Tres anuncis als afores, Molly’s Game i Ventura Pons; del xou de Truman a Gran Hermano: cinema i control social

Pau dormir No, no, no, no, no, no, no, trenta, èxis Cinema sense condicions Bona nit als nostres oïdors, bona nit a tothom. Som aquí a Cinema Sense Condicions, un dimarts més, disposats a parlar-vos del cine, de parlar-vos de les coses que ens agraden, de les coses que hem vist i a més a més avui amb un convidat que és la quarta vegada que ve, per tant vol dir que estem molt agraïts, és un amic ja, és un amic de l'equip i de tots, està en Joan Sanz, a la meva esquerra, bona nit Joan. Bona nit Joan. A la meva dreta està en Joan Sardà, a darrere als vidres com sempre el Paul Diggler i amb problemes tècnics perquè ens falten alguns problemes, la Carme Nabot que jo es parlarà quan pugui. llavors avui, com sempre, farem dos parts importants del programa. Una primera part que parlaríem de les pel·lícules que hem vist, de les pel·lícules que recomanem, d'allò que val la pena, que veieu o que no, i la segona part donem peu al convidat, en Joan Sanz, que ens vol parlar d'un tema que no sabem com el vol enfocar, sabem que vol parlar del xou de Truman, la famosa pel·lícula del Brier, del xou de Truman, i també del Gran Hermano. Però jo tinc gran curiositat per saber com ho vol enfocar, perquè simplement m'ha dit el títol, però no sé com ho vol caracteritzar, tot això. Llavors faríem això, a la primera part parlaríem de les coses que hem vist i podríem començar pel Joan Sardà, que ens expliqui quines són les coses d'estrenes i per estrenes que ha tingut l'oportunitat de veure. Hola, bona nit. De fet, vull dir, només parlaré de dues pel·lícules. Primer, perquè no tinc veu, vull dir, amb aquesta qüestió de la postgrip, que ens ha agafat l'epidèmia a tots, i llavors, doncs, millor tenir poques pel·lícules per parlar-ne, perquè així acabaré abans. La primera pel·lícula, us ho creureu o no, però es diu Me estás matando, Susana. Vull dir, és una pel·lícula mexicana, i hi ha una dada que és que és una pel·lícula de l'any 2015. I, aleshores, si resulta que fins ara no l'han estrenada aquí, ja vol dir que alguna cosa falla. Està dirigida per un tal Roberto Schneider i resulta que està treta d'una novel·la i l'única cosa que diria jo que funciona és la parella protagonista, que és una parella de guapa i de guapo, com és la Verònica Echegui, que fa la protagonista, i el Gael García Bernal. I, aleshores, doncs, és una història molt pobreta, molt mexicana en el fons. Resulta que és un matrimoni, ella és professora de literatura i ell és un treballador, i aquí ja hi ha una diferència. Ella, com a professora de literatura, la conviden en un curs d'aquests que fan als Estats Units, en una universitat, i llavors, doncs, ell se'n va cap allà amb ple atac de gelos mexicà per saber a veure què està fent la seva dona. Vull dir, la cosa no va més enllà, té un dèficit masclista molt gran i, bé, ja dic, la pel·lícula només es pot veure per la parella protagonista, pels que siguin fans d'ells i res més. Aleshores, parlaré d'una altra pel·lícula que s'ha fet avui al passi de premsa, aquest matí, que és Universal i Faraona, és l'última pel·lícula d'Aventura Pons. Aventura Pons, doncs, té tota una trajectòria, vull dir, que pot agradar més o menys, però sí que és un personatge, és un senyor que ha pogut posar en peu una productora i fer-la rendible, vull dir, cosa que al nostre país tampoc és tan... Habitual. Tan fàcil ni habitual. Sí, sí. I últimament sembla que està fent una mica de... després d'una malaltia que va patir, doncs està fent com unes pel·lícules així, una mica com de retalla i enganxa, no? I llavors, no ho sé, vull dir... A vegades la cosa tenia un cert interès dins d'un cinema que podríem dir mainstream o de gran públic, però ara, vull dir, la cosa està una mica fluixa. Les dues últimes comèdies que ha fet, vull dir, són bastant... Molt fluixes. Molt fluixes, vull dir... i en canvi ara, doncs ell ha fet una espècie de documental que tracta de tres personatges que van, diguéssim, que a Barcelona van fer la seva carrera artística. Un és el pintor i activista Ocanya, un altre el músic Gato Pérez i un altre, doncs, el Pepe Rubianes. pel que fan a l'Ocanya hi ha una evocació a través d'una conversa entre Ignasi Millet, que també és un personatge d'Ocanya, que ell va fer un documental, un documental així també molt low cost, fet amb mòbils i tot això, i aquest Ignasi Millet, doncs, té una conversa amb el Jesús Pérez Ocanya, que és el germà del José Pérez Ocanya, el que era conegut com a artista i que realment va ser el personatge de la primera pel·lícula que va fer el Ventura Pons, o Canya, retrat intermitent, perquè Pons venia del món del teatre, era director de teatre i llavors es va iniciar en el cinema. Va fer un documental, va començar per un documental. Va fer un documental que quedarà sempre per la història, doncs, com era Barcelona i més que res l'ambient de la Rambla als anys 70, no? I la plaça real, evidentment. Sí, sí, molt bé. I llavors, doncs, continua amb una evocació del Gato Pérez, és una conversa entre el malaguanyat Carles Flavià i el Jaume Sisa, que ja havíem tingut un tast a la pel·lícula El gran gato, també del Ventura Pons, i aquí, doncs, recupera tota la conversa, que és una conversa molt interessant, perquè tots dos, doncs, són grans conversadors i... doncs, tenen moltes coses a dir i les diuen d'una manera molt... molt simpàtica i molt barcelonina, en el fons, no? I la pota que fluixeja més de la pel·lícula és la dedicada al Pepe Rubianes perquè es dedica només a muntar una sèrie de vídeos casolans dels viatges del Pepe a l'Àfrica, no? Rubianes ja té moltes pel·lícules editades dels seus espectacles i també hi ha un documental amb els seus amics que va dirigir el Manuel Guerga, on feien un sopar i llavors tothom parlava de la personalitat del Pepe i llavors realment és difícil a part que el Ventura Pons doncs, amb el Pepe Rubianes va ser amb el qual va tenir menys relació, no? vull dir, perquè només va aparèixer en un en un episodi de la pel·lícula perquè era tot plegat, no? I aleshores aquí la pel·lícula se'n va s'enfonsa una mica vull dir, llavors intenta recuperar-ho tornant a les converses que hem dit abans entre Millet i Ocanya i entre Flavià i Cisa però la pel·lícula ja està perduda aleshores doncs realment no sé és una nova mostra d'aquest cine low cost que el Ventura Pons està fent vull dir, ara com que és propietari d'un cine doncs té assegurada l'exhibició i no sé jo diria que aquest són molt bons són boníssims són bons molt ben triats clar sí, sí, sí però hi ha sí, sí hi ha un personatge que no està ben tractat i llavors la cosa fa aigües fa aigües per mi evident la meva opinió i aleshores doncs esclar vull dir si s'ha de recomanar aquesta pel·lícula només seria afans de de personatges vull dir que veurien potser una mica més reconeixerien algunes algunes facetes que que en el seu moment no es van tractar però no hi ha gaire més que tot això vale, vale doncs bueno jo i la Carme sé que hem vist una pel·lícula que els dos ens ha agradat que és tres anuncios a les afores i si voleu jo començo a parlar després li dono el peu a ella que digui la seva opinió i així ens anem tornant l'un a l'altre parlant d'aquesta pel·lícula primer que s'ha de dir és que tres anuncios als afores que en anglès han afegit The Eving que és el poblet Missouri per tant ja es veu que és d'una cosa d'un poblet és la tercera pel·lícula del dramaturg i director Arlogin Randès Martin McDoor sembla que en el món del teatre es va donar a conèixer per la gran brutalitat i estil cinematogràfic d'algunes de les seves peces teatrals és un estil que ell va caracteritzar i que és conegut pel nom de In Your Face que destaca l'aspecte violent i grotesc de les seves obres per captar l'atenció de l'espectador diverses de les seves obres de teatre han estat molt galeronades amb molts premis entre ells el premi Laurence Olivier el del 2004 Nova York el cercle de crítica teatral de Nova York també però una de les seves obres més famoses es veu que és d'una que es diu l'obra l'home del coixí l'home del coixí que és una obra de teatre que no s'ha fet amb cine i també aquesta mateixa obra el 2005 va guanyar el Tony el millor text teatral en el món del cine aquest senyor va començar en el 2008 amb una pel·lícula que jo sí que he vist no sé si vosaltres l'heu vist que es diu Escondidos en Brujes amb alcohol molt interessant interessant però sense ser sense ser tampoc l'han passada diverses vegades per la televisió jo fa poc que la vaig veure justament per la televisió i no la recordava i en canvi quan la vaig tornar a veure em va agradar més que la primera vegada sí a vegades passa això perquè perquè ell fa una mica jo i ara també ho penso en aquesta pel·lícula que també he vist jo que és la pel·lícula de tres anuncios a les afores d'un poblet que es diu Ebbing fa un cine entre esperpèntic i realista que t'apunyala vull dir realista que et fa mal i llavors un cop descobreixes aquest tipus de cine i t'hi acoples perquè si no t'hi acoples no t'agrada però si t'hi acoples és un cine que diu alguna cosa és un cine consistent i a mi aquesta pel·lícula la pel·lícula dels tres anuncios a les afueres jo hi vaig anar fortuïtament li comentava el Joan vaig anar i fortuïtament no havia ni decidit quina pel·lícula anava a veure amb el meu marit i vam anar a veure aquesta i a mi realment em va agradar sí, sí a mi també però seguim una mica i t'ho posat a això que puguis explicar tu el que t'ha semblat en el 2008 aquest senyor s'inicia en el cine aquest director que és de teatre s'inicia en el cine ell mateix és l'autor de tots els guions i també de les obres de teatre totes són diríem escrits per ell en el 2012 fa 7 psicòpates que jo no l'he vista i per tant no puc opinar tu l'has vista? no, no, no i què tal? hòstia, és molt bona té un humor bastant negre ell és d'humor negre exacte llavors 7 psicòpates jo la vaig veure a cegues recordo que estava a aquestes plataformes tipus film i no així la vaig agafar així perquè sí ostres, quina passada jo crec que és un director amb molta personalitat la veritat és que això no se li pot anar i jo crec que és important i per això jo diria poques coses de la pel·lícula aquesta que parlarem ara que és important no anar a condicionar jo tinc la pega que vaig llegir moltes coses abans de veure la pel·lícula i clar has llegit moltes coses t'imagines coses diferent jo que no havia llegit res que resulta que llavors quan vas a veure no coincides amb el que has imaginat si no s'hagués sabut res a mi m'ha agradat però penso que m'hagués agradat encara més perquè llavors hi havia coses que deies bueno, doncs té una música bé, anem per parts el 2017 fa la tercera pel·lícula que és aquesta la seva tercera pel·lícula que es diu Tres anúncios en les afueres d'Eving que és el poblet petit Missouri em sembla molt bé ja ho deia al principi aquest afegit del títol perquè enquadra perfectament que estem amb una pel·lícula que mostra l'Amèrica profunda un poblet el d'Eving el de Missouri de l'Amèrica profunda només un incís digues que Nebraska per exemple que és una pel·lícula que en blanc i negre que també toca aquest punt perquè és Nebraska que és l'Amèrica profunda i descriu un tipus d'Amèrica que és el tipus d'Amèrica que vol descriure aquest director i en canvi aquest director quan t'apareix al poble és un poble amable no és un poble com el Nebraska que ja ja ja tu intentes protegir-te perquè el que tens al davant té un punt d'amenaça aquest poble aquest poble que et presenta aquest director el McDonagh Martin McDonagh és un poble en principi amable el verd és amable els camps són amables hi ha flors és amable per més que després tu veus on està la duresa d'allò però anem anem per parts jo veuràs jo penso que tots coneixem una mica el que pot passar a l'Espanya Profunda hem sentit comentaris hem sentit pel·lícules hem sentit noticiaris informacions etc i en aquests poblets la gent moltes vegades s'acaba matant i el cinema o acaben a haver-hi violència violència en termes generals jo el cinema ens ha donat mostres d'aquest d'aquest món per exemple ella comentava Nebrasca jo estic d'acord completament que és una pel·lícula que en món mostra aquesta Amèrica Profunda però tots hem parlat en aquí la majoria penso que ho hem coincidit amb que el ciutadà il·lustre ho podia ser de l'Argentina i del cono sur és a dir és un senyor també que arriba en un poble també amable en principi ella li han donat un Nobel li han donat un Nobel etc suposo que us recordeu tots i en cap i a mesura acaben passant les coses la cosa es complica i acaba com el Rosari de la Aurora perquè acaba amb una agressió no cal que donem les dades que hi ha una no és que tampoc és no no és tan recent no és tan recent és més fallada el que demostra el que demostra és que la violència ha signat els sàpies segurament però fins i tot a casa nostra a Catalunya jo ho estava pensant quan aquesta tarda em pensava per dir què parla d'aquesta pel·lícula que jo vaig veure ahir la nit un dels relats catalans que més m'agrada és el de la famosa Caterina Albert que es va fer famosa com a Víctor Català que es diu Drames Rurals és un recull de 12 comptes del 1902 en què aquesta dona que va ser obligada a actuar com a home reflecteix assignar com a home reflecteix el món català en aquest cas d'aquest món i si us fixeu en els títols dels comptes de cada un d'aquests comptes són prou significatius i va amb la línia del que estem dient una es diu l'enveja una altra es diu l'explosió un altre es diu que és la còlera l'altre es diu l'agonia l'altre es diu idili xorc i l'altre es diu la vella que també surten velles en aquestes històries que estem veient tant a Nebrasca com la pel·lícula que estem comentant en aquest moment i segurament encara hi ha una altra pel·lícula que tots també recordem perquè és del 2014 que es diu Relatos Salvajes una pel·lícula argentina del Damien Sifon no me'n recordo que és una novel·la una comèdia negra també que va de sis relats que són diferents cada un és diferent no sé si no l'has vista potser tu potser no l'he vista no l'he recordo el Ricardo Darín el Ricardo Darín surt el Ricardo Darín i surt l'Esbáclia i surt l'elenco argentino però és una pel·lícula que va en la mateixa direcció és a dir jo diria que Relatos Salvajes i aquesta són de la mateixa línia aparentment les coses són i de poca volta surt allà s'organitza un tinglador que no t'ho imagines jo que has dit que tu ara diguis la teva versió com ho veus tu ja has descrit això haig de dir que una cosa molt important de la pel·lícula és els actors els tres principals perquè a veure és una pel·lícula no sé si tu estàs d'acord que si qualsevol hagués llegit el guió diria quina cosa tan poca solta un guió clar els guions tots poden ser consistents i poques soltes i d'això pot ser una gran pel·lícula o res perquè no depèn exclusivament d'això per tot i que depèn en canvi curiosament després és un guió molt ben trebat des del principi fins al final no pretén ser realista perquè pretén sortir-se'n i fer una mica d'esperpent si tu te'l mires amb l'òptica exclusivament realista sí que et pot decebre perquè tots els personatges estan passats de voltes tots estan passats de voltes però en canvi descriuen personatges d'una realitat consistent que això és el mateix personatge d'ella ella és una dona que la seva filla va mort per violació i amb unes circumstàncies violentes molt tràgiques i com que la policia d'allà no està fent la feina o ella considera que no està fent la feina es pren la justícia per la seva posa tres cartells denunciant la policia exacte i aquí esclata el conflicte i és un conflicte inclús els cartells que són amb fons vermells lletres negres amb un verd preciós d'una que és i en canvi és una explosió realment contundent que et clava un cop de puny a l'estómac fa de contrast a tothom a tothom és contrast més que contrast molt més és mal se fa mal fa mal fa mal i llavors clar ella és aquest tipus de personatge i llavors ella és la Frances McDormand que és la dona del Joel Joel Coel jo l'havia vist bueno tothom l'hem vist en Fargo ella va tenir un Òscar per Fargo i aquí també l'hi poden donar perquè aquí té el globus d'or però és que aquesta pel·lícula sense ella no sé no sé si sabeu que es veu que ella no volia fer la pel·lícula i el seu marit la va convèncer perquè fes la pel·lícula ah sí però llavors els altres són els altres personatges són Sam Rockwell que també és un secundari que és i el Woody Harrelson el Woody Harrelson és el cap de policia que m'he mirat la seva la seva biografia i és sorprenent ha fet moltíssimes coses té un Òscar té un Òscar amb el Milos Forman i ha treballat amb l'Oliver Estònia amb el Robert Allman aquest home és una cosa i aquest home és fill jo quan ho he llegit als Estats Units dona unes coses és fill d'un un assassí un assassí sicari que havia matat un jutge o uns fiscal no sé ben bé i estava va morir a la presó cadena perpètua mare de Déu que era una perla del Pacífic i aquest i aquest aquest actor és un actor d'una grandíssima categoria sí senyor sí senyor una grandíssima categoria vull dir que a vegades un pensa Amèrica els mons nous vinguts d'una saba particular barrejada dóna dóna sorpreses i quan m'he llegit la biografia d'aquest m'he quedat perplexa per això us la volia compartir bé aquests tres personatges són molt i molt bons i omplen la pel·lícula de consistència és una pel·lícula de bons i dolents bàsicament de dolents però que és que l'espectador ho viu patint però que en el fons mostra que la duresa de la vida fa a la gent que respongui amb duresa perquè una dona que li ha mort la filla amb les circumstàncies que l'ha fet el ressentiment profund que té barrejada amb la seva més o menys diluïda culpabilitat fan una dona que és primària d'altra banda que té un personatge creïble i aquesta pel·lícula és això és una pel·lícula llarga amb un final que jo em feia por que l'arreglés al final i la fes malbé i no la fa malbé deixa obert el final però és un final obert que està justificat i llavors està ben lligat tot molt lligat jo sí que l'aconsello jo havia vist una altra pel·lícula però d'això en un moment acabem aquesta una cosa que és tres anuncis a les afores arriba després d'haver ja sabeu recollit molts premis va ser el millor guió del festival d'Amenèsia d'aquest any el millor guió millor pel·lícula del festival de Toronto premi al públic del festival de Sant Sebastià que és quan va tota la crítica va comentar la pel·lícula deixant-la pels núvols i a darrerament la setmana passada millor pel·lícula drama els globus d'or millor guió els globus d'or millor actriu amb ella i el secundari i el secundari això els globus d'or i el premi dels crítics al millor repartiment sí sí jo crec que no cal dir que és un film interessant per el que dèiem perquè grans interpretacions un estadonari a banda sonora que va la pena destacar perquè i de fotografia també és molt bo magistralment triada perquè resulta que va canviant les cançons en funció de les escenes i les escenes i la música li donen una força realment extraordinària uns personatges que no són arquetípics com deia ella es fuig dels bons dels dolents de les llàgrimes són personatges que se surten dels comportaments més comuns no són comuns hi ha un senyor que és que feia bruixes la pel·lícula de bruixes ja sortia ja sortia amb aquest director i hi havia molta gent l'altre el que també fa el que està nominat el mag no sé què també sortia bruixes és un film jo penso inclassificable és un film diferent un relat que incorpora dosis d'humor negre de l'eslàpstic és d'hi estiren coses que fan gràcia en certa mesura però que és un recurs relativament fàcil però que funciona l'eslàpstic del més tonto si vols sense impedir-nos empatitzar que em sembla que és una cosa important amb tots i cadascun dels seus personatges profundament tocats empatitzar fins a cert punt eh bueno perquè quan fan una malesa distàncies però quan tornen a inclús hi ha una cosa molt lograda i que això coincideixo amb tu perquè l'hem comentat abans que és tot i són personatges tocats ferits impregnats d'odi i de ràbia alhora són profundament humans i la pel·lícula com deies tu abans en particular salva el final perquè tots els personatges que els has vist en la seva composició és a dir que són bons i dolents a la vegada és a dir no són personatges que són d'una sola trast sinó que tenen les dues facetes a la vegada que potser la gran és rica amb això la pel·lícula molt rica molt rica molt interessant però és esperpèntica que tothom sàpiga que va veure una cosa esperpèntica no una cosa però amb la línia de retratos salvajes si no l'has vista amb la línia de ciudadano il·lustre ah ciudadano il·lustre sí que va amb aquesta línia perquè al principi també no és esperpèntica però que va ser esperpèntica és a dir estàveu descrivint aquesta pel·lícula i sabeu que em anava venint al cap entre una pèrdua del personatge que veu que no està resolt el cas va a la policia us veu al cap una mica una pel·lícula que vam veure fa una setmana quina, quina que sembla que no hagi sigut tan important com aquesta que és l'estranjero la justicia portumana se l'ha carregat la crítica no sé si ho has vist amb tota la raó jo no l'he vist l'únic que no he escoltat que se l'ha carregat és el Pàmies que ha dit que és un film esplèndic i de quin país és aquesta americana és americana bueno la pel·lícula és també una bufetada i penso que això no ha sortit fins ara i penso que val la pena dir-ho a l'estil de vida nord-americà com ho era Ciudadano Ilustre per l'estil de vida doncs argentina o també Reglados Salvajes aquí més que l'estil de vida és el racisme a la injustícia i els polis i els polis els recels entre els membres de la mateixa comunitat d'Eving del Poblet que aquests plupets petits generen això que generen generen doncs el conflicte perquè la gent està més propera un o l'altre es coneixen tots i doncs resulta que si un li té enveja a l'altre tothom ho sap és a dir a la ciutat passa a ser molt més diluït et pots escapar amb el poble petit no et pots escapar i l'altra cosa és que als Estats Units sorprenentment amb tot aquest món policial tan espectacular que té és dels països amb índex de resolució més baix de solució i de trobada dels delinqüents no els troben Europa té un índex molt més alt molt més alt sorprenentment malgrat que tenen aquest estil tan poderós tan fatxenda i tan atrevit en el fons la intel·ligència exacte és pantalla el que ens donen compte és que la biologia que ens fiquen a través de les sèries de televisió funciona clar perquè són dos mons completament diferents si tu compares quan s'ha de pel·lícula de Hollywood que ens arriba pel camals habitual de la Fox de la Warner Brothers del que vulguis i aquestes tipus de pel·lícula estem parlant de dos mons diferents és a dir no té res a veure un amb l'altre jo voldria afegir que Martin McDonagh últimament s'ha vist a la Villa Roel l'obra La Calavera de Conemara que ha tingut un gran èxit és documental o és pel·lícula això? no, teatre és teatre és teatre vull dir perquè Martin McDonagh ve del teatre vull dir com a autor i com a director i també que fa uns mesos es va fer una exposició al Palau de la Virreina d'una pintora portuguesa molt important que es diu Paula Regó que ha viscut molt de temps a Londres i que en molts dels seus quadres pren Martin McDonagh les obres de Martin McDonagh com ara l'home coixí que s'ha parlat aquí com a tema dels seus quadres que són uns quadres també amb tot el que parlàveu vull dir amb una violència de resposta contra contra certes qüestions socials i tot això i llavors els personatges de McDonagh ella Paula Regó està interessadíssima en el teatre de Martin McDonagh i ho fa servir per la seva pintura molt bé molt bé ja no ho sabia jo això Pol, tu has vist alguna cosa em sembla jo encara havia ah perdó deixa'm dir a veure feu cua molt ràpid molt ràpid perquè no m'ha agradat sí Molly's Game ui ui ui doncs aquí compartim que sí que t'ha agradat Molly's Game no no no que compartim pel·lícula ah compartim ah molt bé doncs bueno si vols comença tu ui bueno no home si no t'ha agradat comença tu perquè jo crec que ara més a mi sí que em va agradar però bueno a mi alguna cosa sí és una pel·lícula de l'Aaron Sorkin sí sí de l'Aaron Sorkin i a més la interpretació la interpretació per la la Jèssica Kastan que realment ho fa molt i molt bé aquí cada cosa al seu lloc o sigui a mi és una pel·lícula que potser com deia en Joan ella m'ha decepcionat perquè a mi la Jèssica Kastan la trobo una grandíssima grandíssima actriu aquí aquí la trobo que és una mica Julia Roberts aquí i llavors està més quan és més dura l'estan rebaixant sí sí l'estan fent amable encara que sigui perquè aquí és un ella és una és una noia que de petita i de joveneta guanya és esquiadora i és de competició de jocs olímpics i de competició important i ho ha de deixar perquè es fa mal i llavors se'n va a Nueva York no? i se'n va si tu m'acompanya si per cas perquè aquesta fa més temps que l'he vista i llavors allà s'organitza la vida de forma que entra amb timbes de joc clandestí és a Los Ángeles però sí és a Los Ángeles bàsicament el vicio jo pensava que primer va a Nueva York a fer no sé què i després se'n va sí perquè va primer a treballar a cambrera i després a partir d'aquí se'n va ja fa de secretària per un personatge que aquest personatge és el que la introdueix una mica en les timbes en les timbes clandestines clandestines perquè és il·legal aquí juga molt la pel·lícula entre el que ella feia no era del tot il·legal perquè ella no treia el que és la tajada diguéssim de les partides és a dir ella simplement jugava a habitacions d'hotel per exemple i organitzava organitzava ella era sí llavors ella el que cobrava exacte el que cobrava era les propines i les propines clar estem parlant de les propines astronòmiques sí però després apren l'estil perquè el que realment molta la timba que és un bueno és una perla realment la intenta enganyar i per tant l'intentes exprimir i llavors ella que és llesta diu si tu em vols treure'n suc que consti que jo el que tu fas també ho sé fer i llavors ella munta les seves timbes i aquí és on comença la seva història a veure és un personatge ben fet ben construït ella ho veus creïble és una pel·lícula també de judici que als americans això els encanta els encanta oi el Sorkin sí clar és una pel·lícula jo crec que és molt guió Sorkin perquè la red social a mi em va recordar molt la red social aquesta estructura jo crec que la red social tenia més consistència com a pel·lícula és que estem parlant d'una pel·lícula que són una hora i mitja pràcticament ai dues hores i mitja perdó d'ella és d'ella però és que jo penso són dues hores i mitja la pel·lícula però el ritme que té jo m'imagino que té 400 pàgines aquest guió perquè hi ha tant de text hi ha tant de text però jo trobo que últimament se'n fan moltes de pel·lícules així d'aquestes saps sobretot del món de la finança i el món d'aquest tipus de l'escorsese i el i el i el i el i el i el i el i el i el trobo que té aquesta aquesta barreja de de mobilitat constant d'histèria col·lectiva d'unes victòries personals que signifiquen un triomf de la opulència i demostrar l'opulència i tots són el mateix el mateix estil però aquí és molt curiós que el seu personatge ja d'entrada no és així és a dir el personatge sempre va a buscar va a buscar evidentment els diners però no d'una forma no mezquina diguéssim o sigui no és un lobo de Wall Street sí que té molt bon ull per les finances és una persona que és pràcticament superdotada i a tot arreu hi veu el negoci però un negoci polit perquè al final ella si per algú queda lliure de presó d'ambició o sigui el fons sempre és d'ambició una cosa és l'ambició dels diners una altra cosa és l'ambició de demostrar que es pot fer el mateix que fa l'altre que li ha fet la jugada l'ambició és el mòbil més important d'aquest tipus de personatge i aquí potser a mi el que sí que m'ha fallat bastant que a mi m'ha fallat bastant no però és un detall que és per exemple a mi l'actor el Michael Cera que a mi em fa bastanta gràcia no és que dic ni que m'agradi ni que no m'agradi em fa bastanta gràcia aquest tio saps de qui parlo el xavalet el que la segona quan ella munta les timbes aquell que em fa cara de poc és realment el noi que és molt jove que té els que veig com un bolet que al final també se la juga exacte llavors aquest personatge clar a mi em sembla molt curiós perquè és un personatge que sempre el tenen com a Hollywood com el pringadito el pringat a l'anònim el que ningú descobrirà perquè és gris i en el fons és un personatge igual d'ambiciós que els altres però vull dir que a mi no em cola a mi no em cola és com si m'haguessin posat no vull dir en aquests nivells però és com si en una partida de pòquer un personatge molt seriós i que a més acaba de trair és el Dani Rovira a mi aquest personatge del Michael Cera aquí no m'encaixava però per la resta a mi comptant la direcció que comptant la direcció perquè aquest home estem parlant que és la seva primera pel·lícula sí, perquè ella és guionista sí, ella és guionista no, de l'Aloeste i de... i del que vulguis i del que vulguis però com a direcció hosti jo vaig trobar la pel·lícula impecable de direcció i de guió hòstia però és que jo més que res sí, estic d'acord estic d'acord Pol que és una pel·lícula consistent que és una pel·lícula que es pot veure però a mi la trobo repetitiva de... de plantejament plantejament jo crec que és el risc que tens en fer una pel·lícula que està entre cometes desestructurada és a dir que al principi és quan ell és molt jove i et va explicant després tira molt endavant i potser ja estàs al judici després et diu vale, doncs ara ens anem a com vaig començar a conèixer la gent aquesta després me'n vaig a com feia les partides i que vas anant i en tornant i al final sí que és veritat que hi ha moltes parts que tornes a... jo que sé la preparació amb l'advocat que dius és que tota l'estona és el mateix i després jo la història de la relació amb el pare la trobo fluix allò ho trobo demolidor per la pel·lícula i a més és el Kevin Costner que no ho fa malament no ho fa malament però jo trobo que el personatge és molt fluix és molt fluix el típic personatge psicòleg que és el que deixen a les frases a mi em va desmuntar bastant la pel·lícula justament aquesta història que sobretot és floreix al final però bueno doncs bueno passem al nostre convidat ens estem aquí a la nostra esquerra estem pendents que ens expliquis què és això de... parlant del control bueno tu ets tota la paraula parlant del control aviam el que ens vols explicar ens controlen i ens vigilen bueno a veure primer de tot moltíssimes gràcies per tornar-me a convidar la veritat és un plaer compartir aquesta estona que amb vosaltres ho aprenc moltíssim jo he portat una pel·lícula evidentment és un programa de cine es diu el xou de Truman sí home una vida en directo de l'any 1998 sí senyor oh del 98 fixa-sí que fa anys jo pensava que feia menys vull destacar el director el Peter Weir i sobretot el guionista penso que des del munt de vista és un guió brillant és l'Andreu Nicol el Jim Carrey com protagonista i el fantàstic actor secundari Ed Harris el 1998 el xou de Truman va tenir tres nominacions a l'Òscar a la millor director el millor actor secundari i el millor guió també va guanyar tres globus d'or els tres personatges que he comentat abans afegint també el Jim Carrey com a actor protagonista no donarà temps però els premis també ja que el meu tema va de control social doncs els premis els Òscars i tot tot comença molt bé però té la seva part perversa i també és una mena de control social absolutament fantàstic que és el que tracto avui de demostrar després porto una convidada absolutament fantàstica que llegiré del seu llibre dos fragments molt petits que m'ajudaran a recolzar el meu argument és doctora en història de l'art és Glòria Camarero amb el seu llibre La mirada que habla Cine e ideologías ediciones sacral del 2002 i és també licenciada en dret i la seva línia d'investigació són els llenguatges visuals i especialment evidentment doncs el cine llegiré dues cosetes que ja et dic recolzaran espero doncs la meva la meva tesis bé entrem entrem ja en matèria en matèria Ed Harris el començament de la pel·lícula el xou de Truman té un minut minut i mig que és el començament de la pel·lícula que des del meu punt de vista és brillant a més a més ho deixa tot molt clar per la resta de l'hora i mitja de la pel·lícula Ed Harris al principi de la pel·lícula fa unes afirmacions molt breus que diu que l'èxit del xou de Truman és que és real és de veritat bé jo ho dubto d'acord deixo la la pregunta la deixo en l'aire però jo dubto que el xou de Truman sigui real i ho compara amb la falsetat dels mals actors i dels efectes especials diu ell afirma que la gent el públic està tipa doncs de veure actors dolents a la tele o al cine i en especial doncs els efectes especials i diu que el seu és el millor perquè és real el reality show el xou de Truman és real el reality show exacte i per tant és el que la gent veu i recolza aquesta afirmació dient que el xou de Truman ho veu la gent les 24 hores del dia posen la televisió deixen encès el programa i els hi fa companyia per tant es converteix com en un mes de la família i el que em crida molt l'atenció és que si els hi fa companyia que sí que és cert i existeix una complicitat doncs els acaba avorrint els espectadors perquè al final de la pel·lícula quan el Truman aconsegueix esbrinar tota la trama i marxa del plató i en què consisteix el decorat exacte doncs clar tota la gent és fantàstic la gent ha arribat al fi del xou però ells en definitiva no sabien que acabaria així per tant agraeixen que hagi acabat d'aquesta forma bé per tant dic no sé si és real la vida d'aquest individu i no sé si tampoc si és correcta l'afirmació que la gent està cansada de mals sectors i efectes especials com ho saben que estan cansats d'aquesta no ho sé com estan com ho saben per prendre decisions per nosaltres i aquí ja ho deixo i ara ja continuo perquè el que tractaré d'aquesta pel·lícula és de treure el suc al guió jo penso que el guió ens diu moltes més coses del que sembla d'acord i faré un paral·lelisme amb la nostra vida quotidiana d'acord aleshores primer de tot el que hem de dir és que el xou de Truman si fos real seria el paradigma de qualsevol patrocinador de qualsevol publicista però sobretot seria el paradigma ja seria bueno seria increïble per a aquelles corporacions i empreses de poder per exemple les empreses de l'IBEX 35 és un exemple no? hi ha més que hi ha darrere de les corporacions i dels publicistes i de la publicitat que són els que creen aquest tipus d'història per dins d'aquest tipus d'història colar-nos la ideologia que ells volen d'acord? per tant de què es tracta el xou de Truman? és una bona història són milers de milions de persones de públic que durant 24 hores al dia estan pendents d'una història mediocra o no però estan davant de la televisió i reben contínuament inputs ideològics d'acord? que els diuen com han de vestir quines vacances i a on han d'anar jo me'n recordo per exemple que quan jo em vaig caçar a l'any 92 tothom s'anava a Santo Domingo la meva dona i jo vam decidir marxar a Viena i ens van dir perdó? no vais allí? ens van acusar que Viena es fa amb un cap de setmana tot això és després els fill únic fill únic no has de tenir la parelleta però per què? on ho diu que haig de tenir la parelleta? perquè és lo normal és això la televisió de pagament fa 40 anys o 30 anys ens diuen que nosaltres pagaríem per veure el Barça-Madrid bé jo crec que no haguéssim ni respost a la pregunta aquest tio està boig i durant tot aquest temps i actualment les sèries exactament molt bé a través de les sèries nord-americanes que han fet molt de bé i molt de mal també a Espanya no hem d'oblidar que gràcies a la televisió nord-americana la gent sabia que hi havia existien neveres frigorífics i coses d'aquestes que després a Espanya doncs van ajudar moltíssim doncs bé aquesta ideologia que a poc a poc les sèries de televisió nord-americanes doncs ens deien que com ells han de pagar sempre sí o sí per veure la tele de qualitat perquè la resta és molt dolenta doncs clar nosaltres al final hem assumit que hem de pagar per veure futbol i escolta ningú ha adoptat per fer-se d'una cadena o d'una altra fins i tot el fet de ser d'una d'una cadena o d'una altra i pagar tal dona un prestigi social jo clar jo soc milionari o tinc una posició que tu no tens i jo em puc permetre el luxe de veure una televisió privada i tal clar un no es fica al llit i es desperta pel matí jo em llevo pel matí sent més intel·ligent que el dia anterior a menys que hagi llegit algun llibre però si només hi veus la tele o una sèrie de televisió evidentment el que em fa més intel·ligent entre cometes és la sèrie de televisió vull dir malam ficada i a més doblegada d'acord d'això és el que tracto de fer pensar a tothom que el show de Truman el guió del show de Truman el que vol ensenyar-nos és tot això d'acord aleshores bueno ja si si a sobre si ja tens la televisió per cable si no sé què si tal o que igual si a sobre votes al partit polític que protegeix els interessos econòmics de les empreses d'Ibex 35 que és un exemple d'acord que són les que en definitiva seuen en una taula per pensar quin tipus quin tipus d'història pot acumular més audiència per col·locar-nos la doblegada ja ja seria la repera això no? fantàstic no he volgut dir la dreta perquè no sabia si era si era políticament correcta o no però tal home el que no vull deixar passar és una famosa frase que té una càrrega ideològica brutal i que a mi em va semblar del tot absolutament impresentable us en recordeu de la frase limpiando badalona? sí us en recordeu d'acord? doncs lo dramàtic ja no va ser la frase sinó va ser que va guanyar això és això és veritablement lo dramàtic per tant les grans corporacions a través d'aquestes grans històries o no i a través de la publicitat marquen les regles del joc d'acord? i ens diuen i ens diuen doncs el que ens interessa o no ens interessa el que és correcte i el que no és correcte i a partir d'aquí van generant una rutina de la normalitat el que és normal no heu sentit algun cop dir allò que eres raro perquè a tu no t'agrada el futbol i t'agrada llegir els diumenges a la tarda eres raro i per què estudies història eres raro a mi m'ho han dit molt vas anar a Viena quina ximplesse però per mi els rars són els altres sempre ho han sigut però jo m'ho he sentit moltes vegades i el mateix a pesar de tot vull ser positiva jo penso que realment les societats de tota mena i la societat en la que vivim té defenses d'això té defenses vull dir no és veritat que aconsegueixis que el xou de truman realment entri a tots els serveis de manera consistent jo crec que jo vull creure i continuo creient que els cervellets de les persones són capaces d'accions no previstes jo entenc una cosa que et volia preguntar Joan és perquè tu em sembla que estàs més proper a això que jo confesso que estic més distanciat que el gran hermano el programa del gran hermano que va conèixer em sembla que fa com 15 o 20 anys que l'estan fent inicialment perquè coneixia amb una persona que només coneixes que era alumne meu i que estava rodant que era això 24 hores al dia seguint el que feien les nens i les persones era això i que generalment la gent va estar enganxada amb això però és que no sé quant ho he llegit que em sembla que el desembre va acabar gran hermano o sigui l'han tancat que es veu que no ha funcionat darrerament i que finalment l'han tancat definitivament llavors clar ho dic en el sentit d'aquest que deia ella que dir sí s'engega una iniciativa que al moment de deminat té una audiència brutal però també hi ha diríem reaccions al moment de deminat que si allò no es fa terriblement bé etcètera etcètera doncs també es gasta és a dir la idea no tenia la competència que té ara el gran hermano em va sortir fa 10-15 anys no tenia la competència d'ara d'acord el gran hermano la ideologia que no solament que no té competències la idea en si també no tenia jo soc més pessimista d'acord sí sí perquè vosaltres ho mireu des d'una perspectiva cultural d'acord i jo ho miro des de la perspectiva cultural que existeix més d'allò el gran hermano el gran hermano la càrrega ideològica era la següenta no fa falta que estudis no fa falta que llegeixis no pots portar un llibre al plató no pots portar una ràdio ni un diari no fa falta que siguis intel·ligent no fa falta que hagis treballat només fa falta que tinguis molt de morro que siguis guapo guapa d'acord i molt tonto i a partir d'aquí pots triomfar guanyar molts diners sí el trending topic i guanyar-te la vida punt i final aquesta és la imatge la imatge per la joventut la imatge per la gent perquè m'haig d'esforçar si aconsegueixo entrar a la tele ja ho tinc clar la segona part del gran hermano vull dir per fer el càsting van estar més d'un any de la quantitat de gent que es volia apuntar clar pensa que tenen no tots però la immensa majoria la vida arreglada per tant aquest tipus de programes però què fan després què fan? doncs des de home hi ha un que treballa una part de la vida jo diria que no sé jo en canvi jo crec que això s'ha transformat i ara els que realment dominen aquest món de la comunicació no és ben bé la tele jo diria que és els youtubers els els que fan de l'instagram els que fan a veure blocs i que fan i que estan comunicats i llavors contra més persones els llegeixis i més persones s'adhereixen és la cultura és la cultura d'una frase no no no la frase n'hi ha d'uns de bons i nosaltres no, però tu has de tenir en compte tu has de tenir en compte que hi ha gent que parla segons el que ha llegit en un blog que és una frase o en un tuit d'acord? aleshores hi ha cultura de carrer ara la cultura de carrer no és la de la premsa que també sinó la que han llegit en un whatsapp la que han llegit en un tuit la que han llegit en un blog la que han llegit en tal sense contrastar d'acord? tot el que surt per la tele tot el que surt pel mòbil o per la tal ho donen per cert en canvi el que tu els pots dir que has llegit en un llibre o que has fet un estudi o tal ja no hi ha una cultura de frase només en definitiva l'ho he posat aquí amb fosforito es pot veure la llibreta i en definitiva és un mètode de control social brutal i absolut d'acord? la imatge que la imatge del del poblet de Truman és absolutament idíl·lica absolutament fantàstica i és increïble els negres són guapos els blancs són encara més ell està caçada amb una rosa ulls blaus sembla una nena una nina perdó ell té una feina rutinària etcètera però ell vol marxar no? no pot marxar perquè té una hipoteca perquè volen tenir una família i tots són cortepisses d'acord? però el que vull arribar-hi és que aquestes grans corporacions continuant amb el paral·lelisme de la vida quotidiana nostra és que aquestes corporacions aquestes empreses aquests programes ens generen fòbies al Truman li van generar la fòbia al mar a l'aigua perquè no marxés perquè una vegada que aquesta gent ja et tenen dirigit deixeu-me que sigui més simple ja t'han menjat el coco doncs clar ara escolta no deixes de ser potencialment perillós no? perquè sempre et poden pots anar a la universitat i et pot dir un professor universitari doncs escolta deixi-te això i descobrir la teva vida i canviar no? doncs clar ens han de generar les parets d'acord? que ens ajuden a seguir la línia que ells volen i això són les fòbies la fòbia del Truman no pots marxar de la illa continuaràs estàs condemnat a aquesta vida d'acord? que és completa i absolutament irreal és inventada entesos? de fet Ed Harris al final del pel·lícula li diu parlarà amb ell jo t'he creat fora és tot dolent i aquí estàs en un món absolutament meravellós no? perquè no t'hi quedes no? aleshores aquesta vida absolutament inventada i que Truman vol descobrir el que hi ha darrere del plató doncs és el que ens genera la fòbia i la fòbia és Limpiando Badalona o la fòbia és escolta mira que l'esquerra és populista o mira que tal cosa tu per què has d'estudiar lletres ara per exemple les universitats es buiden de ciències socials i s'omplen d'enginyeries dret medicina i tal perquè és el pràctic per què serveix estudiar història tu que ets licenciat en història com jo per què serveix no serveix de res quantes vegades t'ho han dit a tu a mi moltes aleshores la fòbia ens la generen totes aquestes corporacions precisament perquè quan volem marxar tornem-hi un altre cop a la normalitat el que és la memòria col·lectiva el que és la rutina de lo normal i tenim tot el control i aquí no passa res i tal clar quan algú surt de la de la de la manada quan surt que té un pensament propi aleshores doncs es converteix en una persona no ingrata i el que acostumen és omplir-la de en fi de porqueria i si no doncs la la desfeta hi ha elements polítics que em fan pensar amb el que estàs dient que realment en aquest moment per exemple els mitjans de comunicació realment toquen amb una intoxicació que jo veig que personalment em quedo al·lucinat és a dir això és veritat i per acabar doncs llegiré dos fragments molt breus de Gloria Camarero del seu llibre que per cert no sé si ho he dit ella és l'editora ho escriuen amb un equip que a la pàgina número 5 a la presentació escriu el següent diu les imàgenes no són innocentes està parlant d'això de Truman o és en termini general del cine en general del cine en general d'acord d'aquesta doctora d'història de l'art Gloria Camarero amb el seu llibre la presentació que ja escriu la pàgina 5 diu el següent hi ha un fragment que a mi m'ha semblat bo per llegir-ho diu les imàgenes no són innocentes dice toda película influye en el modo que el individuo tiene de percibir las cosas influye en la concepción que tiene de sí mismo y del mundo que le rodea crea hábitos normas de comportamiento mentalidades formas de vida mitos en definitiva imágenes que constituyen la ideología a la vez que recoge los deseos los anhelos y los imaginarios de las gentes y llegan que he subrayat en una entonación la paraula ideología y así es el último parágraf ¿qué diu Camarero? Diu la ideología sería más bien un inconsciente vital que se segrega desde unas relaciones sociales que sirve para legitimarlas convertirlas en lo natural y hacer funcionar así a esas relaciones sociales configurando la individuación de cada vida subjetiva desde el trabajo al beso al vestido este inconsciente ideológico esta relación visible invisible es lo que nos seduce en la mirada que nos habla desde la pantalla acabo a fin de cuentas la mejor manera de hacer propaganda es cotidianizarla es parecer que no se hace ¿no? no sé si aquests dos fragments resumeixen o recolzen el que he comentat del show de Truman que per cert recomano a tothom alguna vegada l'han tornada a passar per la tele jo l'he vist en el seu moment un parell de vegades com a mínim però penso és a dir no aquest és el suc de la pel·lícula perquè evidentment que ens vigilen i que ens controlen és una obvietat és cert bueno jo penso que de fet malauradament en els últims anys a més a més després del show de Truman hi ha informacions de pel·lícules de l'assanys i del bueno el que vulguis que realment hi ha un control vull dir molt més exhaustiu més total del que ens sembla és a dir als Estats Units per exemple hi ha quantitat d'informació que tenim amagatzemada qualsevol tonteria que hem fet nosaltres i està amagatzemada allà perquè si algun dia som importants doncs potser ens utilitzaran des d'aquella informació en alguna mesura exacte això es veu que és així i bueno doncs ningú ho ha desmentit saps o sigui tothom sap que això existeix amb tot això hem arribat gairebé al final al final del programa estem molt agraïts novament que hagis vingut saludant-nos i explicant-nos el que penses sobre una pel·lícula que realment en el seu moment va ser un gran èxit comercial i de reconeixement i doncs l'aixell de Truman jo estic absolutament d'acord en que el guió era excel·lent era excel·lent i penso que jo no recordo que això que dius de l'Ed Harris fos al principi recordo que al final al principi jo no me'n recordava d'això me'n recordava que al final sí que hi ha una mena d'exposició del que ell representa perquè ell representa que enganya tothom en certa mesura és conscient que utilitza les almes que té i en alguna mesura quan jo deia que en aquest moment hi ha fenòmens que em tenen al·lucinat perquè te'n dones compte que hi ha una intoxicació a nivell gairebé a Espanya en aquest moment global és a dir em sembla que costa molt si et vols tenir informació de primera mà costa molt obrir qualsevol canal de televisió o qualsevol diari inclús els catalans per saber què està passant perquè resulta que fora d'un o dos que no són els més llegits precisament perquè si mires La Vanguardia o mires el periòdico hi ha una intoxicació tan exagerada tan exagerada que jo l'ocino és a dir no m'imaginava mai que el periòdic i la Vanguardia acabessin com han acabat i el País i el País també el País fa més temps ja més temps que la Vanguardia i el Periòdico però és que la Vanguardia i el País i l'ABC i el Mundo fan el mateix és a dir no hi ha diferència tu agafes el Mundo i agafes les notícies de l'ABC i dius-les el mateix amb tot això m'ha arribat a l'hora i la setmana que ve ve el Joan Agut i ens parlarà de cinema d'animació per tant agraïm novament que el Joan Santa hagi vingut aquí explicant-nos tot això que ha sigut molt interessant i t'emplacem que puguis tornar quan vulguis perquè seguirem parlant del que vulguis moltes gràcies bona nit a tothom bona nit a tothom fins la setmana que ve per parlar de cinema ara escoltes Ràdio Despert Ràdio Despert Ràdio Despert Ràdio Despert