Teorema de Pasolini: seducció, lluita de classes i símbols (Morricone, Vesubi) + balanç del Barcelona Film Festival

Cinema sense condicions ... ... ... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Sí! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! Fins demà! Fins demà! ! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Pasolini. Sí, efectivament. Dir-ho també que dintre la banda sonora, no totes d'Ennio Morricone, també hi ha fragments de la missa de Requiem de Wolfgang Amadeus Mozart. I, dit això, em passo la paraula per si vols fer la introducció. No, bueno, tots molt d'introduccions. Jo no em sé tant aquesta cosa d'actors, d'això passo més. Però sí que podríem dir una miqueta alguna coseta, sí. Aviam, per què aquesta pel·lícula i no una altra? Bueno, sempre hi ha aquell moment que hem d'escollir una pel·lícula per la propera setmana, i sempre hi ha la pregunta, que tu què? Penses alguna cosa? No, no, no. I abans aquell, des que el cervell es posi en marxa, i s'ha sortut una pel·lícula, s'ha sortut un títol. La sotmets una mica al company i li dic, escolta, s'ha fet mai aquesta pel·lícula? Jo sóc nou de fa tres anys, però sóc nou en aquesta casa, i es podria haver fet. No, no, s'ha fet. Per què? Doncs perquè tenia una bona idea, una bona, un bon record, diguem, d'aquesta pel·lícula, molt bon record d'aquesta pel·lícula. I després tenia una estimació especial, i ara tu i jo estàvem una mica fruïnt d'aquesta cosa del pes específic que té aquest director, Pier Paolo Pasolini, pel pes específic que ell tenia dintre de la... el que hem conegut d'ell, de la seva vida, tu més que jo fins i tot del seu pensament, però bueno, jo l'hem arribat, però potser no he estat tan llegit com tu amb aquest tema, però bé, és un home que m'ha interessat sempre. La seva mort també és determinant, i com la seva mort s'ha vist també en altres... vista des d'altres punts de vista d'altres directors. El mateix estic recordant el caro diari del del Nani Moretti, quan visita la platja d'Òstia des de... amb la moto i arriben allà i veu el lloc on realment, el lloc de culte que pràcticament s'ha convertit, la platja d'Òstia, que és on van matar a Pasolini, de la manera que encara no sap massa per què ni quan. Bé, aquest és un home molt important, és un home de cinema, però bàsicament, com deies tu abans ara, en la conversa que teníem, és un pensador, és un home de pensament, és un home d'idees, és un home de profunditat, i és tan important, potser, o més, el que fa dubtar a vegades és això, i a mi ara em pesa més això, potser que el director de cinema, veient Teorema, és una pel·lícula que pot ser controvertida, dir, veieu Teorema que us entusiasmarà, cap problema, tireu endavant. Diguem, és una pel·lícula delicada, és una pel·lícula que s'ha de veure, com deies tu, posant-nos en el context del 1968. I tant, és vital. És vital. Per això, algun avantatge hauríem de tindre de tenir un carnet bastant caducat, o renovat moltes vegades, diguem. I una d'aquestes és haver viscut el maig del 68, encara que no sigui directament a París. Però sí, que des d'aquí eren uns temps en què parafrasejant una mica l'estaca de Lluís Llach. Podríem dir que tot el franquisme estava trontollant ja. Començava, sí. Encara n'hi va bé per set anys, però ja també se li notaven algunes esquerdes. Això ens feia que el que dèiem abans... I llavors estàvem hàbits de què passava fora, no? Una pel·lícula que era el manà. Que passava a Itàlia, que passava a França, que passava a Anglaterra, i què passava a Estats Units. Efectivament. Tot ens tenia... I estàvem amb estat com de l'habitació. Quan veiem una pel·lícula d'aquest tipus, sortíem del cinema. Quan hi entravem, hi entravem amb una esperança, fer esperança i caritat, les tres coses. I a la pel·lícula hi ha l'habitació, eh? I a la pel·lícula hi ha l'habitació de veritat. L'habitant. No és que l'habitació, sinó la l'habitació. I realment, esclar, sortíem del cine l'habitant. És a dir, d'aquest senyor pot dir tot això, no li passa res i nosaltres més l'estem veient. Perquè la pel·lícula, aquest marge, diguem, que va tenir el cinema d'ària saig durant un període que ens va permetre veure un tipus de cinema uns anys més tard. Perquè aquesta pel·lícula no es devia estrenar a 68. Aquesta pel·lícula es va estrenar més tard. Segur. Jo ara no he mirat en els altres estrenes, però segur que es va estrenar més tard. Però és una pel·lícula delicada. També és cert que no... És a dir, el llenguatge, tot i ser ara ens sembla molt explícit, en el seu moment... Era bastant críptic. Era més críptic. És a dir, ara és més explícit el que era críptic. Segués sent críptica perquè vol ser-ho, però no ho és tant. Sobretot llavors era críptic perquè s'avartava molt de la corrent del llenguatge usual en el cinema en aquell temps. Efectivament. El llenguatge que ell utilitza... És un llenguatge molt més lineal, molt més comprensible i aquí... Bé, pensem que també hi havia la novelva que estava en aquell moment bellugant-se també per allà. És a dir, que aquells ja també trencaven llenguatge, ja hi havia un Godard, ja hi havia gent interessant també en el cinema francès, el cinema espanyol encara estava molt a les beceroles... Bé, però de fet aquest home sí, aquest home és un home valent i abans ho deien, potser de tots potser el més valent. És a dir, intentar fer una pel·lícula amb els còdics que està utilitzant ell aquí, que són per un cantó aparentment obvis, ara els veiem obvis, ja dic, llavors no els veiem tan obvis, per explicar-te la situació d'un país. És a dir, en el fons la situació de poder de la classe, de la diferència de poder entre la classe obrera i la classe dominant. I en aquest cas la pel·lícula... Tinguem en compte que cosa que no passa ara, en aquests moments sí que hi havia una lluita de classes definida, molt clara, perquè hi havia una classe dominant, una burgesia, alta burgesia, mitjana burgesia, petits burgesos... Sí, sí, sí, hi havia tota una gradació... i hi havia una àmplia classe obrera. El senyor. O treballadora. Sí. Això s'ha esborrat. Això s'ha esborrat. Si no s'ha esborrat, com a mínim, desdibuixat moltíssim. Molt. Clar, la pel·lícula va d'això, no va d'això, la pel·lícula va d'això, de moltes més coses, perquè aquestes classes obreres segurament tenien les expulsions personals, sexuals i de tota mena, però de la que ens parla la pel·lícula són de les expulsions de la classe que ostenta el poder, en aquest cas. Efectivament. Possiblement ens plantejaria una pregunta que no sé si caldria, perquè la pel·lícula no va d'això, que és i què li passava paral·lelament doncs a aquella gent que veiem en aquell borgo, en aquell lloc agrícola, aquest típic de les pel·lícules de Bertolucci, que hem vist sempre. En aquella gent no tenien aquestes expulsions. No els hi passava això? Hi ha una cosa que no m'he recordat de comentar-te abans, però jo diria que l'escenari aquell en què hi ha una... Sí, la quadrícula al quadrat. Una quadrícula amb tot d'elements d'una gran instal·lenció agrària. Sí, sí, sí. Com són els granos? Jo diria que és el que surt a la Novecento. Jo diria que no per una raó, et diré. Perquè no crec que ho construïssin i crec que hi deu ser allà i se'l va trobar. Hi ha una mena de torre d'aigües al mig, en aquesta. Hi ha una torre d'aigües. T'acordes que hi ha com una mena de torre construïda? Sí, sí. A la Bertolucci no hi és. I em sembla que la Bertolucci és més gran, però no et vull contradir perquè tampoc ho sé, ni documentat. A Itàlia està ple d'aquest tipus de conurbacions, que són com petits pobles, però en realitat són, clar, són quatre façanes que convergeixen a un pati central enormement gran a vegades i que en lli... Aquesta és la part, diguem, de la treballadora, la quota de treballador que surt a la pel·lícula. En realitat la quota és petita. L'assistenta de la Casa dels Rics. Bé, la casa. Una menció impressionant. La pel·lícula dic que comença precisament amb la classe treballadora. comença amb una mena de documental que és un entrevistador de la RAI, que està en diverses càmeres que estan entrevistant, a un treballador d'una fàbrica. Llavors, el que ha passat és que l'AMU ha deixat la fàbrica als treballadors, en mans dels treballadors. s'ha produït allò que els treballadors estan lluitant. O sigui, el poder... Bé, tenir també el poder de tenir la força laboral i tenir la fàbrica al mateix temps. Llavors, hi ha una pregunta molt bona que els fa entre diverses preguntes que li van fer a aquest treballador. Una d'elles és... Bé, i ara, aquesta revolució pendent que teniu, que ha de partir precisament, de la lluita en les fàbriques i tal, què passarà amb aquesta lluita? Si ja teniu la fàbrica i no hi ha resposta. I no hi ha resposta. No, clar. No hi ha resposta. A més, és terrible perquè deixa la classe treballadora i sobretot els representants sindicals i de la fàbrica i d'això en una situació de vertigin perquè diu, bueno... O sigui, resulta que és l'AMU el que ens està solventant el problema i ara nosaltres contra què lluitarem? Contra què fem? Sí, estem preparats per lluitar i per presentar batalla. Sí, sí, sí. I qui deies, bueno, aquí està la tesi de la pel·lícula. Bueno, la tesi no. La pel·lícula té molts moments, sobretot a la segona part, irònics i de cinema d'humor negre. Sí, cert, cert, cert. El té, el té. I per se'l que ha fet en general, el té. El té. En les seves pel·lícules, amb unes més que amb altres. I a partir d'aquí la pel·lícula els canses. Què ens planteja? Ens planteja això. Bàsicament és un home que és el pare d'aquesta família que té aquesta menció a les afores de Milà. És el pare, el fill del pare, que és el Paolo Gaziosi, el lector. Té una senyora, que és ni més ni menys que la Silvana Mangano. Té una filla, que crec que és la... Tu sents més els noms dels lectors. Anna Biasemski. Vale. Odeta. Vale. Després el fill, que és un noi desconegut totalment per mi. Andrés José Cruz. Perfecte. La minyona... La minyona és Laura Betty. Laura Betty. Emília. Emília. Laura Betty. Aquesta és l'única que coneixi d'alguna altra pel·lícula, aquesta dona. I després el gran personatge, que és el personatge del jove, que no té nom, que és el Terence Stamp. Sí, que aquí el posen en el llibre que està llegint. Sí, sí. Un llibre molt recomanable, que és una entrevista a tot el llibre, d'Anagram, el número 3 d'una edició que va sortir als anys 60 sobre textos cinematogràfics. Sí, és veritat, sí. Aquí li posen El Visitant. El Visitant. En els jocs he vist com El Visitant, l'altre és com El Jove, sí, com El Jove, simplement. Bé, el Terence Stamp, no sé si algú el recorda, és un actor anglès de reconeguda solvència. Jo, quan va fer la pel·lícula, ja havia fet alguna pel·lícula, no moltes, alguna pel·lícula ja ha fet en el seu país d'origen, i és un home d'una bellesa realment innegable. Sí. És un home molt... És un jove, en realitat. Té una presència... Té una presència captivadora. Té una presència captivadora. Evidentment, amb la mirada en què el mira, Pasolini, en què mira els homes, encara és més captivadora, perquè ell sap on ha de mirar i com ha de mirar, i què ha de veure en cada moment d'aquests homes que ell posa davant de la càmera. Amb això, i té una habilitat especial pròpia de la seva condició d'homosexual. La pel·lícula, com és natural, no parla en aquest cas d'homosexualitat, però sí que parla de seducció. És a dir, la paraula clau, jo penso, de la pel·lícula és la seducció. És una mena d'àngel exterminador que entra dintre d'aquesta casa, però en aquest cas més exterminador, és l'àngel seductor que els portarà a tots una mica, un per un, a tenir una relació emocional, sexual... Amb una cosa... Exacte. Amb una cosa curiosa, i és que dius, bueno, la seducció podria ser intel·lectual. No, aquí la seducció és directa i sense prolegòmens, sexual, directament sexual. Amb tots ells. Amb tots. Comença per la minyona, és a dir, comença per la minyona perquè és la que es troba de pas i ella se'l mira amb molt bona cara i a partir d'aquí es crea un primer vincle. La minyona que després serà, bueno, ja anirem parlant, la més potser afectada de tots per aquesta marca que li ha deixat, diguem ell, amb aquesta relació. I passen tots, com li passa. Bueno, perquè la minyona està atacada, clar, tenim en compte que estem a finals dels anys 60. Sí. Ella és una dona que ve del poble, sempre va vestida de negre, sí, sí. I, a més a més, és una dona probablement ultra-religiosa. Molt probable. o molt afectada per tots los religiosos, no? Sí. Clar, l'arribada d'aquest individu que és, d'alguna manera, angelical, sí, s'excege tot el seu cap i sobretot el seu cos. I el seu cos també, efectivament. Què passa a tots? Igual, en el fons, tots els passa una mica el mateix procés amb diferent grau que tenen de maduresa o de ser home o dona, és a dir, cadascun d'ells, sempre, és clar, el fill també té una relació que li resulta absolutament enòmal. Ell necessita estar amb aquell personatge, però, quan ja hi ha estat, se sent que allò l'ha marcat tota la seva vida. A partir d'aquí el marcarà. Què passarà a partir d'ara amb la meva vida? O sigui, com justificaré jo aquest fet, aquesta taca, aquesta màcula? Sí, a mi, la història del jove, a veure, les cinc històries, o sigui, el pare, la mare, la filla, el jove i la minyona, són interessants i diverses. O sigui, són cinc fragments molt ben buscats. Molt ben resorts. A veure, el Pasolini era un gran guionista. Sí. Penseu que de les 13 pel·lícules d'ell, és un que forma part del teu... del meu grup particular de grans directors que han fet 13 pel·lícules, totes són guions d'ell. I a més a més, per si això fos poc, va fer dos guions per fer llini, per exemple, concretament la Dolce Vita i Les Nits de Cabiria. Les Nits de Cabiria que m'heu entusiasmat. Els 57 i 60. 60, Dolce Vita, 57, Les Nits de Cabiria. Va fer tres guions no filmats que els tenia ell i alguns d'ells estaven gairebé a punt ja d'iniciar el rodatge, però que es van quedar. Primer, 1962, El pare salvatge. Segon, 1966, Sant Pau. Un guió sobre la vida de Sant Pau. Digamo, hi ha aquí el Pasolini es belluga amb dos frens importants que van marcar la seva evolució personal. Per una banda, la creença religiosa va néixer en el si d'una família, bueno, el seu pare era militar. i de la cosa que s'enventava més a la seva vida és, segons deia ell, que havia sigut, li havia salvat la vida a Mussolini. O sigui, amb això ja tenim una cosa. i després, l'altra pota important amb el creixement i la mentalitat i la formació intel·lectual de Pasolini és el marxisme. Ja, ja, clarament. Una cosa, perquè ara agafes aquí i dius, sapigueu que Carles Marx va ser molt important i va fer una obra que va ser àmpliament difosa per allà on no estava prohibida que es diu El Capital i que avui en dia suposo que no se'n deu parlar ni a l'universitat. Imagino que ben poc, imagino que ben poc. Perquè jo no he sentit mai que ningú parli... El Capital és una cosa que no se'n parla. És que no? Ni a les tertulis pseudo-intel·lectuals ni a res. Bé, doncs, ell va tindre, va estar molt pròxim al Pitchi, al Partit Comunista italià. A l'època de Togliati se'n va apartar una mica perquè hi havia la vessant estalinista que no estava ell en contra, però després va acceptar i de bon grat i a més a més el tenia com un referent tota l'obra de Gramsci. Sí, sí, sí. I llavors podríem dir que era un marxista gramcià. Sí, marxista. Amb aquests dos elements lo religiós que no és menor i el polític la part política profunda el van atirant i tingueu en compte que fins als els 40 anys no va fer la primera pel·lícula una gran pel·lícula per cert que podria haver sigut el clàssic d'avui perfectament que era A Caton. A Caton. Us la recomanem perquè realment és una pel·lícula home allà va volcar ell molta cosa. Com a primera té aquest poder això que dius tu que va volcar-hi tot i a més a més és molt fresca abans abans havia fet 10 o 12 llibres petitets perquè els llibres de poesia normalment són petits 10 o 12 llibres de poesia havia fet assaig com Les cendres de Gramsci precisament en 1957 novel·la Una vida violenta que és en la que està basada precisament a Caton Regats i de Vita Nois del carrer que va ser traduït immediatament aquí Amado Mío etc. I en política té un llibre que és Passió i Ideologia que ja amb el seu títol ja ens dona una mica la vista. Mira permete'm ja que estem en aquest moment agafar i comentar perquè m'he anotat aquí per dir-los els referents que va tindre ell intel·lectualment podríem dir que amb referents literaris hi hauria Rambó que per cert aquí Terence Stamp amb el seu paper està llegint Rambó i en franges senceres de Rambó Xochir va ser molt important igual que Jacobson perquè amb la seva formació Pasolini li va interessar molt el llenguatge i llavors això sí és el part de tot el que és un corrent de pensament estructuralista i ell el té com un referent després Roland Barthes llavors amb el camp de de la pintura l'escultura etcètera tenim Francis Bacon que aquí surt a la pel·lícula tot un fullejar diguem un àlbum Chiotto sí un catàleg Piero de la Francesca i en cinema Mizoguchi és un dels que ell mateix reconeix amb aquest llibre d'entrevistes que ha llegit la gran importància que ha tingut amb el o sigui el record d'escenes de Mizoguchi que les ha traslladat per poder ell explicar escenes que havia dibuixat amb el seu pensament Orson Welles que a més a més el va fer servir una vegada també com a actor Renoir Kurosawa Konichikawa perquè li va agradar molt l'arpa birmana que aquí és molt focalitzat en aquesta pel·lícula i Charles Chaplin aquests eren una mica referents bé jo com sempre em poso les pel·lícules en blanc és a dir quan arribo i veig la pel·lícula em poso absolutament en la ment en blanc intento ni recordar allò que em va crear en el seu moment aquesta pel·lícula i davant d'aquesta pel·lícula ets dir que hi ha coses molt positives que és que com diu el Pep ell era un gran guionista doncs les coses estan col·locades en el seu lloc quan han de sortir expliquen el que han d'explicar i tot funciona com una maquineta el que passa és que ell al mig va fent que la història no sigui tan aparentment simple perquè barreja aquest material amb altres coses i el material que aparentment d'alguna manera seria molt net de lectura la pel·lícula és molt simple la pel·lícula té una narració que està en cinc parts té la presentació la visita del personatge la seducció que a més a més diguem-ho és molt divertit us recomanem que vegeu la pel·lícula la podeu trobar a teorem estar filmint a filmint sí sí remasteritzada en 4K amb gran qualitat hi ha el personatge que a més a més a més és un amant de tota la vida de tota la vida jo crec que és la persona que a més ell va estimar que és Ninet de Boli i fa es diu Àngelo Àngelo que vol dir i fa això de missatger és el correu ell porta a l'avís que arribarà el visitant és interessant que li hagin posat el visitant perquè i després ell a mitja pel·lícula porta la nota també d'una forma molt divertida sí de que el visitant és reclamat i s'ha entegut efectivament en realitat és una mica com Déu Déu us envia el seu fill exacte per posar-vos per predicar la paraula per espavilar-vos una mica exacte i Déu reclama el seu fill perquè té altres feines per tant sí sí i vosaltres a veure què feu aquesta és la quarta part la quarta és la partida i la cinquena és com aquests personatges han estat transformats és a dir la transformació que tenen tots els personatges a partir de la visita d'aquest messias sexual i més coses perquè no és solament sexual el sexe s'hi entra perquè s'hi ha d'entrar però d'alguna manera m'ha quedat marcats per ell per moltes coses diferents que no arriben a entendre és a dir és alguna cosa que jo crec que alguns d'ells no arriben a entendre a partir d'aquí què va passar amb cada un d'ells són coses absolutament diríem per un cantó tràgic és per un cantó també divertides algunes d'elles molt jo crec que la segona part de la pel·lícula és molt divertida molt irònica i amb tocs d'humor negre indiscutibles i després també té aquell rampell oníric poètic i surrealista aquest és l'altre element que ara la pel·lícula està la pel·lícula arrenca amb aquest això que dèiem abans aquesta cosa mig documental en blanc i negre i seguim en blanc i negre quan entrem a la menció i comença a presentar alguns personatges és a partir del minut 8 i 45 segons que la pel·lícula es transforma en color i els personatges comencen a parlar perquè fins a aquell moment no sentíem les veus dels personatges més que en el moment inicial de les entrevistes d'aquella rai en els personatges però després quan entrem hi ha la vida diària d'aquesta gent veiem com mouen la boca que entre ells deuen escoltar-se però no els sentim és a partir del minut 8 i 45 que la pel·lícula agafa color i començarem a tenir les veus dels personatges amb això Pasolini tenia una fixació que li venia de pel·lícules de Chaplin naturalment de l'època muda i després d'algunes pel·lícules també d'autors tot i que no els segueix al peu de la lletra perquè en aquesta entrevista li he preguntat directament escolti vostè hi ha coses que s'assemblen bastant a Bresson no Bresson és molt bo però jo faia una altra cosa i és cert però sí que hi ha una cosa amb Pasolini i és que tenia la tendència que actuessin els actors despleguessin el guió més amb la seva interpretació no gestualització necessàriament sinó interpretació manera de dir manera de fer el físic actua sí, sí el gest la mirada exacte que no passa amb el text ja, ja sí i de fet i l'altre element també de la pel·lícula que jo no he comptat les vegades però que apareix moltes vegades allà de la pel·lícula és aquest vesubi sugerit perquè en realitat hi ha moments que no veus ni què és evidentment primer que són unes bromes que corren que són en realitat els fums els fumeres que corren les ombres i la mateixa fumera sobre l'alfalda de la muntanya més tard es veien una mica més no és que vagi amb un creixent però en realitat veus el que ell vol en cada moment i efectivament juga un paper també no sé si la paraula és onírica però d'alguna és un separador quan surt això marca l'escena següent és dir el fet d'aparèixer de on està marcant el vesúbi és lo inalterable per un cantor sí és lo sagrat també i i és el perill si podem fer expoiler fem spoiler bueno si és mesurat al final de la pel·lícula el protagonista després de l'àngel que representava veterans d'estam o el jesucrist o el visitant el protagonista que ve després d'ell tot i que hi ha una esplendorosa Silvana Mangano sí però el protagonista és el pare sí sí sí totalment és el patró ell tanca la pel·lícula és el padre padrone i no em puc aguantar de dir una cosa sí si el vell mig perquè això és propi dels grans directors quan fan una gran pel·lícula si el vell mig estem veient unes imatges de catàleg sí en la que surt unes expressions d'aquelles terribles i en tensió de Francis Bacon sí senyor acaba la pel·lícula pràcticament el personatge amb la imatge fixa d'un crit terrible tremendo un udol un udol pràcticament un udol que recorda exactament la imatge que havíem vist abans de Bacon sí senyor sí senyor clar aquest muntatge no és ni paral·lel ni altern simplement va anar apareixent d'en tant en tant quan ell ho creu oportú tirem de què en el muntador me l'imagino dir-li ara vindré bé aquí entre això i això potser està guionitzat potser això no està guionitzat i és ben bé neix en el muntatge que dèiem a vegades que a vegades està tot guionitzat en aquest cas el que té molt clar és l'estructura i l'estructura és clavada i perfecta és impecable és impecable ell vigila molt que es proveixin és més impecable que en general tot el que va fer Pasolini estic d'acord amb tu que era per dir-ho així entre nosaltres una mica traste més no cuidava especialment ni la imatge ni el color ni les transicions ell anava cap a el que li interessava hi ha coses que evidentment la pel·lícula jo penso que li interès rau precisament amb això amb què està explicant aquesta societat que està d'alguna manera falta d'alguna cosa que els motivi de veritat han perdut els valors alguns han perdut ja els valors religiosos espirituals que havien tingut en algun moment i ja els hi va haver per tant la presència d'algú que els hi fa remoure tot és a dir no és el del volcà per mi el volcà també té una cosa el volcà també és el Déu que està per sobre de tots i que et pot en un moment de mi et devorar per això t'he dit l'ho sagrat és l'ho sagrat efectivament tens tota la raó és el tòtem llavors clar també fixa't si té poder aquest home dirigint els actors efectivament el té perquè fa que facin el que ell vol que facin amb tot ho té però que aconsegueix que Morricone tot i que Morricone encara no havia fet les grans produccions musicals que va fer a partir dels 70 cap amunt però aquest Morricone també havia fet alguna pel·lícula i estava fent alguna pel·lícula amb unes músiques més que ja apuntaven una mica les maneres de Morricone tu quan has posat el tema aquest avui que has posat la gent ha pensat en tot menys en Morricone és que Morricone es subjecta molt el que segurament devien ser llargues xerrades i interpreta allò perquè fa aquest tipus de música com és diacrítica no no diagètica en el sentit que és des de fora és a dir fa una música de cine la música típica però que no és la típica música de cine d'ell en absolut o sigui l'altre li va marcar molt vull una música fosca vull una música que em lligui quan entra un rèquim de Mozart no canti com una almeja sinó que d'alguna més estan amb tessitures similars una música espiritual també hi ha Bach hi ha un moment que hi ha Bach un tema molt concret també també lliga és a dir lliga i en modern perquè en el fons la música que està sonant i que has posat tu al principi aviam no és Stohausen però però bueno és una música d'algú que és un músic que és un músic de cap a peu però està molt ben vist això que dius que algú del que ens està escoltant pot pensar doncs aquest aquest tema inicial no sembla de morri no sembla de morri perquè efectivament és el que és no sembla no solament aquest n'hi ha alguns que estan una miqueta més en la línia més dolça però mai mai entra en aquella tessitura típica d'ell i menys a nivell orquestal hi ha sempre algun moment de dissonància fins i tot mira les que hem sentit la d'entrada no sé quina és posada la d'entrada és la que sona no és la segona és la segona la segona aquesta està plena perquè la vaig posar la d'entrada i encara em semblava més dura és que ho és és que la d'entrada és molt dura jo que em pensava quina música posarà el Pep no ho sabia però ha tocat aquesta em sembla bé bé tot això fa que aquesta pel·licòria tingui per mi un gran interès és cert també que estàvem parlant abans amb el Pep ell potser té la mateixa imatge que jo potser no cadascú amb això és molt subjectiu jo per mi aquesta pel·licòria també ha perdut per mi per mi ha perdut respecte per què ha perdut interès perquè aquell interès que dèiem al principi de l'any 68 quan nosaltres érem uns jovincells de prop dels 18-19 anys esclar i vivíem un país sota una dictadura això ens va ser una alanada d'aire fresc ara ja no ho és això això és evident és una altra cosa jo recordo que després de veure aquesta pel·lícula vaig arribar estava tan hàbit de tindre coses de Pasolini llegia naturalment el film ideal aquests no en van parlar gaire perquè eren una mica de més fatxes anaven per una altra línia però Nuestro Cine per exemple ja en parlaven una mica més i després jo estava subscrit a una revista francesa mensual que es deia Gent Cinema i aquelles de cinema i aquests ja en parlaven més llavors jo recordo que vaig comprar Regats i Divita el Dragstore no em vaig poder aguantar que la traduïssin i la tinc en castellà després però la vaig comprar en italià Dragstore això és per donar una idea de fins a quin punt visceralment ens tocava la forma de ser de Pasolini Dragstore pels que vinguin siguin molt joves ah sí estava allà una botiga que era un Dragstore una botiga una botiga tenia una farmàcia dintre per això es deia Dragstore el Passeig de Gràcia entre Mallorca i València i València tocant més a Mallorca i efectivament era una botiga molt gran era un espai que anava des del Passeig de Gràcia fins al carrer de darrere que és el Passatge Domingo i tenia una superfície realment enorme restauració i vida de tot allà allà es podien trobar alguns llibres que no diré jo que fossin prohibits però que tenien molt poca capacitat de trobar-se amb altres llibreries ara estic veient la llibreria fins ara que no ho has dit ara no he vist no havia vist ni visualitzat la llibreia hi havia moltes traduccions que es havien fet a Mèxic i Argentina sí que no hi havia traducció espanyola i allà ho tenien sí efectivament bé això i llavors bueno parlar de tot plegat potser ho hem dit bastant tot si no volem explicar pel·lícula vull dir perquè esclar explicant les reaccions que produeix a tots i cada un d'ells entrem molt en una de les parts per mi interessantes explicaríem la pel·lícula sucosa de la pel·lícula que és com reacciona davant d'això costa de no dir-ho és a dir a veure com afecta la filla com afecta la mare com afecta el fill el fill d'una manera molt curiosa costa molt eh costa però deixarem el fill diguem que era l'artista de la família l'artista frustrat i ja veureu el que passa la filla era la noia que estava reprimida sexualment no tenia por al sexe al sexe masculí la mare era una dona que estava absolutament ja negada de tot i al límit sí i sense massa suposo massa atractiu o sigui massa interès pel seu propi marit ni això zero sí sí i el marit tenia el dilema existencial de bueno jo que ja ho tinc tot que ho he alcançat tot i i si una mica un retorn els inicis i si acabés la vida fent una bona obra sí però aquí aquí faria un espòiler de cal deu saps que la pel·lícula fa una volta curiosa al final a la volta està que tot això és fruit també del que li ha passat és a dir fa el que fa perquè li ha passat el que li ha passat ja ho veureu la pel·lícula té aquesta part veieu-la val la pena val la pena per aquesta part més d'alguna manera que us pot crear una certa indica la pel·lícula us heu de posar pacients una mica pacients perquè no és la típica pel·lícula com sempre diem de les pel·lícules que no són les típiques pel·lícules que es veuen com qui veu un espilbert no és un altre tipus de pel·lícula però crec que és interessant que la conegueu a Filmin amb una còpia remasteritzada tal com diu el d'allò en 4K la van fer el 22 la remasterització i estar supervisada la fotografia pel propi director de foto Luca Vigazzi la van fer a la Filmoteca de Bologna que és una garantia és la garantia absoluta i la imatge l'he trobat el 2022 efectivament l'any 21 amb l'aspecte del muntatge que el muntador el tinc aquí és Nino Baragli què et sembla? és una pel·lícula d'aquestes que quan la ves muntada dius tenia moltes alternatives més de fer muntar-la d'altra manera saps el que vull dir? quan no hi ha aquest tipus de material vols dir que anava bastant dirigit pel director jo penso que en aquest cas i més coneixent el director coneixent sabent com actuava amb altes terrenys dubto que el muntador tingués una gran llibertat sí que hi ha coses que a mi els talls fins saps que jo soc molt torrecollons en el sentit que m'agrada molt que tot passi molt bé que d'un pla a l'altre no hi hagi accidents estranys i aquí el Pasolini ja ho hem dit tu m'ho deies abans també és un home bastant brutot una mica matosser una mica matosser i abans sí que bueno aquí es pot ser el muntador que li ha de dir escolta vols dir que tres fotogrames més i no passaria millor això i a vegades per l'autoritat del director no sé quina edat tenia aquest home en aquella època el muntador igual era molt jove no s'hi va atrevir ni no varagli ni no varagli s'ho havia de mirar no ho he mirat segurament era més jove perquè clar el Pasolini ja tenia 48 anys 48 anys sí sí sí és possible que que un nano fos un nano més jove i no s'hi va atrevir hi ha moltes coses d'aquest tipus que es poden arreglar arreglar que es poden fer diferent però bueno ell fa aquesta proposta i també forma part d'ell és a dir ell també és d'aquest punt de matosseria que si no hi fos no seria Pasolini per tant d'alguna manera li hem d'acceptar la fotografia és de Giuseppe Rosolini sí escolta la fotografia aquesta d'una palidesa d'una palidesa mira has dit la paraula adequada és una palidesa de colors és buscat això segur perquè el que va fer després aquest home Luca Bagazzi que és una altra fotografia que no ja havia mort l'anterior havia mort que la va fer sempre parteixes d'una còpia que t'hagi arribat més o menys en condicions no bones però com a mínim que pogués identificar el color i a partir d'allí copies allò que has vist és a dir que d'alguna manera en la nova reatalonatge es deu atalonar la pel·lícula els engleses diuen grading que vol dir fer això posar el grau de color cada plano de la pel·lícula en realitat ell té una base en la que es basa llavors segurament la pel·lícula ja tenia aquesta entornació realment és cert la còpia que hem vist no té aquella cosa que tenen altres còpies de 4K una cosa viva i tal sinó que són colors molt esmorteïts és de color però quasi podia ser gris però hi ha moments que sembla gris els carrers de Milà es veuen molt grisos sí que hi ha alguna cosa que llueix la cara de la Mangano aquell primer pla que té la Mangano quan el veu amb ell que l'ha trobat nu al mig del jardí hi ha un primer pla de la Mangano agafat des de sota no és l'ideal precisament agafat des de sota però que es veu una cara preciosa i una imatge sí hi ha imatges algunes imatges boniques ella és de porcelana la pel·lícula sí, sí, totalment la tracten així i els vestits vestida per un modisto sí, sí és impressionant és una sestreria d'aquestes que diuen ells important d'Itàlia jo vaig veure la pel·lícula amb l'Anna que l'Anna sempre li ha agradat molt treballar amb el camp de de la roba i això i va dir aquesta roba es podria portar avui perfectament també és veritat quan surt amb el trànsit aquest, aquell també sí que passa el que passa sí, passa el que passa per cert parlant del que passa el que passa el que no puc evitar de dir que no us perdeu el final de la mini història de l'assistenta sí perquè és que allò a mi em va transportar fílmicament em va portar em va portar a que viva Mèxico d'assistenta d'assistenta sí senyor té alguna cosa d'això té alguna cosa sí perquè els patis aquests també recorden molt els patis mexicans que no és un pati això és realment una gran plaça però recorda una mica això el personatge d'aquesta noia que se li van emblanquint els cabells no expliquem res perquè és una part aquí hi ha una cosa que volia comentar com que té una filmografia curta sí sí tu anava demanar abans que si la podies dir-vos dir-vos la filmografia i dintre de la filmografia us ressaltaria a criteri nostre les 5 o 6 pel·lícules que ens semblen vitals mireu va començar el 1961 amb una que hem parlat abans que és Acaton vital el 1962 Mama Roma també que és una pel·lícula que també va tindre el seu recorregut el 63 va fer una pel·lícula d'aquestes que són 4 episodis un era de Godard l'altre de Gregoretti un altre de Rossellini i el de Pasolini el de Pasolini es diu La ricota La ricota que és molt bo jo no el recordo el 1964 confesso va fer una pel·lícula que és es va es titular L'Evangeli segons Sant Mateu que aquesta després us explicarà una anècdota el mateix 66 no el 67 ja va fer Edipo Rey interessant una pel·lícula molt important el 1968 la que comentem avui avui teorema el 1969 Medea sobre la no l'he revisat jo no l'he revisat jo l'estava revisant aquesta tarda una pel·lícula bastant dura de veure del 71 al 74 va fer el que es va anomenar la trilogia de la vida que ja us dic des d'ara que a posteriori el mateix Pasolini va va renunciar d'ella va renegar una mica va renegar d'ella perquè va considerar que la crítica l'havia interpretat d'una manera tendenciosa absolutament contrària a el que ell pretenia fer i llavors jo crec que si l'hagués pogut esborrar tota la trilogia ho hauria fet aquesta trilogia són en primer lloc el 71 de Camerón de Camerón de Boccaccio el 72 els contes de Canterbury el 74 les mil i una nits aquesta és la trilogia de la vida i va sortir de Cameró de Cameró potser la salvaria jo no ho sé sí segur salvats totes sí les tres són salvables però sí que té molta raó i em sembla molt coherent amb la forma de ser d'ell sí que apliques el renunci a tot estrès sí i llavors va sortir tan rebotat d'aquí que la seva última pel·lícula el 1975 el mateix any que el van matar no és altra que Saló o els 120 dies de Sodoma i aquí sí que va volcar tota la seva mala llet acumulada i va dir o sigui vosaltres m'ho agafat i m'ho tergiversat a veure qui té pebrots ara per fer-ho amb Saló i Saló bueno va ser una pel·lícula que va va crear una quantitat d'erupcions cutanes home home amb crítica amb política i amb la part religiosa dominant a Itàlia molt notòria mira torna a ser una pel·lícula en aquest sentit revolucionària en el sentit que trenca igual que en el 68 havia trencat amb teorema aquí trenca d'una altra manera trenca amb Saló efectivament efectivament bé i llavors hi ha una cosa que aquí recuperaré lo de l'Evangel segons Sant Mateu l'Evangel segons Sant Mateu el personatge que fa de Jesucrist és Enric Irazocchi jo el vaig conèixer Enric Irazocchi molt bé bé doncs per què el vaig conèixer t'imagines per què? bueno va estar a Barcelona treballant va vindre a Barcelona i va treballar amb o sigui va fer diverses coses però una d'elles amb el Nunes amb el Nunes és que ell va estar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Guald que aquesta escola un dels que la va fundar va ser Ricard Salvat i l'altre Maria Aurelia Gamay amb Ricard Salvat gràcies a una amiga meva que ha estat aquí en el programa la Glòria Montero una escriptora d'origen espanyol però que va viure molts anys al Canadà després va tornar a Caballida ella es coneixia ella havia fet teatre també va escriure obres de teatre com Frida K que la vaig filmar és una que un dia vaig comentar la vaig filmar l'hi vaig donar i ara no la tinc jo no la tens bé però ella em va presentar el Ricard Salvat vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo una persona extraordinària que sabia una muntanya bé doncs va l'Irazoqui va vindre a Barcelona de visita al Pasolini i va estar en l'escola del dramàtic Adrià Guald i ell va vindre perquè resulta que Pasolini el 1967 tenia amistat amb José Agostín Goitissolo sí i ell es va interessar per la poesia catalana i ajudat per Carles Cardó poeta va traduir a l'italià una selecció de poesia catalana amb un llibre que es diu Fiori di Poeti Catalán el 1947 amb poetes com Miquel Costa Llobera Joan clàssics com Joan Ruiz de Corella Jacint Verdaguer i també Carles Riba i Josep Carné sí sí o sigui d'aquesta relació amb els catalans va reprendre després ell a Roma que hi va anar no sé si per estudis jo crec que era com a estudiant parles d'ell a l'Irazoqui no no sí a l'Irazoqui i llavors a Roma va ser quan li va dir mira estic preparant una pel·lícula i tu dones el tipus home és que té un físic ideal per fer el personatge jo crec que li era molt escàient ell fa el 66 fa Noche de Vinotinto amb la Serena Bergano sí Serena Bergano persona que està vinculada a aquest poble era la de Nunes és la de Nunes Noche de Vinotinto és la de Nunes i ell és l'home diguem de la pel·lícula la Serena Bergano és la dona i ell és l'home i realment a mi em va impressionar ja Noche de Vinotinto l'he vista 26 vegades si la Serena ens escolta que podria ser perquè està en aquest poble és possible que ens estigui escoltant bueno són molts els actors i actrius i directors i guionistes que ens escolten no ho dir perquè estan aquí viu aquí perquè viu a Sant Jús llavors ja és encara ho podem creuar quasi obligatori salutacions i per altra banda efectivament a mi és un actor que sempre m'ha agradat molt em va agradar amb Noche de Vinotinto em va tornar entusiasmant en l'Evangeli va semblar el millor actor per fer el personatge sí sí em sembla impressionant està bé tal com hem dit abans els trets aquests identitaris de Pasolini esquerra marxista comunista n'hi ha un altre que no és menor i i bueno d'aquí venen molts problemes que va tindre que és el de declaració i vida comportament homosexual sí això ho he dit un moment sí llavors també hem comentat abans també que és un defensor de la llengua ell té una formació lingüística important i tant i em dic que una de les seves fonts és Ferdinand de Socher sí llavors de qui ve que ell vingués a Catalunya i s'interessés pel català perquè igualment a Itàlia va defensar la seva terra l'idioma friulià i va escriure i té llibres publicats en friulià com a lingüista va ser com després es va interessar per fer la traducció d'aquests problemes catalans introduir-los a Itàlia sí era una cosa que tenia el seu interès molt bé llavors dir que al llarg de la seva vida va acumular 33 processos judicials que van ser sobretot per la seva obra conseqüència de la seva obra sempre compromesa contra les àlits i el conformisme de les altres classes socials i després també per la seva figura en defensa naturalment de la homosexualitat sí pel seu fet de ser-ho perquè no que en va parlar també però era sobretot ho era i exercia com a tal diguem no se n'amagava i llavors s'ha de dir una cosa ell va néixer el 5 de març de 1922 i va morir a hòstia el 2 de novembre de 1975 als 53 anys bé mai ha estat aclarida la seva mort sembla que tres joves li van llevar la vida en tot cas la nit abans de morir va fer una entrevista avui famosa estampa cera al diari aquest l'he llegit aquest entrevista en la qual alertava del perill del feixisme sí senyor crec recordar que està a film o ha estat a film aquest entrevista i aquí ho deixaria sí senyor sí un final no feliç però en final bo s'ha intentat revisar el motiu el procés etc per determinar els motius i no s'ha no s'ha tornat a revisar mai el procés aquest bé bé fins aquí estem a 53 tenim set minutets escolteu ho vam prometre i ho hem de fer la novena edició del Barcelona Film Festival va acabar el divendres d'aquesta setmana passada ara us comentaré el palmarès però abans dic que i el festival què? us direu doncs mireu el festival el festival de Barcelona a criteri meu no o sigui ha tingut ah perdona gràcies Carles gràcies Carles ha tingut el sostrac de de la Covid igual que ho han tingut moltes altres activitats etc però superat això jo crec que era un moment per agafar una mica i dir a veure portem el nom de Barcelona anem a fer un festival que estigui a l'alçada de la ciutat per el que es representa perquè és que cada vegada ho tinc que dir estic veient pel·lícules estrangeres en què hi ha sobretot comèdies en què hi ha un moment del diàleg en què un dels personatges com a cosa extraordinària li diu el seu cònjug el seu nòvio la seva nòvia escolta i per què no fem un viatge a Barcelona està ple ple de pel·lícules en aquest sentit i és una cosa que no no és cap crocadet d'ull a Barcelona ni a Espanya ni a Catalunya ni res és que és una tendència internacional si som tendència internacional no hauríem de tindre un festival que estés a l'alçada de de les capacitats sí, sí, sí i del referent que és Barcelona en altres coses sí, sí jo sí jo et dic sí es veu que no ho és doncs continuem tenint un perfil baix i som bàsicament no ho dic solament jo hi ha molts col·legues de la crítica que m'ho han comentat aquest any durant el festival som un festival de preestrenes ja i dit això el palmarès és millor pel·lícula de qui ets són o bé jo prefereixo més el títol en francès que és jugar amb foc jouer avec feu res a veure una cosa amb l'altra i no té res a veure però la segona és molt més adequada és una bona pel·lícula em sembla que vaig parlar d'ella la setmana passada sí està dirigida per dos germanes Delfín i Muriel Colent molt bona millor direcció és per Elisa Jung en Paternal Leaf discrepo de les dues coses sí no et va interès de que sigui la millor direcció i de que la pel·lícula passi dels cinc un aprovat justet ja millor actor Gregory Gadeboa per la primera escola la primera escola és una pel·lícula també d'un un aprovat alt o un notable baix i el paper de Gregory Gadeboa no em sembla no em sembla de la millor divisió com a interpretació la millor música per Marc Parrot per la furgo de Eloi Calvo veus veure-ho que l'havien donat sí aquí és una cosa que això és el premi festival de perlada no m'hi poso sí val durant com a poc el Marc és un bon músic durant com a poc millor actriu Alexandra Lamni per la primera escola estem amb lo mateix aquesta actriu fa una bona interpretació però des del meu punt de vista tant l'època històrica és que a veure a mi em va recordar molt però en fluix sí el festín de bebet el festín de bebet nada menos que l'havien vist fa molt poc el que allí era tota l'obra culinària sí aquí és una obra de de promoció o el que sigui de de lo que és la l'escriptura ella és una mestra sí i agafa un parvulari d'un poble de la perifèria i tal per fugir de la comuna de París que està tota la cosa molt excitada l'altre sortir de la comuna de París 1871 molt bé d'acord i després millor muntatge per Col 75 d'Angela Semets que realment és molt bona pel·lícula el premi de la crítica de l'ASSEC a la que companyia a la que pertany Col 75 d'Ido Flu amb la que jo també coincideixo diem adeu i dit això és el resum dels festivals a reveure l'aula de cinema en parlem la setmana vinga a reveure aat aat aat aat aat Fins demà! Fins demà!