The Truman Show: realitat desdibuixada, vigilància i música de Philip Glass; diàleg amb Matrix, IA i privacitat; i recomanacions (Giri/Haji, Marlowe, Walter Hill)

Cinema sense condicions L 오중에 Facebook successfully Đại s representative yên đạo với g også 2 1 Hola, bona tarda. Bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern. Estem a Cinema Sense Condicions. Hem iniciat la tarda amb aquesta peça que forma part de la banda sonora que va fer el músic Philip Glass per la pel·lícula The Truman Show, el 1998, australiana, dirigida per Peter Weir. Però abans de parlar de la pel·lícula, que ens introduirà en ella l'Anastasi, que és el promotor de passar-la, diguem que l'equip d'avui està format pel Vial Riba. Bona tarda, Vial. Bona tarda als tres. Com ha anat la setmana? Bona tarda. Has vist alguna cosa? No, però he de dir que aquesta pel·lícula sí que vaig fer un programa d'altres estudis sobre aquesta pel·lícula i Matrix, sobre filosofia. Ah, van bastant lligades, eh? Sí. Molt bé, doncs si vols entrar quan en parlem, sense cap problema, eh? Diguis la teva també. Bé, seguint amb l'equip, bona tarda Ignasi. Hola, què tal? Bona tarda. Molt bé, benvingut. I bona tarda Anastasi. Hola, bona tarda Pep. Ara et passo la paraula perquè ens posis ja en context, amb el que creguis més interessant, amb una primera intervenció, de dir sobre aquesta pel·lícula. Obrir foc. Obrir foc. Simplement no entraré molt a fons tampoc, perquè ja sé que, a més a més, m'agrada molt després quan es produeix un diàleg. I crec que en aquesta pel·lícula, pel que ja portem parlat tu i jo abans d'arribar aquí a Quisacbuts, sé que d'alguna manera sí que es propiciarà aquest diàleg. Cosa que vosaltres no sabreu mai. No, aquesta part no la desconeix. Aquesta realitat, aquesta part de la realitat no la coneix. Això queda al cotxe. Ostres. Això queda al cotxe. En el trajecte de cotxe. Avui he vist una pel·lícula del Ben Jordan, Barlow, i cap al final de la pel·lícula parlen que en aquesta ciutat de Los Ángeles la gran majoria dels secrets es confessen en els cotxes. En els cotxes. És cert, és veritat. M'acabes de recordar un diàleg. Molt bé, molt bé. Molt oportú. Anem pel show de Trumann. Endavant. El show de Trumann. 1998. Una hora i 43 minuts, aproximadament. El director, l'australià Peter Weier, el guionista, el neozelandès Andrew Nichol, dos potents homes de la cinematografia australiana en aquest moment. ens va abandonar, diguem, no físicament perquè segueix vivint Peter Weier, però sí que va deixar el món del cinema amb 66 anys des del 2010, que no ha fet cap pel·lícula i que no s'espera que en faci cap altra. És a dir que és un cas curiós d'abandon de la professió. Suposo que ho feia molt bé. Jo per mi és un bon director. La pel·lícula que parlarem avui també és un exemple d'una bona pel·lícula. Si represento la filmografia, no hi ha cap pel·lícula dolenta. No hi ha cap pel·lícula igual, casi. És veritat, és veritat. I totes són diferents, a més a més. O sigui, és molt eclèctic, com deia abans, és absolutament eclèctic el cinema del Peter Weier. Sí. Toca set o vuit temàtiques gèneres diferents, sense cap problema. I sempre amb un resultat denotable. Són pel·lícules punyents, comercials, perquè és evident que és mainstream, tot ell, però amb una efectivitat, realment impressionant. Efectivitat, si normalment va unida, que hi va a vegades, i en aquest cas amb el Nícol, hi va, evidentment, amb un bon guió, una pel·lícula molt ben guionitzada, jo penso. I que també ho és, en els altres casos, en què va amb el Nícol també ho estan, i en general jo penso que s'acompanya de bons guionistes. És a dir, és un home que no estava per fer pel·lícules de qualsevol manera, sinó que preparava molt bé el material i després rodava amb una gran eficàcia i sense grans creativitats. És a dir, en aquesta pel·lícula ens podria dur a confondre'ns pensar que és una pel·lícula de grans efectes especials. No, no és una pel·lícula de grans efectes especials. N'hi ha un que ha de gran efecte especial, que està en la pròpia història, però no hi ha grans efectes especials. De totes hores, pel moment en què es va fer, és una pel·lícula, un pressupost car, eh? Sí. Són 60 milions de dòlars, eh? No, no, però... Triplica la mitja del que se gastava en aquell moment al cinema. Bueno, i havia de valer 80, però li van donar el Peter Wayne perquè va dir, jo ho faré per 60. Sí, no veus? Quina manera de guanyar-se de la vida. És com el mercat del peix, això. El Brian de Palma, havia de dirigir-lo al Brian de Palma, però clar, el Brian de Palma volia 80. Clar, clar, clar, clar, clar. Pòximament el que ha estat. No és la causa única, eh? El Brian de Palma es veu que es va sortir d'una associació de directors en la qual era necessari sèrie per tal de, en part amunt, accedir a la direcció de la pel·lícula. En fi, un tema d'aquests burocràtics absolutament enrevesat. En aquest cas també el Nicole, per exemple, pertany a l'equip de producció. I en aquests jocs, diguem, que a vegades es fan per no cobrar una part dels ingressos que haurien de cobrar, es converteixen en productors de la pel·lícula? En aquest cas el guionista és productor parcialment de la pel·lícula, i hi ha uns jocs que a vegades desconeixem i que fan que les pel·lícules s'aparateixen. Un dels efectes especials que dius és molt interessant, perquè la pel·lícula és del 98. 98, sí. I com aquell que diu, els efectes especials digitals estaven en bolquers. En bolquers, totalment. Només hi ha CGI per uns edificis del poble aquest idíl·lic en el qual passa tota la pel·lícula. A la part de dalt hi ha CGI, però res. Però això ja fa... Res, o sigui, ridícul, una cosa ridícula. I d'alguna manera sempre ha existit aquest tipus d'efecte, en aquest cas era digital, però en el cas del cinema més anterior... El Mike Pintor. ...que es veia la matepintera aquest, que es feia molt sovint. Bé, els actors, per suposar Jim Carrey, Laura Line, la seva companya, Ed Harris, el factòtum, el Déu, no ex-màquina, el Déu en persona... Es diu Christophe Sobret. El Christophe, ja per acabar, esclar, és el fill de Déu. El seu fill de Déu. I la Natasha McElhoun, que, bueno, què dir de la Natasha McElhoun, s'entén perfectament en aquest cas, l'enamorament aquest absolutament boig... Sí, és molt boig del Jim Carrey amb aquest personatge. Bé, es tracta d'una pel·lícula que jo crec que val la pena veure-la, és a dir, hi ha pel·lícules que a vegades et penses, potser és una dèria meva, potser estic parlant d'una pel·lícula, coses molt a favor com aquesta pel·lícula, potser després no s'entendrà prou. Aquest és un cas que no és així. Jo no estic convençut que aquells que no l'hagin vista, és la típica pel·lícula que abans la gent de l'SCAC la programava en els cinemes Urgell, que després han passat a ser una mica la programació que està fent ara el fenòmena, però perquè eren els mateixos programadors, la gent de l'SCAC, que programava pels alumnes que no havien vist mai en pantalla gran una pel·lícula, la poguessin veure. Normalment anaven a pel·lícules una miqueta anteriors a aquesta, aquesta és el 98, però bé, també és una manera interessant que la gent, això de 25, 30, 28, no han vist la pel·lícula i no l'han vist en pantalla gran, ja no la veuran, potser algun dia la podran veure, però almenys sí que la podran veure a través de plataformes i a través de lloguer que encara existeix, lloguer de pel·lícules o les biblioteques públics. Bueno, jo sense... Li comentava, Benint, que no la vaig trobar en plataformes. No, no hi és, l'he buscat. I vaig anar a la biblioteca i, escolta, cap problema, a la biblioteca Jaume Fuster, allà a la plaça Les Ceps. Les biblioteques de la Diputació són de gran ajut. Sí, i tant, i tant, i tant. Ho diem... Val la pena dir-ho una antena perquè... Sí, no, per això ho dic expressament perquè sàpiga la gent que a vegades hi ha pel·lícules que nosaltres recomanem que, si tenim curiositat, les poden trobar sense cap problema. Exacte, que no necessàriament han d'anar-hi a les plataformes per res. Ni necessàriament recórrer a la pirateria més absoluta, que aquesta existeix, que és lleig, alguna vegada hem donat alguna cosa... Sí, però nosaltres no ho recomanem mai, això, home. M'he de confessar, jo després això no he fet, així que no. Bé, per parlar de coses... Això i punxar-se no ho feu mai. No ho feu mai, no ho feu mai. No, no, no, ostres... Punxar-se les injeccions de tipus de vitamina C. Sí, no, de vitamina C. Bé, doncs, llavors jo aniré una mica a l'anecdotari, perquè aquesta pel·lícula, una de les coses que a mi em fascina de la pel·lícula, i ja sortirà en el seu moment, és la música. La música que està utilitzada d'una manera molt tòpica i típica, és a dir, no és que s'hi hagi inventat res, però sí que és una pel·lícula que a mi em sembla molt curiós. Primer, perquè és cert que hi ha l'amic, ja ho diré, Philip Glass, però és que a part de l'amic Philip Glass hi ha una música clàssica, la pel·lícula que s'utilitza, composta pel voice killer, que el voice killer és ni més ni menys que el compositor de la música del pianista de Polanski. És a dir, és un compositor clàssic, diguem, polonès, que composa part de la música. Però en canvi a mi em consta que també el titular és un tal vulgar d'Aldwitz. Aquest el que fa... és que hi ha molt lío amb la música. Amb la música hi ha un embolic de clàssica. El lío que hi ha, el Dalwitz, el que fa, sembla ser que és, una vegada veu que allò serà un merder, perquè hi ha música clàssica, aparent-se, de clàssica, creada per aquest músic polonès, que arriba a la música del Philip Glass, que a més a més és música d'una altra pel·lícula que ja havia il·lustrat la música del Philip Glass, que és Pouacazzi. És a dir, la que s'utilitzen majoritàriament és de Pouacazzi. És a dir, poques vegades ha passat en la història del cinema que es manllevi la música d'una pel·lícula per col·locar-la en una altra. En aquest cas és un dels casos. I després hi ha el... el Dalwitz el que fa, sembla ser que és una mena de fer que tot allò lligui. És a dir, fa arreglos, fa... Coordina. Coordina una mica tot el departament. En realitat és qui menys... feina creativa és qui menys... Perquè la música de Philip Glass, jo sempre l'associo cap a una vessant tecnològica. Sí, bueno, és molt... Música tecno. No ho és tant, eh? En aquest cas és una música... No, aquí no. No, perquè aquí està el servei, el servei de la història. Sí que estem estant pesants que caminen molt bé. A Pobo Katsi era, no sé si recordeu la pel·lícula d'Ujofi o Reggio. Clar, són unes pel·lícules Pobo Katsi, Koua i Nis Katsi. Eren pel·lícules que van fer tòpiques ja, tant el tipus de narrativa com la música que acompanyava aquesta narrativa. En pel·lícules pràcticament, el Pobo Katsi... El so d'aquestes pel·lícules era bàsic. Era bàsic, i la música en concret en particular. Hi havia com un cant... Sí, sí, no, no. Hi havia com una mena de veus, exacte, que acompanyen aquella cosa cósmica i aquella cosa... De l'única també, o sigui, de les dues coses alhora. Clar, que això sigui, la música de Pobo Katsi principal, sigui el tema que il·lustra un dels moments per mi de la pel·lícula més màgics, més interessants, que és el moment del pare, és el moment d'aquell comença el gir primer que hi ha, diguem-ne, de dir què està passant aquí, que és aquell teatret que es presenta davant d'ell, que de cop l'emissora li comença a detectar unes interferències, detecta l'emissora de les ordres i entén que allí hi ha algú que està comandant tot allò, veu que comencen a passar coses rares des del cotxe, estan, parlem abans del cotxe, o sigui, anant fent el seu trajecte diari amb el cotxe, i aquesta música arrenca amb una potència tremenda, és a dir, aquella escena a nivell musical, a nivell de la conjunció, muntatge, interpretació, coreografia del personal aquell que passa, tot això agafa una entitat molt important. Aquesta és una de les escenes que a mi em va convèncer, en el moment que la vaig anar, vaig dir, aquesta pel·lícula a mi m'interessa, per moltes raons. De passant això, evidentment, aquesta pel·lícula et remet, com deia abans el company aquí, tècnic, et remet a una pel·lícula que va ser molt immediatament posterior, que és el... Matrix. Matrix, i que quasi no tenien temps d'haver vist la pel·lícula, és a dir, per arribar-la a produir, perquè, clar, d'alguna manera, la preproducció d'una pel·lícula és un procés llarg, vol dir que hi va haver una coincidència també còsmica, en dir, anem a fer una... que resulta que s'assembla en quant... no en quant exactament a que es parlin de maneres diferents del mateix, d'alguna manera, no? No, en quant a que es desdibuixa la realitat... La realitat està desdibuixada. O que, en tot cas, no hi ha capacitat dels personatges per saber què és real... I què no ho és. ...i què és un món paral·lel, no? Sí, és això. Sí, també ens podem... La realitat a Matrix és substituïda de forma radical. Absolutament. I d'aquí potser la cosa és diferent, però, és a dir, evidentment, són pel·lícules... Sí, perquè, a veure, sempre hi ha un punt en què ens envien imatges dels espectadors, de diferents espectadors de diferents continents, no? A partir del punt de la pel·lícula. A mi hi ha una cosa que m'agrada molt ressaltada, la pel·lícula, que és una xerrada, no? Però s'aixeca ell, és una cosa de guió, bona de guió per mi. I surto al carrer, saluda els veïns del davant, hola, bon dia. I per si no ens veiem, bones tardes i bona nit. Clar, això va bé per tot el món. Per tot l'orbe. Perquè per tots els horaris... I pel desenllaç, també. Clar, home, després us recupera el desenllaç, naturalment. Que és com per... A mi el que m'interessa... A veure, la part òbvia de la pel·lícula és... aquest món artificial que s'emet a través de la televisió, no? Truman no sap que està sent objecte, doncs, d'un programa permanent de 24 hores al dia durant els set dies de la setmana. És a dir, el tema de la surveillance, o sigui, de la vigilància, és un tema que és molt interessant, eh? Vull dir... Però jo és que no puc evitar pensar en Philip Cadick. És a dir, el pare de la postmodernitat, d'alguna manera, en el sentit que en els anys 60, ell té un conte que es diu Oh, to be a Blobel. En el qual un blobel, que és com una criatura d'un altre planeta, de cop i volta descobreix que tota la seva vida ha estat un muntatge d'uns de miurcs. És a dir, la vida que ell creia era real, resulta que no és tan real perquè l'hi han fabricat. Sí, sí, sí. I que en realitat ell... El descobreix, ell? Ell, el conte, avança. Jo no vull dir ni molt... No, no, ja en vas, eh? Ni molt menys que... I Calderón de la barca, la vida és sueño, i el mintre de la cova, en aquest cas de plató... Sí, sí, però el que a mi m'interessa és el conflicte del jo. Que això és la postmodernitat. I que d'alguna manera això sí que es posa en valor a partir de Blade Runner. Qui sóc jo? Qui sóc jo? Aquesta és la gran pregunta... La pregunta filosòfica. De la modernitat i de la postmodernitat, no? Sobretot després de la Guerra Mundial, en què hi ha un xoc psicològic de... Hem estat capaços de matar 60 milions de persones. Sí, sí, sí. Això és una barbaritat, no? Sí, sí. Es provoca una trencadissa i, de fet, les conseqüències de la Segona Guerra Mundial són les que porten a la postmodernitat dels anys 80. I, de fet, el primer neuròtic, que estava ben bé com una cabra, que era el Filip Cadic, que ell estava convençut que l'FBI l'espiava. Sí, sí. A tota hora. La paranoia. O sigui que el tenien controladíssim. Clar, ell això ho transmet en les seves narracions. I, de cop i volta, ell, a més, té aquests flaixos que ell, al mateix temps, comença a parlar de mons paral·lels, ell, al mateix temps que era l'escriptor, resulta que era un esclau del segle I després de Cris, perquè havia tingut com fogonades en què ell es veia com a esclau de l'època de la perdó August, no? En fi, si vols tu, al·lucinacions. Ell no es drogava, però prenia amb fetamines a punt de bala per aguantar durant dies seguit. Un estat de consciència alterada. Absolutament una consciència alterada. El tema de la consciència, el tema del jo, què li passa a Truman? De cop i volta descobreix que ell no és ell. O sigui, qui creu ser, ell creu ser un venedor de seguros, no?, d'assegurances, i, de cop i volta, descobreix que tot és una gran mentida, és una feina que li ha fabricat, però des que ha nascut, no? Aquest és el primer tema. I un segon tema que jo crec que hem de desenvolupar, que també s'extreu de la pel·lícula, que tampoc és original perquè, bueno, després en parlarem, però soltent que el guionista, que és el peridor, el peridor de la cosa, s'inspira en una narració de Twilight Zone. Twilight Zone, sí, sí, sí. Del programa aquell famós amb blanc i negres... Però l'altre tema que m'interessa i que aquí hem de desenvolupar és... Com es va dir qui Twilight Zone? La dimensió desconeguda. Dimensió desconeguda, exactament. La dimensió desconeguda. I el segon tema important, a banda, ja dic, de la vigilància i de la emissió... Bueno, això és gran hermano, la vigilància. És el gran hermano abans del gran hermano? Abans, sí, abans. Abans la letra. Però... Sí, sí. Abans la letra, sí, senyor. Molt bé, molt interessant el que dius, perquè són dos visions, la filosòfica és una, i l'altra és aquesta, doncs, de també de... Bueno, tot és filosofia, en realitat. Tot el que has dit ara és tot filosòfic. És a dir, és aquesta manera... Però... Jo em diràs tu amb una pel·lícula mainstream que ens haguem de plantejar qüestions tan absolutament importants com són aquestes. Però l'altre gran tema, jo crec, que s'ha d'extreure d'aquesta pel·lícula és el de la hipocresia del poder. O sigui, fins a l'últim segon, perquè el Christophe va dient no a Truman, és lliure d'anar-se'n, si vol. Però és com la votació de la independència dels escocesos. No se'n aneu, sisplau, no se'n aneu. I ell, fins a l'últim segon, quan tot és mentida, no li han donat ni l'oportunitat, perquè des que ha nascut l'han posat en aquest programa. I tot és... No, no, ell és lliure, però no te'n vagis, eh? No se't acudeixi anar, perquè, esclar, els milions... Se'ns acaba la publicitat, se'ns acaba el tinglado, les feines a tots els actors que fan veure que viuen amb ell. Compte que el tema és molt bèstia, eh? El grau d'hipocracia, el grau de perversió del poder. De totes les coses. Que li va dient, no, no, tu ets lliure, tu ets lliure, però no se't acudeixi anar tant. Aquí, aquí. El Cristóf, com a Demiur, jugué brut tota l'estona. Absolutament, és un fill d'epi. Perquè, per exemple, quan ell veu que entre ell i la noia hi pot sorgir un estima real, què fa? Despedeix la noia del programa. Absolutament. I la parta. A part d'aquella, direm que seria una mica la que pertany en aquest grup de gent que estan a favor que s'acabi aquesta ficció. Sí, clar. Ella pertany també a un grup de revolucionaris, diguem, en què van en contra que això segueixi perquè això no és, moralment, no s'aguanta. I el gran detall, el gran detall, al final, aquesta gent que hem anat veient que va seguint l'emissió del programa, n'hi ha uns que semblen que siguin uns guàrdies d'aquests de seguretat. Sí, dos guàrdies, sí. I quan ells veuen que la broma s'ha acabat, evidentment, perquè el trombat diu que passi-ho bé, diuen, bueno... No hi ha problema. Què hi ha per avui en la programació? Sí, no... O sigui, un programa... O ja en faran un altre. Un programa que porta 30 anys en antena. 30 anys en antena, que en els anys que representa que té el Truman. Sí. S'acaba, perquè s'ha descobert tot el pastís i tota la gran mentida, i el consum de la gent... Bé, el que volem són adormideres, no? Vull dir, durant 30 anys hem tingut aquesta adormida. A veure, què hi ha? Què hi ha a la programació? Sí, sí, sí. Per continuar dormint i no haver d'afrontar la mediocritat de la meva vida, que és igual d'enganyosa que la de Truman, però se suposa que en el carrer, en la vida real. Perquè també ens... Perquè fins a cert punt, la gran pregunta que ens hem de fer és... Bé, realment nosaltres som qui creiem que són? I no ens l'he fet alguna vegada. i l'he fet alguna vegada. O ens han dut a l'hort des que hem nascut, que jo crec que és el gran fet. Des que naixem, se'ns educa per creure en uns valors, per creure en això, en allò... Però, escolta, realment allò ets tu? Aquests valors que t'estan inculcant? Jo crec que ho hem tingut tots, aquest moment de dubte, fins i tot en la joventut. El tema de la pàtria, no? Vull dir, per exemple... Jo volia dir una cosa... Perquè estem aquí i no estem allà. Volia dir una cosa... Llibertat, Llibertat. Però jo crec que la pel·lícula intenta treure suc, fins i tot arribant a les... Ho porta fins a les últimes conseqüències i amb això, en tronc que molt després de 35 anys amb l'actualitat que estem vivint, a una de les grans paranoies dels temps moderns, que és que la nostra vida sigui una il·lusió imaginada pels altres. Sí, sí, és això. Jo he parlat moltes vegades, em sembla que amb vosaltres també ho hem comentat alguna vegada, naturalment fora d'antena, però amb els meus amics, amb la meva dona, la filla, etcètera, que... Però fa anys que dic això, eh? Que jo estic convençut, però convençut, que a vegades vaig pel carrer, passeig de Gràcia, per dir un carrer cèntric i tal, i conegut, i m'estic creuant amb gent i penso, ni deu bé que deuen ser més o menys com jo, o sigui, amb un passat i tal, però jo crec que hi ha alguns que són còpies. I és una cosa que sembla un nebotat, no? Però, a veure, és que fa molts anys que tinc aquesta impressió. I llavors això en tronca, en tronca, una mica amb Truman, no? Truman, hi ha un moment que diu, bueno, però... Quan comença per sebre... I al final cau del cavall. Sí, sí, sí. Acabes de connectar amb Philip Cadick, Philip Cadick, tota la seva teoria dels mons paral·lels i de qui sóc jo i jo no sóc qui penso que sóc i tot això, de fet ell ho agafa d'un parell de pensadors del segle XVIII. I Descartes mateix parla que en realitat hi ha un gran demiurc que ha generat el món i la realitat, però que en realitat només existim en el cap del demiurc. Som com projeccions del demiurc. És a dir, no hi ha món físic. Aquests pensadors del segle XVIII... Són les ombres de la caverna que deies tu si tota la vida t'has vist ombres creus que aquelles ombres són els objectes. Són la realitat. Però en el mite de la caverna encara hi ha un exterior que és el que projecta les ombres. Però aquests pensadors del XVIII estan dient que no hi ha tangibilitat. És una fantasia. Tot és una... És tangible, tot. Tot és una fantasia. En realitat són com ens connectats a un gran magma que digui-li demiurc o digui-li com doni la gana de dir-ho. I que en realitat no existim com a individus. És una il·lusió. I tota la realitat que ens en torna i tot, tots els nostres problemes, pagar el lloguer, pagar el cotxe, forma part de la gran mentida. Sí. A vegades aquest sentiment es pot tranquil·litzar. Per exemple, davant depressions tan fortes com aquestes que acabes de dir, a vegades et tranquil·liza i dir, però si finalment tot, què? si no és veritat tot això. A veure, la pel·lícula és tranquil·litzadora. No, no, és que la pel·lícula dona allò per, després de veure-la, agafar i xerrar una estona, perquè això que dius tu ara aporta a dir, bueno, anem a veure. Nosaltres tenim una determinada edat amb la que hem vist, per exemple, que moltes conquestes socials es feien a partir que hi havia una cosa que era claríssima i evident que la classe obrera, amb 50 anys la classe obrera ha desaparegut. No, no, no, han desdibuixat la classe obrera. Han desdibuixat. Mira, han negat a Marx perquè, o sigui, una cosa és el comunisme que és un error històric absolutament descomunal i una altra cosa és el pensament de Marx. Marx dona eines per entendre el joc i això és el que el capitalisme no vol que despullis les veritats de com està la cosa. Els sindicats... Clar que hi ha estratificacions socials, home, no fotem. Sí, no, no, no, espera, un moment, un moment, que no va per aquí la cosa. L'organització, l'organització social, quants afiliats tenen els sindicats? Ah, ah, quants tenien? Molts més, molts més, sí, les empreses, la Renfe, la Seat, Telefònica, eren empreses que tenien l'avantguer, fins i tot, que jo vinc del sector del material, això s'ha perdut. Sí. No hi ha aquesta base social. I llavors, hi ha una cosa, teníem tota aquesta base social perquè hi havia un treball, un treball, la manufactura, la manufactura, cada vegada, i ara més, amb la incorporació de la robòtica, es va substituint. I, cada dia es parla més en els telenotícies d'AI, intel·ligència artificial. Ostres, ara acabes de tocar un telèfon. Ara tremoles. Miren el paper, miren el paper el que diu al final, intel·ligència artificial. No, no, és que és el que... Per això dic que, després de veure la pel·lícula, es pot parlar una estona. I el TV3, la setmana passada, han descobert... La nostra. La nostra. ha descobert que es pot llegir la ment. És a dir, hi ha una màquina que te la posen aquí al cervell i els teus pensaments es transformen en llenguatge articulat. A continuació, la notícia seguia de la següent manera. Això anirà molt bé perquè ajudarà a les persones que queden impedides de la parla. Et sembla molt bé, però tu et creus que s'ha inventat per això? Que aquest és el motiu final? Entenc que no. No, no, no. Que sigui un guai. que no s'ho cregueu. Que sigui un guany per persones impedides que a partir d'ara doncs d'alguna manera podran parlar a través de la màquina em sembla fabulós per descobertat. Només faltaria. Però que no s'utilitzarà els poders, no utilitzaran aquest invent per objectius benèfics, jo crec que és més que palest. El Picasso, ai, el Picasso, el Pegasso, la... El Pegasso. El Pegasso. El Pegasso. Una connexió interessant. El Pegasso, el Pegasus, no? Pegasus. La... La... Aquest programa, doncs, que ha penetrat en els mòbils dels polítics. Ah, sí, sí. Sí, sí. Perdona. No tenia parà no. la pantominada que s'està fent a la comunitat europea perquè no interna, al Parlament Europeu. Sí. Perquè, en el fons, ara no expulsaran Espanya del grup, m'entens? Han jugat brut, però com que, de fet, també altres països juguen brut. També hi deuen jugar brut. Doncs, au, vinga. Això, quedarem una... Anem a marejar la barrana una miqueta. Una investigació d'aquelles que es queda amb un dossier i ja està. Per acabar. i continuarem espiats. Sí, naturalment. Perquè, de fet, tinguem el... Però és que a sobre hi contribuïm. Que és la part... O sigui, això el Peter Weir ho deia quan va fer la pel·lícula. És que la privacitat s'està perdent. Acabaran ja sabent el número de calçotets que utilitzem, m'entens? Vull dir, és que ho acabaran sabent tot. I cada vegada... Però és l'objectiu. L'objectiu del poder és dominar ment i cos de les persones. Però llavors si hi ha una altra cosa. A certa mesura. Arribats a l'intel·ligència artificial i arribats a la robòtica posada en marxa a tot ritme. A nivell pràctic, diguem. Clar, llavors ve allò que has dit tu i que una mica apunta una societat d'aquest tipus que és que, bueno, llavors què hem de fer? Ens quedem a casa, ens posem a veure a la televisió els programes que ells ens diguin. Això és el que volen. I després... No, no. I després ens donaran, ens ingressaran a la compta un sou determinat que permeti viure i callar. Justet, diguem bé. Sí, allò van anar fent sense massa excedències i llavors d'això com en diríem si no una societat organitzada des de fora per un demiurc digue-li un grup d'elit etcètera. La 5.000 famílies controlant quan la 5.000 famílies no necessitin els obrers que estem molt a prop potser ens plaran es tractarà de... Ens enviaran a un dels planetes que s'estan investigant també hi pot viure ells aleshores ja podran viure sense necessitat d'algú que penqui perquè ho faran tot l'espai en lloc de la solució final serà la solució definitiva exacte Bueno, a veure tampoc ho volem en tristia Estem rient no, no però a veure el Nichols el director el guionista l'Andriu Nichols De fet el xou de Truman encara era més negre perquè ho situava dins d'un Nova York que a sobre no era el Nova York autèntic era un de paral·lel i era absolutament fosc i el Peter Weir va dir home no donem aire a aquesta història perquè és que si no la gent no ens vindrà i de fet el Nichols volia fer una pel·lícula de baix pressupost i el Peter Weir evidentment d'alguna manera li va donar la bronzida i la rosana però el Peter Weir ho diu ja que dius això jo crec que el Peter Weir amb la pel·lícula el que fa amb els guions amb el guió diguem de Nichols original és d'entrada fer-li fer 16 versions és a dir que el que ell roda és la setzena versió està molt detorat que això és molt habitual en el Hollywood no és ni molt menys la primera vegada que passa 16 són molts però passa què va anar fent ells va anar fent això que dius tu fer-la més luminosa obrir molt la pel·lícula que respirés fer-la fins i tot la gent la va viure i abans ho comentàvem amb el Pep com una pel·lícula amable finalment en el fons és la pel·lícula si no fas la lectura el que hi ha darrere en el fons és la pel·lícula amable de veure perquè és una comèdia és una comèdia Ignasi és que és una comèdia Ignasi jo et dic una cosa aquí n'hem parlat i l'hem tingut com a pel·lícula de la setmana tu recordes quan comença la pel·lícula aquella de David Lynch Blue Velvet Blue Velvet que es veu al jardí com passen que són autòmetes un grup que va regant tot idílic tot idílic és tota l'error s'assembla molt i recorda molt això tu veus aquesta pel·lícula el show de Truman i el que es reprodueix allí és aquesta societat idílica dels anys 50 quan Estats Units pretenia una societat idílica on tothom tingués el seu televisor el seu cotxe American Way of Light l'Amercà l'Amercà l'Amercà l'Amercà l'Amercà l'Ouest el cotxe la tele la casseta individual és a dir aquest món idílic perquè sobretot el nord-americà o sigui l'americà l'estat d'un l'Urdenc no pensés en les coses que no tingués interès en el món exterior no, és que han aconseguit ho han aconseguit i de fet el Peter Wayne agafa aquesta idea i la fa en aquesta comunitat falsa jo penso que és molt hàbil en aquest plató perquè és un plató de televisió enorme una cosa és molt hàbil m'interessa el Bial que ens ha estat escoltant atentament però també vosaltres quan heu estat visionant aquesta pel·lícula què ha sorgit com a comentari? nosaltres el que vam fer és un treball en parelles sí que un mirava una pel·lícula que era Matrix i l'altre mirava el show de Truman jo vaig mirar Matrix i vam discutir o debatir sobre diferents conceptes de la filosofia com per exemple l'actitud teòrica o l'actitud natural que són conceptes com per exemple l'actitud natural és l'actitud que té Truman al principi de la pel·lícula que és quan ell creu que les coses són així i l'actitud teòrica és quan ja comença a veure com realment és la seva vida però de fet al principi de la pel·lícula ell ja està raro perquè el primer que es veu és... Sim Carre està sempre una mica raro ho hem de dir però ell ja està mirant s'està mirant al mirall i ell mateix està tenint un diàleg amb ell mateix que ja dius que amb aquest home no tot hi és no hi és tot no hi és tot no hi és tot no, però està bé l'observació que fa ell perquè és una observació que jo se'm hagués escapat d'aquest moment tinc la filosofia molt rovellada jo i amb el tema filosòfic no va sortir Nietzsche perquè al final de la pel·lícula quan Cristóf queda fulminat per la mateixa realitat és arribar al que Nietzsche anomenava com la mort de Déu la mort de Déu la mort de Déu és que tampoc vaig tenir l'oportunitat de veure jo aquesta verdícula però el Cristóf té una frase que fa pensar el Peter Weir de fet fa una cosa molt intel·ligent no? el Cristóf diu diu per què vols anar-te'n quan intenta convèncer'l per què et vols anar d'aquest món et penses el món exterior no és millor que convida a pensar i si tots plegats estem en un xou si t'endem a l'exterior clar clar si és un altre capa un altre cúpula més ampli és que abans tu tu has tocat el tema de l'esclavatge a la Roma i cuida a Roma si eres esclau d'un tribú que tingués una posició sòlida eres una una vida envejable sí sí tu veus per exemple Espartaco sí bueno l'Antonino no té una vida envejable i tant sí per la sencera raó els romans feien distinció entre el que era un grec que fos esclau perquè els romans estaven acomplexats una mica com ara no vull dir qui però estaven culturalment estaven acomplexats o sigui els romans en el seu fuir intern admetien que la gran cultura el gran pensament era grec era grec i per tant els grecs estàs pensant en un imperi proper no? deixem-ho ser eren grecs per tant els romans sí clar eren els que tenien la força bruta però i l'imperi no? i tot el que tu vulguis no eren idiotes evidentment hi havia arquitectes de primera magnitud a nivell constructor a nivell d'art però a nivell d'art estaven invitant els grecs de fet la seva religió no era més que canviar els noms dels deus grecs a veure un esclau grec la mitologia és copiada exacte un esclau grec refinat clar que estava ben cuidat perquè sentia d'admiració per això mentre que si era un hivern que li doni un imperi ja no li feien tanta cosa entens? el tractaven com un animal feien una distinció molt clara això m'ha d'un momentet a un detall molt mínim perquè és una tonteria però l'haig de dir Truman Truman és home veritable home verdader el veritable home amb el nom anglès Truman és això is Truman i Burbank és el lloc on de producció els estudis de producció es concentren en aquesta mena de ciutat diguem dintre del comtat de Los Angeles que es diu Burbank que està en el Valley i que allí es produeix pràcticament tot el que és televisió, cinema i tal la ciutat dels somnis podríem dir llavors que sigui l'home verdader i el seu cognom sigui la ciutat dels somnis és un joc també evidentment creatiu per part del guionista o del Cristof que es digui Cristof és que té molta mala baba això no deixa marge d'error no és Déu però és el fill de Déu el que d'alguna manera està controlant aquí la maquinària després l'última imatge no sé què us sembla a vosaltres també em recorda un pas per la Bíblia perquè ell està caminant per sobre l'aigua que és un referent bíblic i després puja una escala i em recorda l'escala de Jacob ah sí claríssim claríssim m'ha agradat molt revisitar la pel·lícula s'obre una porta per cert que la porta darrere la porta és negra completament per altra banda jo que deies abans de l'altre univers que hi ha l'altre l'altre univers no és millor compta l'altre univers tampoc és millor perquè vivim en un engany permanent estem enganyats o sigui Renfe per exemple va com la pena i et surt la ministra i et diu bueno és clar també la Generalitat té responsabilitat es pot ser més cènic no es pot viure amb realitats absolutament es pot ser més cínic quan portem anys de desatenció absoluta amb la infraestructura és a dir som aquests minutets som aquests minutets és la falsedat i la mentida i la marrulleria personificada sí però clar dita des d'un ministeri i amb els altaveus que representen les diferents televisions sota arriba un moment en què la persona aquella que està dinant i tal diu oh pues guaita tant que diuen els catalans però fixa't si diu la ministra que és allà on han invertit més sí sí ja estem a sobre gràcies és el lloc on han invertit més és que de veritat és incendient perquè s'han de mantenir les formes avui anem força sí no penseu sempre recordeu serà la primavera recordeu en aquest cas Hans-Han Arendt que deia allò de la mentida repetida mantes vegades acaba esdevenint una veritat per la gent això ho tenen els polítics ho tenen com un mantra ho tenen claríssim Hans-Han Arendt hauríem de tenir una altra a veure si una cosa cola arriba un moment que de tant repetir-ho la gent va molt greu una cosa remetem ja remetem remetem home a mi m'agradaria una frase final que hem a 41 sí per això només m'agradaria fer un apunt que pensem que l'André l'André Nicol que és el guionista és el gran paridor de la pel·lícula perquè la idea és seva la pel·lícula és guió bàsicament ell havia ja dirigit un any abans Gataka molt interessant és que Andrew Nicol és molt interessant és un home de distopies perquè Gataka Simone l'Al Pacino que s'ha quedat sense actriu principal i s'inventa una i fa creure que existeix de veritat que per cert em sembla que és la pròpia dona de l'André Nicol Gataka és una pel·lícula Simone és una pel·lícula per revisitar In Time In Time sembla la fuga de Logan la fuga de Logan era els 30 anys sí aquí em sembla que és els 25 que hi ha massa gent al món i per tant i la gent es mata i es queda perquè hi ha com uns rellotges si jo em quedo amb el teu rellotge de temps sumo el temps que encara em queda el teu i si jo per exemple estic a punt de fer ja 24 25 anys i et roubo el teu rellotge que resulta que tu encara et queda en Déu doncs ah vis vis 15 anys més una pel·lícula molt interessant també que es belluga sempre en aquest món ell sí que es belluga el Nicol sí així com l'altre no el Nicol sí que es belluga la més terrible és l'última del 2018 que et sembla que s'ha passat a Netflix o es passarà no sé Einon que vol dir anònim un món en el que tots ens podem llegir que aquella màscara no no no no tenim tenim se'ns ha incorporat al cervell un ordinador aleshores estem la visió de la realitat estem veient continuament dades informació sobre tot el que veiem en tot com una realitat augmentada però d'una manera l'obesta però no més això sinó que voluntàriament podem accedir puc accedir als teus records a la teva memòria i aleshores apareix una nova figura que és la que falseja les teves memòries no sé si un home li ha fet el salt a la dona perquè la dona no descobreixi que li ha fet el salt perquè podria saber-ho podria accedir a la seva memòria i descobrir-ho contracten un agent que es dedica a esborrar a esborrar aquest tipus de memòria és realment vull dir que compte perquè arribats a aquest punt la vida no té cap sentit no deixem-ho córrer és que amb la intel·ligència artificial tu Pep que has tret el tema és que de veritat que hi ha per tenir pànic o sigui no por no pànic ara tu imagines que aquí 30 o 40 anys el que serà això el món no vull ni imaginar-m'ho de veritat Ignasi si vols dir Anastasi Anastasi per això si ho voleu a partir d'ara no no no m'agrada molt l'Anastasi i l'Anastasi Rinos Rinos ja és queda molt bé és el meu nom i sóc grec més a més d'origen els romans em haguessin bueno el meu pare era grec hagueren d'agafar com a esclau exclusió però em dius Anastasi que deu ser un nom grec absolutament i Rinos com un nom grec i Rinos sí sí bueno jo per mi de tota manera no tinc cap incumpliment que et diguis Ignasi 2 no et deies per allò però 2 et posa 2 bueno home que és l'1 que és el 2 perquè allò se suposa que és el Ignasi original què em sembla no estava fent la prova home això l'accepto ho heu d'entendre com a conyes diguéssim d'estudi internes escolteu no jo per mi crec que hem fet una anàlisi de la pel·lícula però profund la pel·lícula mereix realment segurament anàlisis de tota mena i es veu més a més em sembla molt bé que avui en dia els joves diguem estudiants com aquí el nostre tècnic entrin precisament en aquest tipus de partida de cinema valoro molt bé el comentari i precisament perquè ho veníem comentant amb el cotxe amb tu l'analogia que hi ha o més que l'analogia una correspondència evolutiva entre el show de Truman i Matrix i fixa't ells fan un diàleg entre les dues molt interessant m'agrada m'agrada tot em faig una pel·lícula el sistema permet una pregunta permet no permet una pel·lícula com el show de Truman en què d'alguna manera vulguis que no està despullant determinades veritats de la manipulació que som objecte això en si mateix em fa sospitar estem arribant a la paranoia pura però és a dir et dic la veritat i no te la dic tu pensa el que vulguis però la pel·lícula la pel·lícula el possible sensor la veu com una comèdia i diu la gent se la prendrà com una comèdia el lector és un comedian de carrera sostinguda per tant aquí tot Déu tragarà i ja està en canvi és una pel·lícula en canvi hi ha una cosa un detall de la pel·lícula que no és menor i que per mi que li van fer suprimir a Peter Weir i és sí és que ella en el guió original la nòvia parla amb ell Sílvia la Sílvia la Sílvia parla amb ell i sembla que tindran un fill i llavors li pregunten a Christopher des de la des de l'organització escolta i amb el fill què fem diu no no l'incorporem diu i si és mort Truman diu cap problema Truman es mor i llavors continuem fent història amb el fill amb el fill clar això es veu que els censors o els que cuiden de la moral pública van dir bueno bueno a veure una dona que és una ciutadana està amb Truman i dona el fill ella concebeix un fill per posar-lo en un en un plató de tele perquè això és excessiu o sigui aquí aquí ja van topar amb la moral amb un límit sí amb un límit moral bueno tenia els seus controls i l'altre jo veig així és una comèdia tregarant i realment va passar com a comèdia la pel·lícula bueno ja ho deia no sé qui no si has de dir la veritat fes-ho rient rient però en canvi rient rient dintre de la carrera cinematogràfica com a actor de Jim Carrey aquesta queda com una pel·lícula dramàtica de Carrey clar un compte aquí va tenir una gran habilitat el Peter Weier en el sentit que realment ell va anar portant la pel·lícula cap a aquest terreny més amable més fins i tot de comèdia i agafa l'actor ideal per fer això així com a altres vegades el Carrey pot cantar una mica perquè té aquest lí a vegades és excessivament institucional aquí li va perfecte aquí li va perfecte bé què fem home obre foc amb alguna sèrie molt ràpid molt ràpid sí va quedar pendent l'altre dia llavors una mica per obligació quasi d'allò i a més sento que és una sèrie que l'haig de promoure perquè tinc la consciència que possiblement no és una sèrie fàcil de trobar-la tot i que la gent troba tot el que té interès però és una sèrie que queda una mica en aquest punt de la sèrie amb autoria que potser la gent de cop d'entrada vols dir això o bé que també té un aspecte excessivament del famós tema de la jacutsa japonesa aquesta màfia japonesa tan terrible que a vegades són molt dures i llavors davant d'això aquesta sèrie pot dir escolta deixem-ho córrer estem parlant de Jiri Haji de la BBC de la BBC té una coproducció amb Sister Pictures que en aquest moment és de les productores que produeix més producte per televisió per plataformes del món mundial incluent Netflix perquè també produeix per Netflix és a dir que és una superproductora la BBC evidentment té el pes que té però està coproduïda per aquesta jo pensava al veure aquesta estranya sèrie que és una barreja del món asiàtic i el món occidental a través d'aquesta connexió de la jacutsa japonesa Jiri Haji que vol dir deure i deshonor és a dir és un concepte molt de màfia japonesa és una sèrie del 2019 és bastant recent ara tindrà 4 anys i té 8 episodis 8 episodis d'una horeta cada una és a dir és bastant ben quadrada a més a més no és allò que un els surt d'una 13 i l'altre de 55 no no quasi tot els hem sentit la música quasi tot dura quasi tot és una hora la qual també és una habilitat de muntatge a vegades important perquè no és tan fàcil a vegades de fer quadrar un episodi en un temps tan concret bé doncs és una sèrie que té molt d'interès per mi perquè té aquesta barreja de contingut molt occidental perquè passa en part a Londres la sèrie i també molt asiàtic perquè passa en gran part també a Tòquio i llavors aquests dos mons en aquest cas es barregen perquè uns personatges d'un dels territoris que és el territori japonès viatgen cap a Londres ens trobem davant d'una sèrie de típica diguem de thriller i de jacuzza i de màfia i tot el que vulgueu però que té una barreja també de llenguatges i d'estils molt interessant que per mi és el que més interessant la fa és una sèrie profundament a vegades europea i amb uns continguts i visualment és molt europea no necessàriament quan estem veient Londres sinó que a vegades es barregen estem a Tòquio i la sèrie agafa un caire de realització d'acció i tal molt a l'europea mentre que a vegades ens posem en un món que dic ostres estic veient una pel·lícula del Coreeda és a dir hi ha moments que la cosa esdevé molt més íntima respecta molt el tempo diguem de les emocions i s'atura llavors tota la història per entrar en un territori de l'úntim de lo personal i ho desenvolupa amb tranquil·litat sense que estiguem patint de dir tant que jo m'he quedat amb que això ha d'acabar d'alguna manera no, no, no no hi ha cap pressa a la sèrie això per a mi també la fa molt interessant els actors els actors són actors realment molt solvents hi ha un protagonista que és el Takahiro Takahiro Hidza Hira que és el personatge del Kenzo Mori és un personatge collonut i vist la seva carrera no a nivell europeu ha fet ben poca cosa bàsicament tot és asiàtic la Kelly MacDonald estava a Transpotting estava a Borough Empire és una dona que sí que l'hem vist alguna vegada el Yosube Kubokutsu és el germà del Kenzo Mori ja sortia amb Silence de l'escorsese era un protagonista que apareixia i després hi ha un nano que és impressionant que és el Will Sharp que és un home japonès de pare o mare japonès i de l'altre cantó diguem cobert per un britany britànic és a dir és un mixt de britànic japonès que ja sortia el Wettlotus que tu havies vist que és el japonès que surt el Wettlotus la parella aquella joveneta és de les poques sèries que he vist perquè amb mètodes boníssimes per això t'ho dic i bueno aquest nano en aquesta pel·lícula fa una interpretació absolutament meravellosa i t'enamores del personatge té uns moments deliciosos amb la filla de l'inspector aquest el Takahiro el Kenzo Mori absolutament deliciosos és a dir que és sorprenent en aquest sentit com una sèrie que bàsicament va de detectius i de jacuzzes i de màfia pugui tenir aquests elements per mi tan interessants que la fan realment absolutament recomanable és a dir per mi és una sèrie absolutament recomanable i on es pot veure si em sembla que no ho he dit és Netflix és Netflix que veig jo també tantes coses que al final i el títol repetim-lo es diu G-I-R-I barra barra en aquest cas una barra Haji H-A-J-I H-I-I G-I-R-I-H-I si esperem l'A-J-I aquí ho teniu i sabeu que ho podeu trobar a Netflix a Netflix per mi jo crec que no de sabrà i en els cinèfils encara diria menys perquè és una pel·lícula molt més amb una bellesa al marge de la bellesa fotogràfica globalment és una pel·lícula vella és una sèrie vella una sèrie bonica és una sèrie dura però molt bonica visualment molt atractiva molt treballada un estil et sorprèn constantment amb estils barrejats de coses per mi és una sèrie que té quants capítols? vuit capítols d'una horeta són vuit horetes però tu pots ser una mica dur per mi és dur jo crec que si has d'entrar en fe has d'entrar en fe i a partir d'aquí veuràs que anirà anirà entrant molt la sèrie però passa això que sempre passa a partir del capítol quart o cinquè que et duen a l'hort perquè són capítols de farciment jo crec que no allarguen el xicle allarguen el xicle és la impressió que tinc jo sempre en general en aquest cas crec que no la sentireu si la sentiu m'ho dieu en el seu dia m'agradaria molt The White Lotus em va agradar precisament per això perquè no hi ha llicència de cap tipus cada capítol està ple d'esdeveniments i d'evolució de l'altra espero que no us passi en aquest cas tu Ignasi tenies una pel·lícula sí jo acabo de veure aquesta tarda mateix per tant són primeres impressions el el Neil Jordan que bueno de fet és un projecte que es veu que ja l'arrossega des del 2019 com a mínim el van rodar em sembla que el 2021 Marlow es diu així mateix sobre el personatge de Philip Marlow del Philip Marlow del Raymond Chandler investigador sí sí és el Philip Marlow que està encarnat per el Liam Neeson ah molt bé que bueno podrà sorprendre no? perquè tenim la imatge del Humphrey Bogart o del Robert Mitchell que són els dos que han fet de parlo i el Liam Neeson que és més alt que un pi perquè aquest home si només deix dos metres poc poc deu faltar és una mica sorprenent però en fi a veure és una pel·lícula feta entre irlandesos perquè el Jordan ho és el Liam Neeson ho és i el Cole Mini també ho és que bueno és un d'aquests freqüents de durs que sempre fan de dur no? està rodada a Barcelona què dius? els exteriors els fan veure que és Los Angeles i està rodada què dius ara? sí està bravo bravo la Barcelona Film Commission en aquest cas ho han dit però ho han apagat està rodada a Barcelona i els interiors no els interiors estan rodats a Dublin però és un producte curiosíssim europeu però treballant un material que és absolutament americà i la pel·lícula què tal? s'aguanta bé? la pel·lícula s'aguanta bé és la típica trama la dona misteriosa que al principi li fa un encàrrec i és com The Big Slip es va complicant bàstia arriba a complicar-se a uns nivells que ja no s'ho entén jo que deus tu amb allò que hi ha un moment que ja no saps on estàs bueno el Raymond Chandler del Big Slip li van preguntar escolti i això què vol dir vol que li digui no ho sé ni jo mateix home és que és que Big Slip és un paradigma de la pel·lícula aquella que de tota manera si te la mires unes quantes vegades tot encaixa era una mica brèdol el Raymond Chandler però bueno la veritat és que sí és això vull dir que està en aquest esperit si vols tu és un neo-noir i en alguna mesura vull dir una pel·lícula clàssica postmoderna això no sé ben bé com es menja perquè realment el Jordan ha fet un esforç per fer un producte clàssic és a dir un té la sensació de veritat d'estar recolant els temps en què el cinema era cinema i tot era meravellosament cuidat ben treballat en aquest sentit és una meravella és que tocar Marvel jo crec que requereix un tractament clàssic absolutament amb una música de jazz típica com il for hi ha moments que pot recordar Shined Town del Polanski hi ha moments que ho recordo una mica encara que el Neil Jordan diu que ell per l'estètica de la pel·lícula agafeu-vos fort perquè quan ho va dir vaig quedar en el retivat s'ha inspirat en el look de Blade Runner és veritat que Blade Runner és una pel·lícula de ciència-ficció que té un regús absolutament de història negra de pel·lícula noir però va no el veus per enlloc potser sí que hi ha un seguit de els colors saturats amb ombres llums grogues sí pot recordar una miqueta però pot recordar Shined Town perfectament jo crec que és apuntar molt amunt és molt amunt però de veritat s'estrena aquest divendres i jo crec que és una és una bona opció una bona opció una pel·lícula com a mínim sòlida sòlida molt bé molt bé bueno doncs a veure vam quedar i de fet hi ha encara unes quantes pel·lícules per comentar del BCN ah sí però ho deixem en tot cas per la setmana que ve també s'estrena aquest divendres el Cazador de Recompenses sí del Walter Hill no sé em sembla que tots havíem dipositat moltes esperances em van parlar en van parlar una mica de passada perquè la veritat és que tant a tu com a mi no ens va convèncer gens és una pel·lícula que no aporta res nou ni a la història perquè és com si estiguin traslladades allà quatre arguments i fusionats i després estèticament és una pel·lícula d'espais amplis uns colors torrats tot el rato que es mantinguen mantenen sostinguts sí però el problema jo diria que no és tan distors perquè la història és un western típic els actors se'ls veu desconectats exacte li falta punx li falta energia és una pel·lícula feta sense energia i és una cosa que es nota deixa desengelat perquè estàs esperant aquí un western com Déu m'aner és una pena perquè exacte un de tant en tant té ganes de veure un western exacte i Walter Hill a més a més prometia alguna cosa exacte bueno amigues i amics ho hem de deixar aquí la setmana que ve tornem i hi haurà un altre clàssic i hi haurà més pel·lícules també d'actualitat això esperem molt bé molt bona tarda gràcies a tots bona tarda Biel Anastasi no us espanteu per la visió negra del món no no no això la setmana que ve pot canviar exacte bona nit bona nit a l'escoltes ràdio d'esvent sintonitzes ràdio d'esvent la ràdio de Sant Just l'escoltes ràdio d'esvent ràdio d'esvent ràdio d'esvent