Cinema sense condicions del 31/10/2017 — The Square, En cuerpo y alma i Blade Runner 2049: art, somnis i distopies; també Thor: Ragnarok, L’illa de les flors i Tots els matins del món

Panorama del programa

"Anarquia"

Sessió oberta i molt viva on el grup debat sobre cinema d’autor i comercial, amb un fil conductor clar: la relació entre forma i contingut. Destaquen tres eixos:

Sàtira i art contemporani a The Square
Amor, somnis i vulnerabilitat a En cuerpo y alma
Identitat i futur distòpic a Blade Runner 2049

Al voltant, es revisen peces clau com Thor: Ragnarok, el curt L’illa de les flors i el clàssic musical Tots els matins del món.

The Square (Ruben Östlund)

Pel·lícula sueca, Palma d’Or, definida com una gran pel·lícula de personatge i de guió.
Protagonista: director d’un museu d’art contemporani, elitista però contradictori; evolució psicològica molt ben traçada.
Idea clau: la posada en escena és bona, però el pes recau en el guió i la progressió del personatge més que en la fotografia.
Comparada amb The Wolf of Wall Street pel retrat de l’ecosistema laboral i els excessos.
Valoracions: entre 8 i 8,5. Recomanada.

Thor: Ragnarok i el gir “familiar” del blockbuster

Crítica a Marvel per convertir una figura amb pòsit mitològic en slapstick i humor fàcil.
Debat sobre la deriva del “cinema familiar” cap a l’infantil i el contrast amb els 80 (p.ex. Spielberg) i la nostàlgia reempaquetada (Stranger Things).
Direcció de Taika Waititi: encert en el to còmic per alguns, però diluïció del personatge per altres.

En cuerpo y alma (Ildikó Enyedi)

Os d’Or a Berlín. Història d’un director financer d’un escorxador i una inspectora de qualitat que comparteixen el mateix somni.
Ella, amb perfil d’Asperger; ell, amb discapacitat física.
Guió i personatges excel·lents; ritme que creix orgànicament; posada en escena d’arrel centroeuropea (ressons de Miklós Jancsó i ecos d’Ulrich Seidl).
Debat sobre el final i l’“escena de l’esmorzar” (a alguns els sobra).
Polèmica amb l’etiqueta de comèdia negra; potser és més una tragicomèdia.
Apunt: possible remake a Hollywood podria perdre l’essència.

Toc Toc (comèdia espanyola)

Comèdia coral sobre el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu).
Crítica: banalitza el trastorn, abusa de tòpics i de la “cura” de grup fàcil; poca gràcia malgrat el repartiment (p.ex. Rossy de Palma).

L’illa de les flors (Ilha das Flores)

Curt de ~13 minuts; muntatge d’arxiu, animació i veu per denunciar el sistema: residus, desigualtat i deshumanització.
Impacte demolidor en molt poc temps. Vigència total.

Tots els matins del món (Alain Corneau)

Delícia austera de plans fixos i sense artifici, centrada en la música (viola de gamba), amb Jordi Savall i el tàndem Gérard/Guillaume Depardieu.
Contraposa l’èxit exterior i la vida interior dedicada a l’art.
Reflexió sobre el sentit de la música:

"Sense la música, la vida no tindria sentit."

Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve) – Debat

Opinions dividides:

- A favor: més estimulant que l’original per alguns; so i música prodigiosos; amplitud de pla general per expandir la distopia i la solitud. - Crítiques: metratge llarg (2h40), ritme feixuc, interpretació massa hieràtica, excés d’“evidències” visuals; dependència forta de l’original.

Comparatives formals: l’original (Ridley Scott) més opressiva i en primer pla/pla americà; la seqüela obre espais i tematitza l’exterior buit.
Temes: memòria, identitat, creador-criatura, caducitat; discussió sobre si calia una seqüela o un nou relat cyberpunk.
Paral·lels i derivades: Fahrenheit 451 (Truffaut), Mother! (Aronofsky), ecos de Buñuel.
Tangent actual: apagat digital i fragilitat tecnològica; exposició del CCCB, “La fi del món” (canvi climàtic, vida domèstica en distopia propera).

Forma vs contingut

Es constata una tendència a premiar el continent (so, fotografia) per sobre del contingut (guió) en superproduccions.
Matís: també hi ha blockbusters que arriben “a la mèdul·la” del que volen explicar; no és una dicotomia absoluta.

Tancament

Proper programa: curtmetratges. Foto final i comiat.