Cinema sense condicions del 30/5/2023 — Vèrtigo (Hitchcock): color verd, Herrmann i la dolly zoom d’una obsessió; més el palmarès de Cannes 76

Context i presentació

• El programa se centra en Vèrtigo (1958) d’Alfred Hitchcock, amb motiu del seu 65è aniversari.

• S’elogia el film com a obra d’“art total”: música (Bernard Herrmann), fotografia Technicolor (Robert Burks), disseny de títols (Saul Bass), muntatge (George Tomasini) i disseny de producció a San Francisco.

"Ja des dels crèdits mateix [Saul Bass], Hitchcock donava la impronta del seu sistema de fer i de comunicar a través de les imatges."

Font literària i recepció crítica

• Basada en la novel·la francesa D’entre les morts (Boileau-Narcejac).

• Es comenta el llibre d’entrevistes El cinema segons Hitchcock (Truffaut), destacant la coincidència dels dos directors a considerar Vèrtigo com una fita.

Clau temàtica i dramàtica: del misteri al suspens

• Hitchcock prefereix el suspens al misteri i decideix revelar el “gir” (la identitat Judy/Madeleine) cap als tres quarts de pel·lícula.

• Això crea un doble suspens:
• -
• El del públic, que ja sap la veritat.
• -
• El de la pròpia Judy, que tem ser descoberta.

"Aquí ja tenim un suspens: el públic sí sap la trampa. I després en tenim un segon: el de la pròpia Judy."

• Debat sobre l’“escena de la carta”: Hitchcock volia treure-la; un mogul de l’estudi ho va impedir.

L’univers estètic: música, color i ciutat

• La partitura de Bernard Herrmann estructura i intensifica l’obsessió, amb leitmotivs que omplen de matisos cada seqüència.

• El Technicolor de Robert Burks s’exalta: imatges de gran puresa cromàtica, comparables en èxtasi visual a Centaures del desert (John Ford).

• El color verd domina l’atmosfera: l’Empire Hotel (neó verd intermitent) i la famosa aparició de Judy des del bany amb llum verdosa; una posada en escena que suggereix retorn “d’entre els morts”.

Eros, control i necrofília

• Vèrtigo és una pel·lícula molt crua: l’obsessió de Scotty es converteix en manipulació i reconfiguració violenta de la identitat de Judy.

• El film desplega una sexualitat sovint insinuada però evident: el rescat a la badia, la Judy despullada al llit, detalls de vestuari i cabell (el monyo en espiral).

"El vestir-la de gris l’ha despullada… i quan surt amb el monyo, és el moment en què l’abraça —el ‘petó esfèric’."

• Moment clau: l’abraçada amb travelling circular a l’habitació verda —una unió amorosa filmada com a necrofílica (Scotty “refà” la morta). La visió del penjoll de la Carlota Valdés el torna a la realitat i revela l’engany.

Kim Novak: ambigüitat interpretativa i càsting

• Inicialment Hitchcock volia Vera Miles; finalment roda amb Kim Novak (cessió de Columbia a canvi de fer Bell, Book and Candle amb James Stewart).

• Es debat si Novak diferencia prou les dues identitats: per alguns, la seva ambigüitat afavoreix el joc de miratge; d’altres ressalten el contrast de classes (fina Madeleine vs. Judy més terrenal).

Culpabilitat, religió i moralitat

• S’analitza el tema de la culpa (arrel protestant a l’imaginari hitchcockià) i la transformació de Scotty: de figura “innocent” a monstre obsessiu.

• “Ningú se’n salva”: Judy és coautora d’un assassinat; Gavin Elster és l’instigador; Scotty maltracta Judy en voler-la reconfigurar.

• Final irònic: Scotty supera l’acrofòbia just quan descobreix la veritat, un alleujament egoista que accentua la duresa moral del desenllaç.

Forma, ritme i direcció de l’espectador

• Vèrtigo és una de les pel·lícules més lentes de Hitchcock, però el tempo és necessari per a la fascinació i la construcció de l’obsessió.

"Hitchcock és tan bon director d’actors com —potser encara més— director d’espectadors."

• El clímax és un “cop de martell” emocional, després d’un mantell romàntic que deixa al descobert la cruesa dels personatges.

Enginy tècnic: dolly zoom i muntatge

• Hitchcock “inventa” la famosa dolly zoom per visualitzar el vertigen (maquetes i combinació de travelling + zoom).

• El travelling circular de l’habitació verda integra transparències i decorats d’estudi, barrejant espais (habitació/missió) per amplificar la sensació fantasmagòrica.

• Es comenta el campanar de la Missió de San Juan Bautista (set d’estudi, construcció parcial) i la planificació del crim (fora de camp, muntatge paral·lel, versemblança controlada).

Trampes de guió i detalls

• Inici: la supervivència de Scotty penjat al terrat és poc versemblant.

• Després del rescat a la badia, logística dels cotxes poc explicada.

• Es va rodar un final alternatiu amb Midge i una notícia a la TV que anunciava la detenció de Gavin Elster.

Influència i lloc en la filmografia

• Influència sobre la Nouvelle Vague (Truffaut, Chabrol) i Brian De Palma (amb empremta del giallo italià).

• Context de la dècada prodigiosa de Hitchcock: del 1953 al 1964 (de Crim perfecte i La finestra indiscreta a Psicosi i Els ocells; culminant amb Frenesí ja als 70).

• Paradoxa: Hitchcock mai no va guanyar un Òscar competitiu, fet que qüestiona el valor dels premis.

Cannes 76: palmarès i destacats

• Palma d’Or: Anatomy of a Fall (Justine Triet).
• Gran Premi del Jurat: The Zone of Interest (Jonathan Glazer).
• Premi del Jurat: Fallen Leaves (Aki Kaurismäki).
• Millor direcció: Tran Anh Hùng (La passion de Dodin Bouffant).
• Interpretació femenina: Merve Dizdar (About Dry Grasses).
• Interpretació masculina: Koji Yakusho (Perfect Days, Wim Wenders).
• Guió: Yuji Sakamoto (Monster, Hirokazu Kore-eda).
• Notícies locals: Elena Martín guanya amb Creatura el premi a la millor pel·lícula europea.
• Honorífics: Michael Douglas i Harrison Ford; reconeixement a la trajectòria per Ken Loach.
• Fuera de premi però d’interès: Cerrar los ojos (Víctor Erice), Killers of the Flower Moon (Scorsese), La chimera (Alice Rohrwacher), Rapito (Bellocchio), Asteroid City (Wes Anderson).

Idees força

• Vèrtigo és una síntesi de romanticisme i crueltat, on l’obsessió deriva en violència simbòlica i control del cos femení.

• El color verd, la música de Herrmann i els recursos com la dolly zoom fan visible el vertigen emocional i moral.

• El revelat prematur del gir converteix el film en una trampa per a l’espectador: sap la veritat, però pateix mirant com Scotty i Judy s’hi encaminen inexorablement.