Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te al podcast
Vèrtigo (Hitchcock): color verd, Herrmann i la dolly zoom d’una obsessió; més el palmarès de Cannes 76
Context i presentació
- El programa se centra en Vèrtigo (1958) d’Alfred Hitchcock, amb motiu del seu 65è aniversari.
- S’elogia el film com a obra d’“art total”: música (Bernard Herrmann), fotografia Technicolor (Robert Burks), disseny de títols (Saul Bass), muntatge (George Tomasini) i disseny de producció a San Francisco.
"Ja des dels crèdits mateix [Saul Bass], Hitchcock donava la impronta del seu sistema de fer i de comunicar a través de les imatges."
Font literària i recepció crítica
- Basada en la novel·la francesa D’entre les morts (Boileau-Narcejac).
- Es comenta el llibre d’entrevistes El cinema segons Hitchcock (Truffaut), destacant la coincidència dels dos directors a considerar Vèrtigo com una fita.
Clau temàtica i dramàtica: del misteri al suspens
- Hitchcock prefereix el suspens al misteri i decideix revelar el “gir” (la identitat Judy/Madeleine) cap als tres quarts de pel·lícula.
- Això crea un doble suspens:
- -
- El del públic, que ja sap la veritat.
- -
- El de la pròpia Judy, que tem ser descoberta.
"Aquí ja tenim un suspens: el públic sí sap la trampa. I després en tenim un segon: el de la pròpia Judy."
- Debat sobre l’“escena de la carta”: Hitchcock volia treure-la; un mogul de l’estudi ho va impedir.
L’univers estètic: música, color i ciutat
- La partitura de Bernard Herrmann estructura i intensifica l’obsessió, amb leitmotivs que omplen de matisos cada seqüència.
- El Technicolor de Robert Burks s’exalta: imatges de gran puresa cromàtica, comparables en èxtasi visual a Centaures del desert (John Ford).
- El color verd domina l’atmosfera: l’Empire Hotel (neó verd intermitent) i la famosa aparició de Judy des del bany amb llum verdosa; una posada en escena que suggereix retorn “d’entre els morts”.
Eros, control i necrofília
- Vèrtigo és una pel·lícula molt crua: l’obsessió de Scotty es converteix en manipulació i reconfiguració violenta de la identitat de Judy.
- El film desplega una sexualitat sovint insinuada però evident: el rescat a la badia, la Judy despullada al llit, detalls de vestuari i cabell (el monyo en espiral).
"El vestir-la de gris l’ha despullada… i quan surt amb el monyo, és el moment en què l’abraça —el ‘petó esfèric’."
- Moment clau: l’abraçada amb travelling circular a l’habitació verda —una unió amorosa filmada com a necrofílica (Scotty “refà” la morta). La visió del penjoll de la Carlota Valdés el torna a la realitat i revela l’engany.
Kim Novak: ambigüitat interpretativa i càsting
- Inicialment Hitchcock volia Vera Miles; finalment roda amb Kim Novak (cessió de Columbia a canvi de fer Bell, Book and Candle amb James Stewart).
- Es debat si Novak diferencia prou les dues identitats: per alguns, la seva ambigüitat afavoreix el joc de miratge; d’altres ressalten el contrast de classes (fina Madeleine vs. Judy més terrenal).
Culpabilitat, religió i moralitat
- S’analitza el tema de la culpa (arrel protestant a l’imaginari hitchcockià) i la transformació de Scotty: de figura “innocent” a monstre obsessiu.
- “Ningú se’n salva”: Judy és coautora d’un assassinat; Gavin Elster és l’instigador; Scotty maltracta Judy en voler-la reconfigurar.
- Final irònic: Scotty supera l’acrofòbia just quan descobreix la veritat, un alleujament egoista que accentua la duresa moral del desenllaç.
Forma, ritme i direcció de l’espectador
- Vèrtigo és una de les pel·lícules més lentes de Hitchcock, però el tempo és necessari per a la fascinació i la construcció de l’obsessió.
"Hitchcock és tan bon director d’actors com —potser encara més— director d’espectadors."
- El clímax és un “cop de martell” emocional, després d’un mantell romàntic que deixa al descobert la cruesa dels personatges.
Enginy tècnic: dolly zoom i muntatge
- Hitchcock “inventa” la famosa dolly zoom per visualitzar el vertigen (maquetes i combinació de travelling + zoom).
- El travelling circular de l’habitació verda integra transparències i decorats d’estudi, barrejant espais (habitació/missió) per amplificar la sensació fantasmagòrica.
- Es comenta el campanar de la Missió de San Juan Bautista (set d’estudi, construcció parcial) i la planificació del crim (fora de camp, muntatge paral·lel, versemblança controlada).
Trampes de guió i detalls
- Inici: la supervivència de Scotty penjat al terrat és poc versemblant.
- Després del rescat a la badia, logística dels cotxes poc explicada.
- Es va rodar un final alternatiu amb Midge i una notícia a la TV que anunciava la detenció de Gavin Elster.
Influència i lloc en la filmografia
- Influència sobre la Nouvelle Vague (Truffaut, Chabrol) i Brian De Palma (amb empremta del giallo italià).
- Context de la dècada prodigiosa de Hitchcock: del 1953 al 1964 (de Crim perfecte i La finestra indiscreta a Psicosi i Els ocells; culminant amb Frenesí ja als 70).
- Paradoxa: Hitchcock mai no va guanyar un Òscar competitiu, fet que qüestiona el valor dels premis.
Cannes 76: palmarès i destacats
- Palma d’Or: Anatomy of a Fall (Justine Triet).
- Gran Premi del Jurat: The Zone of Interest (Jonathan Glazer).
- Premi del Jurat: Fallen Leaves (Aki Kaurismäki).
- Millor direcció: Tran Anh Hùng (La passion de Dodin Bouffant).
- Interpretació femenina: Merve Dizdar (About Dry Grasses).
- Interpretació masculina: Koji Yakusho (Perfect Days, Wim Wenders).
- Guió: Yuji Sakamoto (Monster, Hirokazu Kore-eda).
- Notícies locals: Elena Martín guanya amb Creatura el premi a la millor pel·lícula europea.
- Honorífics: Michael Douglas i Harrison Ford; reconeixement a la trajectòria per Ken Loach.
- Fuera de premi però d’interès: Cerrar los ojos (Víctor Erice), Killers of the Flower Moon (Scorsese), La chimera (Alice Rohrwacher), Rapito (Bellocchio), Asteroid City (Wes Anderson).
Idees força
- Vèrtigo és una síntesi de romanticisme i crueltat, on l’obsessió deriva en violència simbòlica i control del cos femení.
- El color verd, la música de Herrmann i els recursos com la dolly zoom fan visible el vertigen emocional i moral.
- El revelat prematur del gir converteix el film en una trampa per a l’espectador: sap la veritat, però pateix mirant com Scotty i Judy s’hi encaminen inexorablement.
Seccions de l'episodi

La importància dels crèdits de Saul Bass
Com els títols de crèdit de Saul Bass defineixen el to i el llenguatge visual de Hitchcock des del primer segon.

Presentació, motiu de l’elecció i valor general
Salutacions, absències i elecció de Vèrtigo pel 65è aniversari. El film és complex, amb moltes capes i relectures.

Font literària i Truffaut-Hitchcock
Origen en la novel·la D’entre les morts (Boileau-Narcejac) i comentaris del llibre El cinema segons Hitchcock de Truffaut.

‘Art total’: música, foto, guió i muntatge
Repassat de l’equip creatiu: Herrmann (música), Burks (fotografia), Coppel/Taylor (guió), Bass (títols), Tomasini (muntatge), Head (vestuari).

Repartiment i personatges
James Stewart (Scotty), Kim Novak (Madeleine/Judy), Barbara Bel Geddes (Midge), Tom Helmore (Gavin Elster) i secundaris.

San Francisco i disseny de producció
La ciutat com a espai icònic; color, cotxes i localitzacions recognoscibles que defineixen l’atmosfera de Vèrtigo.

Suspens vs. misteri i l’escena de la carta
Hitchcock avança el ‘gir’ per crear doble suspens (espectador i Judy). Debat sobre mantenir la carta i la imposició de l’estudi.

La música de Herrmann i el Technicolor de Burks
Panoràmica de la carrera de Herrmann i exaltació de la fotografia Technicolor, clau per a l’èxtasi visual del film.

El color verd i l’Empire Hotel
El verd com a clau cromàtica (neó de l’Empire) i aparició espectral de Judy: imatge de retorn ‘d’entre els morts’.

Metamorfosi, erotisme i ‘petó esfèric’
Scotty imposa el ‘look’ de Madeleine a Judy; lectura sexual de la transformació i l’abraçada circular com a moment límit.

Kim Novak, càsting i ambigüitat
De Vera Miles a Kim Novak: pactes industrials, debat sobre registres i profit dramàtic de l’ambigüitat entre Judy/Madeleine.

Misogínia, culpa i necrofília
El control de Scotty sobre Judy, la culpa protestant i l’escena necrofílica culminant; el penjoll revela l’engany.

El pla a la Missió de San Juan Bautista
Enginy tècnic i de muntatge: campanar recreat, fora de camp i versemblança per fer plausible l’assassinat i el suïcidi simulat.

Culpa, obsessió i superació de l’acrofòbia
La perversió d’un ‘bon jan’ en monstre obsessiu i el final: alleujament egoista en superar l’acrofòbia.

Ritme, tempo i ‘director d’espectadors’
La lentitud necessària de Vèrtigo i la capacitat de Hitchcock per guiar emocionalment el públic fins al ‘cop de martell’ final.

Influència: Nouvelle Vague i De Palma
Empremta sobre Truffaut, Chabrol i Brian De Palma (amb ressò del giallo italià).

Trampes de guió i final alternatiu
Inversemblança del rescat inicial, dubtes logístics després de la badia i descripció del final alternatiu amb Midge i la TV.

La dècada prodigiosa de Hitchcock
Del 53 al 64: una cadena de clàssics (Crim perfecte, La finestra indiscreta, Psicosi, Els ocells…). Reflex sobre Frenesí i el tram final.

Dolly zoom i travelling circular: la gramàtica del vertigen
Com Hitchcock visualitza el vertigen amb dolly zoom (maquetes, travelling+zoom) i el petó circular amb transparències d’estudi.

Cannes 76: palmarès i tendències
Triomfs de Triet, Glazer i Kaurismäki; premis d’interpretació a Dizdar i Yakusho; Creatura d’Elena Martín; honorífics i títols destacats fora de premi.

Hitchcock i els Òscars; comiat
Paradoxa dels Òscars (cap estatueta competitiva per a Hitchcock) i tancament del programa.
Cinema sense condicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . que van ser fets per Saul Bass amb les pel·lícules de Hitchcock, que és el director, en 1958, solen ser molt importants els crèdits. Ja des dels crèdits mateix ell donava la impronta del seu sistema de fer i de comunicar a través de les imatges. Bé, en primer lloc, bona tarda. Com estem? Bona tarda. A controls avui. Recorda-m'ho. Enric. A l'Enric. Molt bé, Enric. Què tal? Doncs molt bé. Content d'estar aquí amb vosaltres. M'has comentat que estàs treballant la visió remasteritzada de Toro Salvaje. Sí, però que la vaig trobar per casualitat. No és que la busqués, eh? Si després tenim temps, et donaré entrada per comentar-ho. Ens acompanya també l'Ignasi. Julià, bona tarda, Ignasi. Què tal? Molt bona tarda. Molt bé. I no podem comptar avui amb l'Anastasi perquè el tenim treballant fora del país. Està a Toulouse, a França. Molt bé. El que us parla, Pepe Mengol, sóc el culpable, entre cometes, de la pel·lícula que tenim avui, Vèrtigo. Aquesta pel·lícula l'he escollit perquè aquest any, dintre d'un mes o dos, es celebrarà el 65è aniversari de la seva presentació. I no és poc, això. I si teniu el plaer de veure-la per algun dels llocs que es pot veure amb obert, amb diferents plataformes, veureu que Vèrtigo és una pel·lícula que es conserva molt bé. Té la màgia de l'inici, de quan la vam veure, d'estrena, i la mantén perquè realment és una pel·lícula que té moltes lectures. No és una pel·lícula fàcil. Probablement Hitchcock es va lliurar amb ella amb intensitat perquè la temàtica segurament era molt propera als seus interessos com a comunicador, com a director, com a creador. La pel·lícula està basada en una novel·la que es va titular D'entre le mort de Pierre Boalot i Thomas Narséjac. Jo he llegit un llibre que és bàsic dintre de la literatura extensa que acompanya l'obra de Hitchcock, que és una conversa que la va fer al llarg de diversos anys, des de 1955 fins al 60 i pico, François Trifó, el director francès, amb el cineasta. el títol és El cinema segon Hitchcock i la va publicar aquí el 73 Aliança Editorial. Bé, amb la conversa que naturalment es fa repàs a les pel·lícules que havia fet fins llavors, es parla, com no podia ser d'una altra manera, de vèrtigo. I Hitchcock, com sempre sol passar amb ell, no sempre coincidien i a vegades dintre de la conversa hi ha veredades desencontres entre Trifó i ell i l'apreciació que té d'algunes pel·lícules Trifó i com les defensa o passa per sobre el propi Hitchcock. En aquest cas no, en aquest cas hi ha coincidència i tant l'un com l'altre un com a fervent admirador del mestre i el mestre com indissimuladament satisfet amb el resultat de la seva pel·lícula. Bé, moltes vegades s'ha dit que el cine és un un tipus d'art molt complet perquè és el conjunt de de la confluència de diverses arts. Jo diria que Verdeo és una d'aquestes pel·lícules en què això es fa palès. És a dir, aquí tenim una una partitura musical que hem comentat abans de Bernard Herrmann dirigida per Mujer Mattison que és extraordinària i heu pogut sentir aquesta introducció però és que si veieu la pel·lícula veureu que omple de matisos moments de la pel·lícula. Després tenim la fotografia. La fotografia és és també de Robert Barx és també un dels punts forts de la pel·lícula. El guió adaptat de la novel·la que hem dit d'Entre le mort és d'Alec Coppel i Samuel Taylor. El disseny de títols ja també ho he comentat de Saul Bass. El muntatge extraordinari és de George Tomasini habitual de de Hitchcock. L'assistent de direcció que també és molt important aquí és Daniel McCauley. La gravació de sorts de Harold Lewis i Winston Don Leveret. El vestuari que és importantíssim també és de la extraordinària Edith Heed. Hi ha una seqüència que està enrodada és especial de John Ferran. El productor associat va ser Bernard Coleman i es va rodar a San Francisco i els estudis de la Paramount. Els intèrprets principals són James Stewart en el paper de Scotty un policia retirat de Gurt a la seva acrofòbia que és poc a les altures d'aquí el títol de Vèrtigo i Kim Novak que té un doble paper el de Madeleine i Judy. Hi ha un personatge que és Mitges que va ser com una crossa narrativa això ho utilitzava sovint Hitchcock que és Bàlbara Beljets i després ja tenim Tom Helmour amb el paper del marit de Madeleine que és Gavin Elster i altres actors secundaris de menor importància dintre del conjunt de la pel·lícula. Tal com he dit la pel·lícula passa a San Francisco i una altra cosa que hi ha que és molt interessant és el disseny de producció no solament el color sinó els cotxes la manera en què està filmada la ciutat és esplèndida algo que veus un fotograma i ja saps que és vèrtigo de Hitchcock no? Bé això ho deixo com a introducció et passo la paraula Ignasi perquè facis aportacions també perquè és una pel·lícula que podríem estar parlant-ne no avui tota l'hora sinó tres problemes jo crec jo crec que sí tres o quatre perquè ja com tu has dit molt bé és una pel·lícula molt més complexa del que sembla perquè clar pot semblar és clar és que a veure la novel·la en la qual està basada és de Nargerac i Beaulieu que són un parell d'escriptors que a mi m'encanten les diabòliques de Closó que es veu que Hitchcock s'havia interessat per fer-la Hitchcock s'havia interessat per què? Per fer les diabòliques però bueno finalment es veu que a Closó es va avançar va haver-hi un tripi joc aquí l'agustió és que la va fer Closó i realment és una pel·lícula jo diria que és segurament la millor pel·lícula de Closó només va fer 10 VR-metratges però segurament aquest és el millor és molt bona a la diabòliques Closó és molt bo és molt interessant però a les diabòliques és magistral ara bé jo crec que aviat arribarem a l'acord que malgrat tot l'argument és truculent de les diabòliques molt truculent i es veu que la novel·la també l'és jo confesso que no l'he llegida jo tampoc però Hillcott va fer una trompeta perquè no se sap tot l'engranatge amb l'equip Nòvac fins al final de la pel·lícula ai fins al final de la novel·la és a dir fins al final de la novel·la no se sap què nassos ha passat el personatge pot tenir sentiment de culpabilitat pot estar trastocat perquè s'ha obsessionat amb la Madeleine tot el que t'ho vulguis però fins a la novel·la fins al final tot és misteri tot és misteri i com sabem tots Hillcott prefereix el suspens i per tant ell li pregunten però vostè per què a tres quarts de pel·lícula ens descobreix el pastís no? ens descobreix que la Madeleine i la Judy ràpidament es veu que la Judy és la Madeleine per tant que passa aquí no l'han matat la Madeleine vull dir o s'ha suïcidat teòricament molt bé però Hillcott diu miri és que guanyem diverses coses la primera és que pensi vostè que només nosaltres sabem que la Judy i la Madeleine escolti no ho sap escolti no ho sap escolti no ho sap i aleshores diu aquí ja tenim un suspens el suspens que generem al públic perquè el públic sí sap la trampa i de seguida sap el que realment ha passat per tant aquí tenim un suspens però després tenim un segon suspens que és el de la pròpia Judy de la Kim Novak perquè la Kim Novak fent de Judy està patint perquè està patint perquè l'escolti descobreixi que ell està emmerdada en l'assassinat compte que és molt bèstia aquí la Kim Novak amb aquesta cara d'innocent però com a personatge diguem-ne que és que no se salva tampoc vull dir siguem estrictes però és clar aquesta truculència d'esvetllar-ho tot al final que els escriptors francesos doncs sempre aplicaven una mica gran guinyol té un pèl un puntet de gran guinyol doncs no en Hickkot ho va modificar jo penso que això ho va encertar ho va encertar o sigui una de les genialitats de la pel·lícula per mi és aquesta precisament és aquesta i aleshores també hi ha l'escena que a la pel·lícula es veu que de seguida per això evidentment de seguida ho sabem tot que és quan la Judy vol fugir no vol enfrontar-se evidentment el Jen Stewart està intentant modificar-la canviar-la convertir-la en Madeleine perquè està obsessionada obsessionat aleshores ella vol fugir però li vol deixar una carta perquè ella s'ha enamorat el que sempre passa en el procés de fer tota la pantominada sí s'enamora però l'enganya ella s'ha enamorat i clar per això pateix aquí t'agrada el segon suspens però fixa't el Hickkot que no dona concessions i ara parlarem d'aquest tema perquè a mi Vertigo em sembla una pel·lícula molt crua però molt molt bèstia però molt i a la vegada és una història d'amor romàntica passa per ser una pel·lícula romàntica però abstraguem el que està passant pot tindre aquesta lectura és el que deia abans és que té moltes capes moltíssimes moltíssimes evidentment el romanticisme és un factor de Hickkot que potser en aquesta sempre s'ha dit que Vertigo és potser la pel·lícula en la qual el propi Hickkot es despulla més però bé l'escena de la confessió ell està fent allà la confessió de final l'estripa i Hickkot arriba a la conclusió que no la vol volia elaborar això d'una altra manera però no li agradava l'escena de la carta aleshores el James Stewart li diu home tampoc hi apartant però bueno si la treus no passa res fins i tot el guionista l'últim dels tres guionistes el Tyler diu bueno tu mateix a mi no em fa noça però si la vols treure la treus però aleshores va haver un el cinema de Hollywood la verticalitat dels càrrecs va un dels grans un dels grans que manaven a la part amunt va dir ni parlar-ne l'escena es queda ni Hickkot va poder contra un dels grans moguls de diguem de la part amunt al final el diner s'imposa no? absolutament paguem i per tant aquí s'ha acabat el brogui aleshores bueno a banda d'això jo el que sobretot destacaria jo però és una ja sé que a veure el Bernard Herrmann la música del Bernard Herrmann jo crec a quin cinèfil no li agrada Bernard Herrmann hem de tenir en compte que va ser el que li va posar la banda sonora a Orson Welles a Ciutadà Kane i a el The Magnifics en Amberson Anna i el rei de Siam del John Cronwell el Fantasma i la senyora Mir de Monkey Beak Ultimàtum a la Tierra del Robert Weiss tot són pel·lícules de primera línia The Trouble with Harry que en castellà li van dir però qui em mató a Harry totes les de Hickkot fins que va poder perquè l'home que sabia massa fals culpable després també va fer una pel·lícula bèl·lica que a mi m'agrada molt que és Els Despullats i Els Morts The Naked and the Dead és una realment importantíssima novel·la i pel·lícula del Roll Wash Psicosi també és d'ell Marni Perdidos en l'Espacio aquesta és una de les meves debilitats infantils és una sèrie de l'Earwin Allen que d'aquestes que feia ell com el Viaje al Font del Mar que jo tinc debilitat per aquestes sèries és una petita cosa meva personal La Núvia Vestia Negra del Trufó i el Taxi Driver de les Corseses o sigui que imagina't aquest home el que ha fet però però si amb alguna cosa jo em quedo de veritat si amb alguna cosa jo em quedo d'aquesta pel·lícula a nivell formal a nivell d'ha hagut diguts evidentment tot però a nivell formal si d'alguna cosa em quedo és amb la fotografia és a dir el tècnicolor del Robert Barks és superlatiu vull dir jo diria amb una bona còpia o amb una bona projecció em passa com amb Centauros del Desierto del John Ford simplement l'habito m'agafa una sensació d'èxtasi estètic vull dir i me'l'aigro en la vida s'ha mira bona fotografia evidentment hi ha grans mestres i realment valoro molt la fotografia és un dels arts més difícils en cinema de veritat sobretot si la càmera s'està movent hi ha autèntics mestres però el tècnicolor dels anys 50 i en mans d'aquest home és que no no tinc adjectius de veritat no tinc adjectius no entenc per què el tècnicolor va evolucionar després cap a una cosa més apagada i ara evidentment les pel·lícules fins i tot són fosques de marron foscos i tal quina meravella d'imatge en fi no hi ha prou temps aquí per alluar el que visualment és aquesta pel·lícula a banda de tots els trucatges d'en Heikon no? sí és una pel·lícula que té molta importància no sé si estàs d'acord amb mi el color verd és clar és clar els vermells també i els grocs no no però el verd verd tens tota l'or com a ambientació de la pel·lícula hi ha molt verd molt per exemple el segon hotel que hi ha que és l'Empire el va escollir perquè hi havia un tipus de neó que donava una intermitència verda que li interessava molt efectivament el que passa és que jo tinc el dubte perquè consta van estar 16 dies rodant en exteriors i dos mesos rodant en interiors imagina't jo tinc sincerament la segona habitació la de la Judy aquesta amb la llum verda de l'Empire és a dir no nego que ell visités l'hotel visités l'habitació però jo tinc tota la impressió que van reconstruir l'habitació en estudi allò no enquadra és possible no per una qüestió dels aparells de filmar de l'època i de tot l'engranatge no he pogut arribar a saber-ho exactament ara el que sí és veritat és que en el moment en què ell surt del bany quan ja ha fet tots els retocs o sigui hi ha una aparició i aquí sí que es pot dir que ell aconsegueix que tinguem la impressió que ve des dels morts d'entre els morts penses en el títol de la novel·la d'entre les morts exacte aquí està filmant el títol realment és un moment màgic és un fantasma en aquell moment és i amb tota la complicada simbologia perquè per Hickkot si vols si no nevero he ben trovato però t'ho has de creure perquè és el propi Hickkot que li diu en aquest llibre que precisament tu esmentes Hickkot diu que sí en Stewart l'està intentant transformar en Madeleine però en realitat el que està fent és despullant-la efectivament i diu i quan es presenta amb el vestit gris que ell li exigeix que es posi que li va comprar el vestit de la Madeleine tal com la coneix la pel·lícula clar la Judi no vol fer-se el monyo aquest amb espiral que porta la Madeleine i apareix tenida de ros que ja no volia però amb un cabell així més escaduser no allò més més obert i més amb melena no i aleshores diu Stewart en aquell moment se sent frustrat perquè l'ha despullada és a dir el vestir-la de gris l'ha despullada però no ha aconseguit treure-li les bragas vull dir així mateix no ha aconseguit treure-li les bragas i és justament com tu dius quan surt de nau que es fa el monyo que és el moment en què l'abraça d'aquella manera el petó de Rodin que sempre diuen que els abraços són el petó de Rodin el petó esfèric el petó esfèric que ara parlarem del petó esfèric que té un element importantíssim que és el que em porta dur a sospitar que allò no és l'autèntic hotel Empire sinó que efectivament això està fet en Estudí però quan ella surt amb la boira aquesta verdosa abans que es vegi de nau d'una manera tangible natural en aquell moment Trufó diu ai Trufó Hicot diu en aquell moment ja li ha tret les bragas sí molt bèstia però sí sí perquè clar a veure ve de o sigui apareix des d'una despullada total aquí també hauríem de tindre en compte perquè tota la pel·lícula jo crec que és de les pel·lícules de Hitchcock que el sexe és més evident absolutament i a més a més quan no és evident està molt insinuat és a dir ell recupera a Madeleine de de de l'aigua de la caposada sí també ho he pensat l'agafa la porta cap a casa seva i en la següent escena la veiem completament despullada al llit bé està claríssim que l'ha despullat ell l'avís nua l'avís nua és evident que l'avís nua primera després li dóna un un un bernús no una bata una bata seva una bata d'estar per casa i apareix ella amb la bata sí presumiblement sense res més que la bata presumiblement i després hi ha un altre comentari que també li fa ell a Hitchcock a Trifó que li diu escolta per cert que la Quim Novat quan va amb el vestit verd a l'inici abans de totes les transformacions a què és submesa no portes sostens i el Hitchcock li diu no no no diu a ella li agradaven així gairebé sempre venia a l'estudi sense sostens diu prou cufoi que estava sí és que la Novak la Novak bueno hi ha gent que opina evidentment hi ha opinions per tot però evidentment la Quim Novat no gaudia de la fama de ser una excel·lent actriu no segurament no ho era era molt cara de pal i a més amb amb una pinta d'innocent assajada com de bèstia animal és a dir perquè Novak és tota ella sexe és evidentíssim però amb amb amb amb amb amb amb amb amb una ingenuïtat treballada i fixa't una cosa va ser dirigida per directors molt bons sí sí és a dir que algo li els hi donava és evident és evident per tant el que passa és que ell Hitchcock no la volia no no volia la Vera Miles i es diu volia la Vera Miles però després quan la va poder tenir de nou va dir que no s'havia emprenyat amb ella perquè havia quedat embarassada va quedar embarassada i aleshores el va fumar i aleshores clar com que a més hi havia endarreriments de tot drap perquè clar la Novak era de Colúmbia resulta que el Coleman el seu productor d'en Kitcott aconsegueix la Novak quan la Miles queda embarassada a canvi la Colúmbia diu molt bé nosaltres ho cedim la Kim Novak però a canvi el James Stewart ha de fer amb la Kim Novak una pel·lícula que és aquella comèdia amb el Jack Lemmon també que es diu que jo em vaig enamorar d'una bruixa una pel·lícula que a mi m'encanta a mi també m'agrada molt ens hanu una comèdia estupenda estupenda magnífica modèlica com es feia les pel·lícules els 150 que mai més es farà igual però bé deixa'm-ho còrrer però bé de què estava parlant que s'ha anat alçant al cel parlàvem de la Novak parlàvem que en principi no volia la Novak exacte la Novak hi ha un productor que comenta i diu no però és que ja va anar molt bé que la Novak no fos una gran actriu perquè una gran actriu hagués aconseguit que la Judy i la Madeleine semblessin veritablement dones completament diferents la mateixa actriu si hagués estat bona allò de pes específic hagués fet dues personalitats diferents mentre que a la Novak se li notava diu que és el que li molestava en Hicot se li notava que era la mateixa en el fons era la mateixa jo no hi estic d'acord no jo tampoc però en Taylor el guionista aleshores surt a la defensa diu ja va bé que la Novak fos així perquè precisament aquesta ambigüedat tan prima afavoreix el segon personatge sobretot el de Judy el de Judy però jo no hi estic d'acord perquè la veritat és que la Novak d'un i do com marca la vulgaritat bueno vulgaritat no és la paraula el class work la classe treballadora la diferència de classes entre una i l'altra del refinament exquisit que té la Madeleine jo crec que això ho aconsegueix un rodolins un rodolins al pentinat cotrillos cotrillos que també ajuden ajuden bastant però hi ha una cosa que m'agrada molt de la Novak i és que fixa't tu que ella fa com un doble o triple paper perquè és que ella té que interpretar per mandat a la Madeleine sí sí ella podria ser la Madeleine però hem de pensar que l'està interpretant sí llavors a veure no és fàcil el paper els dos papers que va tindre que fer i després tinguem en compte també a mi Novak m'agrada sí a mi també sempre m'agrada que també evidentment per les seves meravelles visuals és a dir per el seu físic és un prototipus d'actriu que m'agrada i per tant quin Novak m'agrada en aquest sentit però malgrat que malgrat que no sigui una Olivia de Haviland per dir-te alguna cosa o una Joan Fontaine no, no tindrà tant registres que són trossos d'actrius impressionants té el seu registre i fa la seva comessa vull dir i per tant res a dir en aquest sentit a mi m'agrada com a actriu després hi ha un tema que va una mica fusionat amb la sexualitat que planeja per tot el guió que és la necrofilia ah sí a veure quan ell l'està vestint i quan ja la té completament vestida també hi ha una altra cosa va ser molt criticat durant tota la seva carrera sobretot cap al final com un misògin l'amic Hitchcock i s'ha de reconèixer que amb aquesta pel·lícula a la Judy quan comença el Scotty el personatge que fa el James Stewart l'ha sotmet amb una o sigui si vols que t'estimi t'has de posar això i t'has de posar aquestes sabates i t'has de canviar el pentinat per això em sembla una pel·lícula molt crua és una manipulació és que és molt crua totalment perquè fins i tot en Hitchcock que té un sentiment de culpa permanent ell va tenir una formació molt molt protestant un pare molt autoritari fins als 27 anys va estar vivint amb la mare és a dir anem a veure i clar físicament no era una persona agraciada però no és veritat jo crec que Hitchcock acaba sent misògen és probable que ho tingués però en realitat fruit d'una atracció repulsió que li provoquen les dones produït pel fet que en el fons tampoc les abastarà i aleshores desenvolupa una teoria que és que la dona guapa en el fons és dolenta és una provocació Hitchcock es refugiava evidentment en l'art es refugiava en la sublimava són malvales en general Hitchcock sublimava clar quan tens una frustració sexual sublimes i per tant Hitchcock sublima la dona però clar al mateix temps i això el James Stewart ho encarna per això és la pel·lícula més sincera de Hitchcock perquè de fet en James Stewart quan veu sortir el fantasma Madeleine del lavabo amb el monyo és a dir quan ja l'ha despullat del tot té una s'abraça d'una manera a lo petó petó de rodent que et diuen brutal i amb el traveling circular aquest típic és allò que deia que realment fa l'amor amb una morta exacte és el moment necrofílic efectivament per excel·lència però de seguida un cop un cop ha consumat per dir-ho d'alguna manera l'amor aleshores s'adona que el penjoll és el de la Carlota sí el de Rubí el penjoll de Rubí la avantpassada teòrica de la Madalena la Carlota Valdés la Carlota Valdés i aleshores a partir d'aquí es desinfla completament perquè veu que ha estat enganyat aleshores entén és policia no és idiota i per tant acaba deduint tot el joc no pot tindre el penjoll si no és la dona que ha col·laborat amb l'assassinat per tant és una pel·lícula que em sembla crua perquè el que fins que planteja James Stewart que és una persona entre cometes evidentment perquè és policia és detectiu al principi de la pel·lícula és una persona podríem dir entre cometes innocent és a dir neutre de fet la seva amiga l'actriu Barbara Belchets exacte és una actriu de segona sempre però excel·lent absolutament encantadora de fet ja sembla també una bona Jeanne no aquella noia jo li dic un personatge grossa sí perquè li va molt bé per incrementar perquè ens està explicant quin és el seu el background de Scotty el background d'innocència sí i per tant la pel·lícula està parlant que justament això que et deia Hickcott veu a la dona com un perill és un perill per l'ànima i és el que li passa al James Stewart l'escoti s'acaba pervertint i aleshores es converteix en un monstre però és un monstre perquè agafa la Judy quan encara no s'aprèn i l'està transformant tant si vols com si no vols maltractant l'està maltractant és un maltractant i evidentment la Judy no és cap innocent perquè ha participat en un assassinat és tan culpable com el propi marit que l'assassina que assassina l'autèntica Madalena jo diria que aquesta és la justificació per Hitchcock si tu em dius ets omissoni ella diu no què vols que faci ella ella ha de tregar perquè ella sap que és culpable d'una cosa que l'escoti el seu amor no coneix i que l'ha enganyat en aquest punt exacte i clar és aquest joc és que és extraordinari és que no se salva cap personatge en el fons tots som dolents tots perquè la Judy en el fons bueno sí és veritat s'enamora de l'escoti però en el fons ella ha participat en l'assassinat perquè per diners ja ho diu per diners perquè és una penjada exacte no té ni ofici ni ofici per dir-ho d'alguna manera i per tant fa de man és l'amant del marit de l'autèntica Madaleny efectivament i el marit és un fill de sa mare de primer ordre vull dir perquè no dubta en assassinar la seva dona que és la que en realitat que ell és un trepa perquè ella ella ha heretat el patrimoni que era bestial del seu pare o de la seva família i la feina i el càrrec de l'empresa li sobra i fixa't tu que després d'aquell simulacro d'entesa quan hi ha tot l'anàlisi de com s'ha trobat morta ella i si perquè és que fins i tot hi ha el perill que acusin a Scotty d'haver participat amb la mort d'allà és el copón i això de fet el plan el mindpainter aquest que és el campanar de la missió és molt bo això mentre el capellà està pujant per veure l'autèntica madalena morta que el marit ja l'ha matat prèviament i la gent s'ha fet veure que s'ha suicidat és una virgueria tècnica perquè el James Stewart tu estàs veient l'enquadrament és de mestres perquè era un visionari que tenia una capacitat visual d'impersonar veus el capellà i les monges pujant bé bé les monges no em sembla que són dos ajudants de la missió estan pujant al sostre on ha caigut la madalena i mentre a la porta principal del campanar es veu el James Stewart esbunyir-se allò no està d'aquí és que és molt bo vull dir que després el comentari de la vista la vista allà mateix en la mateixa missió davant amb un edifici de davant que existeix tot allò existeix allò sí que està agafat la missió de Sant Juan existeix espanyola el que passa és que en Quico va agafar una rabieta perquè tenia un campanar baix però es veu que va haver entre que ell va visitar la missió i al final gairebé un any després van a filmar el campanar havia caigut s'havia s'havia fet malbé de tal manera que virtualment per això és un mindpinter perquè de fet ara hi torna a haver campanar però clar no és tan alt ni per casualitat el campanar és fals el campanar és una qüestió d'estudi ja es veu ja es veu perquè si fixes els arcs que hi ha del monestir són uns arcs amples són uns arcs del segle XVI o XVII com a molt tard XVII XVII XVII sí sí i en canvi el campanar és el que tu dius es veu una mica de cartró pedra la missió és espanyola en canvi per dintre no a dintre hi pot haver una reconstitució fins i tot bastant realista hi ha un tema saltem és que hi ha tantes coses perquè clar estàvem parlant del James Stewart i del sentiment de culpa que de fet té ell té un sentiment de culpa i aquest sentiment de culpa associat a la seva perversitat fa que el seu enamonament de la Judy Madeleine sigui no solament egoista és és cruel és profundament cruel a la tortura a la que sotmet la Judy sense saber que Judy també és partícip de l'assassinat però sense saber això encara ho fa més ho fa més curat és a dir una persona innocent que per això deia el paper de l'amiga està justament per incrementar aquesta sensació de bonjan James Stewart és un molt bonjan és bona gent que diu expressió que no m'agrada gaire és la forma d'explicar-nos-ho amb imatge aleshores resulta que acaba no ho sento li surt un monstre interior a causa de l'obsessió i aquesta obsessió el malmet el personatge del James Stewart jo crec que al final més enllà d'estar dolgut perquè de manera accidental hi ha el final que hi ha no el diré però ja veureu si veieu la pel·lícula més enllà d'estar dolgut per això no, no és el que està content perquè ha superat l'acrofòbia hi ha un moment que també sí és que dius guaita ara no tinc aquí un cop ha alliberat és d'un egoisme brutal un cop sap que la Judy és coautora de l'assassinat se li va l'acrofòbia si tens tota la raó és un bon moment de la pel·lícula és que en realitat en Hickkot ens despulla els personatges i ens s'ho embolica amb un en un mantell de romanticisme però que en realitat aquest romanticisme fa farum fa farum són personatges que en el fons han deixat de ser bons han deixat de ser humans gairebé té grans moments romàntics sobretot quan ell l'enamorament d'ella amb la mà de l'any és allò que té dóna resultat és creïble sí a més és sostingut perquè la pel·lícula curiosament és molt lenta et dóna temps per pensar-la és una de les pel·lícules més lentes d'en Hickkot sempre s'ha dit és veritat però és que jo crec que és un tempo necessari necessari el tempo d'una pel·lícula ha de ser el que ha de ser i evidentment un mestre com ell controlava el tempo del ja he trobat també un comentari no sé si és del Trifó o d'un altre o de l'Estopo que també va fer una biografia d'ell molt bona el 83 que diu el Hickkot és tan bon director d'actors com potser hasta millor director d'espectadors sí està molt bé m'ha agradat i és que realment condueix l'espectador m'ha agradat ara per aquí ara et dono aquest dat no te lo preocupis ara et creus això ara te la foto perquè el desenllaç acaba sent un cop de martell a l'espectador és un cop de martell després d'una història romàntica és molt dur ens has despullat els personatges a tots dos ens els has deixat en boles i el que veiem són dos persones rep a l'innocent exacte rep a l'innocent que era l'home de l'any la primera Hitchcock era així no era no havia de ser fàcil home les pel·lícules de Hickkot tenen un element tortuós de tortura el personatge a veure una de les situacions típiques d'en Hickkot és el personatge que ha fet una malifeta sentiment de culpa però té por que el descobreixin la tensió entre entre la malifeta feta i s'hi descobreixen que l'he fet jo aleshores l'intent d'esborronar-ho aquest patiment el traslada l'espectador exacte l'intent de corregir-ho però l'intent de corregir-ho encara emmerda més les coses això és una situació psicològica típica d'en Hickkot ja amb el seu temps ja se'l va declarar com mestre dels suspens sí, sí i per tant és això és això és el mestre dels suspens mai millor dit hi ha hagut una gran quantitat de directors que s'han emirellat amb ell els del Nobel Bac el Xabrol és un cas claríssim el Trifo també el Brian de Palma el primer Brian de Palma ha arribat a imitar pel·lícules directament encara que a ell li fa molta vergonya que li diguis que les seves pel·lícules el Brian de Palma suposo tenen influència del giallo italià que és evident amb vestida per matar el giallo italià està allà ficat no sabe no contestar jo li citen pel·lícules amb el de l'ascensor i la el Michael Caine vestit de dona amb la navalla no he vist aquesta pel·lícula és el moment de Palma de deixar el córrer és evident que el giallo l'ha tingut en compte i amb doble cuerpo bueno sisplau més truculent que allò ja però bueno tot i que amb això que dius de la truculència jo mira que soc bueno absolutament meravellat amb vèrtigo però hi ha una cosa que des del moment dos no puc dir l'un perquè l'un és el de la presentació en la que hi ha aquells primeríssims primers plans d'un rostre femení primer el llavi després la cara la mirada que mira primer cap a l'esquerra després cap a la dreta i després ens mira a nosaltres després d'això ja entra amb la persecució nocturna que hi ha d'un mal factor en el que hi estan l'inspector James Stewart pels sostres pels taulades d'uns edificis i un número de la policia ell rellisca per la taulada i queda agafat a la canaleta molt precari és quan mira cap baix i té el sentiment de vertigen l'altre intenta ajudar-lo i l'intentar ajudar-lo rellisca i cau següent plan ell està fent filigranes amb un gallato que és el que portava per sostentar-se a l'estudi on hi ha la seva amiga que per cert ens diuen que durant tres setmanes van ser nòvios i després ha quedat una amistad de confidència per això li pot parlar de tot i li pot dir tot en referència a personatge de la Bàbara Belge bé jo dic una cosa això està molt bé però jo dic una cosa és gaire bé 99,5% impossible que James Stewart se salvés d'aquella canaleta aquest és un dels errors de Guillot per dir-ho així estem d'acord estem d'acord perquè no t'explica com surta ja clar l'únic que el podia ajudar és el policia que ha caigut i per tant sí perquè el lladre fot el camp naturalment el lladre evidentment el camp a part de les seves lladres com nensos ha sortit impossible una altra i ara que parles d'aquest error bueno d'error de trampa és una trampa és una trampa narrativa però ara que parles d'això també hi ha una altra trampa narrativa com tu has dit abans el James Stewart empaita l'Equim Novak fins al fins al point com li diu point té un nom en point però ara no recordo que és allà on es veu el pont de Sant Francisco on ell es llança l'aigua vull dir que existeix l'abadia de Sant Francisco exacte l'abadia el lloc on cau es diu point té un nom point no sé què és igual existeix ho dic perquè que no es pensi la gent que allò es estudi es estudi quan ella es llença l'aigua l'aigua evidentment ella no es va llençar a l'abadia però però els exteriors no però i quan puja per les escales són les escales exacte que pugen sí sí efectivament ara bé ara bé què vol dir moro evidentment el James Stewart ha estat empaitant l'Equim Novak l'Equim Novak va amb el seu cotxe i el James Stewart amb el seu ell surt es llença per salvar l'Equim Novak que fa veure que és la Madeleine que es vol suïcidar com la seva avantpassada que es va suïcidar per un tema d'un fill que al final li treuen i no sé què no sé quants molt bé i el següent plano és el plano que tu dius en què es veu l'Equim Novak al llit nua o sigui que és evident que el James Stewart l'ha despullat què passa amb els cotxes amb quin cotxe tornem és evident i l'altre no torna amb el cotxe d'ella perquè ella després surt i se'n va amb el seu cotxe però i ell com recupera el seu cotxe ell el Jico té coses d'aquestes que aleshores precisament amb l'entrevista aquesta amb el Trufó ho deia cada vegada que algú li deia alguna cosa d'aquestes de pura lògica ja m'han sortit els versemblants estic fins als nassos dels versemblants home no em foti amb la jo me'n recordo que amb psicòsis ell els cartells publicitaris posava espectador por favor no revel el final no dispongo de otro exacte ara que dius això va rodar un final va rodar després del pleno final de la pel·lícula que és el James Stewart que mira cap avall cap a on ha caigut l'autèntica Judy o sigui l'equip nova que és el desenllaç de la pel·lícula per culpa de la monja ja diguem-ho tot per culpa de la monja també que diu he sentit sorolls i he pensat puja mira qui hi ha la mare que va fer la monja també però deixem-ho córrer el tema el tema és que després hi ha un altre plano en què es veu la seva amiga la Mitji que es diu Mitji per cert en la pel·lícula Mitji James Stewart d'esquena mirant recordaràs que l'apartament de l'amiga de la Mitji té un finestral molt lluminós els finestrals tothom té en aquesta pel·lícula uns finestrals que algun dia s'hauria de fer una anàlisi sobre perquè a la soga també hi ha un gran finestral els finestrals al Gicot li encanten la ventana indiscreta la ventana indiscreta no uns grans finestrals a punta pala bueno doncs el gran finestral de l'apartament de la Mitji tots dos estan d'esquena mirant cap al finestral la tele està encessa aleshores es giren i senten la informació conforme han detingut el marit de l'autèntica Madeleine és a dir el marit pagarà per l'assassinat que ha comès però aquí en Gicot sí que se'n va sortir va preferir està rodat algun dia em sembla que hi ha algun Blu-ray no sé si Estats Units o així en què aquesta seqüència es veu o sigui s'ha recuperat i per tant és curiós perquè l'autèntic de Sant Llas hauria estat aquest per tant un relatiu entre cometes happy entre cometes perquè aquí l'única que se salva potser és la Mitji i ni així perquè la Mitji fa un quadre de la Carlota aquest quadre que l'Equid Novak com a Madeleine va veure al museu aquest de la Legió d'un hort no sé què es queda allà mirant la Carlota per cert el quadre de la Carlota li va fer un pintor el mateix pintor que va fer tots els quadres de The Trouble with Harry o sigui del però què li passa a Harry en castellà es va dir així bueno aquest quadre per cert ha desaparegut ah sí tots els altres perquè el museu existeix la sala existeix van anar a rodar la sala tots els quadres són autèntics aquest també és autèntic però aquest el van fabricar expressament per la va ser robat no se sap el més divertit del cas és que el quadre el famós quadre de la Carlota que és el fantasma de la pel·lícula per dir-ho així d'alguna manera va desaparèixer és molt bo això és bueno són d'aquestes anècdotes doncs bueno el tema ara no sé per què hem anat a parlar el quadre però bueno en tot cas hi havia aquest desenjaç no hi ha una cosa hi ha una cosa que també està molt bé que són aquells detalls perquè ell no tira mai cap puntada en fals llavors si et fixes hi ha un moment en què ell retorna a casa del seu amic quan ja presumeix que no hi xirà i veu el cotxe hi ha una senyora que va cap al cotxe i diu escolta aquest cotxe vostè d'on l'ha tret i diu bueno era d'un senyor que vivia aquí que és una mujer pobre la pobre morió no sé si lo sabe mal ha venut i clar no és una explicació sí serveix com a explicació per a l'escoti però també és pels espectadors que sabien que el tio aquell el que volia era guillar sí, sí clar evidentment ho tenia tot programat però sé que aquest edifici encara existeix és de les poques coses però hi ha un documental del Chris Marker sí que ens sembla que és dels anys 70 i als anys 70 encara hi havia la floristeria l'hotel no l'hotel primer on la falsa Madeleine va recorda que ell l'empaita fins a un hotel aquest hotel que en realitat no era tal hotel en el seu moment era la casa d'unes persones doncs amb diners però res més la casa aquesta ha desaparegut se l'han carregat era un palau era un palauet palauet sí, sí, sí pràcticament perquè a l'escala es veu senyorial el que no em lligava és aquella senyora cutre que hi havia allà com a dependents bueno com a en fi com a Sergi no em lligava tu sí quedava rara una mica quedava bastant com si fos un hotelet de dues estrelles és una actrius diguem-ne complementària però avui ja està el vestuari el lloc no tenia l'empaita en canvi després el veus per dintre i veus que és un palau era una mica contradictori perquè de fet la intenció d'Equícot és més aviat reflectir que aquell edifici és cutre però clar després veus l'escala senyorial i evidentment queda tot desmentit aquí sí que hi ha un petit error de jo diria de disseny perquè no t'acabes de creure l'habitació clar quan pugen a l'habitació però és que l'habitació probablement no és ja l'hotel és ja en estudi en estudi completament i allà sí que el factor cutre està incrementat però el vestíbul el vestíbul canta canta per senyorial precisament jo volia afegir una cosa perquè els els que ens escolten tinguin una idea jo crec que una gran pel·lícula com aquesta també es nota una mica quan la va fer o sigui jo crec que era l'època creativament més bona de Hichuk un detall la pel·lícula és de 1958 el 54 va fer crimen perfecto i la ventana indiscreta el 55 atrapa un ladrón el 56 l'home que sabia demasiado i qui en mató a Harry el 57 falso culpable 58 estem en vèrtigo i les següents són 59 con la muerte en los talones 60 psicosis 63 los pájaros 64 en mano y la ladrona estem parlant de lo millor és que agafem tot això i totes són entre 9 i 9 i mig per tirar rasgades del 66 vull dir que encara ja el el coetetj perquè després fa Topaz ja no és el mateix Family Plot tampoc Family Plot no però Frenessí Frenessí encara Frenessí té alguns moments d'una intel·ligència extraordinària Frenessí s'aguanta però ja és un gicot menor però aquestes jo diria que són 10 pel·lícules fabuloses és el millor d'ell és una meravella acabes de dir pràcticament qualsevol d'aquestes podria ser el clàssic de la setmana nostra la finestra la finestra indiscreta i el crim perfecte són del 54 en un mateix any en un mateix any és una cosa esparverant el jo confesso que també estava molt bé del 53 amb el Montgomery Cliff i el falso culpable Henry el falso culpable és del 56 que també és una altra pel·lícula on la qüestió que fins i tot l'innocent té alguna cosa a ocultar perquè el Henry Fonda és un home que el culpen d'un assassinat però que no ho ha fet però acaba tenint és a dir fins i tot aquí en Hico treballa el personatge que sembla que el propi Fonda acabi pensant que ha fet alguna cosa mal fet aquesta qüestió de la culpabilitat que és una cosa molt protestant també catòlica però sobretot els protestants per tenir a la gent molt lligada a mi ostres és que tenim el Palmares de Can sí només s'està demostrant que necessitem dos programes o tres o quatre per parlar dos aspectes tècnics de la pel·lícula que a mi em semblen fascinants un en Hico va inventar la Dolly Zoom la Dolly Zoom és l'efecte després es va perfeccionar molt però és l'efecte d'un objecte estàtic i el fons que s'allunya el típic que tots pensarem és el de tiburon o el Rod Steger ho va utilitzar el forat del campanar sí però ho va fer però no però va estar molt llest però no el campanar o sigui no ho va fer dos vegades al principi va fer una maniobra quan el James Stewart està penjat del del terrat i mira cap a baix ho fa però és fals o sigui el que fa és perquè ell diu que volia reproduir de fet a Rebecca amb la Joan Fontaine ja ho volia fer volia reproduir l'efecte abriac diu és que jo un dia estava abriac en una festa i vaig tenir la sensació que tot se m'allunyava tot se n'anava o sigui jo mirava les coses i s'allunyaven totes de mi i jo a Rebecca per un tema en un moment de la Joan Fontaine no perquè estigués abriaga evidentment a la pel·lícula sinó per un altre factor psicològic volia reproduir això no se'n va sortir evidentment això a Rebecca no hi és però resulta que ho va estar consultant amb els tècnics de vèrtigo del rodatge de vèrtigo i aleshores li van dir home és que mira podríem penjar la càmera però això volia 50.000 dòlars exacte veig que ho has llegit aleshores ell va dir i per què no ho fem horitzontal sí perquè no hi ha personatges amb aquesta presa amb una maqueta de fet és una maqueta tant del carrer del James Stewart com del forat de l'escala del campanari i allà aplica aquest efecte d'apropar la càmera va fer travelling més zoom clar això és una dolly zoom la dolly zoom és exactament això és moure la càmera endavant o cap enrere correcte i fer el moviment contrari amb l'objectiu zoom correcte de tal manera que tu el que aconsegueixes normalment es fa així és tenir una persona fixa i el fons que s'allunya aquí evidentment no hi ha persona era més senzill per això els va dir no cal que muntem un tinglador aquí penjat i tal no home no ho fem en pla perquè no hi ha personatges a dintre de la presa efectivament i després l'altre aspecte tècnic en 30 segons és el travelling circular de l'habitació verda perquè allà el que va fer primer és i això és el que em dona tota la sospita que va ser fet en estudi perquè el que va fer és un travelling rotatiu a l'habitació sense els actors en el qual en un moment donat va posar el cavallet de la cavallerissa de la missió de Sant Juan que allà és l'últim moment en què s'abracen abans que l'equip nova comenci a córrer per fer veure que es volsicinar és un petó que està tallat aleshores es veu l'habitació es veu el tros del cavall de les cavallerisses i es torna a veure l'habitació aleshores això ho va filmar va fer un travelling rotatiu amb això que és evident que és un muntatge i aleshores quan va posar l'equip Novak i el James Stewart novament fent un altre travelling rotatiu i perrere projectant amb transparència que era un aficionat a les transparències de primer ordre projectant perrere aquest travelling que havia fet prèviament això és el que em fa sospitar que clar per això té aquesta sensació de vertigen representant que ja estan fent la mort això només el pots fer l'està abraçant apassionadament i tal això no ho pots fer amb l'autèntica habitació de l'hotel a Baird perdona que t'ho digui però punt perquè realment és apassionant parlar de vertigo i de Kiko molt bé més que res dir-vos aquesta setmana passada es va tancar la 76a edició del Festival de Can i el president del jurat era Robert Osun que és el director que va guanyar l'any passat amb el Triàngulo de la Tristesa hi ha una sèrie de personatges importants també dintre dels altres membres del jurat com la Júlia Dicornó que va ser la guanyadora l'any anterior per Titan bé la Palma d'Or va ser adjudicada Anatomí Dineshut Anatomia d'una caiguda de Justin Triad el gran premi del jurat de Son of Interest de Jonak Glaser el premi del jurat a Fallen Lips de Aki Kaurismaki la millor direcció per Tranen Hang per la passió de Dodin Bufan la interpretació femenina per Mervi Ditzar la interpretació masculina per Koji Yaku per la pel·lícula Perfect Days de Windbenders Després millor guió Yuhi Sakamoto per Monster de Irosaku Koraeda Si us fixeu hi ha molt cine oriental i després també a la quinzena de realitzadors molt cinema africà És a dir que Kant sembla que aquest any li tocava fer una espècie de repartiment així per cinematografies no tant diguéssim del primer món o considerat però que han sempre fet una mica això amb encertent regar tenim una bona notícia per nosaltres perquè la catalana Helena Martín amb creatura va guanyar el premi a la millor pel·lícula europea lo cual és una bona notícia perquè bueno de cara a la difusió i això i després ganes de veure-la llavors premi honorífic per Michael Douglas i Harrison Ford i premi a la carrera per Ken Loach que també presentava una pel·lícula però no li va tocar res cosa que ja és bastant normal i llavors hi havia algunes pel·lícules que m'ha sobtat que no hagin tingut res però que serà interessant de veure-los quan s'estrenen com Cerrar los ojos de Víctor Erice després de 30 anys es tornava a presentar en una pel·lícula Killer of the Flower Moon de Martín Scorsese Home, sens dubte La Quimera d'Alice Rockbacher Rapito de Marco Bellocchio i Asteroid City de Wes Anderson Jo crec que aquesta ens partirem al pit de riure Sí, home jo penso que són pel·lícules que tenen molt interès i s'han quedat al marge Una cosa tornant breument a Hitchcock que la tenia per dir i se m'ha passat fixeu-vos en tot el que va fer Hitchcock i no va tindre cap Òscar No És a dir que això posa bastant en qüestió la qualitat d'aquests premis Tota la vida que l'havia posat en qüestió jo als premis Masses interessos No podrem no podrem comentar res més Bona nit ens veiem el dimarts que ve i tampoc tenim en aquest moment la pel·lícula que farem la setmana que ve En tot cas que tingueu una bona setmana i aneu al cine Bona nit Bona nit Adéu-siau Bona nit Bona nit Bona nit