Tot per un somni (Gus Van Sant), Goya 2024 i Ferrari (Michael Mann): ambició mediàtica, premis i motors

Cinema sense condicions Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Naturalment. Així que, per començar, hem tingut la inquietant música de la banda sonora que va composar Danny Erfman, un habitual col·laborador de Gus Van Sant, per la seva pel·lícula Tot per un somni, clàssic de la setmana, a proposta de l'Anastasi Rinos, que ens en farà la introducció al seu contingut. Però abans, permeteu-me que presenti els que estem avui aquí. En primer lloc, els comandaments, el Biel Riba. Bona tarda, Biel. Bona tarda. Tot bé? Amb una mica mal de coi, però, per la més, tot bé. Cuida't, cuida't. Gràcies. Això, això. Lo del Barça és pitjor. Sí, això no s'arregla. No s'arregla. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda. Què tal? Bé, bé, bé. Preparat el somni aquest? Preparat el somni. Molt bé. Espero que sí que estigui preparat. Bona tarda, Ignasi, què tal? Què tal? Molt bé. Com ha anat la setmana? Bé, la setmana... Hi ha algunes cosetes per veure. Ha començat, diguem-ne, no? Ha començat d'això. No, la setmana passada. La passada. Sí. Home, sí, algunes coses a considerar, no tant perquè a mi m'hagin fascinat, quan a crítiques, parlem de novetats, no tant perquè m'hagin fascinat com perquè sembla obligatori haver-les de comentar, que és diferent. Sí, avui crec que coincidirem amb algunes d'aquestes coses que no ens porten de cap, però s'imposa l'actualitat. Clar, perquè tothom en parla, són pel·lícules de majors, no?, de mainstream, i clar, hi posen la seva presència. Bé, doncs, passo la paraula a l'amic Anastasi perquè ens digui coses de gust vensant i, sobretot, de tot per un somni. Sí, no us desvetllaré res perquè realment vosaltres ja la pel·lícula la coneixeu. Jo la coneixia de fa uns anys i, la veritat, ho dèiem, venint cap aquí. Jo hi ha pel·lícules que penso que guanyen amb el temps dintre d'un mateix. És a dir, no, que guanyin o perdin intrínsecament una pel·lícula no guanya ni perds. Simplement som nosaltres que tenim una visió de la pel·lícula diferenciada. I realment jo he tingut la sensació que la lectura que n'he fet ara era una lectura més aprofundida de la que ha estat el seu dia, que tampoc fa tant, és a dir, és una pel·lícula de 28 anys, ara ho dèiem, tampoc és una pel·lícula antiga, per entendre'ns, però a vegades sí que hem tingut la sensació que hi ha pel·lícules que t'han interessat menys del que en el seu dia et van motivar. En aquest cas no. En aquest cas la pel·lícula manté una vigència, jo penso, i tot de discurs, de contingut totalment vigent, malgrat que moltes coses han canviat en el món des de fa aquests 28 anys. El món de la televisió, que tracta la pel·lícula, també ha canviat, i la manera de veure la televisió també ha canviat, però tot i així persisteix una mica aquesta... el nucli dur de la pel·lícula segueix sent cert, perquè no és només el món de la televisió, sinó és l'ambició humana, no? On pot arribar aquesta... La manipulació, la perversió de continguts... D'alguna manera. Llavors, esclar, Gus Bansant, que és un home que ha tocat molts pals diferents... Exponent d'una societat malalta, jo m'atreviria a dir. I Gus Bansant, en aquest cas, que ha tocat molts pals, diguem, a nivell temàtic, a les seves... Hi ha àmplia filmografia, a veure, Gus Bansant té una filmografia força àmplia i interessant, en el meu cas, jo com a mínim salvaria. Li dona un mèrit especial, potser, a no menys de vuit o nou pel·lícules d'ell que m'han interessat força. Després en citaré algunes, però, en general, algunes són... Les cito sempre que són pel·lícules interessants, la seva filmografia, però m'interessen tant. Altres sí m'han interessat. Doncs, malgrat això, i analitzant aquest tipus, les pel·lícules que ha fet, te n'adones que ha tocat una mica tots els pals, diguem, ha tocat... I aquesta és una pel·lícula que, a primera vista, si arrenques a Filmin veient-la, que es pot veure Filmin, i te la comences a mirar, et pots pensar d'entrada que estàs veient una pel·lícula de la tarda al dissabte d'Antena 3. És allò que dèiem, és una pel·lícula típica d'aquesta tarda al dissabte d'Antena 3, parella americana, amb conflictes i coses... Bé, res més lluny de la realitat, perquè sí que conté aquest esquema molt americà, molt de manera de fer dels americans, però, primer, hi ha una mirada, quan sempre destaquem, hi ha una mirada d'autor, perquè, en el fons, Gus Bansant és un home que és un autor, un autor, evidentment, molt mediatitzat per una indústria i que vol que el seu cinema, a vegades més i a vegades menys, sigui vist, evidentment, per al màxim de gent. Hi ha pel·lícules de Gus Bansant que difícilment traspassarien aquell llindar de la visibilitat de molta gent veient-la, com, per exemple, el cas de Jerry. Jerry és una pel·lícula de Gus Bansant que va fer 3 anys més tard que aquesta i que, en realitat, era una pel·lícula de difícil digestió per a un públic majoritari. Una idea del Matt Damon, em sembla, del propi Matt Damon. I en el que va col·laborant el muntatge, més a més, de la pel·lícula de Matt Damon. És a dir, que, realment, aquesta sí, és una pel·lícula, diguem, d'entrada, diria, és més fàcil. Té una actriu important, que ven, diguem, ja bastant de la pel·lícula d'entrada, que és la Nicole Kidman. Bé, i a partir d'aquí, la pel·lícula estem parlant de tot per un somni. Tot per un somni, el títol català, que últimament m'agrada molt d'entrada dir-lo en català, i després dic en anglès, to die for, i després la tradueixo en anglès, que el com pel que valgui la pena morir. És a dir, bàsicament seria la frase més llarga en anglès, o que el com per morir, si vulguem, no? Bé, és potser més explícit el títol en anglès, com sempre. Els títols en anglès... Va més lluny. Va una miqueta més lluny i tracta més del que va a la pel·lícula. Però, des del meu punt de vista, tampoc queda malament el de tot per un somni. Sí, no, no, és el que és. Perquè abarca una mica, no solament ja el plantejament de la protagonista, sinó també el dels actors secundaris. Sí, sí, de tot el... Que es van involucrant en la temàtica. Clar, jo tinc per més endavant una mica parlar del tema d'això, de la terra promesa, en el cas dels Estats Units, que aquesta mentalitat que es munta ja des dels orígens del país, que és un país de conquesta, és un país en què qualsevol pot arribar on vulgui, si ho vol, aquesta gran mentida que ens han explicat a vegades i que realment té molt poc, de veritat, però... És l'espectre. És el motor. És l'espectre social, vull dir, és un fantasma. Sí, sí, sí. Absolutament. I si la gent el compra... Clar, tots tenim necessitat de creure. Perquè connecta amb una necessitat humana, que és la realització personal. Ah, exacte. Però la realització personal, amb aquest espectre de la fama, per la via ràpida. Sí. Per la via del no esforç. No del profund estudi, els anys de... ara vaig, vaig a un... Sí, no, no, no. A euforia i, ala, vinga, a triomfar. I seré famosa amb un parell de dies, però és no. Bé, la pel·lícula, que no és llar, és una pel·lícula que està molt bé, perquè té una durada... Explica molta cosa en una hora i 42 minuts. Jo penso que la pel·lícula és molt, en aquest sentit, molt densa, molt intensa, molt ràpida explicant coses. És a dir, és una pel·lícula que va a tota velocitat. És una pel·lícula que, sense tenir sensació de vertigen, sí que adquireix una velocitat, un règim, diguem-ne, de voltes important durant el dia, perquè la narració flueix d'una manera molt ràpida... No dona respira. No hi ha massa respira. I explica la història, bàsicament, de Susanne. Susanne és aquesta dona americana interpretada per Nicole Kidman, que està propera ja a la trentena, de fet ella tenia això, tenia 29 o 30 anys, que comparteix, el que dèiem ara, amb tots els seus, amb aquests compatriotes nord-americans que l'envolten, aquest somni que és el desdevenir algun dia algú important a la vida. Fins i tot a alguns nens ja se'ls hi ficava al cap des de partits que ell, si volia, o la nena ara també, si vol, poder ser president dels Estats Units, que és el combl del despropòsit, perquè, evidentment, molt pocs arribaran precisament a poder ser presidents dels Estats Units. Bueno, quan veus el Bailen, dius que tot és possible. Sí, això també és cert. Bueno, amb el Reagan també ho era, eh? També, també. És un precedent, ja. I amb el Trump, i amb el Trump, Déu-n'hi-do. Vull dir, que amb el Trump ja és... Totatis eviti que sigui president, perquè, si no, l'avallarem. Que Déu-n'hi-potent eviti el... Bé, el somni de Susanne no és tan gran, ella no vol ser president dels Estats Units, ella vol ser una figura de la televisió, que és un esquema molt habitual, a més a més, i que en els nostres dies seria una figura de la cançó, en aquest cas, perquè si tothom vol ser cantant... Ella vol ser una figura de la televisió. La televisió, en aquell moment, Estats Units... Abans de res, dir que el poble on passa el fet i el comptat on passen els fets es diu hope. Hope, que en anglès vol dir esperança. És a dir que, entre esperança i somni, va per aquí la cosa. Però està agafat de l'autèntic lloc on es va rodar. Sí, sí, sí. Vol fer veure que és Estats Units, però està rodat al Canadà. Al Canadà, al Canadà. Top hope, en segon lloc, una cosa així. Sí, sí, sí, és cert, és real, però la casualitat, a vegades, fa també... La causalitat o la casualitat, en aquest cas. No, no, està, està. Que sigui hope el nombre. Si no era bé, no hem trobat-ho. Si no era bé, no hem trobat-ho. I llavors, ella té molt clar això, el que vol. Primer, es munta un matrimoni curiós, per altra banda, perquè, d'alguna manera, és un matrimoni que ella té molt clar que s'ha de casar amb aquell home, però tampoc sabem ben bé per què té molt clar que s'ha de casar amb aquell home. No és l'home ideal, perquè ella és blanca, és el típic que s'ha de casar amb femení, el wasp, és a dir, és la blanca, perfecte, tal, mentre que aquell és allò que els americans consideren un italià, de família italiana, diguem, d'antecedents italians, i, per tant, és això que jo en Moreno, que t'has de posar quan entres als Estats Units, has de posar que ets d'ètnia, no sé exactament la paraula que utilitzen, com si realment ser italià o ser espanyol fos una ètnia, però en realitat són tan blancs com ells. Saps què ells defineixen? Bueno, ja diem latín, no ho sé. No, no latín, no, hi ha una paraula molt concreta. A mi m'han dit, era una paraula molt despectiva, en castellà, aceitonador. Aceitonador, sí, aceitonador. Quan tens el de lloc de traducció en castellà, és aceitonador. Aceitonador. Dius, francament, crear això que unes ènies quan hi ha... Això em recorda quan jo feia el servei militar que hi havia un paper, que parlava oficials, havíem de posar els oficials, els suboficials, i a la tropa, literalment, els papers impressos, estic parlant dels anys 80, posava ganador. Ganado. Ganado. Ganado era el nombre de soldats de la companyia. El Ganado, igual que els cavalls, hi havia el Ganado. Ganado, el bestiar. El bestiar. Bé, doncs és on té molt clar que ella... No ho dic amb broma, eh? No, no, que et crec, jo no he fet l'Emili, però et crec que... Jo tampoc, però també crec. Doncs bé, ella té molt clar que per arribar al cim li cal començar a fer les primeres passes. Les primeres passes vol dir que un segueix, en aquest cas, aconsegueix una entrevista amb un canal local, amb un parell de propietats del canal, un participa més clar, els dos estan allà a l'entrevista, que estan perplexes davant de l'empenta i la força, diguem, que aquesta noia té, però davant de la seva absoluta, més a més, pessotisme, del que ella els està explicant. L'Emissora, en si és una emissora local de cable, que és una cosa que en l'any 95 encara tenia certa força el tema del cable local, sobretot. i és la W-W-I-N, es diu la emissora, C-W-W-E-N. Ella, en allí, els hi ven una fantasia, que té una quantitat de formats pensats diferents i que ella vol en equip... I, per altra banda, s'hi ven també una idea, que després acaba prosperant, que és la de fer documentals, és a dir, documentals per la televisió, que ella creu que es pot parlar de moltes coses i que els documentals és un mitjà molt interessant i tal, però sobretot, formats documentals hi ven la gran cosa. Surt d'allà ella convençuda que ha fet el gran speech i ells es queden a dintre perplexos davant del que acaben de veure d'aquesta dona amb aquesta empenta, tan guapa, per altra banda, que això sí que els deixa impactats, però que, bueno, d'alguna manera dubta que arribi massa lluny. Bé, li donen el lloc de dona del temps. El temps. La dona del temps, cosa que ella s'hi agafa com un clau ruent, però en realitat ja sap que allò no és més que un pas necessari i prescindible, per altra banda. El tema d'aquest indesig que va té ella de fer el documental provoca que vagi a un institut local també a explicar el seu projecte i recapti, i vulgui recollir dintre l'institut a una gent que estiguin disposats a entrar en aquest documental que tractaran temes, doncs, de la vida. El tema de la política, creuen de la política, creuen del sexe, sobretot aquest és un tema important. i llavors en aquest moment ella recluta a tres persones, dos nois i una noia. D'alguna manera no serien els més llestos de la classe, cap dels tres, diguem-ne, en principi. És a dir, que ha de fer tres nois que són tres figures. Bueno, ella agafa gent que veu que seran fàcilment manipulables. Fàcilment manipulables. Gerts. Per qui comença? Gerts. Gerts és la paraula anglana. Gerts, diguem-ne, margot americà. Americà, Gerts. És a dir, idiotes. Idiotes de naixement. Bé, dir que aquests tres idiotes són bàsicament, un d'ells és en Joan Quim Fènix, fent un personatge que es diu Jim Emmett, d'uns 21 anys. Mira que és jovenet, eh? Tenia 19 anys en el moment de la pel·lícula i està genial. Està molt bé, molt bé. No, no, no, està, després dic alguna cosa. Bueno, jo soc un dels meus actors preferits i en aquests, dic aquesta pel·lícula, quan la vaig veure ja n'havia vist algunes, diguem, d'anteriors d'ells, però bàsicament va ser quasi la primera que em va tocar. Sí, es menja el mat de l'on. I es menja tothom. Es menja tothom en patates. Ara, val a dir que la interpretació de Nicole Kidman va ser reconeguda l'any següent. Ah, no, no. Globus d'or, millor interpretació, i BAFTA, millor interpretació, 1996. Bueno, nominació. El BAFTA només nominació. El Globus d'or sí que el va guanyar. Aquí m'anticiparé abans de seguir parlant dels tres responsables aquests, o irresponsables, que ella aconsegueix agafar. Realment, dir que tant la Nicole Kidman com la germana d'ell, la germana del Fènix, com que ho tinc més avall, ara no ho recordaré, perquè la meva memòria és la que és, que és el personatge de, bé, la germana, després ja direm qui és, la seva germana, tant la Nicole com la germana, la Janine, la Janine, la Janine, tenen unes presències a la pel·lícula mediatitzades per un plipo de plano determinat que sembla que algú, des del cas de la Kidman, algú els està fent com una entrevista i estan responent a unes preguntes. Llavors, la mirada a càmera d'aquests dos personatges, la Kidman al seu estil i a la seva manera, o la Janine a la seva altra, tenen una proximitat amb la càmera i una proximitat verbal, inclús de so. La Elina Douglas, que és l'actriu, aquella dona és superrelativa, també, xucla la càmera. Xucla la càmera amb una força. No és una noia, no era una actriu, quan era jove, diguem-ne particularment maca, però té, però és fotogènica. Molt fotogènica. Té una potència... Clar, ja no diguem, i la Nicole Kidman a la seva manera, absolutament també. Per tant, realment aquests planos són tan seductors i més a més són els que condueixen part de la pel·lícula, s'apoyen a aquests planos, perquè aquests planos són els que et van portant a una narració en paral·lel de passat en la que et van explicant què va passar. És a dir, elles introdueixen el tema i d'alguna manera el tema apareix des del passat, s'autoexplica d'alguna manera. A mi això em va agradar molt. Realment, la Kidman està impecable. El Cassie Affleck, bueno, està més, també, el poc que surt realment, està molt convincent, com el paper també del segon jove així no massa brillant, i la noia que és l'Ellison Fallon, que va ser la primera pel·lícula que va fer, aquesta, després té una carrera que la porta fins als nostres dies amb sèries i tal, però no és una actriu que jo hagi dit que l'he vist altres vegades enlloc, perquè és un cinema però és collonada. El paper com a white trash, perquè són white trash aquesta gent, el paper allò de, totes tenen famílies, tots tres, els jerks, tenen famílies disfuncionals, completament disfuncionals, però ella, la Fallon, transmet realment el perdanya a una baixa classe social. La que més, de tots ells pot ser. Bueno, també el Fènix. Ho fa molt bé. Molt, molt, molt. El fet, té un padren més desagraït però ho fa molt bé i té una de les frases interessants finals de la pel·lícula que ella en realitat el que fa és reproduir una frase que diu que l'ha dit la Susanne però que té un contingut que després ja, perquè els veus imaginar quina frase és, que quasi tanca la pel·lícula, no la tanca però que quasi bé la tanca. Aquesta pel·lícula tan d'absolutament americana de contingut, de concepte, de filosofia, de tot, d'alguna manera gairebé li va costar, si exigirem una mica, la carrera, que ja ha portat uns quants anys d'alguns avançant, perquè va ser una pel·lícula que la crítica no va agradar gens, aquesta crítica a la televisió. Però és que a més venia d'un fracàs comercial, ell està enviant ser depriment, no? La pel·lícula del 93 que va ser un fracàs total. Cert, cert, cert, cert, cert. No, és un pel·lícula és que a mi no... Jo crec que algú... I això que la feia la Uma Thurman i el que ja no riu. Sí, però va ser un fracàs i no va agradar ni a públic ni a crítica ni a ningú. És veritat. Però jo crec que algú es basant va continuar fent cinema perquè justament aquesta va ser un èxit atronador. La crítica potser no ho va rebre amb entusiasme però en canvi sí com a pel·lícula. Però la pel·lícula va fer... Va tirar, va tirar molt bé. Va costar uns 15 milions. en mercat nacional va aconseguir 20. És a dir, ja són 5. Però resulta que en mercat internacional va aconseguir 40. Sí, sí, sí. No, no, per ibo rendible i a sobre amb taquilla. Bé, l'habilitat de la pel·lícula són moltes. Una d'elles és manegar aquests personatges amb aquesta personalitat tan potent per aquests actors és important. És a dir, tenir aquests actors que et donin tanta solvència diguem-ne i tanta credibilitat. Això és molt important. I a més a més, penso que aquí també el guió ha ajudat a construir una història d'una manera molt coherent. És a dir, aquest guió que s'està apujant constantment en aquestes declaracions diguem-ne aparents tant d'un personatge com de l'altre que tant de la germana i dels pares que també fan les seves. Perquè tots estan una mica luctuosos en el sentit que acaben de perdre el marit de l'equipment. Efectivament, sí, sí. Això ja hi és a la novel·la. No és tan... El mantenir l'estructura aquesta d'entrevistes... Sí, també imagino que hi havia alguna d'això. Anem veient acció i entrevistes que van complementant informació. Això és de la Joyce Minen que és la novel·lista. Perquè es basa en un cas real d'una tal Pamela Ann Smart que efectivament va utilitzar un adolescent de 16 anys. Ella era professora. Es va... Va enamorar un adolescent, no? I el que buscava era que matés el seu marit. una mica com l'equipment. Sí, sí, sí. És el tema. Aquí hi ha molta habilitat però evidentment per part del guió d'anar subministrant a petites dosis com ella va ficant en l'element d'aquests personatges sense masses llums els va ficar en l'element a aquest tema. Hi ha una dosificació d'informació evidentment per la via sexual amb alguns d'ells o per la via de l'aparent amistat que vol fer veure que té amb aquesta pobra noia que parlàvem fa un moment que és l'altra víctima diguem, no? S'ha de tenir els tres convençuts. La Susanne és que es pot dir que es prem en el sentit literal el fènic per tal que li faci la feina. Exactament. No, i més, més, és que veiem té una certa potència sexual és a dir, té certa gràcia també aquesta història. Bé, l'aspecte sexual s'ha de tindre en compte aquí que no ho hem dit però és jo considero que és molt important amb Gus Manzant que ell és gai. Sí. Llavors, diversos films d'ell toquen la temàtica homosexual d'altres grups marginats, etc. I llavors això el fa ja junt amb què llevat de en Psycho sempre ha estat escrit al cinema independent una bona part de la crítica americana la tingui d'esquena. Sí. I clar, això l'ha marcat també, no? Segurament. De fet, aquí estem parlant pràcticament de gènere heterosexual però sí que és veritat que Alison Fallen la noia Trash mostra clarament té una inclinació lèsbica lèsbica bastant perquè hi ha vegades que se sent quan la rebutja una mica l'altra se sent profundament afectada com si fos la nòvia que t'ha enviat a passeig, no? Què us sembla? Si jo tinc ara una llista després tinc alguna reflexió més sobre la pel·lícula però tinc una llista una mica de pel·lícules que tenen a veure també amb aquest món de la televisió i em va fer gràcia fer-la i al fer-la sense quasi sense volguer em va aparèixer una pel·lícula amb la que he tingut una relació. La primera que a mi el seu dia em va impactar molt que va ser Un rostre en la butxedumbre A face in the crowd de l'Elia Cazan que a mi i sobretot de viva Zapata quan vaig veure un rostre en la butxedumbre jo pensava que Zapata era una pel·lícula molt única en el sentit que els mecanismes amb els que funcionava eren uns mecanismes molt enfocats per al tema polític per la càrrega que tenia de reivindicació de revolució però en canvi L'hem tingut aquí com a clàssic Sí, que l'hem tingut com a clàssic que la vaig defensar jo també I a face in the crowd curiosament passava una mica el mateix però en canvi en el món de la televisió i d'un rostre que era anònim i que de cop esdevé famós gràcies a la televisió i els mecanismes de construcció del personatge eren molt semblants que en el cas de Brando amb el Zapata després hi ha Network del Lumet en el 76 o Ronk is the Right del Richards Brooks del 82 i aquí ven una sèrie de pel·lícules que en dos anys pràcticament hi ha dos pel·lícules que es diuen igual Prey TV Prey TV res a televisió res a televisió de Rick Friedberg el 80 Prey TV de Robert Marko veig el 82 i al mig el 81 el Big Gasolones va a televisió una pel·lícula als Estats Units que es diu Reborn Renacer que les tres tracten del mateix tema que és aquest tema hi ha la televisió quin país hauria de fer una televisió en què els predicadors fossin no solament els protagonistes sinó a més a més els amos de la televisió en la que estan emetent perquè ells mateixos són amos de la proper televisió la majoria d'ells doncs Estats Units és clar un país en què la religió encara té aquest pes a nivell de Constitució és clar és un país absolutament creient jo afegiria hi ha més com a influències en l'argument un de literari i de ben clàssic del Flaubert hi ha alguna cosa de Madame Bovary jo diré en el sentit que l'equipment malgrat que la seva família van de superiors es miren els aceitonados per dir-ho la família del Matt Dillon se la mira així una mica per sobre evidentment no deixen de ser treballadors per dir-ho d'alguna manera han de pencar aleshores la madame té aquest síndrome de Madame Bovary en tant que és és una el cap de l'equipment és un cap de grimpar és a dir de pujar a tota costa i la Madame Bovary precisament ve d'un estrat baix i casant-se doncs amb el noi que és metge doncs el que aspira és a una posició social el millor jo veig una mica síndrome de Madame Bovary i després evidentment l'aplico el Billy Wilder de Perdicción o sigui el double identity indemnity double indemnity en el sentit que la Barbara Stangwich utilitza el Fragment Bovary en la pel·lícula del Billy Wilder que mati el marit no? pel·lícula que recordo molt bé hi ha una diferència l'equipment vol matar el marit no tant per calés perquè evidentment no deixa de ser un restaurant el que ell manega com el fet que li fa no s'ha arriba un moment en què ell el que vol és tenir el camí lliure i aquest noi té aspiracions baixes per dir-ho així sí sí efectivament jo diria que el personatge fins i tot tenir fills i fins i tot no no esclar ja va per un altre camí a la vida el personatge el Gus Van Sant el construeix entre la trepa sí i la dona fatal sí juga els dos tot i no jugar molt sí cinematogràficament es belluga es belluga amb aquests dos sí sí és cert hi ha un factor que l'escriptora que li va encantar la pel·lícula li va encantar mira un cas estrany sí un cas saps que en general sí però no però evidentment també té alguna cosa a dir i és que ell diu va col·laborar amb el guió sí bueno no exactament és a dir se li va donar revisió el guionista que és Buck Henry no és qualsevol perquè ell va fer l'adaptació és el guionista de Cach 22 la van tindre amb compte li enviava li enviava els textos i ell comentava però el que no li agradava a la guionista és el fet que la Kidman és massa guapa i ella imaginava una Susanne una Susanne Stone que és el paper de l'amor del guionista que per cert quan va demanar feina mai diu el nom del marit que és Maretto utilitza Stone perquè Maretto és italià té massa ascendència però és a dir ella imagina una noia no tan no tan maca i més aviat una mica amb pinta de de comú noia next girl dur a mi em sembla pot ser ella és l'autora i pot sentir perfectament estrany o sentir-la d'estrany perquè ella no la va visualitzar així i jo crec que la pel·lícula també la beneficia aquesta puresa perversa diguem de la imatge que dona aquesta dona en pantalla és que és pura el personatge d'ella suposo que la Maynard també en la seva novel·la ho deuria treballar igual però és pura depredació o sigui és una pura màquina d'aprofitar absolutament tot pel seu guany no és que ni sexe ni amor ni res és 24 hores al dia pensar amb l'èxit personal i punt perquè jo ja he notat unes quantes per exemple aprofita el documental primer per promocionar-se a la televisió busca uns idiotes perquè d'alguna manera alhora va treballant el tema amb els idiotes o sigui mentre s'està fent el documental ja els està treballant perquè li matin el marit excepte anar de viatge amb ella diu és estrany que hagi volgut anar a Florida si a ella no li agrada la platja no no el que va a Florida està d'acord amb el marit que és el que ho proposen d'anar a Florida perquè s'entena que ja en un hotel hi ha una convenció de caps de televisions al nivell i el que vol és anar allà a veure que un dels cameos és el George Segal que intenta anar-se bueno intenta no aconsegueix perfectament anar-se'n al llit exacte anar-se'n i quan ja es destapa el pastís i li estan fent el judici aprofita la fama mentre li estan fent el judici aprofita la fama per promocionar el documental per veure si d'aquesta manera alguna cadena es fixa en ella és que és la quintessència del cinisme no perd mai de vista el motiu principal que l'ha portat aquí són factors tremendos que enriqueixen el guió i la història la pel·lícula d'una manera amassagadora perquè és que dius però això no és un ser humà és una màquina d'emprenedora això m'acabar bàsicament perquè hem ocupat molt temps però deixem acabar destacant els últims 30 minuts de pel·lícula molt de pressa perquè jo penso que en els últims 30 minuts de pel·lícula vaig contar exactament on començava en aquests 30 minuts els últims 30 jo crec que ens donen de manera encara més explícita si durant la pel·lícula no ho hem vist prou clar totes les claus d'aquesta història les claus més personals d'ella evidentment són clares però d'alguna manera una escena que conté especialment aquesta anàlisi que s'està fent del món de la televisió d'on està realment la perversió és la d'ella però és que el món televisiu també és pervers és en aquesta escena meravellosa per a mi que em posa la pell de gallina que és l'escena en què quan ja s'ha descobert tot el pastís la policia ja està a la casa d'ella i van i estan mirant tot per tot arreu la família tota reunida plorosa al voltant i ells hi ha l'imatge que jo li posant aquí me la vaig agafar que és la d'un policia amb un pinzellet en la pantalla de televisió mentre és el tancament del canal W-W-E-N de la nit o d'alguna hora del dia que desconnecten posen la bandera americana i se sent l'himne americà de fons i amb aquesta bandera americana hi ha el policia que està passant-hi el raspallet per buscar empremtes d'egit de pilar aquesta anàlisi jo crec que és quasi un símbol del que la pel·lícula intenta i a través d'analitzar la televisió estem analitzant el poble americà doncs en aquest moment pensem que ella el que fa és empoderar-se al màxim perquè està sentint que tot allò li va a favor perquè en aquest moment l'himne està sonant a tope la tele la bandera llogant-se amunt i avall i ella s'empodera i amb una tranquil·litat i amb una força va avançant cap a aquests flaixos aquesta llum que ve de fora no sap si és la llum de Déu o què és que finalment li estan fent cas és a dir hi ha un món que l'espera fora i lluminós i tal i ell avança fins amb el seu gosset cap a la porta s'obre i se sent que finalment ha obtingut aquest minut de glòria i tot això amb una escena que reventa la música de l'himne americà i tot això jo penso que a mi és de les escenes que m'ha posat francament la pell de gallina però el substrat la part dura la part dura la part dura de la història és que fixem-nos que l'equipment no aconsegueix res res res de res o sigui es mou en l'àmbit doncs d'una emissora local totalment i res i malgrat que sigui tan espavilada i que vagi fent alguns favors tot a punta com de fet al final bueno al final és víctima del seu propi espectre de la seva pròpia però viu una il·lusió una il·lusió que res vol dir que l'actapultarà cap a res és d'un grau de sortidesa és una manipulació el que fa ella de poca volada és ella que s'ho creu no és que sigui cert ella s'ho creu és ella ella es creu que és genial aquesta és la part dura bèstia de la denúncia de la pel·lícula i l'altra evidentment l'anàlisi dels tres nois perquè el Gus Bansant sempre ha tingut sensibilitat per als més desvalguts i presta molta atenció a com de víctima són aquests nois i sobretot la figura de la noia és la que tanca la figura de la noia és molt important és duríssim perquè el grau de decepció que s'endú és salvatge creia que era amiga meva i aquí és on diu aquesta frase que us deia abans la col·la un aquí diu el 96 de la pel·lícula la Lídia et diu que la Susanne solia dir i llavors diu la frase que no eres ningú als Estats Units té que sortissis a la televisió perquè de què serveix fer alguna cosa que valgui la pena si no hi ha ningú mirant llavors així el fet que la gent et miri et fa una millor persona si tothom estigués a la televisió contínuament tots serien millors persones però en canvi la nena reflexiona i diu però si tothom estigués a la televisió sempre no hi hauria ningú per mirar i això em fa sentir molt confús és que és bonic són les contradiccions que arrastra la pel·lícula és demolidora és demolidora si ho analitzem molt jo m'atreveia a dir tornar-la a veure m'ha semblat fantàstic perquè ho dèiem amb l'Anastàcia venint cap aquí aquesta pel·lícula podria estar feta ahir ahir mateix estic completament d'acord no hem vellit no no hem vellit gens ni mica perquè què són la gent a internet buscant els likes necessito likes per existir sí però quina buidor és a dir està parlant d'una nació que està buida per dins sí buida perquè si tu el que necessites és la televisió ser famós i tot plegat és perquè alguna cosa de tu del teu interior no rutlla vull dir likes necessito likes és altre assumpte tothom vol ser tothom vol ser famós i ràpid per mèrits que deies tu també dels formats d'aquests televisius d'ara de cantants de gent que bueno tenen el fòries doncs el fòries d'avui en dia sí sí aquest és el fòries a mi m'agrada molt el final de la pel·lícula a mi m'agrada aquests crèdits que ell ho fa d'entenant de posar crèdits sobre imatge aquesta ball diguem holiday on ice que es munta la genin a mi em sembla meravellosa al final amb una poesis important sí perquè però té thrill eh perquè tu t'estàs mirant els crèdits perquè estàs pensant ara trobarà el cadàver de la de la de la de la o que ha quedat en el ella està en el llac gelat qui la porta David Cronenberg ah molt bé sí senyor els dos cameos jo sigo els dos cameos sí sí i el David Cronenberg en terra en el gel i efectivament hi ha un punt de thrill com dius tu perquè malgrat la bellesa aparent de l'escena que és maca realment és interessant també juga amb altres pel·lícules això de jugar crèdits sobre imatge però estàs esperant una cosa que al final no es produeix però nassos et té viu i el Cronenberg hem de pensar que Cronenberg té dues pel·lícules que a mi m'encanten d'ell no és un director que em fascini però hi ha dues pel·lícules d'ell que m'agraden molt que és Promesses de l'Este Crash Crash és una pel·lícula potenta però diguem-ne pel gènere així negre i morbós Promesses de l'Este i una història de violència amb el Vigo Mortensen totes dues ah sí perdona a mi em semblen dues pel·lícules de gènere el pintor és el tema del pintor el Mortensen no no no l'he vista una història de violència ell és un assassí precisament que vol deixar de ser-ho i es fabrica una vida nova però l'Ed Harris li busca les pessigolles l'Ed Harris no el deixa forma part del seu passat com a assassí no el deixa ara que dius Ed Harris i tanco aquí i he acabat de fer fer rato però no sé per què aquesta pel·lícula m'ha ressonat permanentment Truman no sé per què el show de Truman sí sé per què perquè també és un gran un gran programa de televisió és un gran hermano però és una mica al revés perquè aquí aquesta protagonista ella vol ser protagonista i finalment no ho és gaire i en canvi l'altra no sap que és el protagonista per mi aquesta per mi aquesta ara que has dit va molt més lluny per mi aquesta va molt més lluny és molt més profunda sí que el show de Truman sí aquesta sí todo por un sueño és una película que vas tirant vas tirant i realment és que et fa et fa un retrat d'una Amèrica tan buida en el fons desperit tan necessària de coses exteriors per omplir-te com a persona que és un retrat jo diria que és garrifós si ho mirem amb una certa fredor i el terrible és que és perfectament extrapolable la societat absolutament cada vegada tots som més Amèrica fins i tot els xinesos fins i tot els societats que mai havien pensat que serien contaminades diguem per aquest aquest viatge estan sent contaminades per aquest viatge cadascú amb el seu estil evidentment però sí és així molt bé bueno canviem de tèrcia canviau i tant la setmana passada us vam parlar del lliurament dels premis Gaudí i aquesta setmana toca per dir alguna cosa de la gala de la 38ena edició dels premis Goya que aquest any la van fer a Valladolid i el proper van anunciar que serà a Granada o sigui que això va sent itinerant però també us diré una cosa igual que us ho vaig dir el Gaudí el criteri meu ja pot anar sent itinerant que la caspositat per es manté és permanent és el mateix nivell en aquest cas si anem cap als palmarès direm que la societat de la nieve de Bayona té es van dur 12 cabezones que li diuen allà 12 de 13 molt bé 20.000 espècies d'abeixes se'n van portar 4 o 5 4 o 5 les síntomas Robert Dream se'n van portar 2 que per mi Robert Dream estan ben adjudicats perquè és millor pel·lícula d'animació que em sembla que és molt bona jo tinc problemes la història pot ser i millor guió adaptat també em sembla bé sí sí però la història pot ser més o menys suggerent però l'estil de dibuix no m'agrada gens no el tipus d'estil el dibuix que té l'estil i tampoc jo no l'he vist a la pel·lícula però ja ho sé abans de veure-la perquè és molt fàcil no pots dir-ho amb una pel·lícula real però amb una pel·lícula de dibuixos és l'estil que m'interessa o no és l'estil que m'interessa i aquest no és l'estil que m'interessa veus coincidim cert cert cert totalment bé llavors tot l'altre ja van ser premis d'aquells per anar-li donant una mica perquè clar diguem que dels 12 premis que es van portar a la Societat de la Nieve entre ells hi ha millor pel·lícula revelació Matías Recal i després fotografia o el que es considera fotografia naturalment entre una pel·lícula que té un pressupost de un milió d'euros i una que el té de 60 doncs la fotografia el so o la direcció d'art no me saltaria que no ho he no són gent tots ells són companys a més a més d'aquí són catalans no sé si vosaltres l'heu vist jo no jo sí jo he vist la Societat de la Nieve jo he vist la pel·lícula i el que no puc dir és que sigui una pel·lícula excepcional mal feta ni dolenta ni res d'això ara en cap moment en cap moment és una pel·lícula excepcional o sigui a mi si se'm va als Òscars si li donguessin bueno aquí el que passa és que deuen anar com a Òscars de pel·lícula de parla no anglesa de parla no anglesa correcte però en el cas que anés amb els Òscars com a millor pel·lícula a mi em sembla que davant de la pel·lícula de l'escorsese o davant d'altres pel·lícules o del camp d'extermini que en vam parlar l'altre dia la pel·lícula de l'oficial alemany que viu fora de ah la zona la zona d'interès la zona d'interès bueno que és la que segurament s'emportarà és que per mi la zona d'interès és una pel·lícula extraordinària és optar les dues categories la millor pel·lícula la millor pel·lícula extraordinària sense dubte però és que bueno em sembla que el programa passat ja parlàvem del tema ballona ballona és un professional com la copa d'un fi jo no l'havia vist llavors jo no penso discutir la capacitat que té perquè realment el problema que tinc amb ell és que el seu cine a mi no m'interessa exacte aquest és el tema que no m'arriba és a dir però si ja vam fer Viven val molt bé clar amb efectes especials més aconseguits amb una fotografia més despamparant però no és això però el tractament del drama és el mateix tu creus jo crec que si la veiéssim ara jo vull fer l'exercici de veure-la perquè molta gent em diu això jo no hi estic massa d'acord però si la veig de nou el Viven és possible que tingueu raó jo vaig tenir la sensació que anava una miqueta més enllà en quant a una proximitat amb els personatges a la intimitat aquesta que es creen les converses a dos perquè la pel·lícula és molt coral però d'entant en tant s'atura amb converses a dos sí però això justifica un remake d'un tema de dos hores i 21 minuts d'un tema que està subadet en el sentit que ja va ser en el seu moment ja ha transcendit fa dos o tres anys es va fer un documental que a mi em sembla que és bestial jo el vaig veure em va agradar moltíssim reconec que és veritat perquè hi ha una quantitat d'informació veraç i en canvi aquí hi ha coses que estan passades a més a més ho trobo lògic perquè clar jo feia una adaptació i llavors l'ajusto els 18 o 20 personatges que tinc que s'han d'anar llogant i tal i llavors el que dius tu hi ha moments d'aquells perquè dos personatges vagin parlant una cosa s'hi té molt en compte el punyetero del Bayona i és que jo estava veient la pel·lícula i pensava sí amb la gana que passin i això el tabaco anirà durant no o sigui se'n van i troben una ala i obren una maleta i surten 34 caixes de tabaco clar ja tenim una resposta per tapar boques no? igual que amb això o sigui per exemple el moment en què hi ha un tio que representa que orina i orina negre primer abans ja s'avisa que diu últimament com que ja fa 10 dies que no menjo ja orino negre ho fa clar això és un assessorament del prostàtic de túnel que li diu nano quan hi ha poca aigua i a sobre no es menja pam totes aquestes coses el deteriorament de la cara perquè aquí també ve el maquillatge i això no penso discutir tots aquests aspectes que estan molt bé però quan discuteixen dos personatges per exemple que un parla davant del fet de tindre que menjar la carn dels morts un té la reserva religiosa i l'altre és agnòstic i diu jo no tinc aquesta reserva jo penso que el que ens interessa és si ens podem salvar hem d'intentar-ho fins al final està bé com a reflexió però jo no sé si quan estàs en una situació així no ara hauríem de parlar amb un que hagués estat allà si estàs per aquestes collonades si ets argentí o uruguai sí aquest diàleg és possible aquesta és una part que la gent no entén de la pel·lícula que creuen que és una exageració el molt que verbalitzen els sentiments l'aspecte ètic i els sentiments i com verbalitzen els sentiments és un poble tant l'uruguai com l'argentí l'argentí potser més que l'uruguai però els uruguai són cosins germans que fan aquest tipus per tant jo l'estava molt barçant tinguem en compte una cosa no eren uruguaios o argentins normals eren pijolàndia pijolàndia sí sí raó de més bona educació bona formació lectures interessants saben parlar saben parlar i els agrada parlar exerciten l'art de parlar són excessivament eloquents excessivament eloquents és que jo que sóc molt pro jo sóc molt pro uruguai no pels jugadors del Barça que d'aquests moments ja no en té cap però sí que sóc molt pro uruguai perquè he estat molt uruguai argentí m'interessa Argentina però uruguai m'interessa molt més i realment sí que és cert és un poble molt semblant a l'Argentina en aquest sentit però que té una part de profunditat i de dolor fins i tot que els argentins no tenen i ells sí no a més a més el Bayona el que sé que estic convençut és que es va assessorar per totes bandes i això es veu amb la pel·lícula i clar i després hi ha una cosa si la veieu si us interessa el tema és recomanable si a algú li interessa el tema clar llavors hi ha els 20 minuts o la mitja hora final que clar aquí entrem amb el punt aquell en què t'agafa el director i diu ara nano sensibilitat i ha plogat amb interessaments de la pel·lícula clar però el gran públic sí potser sí mira com va sortir ell i va dir a tot el món 150 milions han vist la pel·lícula que això també és una cosa que si li fot 90 també en semblaria molt però aquest recurs de la llagrimeta també està amb la del tsunami sí sí sí l'impossible l'impossible sí aquest aspecte bueno són recursos per allò pel gran públic és que per mi ell té molt en compte la factura ah no això està claríssim i llavors aquí això que t'ha d'arribar el cinema té d'arribar a donar calés això això és una lliçó i aquí 12 goies sí senyor treure pit allà en els anys inicials de l'SCAC en aquest país que jo els vaig viure a més a més quan encara el Bayona era un nen i pràcticament jo vaig anar a donar unes classes diguem d'uns seminaris encara quan l'SCAC no estava a Terrassa sinó que estava a la Verona Nova el vas tenir d'alumne el vaig tenir d'alumne el Bayona jo no ho sabia sí però el vaig tenir d'alumne perquè un dia parlant amb el Maixens el director ja el d'allò que havia començat el Bayona a fer una mica despuntar i aquest nano ja veuràs que em deia el Maixens ja veuràs que el nano farà coses interessants en tinc molt potent i tal dic sí jo no el conec no sí que el coneixes home si tu vas estar allà dalt a l'època que encara estaven a la Verona Nova com a FP de cinema no tenien ni la qualitat de res universitat ni res i allí vaig anar a donar diverses vegades seminaris i el Bayona sembla ser que ayer jo no el recordo en absolut doncs jo crec que aquesta càrrega els hi dona molt també l'SCAC l'SCAC marca molt un estil de les pel·lícules es fan perquè es vegin és a dir i potser d'aquest discurs qui més l'ha agafat és la part masclista del tema les dones ho han agafat per un altre cantó és a dir el cinema femení fet per dones de l'SCAC difereix pràcticament dels homes en què no segueixen aquesta via però el cinema masculí de la majoria dels directors que han sortit de l'SCAC va molt per aquesta línia d'intentar arribar a l'estàndard americà intentar fer estàndards americà les noies jo diria que van més per l'autobiografia per el que van ara una mica i per la promoció de la dona i les injustícies d'un món que ha estat i és a mi que m'ha passat el meu background ara el trec aquí perquè estan preocupats més que res el cinema també té aquesta funció ho hem de reconèixer ens pot agradar 20.000 espècies d'abeixes va per aquí sí, recordo que ho vas dir que t'havia interessat molt vas dir sí, després tot això jo crec que entre cometes la que ha fet molt mal amb això és la coixet sabia que sortiria la coixet sí bueno a mi una de les coses que em va agradar de la gala dels Goya és que es va quedar ella en blanc es va quedar en blanc bueno en blanc no és que es va quedar sense Goya sí, en el sentit de no tenir res ella no ella no però bueno va estar tota la nit fent carones però mira que no paro de sentir crítiques positives de la pel·lícula jo com que no l'he vista en aquest cas no opinaré quan la vegi puc arribar però ara no puc dir res està en aquesta línia sí, no ho sé ho sé sexe estrany provatura d'aquelles jo vaig més lluny que ningú i a veure qui m'atrapa i ja està bueno és el que es porta ara bueno després el documental era una cosa cantada perquè clar si posem com a millor pel·lícula documental mentre seas tu aquí a hora de Carmelias en què se li ha de donar doncs a Carmelias efectiv i wonder no hi ha aquests premis que són una mica la millor pel·lícula iberoamericana a la memòria infinita de Maite Algardi la millor pel·lícula europea Anatomia d'una caída de Justin Triet la millor cor-revelació sobrevalorada aquesta pel·lícula sí, creus jo l'he de veure encara és possible té punts home hi hagi alguna cosa és una pel·lícula interessant la pel·lícula té interès i sobretot hi ha cap de però a veure si ens posem mira mira que és curiós que ve a compte d'això parlar de de la zona d'interès perquè l'actriu és la mateixa sí, és veritat i en canvi la pel·lícula Alemanya la interpretació és radicalment diferent no, no aquella dona és molt bona és molt bona és molt dúctil i la part important de la pel·lícula clar el quitte és la impossibilitat absoluta de saber la veritat el problema el problema que jo veig és que la pel·lícula això que dius és veritat que és veritat és veritat que és veritat a mi em va agradar molt acabada de veure em vaig pensar hòstia una pel·lícula bona però després la vaig estar pensant i té trampes aquesta pel·lícula i la trampa més important per mi és el fill doncs no expliqueu la pel·lícula ara que la vull veure no, ja està no feu espoyles farem espoyles estem fent espoyles ja està per cert això d'un espoyles d'on deu vindre oh despojo espoyles és culpa meva és un verb ah no ah eh alto estem en una primícia ràdio d'esbre veus que has inventat la paraula espoyles posa música Ariel jo traduïa pressbooks de cinema me'n recordo com comentaves i un bon dia em vaig dir bueno perquè esclar la paraula espoyles en anglès la deien de manera habitual això estic parlant dels anys 90 i vaig dir bueno i per què no en comptes de no sé de buscar una expressió espatllar la pel·lícula per què no deixo la paraula i vaig començar a deixar la paraula espoyles poc després els crítics de cinema de Barcelona la van començar a utilitzar sí això passa que bo en fi potser és una coincidència no però és una anècdota que val la pena donar conèixer quin és el principi dels acudits és aquest és a dir explica un acudit i a partir d'aquí aquest acudit el que de poc temps es va repetir el sap tothom ningú deia el curiós és que ningú utilitzava la paraula espoyles absolutament la començo a utilitzar jo en les meves traduccions i al capdavall de molt poc es converteix en tendència en tendència i comença a sortir a les crítiques de cinema una cosa abans de deixar ja he dit que crec que es posa per no entrar a la cerimònia si podeu us podria parlar de la Maia i el Bisbal de l'Anna Belén dels Estopa de la Sílvia Pérez Cruz en fi deixem-ho estar i anem a les coses positives que a mi me'n sembla i va ser el Parlament de la Sigour Nightweaver perquè quina categoria professional i quina categoria personal ha de tindre una estrella com ella per vindre aquí i dir que més a més els hi va pantinar la cara perquè almenys tenien que haver fet la previsió de tindre quatre paraules d'aquesta dona que ara tots han anat al darrere d'ella perquè tu vas agafant Google i no et pare de sortir la sola sí bueno doncs ella dient-li com m'agradaria que estés aquí per donar-li per voler-li donar una abraçada a la persona que segons el meu amic Bill Murray sí ho va dir textual diu tu amb espanyol gràcies a l'intèrpret que et doble estàs molt millor que amb anglès imagina't tu que volia dir això que a mi em sembla que és una barra que li va dir home però són aquelles coses és bonic però no té no sostén estic d'acord i la Marilisa un excés d'humilitat d'accés no però si ho diu ella com una cosa d'ella és un bombó que no te'l traguis en cap si et diu m'ha dit Bill Murray que som molt amics escolta tu tu a Espanya sones molt millor que aquí sí sí sí en fi a part d'això tot el seu parlament va ser molt condigut tots els enamorats del castellà com a llengua hombre hombre tu diràs no no a mi mira que jo he sigut molt amic molt amic em considero amic de la Marilisa Sola perquè hem fet moltes feines junts ella doblava la majoria de les pel·lícules que l'actriu no es podia dobrar perquè tenia mal accent no perquè no sé què ella feia el paper i amb les angleses amb les americanes jo l'he vista doblar molt i la publicitat n'he feta molta doblada per la Marilisa Sola per tant és una persona molt propera que no en sabia res d'ella des de fa tants anys que quan la vaig veure em va sorprendre en el sentit d'ostres que s'ha fet gran aquesta dona cabell blanc 84 jo també m'han fet i ella suposo que si em veies això ens passa a tots però realment em vaig alegrar per ella però pel meus conviccions cinematogràfiques penso que no hi ha res com uns bons subtítols a la vida per això vam agafar una mica com una cosa carinyosa i després ja per rematar-ho el Goya de Honor es va aconseguir Joan Mariner que no hi va poder anar perquè clar són 103 anys i suposo que no estava per desplaçaments tampoc van tindre el detall de posar quatre cosetes i el va presentar va fer un parlament amb el seu estil que no a mi no m'ha agradat mai però diuen que va estar molt bé el parlament el José el José Sagristán ah el Sagristán sí ja entenc entenc el que vols dir estic d'acord amb el que no has dit i després hi va haver el Pedro Modóvar sí com que tenia sí no tenia que lliurar un premi o no sé què i abans i abans va dir ja que estic aquí a pla prima dona potser ja que estic aquí sí diu aquí hi ha un paio que es diu Juan no no va dir el nom va dir un tampoc va dir que era de Vox no però ja el diem nosaltres Juan García Gallardo mon dieu vicepresident de la comunitat castellano-leonesa que a l'entrada ha dit sí esto de la gala de los señoritos que recogen subvenciones y después hacen unas películas de mierda que no ve nadie que no ve nadie sí correcto i ja està fabulós la va muntar que és el que li agrada amb ell muntar pollos sí sí i això anem per unes estrenes venga diguis el que sobre un estrenes anem a parlar de Ferrari ah mira també l'he vist això és un cotxe no això és una pel·lícula del Michael Mann també per cert que el Michael Mann estava rere de la producció d'una altra pel·lícula amb Ferrari no que era Le Mans 66 amb el Matt Damon i el Christian Bales recordareu del James Mangold el director però el Michael Mann estava rere per tant Michael Mann li deu anar això dels cotxes de carreres però la gran decepció és que la pel·lícula no és tant una pel·lícula de cotxes de carreres com de la vida per altra banda bastant d'un any 1957 força no dir perquè bueno que l'home sigui un donívol que li vagin les dones més que tots cotxes jo diria i que tal doncs val molt bé però la pel·lícula no sé si coincideixes és avorrida avorrida avorrida avorrida i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el i el protagonista Adam Driver el trobo inexpressiu totalment inexpressiu una mica com si ho fes per poder justificar que a final de setmana anava cobrant i prou no ara això sí no sé si estaràs d'acord amb mi els Ferraris estan molt ben filmats les carreteres aquelles amb arbres no sé d'on les entrem perquè jo no recordo aquí a Espanya o a Catalunya carreteres amb arbres algunes a mi m'encanta a mi m'encanta i l'accident i l'accident aquests cotxes em va o sigui l'accident és la cosa més colpidora que hi ha és impressionant perquè és una cosa arrasa gent que està al costat i a més es veu va matar 9 persones 9 persones amb unes imatges però escolta i quan peta amb el pal de l'electricitat aquella sí sí clar que també és per reflexionar sobre la poca cura que hi havia a analitzar el circuit per evitar accidents tan estúpids com aquest però la pel·lícula o sigui tenint en compte que el Michael Mann és qui va fer hit sí una pel·lícula amb un timing jo considero un push important un buen artesano allò que es diu és una pel·lícula amorfa amorfa o sigui i a més té problemes d'equilibri entre parlar de la vida personal i la doble vida està molt mal posada sí però a més la cosa atractiva que podrien ser els cotxes de carrers que a mi aquests cotxes dels anys 50 i principis dels 60 m'encanten són atractius em recorda quan jo era petit a l'escalèctric perquè eren els Formula 1 del moment m'encantador a veure s'han gastat els calés a massa de bé perquè és una pel·lícula cara de veritat però els hi ha sortit avorrida és una pel·lícula que té problemes d'equilibri estàs esperant que arribi el final perquè saps que al final clar tot va encaminat a que hi ha una cursa que és de cara a les escudries és molt important guanyar-la i llavors tu ja veus que s'està preparant no? i bueno no decep perquè realment el final és bo però tota la història de la doble vida amorosa d'ell amb dues famílies perquè no és no és que tingui una man és que té la família A i la família B la contabilitat A i la contabilitat B és la que fa la dona és veritat hi ha ganes de donar-li que havia de ser la Naomi Watts ai no la Naomi Watts no la Naomi Rapaz ah havia de fer la Rapaz ja lliga ja lliga la setmana que ve parlarem de sèries la setmana que ve el clàssic de la setmana que ve és set de mal de Orson Well ostres pigues fort esteu preparats esteu advertits començo a tenir sèrie molt bé bona nit bona nit