Cinema sense condicions del 13/2/2024 — Tot per un somni (Gus Van Sant), Goya 2024 i Ferrari (Michael Mann): ambició mediàtica, premis i motors

Clàssic de la setmana: Tot per un somni (To Die For, 1995)

Temes i lectura

• Sàtira ferotge de la fama i la televisió: la pel·lícula retrata la obsessió per l’èxit exprés i la manipulació mediàtica com a símptoma d’una societat malalta.

• Vigència sorprenent: 28 anys després, el nucli roman intacte. Avui, la televisió es tradueix en xarxes i likes: la buidor i la validació externa són les mateixes.

• American Dream dissecat: la falsa promesa que “tothom pot arribar on vulgui” alimenta ambicions desbocades i autoengany.

"No ets ningú als Estats Units fins que no surts a la televisió... de què serveix fer alguna cosa que valgui la pena si ningú no ho mira?"

• Ètica i poder: l’ús del sexe com a eina de control i la perversió dels continguts per obtenir presència mediàtica.

Escriptura i posada en escena

• Estructura de fals documental: intervencions a càmera (Kidman, Illeana Douglas) que dosifiquen informació i condueixen la narració amb una proximitat hipnòtica.

• Guió sòlid: Buck Henry adapta Joyce Maynard (inspirada en el cas real de Pamela Ann Smart). El film alterna passat i declaracions per construir la manipulació pas a pas.

• Mirada d’autor: Gus Van Sant equilibra cinema d’autor i accessibilitat, sense renunciar a la seva crítica sistèmica.

Interpretacions

• Nicole Kidman, magnètica: Globus d’Or a la millor actriu; construeix una figura de puresa perversa: una màquina de depredació mediàtica.

• Joaquin Phoenix (molt jove), colpidor: vulnerabilitat i intensitat; també destaquen Casey Affleck i Illeana Douglas. Paper crucial de la noia de classe baixa (white trash), víctima i mirall del sistema.

Referents i influències

• Cinema sobre mitjans i fama: A Face in the Crowd (Kazan), Network (Lumet).

• Ecos literaris: Madame Bovary (ascens social i enlluernament) i cinema negre a l’estil Double Indemnity (Wilder) en la trama d’eliminar el marit.

Escenes i cites clau

• Iconografia demolidora: policia empolsant la pantalla mentre sona l’himne amb la bandera; metàfora d’un país que confon mitjà i identitat.

• Final sobre gel: bellesa i thrill sota els crèdits, cameo de David Cronenberg. Cameo de George Segal en el món televisiu.

• Tesi: la protagonista no aconsegueix “res” substancial; viu de l’aparença, i el film exposa l’absoluta buidor d’aquesta recerca.

Goya 2024: palmarès, moments i polèmiques

Palmarès i tendències

• Gran triomf: La sociedad de la nieve (J.A. Bayona) guanya 12 de 13. Èxit industrial i de públic, amb refinament tècnic (imatge, so, maquillatge, direcció d’art).

• Altres destacats:

- 20.000 especies de abejas (premis rellevants) - Robot Dreams (Millor Animació i Millor Guió Adaptat) - Millor Europea: Anatomía de una caída (Justine Triet) - Millor Iberoamericana: La memoria infinita - Documental: Mientras seas tú (sobre Carme Elias)

Debats i recepcions

• Sobre La sociedad de la nieve: bona factura i assessorament rigorós; alguns troben el remake temàtic innecessari (ja existia ¡Viven! i un documental recent).

• Llagrimeta final: recurs emotiu efectiu per al gran públic, però discutit entre els crítics.

• Anatomía de una caída: film interessant sobre la veritat inabastable, però s’apunten “trampes” de guió; es demana evitar "espoyles" durant el debat.

Moments de gala

• Sigourney Weaver: discurs elegant i afectuós (inclosa referència al doblatge i una anècdota amb Bill Murray).

• Goya d’Honor: homenatge a Juan Mariné (103 anys), presentat per José Sacristán.

• Pedro Almodóvar: rèplica a comentaris despectius del polític Juan García-Gallardo (Vox) sobre el cinema espanyol.

Anècdota lingüística

• "Espoyles": el programa reivindica l’ús primerenc del terme en traduccions de premsa als anys 90 i la seva posterior expansió entre crítics.

Estrena: Ferrari (Michael Mann, 2023)

Valoració global

• Més biopic que benzina: el film se centra en el 1957 d’Enzo Ferrari i la seva vida privada.

• Recepció tèbia: ritme amorfe i avorriment recurrent; Adam Driver percebut com a inexpressiu.

El bo

• Curses filmades amb potència: bones seqüències mecàniques i paisatges; Direcció sòlida en l’accident de la Mille Miglia (impacte i reflexió sobre seguretat).

El fluix

• Desequilibri: la doble vida personal eclipsa l’epopeia esportiva i disgrega el relat.

• Expectatives vs realitat: menys adrenalina de la promesa “pel·li de cotxes”.

Cloenda i proper programa

• Avanç del clàssic: Set de mal (Touch of Evil, Orson Welles).

• Pròxims continguts: focus en sèries la setmana vinent.