The Day of the Locust: Schlesinger, Barry i un clímax goyesc; a més, Till i El castigo en pla seqüència

Cinema sense condicions. Cinema sense condicions. Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern. Una setmana més a Cinema sense condicions. Avui l'equip està format per Enric Riba, Els controls i so. Bona tarda, Enric. Molt bona tarda. Amb nosaltres també, com sempre, el nostre company Ignasi Juliacs. Bona tarda, Ignasi. Hola, què tal? Molt bé, benvingut. I el que us parla, Pep Armengol, hem iniciat avui la sessió d'aquest dia amb un tema de la banda sonora de John Barry, que ens introdueix en The Day of the Locust, que aquí va ser traduïda com a Plaga de Langosta, una pel·lícula d'Estats Units, de 1975, dirigida per John Schlesinger, pel·lícula que ha estat escollida per l'Ignasi com a clàssic de la setmana i que li passo la paraula perquè ens introdueixi en aquesta pel·lícula tan peculiar. Sí, t'ha agradat? Bé, la pel·lícula m'ha interessat més que agradar-me. És una pel·lícula molt dura i et deixa un sabor bastant agra quan acabes de veure. És peculiar, sí, sí. Per cert, que la música és de John Barry, que és com un déu dels compositors de Hollywood, per dir-ho així. Només cal dir que John Barry és compositor de Zulu, de Goldfinger, bé, de James Bond, la tira, no? Hi ha diverses de James Bond. La darrera ball, Maria Reina d'Escòcia, Cotton Club, d'en Coppola, Vull dir, Memòries d'Àfrica, d'en Pollack, en definitiva... Per si sol ja és... La jauria humana. Exacte, sí, d'Ardo Pen. Realment és un dels grans compositors. Bé, és una pel·lícula a lo grande, no?, que es diu en castellà, en el sentit que Schlesinger, que ja havia guanyat l'Òscar al millor director per Cowboy de medianoche... Meina y August. Doncs, en fi, es va anar fent un forat i, en definitiva, va aconseguir aquest encàrrega, perquè aquestes coses mai són del tot personals. El que passa és que Schlesinger, que tampoc és un director, i tot s'ha de dir, no? A mi és una pel·lícula que m'agrada des del dia que la vaig veure, quan encara era un adolescent, no? Perquè la pel·lícula és de l'any 75. 75. 75. Però Schlesinger, peculiarment, tot i que té pel·lícules de molt d'interès, jo no sé si et passa a tu, perquè, bueno, clar, és el director, entre altres, de Marathon Man, no?, que, si vols tu, és un thriller d'aquests... Sí, jo crec que Marathon Man va aprofitar... Marathon Man és... Una mica el rebufo que li donava la que va fer anteriorment amb el mateix actor, i, o sigui, cau boi de medianoche, no? Sí. I llavors, doncs, aquí va aprofitar bé, les va jugar bé les cartes, diguéssim. Té coses... A veure, es va fer un nom a Anglaterra amb Darling, no? Sí. Que és el seu tercer llarg matratge, amb la Julie Christie, amb la que va fer Far from the Madding Crow, és a dir, lluny del món d'anar al món, i Billy Liar, no? A mi Billy Liar em va agradar molt amb el seu món. La Julie Christie va... Va semblar trencadora, free cinema... Sí, sí, sí, esclar, està dins de la línia, i la Julie Christie era gairebé una mussa per ella, vull dir, en aquesta... Després va fer Diumenge, Malaït Diumenge, no?, que és una pel·lícula... D'aquesta ja en van parlar, perquè la va escollir l'Anastasi, crec, com a millor pel·lícula, com a clàssic de la setmana. Ah, doncs igual jo no hi era, perquè no recordo bé parlar d'aquesta pel·lícula jo, però bueno, en tot cas, amb la Glenda Jackson, no?, vull dir que una pel·lícula també curiosa. Després té coses... Bé, és molt desigual, perquè fa el joc del Falcó, no?, de Falcó en The Snowman, que és un altre thriller d'espies i tal, bueno, que no estava malament, eh? Les coses... A mi Gasta em va agradar. A mi també. I també va ajudar molt la música. Madame Sousasca, no? No, aquí ja no. Ja és fluixeta, de sobte un estrany, ja se'n va... Són pel·lícules que ja van tirant cap avall. Algo casi perfecto, ja toca a fons. Els creients, The Believers, és un sopar de dur. Així com sona. Bé, és irregular, i la veritat és que costa, per trobar alguna personalitat és l'Essinger, evidentment ens hem d'anar a pel·lícules com com a plega de langostes, o si vols tu fins i tot el Marathon Man. Sí, fins al Marathon Man s'aguanta tot molt bé. Cau bo i de medianoche. Per mi aquesta és la millor. En el sentit que li van bé, i com a plega de langostes, el dia de la llagosta, no?, per dir-ho així, traduint el títol original, són pel·lícules de perdedors. Sí, i tant. Si en el fons... I una crítica també del somni americà. Sí, o del... De fet, del món anglosaxó, perquè Darling està parlant d'una model a Londres que està també buida per dins, no? El cas de com a plega de langostes, el que passa és que efectivament la crítica és forotja, perquè ja s'està fonamentant amb la novel·la del Nathaniel West, que d'origen jueu, americà, jueu... Ell també ho era. Sí, sí. El Nathaniel West, de fet es deia Nathan Weinstein, com a bon jueu, com un nom... Però... S'ho va retallar. I de fet ja s'està inspirant en un home que és un nihilista, perquè de fet la visió del món de Nathaniel West realment és negra. No té... I la veritat és que si llegeixes la novel·la, la novel·la encara és més bèstia. tot i que la gent ja és bastant fidel, eh? Canvia algunes coses, alguns personatges els col·loca amb algunes variants, però de fet, d'un i do, el fidel que és, tot i que resumint, perquè si no... T'ho imagina, la pel·lícula dura dues hores i 24. Sí, 144. I ja s'aniria... Diuen, diuen que va rodar com dos vegades o tres el material. És a dir, que a la taula de muntatge, el xou que es deuria muntar... Déu-n'hi-do. Sí, sí, perquè de fet ell va ser bastant... Relativament bastant fidel, no? Sempre relativament, perquè el cinema, evidentment, comporta un seguit de variants. A mi em deixa impressionat bé en l'ara fixat 50 o 55 anys després, els 20 minuts finals, allò és terrible. Sí, i a més carregat... Costa veure una càrrega tan profunda... Carregat de simbolismes i tal. I tant, i tant. Però, o sigui, en realitat presentem la pel·lícula en el sentit de dir que parla sobre Hollywood, però en realitat gairebé sense Hollywood, perquè... parla dels perdedors, justament dels que no estan treballant a Hollywood, o mal treballen, no? La Karen Black, que fa de Faye... Faye... Faye... Ara no recordo... Faye Greener. Faye Greener, exacte. És una noia de cascos lleugers, que se'n diu, molt lleugers. En realitat no es coneix ni ella mateixa. Bueno, es trepa. Ella busca algú que la faci pujar. A veure, és una desesperada, és una morta de gana. Com sigui. És una morta de gana, com el seu pare, que havia estat, potser, en algun moment donat, va... Deuria tenir un... Comenten, un cert èxit a l'escena, no?, com a clown, pràcticament. Sí. perquè ara està venent un llustrador, no?, un líquid de llustrador per metalls i no es menja... No, no, no... En fi, no es menja un duro. És a dir, no, no, no aconsegueix absolutament vendre. I, per tant, els seus recursos són amb el Homer Simpson, que, per cert... El de Donald Sutherland. El paper de Donald Sutherland, que, per cert, Homer Simpson no té... Cal insistir sobre aquest detall. Ah, sí. No té res a veure amb la sèrie de dibuixos animats. No, no. És una casualitat. Una casualitat, sí. Impressionant, no? Aquí hi ha variants sobre l'altre... El Todd Hacker, Hackett, que és el dibuixant, el il·lustrador, el que està al Departament d'Art de Hollywood, no? Sí. Però, en fi, fora del Todd Hackett, que... Intenta mantenir una coherència. que aquí s'enamora de la Faye Greener, quan en la novel·la, en realitat, qui primer està darrere d'ell és justament el Simpson, el Homer Simpson. Ja. Però, en fi, són variants aquestes. En tot cas, és la història de... L'únic que està una mica treballant a Hollywood és precisament aquest, el Todd Hackett, i la Karen Black, en tant que fa, però de pura figura, no té absolutament cap paper i de tant en tant, la criden de tant en tant. És a dir, que passa amb més gana que... Sí, passa amb una gana enorme. Tots són uns perdedors, el veïnat... Ella viu un esplendor fictici, absolutament. Bueno, ella... Aparença, només. Sí, és que tota ella és aparença i acaba, es veu necessitada, quan se li mor el pare, ja toca fons i acaba fent de prostituta de luxe en un club nocturn on també es veu que van... que el Todd Hackett, el Todd Hackett, el conviden, el productor, a una casa de barrets on van a veure pel·lícules pornogràfiques. Una mica l'ambient dels anys 30, uns anys de crisi, tot s'ha de dir, perquè el background és important, en el sentit que és una Amèrica que està... Home, el crac del 29. El crac del 29 està culpejant, però de mala manera. Correcte. Per tant, és a dir, ja ja ell sospita el Todd Hackett que s'ha enamorat de la fake greener, que un paper, per cert, de la Karen Black, fenomenal, és de lo millor que la Karen Black ha fet realment en la seva carrera. Sí, perquè és molt difícil aquest paper. Molt. I el que també em sembla una animalada de paper és el de Barges Mèrdit. Ah, fent de pare. Un paper histriònic terrible. Fent de pare, sí, sí. però el Barges Mèrdit és un monstre quan la veus en qualsevol pel·lícula. I el Barges Mèrdit és d'aquells actors freqüentment secundaris, algun paper principal ha tingut, però freqüentment és un secundari, però bueno, és d'aquells homes que es menja absolutament la pantalla. La pantalla. Ja pot anar fent, encara que sigui la cosa més petita que puguis imaginar-nos. Un actoràs com la copa d'un pi. I la Karen Black és una actriu com la copa d'un pi, i a mi la Karen Black és una actriu que sempre m'ha agradat molt i això que no ha estat una superestrella, evidentment. No. Tampoc li ajudava el físic, i en aquell temps comptava molt. Bé, potser el rostre perquè era una mica queña, però bueno, el físic estava bé. No, no, em refereixo a la mirada, el rostre. El rostre, la mirada, sí, una mirada rara. La Karen Black tenia una mirada rara. i a mi el que no em convéns aquí és Donald Sutherland, eh? En canvi, molta gent, el jo, jo no el trobo malament, perquè, esclar, és que el Sutherland el tenim de vegades vist com un home pervers o amb papers o tu recordes el Sutherland. O los violentos de Kelly que fa de militar sonat. O a Novecento. Bueno, exacte. Que fa un... Bueno, però fixa't. Fins i tot a Maix. El Homer Simpson de Como Plaga de Langostas, si et fixes, té algun punt de contacte amb el feixista de Novecento. És aquesta persona... És diferent, no?, perquè el Homer representa que és un home apucat que no ha viscut la vida, que ha estat enrere sempre... No, però tens molta raó perquè al final reacciona com un feixista de llibre. Bueno, esclar, bueno, no fem spoiler, no, però... Més que com un feixista com una persona realment amb patologies mentals importants. Primària. És un home que va acumulant ràbia. Sí. I clar, també hi ha aquest personatge patètic de la nena aquesta que sa mare vol que, doncs... És que no se salva ningú, eh? És que no se salva ningú. però la mare que és la... És una actriu important, eh? Ara mateix... Geraldine Peix. La Geraldine Peix vol que la nena aquesta, doncs, triomfi, no?, en el... en Hollywood, no? I és una brètola, és una brètola i una provocadora de primer ordre. I clar, el Homer Simpson és allò que m'ha abonat per ella, no? També surt la manipulació de l'església, eh? amb aquells... amb aquells... hi ha una... Sí, hi ha la típica... Una reunió d'aquelles... Sí, hi ha la típica missa... Bueno, missa... cerimònia d'aquesta... Recaptació. De... Estan recaptant diners. La pel·lícula ho reflecteix perquè, de fet, la novel·la també hi és perquè la visió nihilista del West... Una mica el que va representar el Bigas Luna, també. Esclar, exacte. El Riborn, no? El Riborn. És a dir, és aquesta... Es l'església capta, això, de l'escriptor, perquè l'escriptor ho dinamita tot. No políticament, eh? Perquè, tot i que tenia amistats i ell mateix havia assistit a mítings socials, socialistes, el Nathaniel West era més aviat, en aquest sentit, apolític. No li va agradar mai que les seves novel·les tinguessin una càrrega ideològica. El que fa és retratar una realitat depriment, cruament, o sigui, sense parlar, com tu dius, no, no, de fet no se salva ni Déu, no? Vull dir, és que... Perquè és un retrat de la vida lleig. I justament situat a Hollywood, que ell ho coneix perquè ell a part hi va ser guionista. Ell com és que va començar després de... Per cert, que ell va aprendre, va menjar molt, moltíssim, de quan estava rere d'un taulell d'hotel que és a Nova York i que ell es fixava. Molts dels personatges que surten com a plaga de langostes, d'aquests perdedors, són reals i captats... S'han captats de la realitat. De la realitat de l'observació d'ell com a recepcionista d'hotel. Tremendo. Realment, és la Sincel i jo crec que és un d'aquells directors intuïtiu, que és un home com esponja, no? O sigui, passava i a l'acte captava la gent i després això ho acumulava i ho deixava anar amb personatges, no amb guió, sinó amb personatge, no? O sigui, hi havia... hi ha un retrat de tot el que estava veient allà, del bestiari que l'envoltava, molt precís i punyent. És la Sincel, sí, de fet, potser és un punt en comú entre el novel·lista i el propi. El novel·lista, evidentment, et fot un retrat de personatges brutals. És la Sincel... Però fixa, la novel·la és del 39, en canvi, la pel·lícula, del 75. I un any després es matava. O sigui, just quan estava tenint èxit, va i s'estavella amb el cotxe, en el sentit que passa un semàfor, ve un altre, se l'emporta per endavant i mor a ell i la seva dona. Tremendo. Sí, però hi ha aquest punt... Sí, es la Sincel, de fet, es pot dir clarament que és una de les coses que es veu. És un director d'actors. Sí. Evidentment que, esclar, sobretot a Hollywood, com a Plana de Langostes, sobretot en l'escena aquesta titànica que estan representant la batalla de Waterloo i s'enfotza tot i que es veu que els cartells d'advertència de perill perquè encara no... O sigui, estan rodant i encara no està la vestida preparada del tot. O sigui, l'afany de producció és tan bèstia que es passa per sobre de la tira de coses que avui dia, és a dir, seria inimaginable no tenir el set assegurat i ben marcat. l'escena següent per mi és una de les més bones de la pel·lícula que és que reuneixen tots a la barberia. A la barberia. Sí. Cuidado, és terrible, eh? El cinisme que hi ha. El cinisme. no, els cartells estaven i, clar, i ell... I l'altre només preocupat la companyia de segurances? Sí. Està amb el dia? Exacte. Més que per les vides que han quedat una mica malmesses, no? No hi ha hagut morts, afortunadament, però han quedat gent amb cames trencades i tal, perquè, esclar, la muntanya artificial de la batalla de Waterloo s'enfonsa tota i cauen, bueno, doncs, de tres o quatre pisos, no? I, però, el que tu dius, el cinisme és quan un d'ells diu sí, sí, estaven posats els cartells d'advertència i el tot Hackett veu perfectament que els cartells de perill estan tots, ningú s'han recordat d'aquests cartells i estan tots sota de la muntanya falsa, precisament. I ell ho va dir i el tallen de seguida perquè estan dient no, estaven posats, els cartells d'estaven posats. És a dir, Schlesinger fa una anàlisi com el West, fa una anàlisi molt psicològic dels personatges. Encara que alguns d'ells potser siguin esquemàtics, però tenim el dibuix suficient com per endevinar o presentir moltes coses. No hi ha dubte que és un realitzador molt sensible que està pels actors, perquè ell mateix hauria estat actor abans de passar a ser director de la BBC i de fer documentals i no sé quantes coses més. però ell està pels actors. Es nota. És un director d'actors. I jo crec que altres aspectes de caire més tècnic... I el que deies amb Julie Christie, amb Alan Bates, va fer... va treballar una mica amb equip tipus Berman, no? Allò, l'equip habitual durant 7 o 8 anys o 10 va estar treballant amb ells. Que probablement és quan va fer el millor, eh? Sí, sí, sí. Perquè ell té 3 o 4 americanes i la resta del free cinema i ja està. i l'altre, doncs... Bueno, alimentici, comercial i molt justet cap al final. És això que va donant cops per aquí i per allà. és a dir, es desdibuixa. Sí. És un realitzó que va perdent. Probablement també la seva vida personal, s'ha de dir que ell era homosexual. Sí, cert. En aquell moment també segurament no era una cosa fàcil de mantindre. Després la seva condició de jueu també podia crear alguns problemes tot i que normalment em sembla que amb el cinema americà la pàtina del jueu no era dolenta. No, en absolut. Al contrari. Tot al contrari. Els grans productors Warner tots són jueus de dalt a baix a Universal també tots els que manen eren jueus sobretot en aquests primers anys. No, no, en absolut. No és cap estigma. Als Estats Units no ho he estat mai. Mai, mai. Tot al contrari. L'escena final que tu esmentaves tan dantesca tan boja tan absolutament surrealista vull dir tan passada de rosca perquè és l'estrena La premiere de Buchaner de Buchaner que és Corsarius de Fluida em sembla que es deia una pel·lícula dels anys 30 del 36 anys del Césil del Césil de Milo és un detall perquè evidentment no va passar res suposo especial allà al teatre xinès on s'estrenen i em fa molta gràcia la pilleria que tenien aquests directors que anomenen grans actors i grans actrius i no surten només en surt un o dos però els van anomenant ara està fent la seva entrada a l'album i se'ls veu d'esquena la gran majoria d'ells sí, sí, sí segurament era per no pagar bé, doncs en fi, que es produeix la gran bogeria perquè tots els personals els principals estan molt tocats ja el tot Hackett no es pot treure la fei del cap no se la pot treure la Karen Black la té aquí incrustada i tots estan allà a banda i banda veient com entren els actors a la pel·lícula de Buchaner i per allà va navegant també el Homer que representa que s'està anant perquè va amb dues maletes i marxa o sigui vol fugir del sí, ell se'n va del país perquè perquè ell està clar també enamorat de la fei i la fei s'ha anat a viure amb ell simplement perquè la manté perquè no li té cap tipus d'estima no, no a més a més al davant d'ell almenysbrea però tot el xou tot el xou de la baralla de galls i de la festa posterior que acaben en un deliri absolut i bueno, allò té un creixendo brutal, eh? aleshores, esclar tots estan molt en l'escena final tots estan trencats en realitat tots són personatges molt, molt trencats anímicament i clar, només falta que la nena aquella se li posi davant de l'Homer enfotent-se i li acaba tirant un objecte o fang a la cara i allò ja el fa esclatar esclata el drama i a continuació doncs el que passa quan hi ha un riot d'aquests que en diuen en anglès vull dir quan hi ha un alderull d'aquest nivell aleshores ja la gent es baralla trenquen aparadors aprofiten clar, ja fam i per tant aprofiten per robar coses dels aparadors de les botigues de l'entorn i hi ha un aspecto si et fixes el Todd Hackett que no deixa de ser un artista que s'ha format a la Universitat de Llegui ell està fent un quadre inspirant-se amb les figures de Goya d'un quadre que és el dia de la sardina que es veu a més a més el quadre del dia de la sardina de Goya es veu allà i va fent tot de cares amb la cara estil el crit de Munch i finalment aquestes cases afloren com a personatges com a personatges està molt ben treballat això les llagostes és la gent que va pel carrer perduda sense rum i sense cap sostén sòlid és la massa de gent absolutament que en aquest diguem-ne entorn de crac de ruïna econòmica doncs fa que realment al final ara que ho dius tu penso és goiesc és d'un tremendisme de l'època negra de Goya i et confessaré una cosa veient la simbologia que s'agafa del quadre de les pintures negres de Goya i de tot aquest context m'ha fet relacionar Goya abans la letra en certa mesura amb l'expressionisme alemany del qual portem uns dies parlant perquè també els rostres de les pintures expressionistes dels anys 10 d'Alemanya anaven per aquí també tenien colors rostres deformats pràcticament no fàcilment identificables amb els ulls que són unes mirades que els ulls surten de l'òrbita és curiós de cop i volta això és una cosa molt beva ho confesso i probablement alguns crítics d'art no estarien exactament d'acord amb mi però a mi també em passa que en Rembrandt en determinats paisatges de Rembrandt a mi em recorden el romanticisme alemany les tempestes els arbres movents aquesta mena de l'home petit que no controla la natura aquesta cosa que està dins de l'esperit romàtic ho trobem amb Rembrandt que és un home del 17 també avant la letra per tant Rembrandt avant la letra jo veig símptomes de vegades d'artistes Guetta per exemple segurament va veure perquè era un home que el paisatge el ponderava molt amb els seus escrits i segurament Rembrandt per a ell deu ser un dels referents Guetta Guetta Guetta Guetta és un personatge que a mi em destorota molt perquè és el és el moviment de l'Storn man drank i hi ha una cosa que jo he intuït ja des de molt jove que també sempre m'ha preocupat molt que és com algú que ve com és el cas de Guetta del món neoclàssic en realitat Guetta també està anunciant és a dir, l'Estar-Mangdrang precisament té un conflicte entre la mentalitat neoclàssica i el romanticisme incipient, hi ha romanticisme clar, si resulta que ve d'un esperit neoclàssic que s'admira als grecs com nassos les runes gòpigues cabalca per tant per això jo he vist de cop i volta he descobert una cosa he vist expressionisme amb les pintures de Goya està ben vist i bé, en tot cas això està molt ben captat per Schlesinger, evidentment a Coma Plaga de Langostes sembla potser dels aspectes plàstics de la pel·lícula més interessants ja dic que al final per mi els 20 minuts finals de la pel·lícula són magistrals sí, sí, completament ara, tornant al principi a tot, què t'ha semblat i tal a veure, jo he de dir que és una pel·lícula molt interessant de veure però no és un plat suau, eh? no, no ho és és un plat dur no, sí, clar o sigui, allà t'has d'agafar i t'has de posar amb tots els sentits i si t'hi poses amb tots els sentits és el que diem hi ha molt per pillar perquè és molt rica en matisos aquesta pel·lícula molt rica i el desenllaç hi ha un aspecte del desenllaç que a mi sé que m'interessaria comentar-te'l a veure que ho piquen el plano final és extraordinari sí amb ella entrant a la casa del principi sí amb el pla i contrapla amb el seu prestig amb transparència i jo crec que és una mica com una sublimació està entrant no sé si a l'infern al purgatori o al cel però ja no és ja no és un estudi allò ja no és una casa és que els personatges o sigui més que res perquè en aquest pla o sigui prèviament el que hem vist és a tot Hackett mal ferit sí perquè la turba la massa de gent gairebé li parteix la cama vull dir si no li ha trencat gairebé en falta de poc perquè el patiment i el Homer segurament ha sigut linxat i el Homer l'estan linxant però tampoc sabem no sabem però s'han diluït tots dos sí després d'aquest gran disbarat final ve el moment de calma de la Karen Black no? la fei aquest grina que per cert està molt ben puntejat per la música de Barry sí és extraordinari però ella torna al barri torna al barri mira mira casa de son pare on ha viscut on ha viscut però ni entra entra a tot Hackett sí com si realment en el fons és l'home a qui volgués però que no s'ha atrevit a casar-se amb ell ni a tenir relacions amb ell perquè sap que d'alguna manera per això és un pla oníric totalment li frenava la seva manera de ser i d'estar a la vida no? i per tant és l'única que tenim justament la causant en certa mesura de tota la voràgina de tot el folló perquè en realitat és ella la causant de tot és l'única que tenim que entra vaporosament no? és a dir amb una fotografia que s'ha de dir no? que és d'en Conrad Hall que va estar nominat no la va guanyar l'Òscar però va estar nominat i entra vaporosament i sembla això sí sembla gairebé com una cosa etèria com de fet ho ha estat tant per al Homer com per al tot Hackett una cosa etèria encara que el tot Hackett se la vol du al llit això és hi ha un aspecte carnal però no deixa és com una fixació d'aquesta dona que se li ha ficat al cap també és un personatge etèri és l'únic que veiem han desaparegut tots és com dient tots tots fantasmes com aquestes figures gollesques tots s'han diluït s'han diluït en el no res està només ella i s'acaba la pel·lícula aquí i amb la flor aquella posar el clavell sembla que és un clavell posat a l'esclatxa a l'esclatxa que hi ha del terratrèmol que parlen de no sé si és del 26 o del 29 ara no recordo l'any però en un terratrèmol que hi va bé i que va fer esquerdes a les cases d'aquest barri el desenllaç és molt misteriós em té captivat de veritat és potser t'atrapa em té captivat t'atrapa mira com el recordem perquè realment és impactant que a vegades hi ha finals que no recordes perquè en realitat són una conseqüència de tota la pel·lícula en canvi aquí no aquí al final és una pregunta és una una suggerència és un convidar l'espectador que pensi a que s'ho faci i s'ho faci ell sí sí sí sens dubte el deixa amb llibertat tampoc hem vist que Homer mori no no sembla que acabi gaire bé perquè la turba evidentment pensem que l'estan linxant en veure que ha agredit a la nena doncs evidentment van a parell i perden absolutament els estreps i el Hackett hem de suposar que viu perquè s'ha arrossegat fins al el peu d'un fanal i allà sí està mentre evidentment tothom cavalca pels carrers fent disbarat 10.000 persones allà descontrolades un disbarat realment és la hauria de ser molt difícil de filmar allò ah sí sí hi ha un muntatge allí d'aquilates sens dubte home el Jim Clark és que mira tots són de primera perquè estàvem parlant de la fotografia el Conrad Hall ha fet Infern el Pacífic del John del John Borman que és una pel·lícula que hauríem de comentar aquí algun dia tots són pel·lícules American Beauty per parlar potser de les més recents del Sam Mendes però és que ha fet Morituri de l'any 65 Harper detectiu privat amb el Paul Newman una pel·lícula excel·lent i Morituri era amb el Marlon Brando Marlon Brando i el Gary Cooper el Marlon Brando molt interessant una pel·lícula també molt interessant sobre un vaixell que va perdut pel Mar i estan ells dos dins un em sembla que és nazi o alemany i l'altre sí són dos oposats una mica salvant la distància com la de Inferno al Pacífic no? els professionals que són del Richard Brooks és un guenster de primera és precursor de Grupo Salvaje claríssim són d'aquests guensters dels anys 60 amb un pes específic un dia hauríem de parlar específicament dels guensters dels anys 60 la legenda de l'indomable una altra vegada amb el Paul Newman de l'Stua Rosenberg a sang freda del Richard Brooks Michael Roots dos homes i un destí del George Roy Hill ostres és que el Fat City de John Shuston La pell a l'asfalt que és una pel·lícula molt interessant de l'any 73 bueno en fi aquest és Conrad Hall vull dir no qualsevol no? i com a muntador tu que esmentaves doncs el muntatge complicat i a més a més si és cert això que van rodar com dos o tres cops més material imagina el Jim Clark aquest el muntador doncs deuria fer una feina d'estir sort i d'anar fent les coses coherents aquí hauria d'estar el nostre company Anastasi un dia més absent però que esperem poder comptar bueno esperem poder comptar amb ell per la setmana que ve si tot va bé el Jim Clark ha fet xerrada suspense sobre una altra volta de Favella no? una guanta que es va dir la del Jack Clayton suspense amb la Débora que era magnífica bueno una película amb un blanc i negre extraordinari que ha fet Darling Juny del Mundanal Soroll aquesta és amb ell sí sí sí evidentment el germà més llest de Sherlock Holmes del Jim Wild que és una simpàtica el Marathon Man l'ha editat també la muntat del Jim Clark els crits del silenci estàvem parlant l'altre dia d'en Jofé d'en Roland Jofé l'emissió l'emissió està muntada per Jim Clark Chacall la pel·lícula amb el Bruce Willis i el Richard Gere i vida d'aquest noi no? amb aquella pel·lícula amb el Robert De Niro no? del Michael Keaton Jones en fi és que estem parlant que és un producte de primera línia amb professionals de primer ordre sí aleshores bueno destacar el Donald Sutherland la Karen Black el William Atherton que és aquest secundari de tota la vida no? el periodista el Tom Hackett és el Tom Hackett el Barges Meredith la Geraldine Page que també és una actriu que funcionava moltíssim i una presència extraordinària extraordinària personalitat em passa com la Geraldine Page de vegades em recorda la Joan Woodward tenen un punt semblant com a dones no? una sensibilitat com a actrius d'uns personatges que són molt particules són molt particules molt tendres molt femenins però sòlids vull dir és el Bob Hopkins que és un altre secundari que també sortia a Grupo Salvaje a Grupo Salvaje també se'l pèlen se'l carreguen de seguida a Grupo Salvaje a més a més el Bob Hopkins també va fer molta televisió molta sèrie molta sí amb en Pekinpa també havia fet havia fet altre sí sindicato de los asesinos em sembla no? aquella com està bueno en fi amb el Robert Duval també una pel·lícula sòlida sòlida bueno ah i un detallet en William Castle fa de director quan s'ensorra estan rodant la batalla de Waterloo doncs el director és el William Castle bueno en fi un detall és pràcticament un cameo perquè vull dir i en fi bueno amb aquella escena de l'esfondrament del plató s'hi entretenen molt però és que és és que et fa patir és espectacular i jo no sé perquè es veu tan real es veu tan real i com la gent cau jo no sé en aquells moments perquè ara a veure jo avui he anat a veure no sé si estaves tu perquè hi havia molta gent i no no i he marxat aviat he anat a veure Scrim 6 i bueno clar et dónes compte que amb els mitjans que tenen avui en dia perquè aquí hi ha una pasta terrible clar he vist que l'Scrim 5 va aportar 144 milions de beneficis d'un i no imagina't i l'Scrim 4 97 milions de beneficis clar els productors llavors volquen aquí diners i el que sigui per això ja no m'atreveixo dir que sigui pel·lícula no m'atreveixo dir que sigui pel·lícula són muntatges són productes de entreteniment que van tirant de veta del rotllo que funciona i ja està claríssimament per cert un detallet t'has fixat que a l'interior de la casa del Homer Simpson sembla una església els finestrals ah sí semblen que tenen vidrieres gòtiques sí a més les finestres són apuntalades no vull dir com si fossin gòtiques a mi em va sobtar bastant aquests interiors la veritat però això segur que era un dels dels platós de la Paramount tot està pràctica la pel·lícula sencera tot fusta i vinga la pel·lícula sencera la produeix la Paramount la imaginació i segurament clar seguint els criteris no sé si de la novel·la perquè no l'he llegit o ve del mateix guionista que va dir no no aquí això m'ho fas així tu segueix bastant i aquests tios doncs clar agafaven i escolta ells eren uns uns professionals perfectes sí sí a veure és una pel·lícula de Paramount per tant de major un diner llarg sí i tot està fet en estudi tot és pràcticament evidentment utilitzant també exteriors sí hi ha dos o tres preses al carrer sí sí hi ha el vaixell exacte però pràcticament està fet en estudi i per tant tot està construït per la pel·lícula sí em fa gràcia que el Gomer que és un home apocat que no té cap experiència de la vida que tota la vida ha estat un comptable i s'ha acabat el bròquil que visqui d'aquella manera tan puritana i dins d'una casa d'onze amb finestrals que semblen d'església quan després va evidentment a la setibòria aquesta de guaridora de de tenir fe per guarir-se no el tio és que li posa tot li posa tot dintre la pel·lícula si estàs si estàs atent mentre la veus dius quina repassada és una pel·lícula comercial indiscutiblement feta per evidentment és l'any 75 la gent encara anava al cine però sense concessions i les platees s'omplien és una època en què quan es va estrenar jo recordo haver anat al cine i el cinema estava a ple en aquell moment el cinema omplia ara fixa't el títol espanyol per mi que porta bastant equívoc sí perquè de fet el dia de la langosta s'està referint evidentment al desenllaç és la seqüència del final les llagostes és una cosa com a plaga de l'angosta és una altra història però si entrem en aquest tema dels títols ja sabem com va això evidentment les llagostes són la turba és a dir és la massa de desgraciats perquè en definitiva és el que són la gent que exterminen per allà on passen de Los Angeles majoritàriament en una època de crisi bueno el Wando Salt que és el coguionista just el que va agafar la novel·la bueno em va fer l'adaptació em va fer l'adaptació també és un guionista important no ha fet Serpico Cowboy de mitjanit precisament Taras Bulba la pel·lícula del G. Lee Thompson me'n recordo perfectament el Tori Cortisi i Jules Briner sobre la novel·la del Gogol el Falcó i la fletxa del Jacques Tourner Huckleberry Finn en fi un altre dels grans sí potser va fer un guion la pel·lícula potser és freda perquè de fet molt si ho mides amb deteniment ja t'he dit abans el tractament és fred no hi ha concessions amb aquesta pel·lícula és crua és brutal fins i tot sí molt bé bueno has vist alguna cosa d'actualitat sí una que s'acaba d'estrenar Til sobre un llinxament que es va fer d'un noi negre de 14 anys als anys 50 si no malament recordo el 55 sí el 55 va ser l'agost del 55 no sé si n'has sentit parlar sí n'has sentit parlar però no l'hi havia vist bueno es va es va fer un documental l'any 2000 2003 em sembla recordar de fet un dels guionistes el Keith Bosham és el que va fer aquest documental bàsicament el documental està perdó el documental el guió de la pel·lícula està fet per aquest Keith Bosham amb la pròpia directora és una directora negra que és Xenoni és impossible pronunciar això com segurament seria necessari Xenoni Xugbu que és d'origen nigerià de fet ella va néixer a Nigèria segurament és en francès no la pel·lícula no no o la producció és francesa no no la pel·lícula és americana ah és americana completament sí sí bueno va fer una altra pel·lícula que es deia Clemenci el 2019 aquesta bona senyora que bueno una senyora jove eh que se centra sobre l'alcaide d'una presó i amb corredor amb corredor de mort corredor de mort i els conflictes interns que té respecte a una determinada gent que està condemnada a mort i que sembla que no està la cosa gaire clara però curiosament no és un home és una dona negra l'alcaide per tant ella clar evidentment la directora està motivada per la comunitat de la dona la comunitat negra i per les situacions en les que es troben aquesta pel·lícula hauria estat molt bé tracta el tema és biogràfic com dic és un fet real que va passar l'agost del 55 en què un noi de 14 anys que es deia Emmett Louis Till aquí el títol Till T-I-L-L-L ell viu a Chicago amb la seva família més o menys bé tot i que hi ha uns quants detalls al principi en què hi ha racisme a veure soterrat en el sentit que és aquest racisme que es nota en el tracte quan entres a un restaurant o quan vas a una botiga per exemple aquest tipus de coses però evidentment sí però en tot cas els negres doncs de l'any 55 a Chicago tot i que vistos amb mal ull se'ls tolera i per tant no es fiquen en vells però resulta que l'Emet Louis Till té família a Mississippi això ja és el sur a Mani una ciutat que es diu Mani i efectivament a l'estiu del 55 cap allà que se'n va i clar amb mentalitat de negre de Chicago que més o menys té un tracte dins del que cap tolerat bé fan la seva vida i sense problemes no se li ha hagut una altra cosa que entrar en una botiga i fer un piropo a la dona que està enrere del taulell bueno intolerable vull dir allà baix això es veu com t'atreveixes però aquí et penses que ets aquí bueno van a per ell i el linxen el maten el desfiguren bueno li fan de tot al pobre la pel·lícula el que té de bo és que aquesta part és a dir el linxament no es veu se senten crits de lluny ja s'estalvien evidentment aquest aspecte realment escatològic i molt poc agradable no i la pel·lícula se centra evidentment en la reivindicació de la seva mare ell està molt del seu fill la mami Teal Mubli i els actors són coneguts no bueno són els actors qui fa de mare que és de fet la que porta el peç específic de la pel·lícula és Daniel Deadwiler no tinc unes referències molt és a dir és una actriu de peç específic a veure els actors són bons són sòlids està prohibida tenen una formació el que passa que no són estrelles no són estrelles que els haguem vist entre altres com a mínim aquest cantó de l'Atlàntic la Whippy Goldberg financia la pel·lícula és productora conjuntament anirà els Òscars aquesta pel·lícula o què? de l'any vinent potser sí però clar ah és 23 clar és la pel·lícula que s'estrenar i per tant doncs no no aquest any no entra no està contemplat bueno el que anava que estava dient bueno la pel·lícula hauria pogut estar interessant però què li passa a aquesta pel·lícula que d'un cantó perquè és la reivindicació de la mare que denuncia el fet que el porta a judici i que tot i que tot va en contra doncs bueno està agafada com un referent de les persones que han contribuït a que els negres doncs evidentment tinguin els seus drets la història és punyent la història és humana la història és bueno si vols tu profunda vull dir el problema és que el tractament pel qual opta la directora és un tractament sensible ja des de l'inici o sigui la pel·lícula ja és que se li veu el lleudor perquè o sigui en comptes de precisament perquè a veure els fets són tan brutals tan bèsties tan animals tan absolutament colpidors que no necessiten subratllat dramàtic gairebé de cap tipus és a dir jo crec que és una història que més aviat el que li aniria bé és un tractament sec d'exposar els fets pam pam pam i ja està és que no cal que em diguis l'injust que han estat aquests fets perquè això és una cosa que ja com a espectador ja l'estic veient jo vull dir i arribaré ràpidament a la conclusió que és brutal no vull dir i que és absolutament inacceptable però treballa absolutament des de cap punt de vista però és una pel·lícula que primer té això té aquest tractament una mica llacrimós una mica és a dir que la directora ens està condicionant contínuament ja perquè la mare està molt del seu fill el fill és molt simpàtic simpatiquíssim allò perquè ràpidament entenguem que el noi no es mereixia evidentment un destí com el que va tenir de cap manera és a dir hi ha molts condicionants jo hauria fet una cosa molt més neutra i després una cosa que jo ho diu particularment que és el tractament fotogràfic que determinades pel·lícules quan es tracta de pel·lícules que tracten de temàtica negra té i que jo no acabo d'entendre per què s'opta per una fotografia ultraluminosa ultrasaturada colors grocs colors vermells tot amb una intensitat ja empagant que jo crec que no li fa cap bé a la història que està passant a l'any 55 i que no dic que es faci en blanc i negre però que en tot cas ja sabem que els anys 50 són els anys del tècnicolor però no crec que la història però més aviat li escauria un esveït just a la fusta just a la fusta és a dir la fotografia no li fa cap bé és que em fa recordar pel·lícules que són molt bones com per exemple Figures ocultes aquella pel·lícula sobre les dones negres científiques que van contribuir de manera molt especial al llançament de l'Apollo o fins i tot de Criades i Senyores que ostres per què em feu aquestes fotografies tan absolutament llampants que van en contra del discurs de la pel·lícula honestament en tot cas en el cas de Till és potser de les coses més criticables que la pel·lícula té sense dubte de cap tipus tot i així és una pel·lícula que es pot veure lamentant-ho molt em sembla una pel·lícula no diria que mediocre però tirant perquè clar també hi ha el seu moment de judicis tot és molt tòpic tot és és a dir home jo hagués hagués preferit home que es notés una personalitat creativa en particular és a dir els fets són dramàtics però no confonguem la gimnàcia amb la magnèsia ara estem analitzant la pel·lícula no els fets els fets per descomptat són d'una cruesa que pràcticament no hi ha paraules al diccionari però clar com a pel·lícula és com molt normaleta i poc destacada una altra pel·lícula molt bé bé doncs jo en tinc una no sé si l'has vist tu que es diu El castigo de punishment que és una pel·lícula xilena argentina del 2022 no i aquesta pel·lícula s'estrenarà el dia 30 de març és a dir que encara li falten uns dies però em vull parlar perquè és una pel·lícula que em va agradar força el director és Matías Bice Matías Bice és un director xilè que ja porta una trajectòria de 7 o 8 pel·lícules i algunes d'elles ja han passat per festivals i han tingut premis i una certa notorietat és a dir és una persona que ja té un pòsit com a professional però per mi el més extraordinari de la pel·lícula a veure em val a dir una cosa pràcticament pràcticament pot funcionar com un pla seqüència a tota la pel·lícula fascinant a mi això m'encanta a més a més tota la pel·lícula passa amb temps real com ha de ser o sigui temps cinematogràfic i temps real coincideixen coincideixen i després hi ha una cosa per mi extraordinària que és el guió de l'espanyola Coral Cruz és un guió fantàstic una pel·lícula de Caire intimista la música és de Gustavo Pomenarec que està molt en el seu lloc i la fotografia de Gabriel Díaz la fotografia perquè es fa una idea passa tot naturalment en un sol lloc és un bosc al costat de la carretera i aquí s'hi arriba perquè un matrimoni l'Anna i el Mateo en una parada a la carretera quan anaven amb el seu fill de 7 o 8 anys a sopar a casa dels pares d'ella al camp de sobte es perd el nen i això desencadena enmig d'uns diàlegs cada vegada que van pujant més d'intensitat no de to sinó d'intensitat i de gruix dramàtic molt ben construïts aquí es nota el treball de la Coral Cruz els que afloren qüestions nuclears del món de la parella com són la maternitat com s'arriba a la maternitat les seves conseqüències tant per l'home com la dona i com a conseqüència d'aquestes conseqüències valgui la redundància les conseqüències que li afectaran després és el fill d'aquí ve que es perdi entre cometes hi ha un tercer personatge que és una mica com una crossa imprescindible que és es fa una trucada a la policia perquè ja s'està fent tard ells s'han quedat per sopar a les set de la tarda a casa dels pares que viuen al camp els pares d'ella i tenen poc que es faci de nit i estan cridant i el nen no respon no contesta i llavors criden a la policia la policia envien una dotació que en 10-15 minuts està allà i resulta que la comandant de la policia és una dona i després hi ha un número que és un home l'home desapareix del circuit perquè se va fer la recerca del crio i la policia està mantenint una sèrie de constants tant amb fer-se una idea de com ha anat tota la seqüència amb la qual es dona compte que entre la primera explicació i la realitat hi ha una diferència i es va posant de relleu això fins que va aflorant la veritat i per què vostè això no m'ha dit abans perquè tinguin en compte que haurien fet un acotament determinat de l'espai i ara vostè al no dir-me això n'han fet un altre vull dir que hi ha una progressió dramàtica i l'acció té un crescent constant i sostingut que fa de la film una petita joia per l'espectador cine fet amb pocs recursos però amb molt talent direcció esplèndida càrrec de Matías Vizze cineasta com he dit abans independent té 43 anys és de Santiago de Xile que ja compta amb diverses pel·lícules com per exemple Mensajes privados que fa dos anys que s'ha estrenat en la cama del 2005 La vida de los peces del 2010 o La memòria de l'agua del 2015 i una que va tindre molt va fer soroll que es diu Sábado una pel·lícula en tiempo real del 2003 que no l'he vist però pel títol em fa pensar que potser ja era també una incursió dintre del camp aquest de de la de la filmació sostinguda no? o sigui en pla seqüència en pla seqüència sí perquè pel títol bé però el pla seqüència se sosté durant tota la sí, sí, sí sense canvi sense tall de plan és és increíble la càmera s'està s'està movent s'està movent és l'autèntic cinema jo el que considero no estic menys tenint ni molt menys el muntatge perquè aquí si el nostre company en està si ens escolta però el però el muntatge evidentment és posar puntuació ja veus que per la temàtica se li es cau sí però és a dir aquest moviment continuat la càmera movent-se com si fos un personatge és llenguatge és que és l'essència del cinema vull dir i després hi ha una altra cosa que tinc que ressaltar i és la interpretació la interpretació el treball que fa la dona que és la la el pal de paller de la pel·lícula és una actriu que es diu Antonia Zegers que és xilena és una interpretació extraordinària hi ha molt bons actors sí sí amb molta classe ja ha tingut premis amics i amigues ho hem de deixar aquí la setmana que ve potser serem més colla esperem valgui com a crida per l'Anastasi bona nit bona tarda i bona setmana bona nit