Cinema sense condicions del 18/1/2022 — The Last Picture Show (Peter Bogdanovich), Macbeth (Joel Coen) i Paco Marín: fotografia, cinema quinqui i Bigas Luna

Visió general

• Programa de “Cinema sense condicions” (Ràdio d’Esvern) amb enfoc en: The Last Picture Show de Peter Bogdanovich (in memoriam), la Tragèdia de Macbeth de Joel Coen i una entrevista profunda al director de fotografia Paco Marín Andreu.

• Obertura musical amb Hank Williams i presentació d’absències (Lluna i Anastasi). Convidat central: Paco Marín.

The Last Picture Show (1971) — Peter Bogdanovich

Context, música i dispositiu

• Ambientada a Texas (1951–52), retrata un poble en declivi i una joventut atrapada entre marxar o resignar-se.

• Música totalment diegètica: totes les cançons (Hank Williams, etc.) sonen dins dels espais del film (bar, billar, jukebox).

“Tota la música és la que escolten els propis personatges.”

Fotografia i decisions creatives

• Rodada en blanc i negre per decisió influïda per Orson Welles; direcció de fotografia de Robert Surtees: textura naturalista, “llum que no es nota” i atmosfera dels 50 impecable.

• Recuperació de 6 minuts al muntatge del Director’s Cut (Columbia en va tallar metratge per ajustar la durada comercial).

“Per aconseguir la foscor en cinema, cal molta llum.” — atribuït a Stanley Kubrick

Personatges, temes i moments clau

• Film coral amb interpretacions memorables: Cloris Leachman (colpidora), Ben Johnson (monòleg al riu), Jeff Bridges, Cybill Shepherd, Timothy Bottoms.

• Temes: melancolia, aïllament, sexualitat trista i buida, manca d’estímuls, codi social que tothom coneix i calla.

• Escena impactant: atropellament del noi amb discapacitat enmig d’una tempesta de pols i tall-fulgur a un camió carregat de bestiar — metàfora del valor de la vida i del destí dels joves.

“Som carn de canó.”

Cine dins del cine i coherència temporal

• Última projecció: Rio Rojo (Howard Hawks, 1948); cartells de Winchester ’73 i El pare de la núvia (1950), teixint un mosaic d’època coherent.

Veredicte

• Valorada com obra mestra i possiblement la millor pel·lícula de Bogdanovich: naturalista, tendra i profundament trista, però entranyable.

La Tragèdia de Macbeth (2021) — Joel Coen

Estil i referències

• Posada en escena ascètica i rigorosa, amb blanc i negre i espais minimalistes (ecos de Dreyer i de l’arquitectura metafísica de De Chirico). Recorda l’expressionisme del Macbeth d’Orson Welles però més depurat.

• Ús de tecnologia digital per escenaris i composició, però al servei de la paraula i del gest.

“El talent de Coen no és digital.”

Interpretacions i experiència

• Denzel Washington (Macbeth) i Frances McDormand (Lady Macbeth) sostenen el text de Shakespeare amb autoritat i magnetisme.

• Experiència estètica descrita com d’èxtasi, “de levitar”.

Context i posada en valor

• Contrapunt a cert cinema d’algoritme: originalitat formal, risc i puresa teatral-cinematogràfica.

Entrevista a Paco Marín Andreu — Director de fotografia

Inicis i volum d’obra

• Herència familiar (pare, director de fotografia). Carrera de 50 anys, amb 150 llargmetratges i milers d’espots.

Escola vs ofici i revolució digital

• Aprenentatge clàssic per meritocràcia al set (meritori, ajudant, operador, DF): més lent però més profund.

• Les escoles formen bé, però sovint manca el rodatge real. La tecnologia digital facilita però també dispersa el control del DF (coloristes, calendaris ajustats, menys centralitat del DF).

El foquista: tensió i responsabilitat

• El foquista és “l’últim PO” però amb responsabilitat absoluta sobre el focus; un error pot ser irrecuperable.

• L’angoixa dels dailies (projeccions de l’endemà) i el patiment amb objectius ultralluminosos (PDC mínima).

“El foquista no té error possible.” — Paco Marín

Oficis invisibles i reconeixement

• Reivindicació de muntadors, laboratoris (esment a experts com en Tomàs) i directors de fotografia que no “brillen” mediàticament.

• Elogi de Tomàs Pladevall (Premi Gaudí), humil i savi, i crítica a la mitificació d’alguns directors.

Cinema quinqui amb Juan Antonio de la Loma

• Participació a Perros callejeros: èxit de públic i realisme cru dels barris (La Mina), locals i figuració de veritat.

• Rodatges temeraris (baixada per la Rambla de Barcelona sense talls globals). El Vaquilla real va ser descartat; el paper recau en el Torete (Trompetilla) per fotogènia i lideratge.

Anècdotes memorables

• Persecucions reals amb risc i sense grans dispositius policials.

• El Torete desapareix i torna amb un paquet de diners (amagat a l’hort d’una vella) per ajudar a treure de comissaria el germà del cap de producció: codi d’amistat i lleialtat del carrer.

Bigas Luna: Tatuaje, Bilbao, Caniche

• Relació creativa en tres films: evolució de Bigas, de primerenc a un autor molt segur.

• Estètica claustrofòbica/morbosa (especialment a Bilbao), ironia i càustica personalitat.

Present i continuïtat

• Jubilat del sector industrial, però segueix filmant curtmetratges domèstics en digital per passió i ofici.