Cinema sense condicions del 6/5/2025 — Teorema de Pasolini: seducció, lluita de classes i símbols (Morricone, Vesubi) + balanç del Barcelona Film Festival

Resum general de l’episodi

Punt de partida

• Episodi dedicat a Teorema (1968) de Pier Paolo Pasolini, amb èmfasi en el seu context històric, els seus símbols i la recepció.

• Els presentadors situen la pel·lícula en el clima de 1968 i el tardofranquisme: veure-la llavors era una experiència de sacsejada ideològica i estètica.

"Veieu Teorema, que us entusiasmarà... És vital posar-la en el context del 1968."

Tesi central del programa

• Teorema s’articula al voltant d’una idea clau: la seducció. Un “visitant” (Terence Stamp) entra en una casa burgesa i sedueix tots els seus membres (pare, mare, filla, fill i la minyona), precipitant-ne una transformació espiritual, sexual i social.

• Pasolini combina dues esferes que travessen tota la seva obra: lo religiós i lo marxista, convertint el visitant en una mena de messies/àngel seductor que revela el buit d’una classe i d’una època.

Context, llenguatge i classes

1968 i l’eco en la recepció

• El 1968 marca la lectura del film (Maig del 68, lluites socials, fi de les certeses burgeses). A l’Estat espanyol, sota franquisme, veure aquesta pel·lícula va ser un acte d’esperança i trontoll ideològic.
• Avui, part de l’impacte s’ha esvaït, però la potència conceptual i l’arquitectura formal romanen.

Llenguatge cinematogràfic

• Pasolini s’allunya del llenguatge “usual” del cinema de l’època: barreja realisme, lirisme, ironia i humor negre amb trencaments formals (mutisme inicial, B/N a color, interludis simbòlics).
• La pel·lícula fou percebuda aleshores com més críptica; avui, molts codis resulten més llegibles.

Lluita de classes: l’obertura documental

• El film arrenca amb un fals-documental (RAI) sobre una fàbrica “autogestionada”. La pregunta punyent: “Si ara ja teniu la fàbrica… contra què lluitareu?”
• Teorema no és només una sàtira de classe; és també una exploració de les escletxes íntimes (desig, culpa, fe) dins la burgesia.

Personatges, estructura i símbols

Els cinc “capítols humans” i el Visitant

• Família burgesa de Milà: pare (industrial), mare (Silvana Mangano), filla, fill i minyona (Emília). El “Visitant” (Terence Stamp) sedueix tots cinc sense preàmbuls: la seducció és directa i sexual.
• Cada personatge queda “marcat” i entra en una deriva pròpia: culpa, revelació, desig, crisi.

Arquitectura en cinc parts

• Presentació
• Arribada del Visitant
• La seducció
• La partida
• Les transformacions.
• El “messies sexual” activa conversions i enfonsaments: no tots entenen què els ha passat, però res queda igual.

Dispositius formals clau

• Inici B/N i sense diàleg interior; a ~8’45” el film passa a color i s’obren les veus.
• Actuació molt física i de mirades, pasoliniana; referents no “calquen” Bresson, però sí ressonen Chaplin (muda/gest), i un estil propi.

Simbologia visual: el Vesubi i Bacon

• El Vesubi apareix com a “separador” i signe de l’inalterable, del sagrat i del perill latent.
• L’eco Francis Bacon s’inscriu en el tram final (el crit/udol del pare), fent rima visual amb imatges de catàleg vistes abans.

Música i imatge

Banda sonora

• Ennio Morricone signa una música fosca, espiritual i dissonant, lluny del seu “tòpic” popular.
• Convivència amb fragments del Rèquiem de Mozart i un passatge de Bach: diàleg entre lo sagrat i la modernitat sonora.

Fotografia, color i vestuari

• Paleta esmorteïda i de “palidesa” buscada; un color gairebé gris que reforça el to ascètic.
• Silvana Mangano és filmada amb una aura de porcellana; el vestuari “sobreviuria” estilísticament avui.

Pasolini: pensament, obra i recepció

Binomi fundacional

• Pasolini es mou entre fe i marxisme (Gramsci). Aquest xoc fecund defineix el seu cinema i el seu pensament.

Referents citats

• Literaris: Rimbaud, Barthes (i el vector lingüístic a l’òrbita de Saussure).
• Pictòrics: Francis Bacon, Giotto, Piero della Francesca.
• Cinematogràfics: Mizoguchi, Welles, Renoir, Kurosawa, Kon Ichikawa, Chaplin.

Guionista i filmografia essencial

• Gran guionista, també de tercers; esment de guions no filmats (El pare salvatge; Sant Pau).
• De l’inici (Accattone, Mamma Roma, L’Evangeli segons Sant Mateu, Edipo Re) a Teorema i Medea.
• “Trilogia de la vida” (Il Decameron, Contes de Canterbury, Les mil i una nits) i posterior renegació.
• Culmina en Saló o els 120 dies de Sodoma (1975): radical i polèmica.

Connexions catalanes i biografia

• Anècdotes sobre Enrique Irazoqui (Jesús a L’Evangeli…), l’Escola Adrià Gual, i la relació de Pasolini amb Goitisolo i la poesia catalana.
• Defensa del friülà; 33 processos judicials; homosexualitat viscuda obertament; assassinat a Òstia (1975) mai aclarit.

Bonus: Barcelona Film Festival (9a ed.)

Balanç i palmarès

• Crítica al perfil baix (festival de preestrenes) malgrat el “nom Barcelona”.
• Guardons destacats:

- Millor pel·lícula: “De qui ets?” / “Jouer avec le feu”. - Millor direcció: Elisa Jung (Paternal Leaf) — opinió discrepant al programa. - Millor actor: Grégory Gadebois (La primera escola). - Millor actriu: Alexandra Lamy (La primera escola). - Millor música: Marc Parrot (La furgo, d’Eloi Calvo). - Millor muntatge: “Col 75”. - Premi de la crítica (ACCEC): “Col 75”.

Idees clau

• Seducció com a motor de revelació i crisi.
• Classe i poder: de l’autogestió obrera al buit burgès.
• Simbologia visual (Vesubi) i pictòrica (Bacon) com a eixos de lectura.
• Música (Morricone/Mozart/Bach) que eleva el to espiritual i tràgic.
• Arquitectura impecable en cinc moviments, amb ironia i humor negre a la segona meitat.