Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te al podcast
The Fall, cinema negre i neo-noir, L’Olivo, el nou terror (Babadook, It Follows, The Witch) i Manuel Martín Cuenca amb Caníbal
Obertura: cinema, vida i versemblança
- Idea central: “el cinema és una forma de viure i de pensar la vida”. Es reivindica el cinema com a mirall de les persones, les famílies i els conflictes.
- Debat sobre versemblança: la ficció pot ser més autèntica que el documental (record a Basilio Martín Patino, autor de Caudillo i Canciones para después de una guerra), perquè la invenció pot revelar veritats profundes.
- Exemple canònic de “trampa útil” al cinema: la porta que s’obre cap a fora a Double Indemnity per fer possible una escena clau; una falsedat formal al servei d’una veritat dramàtica.
The Fall (BBC): thriller de precisió i mirada moral
- Context i autoria: sèrie britànica de qualitat, creada per Allan Cubitt, ambientada a Belfast. Primera temporada dirigida per Jakob Verbruggen; la segona pel creador.
- Interpretacions: Gillian Anderson (detectiu brillant, implacable i complexa) i Jamie Dornan (assassí metòdic, pare de família, atractiu i pertorbador).
- Forma i muntatge: premi al muntatge i ús de plans que contraposen delicadesa i perversió; ritme de “rellotgeria” que atrapa l’espectador.
- Tema clau: detectiu i assassí com a miralls; comparteixen mètode, ambició i intel·ligència tot i habitar mons oposats.
- To i genealogia: eco de Seven però amb aire europeu i menys tenebrós; aposta per una èpica moral allunyada d’estereotips i del New Age superficial.
“És una història inusualment ben narrada, amb una precisió que avui trobem més a sèries que no pas a sales.”
Què és el cinema negre? Definicions, límits i etiquetes
Definició operativa i clàssics
- Proposta (Francesc Cànovas): cinema negre narra una persona normal abocada al crim, sovint per un detonant (p. ex., una “femme fatale”).
- Exemples clau i discussió:
- Double Indemnity (Perdición) com a model del gènere. - Sunset Boulevard (Crepúsculo de los dioses): debat si és “negre” pel seu crim i la caiguda moral. - The Third Man: l’escena de la nòria com a cinisme moral industrial. - El verdugo: el “complir amb el que toca” com a negre quotidià.
Neo-noir i barreja de gèneres
- El terme “neo-noir” s’aplica ampliament a films com Drive, Nightcrawler, Solo Dios perdona o Blade Runner: més aviat estètica i to que no pas recepta rígida.
- Funció social: el negre com a anàlisi de la realitat i la corrupció (Vázquez Montalbán; La isla mínima i la transició; màfies a Itàlia; policies a la vora del delicte).
- Figures recurrents: el perdedor i la trajectòria cap avall com a motor dramàtic.
L’Olivo (Icíar Bollaín): símbols, “trampes” i crítica social
- Premissa: una olivera mil·lenària arrencada i venuda a Alemanya; la família la vol recuperar. L’arbre com a símbol d’arrelament i memòria.
- Versemblança vs trampa: com a Double Indemnity, s’accepta una licència (una olivera mil·lenària enmig d’un camp “normal”) per fer funcionar el relat simbòlic.
- Crítica corporativa: es denuncia el greenwashing i la façana ecològica de certes empreses.
- Direcció artística i espai: duel Andalusia–Düsseldorf; es destaca el treball artístic en el trajecte (camió, espais, contrastos).
- “Moment vegà”: apunt sobre la deshumanització en una granja de pollets i el seu contrast amb la sacralització de l’arbre.
El nou terror: Babadook, It Follows, The Witch
- Tendència: reinvenció del gènere amb ritmes més pausats, estètica d’indie nord-americà i menys “sustos” de manual.
- Babadook: l’horror com a metàfora psicològica; el monstre és allò no vist i intern.
- It Follows: idea altament high concept: la transmissió sexual del terror; “camina lent, però sempre arriba”.
- The Witch: ambient colonial i bruixeria; recepció dividida malgrat mèrits formals (llum natural, òpera prima).
Ritmes, generacions i llenguatge cinematogràfic
- Canvis de ritme: del muntatge frenètic i l’excés d’efectes del blockbuster a la recerca d’una narrativa més densa en el cinema independent.
- Recepcions generacionals: el que sorprèn o avorreix depèn de la socialització audiovisual (de Heidi a Bob Esponja, o d’animació clàssica Disney a ritmes contemporanis).
Secretary vs 50 sombras de Grey: mateix tema, dos llenguatges
- Secretary (Sundance, originalitat): tracta la submissió i la relació de poder amb llenguatge indie, personatges i finals menys domesticats.
- 50 sombras: mateix marc temàtic però amb codi blockbuster i resolucions més previsibles.
Manuel Martín Cuenca: La flaqueza del bolchevique i Caníbal
- Línia d’autor: equilibri entre forma, contingut i inquietud moral que perdura després del visionat.
- La flaqueza del bolchevique: variació “Lolita” on el protagonista construeix la seva pròpia perdició; final diferent de la novel·la per coherència cinematogràfica.
- Caníbal (Antonio de la Torre): sastre granadí incapaç de relacionar-se amb dones si no és menjant-se-les; posada en escena pulcra i inquietant.
- Eix temàtic: pot l’afecte cap a una nova dona redimir o reconfigurar el monstre? - Pregunta oberta al final, que el programa proposa resoldre en un proper episodi.
“Directors que surten de les classificacions busquen investigar la naturalesa humana. Això és el que perdura.”
Seccions de l'episodi

Obertura filosòfica: cinema, vida i versemblança
Debat sobre el cinema com a reflex de la vida i la idea que la ficció pot ser més autèntica que el documental (Basilio Martín Patino). Exemples de ‘trampes’ formals al servei de la veritat dramàtica.

Crítica de The Fall (BBC): forma, interpretacions i ètica
Anàlisi de la sèrie: Belfast com a escenari, duel detectiu-assassí, interpretacions de Gillian Anderson i Jamie Dornan, muntatge premiat i to europeu. Comparacions amb Seven i comentari sobre l’auge de sèries de qualitat.

Debat: què és el cinema negre? (Part 1)
Definició operativa (persona normal abocada al crim). Discussió de clàssics i casos límit: Double Indemnity, Sunset Boulevard, The Third Man, El verdugo. Funció crítica i realista del gènere.

L’Olivo: símbols, ‘trampes’ i crítica corporativa
Comentari de L’Olivo (Icíar Bollaín): l’olivera com a símbol d’arrelament, llicències de versemblança, greenwashing empresarial, direcció artística del viatge i apunt ‘vegà’ sobre una granja de pollets.

Cinema negre (Part 2): social-noir, màfies i família
De ‘La Punta’ al social-noir; Goodfellas i The Sopranos com a quotidianitat criminal. El Padrí i la tensió entre vida normal i deure familiar dins el crim organitzat.

El nou terror: Babadook, It Follows i The Witch
Trilogia de referència del terror recent: ritmes pausats, menys ‘sustos’, metàfores psicològiques i high concept (transmissió sexual del terror). Recepció desigual de The Witch.

Ritmes, generacions i llenguatge audiovisual
Reflexió sobre muntatge frenètic vs narrativa densa, i sobre com canvien les expectatives segons la socialització audiovisual (de l’animació clàssica a ritmes contemporanis).

Secretary vs 50 sombras: dues mirades a la mateixa dinàmica
Comparació de tractaments: l’originalitat i els finals menys domesticats del cinema indie (Secretary) enfront del codi comercial i previsible de 50 sombras.

Manuel Martín Cuenca i Caníbal + cloenda
Retrat d’autor: equilibrar forma, contingut i inquietud moral. De La flaqueza del bolchevique a Caníbal (Antonio de la Torre). Pregunta oberta sobre el final i convocatòria a continuar-ne parlant.
Cinema sense condicions. Amb més disposats a parlar del que ens agrada, del cine, de pel·lícules... Només de cine, només? Bé, de cinema i el que implica cinema, perquè jo penso que el cinema és la vida, en alguna mesura. És a dir... Ai, que bonic! És veritat, és veritat. El cinema és una forma de viure i de mostrar la vida i de reflexionar sobre la vida, sobre el que vivim, sobre les famílies, les persones, els conflictes... Qualsevol cosa, igual que la literatura, igual que el teatre, pot estar interpretat i de fet estar interpretat pel cinema. Per tant, jo penso que parlar moltes vegades de cinema és parlar de la vida. Però, per una altra banda, jo això ho he après fa no gaire. Vosaltres que us heu dedicat més al cinema que jo, amb Pol, que fa pel·lícules, i Joan, que també ha fet alguna. Però, no sé si estaríeu d'acord en que el cinema ha de ser fals per ser ver semblant, moltes vegades. S'ha d'allunyar de la realitat. Clar, clar. És que, a veure, jo me'n recordo... Jo vaig muntar l'any 82 un festival i van fer venir a Barcelona directors de França, de diversos països, i recordo que un director espanyol, que ara no me'n recordo, el que va dirigir, com es deia allò, Canciones para después de una guerra, com es deia? Recordes com es diu? El Patiño, no? Vasilio Patiño. Vasilio, com és? Vasilio Patiño. Vasilio Martínez Patiño, una cosa així, no com és? El Vasilio, aquest, va venir... Molt bona la pel·lícula. Molt bona la pel·lícula, i n'havia fet d'altres, eh? Va venir a aquest congrés que vam fer a Barcelona, i recordo que un moment determinat, ell deia que podia ser més autèntica una ficció que un documental. I argumentava que quan un fa ficció, quan un s'inventa coses, en el fons el que intenta és de reflectir la realitat, o sigui, d'una altra perspectiva, d'una altra visió, però que intenta... I a vegades els documentals... Sí, mira, perdona, Vasilio Martín Patiño. Exacte. Patiño, no Patiño. Patiño. He patinat. Me'n recordo d'ell, de la persona, no me'n recordo, perquè aquest home ara fa molts anys que no fa pel·lícules, eh? Vull dir, no sé si no és mort, suposo que no, suposo que que està viu. Jo diria que no, carai, quants dubtes. Estàs creant una inquietud aquí. Perdona, perdona. Si no, és perquè m'has recordat el que deia aquest senyor que va venir a aquest congrés, havia fet Cartes Abertes, també és una pel·lícula d'ell, si no recordo moltament. Cartes Abertes. Aquesta no és de l'altra, del que vam parlar fa no gaire, del d'Inconstrucció. ara m'ho veient, no? No, diria que és d'ell, diria que és d'ell. No, tu dius Cartes a la Ciudad de Sílvia, tu dius. Ah, exacte. Cartes Abertes. Cartes Abertes, sí. Cartes Abertes, jo diria, no tinc aquí un ordinador per consultar, però tens aquí l'internet per mirar-ho. Jo no sé si té quatre o cinc pel·lícules o cinc, possiblement la que jo recordo més. Nueve Cartes Abertes. Nueve Cartes Abertes. Sí, sí, sí, tens raó. Després tenia aquella del Caudillo, del 74. Imagina't, que reflexa, que és una pel·lícula que la van prohibir, va morir el Franco al 75 i la van estrenar al 76-77. Imagina't si soc vell, que me'n recordo d'aquestes coses. Per tant, bueno... Té 85 anys, l'home, i està allà tan fresc. Està tan fresc, bueno. No sé com està, però... Aviam si seguim la seva pauta, la seva ruta, i arribem a aconseguir el mateix. Doncs, bueno, bona nit a tots els que ens estan escoltant. Bona nit aquí present tant el Francesc que ja heu sentit i el Pol, que està aquí al meu costat, a l'esquerra, per presentar avui les pel·lícules. Jo avui he de confessar, ho deia abans de començar el programa, que no he vist cap cosa d'estrena ni cap cosa nova, però en canvi he vist dues coses, dues coses que m'han... Bueno, les quals em puc citar. Us he vist per televisió, eh? Una, si vols començo jo mateix, una sèrie televisiva. Comença tu mateix. I no recordem que hi ha tres parts, com sempre, que després parlarem del Manuel Martín Cuenca. I recordem que hi ha una segona part, bàsicament, que la portarà el Francesc. I que per això el començament del programa també ha anat així, eh? Parlant d'aquest tipus de... Cinema i vida. Exacte, exacte. Tot lliga, tot... Ei, jo sí que he anat a veure una pel·lí d'estrena, eh? Però no, no, comença tu. Després vull fer una apologia a una sala de cinema que gairebé és el... Paradís, allò, et pots reclinar, un seient... On t'has anat, on t'has anat? Vaig anar a veure l'Olivo, vaig dir que aniria a veure l'Olivo i vaig anar a veure l'Olivo, tot i que no tocava exactament per avui, podia haver tocat, però al final no tocava del tot, al punt de Cerdanyola. I tenen una sala molt petitona que em van dir, de tres files? Dic, tres files? No sé, hi ha cap cinema que tingui tres files, però sí, tres files, però cada fila ocupa dos metres i hi ha un seient enorme allà que pots reclinar-ho cap enrere, pots posar els peus així cap endavant... Bueno, bueno, bueno, veure així una pel·lícula, veritat, és que és una passada. Em va faltar... Tenia ja un sopar vegà, clar, allò i una begudeta, i bueno, ja hauria estat el colmo. Bueno, no sé si hauria vist la pel·lícula, m'hauria fet una becaïneta així d'allò, però bueno, no, no, recomanable, eh? La sala C. Vinga, va, sí, tira. No he vist una sèrie televisiva que m'ha sorprès, de fet, havia començat a veure algun capítol, però no tan seguit com ho he fet ara, que m'ha sorprès favorablement. Es diu The Fall, en anglès, que no sé per què han traduït La Caza, perquè en realitat és La Caiguda, però bueno, aquí l'han traduïda com li han posat el títol de La Caza. És una sèrie televisiva iniciada en el 2013 per la BBC, és una producció de la BBC, amb un guió de l'Alan Kubit, que és un senyor molt prestigiat en el món de les sèries televisives angleses, que ja sabeu que la BBC produeix coses de molta qualitat. La primera temporada, que eren cinc capítols, va estar dirigit per Jacob Verbrunhen, que era especialista també en sèries televisives i havia fet en particular algun thriller. Però la segona temporada, que és la que ja hi ha arribat, ha arribat aquí, també està estrenada ara, doncs acaben de rodar la tercera temporada, però que jo sàpiga encara no ha arribat a Espanya. La segona temporada la va dirigir el mateix guionista, el creador aquest, l'Alan Kubit, i us prometo que des del punt de vista cinematogràfic és una autèntica meravella. Situada a Irlanda del Nord, a Belfast concretament, va d'un assassí que porta de cap a la policia i on, degut a això, fan venir de Londres, d'Anglaterra, un especialista en aquest tipus de crims, perquè és com una mena d'assassí en sèrie, i aquesta noia especialista que arriba de Londres és la Gillian Anderson, actriu americana, i que parla amb un anglès, perquè hi hagi algun capítol amb anglès, un britànic perfecte, es dir, no sembla que sigui americana, actriu americana de teatre, però que es va fer famosa internacionalment amb la sèrie televisiva Expediente X. És la noia rosa, la roseta, de la sèrie televisiva, que jo confesso que no vaig seguir en el seu moment, però que, degut a la interpretació brutal, extraordinària, molt bona, amb aquesta sèrie d'aquesta noia, quasi m'he quedat amb ganes de veure què feia fa uns anys enrere quan feia Expediente X, perquè, realment, com a actriu, és una tia de moltíssima qualitat. L'estem perdent, eh?, pel món del cinema, eh? S'està tirant a les sèries... Sí, sí, sí. Bueno, ha sigut que he estat a casa, i a casa passaven això, i he començat a veure-ho, i m'he quedat enganxat. Absolutament enganxat, eh? Bueno, ha tornat a Expediente X, vull dir, potser pots incorporar-te aquí. No ho sabia, no ho sabia. Bueno, de què va això? Això és la... Ella fa de, diríem, la detectiu britànica que comença a investigar, i l'altre és l'assassí, brillantment interpretat, per el Jamie Dorman. Jamie Dorman és un actor que s'ha posat de moda últimament, ha fet alguna pel·lícula frustrada, com les 50 ombres de Grey, és el que fa... Però que aquí està brillant, i suposo que el van agafar per feixa de les 50 ombres... Però el Grey seria. El Grey, el Grey. Però aquest no és model, aquest tio. O sigui, que s'ha posat ara... No, no, no, és model, però que s'ha posat ara la interpretació, crec que em sona... Ah, doncs no, doncs igual no és el mateix, eh? Jo sé que sortia en aquest... Bueno, ha fet moltes pel·lícules arrel de la interpretació de The Fall, ho he llegit en algun moment. Com que no he vist les altres, no et sé dir amb quina has estat, eh? El joc de la pel·lícula o de la sèrie és entre el gat i el ratolí, entre l'agent criminalista i l'assassí psicològic. Un assassí psicològic, que s'ha de dir que és despietat, que és pare de família, per tant, el veiem tímid i molt pendent de les seves filles i com es comporta com un pare excel·lent, guapo, a més a més, és un senyor molt, molt... Des del punt de vista masculí, molt atractiu per a les dones, metòdic. El millor, penso, de la pel·lícula és aquest contrast que enganxa... Jo he vist set capítols d'una hora, per tant, he vist set hores de la sèrie. Contraste entre la Gillian Anderson, que és aquesta noia, que està soberbia, segura, superdotada, incompresa pels homes que l'envolten a l'oficina o a la comissaria, i les dones també, que no acaben d'entendre, és implacable, és desputa, és soberbia, però és excel·lent. I l'assassí, que calcula pulcra i morbosament fins a l'últim detall del que va a realitzar. El que està molt aconseguit és la contraposició meravellosa de plans, és a dir, des del punt de vista cineotàfic i de muntatge, la pel·lícula o la sèrie de televisió ha guanyat un premi de muntatge, penso que ha merescut, perquè el muntatge és extraordinari, amb uns plans brutals, és a dir, novedosos, originals, molt ben enfocats, i que t'atrapen d'una forma claríssima. Per tant, és molt aconseguit la contraposició de plans delicats i sants, amb anormals i malalts, cal dir però que és la reflexió ètica, moral i filosòfica allunyada del New Age passat de rosca, una aposta per les sèries de qualitat allunyada dels estereotips americans ja caducats o vistos moltes vegades. Això és una cosa nova. Una pregunta. Digues. Perquè has parlat d'una cosa que no havia sentit a dir mai, però bueno, que sí, que els plans i els moviments de càmera tenen, no sé, em sembla que deia Bresson, una característica moral, per tant, és normal que hi hagi plans que siguin, com tu dius, sants i plans que siguin perversos, però els plans sants estan de part de l'investigadora, de la policia, i els plans perversos estan de part de... No, resulta que... O de banda de... O com va això? Aquí resulta que hi ha... Aviam, resulta que en molts moments la policia i l'assassí són molt semblants. I on resulta que hi ha un joc, hi ha un joc que veus que estan fotent el mateix, simplement cadascú està en un món diferent. I això ho fa molt atractiu en l'anàlisi dels personatges. Em recorda Seven, això, no? Quan policia i... No? Sí. El nivell aquest de policia, assassí... Però aquí està... Aquí no té aquest aire de Seven tan negre. Aquí és un aire... Perquè, clar, com que resulta que aquest assassí és pare d'una família, té una esposa que és infermera, que és una senyora delicada, etcètera, i ell és un senyor delicat, clar, hi ha uns contrastos que xoquen, perquè, d'acord de volta, aquest mateix personatge el veus fent unes maldats horribles, estrepitoses, i, clar, això no lliga massa amb el que tenim habitualment, doncs, ens pinten les pel·lícules, segurament moltes feies d'aquestes americanes. Té un estil bastant... No sé si europeu seria la paraula, però un estil diferent, bastant novedor. Per tant, jo penso que deien, a Madrid, que repetint un esquema que possiblement ja hem vist més d'una vegada, la del gat i del ratolí, o millor la del ratolí que s'intenta no ser cassat, ens trobem davant d'una cosa nova, amb un enfoc diferent, i penso que bastant original. Es juga amb molta intel·ligència, amb la idea que arriba a l'espectador, mostrant que detectiu i assassí, és el que deia fa un moment, tan diferents, i alhora tan semblants, tot i que es mouen en mons diferents i que fan coses diferents. Els dos són metòdics, són ambiciosos, són durs i extremadament intel·ligents, i val a dir que tot funciona com un perfecte mecanisme de rellotgeria, és a dir, és un guió d'altíssima qualitat, és unes imatges d'altíssima qualitat, unes entrepícies d'altíssimes qualitats, i per tant, et fa pensar que, justament, quasi m'atreviria a dir que aquest cine, que avui dia no veiem a les pantalles, en allà està molt ben reflectit. Per tant, és una recomanable, sobretot pels amants del thriller, perquè és una història inusualment ben narrada, molt ben narrada i descrita cinematogràficament. Definitivament. Fa poc que deies que el cinema que es fa ara no t'acaba de convèncer, que el francès una mica... S'ha anat al nou cine, que són les sèries. Sí, sí. Has seguit una mica les directives, el que diu molta gent, que les sèries ara s'en està fent... De totes maneres, és curiós perquè, bueno, una petita així broma, però tanto tiempo dintre BBC i ara resulta que és BBC. Però, bueno, què hem de fer, no? Però resulta que ara la HBO, no?, d'allò, és la que estava fent sèries més prestigioses i d'allò, ara sembla que una mica es vulgui recuperar també, no?, per part de productores britàniques com la BBC i, bueno, tampoc està malament, no?, la cosa, vull dir que torni, no?, perquè al cap i a la fin la inspiració de tot plegat, doncs, prové d'on ja sabem, no?, tots els directors europeus que van anar cap a Hollywood i tot allò, vull dir que d'alguna manera que hi hagi un feedback d'això ja no deixa de ser interessant, que sí, que sí. De tota manera, això connecta molt, m'interessa perquè tots dos sabeu, sobretot Pol, és una mica més conscient perquè Joan ja no donava més de si i no, bueno, no vas poder involucrar-te, ja m'ho vas explicar, amb unes jornades que va haver aquest dissabte passat a Sant Boi de temàtica negra i que vam debatre o... sí, vam debatre, més aviat vaig debatre jo sol però amb l'opinió d'altres persones que m'havien donat a la distància que havien proposat diferents escenes de pel·lícules i llavors va aparèixer una idea molt interessant. Penseu una cosa, per qui tingui curiositat, de fet ja està disponible en podcast i d'allò, podeu buscar, la Ràdio Negra es diu així en l'espai aquest que vam fer i llavors es debatia el fet de què era el cinema negre, tu ara estaves i sortien moltes preguntes sobretot va haver-hi una persona un granadí el José Manuel Anguiano que per cert la pel·lícula Caníbal de la que després parlarem està ambientada a Granada l'Antoni de la Torre és el millor sastre de Granada una mica de sastre també per una altra banda com a persona però com a sastre és una barbaritat doncs vam debatre això que era el cinema negre i clar bueno no sé com ho veieu vosaltres què és el cinema negre jo una pregunta que em faig molts quan ho veig catalogat més que el cinema negre és el que a mi el que m'encorrogeix més és saber què es considera el neo-noi el general que és el el cine neo neo-neuro que és el el de Solòdios perdona el drive inclús el Nightcrawler són com pel·lis que es consideren neo-nois per què no? de totes maneres ara que dius això encaixa tot molt bé amb una definició que donava Francesc Cànovas amb la qual van començar el programa jo us ho explico una mica perquè em sembla que és interessant ara que estem parlant d'això i que has parlat de default de la sèrie que al cap i a la fi és temàtica negra és una persona com tu deies que vivia una vida relativament normal amb la seva dona amb els seus fills però un canvi que té aquesta vessant i després Caníbal i les pel·lícules de Manuel Martín Cuenca que tots dos heu vist la bueno tots tres hem vist La flaqueza del Bolchevique també aniria per aquí una mica Mentre es duerme que seria una pel·lícula més o menys similar a La flaqueza del Bolchevique freguem el thriller i aquí no sé jo si es considera bueno a veure quina és la definició La definició primera amb la que vam partir és cinema negre és sempre que s'escapa una mica del que és la és que de fet el cinema negre no està gaire definit enlloc ho mires i té com una cosa així com molt laxa no saps ben bé que comença amb cinema de detectius el Falcó Maltès i tal però aquest director del Prat Francesc Cànovas em va dir no, cinema negre és el que t'explica cinema o literatura o el que sigui novel·la a una persona normal que aquí ja comencem amb les complicacions que vol dir una persona normal que en un moment determinat es veu abocat a la delinqüència pel que sigui moltes vegades relacionat sobretot a Hollywood clàssic per una fein fatal per una dona que l'obliga o l'anima a fer una cosa determinada a matar el seu marit per exemple com Double Indemnity perdició de Billy Wilder per mirar a cobrar la indemnització de la polícia o bé una altra pel·lícula que va ser la segona que van passar a cinema negre que era Sánchez Boulevard per favor Crepuscle de los Dioses per què? per què? és la traducció però bueno Crepuscle de los Dioses? clar no és cine negre ben bé clar cine en blanc i negre sí però negre negre no és clar per què no? per què no? perquè sí a veure recordeu que la història aquí entraríem ja va ser la proposta de Sara Candil una muntadora de cinema que ara està preparant el seu primer curtmetratge com a directora una noia una dona molt interessant joveneta que fa moltes coses molt interessants però fixeu-vos que és una actriu és una persona normal una actriu que ha tingut una carrera super important dintre del món del cinema però que està de caiguda i llavors fa el que fa fa un delicte important que és el que veiem veiem un mort al començament de tot de la pel·lícula William Holden allà a la piscina després descobrim què ha passat amb aquell mort perquè ha arribat allà llavors és una persona normal segons aquesta definició del Francis Cànoves sí que ho és una persona relativament normal que ha comès un delicte perquè el que vol interiorment inconscientment és que vinguin les càmeres a rodar-la llavors fa el que sigui perquè això passi o inconscientment o indirectament sí, podria sí, no me recordava de la mort és molt complex però va per jo crec que va una mica per èpoques perquè el cine negre als 50 s'associava molt a les pel·lis de Humphrey Bogart per exemple i aquest cine com de detectius que evidentment amb el tema de la Fem Fatal i ho va començar molt el tema per exemple com el test aquest gènere així com molt molt de contrallum aquest contrallum que es veia que era quan els personatges quan entraven en la maldat entraven en les penumbres del pla però jo crec que s'ha anat evolucionant però jo per exemple per aquesta definició per aquesta regla de 3 veuria com Livin Las Vegas per exemple cine negre o Teniente Corrupto o aquestes pel·lícules que hi ha el personatge que hi ha un moment que s'endinsa tant que es comença a poderir per dins d'alguna forma però Livin Las Vegas és autodestrucció no és ben bé un assassí i Teniente Corrupto per exemple no l'he vist estaria dintre d'un d'un món policial ja estaria més aviat amb aquesta frontera que la policia està molt a prop del crim que parlàvem ara amb The Falls per exemple com infiltrats la pel·lícula d'Infiltrados de l'Escorcese tampoc es diu així en la versió original però ara no me'n recordo com es diu The Parted The Parted The Parted exacte molt bona penso que és una gran pel·lícula per mi de les milloretes de l'Escorcese de llarg per mi jo ara únicament us diré que segons segons com va anar evolucionant la temàtica aquesta l'hora aquesta de la ràdio negra l'última pel·lícula que vam posar com a cinema negra la penúltima va ser el tercer home el tercer hombre l'escena de la Nòria la recordeu allà dalt amb l'Orson Welles i el Joseph Cotten que jo guanyo els diners així hi ha gent que mor però vols dir que aquests puntets que hi ha allà vull dir què més dona el que jo faci jo cobro si a tu et paguen 20.000 dòlars perquè un puntet d'aquests s'elimini què més et dona però vam acabar amb el Verdugo amb l'última escena del Verdugo que no és la que recorda tothom no és la la la la del mort aquell de quan ell l'obliguen pràcticament a entrar dintre de la sala l'any Manfredi bueno el José Luis Nino Manfredi el personatge de la José Luis que l'obliguen pràcticament a justiciar aquell home que havia comès el que sigui i l'havien condemnat a Garrotevil l'última escena és una escena en la qual es veu que ell ja arriba i ha fet el que ha de fer està la seva dona la Emma Penella si no recordo malament amb el nen que han tingut fa poc i marxen de creuer marxen de creuer ell ve amb un cotxe de la policia l'avi el diu allà viene llavors puja llavors ell diu no l'ho haré més no l'ho haré més això té un munt de diners a la Dalló li han pagat més del que li havien de pagar llavors diu no l'ho haré més i l'altra encara no me'n recordo el nom de l'avi del Dalló que toma el Dalló no és el famós famosíssim però no em ve al cap calabuig feia moltíssimes coses jo crec que tothom el té al cap és igual ara quan surti el nom ja ho direm doncs aquest home diu lo mismo dije yo la primera vez i acaba així i acaba així i des del creuer dient a uns que estan ballant a un d'allò dient adeu això no encaixa massa ni tan sols amb una condemna de la pena de mort un alegat com sempre s'ha dit que és aquesta pel·lícula això és la reflexió que el cinema negre i això ho va fer el José Manuel Anguiano des de Granada que el van trucar la reflexió que tots a la nostra vida doncs fem aquestes coses vull dir fem el que s'ha de fer per guanyar els diners per poder pagar la hipoteca per poder fer el que sigui llavors el cinema negre arriba fins a aquest punt arriba fins a la quotidianitat més propera més d'allò no sé com ho veieu complir-me una mica és complicat suposo suposo que el que has dit tu abans o el Pol em sembla que ha dit que com que resulta que s'han tocat moltes tecles amb el cine negre és a dir el trailer resulta que clar llavors és molt ampli llavors hi ha moltes variacions sobre això i jo diria que s'admet tot és a dir jo inicialment he dit que el que busco dos llors si el Sunset Boulevard no encaixava i després quan tu has fet la reflexió he canviat d'opinió m'en dono compte que clar començant amb un assassinat que el motor una mica moltes d'aquestes coses sempre és que hi hagi algun assassinat alguna mort i tal i a partir del tema de la mort doncs s'engega tot l'altre llavors no sempre perquè clar per exemple Nightcrawler no és la mort si no són diversos casos però en definitiva el Nightcrawler és una innovació és una innovació però són aquestes pel·lícules que per exemple Blade Runner també està considerada de Neonò vull dir si busqueu Film Infinity hi ha la categoria i segurament estarà en el top 1 en el primer lloc però que són categories jo crec que perquè s'ha mesclat amb tant gèneres que li han fet un subgènere perquè és complicat que pot ser el que passa que no deixa de ser una etiqueta llavors com a tal etiqueta doncs pots dir sí o no vull dir aquesta sí aquella no i tal i això no sé si ets ajuda massa en qualsevol cas jo penso que el tema del thriller és un tema molt cinematogràfic o sigui penso que el cine sí que des d'allà del cinema negre americà doncs dels anys 40 i dels anys 50 fins a l'actualitat moltes grans per exemple no sé el Kubrick mateix no us hi coneixeu per mi un dels thrillers més aconseguits és Atroco Perfecto no sé si la coneixeu una pel·lícula si em sembla que és del 58 o 59 60 de Killing o del 61 sembla que és més o menys dels anys 60 i és dels primers pel·lícules d'ell que jo penso que estaven super aconseguides i era un thriller era una pel·lícula diríem negre doncs un robatori etcètera per tant jo crec que és un gènere que sí que realment des del punt de vista cinematogràfic funciona molt bé i que bueno que hi hagi innovacions o que hi hagi doncs treballs sobre això em sembla molt bé és a dir per això The Fall jo penso que és una bueno em sembla molt bé tot el que has explicat d'aquesta reflexió sobre tota aquesta gent però l'última pregunta seguint amb el que dius de The Fall és que també la feia d'aquest company José Manuel Anguiano és per què hi ha ara des de fa uns anys tantes pel·lícules d'aquestes de detectius de criminals quina és la raó vols dir que n'hi ha tantes vols dir que n'hi ha tantes bueno tenim True Detective tenim sèries sèries sèries bueno sobretot sèries barra islamínima sí, sí True Detective barra islamínima bueno no ho sé hi ha una proliferació jo diria que a veure per què el Vázquez Montalbán explica que ell fa el seu Carvalo els seus novel·la negra doncs que dels quals hi ha moltes novel·les que són realment molt importants perquè per ell per ell és una forma també d'anàlisi de la realitat és a dir el cine negre intenta ser realista intenta plasmar la realitat i intenta analitzar a través de les coses que surten doncs per exemple una pel·lícula que hi ha pel·lícula ja la novel·la és millor que la pel·lícula que és esdecinat en el comitè central d'una famosa novel·la de la Vázquez Montalbán en el fons què fa? fa un anàlisi del partit comunista que ell havia viscut i llavors això li permet denunciar coses criticar coses posar de relleu coses que ell li agraden o que destaca i per tant és una forma diria indirecta de reflexió sobre la realitat és a dir jo crec que el cine negre en alguna mesura és una forma d'anàlisi és a dir molts dels problemes actuals que vivim les pel·lícules inclús negres d'aquestes últimes com de Night Trailer analitzen la realitat actual és a dir no fan no tiren darrere analitzen el que estem vivint en aquest moment i per tant en aquest sentit jo penso que té una virtualitat o per exemple el cas de la Isla Mínima que l'acaba d'esmentar fa un anàlisi de la transició espanyola fa un anàlisi d'una època determinada amb uns personatges determinats que eren típics d'aquell moment i per tant està analitzant un període concret de la realitat que tots més o menys coneixem i ho fa a través d'uns mecanismes que són segurament molt cinematogràfics però que a la vegada ajuden a que l'espectador reflexioni jo diria que va per aquesta línia és a dir tota novel·la negra en el fons té una càrrega crítica important la majoria és a dir no es limiten a pintar un personatge i tal sinó que darrere del que analitzen doncs hi ha una crítica determinada és a dir si és a Itàlia doncs s'analitzarà la màfia o el comportament de la policia en relació a la màfia o el que sigui però s'està criticant o uns estaments policials o s'està criticant doncs la corrupció determinada i per tant jo crec que serveix com a anàlisi de la realitat jo crec que una de les coses que acompanya ara em passava pel cap que compleixen molts personatges del cine considerat negre és la figura del perdedor no? aquest la perdició de jo què sé com a policia la corrupció no? és una figura de personatge que va cap avall sempre i ja ho feia Humphrey Howard quan li venia la dona la fent fatal al despatx i ja deia hòstia això em portarà problemes no? doncs tot és una mica el que passa és que per exemple en la pel·lícula aquesta no sé si l'heu vist no l'he vist mira que aquest director m'agrada quina? solo dios perdona no és una pel·lícula que llavors aquí és on anem pot ser que aquest el cine negre que va començar també detectius i això hagi tendit molt més per exemple a cine de venjances per exemple el que seria el cine de llacuzas el cine de no? una mica aquest perquè solo dios perdona per exemple és una pel·lícula molt ambientada evidentment en el món llacuzas en el món de les venjances sobretot però que està considerat un cine negre cine negre llavors què és? per exemple una posada en escena perquè és una posada en escena molt fosca de fet amb llum de neó com una mica el rotllo aquest drive o Nightcrawler no? és un uns personatges bastant inclús apàtics no? uns personatges apàtics de tota la brutícia que arrossega la seva presència a tot arreu doncs això segueix sent cine negre això és el neo-noir que diuen això clar jo crec que s'han fet ja tantes coses i és com la música allò que dius què és això? és pop ja està pop el pop és la gran bola on s'està posant tot doncs en el cine el cine negre és que com a tal a mi quan escolto cine negre potser sí que em ve al cap Humphrey Bogart i aquestes figures així més de el Poli Cicacos una mica però clar i Torelective i totes les teves però és un tema que és interessant perquè hi ha molt de debat suposo perquè és difícil de corregir de d'altres maneres jo diria que el Nicolas Vindinref que és el director de Solo Dios Perdona i de Drive i d'altres pel·lícules que recomano enormement com Bronson per exemple que és una bestiesa també sobre el convicte més violent que hi ha hagut a la història de la penitenciaria britànica interpretat de manera magnífica per aquest actor no me'n recordaré del nom un d'aquests actors que últimament ha fet un grapat de pel·lícules molt interessant i molt potents i ara se m'ha oblidat jo diria que és una mica com un Manuel Martín Cuenca és a dir el fet que sigui cinema negre el que fa o no no és tan important sinó que són directors que tenen una idea molt clara del que volen explicar i que volen investigar la pròpia naturalesa humana no sé en el cas de Solo Dios Perdona que volen investigar aquest home però en el cas de Drive està clar que la violència que utilitza el personatge és completament justificada pel fet de defensar-se pel fet de defensar per intentar crear fins i tot una certa normalitat una família tornem a Caníbal que també passa el mateix quina ràbia que no l'hagueu pogut veure vista jo no he vist el final i després us plantejaré una mica ja li deia a Pol abans de començar el programa us plantejaré a veure com pot acabar com penseu que pot acabar aquesta pel·lícula no puc desvetllar al final perquè no l'he vist llavors és interessant perquè no us puc fer una spoiler al final potser alguna spoiler allà d'entremig sí que faré però intentant no fer massa però us plantejaré a veure jo penso que hi ha directors que surten de totes les classificacions possibles i hi ha crítics i hi ha comentaristes que intenten anar classificant i anar col·locant tot en un lloc determinat i l'important és no sé un Magic the Girl que no sé si ho vaig dir la setmana passada això és cinema negre 100% quan ho planteges bé en la definició aquesta que deia és cinema negre tal qual directe és a dir és una història el que passa és que no apareixen detectius no apareixen gàsters no apareixen però és això és la figura o sigui cada personatge porta la perdició en el següent és aquesta és la figura és una mica també el que seria l'after hours de l'escorsese aquell personatge que va de mal en peor però d'una base en còmica però però precisament el que deies de Drive i solo dius perdona Drive està justificat i considero ho considero bastant aquest cine negre però molt inclús Guerrero enemy també però solo dius perdona jo quan la veia bueno potser no hi vaig entrar tant però però ho veia menys o sigui més gratuït tot més com faig una nova pel·li així i aquí jo em vaig quedar amb el Carles el que va venir a parlar de Tarantino ho vam estar comentant però era com sí que em sonava o sigui com cap avall una mica més cap avall no vol dir que no estigui bé però que buscant més la forma buscant més la forma que el contingut el tema de la venjança per exemple com tracta Old Boy Old Boy el tema de la venjança com es tracta el tema de la venjança és un tema complicat perquè molts cops pot ser per una cosa qualsevol t'has de sustentar una pel·lícula una cosa molt petita llavors clar és difícil és difícil sobretot arribar a un nivell com Drive potser però el que crec que no és cinema negre és l'olivo no sé heu de dir que si per trencar una mica tota aquesta d'allò que hem fet crec que no és cinema negre ara depèn de com ho miris perquè el plantejament que té la Isabel Cuixet i la comento una mica si us sembla ja que vaig anar a veure-la i quan serà quan puguem parlar d'ella la setmana que ve vindrà ella sí el dia 24 el dia 24 amb la Carme també que vindran els dos la Isabel no vindrà estaria bé també Isabel Cuixet la directora estaria bé Isabel Cuixet és la Isiar Boyerín Isiar Boyerín bueno pues la Isiar no vindrà no la Isiar no podia venir pues no estaria malament tampoc no no m'agradaria la veritat parlar amb ella d'aquesta pel·lícula sí en aquesta pel·lícula hi ha una mica el que us deia al començament igual que passa amb en Double Indemnity en Perdicción que no sé si recordeu que hi ha que hi ha una escena en la qual estan parlant el Friedman Murray i bueno el Friedman Murray si recordeu la pel·lícula doncs ha quedat amb la Bàrbara Stanwy que matarà el marit d'ella per cobrar-la d'allò llavors està l'Eugard G. Robinson que és l'amic del Friedman Murray i és investigador del cas i no li encaixa el tanquen al cas com un accident i tal però ell continua donant-li voltes llavors la Bàrbara bueno els personatges però jo ho dic així perquè ens entenguem la Bàrbara Stanwy truca a l'Eugard G. Robinson en un moment determinat i diu escolta puc pujar al teu pis i l'altre diu bueno sí però vigila que no et vegi ningú llavors en aquell moment entra l'amic el detectiu l'Eugard G. Robinson s'ho dic per la falsedat aquesta del cinema que la fa més ver semblant llavors entra l'Eugard G. Robinson i estan parlant i l'altre diu és que no ho veig clar no ho veig clar i l'altre clar està a dir ja ara ha de venir aquesta que hi vindrà ara aquest no me'l treuré de sobre llavors l'escena clau jo diria que de bé de la pel·lícula és en el moment en què ella arriba amb l'ascensor escolta que estan parlant a dins i diu vigila aquí no puc fer res ara de moment llavors quan l'altre ja marxa resulta que ella s'amaga darrere de la porta us imagineu una miqueta la idea darrere de la porta llavors hi ha aquí una falsedat molt gran la falsedat és aquesta que la porta s'obre cap a fora de l'apartament en quin lloc hi ha una porta que s'obri cap a fora d'un lloc però encaixa també amb l'escena i permet que l'escena es faci perquè l'altre llavors va cap a l'ascensor ella està darrere de la porta l'altre està davant de la porta ella l'avisa movent una miqueta ho enteneu? però han hagut de fer una trampa tremenda que és fer que una porta s'obri cap a fora llavors el cinema una mica seria aquest punt de trampa llavors amb l'olivo d'Iciar Boyaín que mira que diu Isabel Coixer no té res a veure però bueno ara se m'han barrejat els noms també passa una mica el mateix la clau de tota la pel·lícula bueno seria això seria un olivo un olivo mil·lenari que jo ho dic jo crec que això no és un espoller és simplement que la gent quan la vagi a veure pensi aquesta olivera està allà en un camp d'oliveres normal i corrent és una olivera que se suposa que té mil, cincents dos mil anys no sé i que l'acaben comprant uns alemanys per portar-la a un altre lloc bueno quin sentit té que una olivera estigui allà en un camp d'oliveres una olivera com aquesta amb tant de temps allà amb una filera amb altres oliveres no té gaire sentit quan ho penses dius això és com la porta de Double Indemnity és a dir és una trampa però perquè l'espectador entri dintre de la pel·lícula vull dir per fer-ho allò encara més com un somni com una realitat molt potent igual que això altres coses però us plantejava no sé si aquesta pel·lícula és cinema o negre no però hi ha un moment en el qual es planteja en principi és temàtica social està clar i reflexió sobre les persones però clar és negre en una temàtica negra el fet del que fan les empreses ara mateix que totes tenen totes la seva façana allò de dir que ecològics que són que tot ho fem perfecte que tenim allà totes les plantacions que siguin ben cuidades que no maltractem amb ningú per suposat cap animal que el medi ambient el cuidem com ningú i després darrere d'això doncs pot haver qualsevol altra cosa però la façana la publicitat és aquesta aquest és un tema que apareix també i és molt interessant com ho fan moure tot plegat perquè bueno la qüestió és que hi ha com dues dues dos escenaris diferents i això és una cosa que a la Laia Colet m'agradarà molt preguntar-li perquè si recordeu quan va venir l'altra vegada tu encara no estaves va ser quan l'havia fet feia no gaire la pel·lícula de Katmandú jo crec que ella agafa pel·lícules que com a mínim hagi de viatjar més de mil quilòmetres ja ho va dir aquí que li encanta viatjar clar va haver d'anar ara en aquesta pel·lícula jo suposo que va anar cap allà a Düsseldorf des d'Andalusia no recordo exactament quin poble però jo crec que les agafa així la pel·lícula jo crec que sí jo crec que diu escolta Isiar cap a on hem d'anar exacte ja viatja llarg o no perquè si no escolta jo estic aquí amb allò i m'interessa donar una volteta la qüestió és que està molt bé vull dir jo penso que la feina de Laia segurament és sobretot el camió el camió que han d'agafar per anar cap a Düsseldorf allà hi ha un treball de direcció artística molt gran i sobretot volia fer una reclamació d'aquestes meves fortes de tipus vegà ja ho dic perquè clar a l'olivera aquesta se li dona una importància brutal però l'olivera és un símbol per a les persones és a dir els arbres són un símbol poden representar això per a la persona gran que en un moment determinat ha intentat que no se l'emportin i que després la deixen anar i quan s'intenta recuperar aquesta olivera aquesta és la sinopsi que hi ha a tot arreu però al començament de la pel·lícula sobretot apareix una granja de pollets i allò se'ls tracta com com no res m'enteneu com escòries és a dir són gent que pateix són gent que s'ho està passant malament i no passa res vull dir a la noia que els va agafant quan estan morts allà asfixiats els agafa els tira a una carretilla i al final acaben fins i tot provocant una situació còmica pel fet que està allà mort i una altra noia ai quin fàstic i tal llavors hi ha una cosa aquí que a mi no m'encaixa com a persona una mica sensibilitzada amb això i ho volia comentar avui suposo que per no comentar-ho la setmana vinent perquè no s'escaurà perquè més aviat parlarem de les temàtiques artístiques de la pel·lícula doncs ara us ho comento a vosaltres que si la aneu a veure que suposo que l'aniré a veure perquè la tenim com a deures no? vull dir que a veure què us sembla aquest tema i ho comentem fora d'antena o ho comentem dintre d'antena perquè jo penso que una mica ja està bé ja està bé un moment vegà del programa tu volies comentar alguna pel·lícula que has vist sí però volia fer-te una pregunta Francesc que és abans quan estaves dient una cosa i m'ha vingut al cap tu consideres que la vas veure en la puntada i se veure cine negre doncs en aquest cas és una molt bona pregunta també dintre del que seria l'olivera l'olivo jo diria que també el que passa és que clar estem parlant tot i que és la temàtica social però que hi ha aquest punt detectives tu també l'havies vist oi la punta sí a Màlaga la vam veure sí és veritat hi ha una part de detectives però clar aquí estem davant de d'aquesta situació d'aquest 3% jo fa temps que ho estic catalogant com a 3% però potser són més de persones que estan en contra de tota la resta és a dir que estan per sobre llavors poden fer el que sigui amb la resta els que estan per sota seria el mateix que acabo de dir ara amb els pollets aquests de la granja igual igual que per nosaltres els pollets són completament insignificants per una sèrie de gent la resta de la humanitat són completament insignificants és a dir és igual el que els passi el que importa és tenir una bona imatge de la empresa llavors potser seria no sé si neo-noir o seria social-noir o no sé com dir-ho també en podrien inventar creant subgènere una categoria aquí però sí que té aquesta part i és veritat que la Maribel Verdú fa detectiu no, més que arreu per això perquè m'ha vingut al cap i per si no ho sé sí, però el fet de detectius i el fet de cinema de gánster no estaria del tot dintre però clar també vam parlar de Godfellas d'uno de los nuestros clar el moment l'escena era molt significativa que la va escollir Ramon Major Isaac de l'MHC el moment en què un personatge el principal entra en el lloc on estan tots els mafiosos i els va presentant a tots tota aquella gent és supernormal dèiem abans gent normal que es dedica a la delinqüència aquesta gent els veus i tenen la seva brometa les seves característiques les seves manies llavors una mica el que volia plantejar l'osoprano una mica l'àmbit familiar l'àmbit d'amistats dels fills dels cosins una mica tot però amb el regafons que tot són criminals en algun punt exacte jo diria que tot això neix directament del padrino però d'un personatge del padrino del Michael Cogreone de l'Al Pacino que el que intenta és tenir una vida normal intentes però no hi ha manera vull dir no li deixen sempre ha de cuidar-se del seu pare llavors en aquest moment llavors ja perquè el pare està moribund allà a l'hospital l'escena de les més impressionants que jo he vist a la història del cinema allò quan està a la porta sense cap arma ni res brutal quina disquisició sobre cinemanegra suposo que tenia encara necessitat de continuar ja farem un especial jo ràpid perquè si no ja el tema ens en va bueno ja hem anat parlant jo l'altre dia us vaig comentar La Bruja recordeu l'estrena que no et va agradar que no et va agradar no especialment vull dir no ho vaig no sé però has continuat pensant sobre ella és que fa ho dius molt últimament no no no aquesta no de fet he llegit moltes crítiques de tot sobretot la crítica l'ha deixat molt bé però la gent la deixa més bé més malament de fet avui Fenòmen ha fet com que la passen ha fet una publicació de diuen molts que molts de rectors i molts a favor i això però però sí que volia tancar aquesta mena de trilogia no sé si m'ho he inventat jo però aquesta trilogia del nou cine terror que es considera que eren les últimes estrenes aquestes més potser quasi revolucionàries del gènere que era Babadook It Follows i The Witch llavors ara ja les he vist les 3 ahir vaig veure It Follows i no sé si recordeu també vaig comentar Babadook que era aquella història molt no de cases encantades sinó d'aquest de personatges de llibre de terror que pren en forma visual a la gent però des d'un punt de vista gairebé de l'esquizofrènia que era un tema també diferent It Follows és una pel·lícula que el que agafa és un el tema de l'Slasher pràcticament d'un personatge que sempre va en persecució a un dels protagonistes per matar-lo però en aquest cas no és un personatge evidentment acaba sent alguna cosa irracional però és o sigui la pel·lícula tracta de com un grup de joves doncs a veure com ho explico és que és complicat però bàsicament quan estan junts al llit algun dels personatges i un té una malaltia de transmissió sexual en aquest cas li passa el següent és a dir és com te toca saps quan un personatge està amb l'altre i li passa aquesta malaltia la malaltia és visible només per la persona que es transforma en alguna persona del seu camp o sigui d'alguna persona d'un amic seu algun això però que el va perseguint va caminant molt lentament però ho diu la pel·li que és anda lento però sempre llega o sigui fins que no li passis fins que no te vagis al llit amb una altra persona no pararà amb tu però clar quan li passis a una altra doncs ja tu te n'oblides fins que It Follows és el títol en anglès It Follows aquí no ostres Te sigue crec potser Te sigue i això la fan a algun lloc al cine o It Follows aviam sí que es va estrenar l'únic que va arribar tard aquí però es va estrenar allò que és del 2014 o així i sí que us l'han passat a la filmoteca l'han passat a la filmoteca Està detrás de ti Està detrás de ti qui té aquest títol no ho sé però és un plantejament interessant plantejament dic un plantejament interessant des del punt de vista que el terror pren una forma més sexualitzada i Te sigue també perdó les dues formes sí Te sigue em sona més és la traducció però però és interessant com a Babadook per exemple The Witch el que passa és que The Witch ho han adaptat ja de les històries de la nova Inglaterra i llavors és un tema de bruixes més que a mi és el que a mi em va fallar una mica però Pachy Babadook és una reinvenció com el Lights Out aquell curt que ara estan preparant la peli que també es va moure molt si recordeu un curt de Lights Out que és el de que van apagant llums i quan apagant llum apareix una sombra quan obren la llum no hi és doncs aquests nous gèneres que s'estan reinventant agafen nous temes com en aquest cas és una malaltia o transmissió sexual que es transforma realment en una persona imaginària que només veu la persona que té la malaltia però que clar no pot ni dormir no pot fer res perquè sap que en el moment que baixi la guàrdia pot aparèixer i en el moment que el toqui se'l carrega i aquesta estava bé i l'anterior Babadook també però The Witch The Witch personalment no i clar he escoltat de tot bones de tot sobretot perquè clar Òpera Prima Il·luminació Natural hi ha moltes coses que juguen a favor a aquestes certes trampes però o sigui les interpretacions però no és un jo tinc la sensació vista en la meva perspectiva de persona ja bueno amb els seus anys a sobre i que no és d'aquesta generació jove tinc la sensació que això els atrau però no és una moda en alguna mesura tot aquest tipus de cine perquè que hi ha un tipus de gent bastant jove que li atrau aquest tipus de cine i que es fan pel·lícules per aquest públic és a dir jo el que he trobat en coordinació amb aquestes tres pel·lis que s'han considerat com les les noves reinvencions del cinema del gènere de terror és que totes parteixen d'una tipologia de plans una narrativa sobretot molt més de cine independent americà és a dir aquest cinema que trobem a Enemy que trobem a Nightcrawler o sigui un cinema més pausat no hem de córrer totes aquestes tres pel·lis és un ritme molt pausat molt cosa que es veu poc en el cine de terror perquè el cine de terror des d'Alfred Kruger a no sé a la dama de negro qualsevol pel·lícula totes les pel·lis del Hammer tot aquest el clàssic gènere del terror sempre hi ha hagut un ritme molt marcat pels efectes sonors del típic susto de quan obren una porta la mà apropant-se a un pany això ara ja no aquestes tres pel·lis trenquen en això i això està bé però sí que és veritat que la gent cada cop sobretot la gent jove costa més de sorprendre i el gènere del terror és un gènere que mai s'ha intentat reinventar sempre hi ha sempre es va per dir alguna cosa que és el monstre físic inclús Polans que va com feia el terror per exemple el Rosemary's Baby el terror no té una forma és a dir el terror és el que tu no veus pràcticament que era una mica el que juguen a Babadook també llavors aquest aquest gènere de terror que és molt complicat perquè és que ja s'ha fet de tot sempre has de trobar aquest punt de vista que sigui una mica innovador i ho fas també aprofitant per exemple les tres pel·lis és actors que siguin més o menys poc coneguts que no sigui la típica cara famosa perquè llavors potser quan a la això no sé com es deia la dama de negro la mujer de negro que sortia el Daniel Radcliffe i que hi ha una pel·li de terror però tu veies el Harry Potter clar llavors aquí a més para de família que a més no t'encaixa per res llavors potser jugant una mica que siguin pel·lícules com per dir alguna cosa que salen de la nada llavors que són les grans sensacions dels festivals llavors en aquest cas igualment crec que són bones pel·lícules tot i que a mi The Witch em va semblar una mica més fluixa però bueno sí que és recomanable aquesta mena de trilogia de noves pel·lícules de bueno intentant reinventar i fins aquí perquè si no ens enem del tema has dit una cosa que m'ha interessat i connecta amb el Manuel Martín Cuenca que que m'ha semblat xocant que és la idea que has dit que és difícil sorprendre l'espectador sobretot a la gent jove hauria de ser potser a l'inrevés la gent més gran que ja ha vist de tot hauria de ser més difícil de sorprendre en canvi potser perquè m'identifico amb el que vaig a dir ara però que no vol dir que tota la gent gran pensi com jo jo tinc la sensació que aquest tipus de pel·lícules a la gent gran no li interessen massa és a dir en el fons la meva generació tinc la sensació que li interessen li interessa el thriller en alguna mesura per el que dèiem abans vull dir perquè en el fons són pel·lícules que de fons realista que toquen problemes actuals vigents i que poden afectar els fills els nets d'aquesta gent que pugui tenir o del món actual i en canvi tot això és una fantasia que no saps massa bé com moltes d'aquestes pel·lícules de ciència-ficció que no saps massa bé a què et porten ho dic des del punt de vista de persona doncs d'una altra generació de la teva és a dir llavors entenc que la gent jove igual que aquest matí estava en un bar i visca un nano li demanava al seu pare que li posés dibujos animats i el nano el pare ha canviat la televisió i li ha posat un de dibujo per què? perquè el nano quan té 7-8 anys doncs els dibujos animats és el màxim que pot aconseguir per tant tinc la sensació que de generació a generació a edat a edat doncs la gent varia de gustos de preocupacions i tinc la impressió almenys per mi em passa que tot aquest tipus de cine no m'interessa és a dir difícilment el n'aniré a veure perquè a més que sàpiga que és de terror i tal ja penso que no m'interessa i en canvi veig que a la gent jove li passa el contrari és a dir que llavors la raó a més la puc justificar cronològicament és a dir per raons d'edat no tinc cap més raó però són els ritmes també per exemple estetre del tema dels dibuixos animats els dibuixos animats per dir alguna cosa de no sé alguna sèrie així dels anys 70 per exemple o dels anys 80 d'animació més o menys o sigui sí algo que poguessin veure els nens la del com es deia aquella del del Marco la d'Argentina Heidi Marco per exemple comparem Heidi amb no sé si coneixeu per exemple l'Ora d'Aventures o Bob Esponja o sigui em refereixo ja només pels ritmes el ritme és frenètic això ara a un nen li poses Heidi li poses aquestes sèries no o sigui s'avorreixen literalment perquè l'ull atenció atenció perquè la meva experiència és que el meu nano totes les pel·lícules dels anys 40 de Disney va quedar atrapat no però això clar aquelles són altres coses perquè Disney la veritat és que Disney s'ha que és també una però pel·lícules dels anys Blancanieves Blancanieves és de l'any 39 és a dir és de abans de el que el Guido selleva però jo no estic aquí Disney si ha fet alguna cosa i per exemple que s'ha diferenciat molt de Pixar també és Disney ha mantingut o ha intentat mantenir un ritme per exemple per exemple Inside Out té molt de ritme però no deixa de ser uns personatges que són molt molt arquetípics que ha fet sempre durant la història o el que passa és que sí que l'altre dia veia un vídeo per YouTube que feien l'evolució dels frames o sigui dels fotogrames per segon per exemple i clar evidentment des de Mad Max a tot això el muntatge és molt més frenètic o sigui ja fa molts anys que cada cop els fotogrames per segon van pujant i llavors el que em referia és que la gent jove està molt acostumada perquè hem entrat directament a aquesta era a veure aquest cinema i després potser que no vol dir que que sigui més o menys avorrit però com que el ritme és diferent el fer que la gent d'ara faci aquest cinema entre comentes independent que independent molts cops es confon com allarguem els plans perquè sí anem a fer-ho més profund doncs és curiós veure com per exemple gent com Xavier Dolan que és un xaval de 20 i un no sé el de Momi té un ritme però té un ritme narratiu no té un ritme de muntatge no té un ritme de plans sinó té un ritme narratiu i llavors ja tot com sempre però sembla que els nous directors estan apostant més per fer un retorn al cinema més lent però alhora amb una potència narrativa que sigui el que intenti innovar cada gènere és a dir el gènere terror és un gènere que és molt complicat innovar perquè és que s'han fet tantes coses sobretot entre els 80 i els 90 van sortir totes aquestes sagues de Halloween d'escrim que és que s'han fet tantes coses sobre el tema que hi hagin petites joies que vagin sortint doncs també és interessant ara que evidentment has d'entrar has d'entrar o no vull dir no no són jo crec que més que gèneres en general són estils de guió de muntatge de tot però el que passa jo el que trobo és que hi ha un cine que ve de Hollywood que no té res a veure jo diria amb això que hem parlat avui de default que és un altre rotllo completament diferent que juga que juga amb els efectes espacials que juga amb l'explosions que juga amb l'àpid de muntatge i tal però que per mi la majoria de les vegades estan buits de contingut són molts efectes molt de moviment molt de rapidesa molt de que vulgui cap i estic parlant del contrari absolutament del que es considera el cinema independent d'Estats Units però el problema és jo no n'hi he vist o sigui jo el que no puc jutjar jo el que puc jutjar és quan a mi em parlen d'una pel·lícula de terror i tal com que he vist a vegades he vist alguna pel·lícula d'aquestes i m'hi quedat igual que estava a l'entrar és a dir que he sortit i inclús decebut això no m'ha servit de res doncs clar ja no m'en conviden a veure no sé si n'hi ha aquesta d'aquesta que sigui d'aquesta corrent innovadora que tu planteges de la nova gent jove que vol fer una cosa més moderna però com que no les he vistes no puc jutjar Mira per exemple Secretary la vaig jo l'altre dia sabeu la Secretary no jo no una pel·lícula que va del 2000 poc crec que va guanyar com es deia en castellà igual Secretaria suposo si ho pots buscar Francesc va guanyar es feia que ho busqui perquè és que ara no ho tinc al cap però la vaig veure a Ferrer fa una setmana i és bueno bàsicament sembla que s'hagin calcat és d'abans molt poc abans però és d'abans de 50 sombres i sembla que s'hagin calcat la història de fet es diu grey i tot i també és el tema de la submissió de tot això però la forma narrativa per comparar-ho entre Secretary que va guanyar més originalitat a Sundance i 50 sombres és Secretary és un cinema independent de ritme de narrativa inclús té cares famoses però com els interpreten no té res a veure amb com interpreta una Dakota Johnson a 50 sombres tracten un tema pràcticament idèntic tracten unes relacions interpersonals bastant semblants però és que ella la Maggie Gyllenhaal entra al bufet d'advocats de l'Edward Gray és que és el tema jo diria que és el tema per això dic que jo quan vaig veure la peli és a dir no pot ser es diu igual es diu secretari no es va traduir llavors què passa són és exactament o sigui jo crec que així com per dir-ho ràpid és un exemple perfect entre un cinema de narrativa independent inclús de finals que al final del blockbuster del cinema més comercial d'explosions inclús sempre al final acostuma a ser el final feliç o sigui el final que el públic majoritari vol una peli com secretari que al final inclús acaba sent una mica com que el pot arribar a rebutjar la gent escolta doncs un resum de tot de tot el que hem dit en aquest programa és en Manuel Martín Cuenca és a dir jo penso no no no però és que es parla es pot parlar molt extensament i molt d'allò però hem parlat de moltes coses vull dir i un resum molt ràpid seria que és un director que busca precisament aquest equilibri entre la forma el contingut l'habilitat narrativa i que l'espectador després d'acabar de veure la pel·lícula no digui vale ja he vist la pel·lícula i fora sinó que no pugui deixar de pensar durant dies i dies i de parlar amb els seus companys perquè he vist aquí vosaltres heu vist tots dos i jo també la vaig veure fa temps la flaqueza del Bolchevique és una pel·lícula que no et deixa indiferent és un personatge que es troba amb una mena de Lolita però la Lolita la construeix ell la fabrica ell perquè l'altre en realitat és completament innocent aquella noia però bueno quan ell mostra interès doncs l'altre diu bueno potser em puc aprofitar una mica i recordeu com acaba aquella pel·lícula recordeu com acaba ella el personatge i com efectivament el que tu deies Joan és veritat el director va treballar el guió de la pel·lícula d'acord amb el novel·lista amb el que va fer la novel·la llavors van decidir que faríem algun canvi perquè cinematogràficament no era lògic que va acabar igual que la novel·la jo me'n recordo el contrast però no me'n recordo com anava me'n recordo que vaig primer veure la pel·lícula després vaig llegir la novel·la i en llegir la novel·la em va sorprendre al final perquè no coincidia amb el de la pel·lícula però clar ho van fer tots dos no ho sabia un amb l'altre que és un autor que ara no recordo com es diu Silva em sembla que es diu Manuel Silva no es diu Silva Sí, Silva Silva es diu no, és veritat i viu aquí a Viladecans un dia el podrien convidar al programa jo vaig estar un dia així una mica en contacte amb ell parlant una miqueta molt interessant i llavors a veure té diferents pel·lícules ja que ara parlàvem amb el Pol abans té Caníbal té la pel·lícula de Caníbal l'última havia fet abans la meitat d'Òscar havia fet males temporades una pel·lícula amb el Javier Kamala un melodrama així molt tremendo però molt potent també però jo crec que Caníbal és la seva pel·lícula més significativa perquè és la pel·lícula d'un director que decideix explicar el que ningú més explicaria a veure Caníbal explica la història d'un sastre de Granada que no és capaç de relacionar-se amb les dones l'única manera que té de relacionar-se és menjar-se-les pel qual vull dir matar-les i menjar-se-les a més a més d'una manera molt pulcra allà amb el seu filetet li posen les espècies sempre és el perfil que pinten no sempre però vull dir molts cops el Caníbal és una mica com l'Aníbal Lécter o com la sèrie d'Aníbal sempre que és com un però aquesta és la persona més normal del món el que passa és que té una característica que no he acabat de desprinar perquè no conec al final i jo volia preguntar-vos això a vosaltres com penseu que perquè en un moment determinat ell no es pot dir que se n'amori però bueno apareix una dona que és la germana d'una altra dona que va viure a la seva comunitat i que bueno un moment determinat podem imaginar que sí que l'ha matat i se l'ha menjat allò de la seva manera però que llavors sent alguna cosa diferent per ella veu que actua d'una manera com penseu que pot acabar una pel·lícula com aquesta jo no l'he vist al final encara vull dir que no ho sé vull dir crec que l'hem de veure i crec que com podria acabar per vosaltres bé la història d'una persona que no és capaç de relacionar-se amb una dona de manera normal allò d'anar a sopar amb ella de flirtejar d'anar-se bueno de tenir contacte físic però si també l'amor doncs amb ell la trau de veritat i la noia també està en aquesta línia pot haver-hi pot canviar el poder redentor no? de l'amor pot ser no ho saps vull dir no quedaria millor si se la mengés també i ja està o potser si se l'estima tant no sé com acaba no s'atreveix i acaba fent-se mal ell mateix però no se sap tampoc si és capaç d'estimar hi ha una escena que sí que us vull comentar que quan la veureu pensareu ahi va en la que es veu ell amb una dona que no és la seva mare que és com una mena d'institutrio que l'ha acompanyat des que els seus pares en un moment determinat descobrint que han mort fa temps estem ja al final o què? és un problema si tenim mig final vinga la setmana vinent ja ho hem dit el que tenim ja continuem parlant d'aquesta pel·lique de Caníbal la veiem i en parlem hem acabat doncs bona nit a l'an a l'an a l'an a l'an a l'an