Cinema sense condicions del 7/3/2023 — The Day of the Locust: Schlesinger, Barry i un clímax goyesc; a més, Till i El castigo en pla seqüència

Introducció

Programa centrat en un gran clàssic “incòmode”: The Day of the Locust (1975) de John Schlesinger, amb partitures de John Barry i un debat extens sobre temes, simbolisme i posada en escena. A la segona part, crítica d’actualitat de Till (2022) i recomanació d’El castigo (2022), un exercici en pla seqüència i temps real.

"Els 20 minuts finals són magistrals..." "No se salva ningú."

Clàssic de la setmana: The Day of the Locust (1975)

Música i atmosfera

• Banda sonora de John Barry: to elegíac i ominós que «obre» la pel·lícula i en subratlla el fatalisme.
• Recordatori de la seva trajectòria: de Zulu i Bond fins a Memòries d’Àfrica.

Schlesinger i els seus temes

• Schlesinger, director d’actors i filmografia irregular, però aquí aconsegueix un retrat ferotge del somni americà.
• Continuïtat temàtica amb altres títols del director: perdedors, alienació i crítica al món de l’espectacle.
• Arrel literària: novel·la de Nathanael West (1939), d’un nihilisme descarnat; adaptació fidel però sintètica.

Personatges clau i context

• Faye Greener (Karen Black): ambició i aparença; deriva cap a la prostitució de luxe. Interpretació difícil i brillant.
• Homer Simpson (Donald Sutherland): apocat, reprimit; acumulació de ràbia que esclata al final.
• Todd Hackett (William Atherton): artista/il·lustrador a Hollywood; mirada testimoni i eix moral.
• Pare de Faye (Burgess Meredith): histriònic, commovedor; gran treball de secundari.
• Fons històric: Gran Depressió; misèria, oportunisme, església manipuladora i indústria cínica.

Escenes, símbols i plàstica

• Seqüència del rodatge de Waterloo i ensorrament del plató: risc industrial, cinisme (barberia, assegurances i cartells d’«AVÍS DE PERILL» amagats).
• Clímax de la “premiere” al Chinese Theatre: turba com a “plaga de llagostes”, metàfora de la massa desarrelada.
• Referents pictòrics:
• Goya (El dia de la sardina, pintures negres) — rostres deformats, tremendisme.
• Munch (El crit) — angoixa existencial.
• Ecos d’expressionisme alemany; apunt erudit cap a Rembrandt i Goethe (Sturm und Drang).
• Final oníric: Faye torna “vaporosa” a la casa; epíleg ambigu amb el clavell a l’esquerda del terratrèmol — imatge de fragilitat i memòria.

Equip tècnic i indústria

• Fotografia de Conrad L. Hall: nominació a l’Òscar; densitat lumínica i textura que eleven el relat.
• Muntatge de Jim Clark: ritme complex (material rodat abundant) i gran coherència en el crescendo final.
• Cameo de William Castle com a director dins del set de Waterloo.
• Construcció d’interiors (casa d’Homer com una església): simbolisme visual i domini del rodatge en estudi (Paramount).
• Guió de Waldo Salt: fredor deliberada, sense concessions.

Valoració

• Dura, amarga i imprescindible: una sàtira fosca sobre Hollywood i la multitud.
• Interpretacions sòlides (Black, Meredith; Sutherland divisori però pertinent).
• Clímax final d’altíssima potència simbòlica i formal.

Actualitat: Till (2022)

Sinopsi

• Basada en el cas real d’Emmett Till (1955): adolescent negre linxat a Mississippi; eix en la lluita de la mare per la justícia.
• Direcció de Chinonye Chukwu; guió coescrit amb Keith Beauchamp (autor d’un documental previ).

Direcció i decisions formals

• Elecció de no mostrar el linxament; aposta pel procés i la denúncia.
• Crítica al to: melodramatització i condicionament emocional massa explícit.
• Fotografia ultraluminosa/ultrasaturada (grogos, vermells) que desacompanya el tema i l’època; comparació amb altres biopics (“Figures ocultes”, “Criades i senyores”).

Veredicte

• Digne i necessari pel seu tema, però cinematogràficament convencional i poc distintiu en posada en escena.

Estrena propera: El castigo (2022)

Dispositiu formal

• De Matías Bize: temps real i pràcticament en pla seqüència; càmera com a personatge que sosté la tensió.
• Guió de Coral Cruz: diàlegs que creixen en intensitat i desemmascaren la parella.

Argument i tensió dramàtica

• En un bosc, un nen desapareix durant una parada a la carretera; la recerca activa conflictes de maternitat, rols i responsabilitats.
• Arribada de la policia (comandant dona) i progrés d’indicis que modifiquen la percepció dels fets.

Interpretacions

• Antonia Zegers, pilar del film: interpretació extraordinària, capaç d’equilibrar contenció i sotrac emocional.
• Cinema de pocs recursos i molt talent: direcció precisa i fotografia funcional (Gabriel Díaz).

Per què val la pena

• Exemple recent d’economia narrativa i màxima immersió formal.
• Recomanable per a qui valora el risc estilístic i el drama íntim sostingut.