Terra privilegiada, Interstellar i Eastwood

Ràdio d'Esperm Cinema sense condicions Fins demà! Bona nit. Fins demà! Bona nit, amics. Tornem a ser aquí un dimarts més a Ràdio d'Esvern per oferir-vos els nostres comentaris sobre cinema, sobre actualitat i sobretot avui en particular perquè tenim un convidat, el Miquel Soler. Ell diu que és simplement aficionat i estudiós d'astrofísica i d'astronomia. Jo penso que és un autèntic expert. per parlar-nos d'ell proposa com a tema La Terra, un planeta privilegiat i que després comentarem i intentarem també lligar-ho amb algunes de les pel·lícules famoses de la història del cine que han estat més o menys connectats amb aquest tema. Aleshores, en aquest moment som tres a l'estudi, darrere dels vidres, el control, com sempre, Francesc Aguilar, el convidat que està aquí a la meva dreta, Miquel Soler, i jo, Joan Morros, que us poso a la vostra disposició. El Francesc, que m'has de començar... Em deia que havia vist pel·lícules a la televisió, que havies vist al Pons de Madison, al Clinics. Sí, ho vaig comentar aquí, però el dia que ho vaig comentar no hi era. Sí, sí, va ser tot un esdeveniment per mi. Però abans volia saber, preguntar-li al Miquel Soler si avui distingirem entre astrologia i astronomia. El Joan ja sap per què ho diu. D'astronomia. Simplement d'astronomia. Em vaig equivocar. Que cadascú ja busqui en el seu... alguna pel·lícula dient i trobarem el tema en particular del planeta Terra, que interessa molt pel tema ecològic i pels temes de conservació de la natura, que avui dia és un dret general. Doncs perfecte, i és un esdeveniment també poder parlar d'aquest tema i poder posar de nou la música que ens acompanya de fons d'Interestel·lar. Que és la seva pel·lícula. En parlarem d'Interestel·lar. Quina pel·lícula, quin director. Doncs sí, sí, Jaume, Joan, com em preguntaves, ja ho vaig dir una mica aquí, em sembla, o potser aquí no ho he comentat. No, no ho vas comentar. És que això d'anar en diferents programes passa això, que de vegades et despistes. Sí, doncs en un altre programa, el xerar de Ràdio Sant Boi, vaig comentar que havia vist Els Pons de Madison, que tothom en parla i tothom havia dit mil vegades com que no l'has vist i al final va coincidir, que un company de feina la tenia, DVD, la vaig agafar, li vaig demanar que consti. I em va encantar. És molt bona. És que em va semblar... Molt rodona. Jo no soc especialment aficionat a aquest gènere romàntic, però és que no és només cinema romàntic. És cinema molt reflexiu, és cinema amb una dosi d'humanitat molt gran, també. És cert, és cert. i la veritat és que em va reconciliar i fins i tot m'ha passat una cosa d'aquelles estranyes que em passen a mi i és que he regurgitat una mica les pel·lícules que havia vist del Clint Eastwood i que no m'havien agradat últimament escenes que m'havien resultat repugnants directament i he pensat, home, potser li hauria d'adonar, fixeu-vos si soc cregut i prepotent, li hauria d'adonar una oportunitat a aquest home pensant que potser aquelles escenes que a mi em semblen tan abominables potser estan posades fins i tot a propòsit per dir, ara us les poso aquí Per veure si us adoneu que el cinema comercial, que jo també faig cinema comercial, tot això que estic dient, m'ho imagino en la ment d'aquest home ara, doncs veieu quines coses es poden posar que no, que no s'haurien de posar. Però ja us les poso, perquè llavors sé que hi ha una determinada part del meu públic que es quedarà més tranquil·let si jo poso aquestes escenes. I la resta del públic que es quedi amb la resta de la pel·lícula. Perquè és que el Miquel està mirant així d'aquest que parla ara. Algunes pel·lícules que he vist seves, aquella que començava amb el tsunami, que mai no me'n recordo com es diu, i aquesta altra de l'última, la del Frank Tirador, les pel·lícules estan bé, estan molt bé, ben tramades, ben explicades, però ja... alguna escena sempre, algun detallet, que me la desmunta completament. A mi també em passa, això, sí. Més alguna últimament, perquè després de... Però vaja, per exemple, les anteriors, com a Gran Torino, l'Intercanvi i tot allò, jo penso que estaven bastant logrades, eh? Sí, sí. I no em passava això que m'ha passat amb les últimes. I el Frank Tirador, malgrat que... Que estàs una de les últimes. Sí, el Frank Tirador és l'última que s'ha estrenat. No l'he vista, no l'he vista, Lorenda. Malgrat que aquí s'ha sortit l'opinió que pot agradar-nos una pel·lícula perquè estiguem d'acord amb la qüestió ideològica o no, jo no ho penso tant així. El Frantirador, per exemple, l'admiro, l'admiro una part del Frantirador, pràcticament tota la pel·lícula, perquè retrata un tipus determinat de persona i un tipus determinat de mentalitat que no coincideix amb la meva... Això no és tan important. L'important és que algú s'atreveixi a posar de cara al públic aquest plantejament. Llavors, planteja un punt de vista patriota, que jo mai no seré sospitós de ser patriota de res, el Joan ja em coneix una mica, ja ho sap. Planteja un punt de vista també molt fonamentat en les opinions religioses, i tampoc vaig massa per aquí jo, però jo admiro, la veritat, com ho planteja. Ara, el que no m'acaba de convèncer és una escena concreta que manipula, per mi manipula l'espectador, i que és una concessió a un cert tipus de públic, a una part del seu públic, concretament al públic estadounidense, americà, que diu si jo no poso aquesta escena, si jo no faig que un personatge somrigui de manera maliciosa i deixo clar el tarannà moral d'aquest personatge, llavors em tillaran de què no em decanto. Llavors ell es decanta, es decanta clarament, i diuen, bueno, i el públic europeu, doncs ja suposo que sabrà entendre per què ho faig. Llavors, ja veieu, Ja veus, Joan, que jo moltes vegades he parlat malament del clínic últimament, i ara, com que m'agrada tant els Pots de Madis, són... Aquesta és antiga de pel·lícula. Comparteixo el teu criteri, perquè segurament a mi és de les pel·lícules d'ell, junt amb una que es diu aquella del... No ho sé si es diu la gran... és un acabar del Kevin Costner s'escapa de la presó i troba amb un nen i és tot el recorregut del nen fins que el tornen a pescar no me'n recordo com es diu aquesta sembla que el nen és el seu fill podria ser que el nen fos el seu fill no me'n recordo però té moltes pel·lícules bones, moltes. La mateixa dedicada al Charlie Parker, Bert, és una gran pel·lícula, un biotòpic dels bons bons que s'han fet en la història del cinema. I podríem anar posant unes quantes més, no sé, Escalofrio en la noche, que l'altre dia vaig també comentar, o no sé si va sortir en aquest programa, que parla precisament d'un locutor de ràdio, d'aquests que per la nit va rebent trucada, i en un moment determinat entra en una trama d'intriga i de thriller ben aconseguida. És d'aquelles pel·lícules també sense, jo diria que cap esbiaix ideològic, doncs la veritat és que està molt ben relatat. La cosa és això, que és un home que domina el mitjà, que domina el cine, que va prendre a l'època que va estar a Itàlia... ajudant amb grans directors va saber molt la va aprendre molt i ho demostra amb les seves pel·lícules perquè estan tremendament ben realitzades i tinc pendent de veure les banderes dels nostres pares i cartes de Ibojima que sembla ser que sobretot les de cartes això del cine sí que lamento m'agrada moltíssim el cine però n'he disposat de molt temps per anar seguint les últimes com aquesta de Franco Tirador però m'hi hauria de posar perquè realment hi ha A partir d'ara, sí. Per venir més sovint al programa. Hola, bona nit. Ja arriba el Jaume, el saludem tots. Ja li hem preparat uns auriculars. Em sembla que hauràs de posar-te a l'altre ara. Bé, és igual. Posa't on vulguis. Bueno, hem parlat una mica d'un director americà, que és el Clint Eastwood, que val la pena dir del Jaume, que no sé si ho sap, ho sap, ja que el Jaume ho sap. Ja ho sap, ja ho sap. Va ser testimoni directe de que... Que t'agrada el Clint Eastwood, després de veure els colors de Madison. Ah, mira. Sí, sí que ho sap, sí que ho sap. Mira, és la pel·lícula probablement més discutible d'ell per moltes persones, oi? Per mi no, per mi no. Per mi és la menys discutible, la que defensaria, jo personalment, però bueno, no tornem a discutir coses de matisos. en lloc de parlar ella acaba de parlar d'un gran director nord-americà jo volia parlar d'un director europeu que no és molt conegut, tot i que porta ja 7 o 8 pel·lícules rodades a França, el francès, que es diu Jean-Pierre Amérys, i que ahir o abans d'ahir, no sé si va ser el dilluns o el divendres la setmana passada, ens van presentar la pel·lícula que estrenen aquest divendres o el dimecres, perquè com que hi ha la Setmana Santa, hi ha uns dies que estrenen el divendres i uns altres directors o pel·lícules que s'estrenen el dimecres. que es diu La història de Marie Horten, que és una història basada en fets reals, succeïts a finals del segle XIX, i que van tenir com a protagonista una nena jove, molt joveneta, que es veu al principi de la pel·lícula com de... fi, que deu tenir potser 14 o 13 o 14 anys, com a molt, que es deia Maria Hurtin, la qual era cega, Era sorda i era muda, ja sé que això va lligat d'alguna manera, que va ser reclosa en un asil on va entrar en contacte amb una religiosa que li cau bé, una noia jove també, una mica més gran que ella, però no tampoc excessivament més gran que ella, interpretada per la conegudíssima Isabel Carré, que tot i que és molt coneguda, sobretot a França aquí, se la coneix pel nom, però no se li ha vist tantes pel·lícules com a França, la qual li tracta d'ensenyar, de mostrar, la forma de comunicar-se a través de la gestualitat i a través dels signes, sobretot el contacte amb el físic, etc. És un tema que, com tots sabeu, i més vosaltres que som cinèfils, doncs coneixeu, és un tema tractat amb altres films memorables, com El milagro d'Anna Sullivan, la famosa pel·lícula de l'Arthur Penn que interpretava la Garnetford, El pequeño salvaje, la famosa pel·lícula del Trifó, l'enigma de Gaspar Hauser, del Hergoth. Per tant, és un tema, en certa mesura, ja tractat en el cinema, però s'ha de reconèixer, ho dic perquè jo em vaig quedar sorprès de... de l'estil de la pel·lícula, de la delicadesa de la pel·lícula, de la sensibilitat de la pel·lícula, de la música i de la interpretació de les dues actrius, però s'ha de reconèixer que és, sens dubte, una de les propostes més interessants de la filmografia d'aquest director francès que acabo d'esmentar, que es diu Jean-Pierre Ameris. És la segona pel·lícula que fa amb la Isabel Carré, per exemple, cap a descobrir l'anterior pel·lícula i se l'ha fet seva, en certa mesura, per protagonitzar les seves pel·lícules, Com deia, té una gran sensibilitat a la pel·lícula, és d'una enorme elegància, d'una boníssima fotografia, i les dues actrius jo crec que estan en estat de gràcia. És a dir, les dues, una és Lloveneta que no coneixia, no sabia ni qui era, i l'altra és la Isabel Carré, i ho fan francament bé. Per tant, la gent diu, la crítica també, quan surti el divendres o el dimecres, no sé quin dia surt dels dos, la pel·lícula aquesta sortirà també la crítica, tothom coincideix en que segurament és la millor pel·lícula que ha realitzat, a les set que ha fet fins ara, la millor pel·lícula que ha realitzat aquest director. El film exalta la part més humana dels personatges i sobretot es converteix en una crònica de la voluntat d'una religiosa, de l'esperit, de les ganes d'ajudar d'una religiosa per aconseguir que aquesta nena cega, sorda i muda que gairebé quan comença la pel·lícula és un autèntic animal, és un animalot perquè no detecta res, no entén res, no comprèn res i reacciona com si fos un animal, es converteixi de mica en mica en un ésser humà amb sentiments. I segurament això és el que està més aconseguit de la pel·lícula. Quan a mesura que anem avançant amb la noia, amb la nena aquesta, i descobrim que la nena comença a entendre coses, comença a captar coses, comença a tenir sensibilitat... Hi ha moments realment entranyables entre la religiosa i la nena que estan sumament aconseguides. Per tant, és una pel·lícula, jo penso que les que es presentaran en breu, realment recomanable. M'agradaria afegir aquesta llista que has dit de pel·lícules relacionades amb aquest tema, tot i que si et fixes, cap de les pel·lícules que s'ha inventat... són exactament el mateix, però sí que tenen a veure amb el fet que una persona agafa com a compromís mirar que un nen, sobretot, que té unes característiques particulars, integrar-ho o com a mínim que pugui tenir les capacitats i les habilitats que té qualsevol altra persona. M'agradaria afegir aquests exemples que has donat amb l'exemple insigne de l'home elefant. el David Lynch, que estaríem en un cas també molt diferent però també és un personatge reclós en si mateix per la crueltat d'una societat que simplement pel seu aspecte el deixa de banda i llavors la història tan emotiva, tan emocionant d'una persona que el recupera, l'Anthony Hopkins com a actor, ni més ni menys i que és una d'aquelles pel·lícules indispensables doncs mira, la veritat és que aquesta recomanació que has donat me l'apunto Ara m'hem recordat. Jo vaig molt despistat per la vida últimament. M'hem recordat una pel·lícula, vaig veure divendres. Però bueno... Què has vist? Anem fent la ronda. Abans de la veu el Soler que està aquí. Què has vist? Hi ha alguna cosa que val la pena que vols comentar? Pasolini. Pasolini. Doncs explica. Amigo. Havia de veure aquesta, clar, Jaume, com no? Pablo Pasolini. Pasolini feta per Abel Ferrara, un director de nom italià, però completament afincat a Estats Units. A veure quina cara posa. I provocador, molt provocador. Molt bé, molt bé, m'agrada moltíssim. Aquí hi ha una nota que tinc, que m'han enviat ara últimament, que diu que el senyor... A veure, Berdaguer es diu, sí. El senyor Berdaguer, que és un xicot d'aquí a Barcelona que ha fet coses molt interessantes a nivell de cinema... Doncs el 98 va fer un d'això, va fer un documental parlant, o sigui, investigant la mort del senyor Pasolini i ho va fer en l'Atilio Bertolucci, en el Bernardo mateix també, Laura Betty, Giona Colussi... la Dacia Mariani, el Fabio Mauri, la Sílvia Mauri, i bueno, en fi, una colla, no? I llavors, doncs, quan es va presentar aquesta pel·lícula aquest dia aquí a Sant Feliu, en el Cinema Baix, doncs, paral·lelament, hi va haver, doncs, el passi d'aquest documental, no?, que segons el mateix xicot aquest, el Xavier Juncosa, ai, perdona, jo he dit Berdaguer, és el Xavier Juncosa, perdoneu, doncs diu que ell investiga sobre les tres probables hipòtesis de la seva mort. Ah. La meva conclusió crec que, tal com diu el mateix Abel Ferrara en veu de la xicota o del mateix Pasolini, li importa ben poc qui el va matar, no? Perquè el que sí que és important és veure en el context en què es movia les pel·lícules que va fer i llavors ell, per exemple, quan comença la pel·lícula està veient o està acabant de... d'editar la pel·lícula última que va fer, els 120 dies de Sodoma, i llavors el que planteja la pel·lícula és que en té un altre projecte, que és gairebé, allò ja és la rapera, vull dir, si hagués fet allò ja hagués estat fantàstic, perquè aquí a la pel·lícula ho expliquen, no avanço res, perquè és que s'ha de veure des del principi. Llavors, no és tan important qui el va matar. A més a més, el que es brina la pel·lícula és que va ser una cosa bastant accidental, fins i tot accidental, amb alguna petita voluntat, no? El que sí que és important per mi és que després d'Anna Arendt, suposo que la recordeu tots, que en vam parlar aquí, que parla d'allò, de la maldat, vol dir... Com es diu? Sí, en el futur de l'expressió. No me'n recordo com fan anar, però volent dir la trivialitat o bé en definitiva, no? Doncs aquí en aquesta pel·lícula també parla d'aquesta constant. Jo crec que és boníssima en totes les lletres. Punt. Ja està, ja en parlarem. Ja està presentada i tant. M'ho he passat molt bé, molt. També és important passar-s'ho bé, no?, veient una pel·lícula. T'ha agafat el vol, la frase. Sí, home, clar, vull dir, i amb aquest ho passes bé també és important. Clar, vull dir, no és el mateix passar-s'ho bé, per exemple, com en una pel·lícula com aquesta, que parla de... una essència vital que tenia aquest senyor per tenir relacions sexuals, eh? I que això t'ho posin en una pel·lícula com les 50 ombres aquestes que han fet. Jo penso que és... La Grey. La Grey, sí. És l'altra cara de la moneda, no? Vull dir, això seria una cosa que tu pots passar bé perquè acaba bé, perquè és molt tendre, perquè és com els ponts de Madison, però no tal. Porta sorolles. Ah, ho està provocador, eh? Està provocador, eh? Com sempre. Porta soroll aquesta pel·lícula. Em va arribar una crítica molt contundent, també em va semblar excessiva, no? Perquè jo penso que aquestes pel·lícules és part d'aquest joc, és allò que ell pregunta, que ell també provoca. Amb aquest ho passes bé? Doncs probablement quan jo vaig veure la pel·lícula del senyor Theodore Dreyer, Doncs Easy Ray em sembla que parla de miratges, en definitiva de miracles, no? Doncs m'ho vaig passar molt bé també amb aquella pel·lícula, no perquè me la cregués, sinó perquè estava molt ben feta i perquè en definitiva ens desvetlla una característica de la vida que per moltíssima gent és molt interessant i sense carregar tintes amb res, això és bàsic. Però estàs parlant d'una obra mestra, eh? És que aquesta també ho és, eh? Sí? Ah, vale, vale, vale, vale. I d'aquesta pel·lícula que dius que el passolín estava preparant abans de morir, no es planteja en aquesta altra pel·lícula de Belferrara si hi ha hagut algun director o si hi ha algun projecte de portar-la a terme? No. No és possible. Ja, ja, però, bueno, pot passar, eh? Seria interessant. Penso que... Seria interessant. Penso que és una pel·lícula situada en l'any que va morir, que és els 70 i tants, no? Jo crec que tenia molt de sentit, eh? Vull dir, molt de sentit, probablement ara no tant. El que passa és que en el context de la pel·lícula és genial, vull dir, és... És extraordinari. Molt bo, molt bo. La volem. Una cosa que no fem... Reserves, eh? Molt bé, molt bé. Una cosa que no fem normalment és quan tenim un convidat, però avui ho podíem fer, és demanar-li quina pel·lícula. Quina pel·lícula és la seva pel·lícula. Pel·lícula de la seva vida. La primera de totes. El Miquel Soler. Perquè així el coneixem una mica allà cinematogràficament, no? I ara que estem fent la ronda de pel·lícula... No sé si et ve al cap, Miquel, una d'aquelles que... Alguna pel·lícula que t'ho estimis molt. Una pel·lícula que em va agradar molt, molt, molt, en el seu moment que la vaig veure, i potser vaig molt enrere, era el que l'havien to se llevó. No vull dir que sigui la meva pel·lícula, en profunditat, però el que l'havien to se llevó em va agradar. Home, és una pel·lícula... També gigante, va ser. Gigante, també. Sí, sí, home. De totes formes, sempre lamentant no poder assistir més a projeccions cinematogràfiques requereix temps, requereix i menys dedicar-te a l'anàlisi. Vull dir que la meva assistència al cine és més aviat per distreure. Això parles amb el Joan i amb el Jaume i t'envien les preestrenes. És per distreure'm. Sobretot, com diu la meva dona, si és veure aquelles pel·lícules que no hi ha bufetades, que s'estimen, que és la que li agraden a ella. La meva dona, quan hi ha una pel·lícula, diu, escolta, masses bufetars. No entens alguna d'aquestes de les que se quieren? Sí, sí. Aquesta, los puentes de Madison, que dèieu abans, és aquest tip d'aquest tall, oi? És que s'agrada. No recordo d'haver-la vist. Sí, molt tendra. La teva dona segur que... Deu saltar alegria amb aquesta pel·lícula. Sí, i tant. Ja quan estic amb això de l'astronomia, aquí buscant pel·lícules i mirant, dius, escolta, on va estar lluny a buscar estels i galàxies? Tu mira aquí a casa, que tens a mi, que sóc una estrella, que brillo per pròpia llum, i els teus planetes, els teus nostres dos fills, on va estar lluny? I no hi sabia què contestar-li, de veritat. No, és que aquestes preguntes són les que costen més de contestar. No sé, trobo que... Clar, clar, clar. Clar, és com el... És que precisament el Pasolini jo penso que era el gran contrasentit que tenia en la seva vida. Crec que va ser un creador extraordinari, un poeta d'amora. Un va apassionant molt, i escriptor i tal, i a canvi, doncs, hi havia un component en la seva vida, no?, que el va posar, en l'època aquella, evidentment, ara tot això seria molt diferent, eh?, I si anava a veure, per exemple, Preit, doncs ja veureu quina diferència no hi ha ara amb tot això, no? Però el que és interessant és veure com ho tracta. La pel·lícula no feia masses anys, tot i que en feia uns quants, que havia acabat la Segona Guerra Mundial, amb tot el que això va generar, que a vegades sembla que oblidem la història i els maldecaps que ens ha creat aquesta història i els seus punts vitals, no? Vitals, però no tots positius, esclar. Evidentment. Llavors, doncs, esclar, el que parla aquí és d'això, eh? I com i per què va fer els 120 dies del seu nom avui. Quina cosa... N'ensenyen només 3 o 4 imatges, però molt interessant, molt. Aquest director va treballar molt als Estats Units, el Pierpatro, el Pierpablo Pasolines... No, els Estats Units no el volien, no. No el volien, no, si se'l confongui. Aquest es va quedar aquí a Itàlia, que és el seu lloc, no? I llavors allà va fer una vida molt interessant i va fer unes pel·lícules. Recordeu, jo sempre la que tinc molt present és Teorema, per exemple. Jo sé que n'hi ha d'altres que poden ser molt interessants, però jo amb Teorema trobo que planteja una cosa tan elemental com dir... I en el fons som molt febles i cauríem en qualsevol tipus de provocació. Vaig prenent nota de les pel·lícules que vas dir. Oi, els tinc totes. Posilga, el Mateo, segons Sant Mateu, vull dir, en fi, els 120 dies... La triologia eròtica... Sí, sí, no, no, el Pasolini jo crec, jo també penso que és un dels directors... fonamentals, no sé, per la seva característica tan especial, de ser poeta, sobretot, i de reflexionar com ho va fer la política, però no ficant-se en la política directament, sinó fent-ho d'una manera col·lateral, per dir-ho així. Jo crec que Miquel ha pensat per un moment en els germans Taviani, perquè un d'ells es diu Paolo, Paolo Taviani, l'altre és Vittorio Estoraro. Aquests sí que van anar a l'Estats Units. Sí, sí, Vittorio Estoraro. Hi ha tres dies de fotografia. Aquest és de fotografia. Els germans Taviani, sí, eren molt bons. Aquests també. L'arbre... No, Vittorio, sí, Vittorio i Paolo. Sí, Taviani. Molt bé, aquests van fer una que a mi em va entusiasmar. Uah, no me'n recordaré com se deia. Si tens aquí la filmografia, no és de les últimes, no, eh? Sí. Per mi també m'agradava més la primera època d'ells que no l'última, perquè l'última va fer aquella del teatre, que no estava massa bé. És una història inspirada amb el Manelí, nostre Manelí. Pot ser, pot ser. Molt inspirada. No sé quina vols dir. Molt interessant. Bueno, tenen de filmografia Padre Padrones, força coneguda. Padre Padrones. Sí, a la primera. Aquesta és un Manelí. És la primera. El que passa, bueno... I que els va donar fama, els va estendre del món. Arribi a casa que faré filmografia per veure pel·lícules. Esteu comentant perquè no és per tal l'interès. A veure si resultarà que em fareu tornar a cinefalo de veritat. A vegades això és una qüestió de voluntat. És un arranque, oi? Sí, és una qüestió de voluntat més que de seducció. Si ho vol. Disposo de temps. És molt important. El temps, esclar, quan estàs jubilat en tens més de temps. El Joan i jo ho sabem molt. ell també està jubilat tot i que val la pena dir i ja el presentem i donem veu que es pugui explicar el seu tema que hem dit que era la Terra un planeta privilegiat que ell és aficionat ja he dit abans al principi que ell només diu vol que sigui que és aficionat i estudiós d'astrofísica i d'astronomia però que jo crec ja ho veureu que jo penso que és un expert És, a més a més, de professió economista, especialista en fiscalitat i anàlisi de gestió d'empreses, i ara està, diguem, jubilat. I, per tant, jo quasi li preguntaria d'entrada per què és un planeta privilegiat el nostre. Perquè vivim nosaltres. Això ja d'entrada, perquè vivim nosaltres ja... Però és que s'hagin donat les circumstàncies del planeta Terra, primer és començar i dir, com jo era petit, que em vaig aficionar molt a l'astronomia, i algun dia m'hi dedicaré, i no tan petit, quan ja tenia 20 i 22 anys, que no hi havia aquesta contaminació lumínica, en una casa que tenim a Osona, sortia amb el meu tio al carrer, donava una volta després de sopar, que aleshores hi havia temps de fer-ho tot. a temps de sopar sortirà on vol i després anem a dormir i em resistia sense presa i veus tots aquells estels com ha pogut ser això i sempre em preguntava com ha pogut ser i aleshores ara el tema no és que hem de parlar de la formació de l'univers sinó del planeta Terra en concret i parlant amb en Joan dic que el tocarem perquè hi ha molta sensibilitat en cuidar el planeta en què no s'està cuidant que és l'únic que tenim, ara per ara, és l'únic que tenim. Si haguéssim d'emigrar i anar a un altre planeta, de moment l'estel més pròxim que tenia està 4 anys llum. És a dir, un any llum són 9,5 o 9,8 bilions, no milions, bilions en ve de quilòmetres. L'únic que per arribar-hi, i a més allà no hi ha planetes. és el que tenim i hem de cuidar. Arribar-hi seria un camí. Primer, poder arribar a la velocitat de la llum per arribar-hi en quatre anys, cosa que avui per avui no és possible. Hi ha una serie de contrasentits que impedeixen poder-se desplaçar i deixar aquest planeta així amb facilitat, perquè l'hem de cuidar i el tenim aquí, cosa que no s'està fent, per aquelles coses que a vegades dic, bueno, doncs és que Molta gent diu, tinc la consciència tranquil·la, jo faig el que he de fer pel planeta, i això denota que tenen mala memòria. La consciència tranquil·la, però no. Això és la consciència, oi? Sí, que es doni les circumstàncies del planeta Terra, ha de ser que hi hagi un altre estel, amb qui hi hagi un planeta a la distància apropiada d'aquesta estrella, d'aquest estel, com és el Sol, que és una estrella groga, de mitjana... de mitjà tamany, més aviat tirant a petit, però que té 10.000 milions d'anys de vida. Porta 5.000 milions, 4.500 i durarà més encara. Clar, la distància en què està la Terra ha permès que es desenvolupés tota la vida i que, a pesar dels problemes que hi ha hagut, perquè quan va haver-hi la formació del sistema solar, doncs, clar, això era el Sol i tot ple de pols i núvols i per efectes de la gravetat, Això es va condensant, es van formant roques, aquestes roques comencen a col·lapsar entre elles i a picar i a xocar, fins que s'han anat construint els planetes que per efectes de la gravetat s'han anat situant al costat del Sol. Això entraríem en càlculs difícils de per què ha sigut així, però estem en un programa divulgatiu i ha sigut d'aquesta manera. Clar, la Lluna també, com es va formar la Lluna? Doncs es calcula que amb un impacte que va haver-hi d'un planeta que li deien TIA contra la Terra, doncs va despendre tot de Cascots i va formar la Lluna, cosa que la Lluna estava al principi a 22.000 quilòmetres de la Terra, no a 380 de mitja que està ara, 80.000. És una sèrie de circumstàncies que, si la Terra no tingués la Lluna, si la Terra no estés a la distància exacta del Sol que ha d'estar, si la Terra no tingués Júpiter i Saturn, seria quasi impossible que tinguéssim la vida tal com és. No existiríem. Saturn i Júpiter despegen les òrbites de tots els gossos estranys i meteoritos que ens venen del cinturó de Kuiper, que està més allà de Plutó, que Plutó ha deixat de ser planeta, no sé si n'heu sentit parlar alguna vegada, planeta enano. Pobret. Ui, estava allà tan lluny. És allà on venen tots aquests cometes, el Halley i tots aquests, clar. Estem en un perill que en qualsevol moment, qualsevol aconteixement astronòmic que hi pugui haver, ens desviï meteoritos d'aquests, o meteoros grossos, de 10 quilòmetres n'hi hauria prou de ràdio, i ens impactin a la Terra. Tots aquests, quan arriben a les òrbites de Júpiter i de Saturn, els desvien. O es enganxen contra aquests dos planetes gaseosos, que són gaseosos, impacten allà, o els desvien i tots ens arriben aquí, amb la quantitat que ens arribarien. Això ja de per si és un miracle. Després, l'existència de la Lluna, que és el que fa que les collites, les marees... Em permeteu una cosa, un miracle científic. Científic, científic. Parlem sempre de miracles científics. Aleshores, d'aquelles coses que són molt estranyes. Pot existir una Tateroma. L'univers és suficientment gran com perquè sí que n'hi hagi. Penseu que l'univers es calcula que... pel bim-bam va ser creat fa 13.700 milions d'anys, o en números redons 14.000 milions d'anys. En canvi, hi ha una contradicció amb aquestes teories, perquè s'ha estudiat que el gran que és l'univers són 98.000 milions d'anys. Aleshores, com pot ser que a la velocitat de la llum s'hagi pogut fer més gran l'univers que els anys que porta que ha nascut? És a dir, si l'univers ha nascut posem números rodons amb 15.000 milions d'anys, com pot ser que tinguem un univers expandit a 98.000 milions d'anys? Es calcula que no es contradiu amb les teories de la realitat de l'Einstein i de la propagació de la llum, sinó que la propagació de la llum és... la màxima velocitat possible dintre d'un espai ja conegut. Però no del mateix espai si s'expandeix. És a dir, quan s'està expandint l'espai, amb aquesta expansió no entra aquesta constant, diguem-ne, de velocitat. Quan ja estàs dintre de l'univers. Vull dir que aleshores s'ha estudiat això. Mira, quan diuen com es va crear l'univers i com es va fer, si va ser, diuen d'una singularitat. Jo, quan llegeixo aquesta paraula singularitat, dic això vol dir igual ignorància pura. És que no ho sabem. I amb alguna classe d'astronomia que he tingut i tal que en parlem, dic, home, això estudiem i tal... No crec que ho arribem a saber mai, això. Perquè, a més, és que se sap l'evolució de l'univers i s'explica al segon, és a dir, a la 32... Un segon és un a la menys 32, és a dir, un dividit per 0 per 32... Un dividit per un amb 32 zeros, com ho diria ara. És una trilloréssima de trilloréssima de trilloréssima de trilloréssima de segon. Vull dir que aquí el que hi havia abans no ho sabem. Un temps molt petit, veia. Petitíssim, no se sap què puga ser. Bé, doncs aleshores la Terra, formada d'aquesta manera, és un planeta que potser no correspon amb unes casualitats, per dir-ho així, que si no haguéssim tot tant no hi seríem. Penseu que la vida a la Terra ve des de... Deixa'm-me mirar unes notes que tenia per aquí, perquè... La memòria a vegades no és el més apropiat. No és el més exacte. Nosaltres, a l'Homo erectus, fa un milió i mig d'anys que va aparèixer. I a l'Homo sapiens, 70.000 anys. Vull dir, estem aquí fa dos dies i la Terra té 4.500 milions d'anys. Els dinosaurios la van ocupar durant 1.500 milions d'anys. Vull dir que... La van ocupar, tenien teca per menjar, vaja. Els dinosaurios... tenia per aquí sí perquè només ara hi ha cinc continents però al principi només hi havia un continent i Pangea i tot això aleshores xifres que mereixen sí, sí, sí bueno, mereixen però són les que ens permeten ara estar aquí fent un programa de cinema sí, sí Jo ara no m'havia plantejat mai, però sentint el Miquel, jo m'estava plantejant si en algun planeta s'haurà fet cinema, també. A més, els dies, mentre busco això, els dies eren dies de sis hores al principi, quan la Terra estava. No, no, vull dir, amb l'impacte que va tenir, teníem dies de 3 hores i una rotació de 6 hores, no com 24 hores com tenim ara. Vull dir que hi han passat moltes coses perquè arribi la Terra on està. Per això, des de la seva formació, fa 4.500 milions d'anys, la vida, tal com la coneixem els homes, no va aparèixer fins fa 70.000 anys. I aleshores, a veure, que va ser el període juràsico... Després parlarem de cinema, no? Sí, sí. De les pel·lícules que trec en aquests temes. Ell proposa a tomar la Tierra... Clar, és que estem acostumats aquí a parlar de certs temes, però això és un super tema. 360 milions d'any, penso, que els dinosauros són els primers. Parlant de... 165 milions d'anys s'ocupant la Terra. Era el de dada que volia agafar. Bé, ara sí que hi ha pel·lícules que poden il·lustrar una mica què podria passar si la Terra no d'allò. Però tu continua, no facis cas d'aquest... No, no, vull dir, això eren unes dades que... Després, quan arribi a casa, la meva dona que està escoltant el programa i que aprofito per saludar-los a tots, el meu nano des de Madrid i la meva dona des de casa dirà, ja t'ho vaig dir, que no parleixis tant d'astronomia, que és un programa de cine. I el meu fill petit, aquest, que també és més pragmàtic. És que si parlem de cine, per què parles d'astronomia? Home, perquè ens interessa. S'ha de fer una introducció. Jo, per exemple, una de les coses que ja se m'acut és... Hi ha una pel·lícula que és Interestelar, que fa poc que la vaig veure, igual que el nostre amic i tu mateix, no? I ell també l'ha vist, eh? Sí, això del Cuc i de que si el temps... La vaig veure i l'he tornat a veure dues vegades més perquè l'amic Joan em va dir, escolta, és una pel·lícula que a un membre de l'equip li interessa especialment. I me la vaig estar mirant perquè així sí que entra en funcionament la dilatació espai-temps. És a dir, i a més la quinta demació i els tesseractors, que això és una d'aquelles coses que considera que el temps també és una dimensió. O sigui, que científicament és molt correcta la pel·lícula. Té molts, molts fallos de tipus creïble en quant a física, però està molt ben feta i des de lloc el director, el assessor que van tindre, el Nolan i el Germà. A veure, aquí tinc Interestelar. Interestelar va ser... No s'allull ni dormir, sisplau, que si no n'alcen... No, no, perdó, eh? No m'allunyo. El del Christopher Nolan, el Jonathan Nolan, germans, que van col·laborar. Teníem previst un final diferent per aquesta pel·lícula. Però el Tip Corné, que és un físic, que és el que els va assessorar, un físic teòric, els va assessorar la part física tècnica, va aconseguir, això sí que és cert, han aconseguit recrear el que és un forat negre com probablement es veuria. si poguéssim acostar-nos en un forat negre i veure com el volíem de fora, seria segurament d'aquesta manera, el forat negre. Tal com el planteja la pel·lícula. Perquè van agafar i amb aquesta... amb aquesta... Hi havia els que van... L'empresa de Londres, que ara no me'n recordo com es diu, que va fer tots els dibuixos, tota la part informàtica de la recreació de les imatges aquestes. Van introduir les equacions que va donar el Kit Tornet. I va quedar així. Cosa que quadra perfectament amb les teories que es tenen del que podria ser i com veuríem un forat negre. Ho sabem com ho volien acabar els germans d'Alan? Jo ho he llegit. Jonathan volia acabar-ho de forma que el Cooper, que és el que... Sabeu que arriba la nau allà, l'endauro aquell, així es diu, i arriba fins a l'òrbit, al forat negre que hi ha, Quan surt d'allà envia la noia amb el planeta de l'Edmund, hi ha tres de planetes, una que és el doctor Mann, crec, si no em falla la memòria, l'Edmund, i l'altra que és el primer que hi ha, que ell ja no... que mor un dels protagonistes allà també. Doncs, aleshores, la idea d'ell és que agafa i, quan el Cooper entra dintre el forat negre, amb el final de la pel·lícula torna a sortir tot allò de la quinta dimensió. Doncs no, segons el Christopher havia de morir allà. No hi ha res que pugui sortir d'un forat negre i ell mor allà i acaba la pel·lícula que la doctora Brad, crec que es diu així, es queda amb el programa del que ell estimava, el físic, el doctor que ell estimava, el físic, i queda allà. Però el pilot mor. I això no li va agradar, es veu, amb el Christopher, però es portava molt bé amb el germà, amb el Juan, amb aquestes coses que ho feien bé, i van consensuar un final diferent. I aquí, qui torna, els va assessorar com podia ser. I llavors, quan es crea tota aquesta història que és... que a tu et deu agradar segurament molt, que és l'hipercubo aquest, que és l'altre, arriba un moment en què tots els efectes que la filla nota i que diu que venen d'un fantasma és el seu pare, diguem-ne, del futur que li està passant missatges de com salvar la Terra, perquè com poden fer per traslladar-los tots, diguem-ne, com si fos a marques d'aquestes de Noé cap a una nova estrella, la que queda al final la doctora aquesta. que qualsevol persona que li agrada això de que tenim contacte amb persones que viuen o no, doncs deu tenir la boca feta aigua, no? De totes formes, penseu que l'astronomia... L'Einstein deia que l'univers i l'estupidesa humana eren dues de les coses el més gran que hi havia, no? L'estupidesa, no? Ell deia que l'univers i l'estupidesa humana no tenen límites. Bé, almenys li adjudiquen, perquè a l'Einstein se li han adjudicat moltes frases... que segurament no va mai dir. Però, per altra banda, dintre del que és la pel·lícula, està molt ben lograda. És una de les molt bones que s'ha fet. Agafa molt mirall en 2001. En 2001, és que el d'allò... Stanley Kubrick va deixar... en blanc l'acabament, a veure que acabi com vulgui, tenim els monolitos allà i clar, això després s'ha anat investigant, s'ha anat mirant, s'ha anat preguntant perquè l'Estable Covid té més llibres d'aquests, em sembla que l'últim que tenia era 2030, sí, mira, és 2001, una edició en l'espai, 2010, odicià 2, 2061, odicià 3, i 3.001 d'Odissea final. La pel·lícula que, bueno, no s'ha fet pel·lícula ni 2061, Odissea 3, ni tampoc Odissea final. Són llibres de l'Artur Cable. I això no té. Però i això no té. I clar, ell es guiava per Júpiter i l'altre, doncs, es guia per els forats negres. El Júpiter, ell vol dir que quan en 2001 Júpiter arriba a ser un sol... És que Júpiter és un sol frustrat, per dir-ho així. No ha tingut prou massa com per explotar-se una estrella. Si no, avui dia, tindríem un sistema de doble estrella aquí on vivim. No, no, és clar, què passa? Aquells monolitos són, diguem-ne, com, d'alguna manera, meteoritos que tenen molta massa i comencen a ploure meteoritos a Júpiter que li donen la massa necessària perquè exploti i és quan acaba la pel·lícula que diu que tots aquests mons que teniu us els dono menys Europa. I aleshores et quedes que diuen, per què no Europa? Perquè Europa queda l'astronauta. S'hi hauria d'aprofundir una mica més, però hi ha opinions per tot de com acaba aquesta pel·lícula. I Interstellar ha anat més allà, ha anat millors mitjans tècnics, més coneixement, i s'ha involucrat més gent científica en fer-la, i llavors han lograt una pel·lícula magnífica. Sí, jo en aquest sentit sí que veig, tot i que 2001 pot tenir una característica més mística, potser, i com tu dius, queda un final... relativament obert, Interestelar és hereva de 2001 perquè s'atreveix, com tu estàs dient, Miquel, a plantejar aquests dubtes, a dir a la gent que, atenció, que hi ha molts enigmes, com tu comentaves també abans, que quan es parla de singularitat és com està manifestant la ignorància que tenim. Jo crec que Christopher Nolan és un director que faria... de gran divulgador, d'una persona que fa que aquestes teories, aquestes idees, aquestes inquietuds que tenen tota una sèrie de gent, de físics teòrics, de científics, de diferents camps, doncs la posa a l'abast del públic, a l'abast d'un públic molt ample, perquè el cinema arriba o no arriba a les revistes científiques, no tothom llegeix, jo no sé, la Scientific American o Nature o història o revistes d'aquest tipus, i en canvi al cinema hi va molta gent. I és l'única persona que s'ha atrevit a fer-ho amb tan rigor... i amb una capacitat de sugestió tan gran. Per tant, això és el que jo destacava, sobretot a la pel·lícula. Després, que pugui tenir algunes cosetes que no acaben d'encaixar o algunes llicències narratives, és inevitable, perquè, clar, no tot encaixa. És que té que ser. A veure, si fos realment ciència, estaríem anant als planetes aquests o ho estaríem fent perquè ho sabríem. Tu has de pensar, no podem arribar-hi, fem una pel·lícula que toqui aquest tema, que interessa i que entretingui, hem de buscar una sèrie de possibilitats que això pogués ser així. No vol dir que no... Que s'ajusti. Que s'ajusti al màxim a la realitat. De tota manera, jo penso que una diferència molt clara que hi ha entre Interestelart i la 2001 Odissia de l'Espai és que una Odissia de l'Espai, en el fons, és una il·lusió que tenim, no? Sí, i la van fer... Justament. Vull dir, no científica, sinó una il·lusió. És una pel·lícula que es va estrenar el 2 d'abril del 68, al Reino Medo, de 139 minuts de duració, vull dir que Déu-n'hi-do, eh? Aleshores va tindre l'Òscar, els efectes visuals, inominada a lector i director. Jo crec que has deixat clar, més o menys, per què hi ha unes circumstàncies astronòmiques que fan que el planeta Terra sigui únic. Ara em pregunto, estem fent una explotació sostenible dels nostres recursos? Jo crec que no. De totes formes, el planeta Terra té recursos pràcticament, no vull dir limitats, perquè seria una barbaritat. El que diuen la corteza... té, doncs, de fins a uns 70 quilòmetres pot arribar, la corteza no arriba més. Tot a més, després ve el manto, que es diu, que és com un BC semipastós, i després ja ve el nucle, que és líquid a l'exterior i sòlid a l'interior, amb unes grans quantitats de níquel i de ferros i de minerals. Amb aquestes capes tan profundes hi ha diamants, minerals, ors, petroli, que no es podrà mai baixar aquí. perquè clar, és que la terra des de la seva formació està calenta encara, és que és líquida vull dir, durarà milions d'anys i sort d'això, haig d'afegir sort d'això perquè el calor del sol no seria prou suficient perquè l'agricultura floreixés i tal és el calor intern el que fa això això té un perill que el ser líquid al dintre, totes les plates tectòniques s'estan movent i tenim els terratrèmols i tenim tota una sèrie d'inconvenients que ens fa que això sigui així si no hi hagués foc al mig de la terra s'ha calculat que no hi ha no seria prou el calor del Sol. Per tant, és una altra de les circumstàncies que es fa que la Terra sigui un planeta extraordinari i privilegiat dins de l'univers. N'hi haurà molts, probablement sí, però aquest és el que coneixem ara. Per tant, com s'hi arribarà? Jo crec que hauríem de, en lloc de gastar tants diners en segons quins projectes, hem de pensar que, aquí no ho sé exactament, No som eterns i que cada 60 milions de 60-100 milions d'au cau un meteorit sobre la Terra. Vol dir, bueno, això d'aquí que ens arribi i d'aquí que el sol s'apagui queda 4.500 milions d'anys encara, però no hi serem. Algú hi serà en aquell moment, eh? Hi haurà realment un perill que caigui un meteorit important. Sí, sí, pot ser. Això és un perill. Els Estats Units, més la NASA i inclús els russos, tenen una sèrie de vigilàncies, sobretot el cinturó més pròxim que tenim, que és el d'asteroides entre Mart i Júpiter, de què estan fent els asteroides més grossos. Només que algunes desvients saltarien totes les alarmes. Ara el problema és, de totes les pel·lícules que s'han fet, Armagedon, tot això, com faríem per desviar un asteroide d'aquests? Perquè això està molt bé de tirar missils i tal, però hauríem de veure si seria possible fer-ho així. Jo, per mi, deuen tindre pensat què farien si alguna vegada passés això. Perquè tenim ganes d'estar-hi, aquí. Aquí ens volem quedar, eh? Milions. Jo ja estic bé aquí, eh? Jo també, jo també. A mi no m'importaria investigar i explorar altres planetes, eh? O altres... Jo estic, quan heu presentat al principi, jo soc estudiós d'astronomia, no estudiant, que ben bé no és el mateix. Estudiós és que llegeixo, ho faig molt, i estudiant és que hauré de fer-ho, anar-me'n a l'universitat i aprofunditzar. Us espero un moment en què hi haig de veure si això és possible, perquè té molts inconvenients perquè l'astronomia, per seguir-la bé, l'has de seguir des de... d'observatoris que no estan a l'abast, diguem-ne, de tothom i no estan en uns indrets que tampoc no són assequibles, és a dir, és una sèrie d'inconvenients que fa que persegui això o està subvencionat o tal. Però estudiós sí, perquè hi ha avui dia molta imatge, molt llibre i molta possibilitat d'entrar a veure què s'està fent i és de seguir-ho de prop. I internet també. Internet també. Això serveix, tu diràs. Hi ha algun perill important que hauríem d'intentar controlar? És a dir, hi ha alguna cosa que sigui a nivell d'explotació, de contaminació? Hauríem de combinar, Joan, tal com dius tu molt ben dit, l'ús que fem dels recursos que tenim. És a dir, els recursos, els hirocarburs s'estava usant molt d'ells ara, perquè tot darrere hi ha un... un complex econòmic que fa que això sigui així. Jo soc dels convençuts que hi ha invents, hi ha impetents, hi ha coses amagades i guardades que no es fan servir perquè es contraposen amb interessos econòmiques, però que un dia arribarà que s'haurà de fer. Recordeu quan, mal comparat, però això quan es va acabar el fumar els llocs, hi havia un moment en què tothom fumava dintre els locals, després van deixar fumar en una part i de cop i volta... Pum, s'ha acabat. Ja no es fuma i s'ha acceptat això. Doncs arribarà un moment que haurem de reconèixer que els hidrocarbús i el petroli no és la manera de moure energia i que hi ha altres maneres de tindre energia sostenible, neta i hauran d'anar-hi. Si tenim tant de petroli per aquí sota, com dieu, cap al mig... Molt, molt, molt petroli. Està molt avall, eh? Sí, però ja, ja. Però això quedarà aquí dins sense cap inconvenient, per dir-ho d'una manera... O sí que n'hi ha d'inconvenients? Buscar el petroli? No buscar-lo, sinó que ja que hi és, com per exemple l'explotació que fem del que trobem més proper, més a prop, doncs aquest ens serveix, però esclar, és el que dieu, no? Llavors, si no haguéssim tret aquestes capes de petroli que ja hem consumit, per dir-ho d'una manera, què voldria dir? Que estarien aquí, no representa cap tipus de problemàtic. Exacte, però per arribar-hi també, Jaume, el que passa és que no hem pogut baixar més avall de 4 quilòmetres. Les mines que hi ha de diamants i 6 i hores són 4 quilòmetres. Aquest petroli que parlem està molt més endintre. I baixar molt més endintre es troben en un problema, que és la gran calor que s'origina. I els àcids que hi ha, sobretot de sofre, que matarien a qualsevol. Si això es pot arribar a fer algun dia amb robots, sí que es baixarà a baix. Però si es arribés a fer amb robots, jo crec que aquell moment no serà necessari profunditzar tant. Ja tindrem altres maneres de fer, de tindre una energia. De fet, ja s'han inventat d'energies que serien substituïbles i alternatives de les que hi ha. El que passa és que són excessivament barates. excessivament barates. I aquí es va dir, nois, Partit d'Energia heu de pagar. I s'ha de pagar. I ens podríem arruïnar i la nostra vida seria un caos total, no? Segons els economistes, sí. Diuen, però vaja. Esperarem que això... És la complexitat que tenim entre mans, no? De quina manera podem arribar a evitar que no hi hagi pobresa, per exemple, i que el planeta tinguem la capacitat que sigui sostenible... L'hauríem de cuidar, jo, home. L'hauríem de cuidar i ho farem, suposo, perquè en trobaran dels remells. Sí, però tinc la sensació que no sé si tothom, els governs en concret, són conscients dels perills que correm. És a dir, no? Perquè si es va el CO2 que segueix incrementant, si segueix augmentant la temperatura, si es fan els casquets polars i puja les marees o puja l'aigua a nivell d'això, no sé si tot això està... Tot això està en compte? Està controlat? És a dir, Joan, seria un suïcidi involuntari. De totes formes, fa 40 milions d'anys van tindre l'última glaciació, vull dir, el planeta de quan en quan, per aquests motius o per causes naturals, es refreda. Hi ha una època de neu, una gran època de neu, es refreda, i això va passar fa 40 milions d'any. Durant 20 milions d'anys vam estar així, cap de 20 milions, a l'última, parlo, la darrera, aleshores es va detenir aquesta glaciació... I aleshores, fa 14.000 anys inclús es passava, que és per això que diuen com van poder anar a Amèrica els habitants, si no tenien barcos, perquè es passava per dalt per l'Alaska, perquè va començar el desgel d'Alaska fa 14.000 anys. I aleshores, entretant, tota la humanitat que hi havia anava passant d'un continu a l'altre, quan es van separar els que hi havia allà. I en les èpoques d'aquestes glaçades es va desaparèixer algun tipus d'animal? O l'home ja hi vivia i va superar? Els animals, per el que hi ha aquí, cada vegada que hi ha hagut una associació, han sortit espècies noves. Viuen a sota terra. A sota terra no es produeix aquestes associacions. Penseu que inclús s'han trobat microorganismes a sota, a la fossa de les Mariannes, que té 14.000 metres de profunditat, s'han trobat microorganismes que viuen allà, enterrats a terra, per sota terra, aquests 4 quilòmetres. De mines es troben microorganismes allà que no veuen, són secs perquè no necessiten la llum per res. Hi ha microorganismes certs que no són cel·lurals, pluricel·lurals, que donen origen a una nova vida. Això passa, per exemple, el gel es va tornar als polos fa 6.000 anys. Aquests 14.000 anys va quedar tot gelat. I des dels 40 a 14.000 anys hi ha gelat neu i perquè l'atmosfera, amb els gasos que pugen pel motiu que siguin, això sí que no va ser la humanitat que ho va causar, perquè no hi havia aquesta tècnica, són causes naturals i causes de les plaques tectòniques i els volcans, que n'hi ha 6.000 volcans actius. Fins a com ha d'estar la Terra, que no sé si heu estat a Lanzarote o tal, però hi ha un volcán que t'acostes i això que no. I crema. I crema vol dir la quantitat d'energia que hi ha dintre la Terra. Aquesta energia, si la volguéssim utilitzar per poder produir energia que ens fos útil a nosaltres, seria fabulós. Perquè des de quan, qualsevol punt de la Terra s'hi podia arribar perquè està al centre. Per tant, vull dir, amb 3 o 4.000 quilòmetres que baixéssim ho aconseguiríem. no es vol potser estudiar la tècnica aquesta o no la coneixem, però de moment el que interessa per causes econòmiques... Tu suggereixes que hi ha interessos econòmics que frenen el desenvolupament d'aquestes direccions. A mi juicio que diuen sí. Però no només en el mal sentit de la paraula, sinó que estem parlant... Aquesta utilització és una cosa que, com diu, jo penso d'una manera molt encertada, és una cosa que hem d'arribar a fer i que realment... el que tu anomenes governs, estructures, en definitiva, de responsabilitat, doncs ho han de contemplar perquè llavors la vida serà i tal. Però, esclar, hi ha molts elements a tocar tot això. Això, l'Engstein diu allò que l'estupidesa humana, que no el reconeix això, és infinitat. Jo hi afegiria més encara. Hi ha una altra cosa que també és infinitat, entendre i difícil, que és el sistema fiscal espanyol. Això també. És veritat. Com funciona això, eh? Amb això del Barça, no? Vull dir que ara hi ha el Barça... Passa cada cosa, ara està el Barcelona i jo ja estiu que estan a la presó, que volen anar a la presó. 7 anys, amb un i 3 anys a l'altre. És espectacular. Bé, però això potser sí que té el to aquell d'estupidesa. Un dia, si volem, en podem parlar del sistema fiscal espanyol en un proper programa, que passi temps. L'hem d'aprofitar al Miquel per parlar d'economia. Relucionant a l'astronomia, que és difícil d'entendre amb el sistema, tenia raó el Miquel perquè realment és difícil d'entendre amb tota la història del sistema. Ja us he explicat, ell és especialista en fiscalitat i anàlisi de la gestió d'empreses, per tant, és un tema que s'ha dedicat professionalment a això, i per tant, ens podria il·lustrar... Jo al·lucino, quan el senyor Montoro va dir unes coses i tal, i en canvi el PP, el que fa el PP és com Càritas, vull dir que al·lucino, és a dir, jo em quedo... I les empreses que tenen i tal, que després, sí, sí, és que hi ha per al·lucinar, però jo afegiria al·lucinar amb colors, eh? que sí, que sí així potser interessarà més els oients que l'astronomia que a vegades es fa una mica ferragosa el tema fiscal sí va directe a la butxaca i aquest tothom les antenes i mai millor dit antenes en 98.1 quilo de megahertz Molt bé. Perfecte. M'ho he passat molt bé, eh? M'ho he passat molt bé. Quines pel·lícules diries tu que des del punt de vista científic, ja estem pràcticament acabant el programa, es podien dir que estan molt logrades des del punt de vista científic? Vé a cap, quina recomanaries tu alguna pel·lícula? Aquesta que s'ha fet de Gravity, també està molt bé. Un altre que hi havia, tenia pel·lícules, és que se'ns acaba el temps. A veure... Hi havia el planeta de los simios, hi havia el timàtum a la Tierra... Hi ha una que està molt bé, que no ha tingut molt èxit, que és de l'any 2000, que és com se'ls va, i la que està bastant bé era la primera d'advertència a el que ens podia passar. que era l'any 51 d'Ultimàtim a la Tierra la que vam fer l'any 2008 no és tan bona el Tim Burton era un remake de l'altre i aleshores resulta que va ser nominada a los premios Ratsi si la veieu les dues n'hi ha bastantes estrem arribant al final agrair molt la presència del Jordi Soler en el programa ha sigut molt interessant tornaràs i volem que parlis de la cosa fiscal a això i per tant la setmana que ve el dimarts hi haurà programa tenim programa la setmana que vindrà l'Andreu i ens parlarà de la importància dels perdedors i ell proposava una pel·lícula però n'hi poden haver un munt de pel·lícules ell programava Vides rebels del Houston per parlar d'aquest tema recuperarem el programa que no vam poder fer perquè no va poder venir de la setmana passada que no vam haver d'improvisar perquè ell no podia venir però vam fer molt bé Fins el dimarts que ve. Gràcies. Gràcies, Miquel. Gràcies, Miguel. Bona nit. Són les 9.