no? L'André Gregory. Sí, sí, sí. I aquí sembla el mateix, però jo diria que està molt estudiat, però i la càmera és molt estable i s'està movent, sempre s'està movent. Poc, però també molt bé. Tot és diàleg. Sí. És una barreja... Per tant, clar que és una... Representa que són els actors que estan assajant, no? L'oncle Bània. Però tal com està filmat, és cinematogràfic. Home, sí. Totalment. Estareu d'acord amb mi que és màgic l'enquadrament. És a dir, jo estava mirant la pel·lícula, d'acord que tinc una pantalla una mica gran, però és... No sé com dir-ho, perquè a mi em trasposa. Digue't... Està enquadrada. Enquadrada la pel·lícula, els enquadraments són màgics. Molt, molt. Màgics, perquè tenim els actors a prop, però a la distància que correspon. Sí. Tenim un domini de l'espai i dels objectes i de la situació de cada actor impressionant. És màgic. És... De veritat, jo no he vist una pel·lícula... És a dir, en el món actual, poques pel·lícules estan rodades... amb la potència visual que té la pel·lícula. Per tant, sí, és teatre, però cine. Sí, el meu clar. Vull dir, que és un cine que vol ser discret. No vol evidenciar amb grans moviments i grans allò... Exacte. No evidencia. Pensa solament el moment, i Pep, el moment que descobrim que hi ha uns espectadors que estan veient, que hi ha un moment que el moviment de càmera estem amb els actors, la càmera gira lleugerament i al mig de l'enquadrament dels dos actors que estan parlant veiem el Grigori més tot l'acompanyament que té de gent que hem anat veient que acompanyarien l'avisionat de l'obra que estan veient realment l'obra. En el qual ja t'ha situat. Ja t'hi ha dit, bueno, tenim un públic a mig... Perquè estem dintre d'un assaig. Estem dintre d'un assaig. És un assaig, com dius tu, realment, jo penso que això queda molt ben esterrat. I és cert el que dius, jo penso que hi ha una discreció per part de Mal, però una saviesa per part de Mal també. Immensa. Perquè fer això que dius és molt complicat. Immensa. Amb aquelles alçades de 1994, Mal crec que està convençut que no té que anar a demostrar res. I llavors, per això sorgeix l'obra mestra que és aquesta película. Perquè ell aconsegueix amb una sutilesa extraordinària una fusió de teatre i cinema que crea aquesta causa hipnòtica que apuntaves tu, Ignasi, de dir, a veure, bàsicament és cinema. És que clar que és cinema. És cinema. Perquè Mal és cineasta, però quin tractament de Shekhov. És impressionant. Perquè aquí ens en passem l'obra, ens en passem en el bon sentit de la paraula, ens la en passem sencera, diguem. I en altres formats, hi ha una prèvia, hi ha un tall al mig que és el càtering, diguem, en el moment en què mengen alguna cosa per seguir i després al final tancament del tema quan tanca ja tot i s'acaba la pel·lícula. És que a més la pel·lícula recull una característica, com tu has dit, van començar l'any 89, o sigui, portaven com 4 anys assajant, però assajant en un altre teatre que es deia el Victòria, que estava al mateix carrer 42, no? I allà es veu que ja ho feien perquè això era un taller, un taller d'actors que van dir anem a estudiar Shekhov amb profunditat i redeu que es nota, i redeu que es nota. Primer grans actors i segona cop, molt treballat. van fer diverses peces i entre elles Shekhov. Però la tàctica era fins i... És a dir, només podien anar els que estaven convidats, no podia anar gent del carrer, no es podia apuntar a qui volia, i a més a més havien de portar, cadascú s'havia de portar una cadira plegable, perquè el Victòria també estava... en condició una mica de plegat. Precari. I aleshores anaven fent l'onclevània, es anaven desplaçant actors i públic, tots s'anaven desplaçant per diversos llocs del teatre. Bueno, que en la pel·lícula també deu passar, evidentment nosaltres no ho percebem, però hi ha un desplaçament d'espais segur, perquè de cop tens fondos amb unes escenes que no es corresponen amb els que has vist abans, i que d'alguna manera hi deu haver un petit desplaçament també. I de fet, de fet es detecten, en el moment que estan asseguts el públic, les poques vegades que el veus el veus en una posició determinada, i l'altra vegada el tornes a veure ja no estan. I al final de l'over ja no estan a la mateixa posició. Sí, perquè esclar, volia... Jo crec que l'Ui Mell, que va anar a aquestes representacions del Victòria, perquè era molt amic del Gregory i del Sean, tots dos amics íntims, clar, ell es va assabentar que feien això, i és ell el que va dir escolta, què us sembla si això ho convertim en una pel·lícula, no? Gran idea. I fins al punt que va voler captar aquesta cosa fresca, no? Aquest... Perquè, a veure, l'André Gregory, de fet, sempre ha fet teatre molt avantguardista, no? I vull dir, tot això són experiments teatrals, de fet. I el Lui Mell, malgrat que ha fet una cosa molt cinematogràfica, ha volgut captar l'experiment teatral, no? Vull dir, és que és enorme, de veritat és una obra mestra, és una obra mestra. Per això... De vegades és una pel·lícula feta en estat de gràcia, o sigui, en estat de gràcia, els actors estan levitant, i nosaltres amb ells, i nosaltres amb ells. Per poca sensibilitat que es tingui, jo penso, és una pel·lícula de levitació. Totalment. Lui Mell ja ens va donar la seva mesura de lo que li agradava, el jazz, amb ascensor per al cadalç. Ja mateix, amb temes meravellosos a nivell de jazz. La pel·lícula és infermina, immensa. I aquí, una altra vegada, té una introducció i una cloenda amb el quartet de Joshua Redman, saxofón tenor, Brad Meldau piano, Christian McBride baix i Brian Blade bateria. és meravellosa i li dóna el toc just. Una peça extraordinària. Ara que et sentim m'agradaria... I si ho veieu, i si ho veieu, per favor, quedeu-vos amb els crèdits finals perquè és extraordinari tornar a sentir la peça. Aquí m'agradaria fer un apunt de l'atreviment del Louis Mell perquè aquesta pel·lícula es va fer el 94. El 94, Hollywood, això és una pel·lícula nova de Hollywood, estar rodada a Nova York, és independent, tot el que vulgueu, però en àmbit americà, no? d'Estats Units. I el cinema americà s'havia oblidat completament del jazz. És a dir, el jazz era la música permanent en les pel·lícules dels anys 60 i 70. Mirem qualsevol pel·lícula de Paul Newman, en fi... Paul Newman mateix, aquella meravellosa que ell toca el saxo. Exacte. Que no recorda el títol de la pel·lícula, que quedaré molt malament ara, però que ell és saxofonista i la pel·lícula està carregada de bon jazz. És veritat, jo ara... Toca en un grup. És la pel·lícula... que representa que és un americà però que s'ha anat a París. A París. Amb la Joan Boat. Sí, recordo la pel·lícula perfectament. No recordem el títol. Però sí, sí, ara se m'ha vingut al cap aquesta. Sí, sí, sí. Bé, fer l'any 94 una pel·lícula amb jazz, jo crec que era arriscat, eh? Ho sé, sí. El jazz ja no agradava. Ja no estava de moda. I de fet no estava en les pel·lícules als anys 90, el jazz, com ara, que tampoc està. No. He fet el jazz, lamentablement, jo crec que el cinema ha perdut molt des que no hi ha jazz a les pel·lícules, però, ostres, que s'atreveixi a agafar el Redman i fer una composició essencialment jazzística, a mi em sembla molt atrevit per l'època. Que, a més a més, també contextualitza molt bé tota l'ambientació que hi ha amb el carrer 42. Val carrer, Val carrer. És que tot... És aquesta vitalitat del carrer. És una perfecció que ho lliga tot, no? Completament. Sí, pensa que tornant l'obra, evidentment, no sona cap música, és a dir, l'obra està neta de qualsevol música. És el que diu ell, és simplement, en el carrer, on realment té, la música té un pes, perquè camina igual que el carrer. O sigui, la música aquesta està caminant exactament igual que camina la gent al carrer, les llums, tal, és realment, bueno, és la música adequada i tot és l'ho adequat en aquesta pel·lícula. No hi ha res que estigui fora de tot. És que és rodona. Me n'alegro molt perquè saps que la proposta va ser bé. La proposta va ser bé. I va sorgir d'una casualitat del Pep que em diu, has de veure Drive My Car. Jo, Drive My Car, l'havia perdut al cinema i al final la van rescatar a una plataforma o a algun lloc així. Drive My Car, si la gent no l'ha vista, d'alguna manera té a veure amb aquesta pel·lícula perquè el protagonista és un director també de teatre i també és convocat a una convocatòria, en aquest cas una mena de màster també, en el que ha de muntar a l'oncle Bània i durant la pel·lícula t'estàs fartant de sentir el text d'oncle Bània. I tant. I va venir les ganes de tornar a veure Bània al carrer 42, que és aquesta pel·lícula que no sé si hem dit el títol, que per això, si vas dir, ostres, he de tornar a recuperar perquè ara sí que tinc ganes de tornar a veure. Jo crec que podem afirmar que és la millor versió cinematogràfica d'oncle Bània. Perquè jo estic pensant en l'Anthory Hopkins que dos anys més tard va fer agost era com excessiva. Va fer agost una adaptació d'ell d'oncle Bània encara que els personatges els hi va canviar el nom, però bueno, és oncle Bània, és el mateix tema. I tot i que, a veure, l'Anthory Hopkins evidentment sap el que es fa, però no té no té l'ànima que té aquesta pel·lícula en què hi ha una cosa del Chekhov. Chekhov és un dels, si no el primer, un dels primers en renovar el teatre. És un dels pares del teatre modern. I tant. En què no es verbalitza ni molt menys tot el que realment està passant. Chekhov és un mestre de justament de perdre's en els detalls i deixar l'espectador que a través dels detalls acabi lligant caps i sabent què és el que realment hi ha enrere. Per tant, treballa el... A veure, és com Dostoyevsky, no?, en literatura. En literatura. Els russos tenen un romanticisme, que també els polonesos també estan una mica contagis. En la línia, en la línia totalment. Tenen un romanticisme, una sensibilitat a flor de pell en els sentiments, que és el que fa que la peça en si ja sigui encantadora. però és que esclar, si a sobre els actors estan... Jo crec que... A veure, la pel·lícula és hipnòtica. És que jo crec que es pot dir... La pel·lícula és hipnòtica i dóna la impressió que estan hipnotitzats perquè, o sigui, estareu d'acord amb mi que esteu... Esteu veient la pel·lícula... És un treball coral. I us heu oblidat de vosaltres... Però és que t'oblides de tu. És a dir, tu et dilueixes. Estàs allà, a Rússia, en el... en el camp amb ells, amb la... Sí. Amb la percepció... Tot i que els elements, diguem, en aquest cas, cal dir que la versió de Mamed, diguem, del director de teatre i director també de cinema, per altra banda. Sí, sí, sí. El David Mamed, que va fer de la pròpia obra, que se la va agafar pel seu compte i la va... Diuen posar-la al ritme verbal, més que altra cosa, de l'anglès, de l'anglès del moment. És cert, sí, sí. Va fer aquesta mena, no és una introducció, és una mena de versió. Va fer una versió. Ajuda molt, realment, que després l'obra també corri d'una manera determinada i flueixi d'una manera determinada. Flueixi, flueixi, flueixi de molt mal... Aquí està la importància d'una persona com David Mamed, que fa una adaptació molt treballada. Tot és perfecte. I Mamed és un gran... A més, el Mamed... Clar, és que a mi s'enjunta tot aquí, en aquesta pel·lícula. Per segon, vaig dir, tinc clar la pel·lícula és perquè tenia tot clar. A mi m'agrada molt el cinema que reprodueix actes creatius. El cinema que t'ensenya com es fa una cosa, no hortesanals, que també és interessant, però no, sinó que vius tu en directe la creativitat. I en aquest cas, tot i que és cert que no hi ha, no és un assaig en què es talla i el director diu no, ara fes això, fes allò. No, la cosa va seguida. Però en altres pel·lícules que he vist que sí que hi ha aquesta cosa de l'otípic que passa en un assaig de teatre o el West Side Story dirigit pel Bernstein, per exemple, amb el Carreras i la Tecanaua. És a dir, era... curtament estaven parant i hi havent discussions. Allò a mi m'entusiasma. Per tant, esclar, aquesta pel·lícula té una part d'això. Estàs veient un acte creatiu en directe, com s'està creant una cosa davant teu i s'està filmant d'una manera magistral com dius tu, però al mateix temps és una pel·lícula i al mateix temps estàs veient l'obra de teatre. És a dir, és 3 en 1 o 5 en 1? No, no, és sencer. Bueno, va ser la seva darrera pel·lícula però evidentment Lluïmell es va... lamentablement va morir l'any següent, el 95, va morir, però realment es va acomiadar, bueno, com Déu. Sí, va començar meravellosa ben bé i va acabar molt. Un tancament de carrera fabulós. A mi m'agradaria fer un esment també de l'escenari de... malgrat que el teatre estava decrèpit que després es veu que immediatament... O sigui, van rodar això i immediatament la Disney el va comprar i l'ha convertit en un teatre pels seus espacols. un repertori determinat molt concret. Però en el moment que està rodat evidentment el teatre s'està callant a trossos. De fet, al començament ho mostren ja. Exacte. Sí, ho intueixo. És a dir, malgrat tot, malgrat que és una runa, hi ha una certa glòria. Una bellesa. Una bellesa en els sostres. Bueno, perquè és una mica una recuperació de la història, no? El que havia passat allí, tot el que s'havia vist, el que s'havia fet, no? Això està molt bé. És un homenatge al teatre, no? Home, sens dubte, la pareja. El teatre com a lloc. És exactament això. Jo penso que és exactament això i transcendint una mica això és també el sentit aquest de la vida i la mort, també. Allò està morint, adavant s'està produint un fet de vida que és aquella vida que aquella casa ha contingut durant tants anys i d'alguna manera sabem tots que ara estem destinats a morir i que aquelles relacions d'alguna manera s'acabaran en algun moment i que tot s'acabarà com s'acaba, evidentment, en la pel·lícula, en l'obra de teatre, en algun moment. transcendent i penso que d'alguna manera també el teatre aquest, aquest espai, aporta alguna cosa d'això també. Totalment. Apart d'una gran bellesa. Jo el que volia dir és fixar-nos en com està il·luminat el... Home, la il·luminació és cap dalt. És que sembla talment que estem en una granja i que allò són les dependències de la granja quan, evidentment, és un espai obert i a més la il·luminació és a base d'il·luminació. Sembla feta amb llums d'oli. Sí. Sembla feta amb llums d'oli. I després, pels que ens esteu escoltant, si no coneixeu l'obra de Shekhov, és dir-vos també, tu, Anastasi, el que apuntaves abans, és d'una profunditat terrible. jo he fet aquí un breu apunt dels temes i tenim, amb l'oncle Baina, tenim l'amor, la natura, els boscos i la importància de preservar-los, la bellesa i les seves servituts, el desig, la recerca de la felicitat, la desolació davant de l'infortuni, el sense sentit de la vida, la resignació com a actitud, el buc existencial, el pessimisme, el nihilisme i fins i tot s'arriba a tocar el suïcidi com a recurs extrem. De fet, se parla l'obra de suïcidi. Teniu en compte que tot això, d'una manera molt dolça i pausada, però, però concreta i ferma, es va destilant al llarg d'aquesta hora i 40 minuts, perquè els deu primers, com molt bé, són la introducció. Exacte. És que aquí potser s'hauria de fer una referència del background històric de quan escriu Shekhov Tiovania, que és justament a finals del segle XIX. A finals del segle XIX, fixem-nos que queda poc per la revolució. El XVII serà la revolució. Però a finals del segle XIX a Rússia s'està produint un altre tema, que és el fet que la burguesia, que evidentment això s'ha acabat allà de quan ve la revolució s'estalla a la seva carrera. Però la burguesia estava guanyant terreny a l'aristocràcia, perquè l'aristocràcia era una aristocràcia rural, és el cas de l'Oclavània, és el cas de l'Oclavània, que no s'han adaptat a cap evolució, que continuen funcionant amb uns valors ancestrals de tota la vida que ja són obsolets, i hi ha una burguesia que els està bandejant. Per tant, és que no és la... també hi ha una peça de piano mecànic, una altra obra d'en Chekhov, que el tema és exactament el mateix. És un personatge que li passa el que li passa al Banyan, que s'adona que té 47 anys i que se li ha escapat la vida, que ha estat dedicant tota la seva vida a treballar a la granja quan ell tenia aspiracions intel·lectuals i està convençut que hagués pogut ser alguna cosa, i ho ha estat fent en funció del seu cunyat, no? El professor Alexander que sembla Déu i és un Getas... Està fent l'obra de la seva vida, dius, que està fent l'obra de la seva vida, està escrivint quan ningú no ha vist res ni sap si realment té cap pèl. que arriba a l'extrem d'atrevir-se a dir per continuar visquent del rotllo, perquè de fet sí, té un cert prestigi però s'acaba veient que no és dels intel·lectuals més punters ni de bon tros, no? Això és la família que ha basat una confiança, ell és un professor, no se sap ben bé de la seva universitat, però és una profitat que arriba a l'extrem d'atrevir-se a insinuar de vendre a la granja per tal d'ell poder-se anar a Finlàndia perquè ell això d'estar al camp perquè no li queda més rebeix perquè no té ni el dolor intentant manipular que al final no li surt bé, no? És una escena duríssima perquè estàs veient la barra que té el paio, vull dir, la barra que arriba a tenir, no? És a dir, que tot això està en aquest context d'una aristocràcia arruïnada i barrejant-se, com tu ho has indicat, amb el sentiment d'un temps que ja se m'ha ja se m'ha anat d'entre els dits, no? Sí. L'oncle Bània és un home profundament decebut i profundament desesperat perquè se li ha anat la vida i ell ell diu hagués pogut ser i no ho ha estat perquè ha dedicat la seva vida a la granja. A més a més, evidentment, podríem dir, si tu haguessis tingut la suficient potència intel·lectual, tu haguessis dit que es dediqui a cuidar la granja un altre perquè jo vaig a la meva. Evidentment, també es pot entendre que és l'excusa, però... però ell s'atreveix a nombrar dos o tres filòsofos importants i ho hauria pogut ser com ells. Exacte. I no és solament això, sinó que no solament té la frustració aquesta, sinó que la pel·lícula per mi abans ha dit una paraula de les moltes que Bània, que Chekhov manega en les seves obres, que és el desig. El desig sexual, el desig... en aquesta obra és importantíssim aquest tema. És a dir, si la pulsió, diguem, que existeix sexual en diversos dels personatges, la no realització, la no materialització d'aquest desig, també fa més dramàtic el pas del temps. Efectivament. El temps està passant i aquest home mai tindrà la dona que vol. El doctor mai tindrà la dona que vol. El personatge de la noia, la que en aquest cas l'escriu, la Sònia, tampoc tindrà mai l'home que vol, que és el doctor. És a dir, una sèrie de frustracions creuades... És una col·lecció de personatges profundament infelits. I la pròpia dona del doctor. I la papa Julián Mur, que l'actriu en aquest cas, la Helena, meravellós. Des del primer dia no està mai enamorada d'aquest home. Ha sigut un desamor, això. Però el que representa que és, és una dona molt guapa, però absolutament amorfa, en el sentit que no té cap esme, és a dir, deixa fer i res més. la Julián Mur, evidentment, està també en estat de gràcia. El que passa, estava gaudint de l'èxic, es veu que apareixen Short Cuts del Robert Allman, la va encimbellar a l'ASADB, i és per això que l'UiMell la va agafar per la pel·lícula. Short Cuts és una pel·lícula molt interessant. Molt. Robert Allman és un realitzador. Vides cruzades. Sí. Vides cruzades. Aquí van dir Vides cruzades. Vides cruzades. Sí, sí, sí. Però no solament, qualsevol pel·lícula de Robert Allman és immensa. La de Buffalo Bill, que va ser un fracàs comercial, està plena de detalls impressionants, perquè és com, jaxt a ti, hi ha moments, hi ha planos de Robert Allman que estan passant 24.000 coses alhora i tu com a espectador és impossible, no pots retenir tot el que està passant. i la Buffalo Bill té molts d'aquests moments, moltíssims. Això m'ha dit una cosa purament tècnica i jo he acabat, pràcticament, he acabat fins que no acabem, però vull dir que d'alguna manera el tema del muntatge intern i el muntatge extern. En aquesta pel·lícula, com que estem a més és fent, hi ha una obra de teatre en marxa davant nostre, el muntatge intern ja està en la pròpia obra de teatre, és a dir, l'acció, el que seria la miso, la posta en escena pertany a l'obra. Evidentment està en funció d'aquesta sent rodada. I llavors, el muntatge intern està tan ben fet com el que dèieu abans, aquests petits moviments subtils que es situen de cop, canvien l'espai, canvien tot, la llum ajuda. El muntatge extern és quasi mínim, perquè en realitat el tall d'un plano a l'altre és molt simple, no hi ha grans complexitats, és a dir, no sé què fer, tinc 14 planos i no sé quina haig de posar ara. No, és que hi ha una lògica, és a l'intern el que té valor. És a dir, que en aquest cas, l'important era com es posava en escena l'obra i on estava la càmera situada, com deies tu, amb quin enquadrament agafava cada acció per estar sempre en el lloc adequat i moure's de la manera adequada. Hi ha molt poques vegades que la càmera faci una acció creativa. Hi ha un moment que la, precisament la, la Julianne Moore, hi ha un moment que no sé quin és, que ella té un moment de profunditat emocional i la càmera fa un enlleugeríssim traveling molt lent cap a ella. Efectivament. De fet, és l'únic traveling que hi ha en la pel·lícula que té aquest esperit de marcar un sentiment, de marcar un moment. Hi ha un moment que és una trampa perquè, clar, si resulta que el que s'està filmant representa és l'assaig, clar, clar, clar, evidentment. Hi ha un moment que la Julianne Moore fa una reflexió amb off. Esclar, no, hauria, evidentment, si és teatre, hauria de verbalitzar-ho, no? O bé, en teatre modern, sí, potser, evidentment, es podria posar una altaveu, però queda raro. Seria el fora de caixa, diguem-ho, fora de caixa escènica. No, en quin moment dius? Ella està al principi del segon acte, fa una reflexió en torna, que, efectivament, ella també se sent atreta pel metge, no? I fa com una petita reflexió i aquesta reflexió la fa en off. És a dir, és la Julianne Moore quan està en plano i fent expressiós. Ah, d'acord, sí, aquest és el moment que la càmera s'aproxima. Exacte. Aquest és el moment que la càmera s'aproxima. Exacte. Per això ho deia. Sí, sí, sí. Però és una apreciació molt bona. Efectivament, estic d'acord que el ritme intern és important. És el important. Perquè, bé, és que no hi ha forats, no pots avorrir-te en aquesta pel·lícula, no hi ha, és que no hi ha ni un sol moment que miris el rellotge. A més a més, l'estructura interna de la pel·lícula, el text, fa que tinguis que està molt pendent. Perquè no hi ha cap frase ni cap acció dels sis o set més importants personatges que sigui banal. Totes són importants, precises. i l'has d'escoltar. I l'has d'escoltar. I l'has d'escoltar. I l'has d'escoltar. És el que deies tu, que t'atrapa i no pots sortir. És hipnotitz. Estàs a dintre. És hipnotitz. Estàs hipnotitzat. És una pel·lícula que hipnotitza. Avui, com altres vegades també, però avui crec que és un gran consell la gent que la vegi i es pot veure. Jo, de fet, penso que la vaig veure per Netflix, pot ser? O per... Filmin. Filmin. Està filmin. Està filmin. És una pel·lícula fàcil de veure, diguem-ne. Però jo la vaig veure als Verdi en el seu moment. En el seu dia jo la vaig veure... Quan la van estrenar. No, jo la vaig veure als Verdi en el seu dia i després la vaig veure al mig amb una petita fons, d'aquelles prohibides, d'aquelles que no eren legals, i ja fa uns anys, ja fa vuit o nou anys has tornat-la a veure. Recordeu, Tio Bània, al carrer 42 de Louis Mal, 1994. I aquest nihilisme del final, no sé si tenim temps o potser ja no. Sí, sí, sí. Sí, sí, sí. A mi el final en meravella, per tant, no penso que està molt bé. És important per tancar el tema... A veure, escoltar unes paraules en res. És una característica de Shekhov, els monòlegs. En totes les seves obres, els actors principals, els personatges principals, fan monòlegs, no? Però un que precisament incideix, Pep, amb això que deies del nihilisme, que una mica té Shekhov, també, la desesperança, de fet. Jo crec que... Bueno, hi ha molt del propi Shekhov amb els personatges... L'obra és de 1899, el tombar de segle es produeix, això. Una cosa secular, fin i secular, eh? Sí. Hi ha una mica el vertigen d'on mos posem. A veure, recordarem nosaltres que el 2000 es parlava molt de si hi hauria un aturat analògic. Bueno... Bueno, jo crec que encara estem amb el vertigen. Hi ha un vertigen, eh? El vertigen encara segueix. És a dir, estem ja al 22 i jo crec que continuem patint amb el món digital potser encara s'ha incrementat. S'ha pujat i tot. És que el vertigen encara el tenim. Perquè a on ens du el món digital? Llegeixen aquestes paraules en rus que ens llegiràs ara. Ah, sí, en rus. No, aquesta vegada, de vegades els porto, tot i que de vegades no els llegeixo, no? Els tradueixo al català. Aquesta vegada m'arriscaré una mica massa perquè ho faré directament del castellà al català, no? Però la Sònia, no? Quan ja tothom ha marxat, el professor s'ha anat perquè hipòcrita perdut, lluant a tothom quan hores abans s'estava discutint se'n va perquè evidentment ja... Quan estan fent comptabilitat amb el tio Bània. Exacte, el professor ja no té res que sucar i per tant se'n va perquè ja ha vist que el seu objectiu era que es vingués la granja. No es produirà. No s'ha produït, no. No prospera. Perdó. La Sònia que està enamorada del metge que el metge també és una persona, bueno, un alcohòlic absolutament desesperançat de la vida, no? Perquè no té cap estímul. Secretament s'ha enamorat de la Llilena que és el paper que fa la Juliana que és la dona del professor. Per això no para d'anar contínuament a casa de l'oncle Bània. Les visites són aquestes. Es pren el vodka de l'oncle Bània. Bé, total, que al final es queden sols de nau la Sònia i l'oncle Bània que la Sònia és la neboda, no? Sí, sí. I són els dos que han portat la granja des de fa 25 anys. Diguéssim que és la filla del barrut. Efecte. És la filla del professor, per això el professor es creu en dret de dir-ho, venguem-la. Però, de fet, és que és un barrut doble, no? Perquè vull dir, de fet, és la filla de la primera dona, perquè la segona és la que coneixem. Bé, doncs, la Sònia diu, i què podem fer ara? Hem de seguir visquent, seguirem visquent, tio Bània. Viurem una llarga, llarguíssima sèrie de dies d'interminables tardes. Suportarem amb paciència les proves que ens mani el destí. Treballarem per altres, evidentment, per altres, perquè, de fet, el Bània ja li ha dit al professor que li continuarà enviant els guanys del que la granja produeix, que també té nassos, no? Ho farem sempre i no descansarem. Quan ens arribi l'hora, morirem sense protestar. I allà, a l'altre món, direm que hem patit, que hem plorat, que la nostra vida ha estat amarga i Déu es compadirà de nosaltres. I aleshores, benvolgut oncle, començarem una nova vida lluminosa i bonica. Serem feliços. Serem feliços en l'altra vida. És bèstia, això, eh? Sí, sí, sí. Mirarem aquests patiments d'ara en tendreça amb un somriure i descansarem. Tinc fe en això, oncle, una fe pregona apassionada. Descansarem. És terrible. Meravellós, meravellós. És estupendo. És que en aquest moment a mi em cauen les llàgrimes, ara aquí no, però quan veig la pel·lícula sí. Fa... Bueno, és aquest romanticisme, aquest sentimentalisme que els russos tenen i que Chakoff també tenen, tot i que és un renovador del teatre, però és molt romàntic. De fet, hi ha un punt molt... De fet, nosaltres com a espectadors ens acabem enamorant d'alguns dels personatges que són el obre. Home, jo la Brooke Smith, la... la... la filla... La... La Sònia. La Sònia. Home, aquesta actriu... A mi m'enamora aquest personatge. I l'actriu en si és... No cal d'entendre perquè si... Què ha fet aquesta dada? Molta tele. No, no, no ho entenc. És a dir, té com quatre llarmatratges esparços per tot el seu... i ha fet un fotiment de tele. No ho entenc. Aquí fa una gran interpretació. Home, és que és una actriu de primera magnitud. Home, i té de vana la Julián Mor, que no és fàcil tenir amb ella aquest tu a tu que tenen. Exacte. Estan les dues magnífiques. No sabries dir qui està millor. Han estat de gràcia. Si és que estan tots que se't surten. el resum seria han estat de gràcia. Molt bé. Bé, doncs fins aquí, escolteu, 40 minuts amb l'oncle Bania. Moltes gràcies. No, jo encantat. Anastasi, per la teva proposta. Avui haureu vist que hem fet una entrada no habitual. Seguim sense, anem a sense condicions. Tenim els comandaments avui al Carles. Bona tarda, Carles. Bona tarda a tothom. Bona tarda a l'Anastasi, que és el que ens ha fet la introducció, l'Ignasi i Pep, el que us parla. I ara, doncs, bé, donarem curs amb aquesta estona que ens queda per parlar una mica, si vols arrencar tu, Ignasi, amb alguna pel·lícula de material que està ara en cartellera. Sí. Perquè serveixi una mica també de... Sí, i tant. Pulsar l'actualitat. Sí, senyor. Bé, després de parlar d'aquest de Bania en el carrer 42, la veritat és que qualsevol cosa queda petita. Queda petita, sí, sí. Tens raó. Però, hi ha una pel·lícula que s'ha estrenat a l'hospitalet Filmax, Gran Via, estrictament, i que de fet es pot també veure, qui no vulgui anar-se'n fins allà, també es pot veure a Filmin. Es diu Ària Ferma i representa que és com una persó estila model que ja tothom està fugint de la... està quedant abandonada mica a mica. està en trànsit, sí. Està en trànsit. De fet, la persó la van rodar a Sardenya, a l'illa de Sardenya, una localitat que es diu Sassari, però de fet una mica ve a ser les rodalies de Nàpols. juguen que és com la zona napolitana, tampoc amb precisió, no és una cosa que sigui important, però ves per on l'han rodat a Sardenya, vull dir que aquestes coses. Bé, la pel·lícula està dirigida per un home que no ha fet gaire cosa, Leonardo di Constanzo, gaire cosa que coneguem aquí a Espanya, evidentment a Itàlia el coneixen perquè té unes deu produccions, moltes també de televisió, algun documental, però potser ens pot sonar l'intrusa, una pel·lícula del 2017 que jo tinc molt desdibuixada, sincerament. Jo no la recordo. En fi, no és un realitzador que ens sigui fent. Ara, he vist aquesta i és una pel·lícula molt impactant. A més a més hi ha un duel interpretatiu, suposo que ens en parlaràs, extraordinari. Exacte. El Toni Servilo, que és el l'actor fetitxa del Paolo Sorrentino, La Gran Belleza, Silvio i Los Otros, són potser de les pel·lícules més conegudes. I l'altre, la veritat, jo he de confessar, es veu que és un actor molt reputat a Itàlia, molt reputat a Itàlia, però que aquí a Espanya no, i a Catalunya no el coneixem, no? amb Silvio Orlando. Surt Caos Calmo, la del Nani Moretti. Ah, sí. Pel·lícula que a mi m'agrada molt. Aquí sí que surt el Silvio Orlando. I després també surt amb el joven papa The Young Pop, amb el Jude Law, i la continuació, no? Perquè hi ha el joven papa The New Pop i The New Pop. Exacte, no? Bé, una mica perquè ens situem, diguem-ne, però efectivament és un tour de forts entre tots dos. És la... Bé, dotze pressos es queden a la pressó aquesta que l'estan desmantellant, estan pendents de trasllat, és una pressó gran, estil la model o més, fins i tot més gran. Totes les sales estan tancades ja, els pressos ja els han trasllat, però aquests dotze per raons burocràtiques s'han quedat allà. I els guardes que en principi també la nit abans estaven esperant traslladar-se, es veuen obligats a quedar-se per vigilar aquests dotze presos. És que els guardes arriba un moment que estan a nivell de presos. Bé, aquesta és la paràbola, si es vol, de la pel·lícula, perquè hi ha un moment que el Silvio Orlando, a veure, el Tony Servilo és un dels guardes, és de fet el que s'ha, l'han fet responsable de tots els altres, i el Silvio Orlando és un pres de la Camorra, representa que és de la Camorra, perquè té un pes molt important dintre dels altres presos. i per la cultura que té. Bé, i perquè és un home que sap manipular, és un gran manipulador, perquè és un gran observador. i hi ha un moment i hi ha un moment en què li diu el Tony Servilo se sent ofès per, no sé què li diu l'Orlando, i el Servilo li diu, ai, perdó, sí, el Servilo li diu, tu, perdona, tu ets el pres, jo soc un guarda, tu estàs a la presó, jo no, i aleshores l'Orlando li diu, n'estàs segur d'això, perquè evidentment està tan a la presó com el presonet, com el pres, no? I de fet tota la pel·lícula va d'això, que sí, hi ha unes normes superestrictes que els guardes al principi intenten mantenir per tenir-los a tots a ratlla, perquè tots són una mica perillosos, però arriba un moment que passa, a veure, són dotze i ells, és veritat que tenen una força, uns carabinieri fora, que poden actuar en el moment en què sigui necessari, però de guardes són menys, no són dotze, no sé si són vuit o set, vull dir una cosa així, aleshores es queden una nit sense llum quan estaven repartint el sopar, es veuen obligats al final a sopar tots en el... Evidentment... Sopremeixen el càtering perquè no és bo. Bueno, això ha passat abans, evidentment l'Orlando, el cap de la camorra, és sacsagat a la cuina. es posa a la cuina. Però és curiós perquè tu com a espectador vas acabant entendrint-te, tot i que tots són amb comès realment delictes importants, però acabes entendrint-te des del punt de vista humà que el cap de vall és una munió de persones, uns seran guardes als altres presos, però acaben convivint, és a dir... No n'hi ha un altre. No n'hi ha un altre. i, de fet, en la pel·lícula no passa res greu. De fet, és una pel·lícula de presons, però amb voluntat de feel good, saps? Que quan s'acaba la pel·lícula, de fet, el que es busca és que l'espectador... Una sensació positiva, diguem-ne. Positiva. Humana. A més a més, té un punt kafkià i un altre punt, també, del que podríem dir l'absurd. O sigui... Hi ha moments absurds. L'absurd és el que domina la seva existència allà. Perquè, escolta, a l'exterior, a veure, poden estar una setmana o dos, però el que no poden estar és indefinidament sense donar notícies d'anireu trasladats d'aquí o allà. No, no. Hi ha aquest silenci administratiu i s'ha d'implicar el protocol. Estan en el limbo. El protocol que ja ha previst i ja està. Ja, però el protocol se'n va fer punyeta. És a dir, arriba un moment en què acaben sopant amb els presos, els guardes, acaben sopant en el centre de la sala amb els presos, no? A veure, és un filgut a la italiana, no? Aquestes pel·lícules carcelària, però amb una voluntat positiva i humana. Si vols, tu és com una comèdia negra. subtil. I, evidentment, el propi blackout aquest, l'apagón aquest, que es queden sense llum i que els força d'ons a sopar tots junts, de fet, és un dels moments absurds, incongruents de la situació, no? És el que passa quan estàs, per exemple, a l'exèrcit, també, no? i després també hi ha una cosa. Fent la mili, no? Et trobes en situacions que dius, quina marcianitat és aquesta? Efectivament, és que és l'absurd. L'absurd dius, però això d'aquí veig. Ara, també hi ha una cosa. La responsable, que és una dona, aquesta, com les rates, abandona el vaixell, eh? Però ràpid. A la primera, eh? Ràpid, ràpid, ràpid. I li diu, tu responsable, li diu el servilo, no? Tu responsable, i adeu... Li fot la xapa i ja m'ho explicaràs. En cap moment, em veu pensar, jo que no l'he vista, la pel·lícula, segurament no gens, eh? Però ara, secultant-la, penso que et té, molt llunyament, però recordaria una mica l'Àngel Exterminador de Bonllubel. O sigui, aquest no pogués sortir d'un espai, tot i que en aquest cas, l'espai és la presó, de fet, ja per ser. Sí, bueno, clar, és que el que passa, no et té res a la dimensió, que no et té res a la dimensió, pel fet que es tracta d'uns presos, no? La impossibilitat de sortir, és idèntica. Clar, estaria d'acord amb aquesta percepció que fas, comparant-la amb l'Àngel Exterminador, en el sentit que l'Àngel, si alguna cosa s'extreu de l'Àngel Exterminador, és que la presó la tenim al cap. Absolutament. Perquè, evidentment, què és el que impedís aquella gent que està en aquell palau a anar-se'n d'una polletera vegada? En cap, i es queden tots ja, per no ser el primer, i acaben tenint una impossibilitat de moure. No recordo ara exactament, però hi ha un moment en què els dos personatges, el pres i el que és el cap dels guardes, estan discutint, i diu, és que tu, en el fons, si ho penses, estàs igual que jo. Li diu el pres amb ell. I l'altre diu, no, és diferent, jo tinc una família i cobro un sou. Ah, gran diferència, però estàs aquí. No, és clar. Però estàs aquí. No, és aquesta la frase que li diu, n'estàs segur? de... És a dir, a la presó estàs tu, jo no, jo tinc fora, que diu tot això, no? I l'altre li contesta, n'estàs segur? Ah, està bé, està bé. És molt bo la reflexió. És a dir, tu no vols admitre una realitat que estàs tan a la presó com jo, de fet, estàs obligat... gran pel·lícula interessant aquesta veure, sí. A més, és molt rigorosa en quant a plantejament, eh? Sí. Sempre... Molt ordenada, és una pel·lícula molt ordenada. Els plans, els moviments, és pràcticament, podria ser, en aquest sentit, sí que en troncaria una mica amb l'oncle, i és que és molt teatral. És una pel·lícula, es podria fer en teatre, com a obra de teatre? Ja. Absolutament. Completament d'acord. És clar, és un espai interior del que no sortim mai, eh? El que passa és que, esclar, hem parlat de Bani al carrer 40, i ara és com baixar a la terra. Sí. Estava pel... S'ha de fer de tot, s'ha de fer de tot, i hi ha de fer de tot per tothom, per tant, bé, correcte. Què més? Bé, no, simplement potser fer, perquè m'has recordat, que havíem... volia fer un esmena que s'ha esclanat final. No, però si està encara en cartell... Està, no, s'ha esclanat el Magret, de Patrice Lacón. Sí. Ah, sí. És la segona vegada que George Simenon és adaptat per Patrice Lacón. Va bé Monsieur Heure, no? Que em sembla que la novel·la es deia L'home que mirava passar els trens. Passar els trens, sí. La pel·lícula es va dir Monsieur Heure, perquè el personatge es diu així. Sí. Bé, basat en una de les moltes novel·les de Magret que va escriure Simenon, una que es diu Magret i la jove morta, i té, bé, l'interès de qualsevol novel·la de Simenon, en el sentit que, bé, apareix una noia morta en una plaça, molt ben vestida, no saben qui és, és a dir, és increïble, no? I com, bé, van tirant del fil de detallets i tal, i la cosa, evidentment, apunta a que l'autor és d'alta classe social. Ja. Perquè, entre les coses, es descobreix que la noia morta és tot el contrari, de molt baixa extracció social, no? I, en canvi, està vestint amb robes molt, molt pròpies de l'alta burguesia, no? Evidentment, la pel·lícula, que això ho té el Patris Lacombe, moltes vegades, la pel·lícula la fa en color, però el tractament és com a si dir-ho, de fet, jo crec que Lacombe imagina Simenon en blag i negre, perquè, malgrat que la pel·lícula és en color, tots són uns tons i grisossos, i, evidentment, plana el pessimisme, gairebé el nihilisme d'una França dels anys 50 profunda i totalment aburrida i desesperançada. Sempre té un punt... Amb molt poc enriquiment vital. Un punt d'elegància, per això, eh? Sempre té un punt d'elegància el Patris Lacombe. Ah, sí, això sí, clar, però descomptat... Amb el seu tractament... Sí, de tractament, sí. Els carrers, la pluja... Sí, però, esclar, pot ser molt... És molt climàtic. Molt dur que veu. Efectivament. Això sí, això és un fet. I, bueno, i destacar el Gerard Depardieu, que malgrat que està immens, no?, perquè la pel·lícula... Sí, està immens de volum, en tots els sentits. Però està molt bé com en tot. No, no, està immens en els dos sentits. Jo m'estava referint... Físicament. Físicament. I actualment. Físicament està immens. Aquest home acabarà explotant, jo crec, perquè si no fa alguna cosa. Sí, sí, és increïble, és increïble. Però, evidentment, el personatge, tal com l'encarna, i que té una mobilitat reduïda per raons òbvies, és immens, també. Però supleix aquesta mobilitat reduïda amb un joc expressiu de rostre molt interessant. No, no, clar, clar, pel descomptat. Té un físic, el mateix físic que se l'he anat creant, perquè, evidentment, no el tenia a l'inici, però jo crec que en aquest cas ja ara hi ha l'ajuda. O sigui, ara ja l'ha convertit en un arma més. Sí, a mi, en sap que el sortim vam estar parlant amb tu. Sí. Perquè això ho vam veure el BCN Film Fest d'aquest any. Efectivament, sí. I a tots dos ens va recordar una mica les últimes pel·lícules de Marlon Brando. Marlon Brando. Que també estava immens. Desmesurat. Estava immens, sí. Físicament i tal. Però és que és increïble perquè tots... A mi, és una pel·lícula que a mi m'encanta, encara que sé que és una bretolada, però, Bidoc, que també el Gerard de Berger fa del famós inspector... Bé, inspector, no? De fet, sí, era inspector, però de fet era un delinqüent que el van posar d'inspector de policia precisament perquè es coneixia als baixos fondos, no? En el segle principis del XIX. Finals del XVIII, principis del XIX. I... O sigui, de partir, fent la pel·lícula de Pitof, no? Fent Bidoc, ja estava gras. Sí. Doncs, perquè els nostres oïdors es facin una idea, és que ara està el doble. El doble, diràs com estava. Està el doble de com està a Bidoc, que d'un i dos ja el gras que... N'has dit de tres cadires, ara. Sí, sí, sí, sí. Bueno, hi ha una pel·lícula que ara no recordaré les dades i em sap molt bé parlar per ràdio sense recordar noms ni res, però no fa gaire veig una pel·lícula Filmin també, d'ell i el famós escriptor francès que no recordaré el seu nom i és un escriptor real, és que fent d'actor en aquesta pel·lícula. I estan els dos en una mena de balneari i estan vivint una experiència d'això, de neteja, no?, de neteja. I després em dirà el nom i us ho diré vosaltres en privat i la setmana que ve el diré el nom de l'altre personatge. I en aquesta... Hi ha les saunes, les saunes típiques, doncs que... Però són saunes que t'has de posar sencer dintre i la sauna et senyeix tot el cos per que no quedi ni una petita part sense filtrar, diguem-ne. I ell no s'hi pot posar. O sigui, no cap en cap dels contenidors que hi ha de les saunes que són reals. I no pot fer la sauna perquè no hi cap físicament dintre. O sigui, és una cosa tremenda. Quina situació. És tremenda, perquè de fet és un home que és alt. Sí, és alt. fer una certa alçada. Sí, sí, sí. I clar, ara és a sobre in extenso també, no? I aleshores... Una cosa... Deu impressionar, eh? Entre una cosa i l'altra. Home, segur. Jo, sí, l'he vist de lluny, diguem, no l'he conegut, però l'he vist de lluny. Ell tenia unes vinyes i tenia una propietat a Porrera. Al caram. A Porrera. A Porrera tenia una propietat i llavors en tant en tant visitava el lloc on es processava, diguem, bàsicament on es feia la premsa i on es processava. I jo, en aquell moment, també mirava molt sovint per Porrera i de lluny un dia dic, està el senyor de Porrera i de molt lluny realment i estava més a una distància impossible. Ara, se'l veia, esclar que se'l veia, tu diràs si se'l veia. Però en cap relació en aquest cas. Molt bé, bueno, estem i 56 i volia fer un petit apunt perquè uns amics de Viladrau em van convidar a estar allà i acompanyar-los amb el desenvolupament i sobretot amb el lliurement de premis del que ha sigut el dia dissabte i diumenge, dia 4 i 5 de juny, del que han anomenat primer festival de cinema Viladrau Fantàstic de curtmetratges. 97 curtmetratges dintre de les diferents seccions, 30 d'ells anaven a la secció competitiva. Curiosament, que no se sol donar perquè, per exemple, estem parlant del BCN i el BCN no dona premis al metàl·lic. No. Doncs aquí, el primer premi, mil·lars... Donen els penots, no? Sí. Els penots, no? El primer premi, mil euros. Déu-n'hi-do. El segon premi, cinc-cents i després hi havia, com sempre hi ha tots els festivals, el Premi del Públic, que era un lot de productes de Viladrau de la zona. Valorat en 250. No bé. I llavors, a mi, em van demanar si podria donar, fer lliurement del premi, el primer premi, amb un la trajectòria d'una persona viladrauenca que ha dedicat una part de la seva vida molt important i sostinguda amb el temps, és a dir, no és de fa deu anys, sinó pot ser tres o quatre desenis o més. I aquest home és l'Àngel Rabat. va passar una cosa que és molt cinematogràfica, és a dir, jo vaig sortir amb la meva esposa de casa el diumenge al matí, vam anar, ens vam trobar amb els amics de Viladrau, vam anar a veure durant tres hores una sèrie de curtmetratges que estaven a competició i quan arribem a l'hora de dinar i ens tornem a trobar amb els amics ens ensenyen el mòbil que han rebut la nota que el senyor que, Àngel Rabat, que li tenia que entregar el premi havia mort aquella nit. Ostres, crom. Sí, va ser, bueno, un tema... La vida supera realment. Sí, és el que vaig comentar i jo diu, bueno, ara què passarà? No es fa lliurement? Diu, bueno, estem pendents a veure la família que ens diu, els fills, els nets i, sí, sí, la família van dir, bueno, ell té una trajectòria de vida feta, això a ell li feia molta il·lusió, nosaltres vindrem. Efectivament, van vindre els fills, jo vaig tenir que canviar una mica el que tenia preparat perquè, clar, naturalment, davant d'un fet així et trenca una mica l'esquema, no? No, jo no. Però, bueno, va ser, o sigui, tot el que va perdre, amb la facilitat de tindre'l físicament allí, ho va guanyar, si tu vols, amb emotivitat, tindre els fills i donar-los el llegat, a més a més, està clar que el premi estava otorgat fa temps ja, per tant, ell, ell ho gaudia i tal, i a més a més, puc dir, perquè realment em van comentar que és així, va morir d'una mort la mar de dolça, és a dir, se'n va aixecar a mitja nit, va anar al bany, va tornar al llit i es va quedar mort. Una de les millors morts que es pot tenir, segurament. Efectivament. Bé, vull dir que, vaig a aquest moment a la memòria d'Àngel Rabat, un col·leccionista que va arribar a reunir 700 aparells de tot l'arc del cinema analògic. Sí, sí, anava molt bé. Des del so, del so, del so.