Victoria i educació especial al cinema: A cel obert, La tête haute, Nahid, curtmetratges a Pallejà i el pròxim especial Russell Crowe

Cinema sense condicions Bona nit, ja tornem a ser aquí un dimarts més disposats a parlar de cine, d'allò que ens agrada, de les pel·lícules que hem vist, de les que us recomanem, que veieu, perquè us ho passareu bé. Nosaltres avui tenim una convidada especial, que és la Laia Vidal, una persona que ve del món de l'ensenyament, però de l'ensenyament, diríem, de persones una mica més difícils de les habituals, perquè és una educació especial, ja en parlarà ella i ens ho explicarà, perquè tenim la intenció de fer com sempre unes tres parts, que serien la primera part que parlaríem de les escenes, d'allò que hem vist, encara que no hem vist potser moltes de les escenes que fan aquesta setmana, em van parlar ja la setmana passada del Termens, de la Ramon Termens que l'estrena aquest divendres, però jo en canvi he vist una que vull parlar-ne, que és Victòria, que és una pel·lícula que la fan només en un cine un dia a la setmana, o millor a la nit, cada dia a la setmana, que és el Texas, però després parlaríem del tema de la persona que ens ve a parlar i parlaríem de les pel·lícules que més o menys estan lligades amb el seu tema, amb el tema de l'educació especial, i l'última part, doncs si ens a sobre temps i tal, doncs anirem comentant aspectes de diverses pel·lícules que fan referència en aquest tema. Llavors, avui segurament serem, d'una banda, la Laia Vidal, bona nit, la Laia, tenim aquí el Francesc darrere del control, en els... no s'ha sentit, em sembla? No, ara sí. Ara sí? Oi? Bona nit. Bona nit. Ara sí. Ara sí. Tenim després d'aquí una mica, suposo que arribarà la Carme Nebot, que ens ha dit que no podia arribar al puntual i que arribaria quan així que pogués deixar la feina que tenia pendent, i no sabem si al final podrà venir el Jaume Vidal, perquè tenia un problema també que no podia resoldre. I com sabeu, el Pol i la Lídia ja ens van dir que estaven de viatge, estaven a Romania, que per tant avui ens farien el salt. I mira que s'hi arriben, eh? El Pol i la Lídia. Ah, sí? Llavors sembla que ens ha fet el salt autèntic, eh? Perquè s'ho ha presentat des de Romania fins aquí. Sí, directament, jo què sé, amb l'avió, no sé. Bueno, això seria ja extraordinari. Bé, si voleu, comencem per parlar una mica... Jo tenia moltes ganes, la veritat és que el dimensi la nit ens n'hava que va ser, que vaig estar al Texas, que per cert al Texas entre setmana val dos euros pels jubilats. tres euros per les persones normals al cine. Quines són les persones normals? Les que no s'han jubilats. Les que no s'han jubilats. Ja ho saps, Laia. Som normals. Doncs que els que no s'han jubilats, doncs que treballen i que laboren i cal, doncs els costa només tres euros al cine. Però que fins i tot, doncs, els caps de setmana hi ha uns preus realment molt raonables. Jo penso que val la pena la tria de pel·lícules que fan... I l'Aventura Pons està ja sempre i fa dos petons si vas al cine. Com a mínim, com a mínim. És el propietari dels Texas, vull dir. Com a mínim, com a mínim. Doncs bé, jo volia parlar de la sorpresa, que ha sigut una autèntica sorpresa, una pel·lícula que es diu Victoria, que és del 2015, de l'any passat, que va guanyar premis a totes les bandes del Festival de Berlín i de l'Acadèmia Alemana. Perquè és un director que es diu Sebastián Schripper, que jo no sabia que hagués fet altres coses, no estic al corrent d'això. Però sembla, i aquest és el punt de vista que m'agradaria destacar, sembla que darrerament s'ha posat de moda fer pel·lícules explicades en primera persona, tot i que no sempre, però sobretot rodades en un sol pla seqüència. Per què ho dius? Per Berman, per Ablar... Per Berman, per Ablar, per The Triver, per l'Hijo de Saúl, per una sèrie de pel·lícules... L'Hijo de Saúl també? No tan fredament com les altres que hem dit, però sí que tindria sobretot el fet que està explicada en una primera persona. És a dir, tu, tots estàs d'una cosa o l'altra. Sembla que el cinema modern s'hagi entestat en convertir el clàssic visionat en una experiència gairebé física, com si els formats anteriors haguessin quedat obsolets i calgués una reformulació de tots els recursos cinematogràfics. Victoria, que va ser vista al Festival de Berlín i sent la guanyadora dels premis de l'Acadèmia de Cinema, va guanyar-ho tot, pràcticament, s'afegeix en aquest moviment de films rodats en un sol pla, a vegades inquietants i claustrofòbics, i de llenguatge absolutament nou, diferent, sense talls, sempre en temps present, i amb una atmosfera inquietant. Victoria es converteix en un viatge pel barri de Crosberg, Crosberg que tenia a ser, no sé si ho coneixeu, a Berlín com el barri de Gràcia de Barcelona, però a l'alemana, no a la Mediterrània, que seria el barri de Gràcia, i en concret per un barri, per un berlín de borratxera, i la ressaca que es manté a continuació durant dues hores, vint minuts, de cinema modern. Que bàsicament és això, és a dir, la pel·lícula comença amb una discoteca, segueix que una noia, representa que és una noia espanyola, que, degut a la situació econòmica, doncs ve obligada a viure a Berlín, no a Barcelona, no queda clar si és de Barcelona o és de Madrid, i, a partir dels interiors d'aquesta discoteca... Però ja és catalana, perdona, l'actriu. L'actriu és catalana, però ara m'agrada que es va creixer. L'Aia Costa, que va guanyar... Va guanyar el Gaudí per aquesta pel·lícula. Va guanyar el Gaudí per aquesta pel·lícula, la interpretació d'aquesta pel·lícula. I també té el millor premi de l'acadèmia alemana per aquesta mateixa pel·lícula. I reia que a partir dels interiors d'una discoteca, seguint així, la càmera seguint, sense cap moment deixar de seguir els personatges principals, sobretot amb ella, se'ns porta a una terrassa d'un alt edifici, i recorrem els baixos fons urbans i els baixos fons humans, i seguim aquesta noia espanyola, ella està esplèndida, però també els altres actors també ho estan, en una trapa que es va complicant i engrandint de forma molt, molt espontània i molt ben aconseguida. Jo haig de confessar que feia temps que no quedava tan meravellat davant d'un espectacle, tan original, tan sorprenent, tan fresc, tan hipnòtic en alguns moments, que t'atrapa i està ribatejada amb una certa poesia delicada i fugaz. Us prometo que és cinema pur. Cinema pur. I jo, que no soc molt experimentalista, i el Francesc que està aquí a Ràdio dels Vidres, aquí a Ràdio dels Vidres ho sap, amb ell li agraden més experiments que a mi. Molt aficionat, oi? No soc molt aficionat. Però aquesta pel·lícula, jo sempre li faig preguntes a Joan d'aquest tipus, Laia, però aquesta pregunta té un final obert o tancat? Té un final tancat. Llavors, clar, què t'agrada? Però és experimental. És una de les coses... Ah, però és experimental. Si fos experimental de debò, no tindria un final. No té el format, diríem, que t'agrada, que és els finals oberts. Té un final... Aviam, és un final tancat a mitges. Vull dir, no està tancat, com diríem, que es tanca en les pel·lícules, que tu saps que a mi potser he defensat i que a mi m'ha agradat molt. Però realment és una pel·lícula extraordinària. És a dir, crec que és una llàstima que no hagi vist més gent. Crec que és una pel·lícula que hauria de tenir més ressonància, més èxit. Només la fan, repeteixo i ho he dit abans, el text és en sessió i única i a les 10 del vespre. I des del punt de vista és superior, des del punt de vista, no cal que estiguem d'acord amb el... A veure què ho veiem. A ver-me'n, a hablar, etc. Ara ja t'estàs apartant del... I està rodada en les anteriors, com les anteriors, en un sol pla, seqüència, atenció, de dues hores vint minuts. dues hores vint minuts que la càmera no deixa els actors que estan actuant en directe en aquell moment. Això passejant pel barri... Passejant pel barri, però hi ha incidents, perquè atenció, hi ha acció, hi ha persecucions. És a dir, una pel·lícula molt rodona, molt completa. Però és un pla de seqüència real? Real, real, real. O hi ha una mica com a ver-me, que hi ha unes petites... No, no hi ha cap trampa. No hi ha cap trampa. És un pla de seqüència real. Les coses succeixen davant de la càmera de forma natural i fresca, i la càmera està cada vegada situada al lloc necessari, al lloc precís, que això és realment espectacular i molt sorprenent, perquè és molt difícil, al millor lloc per explicar la història. Penso que el treball de càmera que fa aquest senyor, un realitzador de nés, millor dit, un càmera de nés, perquè el realitzador és aleman, és realment extraordinària. Però, perquè sobretot, sobretot s'ha d'explicar que la coreografia de la pel·lícula no és gens senzilla, hi ha escenes pròpies d'una pel·lícula d'acció, els actors ploren, riuen, toquen el piano, fan caprioles amb la bicicleta, i la càmera segueix aquest recorregut amb bicicleta, com si ell anés amb cotxe o amb una bicicleta, o no sé com aconsegueixen no perdre aquests personatges que van amb bicicleta, i no oblidem que hi ha diàlegs la mateixa vegada, que aquests actors, durant dues hores i mitja, com si fos una obra de teatre, s'han après els diàlegs i de la forma més o menys espontània o consentida ho van expressant, no? Per tant, és realment, la Laia Costa està bé, però és que els altres actors estan també de pel·lícula, estan extraordinaris, estan molt bé. Llavors, en fi, suposo que no cal que ja tot queda clar que és una... Ha quedat força clar que t'ha agradat. Que m'ha agradat molt. Més que la del camí més llarg per tornar a casa. Sí. L'has vist, el camí més llarg? També, també l'hi he vist. Però abans no l'havies vista. No, abans no. L'hi he vist... Per si no s'havia notat, eh? No havies sentit uns copets allà al micròfon, uns papers que es movien, un ordinador que s'obria. Doncs ja, com que hem pogut veure... Bona nit, bona nit. Ha arribat, ha arribat. Ha irromput aquí, en el... Silenciosament, tampoc exagerem, eh? Sí, sí, sí. Silenciosament, ja t'ho diran els oients, ja. Els cops que s'han sentit al micròfon. Semblava això, les 50 sombres de greix, però amb el micròfon... És que ha caigut, això, més a més. Ja, ja, per això, per això. I tu li anaves donant copets? Bé, deixem-ho aquí. D'acord, d'acord. Repeteixo, és un descobriment, una de les morts pel·lícules... Ens agafem-la com a pel·lícula del mes, tot i que sigui la de... A veure, és la que tu me l'havies comentat, tu, sí. Victòria, victòria, victòria. Jo la faria a la pel·lícula del mes. No vaig tenir temps de... Jo la faria a la pel·lícula del mes. Bueno, encara estarà en cartellera perquè la puguem veure, perquè ens passa que diguem una pel·lícula i després no hi és. El problema... Jo, bueno, és que el problema és l'avantatge que el que passa és que no tenim la setmana que ve la pel·lícula del mes, sinó que el tenim en a tu. Ah, el tenim en mi? Sí, el tenim en a tu, que suposo que us saps... Bueno, a mi el teniu sempre aquí, eh? Sí, però aquest dia has de fer un tema. Tot un honor. Sóc constant. Som al jardiner. El tema que has de fer al cinema de Russell Crowe. Ah, mira, per fi parlem d'aquest home, molt bé. I et toca parlar-ho tu, per tant. Doncs mira, a veure si podeu veure la pel·lícula que va fer com a director. Això és el que fa no gaire. Jo volia que et diguessis quina és la que et recomanes. Bueno, més que res perquè és una curiositat el fet que el Russell Crowe, que és un actor ja superconegut, no? I que va fer moltíssimes coses. I va fer una pel·lícula, si espera, a veure, la mirem, a veure. Com es diu la pel·lícula? The Watcher Diviner. Ah. És que sóc incapaç de recordar els títols traduïts al buscador d'aigua, una cosa així. El buscador d'aigua? D'aigua. Escolta, i aquí l'han feta? Sí. Ah, però jo no la vaig veure. La fan al cine? La volem al cine o no? No, ara ja no. Això va ser de la temporada passada. Ja, sí. Per buscar, suposo, que filmin... I tu sí que la vas veure? Sí, sí, sí. Em va fer gràcia anar a veure-la, perquè, bueno, en aquesta etat tot m'agrada, ell també estava com a protagonista, i vaig dir, bueno... Sí. Bueno, sí, no sé si la vaig veure al cinema o com la vaig veure. No, no, la vaig veure. Jo segur que no. Sabia que havia fet ell una com a director, però se'm devien passar com moltes d'altres. Bueno, doncs és una història que està bé. A veure, es fa una mica previsible de vegades i toca de manera massa tòpica al cinema d'acció i a la comèdia. Vull dir, és una superpel·lícula, però la història que t'explica és prou original i es deixa veure molt bé, i és agradable, i està bé, i té moments també tràgics i de tot. Una combinació d'elements, maca, i ell com a actor, doncs també està bé. En tot cas, farem una barreja d'actor i director, perquè com a actor sí que podem dir més coses. Exacte, de totes maneres, si voleu que us recomani una pel·lícula com a actor, perquè segurament no l'heu vista, jo no la coneixia ni tan sols, és aquesta gran home, recordaré el títol, que fa de periodista en una redacció, i que és un títol en anglès, ja m'han recordat, State of Play. Aquesta sí que l'hauríeu de veure. Jo penso que és la millor interpretació que l'he vist. He vist unes quantes seves, però aquesta és que és una cosa impressionant. Bueno, Gladiator estava realment excel·lent, eh? La quina? Gladiator. Bueno, Gladiator és Gladiator, jo, que ho sé dir, Joan. Però ho fa com a personatge, no sé llançament d'ell, eh? No sé si és el que més destaca en una pel·lícula gran dil·loquent com aquesta, que destaca en les escenes d'acció, el joc en fènix... No, l'actor, ell destaca molt, eh? Sí, l'actor està com molt ben agafat pel personatge que fa, no? Però no sé si la interpretació se va... Bueno, sí, potser sí, eh? Potser sí, la va gladiator fa molt de temps, però és que ha fet altres pel·lícules amb una interpretació de molts matisos, que és un actor que de vegades es parla d'ell per aquest aspecte que té, més aviat de brutot i tal, no? La història confidencial em va agradar molt també a mi. Bueno, per exemple. Ah, sí. Per exemple. Doncs aquesta, si voleu, apunteu-la. State of Play. State of Play. Fantàstic. Vull dir, té uns petits duels interpretatius i té uns gestos, uns tics que s'ha creat ell pel personatge que te'l fan completament convincent. És molt bona. I a part, l'actriu, que ara no recordo el nom, es pot buscar, que ho fa amb ella, amb ell, vull dir, tots dos, tenen una química fabulosa. Molt bé. Una gran pel·lícula. Doncs, bueno, acabem amb això que explicàvem de Victòria, que, si voleu, la podem deixar quan hi hagi un buit per fer la pel·lícula de més, la podem deixar, perquè la sensació que tinc és que és una pel·lícula... Jo vaig estar parlant amb els del Texas, amb la gent que venia a les entrades mentre m'esperava per entrar, i em van dir que era la pel·lícula que tenien només la feien a la nit a les 10 del vespre, però que des de feia molts dies l'omplien. O sigui, jo em va sorprendre perquè vaig entrar a la nit i hi havia molta gent. I em van dir que es veu que és com si hagués corregut la boca a boca, hagués funcionat, i la gent sap que la pel·lícula la fan anar més allà en tot Barcelona i que està bé i que la gent hi va. I, per tant, suposo que si la gent segueix anant-hi, la seguiran fent. Sí, sí, sí. Aquest cinema funcionarà així. Que seguirem així. Bueno, tots els... Per tant, per acabar, diríem que és un descobriment, una de les millors pel·lícules de mi punt de vista de l'any passat, jo la posaria de les millors, en Lluernadora, que frega la perfecció, només li faria tan sols un retret. I és que dos hores, vint minuts, és massa. No és massa. Sí, però, bueno... Jo penso que... Si no se't va fer llarga. No, no es fa llarga, perquè té tensió sobre. És a dir, com que passen coses... Havies sopat abans o no? No, ho dic perquè potser et va agafar gana, jo què sé, aquestes coses s'han de tenir en compte tot. No me'n recordo si havies sopat. Clar, potser estava allà. És que al cinema sembla que si... Potser amb vint minuts menys, potser amb vint minuts menys, es deia que es converteix gairebé en una obra mestra. Per tant, la trobo recomanable i us prometo que és una helenada d'aire fresca en molts sentits, perquè és molt... El Jaume en parla meravelles també, vull dir que ja sou dos. Ja sou dos. Que no sempre coincidiu tampoc. Exacte, com que no coincidiu, intentaré... Et volia preguntar a la Carme, és que m'han parlat la setmana passada, et volia preguntar si has vist Trenemos que hablar de Kevin. Sí. Jo quasi preferiria, tenint en compte que ell està aquí, si pot ser... No puc parlar un moment de l'Andalgi, només un moment. No, has arribat tard i estàs castigada. Molt bé, doncs, a pesar d'estar castigada, com que sóc una insorrecta, parlo. Insorrecte? A veure... Insurgent. Sí, a veure, he vist... Em va agradar o no? Sí, en mida, però sí. A veure, sí, sí que em va agradar. A veure, he vist Nahid, que és aquesta pel·lícula de l'Aida, que no sé com s'ha de pronunciar això, Panahanas Deix. Sí, molt jove, eh? Molt jove, aquesta noia. És una pel·lícula iraniana. Sí. Jo no sé si ha fet més coses, jo només l'hi he vist aquesta. És una pel·lícula sobre... No, no, és la primera pel·lícula d'ella. Però ha fet una documental o alguna cosa així, s'ha llegit. I tot l'altra no he vist res. Bé, és una pel·lícula iraniana, el tema és una dona que està divorciada i viu amb el seu fill en un barri marginal, no sé si de Teran o d'on és, del nord, del nord d'Iran. Sí, del nord d'Iran, no ho sé això, la situació no ho sé. Però bé, és un barri cutre, vaja, és un barri fosc. Llavors, ella viu amb el seu fill, està divorciada, el seu marit es van casar molt joves i el seu marit és únex o addicte a les drogues i aquest és el context. Llavors, ella lluita pel nano amb les possibilitats que té. s'enamora d'un home que també està divorciat i té una nena. La situació és una situació peculiar perquè a l'Iran, per l'obís, el divorci és legal, però l'alpatia potestat és sempre del pare i, per tant, només en aquest cas és un nano de 10 anys, el té la mare perquè ell, que té una vida molt irregular, ha accedit a que ho tingui la mare. I aquesta és la situació amb la que... Ella és drogadicta. Sí, drogadicta és un personatge que, per cert, està magníficament interpretat. La interpretació de tots, el nano, ella, tothom, en aquesta pel·lícula, la interpretació és molt bona. La història està ben narrada, la descripció té la fosquedat que té la pròpia història i això està bé. Passa a l'hivern, amb pluja, amb gris, l'ambientació està difantra. És curiós que... És un país relativament desconcertant perquè existeix el divorci, però el context amb el que es dona continua havent-hi la tradició que està establerta entre la ciutadania de que allò està... La perdedora és la dona. Això és el context amb què això es mou. I aquí és el focus d'aquesta pel·lícula. La dona està molt ben descrita perquè és un tipus de dona forta, és una dona que es mou en aquest context que segurament retrata molt bé la manera de funcionar de les dones que estan submeses a aquest tipus de situació perquè menteix, fa coses contradictòries, es comporta també amb el nano de manera... Se l'estima moltíssim, però de manera també que és difícil d'entendre-ho, però que és la seva manera defensiva de lluitar per ell. Està ben vist, tot això? I està ben vist... Ell està molt ben descrita i molt ben interpretada. Molt bé. Sí, és la que sortia aquella del... La separació. Semin. Semin. Espera. Nader i Semin. Nader i Semin, una separació. Nader i Semin, una separació. És la minyona que va a casa. Sí, la minyona, sí. És que és molt bona actriu aquesta dona. Bé, comparada amb aquella, aquella és superior a aquesta de llarg. Allò és molt bona mestra. Però bé, seria una altra pel·lícula, com ja el Joan va destacar la setmana passada, em sembla que la vas comentar, que tot i que està rodada en un barri fosc, com tu dius, i en una ambientació fosca, però que ens tira llum a nosaltres, sobre un Iran que no és la imatge que sempre tenim de l'Iran, sinó que és una imatge... No, és que la veritat és que l'Iran... Entre la modernitat i la tradició... Mira, hem de saber que l'Iran és el centre més important cultural de la zona aquella. I el que passa és que l'etapa Khomeini i l'etapa islamista ha destrossat moltíssima part de la càrrega cultural i potent que tenia aquests... Vull dir, que de tota la zona, l'Iran és històricament el més potent que hi ha. Bueno, també és veritat que hi ha... És la Pèrsia, no? Exacte. Però ja tenia molta potència. Aquesta gent van tenir cine des del principi, des del 1900, vull dir que tenen cine de seguida, aquesta gent. I tenen l'escola de Teheran, que es diu ara, que és tota aquesta gent. Exacte. Vull dir que és difícil haver... I la universitat d'aquest país era una universitat important ja fa molts anys. Vull dir que, clar... L'han destrossat. L'han destrossat. Perquè els actors són de nivell mitjalt. De molt nivell. Sí, de molt nivell. Ara, és veritat que ella va sempre amb el mocaduret i sempre amb l'esquema aquest que, al meu mod de veure, l'atrapa. L'atrapa tota la vida, no? Però això també és per a una... No n'ho ve d'anar a la perruqueria massa, no? No, perquè es fa metges, concretament. Fixe't, es fa metges i el marit ho nota. Ah, mira. Sí? Amb el mocador posat i tot? Amb el mocador posat. Això era curiós. Perquè és una cosa banal que ve... Que és una dada d'ella perquè llavors no té diners, no fa res i va... Perquè està ben descrit el personatge. Perquè és aquesta dualitat que ella juga així i està ben vist, això. Està molt ben vist com a personatge. És una poli... El millor de tots els personatges, eh? Sí, sí. De llarg, de llarg. De llarg, de llarg. Destaca ella com a interpretació brutal d'una forma brutal. Però tot ho fa... Està tot... Bé, el que passa és que no acaba de tenir garra com a pel·lícula, eh? També ho haig de dir. Així és com la de la separació... És una pel·lícula que t'enganxa des del primer moment. Està ben descrita la societat, la societat dels intel·lectuals, la societat del món que medra. La societat... Tota està molt ben descrita. Aquí és una cosa marginal, és una història relativament curta, ben treballada... Però pot ser la primera pel·lícula d'ella? Està bé, està bé. Està bé, està bé. Deixeu-me que parli, abans d'entrar en l'altre tema, no d'una pel·lícula llarga, com esteu dient, sinó d'unes pel·lícules curtes, de coses que jo recomano a la gent que estigui una miqueta atenta i que no sempre és fàcil, eh? Però aquest diumenge passat feien aquí, molt a prop, a la Llobregat, a Pallejar concretament, al Castell de Pallejar, que és un lloc, la veritat, és que molt maco per anar a veure curtmetratges. Doncs passaven tota una fila, tota una successió una successió d'històries que, bueno, ja està, ja han passat. Ara no podeu ja anar a veure-les, però, bueno, les esmento una mica perquè... Tu les vas anar a veure? Les vaig anar a veure perquè, bueno, vaig estar en contacte amb els organitzadors, amb el Més que Cinema, a Réu Sant Vicent, vam parlar amb ells, amb Manolo García, que es diu així l'home, Manolo F. García, el pare també es diu igual, vaig conèixer a dos Manolo García al mateix dia, també Pepe Ruz i Jordi Izquierdo, els tres organitzadors, doncs, bueno, la veritat és que van fer una cosa molt senzilleta, però molt ben pensada, sobretot per la selecció i per l'ordre i per la seqüenciació que tenien de les històries i una de les coses que recomano és que busqueu, perquè això sí que es pot trobar per internet, és l'obra d'una productora de Sant Boi, que es diuen Unhu Producciones, que són gent, doncs, bueno, més aviat joveneta, que han començat fa tres o quatre anys a fer coses, potser una mica més, i que tot el que han fet té un valor molt gran, un valor molt gran perquè està fet amb uns mitjans molt minsos, però amb molta creativitat, llavors aplicant totes les tècniques cinematogràfiques d'utilitzar una producció potenteta, com a mínim d'acord amb el que volen fer, script, càmera, llums, acció, utilitzen tot, llavors són els companys d'Amics també d'Unhu Producciones i allà van passar bona part de la seva filmografia, Efímera Negra, que és una websèrie que van fer per commemorar el fet que a Collbató es posava en marxa a Collbató Negra, tot un muntatge al voltant de la novel·la del cinema negre, ells van fer una primera edició i una segona edició l'any passat i les dues la veritat és que estan molt bé, hi ha curtmetràfics que són de 30 segons i et deixen glaçat, estan molt ben planificats i molt ben tramats per explicar-te una història macabra, una història negra, normalment, molt ben planificada. És que són les de 30 segons. Com? Totes són difícils, una història en 30 segons negra segurament és potent. Sí, sí, és difícil d'aconseguir i has d'escollir perfectament els plans, d'aconseguir molt bé el que vols explicar, Ah, sí, sí, no t'havia entès, perdona. Llavors, això era una de les coses, també passava en Tupide, que és el primer curtmetratge que vam fer, que és una coseta així lleugera, una comèdia romàntica i una segona comèdia romàntica que vam fer, que aquí tothom va riure molt perquè és que fa riure molt, que és una comèdia romàntica amb zombis, ja no és com antes. Llavors, la veritat és que està rodada allà a Sant Boi i està molt ben feta. Aquesta surt, el Jaume Farrés, són tres persones, ara una s'ha donat de baixa, però bé, fins ara eren tres, Jaume Farrés, Tati Sánchez i Juanjo Martos que havien anat treballant tot això. I després havien passat algunes que jo no sé, potser a vosaltres us sona com que de sempre heu estat dintre del món aquest del cinema. Mira, per exemple, Esperant, de Joan Vall, per si us sona algun nom, Els malsons del nàufrag Dimas de Josep Vila. Em queda molt bé aquesta mostra perquè es diu Curdemires i estic aquí jo intentant veure el que posa sense les ulleres. Vull dir que jo també soc força curdemires. Llavors, Una tarda de lluvia d'Àngel Carpena. Em sona aquesta, no? Sí. Aquesta que us deia d'Otopide. Una tarda com Bolanyo, que és un pla-seqüència també, que abans esmentaves tu i parlaves de pla-seqüència com una cosa que ara s'està treballant molt. Doncs és molt simpàtica parlant de les novel·les del Bolanyo i al mateix temps explicant-te'l que és un pla-seqüència amb exemples del cinema i ensenyant-te a la pràctica què és i com ho roden a la ciutat de Girona per cert amb un dels ponts de la ciutat. Res que és maquíssim, durar uns set o vuit minuts i es deixa veure de meravella. Després tenim dues pel·lícules de Mario Monzó que és un estudiant de quart de l'escac que fa dues cosetes que com a guió està molt bé. Després la part de direcció potser li faia una miqueta a l'home. És una que es diu Bruixa, està força ben feta i una altra que es diu Dentro d'un oso. Les dues són històries així força íntimes, molt diferent. una altra de Laia Requesens que es diu Pintura Rítmica que quan després vam saber que era sobre la seva mare que tenia el Parkinson i tot el que veiem a la pel·lícula molt curteta també, molt vanguardista doncs era sobre la seva mare. Nada importante sucedió hoy de Xavi Porta i això és el que es va passar. Ah, no, i una altra que és un mig metratge que es diu Hienas Blood és a dir La sang de la hiena de Nicolás Caicolla un home d'aquí no me'n recordo exactament d'on de l'estat espanyol però que està treballant a Itàlia en publicitat i que ens va deixar tots impressionants perquè és com una superproducció allò en comparació amb la resta la vam passar al final i us recomano que la busqueu no sé si es pot veure o no a internet o allò Hienas Blood no sé és com una pel·lícula d'aquestes com les que hem pogut veure últimament de Sicario, per exemple doncs aquest ritme i aquesta capacitat per explicar la història d'una manera festiva però al mateix temps profunda dura amb molt d'ironia també basada en el tema de la droga allà en la ciutat de Mèxico de Màxico i a prop i dura dura però molt interessant Acaba d'entrar el Jaume Abidal perfecta jo pensava que no podia arribar i ha fet l'esforç de venir per tant moltes gràcies perquè perquè ha vingut una persona que a més a més està molt propera al teu món al món que tu ens explicaràs perquè ell també està ja en parlarem a la continuació ja en parlarem a la continuació doncs passem al tema si us sembla com vulgueu com vulgueu aviam t'escoltem aviam primer fem una presentació si voleu i és ella com hem dit és Laia Abidal és cap d'estudis d'un centre d'educació especial i llavors parlant amb ella va sortir la idea de fer l'educació especial al cinema com a tema llavors hi ha pel·lícules que jo ara aquests dies revisant ella ens va proposar una sèrie de pel·lícules que ara en parlarem jo no sé si he pogut veure tu fins a l'aquesta d'aquesta d'aquesta he pogut veure he vist les tres que em vas passar molt bé jo només he pogut veure dues no he pogut veure més el que passa és que inicialment inicialment havíem pensat pel·lícules que són famoses en aquest sentit que el milagro d'Anna Sullivan de l'Arthur Penn doncs a Blanc Grancor que va ser Òscar la millor actriu també toca un tema més o menys semblant que Màtermamentíssima que jo no he vist m'han parlat molt bé amb la Victoria Riley que també tocava el tema igual Rain Man que és una famosa pel·lícua que amb el síndrome d'Spagler que després ella ens pot explicar què és això perquè jo he entès que són els autistes intel·ligents suposo que és per aquesta banda però llavors ella parlant ens va explicar que hi havia una obra de teatre que farien que la reposaven que la reposaven en aquest moment en el teatre que és el curiós incident del gos a mitjanit que vol dir la pena que tractava també és un llibre que després el Benrique va fer l'obra de teatre i llavors ella ens va recomanar jo aquestes tres les tenia i les altres he tingut que recuperar més tard perquè no vaig tenir temps de passar-les Cabeza Alta una pel·lícula de l'Emmanuel Beard del 2015 de l'any passat que era tenia vuit nominacions pel Premis César millor pel·lícula millor director i millor actriu que m'ha sorprès molt bé m'ha sorprès Seri Tenert que és un documental que potser és un documental d'un nano d'un professor espanyol que viu a França i que és un professor rural i que t'explica és una escola rural Aciel Ovea Aciel Ovea que és una pel·lícula que seria el mateix que ella treballa és un documental és un documental també la professora d'història que va d'un cas concret que en podem parlar i Tenemos Cabeza de Kevin que jo no l'he vista i si algú doncs l'ha vista vos en podem si voleu quan vulgueu documentem digue'ns tu el que et sembla ella s'ha de dir que és cap d'estudis d'aquest centre que fins l'any passat portava nanos de nou anys que clar aquí s'ha de dir que són nanos autistes psicòtics o retards mentals és a dir que ella agrupa en aquest centre gent que té aquestes turístiques que les classes acostumen a ser si són molt petits de 5 nanos i si són una mica més grans de 7 nanos com a màxim i que doncs l'ha d'explicar ella com treballen què és el que fan quin tipus tu mateix jo vaig recomanar una mica a cel obert perquè era una mica el recull una mica com es treballa amb aquests nanos potser és l'ideal el reportatge explica una mica l'ideal de com treballem aquests nanos nosaltres ens costa encara treballar d'aquesta manera perquè és un centre obert o és un centre és un centre d'educació especial públic de l'Hospitalet sí perquè quin és l'ideal comencem pel que aquells nens viuen allà els nens de cel obert a cel obert bueno a cel obert tenen escola i tenen uns centres oberts sí tenen com residència els nanos que es descriuen i viuen els que tria el documental sí sí sí sí que nosaltres no nosaltres som una escola pública d'educació especial sí sí sí que tenim bueno total nens psicòtics autistes amb els anys han anat augmentant i actualment el 60% dels nens són amb psicòs i autisme i la resta posen algun retard mental i l'ideal seria què? l'ideal seria que vivissin allà els nanos no tant la vivència sinó el treball que es fa amb els nanos no tant que hi visquin sinó tot el treball que es fa a cel obert es retrata molt bé com es treballa amb aquests nens com es treballa a nivell d'equip que és molt important i tot el que et remou en aquests nanos no? perquè hi ha una cosa molt de la involucració personal del treball amb els nens autistes esteu en contacte amb el SESMIC constantment clar sí SESMIC que és el centre de salut mental i juvenil té un programa té un programa amb l'escola i fa una intervenció setmanal d'un dia a la setmana molt bé però clar a cel obert tenen els psicòlegs allà nosaltres no els tenim nosaltres som tot mestres i alguns ens hem anat formant més o menys amb el treball quina seria la vostra feina què és el que feu? clar com a escola el que es pretén molts cops com a escola és que els nens aprenguin que aprenguin la llengua que aprenguin tot el que és més instrumental llengua matemàtiques o el que la gent s'imagina jo crec que el treball que hem de potenciar a les escoles d'equació especial és que s'aprengui a ser poder treballar perquè aquests nens puguin ser i llavors es treballa sobretot tot el món de les emocions que puguin saber qui són ells què senten i que ho puguin explicar en paraules les edats la franja d'edat és? nosaltres tenim nens de 3 a 21 barrejat sí el documental aquest que la directora és Mariana Otero sí és un prodigi de documental perquè un es pregunta la dificultat que deu haver tingut de tenir una càmera a prop d'aquesta canalla sí llavors els que tria estan també molt ben triats perquè imagino jo no sé què diràs tu com especialista però estan ben triats perquè són nanos de diferent edat amb diferents problemàtiques llavors és veritat ells fan seguint la can veig llavors fan els educadors fan una aproximació observació és aquesta barreja que vol dir que estan mirant a la criatura i estan allunyats de la criatura lo suficient com per deixar-la això que has dit tu ser sí bueno ells anomenen hi ha un llibre de la pel·lícula que es diu també A cel obert i són com entrevistes i van parlant i la Mariana Otero deia que es van fer moltes hores de filmació i que després es feia una selecció i es van triar com 4 o 5 nens que acaben sent com els protagonistes del documental i ells parlen molt del partener no sé si ho dic ben francès però bueno que és com un acompanyant i el documental d'algún moment ho diu nosaltres volem ser els semblants a ells ens aproximem des del ser semblant perquè no ens visquin de manera intrusiva o com el tot poderós com diuen ells en molts moments que són nens que si tu et mostres com un altre molt poderós a ells els amaguen exacte o poden sortir conductes més disruptives més angoixa que potser també els passa a l'entorn familiar el lloc és un lloc excepcional perquè clar és al mig de la natura és un lloc entre Bèxic i França està en el mig de la natura els hores tenen no sé si tenen llibertat però almenys tenen sensació de llibertat i això els deu deixar anar en ser una mica el que el que poden ser i que vols que actuarà amb els tallers de música de teatre de cuina de jardineria el que de teatre està molt ben vist perquè cinematogràficament dona més de si bueno i a vegades és buscar un taller en què ells no es vegin que ells són els protagonistes ells estan fent com si i això també ho treballem molt a les escoles és fer com si ja no ets tu i és un com si fossis un altre i això el que fa suposo que ajuda a saber com realment és exacte bueno i en algun moment no una educadora ho diu diu ell està interpretant el que viu a casa seva diàriament però si potser li diguessis que al nen directament que parlés sobre com viu diàriament no podria perquè tindria un bloqueig i perquè no en sap i la manera de deixar-los anar sent és i cinematogràficament enganxa també perquè inclús hi ha un nano que arriba i que té tot de pos que acaba dormint sota una tenda té un llit però no vol dormir al llit té una por rara llavors l'educador està allà està una estona i l'ajuda acaben muntant una tenda i el nano dorm dorm al seu llit però dorm a la tenda llavors un pensa realment és difícil fer aquesta feina o em sembla que molt difícil perquè és aquesta aproximació sense sense això que hi ha intrusiu jo crec que no que la paraula és no ser intrusiu mai però fins a cert punt també ajudar a la millor part que els farà els farà sobreviure bé perquè si no no conduir en el sentit conductiu però sinó el sentit de triar una mica allò que la lliberi i que simultàniament el deixi anar a mi em va interessar molt quan vas donar un altre dia a entendre que vas parlar de l'estadi del mirall jo em faria que expliquessis què és això de l'estadi del mirall bueno jo ho explicaré la meva manera perquè els psicoanalistes lacanians potser em dirien què estàs dient com que no som nosaltres de lacanians nosaltres no som lacanians ni psicòlegs però jo una mica sí ah bueno potser ella et rellera potser em corregiràs en algun moment però nosaltres no perquè agafis digues digues bueno és com en un moment els lacanians parlen molt de moments vitals que tenen els nens i el nen el primer any de vida els primers mesos parla molt del moment que té el nen amb l'encontre amb el mirall el mirall que tenim tots a casa els psicoanalistes lacanians parlen molt que l'ésser humà és indefens no que necessita una mare o un pare ells diuen mare però sempre pot ser una funció materna o una funció eterna una protecció exacte diu i el moment del mirall és el primer moment que el nen es veu unificat diu fins llavors ell mai s'ha pogut veure com un cos unificat sempre és l'adult no? que amb els jocs d'altat de quan són petits amb els jocs de falda quan l'adult va nombrant les parts del cos que són jocs que fan tots els pares i totes les mares quan tenen un nadó ell pot fer-se una idea d'unitat però fins que no se l'encontra amb el mirall que ell veu que ell és una unitat i és una unitat diferenciada de la mare fins llavors els jocs és la que ens creuen que ells els nadons no tenen clar que són diferenciats de la mare i tu què creus? bueno jo em vaig formant amb això i hi ha coses que m'agraden d'això i sí que amb els nens autistes veus que l'encontra amb el mirall deu ajudar són nens que no reconeixen el mirall es miren el mirall i no es reconeixen no es veuen no es veuen ni es reconeixen com a tal és un altre el personatge de la pel·lícula el nano el nano que fa còmics sí el nano que fa que és un gran personatge sí perquè ell té un món i i està molt ben descrit la pel·lícula els dibuixos que fa que munta una història una història que ell mimetitza dels còmics que llegeix és un nano aïllat sí que va amb els cascs amb els cascs habitualment però està molt ben descrit aquell nano i hi ha una una cosa que vaig trobar molt curiosa que ell quan tingui 18 anys ha de sortir de l'escola i llavors li fan una una entrevista que hi ha tots tots els educadors i ell parla i hi ha un moment que diu diu igual en present està parlant en present i diu en present algo que està fent en aquell moment i també diu en present el que farà als 18 anys i per tant et fa entendre molt i ell ho diu normal està parlant normal i no usa ni el futur ni el passat i llavors sí que veus que realment allò deu ser un problema perquè no deu distingir les etapes igual que dius això altre les etapes de temps i ho vaig trobar curiós que ell no se n'adonés tots els altres se n'adonaven els educadors ho veien i ell vivia això així tu explicaves també el tema de la literalitat que no explica això perquè em sembla que és curiós és a dir els nens psicòtics acostumen a ser literals me'n recordo que al Joan li vaig explicar un exemple de l'escola que un dia jo amb un nen estàvem a la classe amb el grupet de 5 nens i jo vaig fer el comentari de dir ostres d'aquí 4 dies és el teu aniversari referint-me a un dels nens i el nen autista el company diu no Laia 4 dies no d'aquí 17 que eren els dies exactes que era l'aniversari és la literalitat de 4 dies no l'havia entrevistat ell les metàfores no les agafen i l'humor tampoc normalment el personatge del Dustin Hoffman això està molt ben agafat això està molt ben agafat perquè el germà li diu una cosa i és aquella i només és aquella i està ben agafat allò l'altra cosa que a mi m'ha impressionat molt va ser quan vas explicar la importància del vincle explica això jo crec que en el documental també es veu diu que tu per poder treballar amb aquests nanos primer necessites des del meu punt de vista primer observar molt mirar què fan i llavors buscar el vincle amb ells si no hi ha vincle una relació que ell se senti segur amb tu no tira no hi ha possibilitat de treballar està molt ben vista amb la nena la nena aquella que fa cuina que cuina l'Alison no me'n recordo els noms la nena que cuina i que i que usen el de cuinar justament perquè és la manera que la nena va sortint va sortint que és una nena que acaba la pel·lícula amb ella que corre i que és maco allò perquè era una nena t'apaïda i quieta i amb les parets i allò i després al final de la pel·lícula corre bueno està ben vist això i deu ser això que dius tu l'educadora ha vist però fins i tot em penso que vas relacionar també m'ha agradat molt nosaltres vam veure també arrel que estaven bé en aquestes pel·lícules una que és aquesta pel·lícula francesa que és de Cabeza Alta que és una pel·lícula que la que tenim de nef fa de jutge fa de jutge de menors i és un cas d'un nano la pel·lícula és excel·lent m'estranya que no hagi passat tan desapercebuda com ha passat és un jutge de menors i que el nano és un nano conflictiu que constantment s'està posant en allò tot això ve que els sis anys el nano aquest l'han deixat la seva mare la seva mare és una nana jove que per una banda l'estima per una altra banda és tan jove que està pendent de viure la vida i de drogar-se o de beure o de sortir amb els amics etcètera i passa absolutament del nano el nano va acumulant diríem coses que el perjudiquen i en un moment determinat en un moment determinat quan estàvem veient la pel·lícula quedava molt clar que pel nano bueno hi ha dues coses que quedaven clares una que necessiten fer coses és a dir que necessiten produir produir coses que diguin això ho he fet jo per una mena d'autorealització i l'altra i l'altra aquesta que comentàvem és a dir que que en alguna mesura el nano necessita com ho diria no sé t'ho explicaries millor és com que hi ha un adult que mai li ha donat una seguretat es veu una mare molt feble per poder contenir el seu fill i a mesura que va avançant la pel·li la jutge aquesta li dona com unes esperances i li diu tu pots fer-ho li va donant crea un vincle exacte creu en ell tot i que ell en algun moment fa algun delicte però la jutge segueix creient en ell i això fa que al llarg de la pel·li es va veient com al final ell veu que algú se'l mira d'alguna manera és com jo estic aquí et miro i t'acompanyo per allò bo i per allò dolent però estic aquí i t'estimo que carai sí segurament no ho sé si entraria a vegades és perillós potser treballar a vegades jo és de les coses que en canvi amb la pel·lícula el documental aquest de Brussel ai de Bèlgica que són acompanyats en canvi jo trobava que sempre estan allunyats els educadors en general o molt poc o quasi res ni abracen ni fan un petó ni fan res en cap moment i cap dels que cap dels educadors amb la canalla que són aspectes diferents en cap sí però l'estima no només és l'abraçada bé però la tendresa la tendresa és una manifestació i trobava que suposo que ho necessiten per fer una bona observació clar a vegades amb aquests amb aquests nanos els has de demanar permís per poder abraçar clar perquè una abraçada pot ser una amenaça per ells sí el contacte físic no és fàcil quan tens un vincle ja saps que hi ha alguna cosa que pots fer però abans no tens un vincle però la pel·lícula no surt mai no sí, és veritat mai sí, sí perdona però ens hem quedat amb els recanians has dit el que opinàvem però no el que opinaves tu jo crec que és important que ho sabem bueno jo ja fa uns anys ja fa més de 10 anys que treballo al centre d'educació espacial i a poc a poc he anat formant més amb el psicoanàlisi i jo crec que hi ha una comprensió més enllà del psicoanàlisi no, no amb el psicoanàlisi amb el psicoanàlisi la que n'hi ha fa molt poc perquè a més és molt difícil i costa molt d'entendre jo crec que hi ha una comprensió dels nens amb autisme que a mi m'agrada que és una comprensió des d'entendre què li passa al nen i no volem no volem modificar-lo entendre que un nen amb autisme és un nen que en el moment determinat pel que sigui fa una decisió de tancament al món que l'envolta i que l'hem de poder acompanyar en aquest tancament a mi aquesta comprensió és la que m'agrada perquè d'altres coses perquè no deu haver masses més eines útils bueno ara hi ha molt el dilema dels més conductistes i els més psicoanalistes és un dilema però hi pot haver molts errors des de diferents punts de vista des de tots sí sí jo crec que sí i en canvi tu parles d'aquest no transformar sinó acceptar les seves habilitats per exemple o sigui una de les habilitats de l'autisme es diu molt últimament és precisament que són capaços de retindre memoritzar i que això és una barbaritat de vàlid per segons quin tipus de problemes per exemple jo no serviria perquè això no vol dir que no hagi tingut moments autistes tots en tenim els acanians ho diuen que tots en tenim de moments autistes però refereixo que en tot cas vull dir són molt capaços vull dir estaríem parlant a partir del que tu dius estaríem parlant de mirar les seves capacitats més que no pas les seves limitacions que és el que seria molt fàcil i el que normalment fa gairebé tothom sí amb el psicòleg segur que és una altra cosa oi? bueno no és ben bé el mateix en podem mirar podem parlar i jo crec que és acceptar que ells es relacionaran en el seu món social diferent a nosaltres i i això no ho podem modificar és una decisió igual que la nostra i els hem d'ajudar que ho visquin amb tranquil·litat i poder-ne gaudir però entre elles entre autistes s'entenen? o sigui elles es comuniquen? o doncs bueno la relació i la comunicació és la gran falla dels nens amb autisme en aquest documental no sembla que hi hagi no algun sí clar ara estem dient autisme i hi ha tants autismes com nens autistes hi ha vull dir que és hi ha sí, sí clar perquè això que deia el Jaume alguns tenen algun el personatge del del del Dustin Hoffman és un personatge que està té un tipus està dotat d'una determinada però això és una cosa molt excepcional com més excepcional dotats la gent que està en paràmetres de normalitat del que entenem normalitat per tant també deu ser en aquest aspecte un una una una una personalitat d'una determinada manera amb una amb una dotació específica per aquestes capacitat capacitat de calcular o de fer números o coses d'aquestes que és el que diuen que ens saben tant si entrem en el món del que d'allò de fer d'atrevir-nos a plantejar que és normal o que no ho és no, home el que entenem per paràmetres el que la gent entén per paràmetres jo no vull fer d'això un problema entenc que això deu ser un corriment molt fàcil però la gent entén que aquests nanos necessiten una atenció diferent dels altres entenc això entenc això sí bueno i a lo millor hi ha nens amb autisme que poden estar per exemple a una escola ordinària jo crec que es podria escoltar si ells la vivència d'ells un nen amb autisme a una escola ordinària està patint doncs potser necessita un entorn més no? amb un grup més petit que se'l pugui atendre que pugui tenir espais on pugui sortir és això el que em refereixo que clar necessita una forma específica de ser tractat tu parlaves com a concepte de contenció i pèrdua quan parles d'aquests conceptes què vols dir? bueno perquè a vegades quan hi ha molta angoixa a vegades el que passa és que hi ha actes agressius o autogressius o heterogressius no? sí i jo crec una funció també dels mestres educadors que treballen amb nens amb autisme és poder-los contenir contenir aquests moments de desesperació d'ells no només físicament sinó amb la paraula a lo millor amb carícies si les accepta buscar recursos perquè ells puguin contenir tot allò que no poden treure en paraules que hi ha una gran dificultat de posar paraules a tot el món intern d'ells de totes les emocions i llavors contenir també vol dir això que com a adult els hem d'ajudar a donar-los eines que els permetin que no hi hagi actes agressius ni cap a ells ni cap als altres i que en el moment s'angoixa i són en aquest documental realment tens la sensació que parlen sobretot quan fan el teatre però després les a veure els diàlegs són relativament curts molt molt poc atabaladors com si diguéssim parlen poquet tant els educadors que quasi no diuen res els educadors i els nens molt poquet i en canvi tu veus que aquella és la manera de treballar ho he trobat allò intel·ligent de captar això jo no ho havia observat això però la paraula pot ser persecutòria per ells i allà es nota molt amb aquest documental trobo que això és riquíssim jo no conec aquest tema però m'ha semblat observant jo crec que són gent que es preparen molt i que en tot moment saben com han d'enfocar la feina això ja no ho sé perquè fan reunions constantment exacte difícil fan reunions exacte unes quantes hores exacte però les mateixes reunions que fan els educadors d'aquesta pel·lícula que després tenen relació amb el psicòleg com el psiquiatre està ben vist allò perquè ells van fent expliquen el que han fet i el psiquiatre tampoc diu massa cosa no no diu massa cosa jo crec que una aquest documental retratar molt bé també el treball en equip suposo que jo crec que és una cosa super important és molt bo no només escoles d'educació especial jo crec que totes les escoles i poder parlar de què t'angoixa de cada nen perquè cada nen és un món des del punt de vista educador sí perquè passa això que l'educador clar deu tenir conflictes a vegades amb alguns nanos sí té conflictes i quan hi ha una agressió l'agressió molts cops no és cap a tu com a tu com a tu si no és una agressió a algo extern que l'està angoixant molt però l'agressió la reps tu tu com a tu ja i això s'ha de poder viure d'alguna manera i de poder gestionar i a tu també et desperta moltes emocions i després tu has de poder treballar amb ell sense tu veure que aquesta agressió te l'ha fet a tu com a tu sinó que ell l'ha fet a algo extern que és difícil suposo i això ens hem quedat amb la psicòsis o almenys per la meva part m'agradaria la diferència entre autisme i psicòsi sí entre autisme i psicòsi hi ha unes diferències ho has dit tu mateixa sí hi ha diferències a mi em costa em costa a vegades diferenciar jo crec que una psicòsi ja hi ha alguna cosa de la paraula normalment els nens almenys a l'escola nens psicòtics són nens que ja han pogut posar paraula i d'alguna manera trontollen perquè no saben molt bé com gestionar-ho però amb la paraula poden dir alguna cosa i els nens autistes no tant molt bé molt bé i la psicòsi és un fenomen que apareix no només amb l'esquizofrènia sinó que ho tenim amb diferents catalogacions diríem de trastorn mental no doncs el bipolar sí el trastorn famós ara jo que no pares vull dir el TDAH el TDAH famós i tal aquí també apareixen moltes vegades situacions psicòtiques o sigui tots aquests són els que tenim i a l'adolescència hi ha de vegades brots psicòtics i tant de l'adolescència sobretot és quan es reactualitza una mica la infantesa a l'adolescència es reactualitza dius? bueno els psicoanalistes lacaneans diuen que bueno psicoanalistes en general que tot el que has anat visquent a la teva infantesa a l'adolescència hi ha una reactualització que és un moment crític bueno tot adolescent és no? l'adolescència per entonomàcia són moments és el compromís per dir-ho d'una manera hi ha com una reactualització de tota l'època anterior que si ha estat plen segur que serà millor malgrat que hi pugui haver un esquizofreny que hi ha per exemple i també esclatarà la psicosi i tal però serà més i en canvi si hi ha hagut elements negatius com una base no? el que seria jo a veure què et sembla és una cosa que m'hi vaig trobar aquesta setmana dir que nosaltres per exemple vull dir això ho vaig escoltar amb una persona que ha tingut té vaja una problemàtica mental és que nosaltres no ho vam passar mai en el insult vull dir que això ens ha favorit com a element bàsic per tenir doncs aquesta infantesa plen i que avui la podem recordar i la recordo d'aquesta manera què vols dir? no t'entenc jo tampoc t'entenc sí que la persona que que m'explicava això és una persona que em deia que nosaltres precisament hem tingut l'avantatge de no haver de no haver-nos agredit verbalment ja no de l'altra manera que el fet de l'agressió verbal és un fet que provoca una un agreujament en el teu interior que en definitiva en el moment que surta a la d'això el que dius tu a l'adolescència llavors allò és clar que el tornes a tenir doncs això a mi em va m'interessa molt en el sentit aquest que tu o mi has fet pensar no que tu vols dir que els parelles o els nano que quan arriba l'adolescència ha tingut una relació familiar a la qual hi ha hagut aquesta mena d'insults això agreuja la seva crisi de la adolescència deu ser molt plural les causes quan hi ha les relacions jo crec que per exemple tenim que parlar de Kevin per exemple es veu molt la relació que té quan el nen és un bebè la seva infantesa la relació que té amb la mare és una mare que quan el nen neix no el pot ni agafar i es veu la imatge que no el pot ni sostenir físicament hi ha alguna cosa que ha fallat en la relació i el nen és una mare i un nen que no es vinculen que no tenen una relació i això genera mancança això genera mancança això no vol dir que tots els nens que passin per aquí ni molt menys que deu ser molt plural això suposo que que s'ha de ser molt caut amb aquest tipus de de de de descripcions és d'aquests temes que sap greu tallar-los perquè s'hauria de parlar tant jo crec que és com un punt de partida jo de tota forma sí que voldria dir que entre el documental que tu has proposat d'aquesta escola la caniana la caniana i la pel·lícula que has proposat de tenemos que hablar de Kevin em queda un documental de llarg sí de llarg de llarg la pel·lícula l'he trobada que que vol dir vol vol dir masses coses sense encertar el meu modo de veure cap sí tenim un problema de temps ens agradaria molt com esteu veient doncs continuar aquí un altre dia la seva experiència molt bé moltíssimes gràcies per venir i bueno i tots i us emplacem doncs el dimarts que ve per parlar del senyor al cinema de Russell Crow que ho farà el francès i les pel·lícules que ens recomanaves torna'ns-les a dir que són ja no dóna temps ja ho he dit abans ara sentiu el programa a reveure gràcies Laia adieu adieu