Cinema sense condicions del 27/9/2016 — Villeneuve i Demolition, L’Avenir de Hansen-Løve, El hombre de las mil caras i corrupció; Narcos T2 i el nou ‘cinema de barri’ espanyol

Resum general

En aquest episodi, l’equip de Cinema sense condicions obre amb un joc musical que porta a parlar de Demolition i del cinema de Denis Villeneuve, entra en una crítica entusiasta de L’Avenir de Mia Hansen-Løve, i dedica un bloc extens a El hombre de las mil caras, enllaçant-lo amb un debat sobre corrupció, mitjans i responsabilitat ciutadana. També hi ha recomanacions seriòfiles (Narcos T2 i Scream Queens) i un tema central: el nou “cinema de barri” espanyol, amb el cas Cuerpo de élite i la influència de les productores. Es tanca amb agenda de clàssics a TV i un avanç del tema de la setmana vinent.

Punts clau

• Demolition serveix per reivindicar el to imprevisible i l’exploració psicològica de Villeneuve.

• L’Avenir és destacada per la seva direcció subtil, l’ús de l’el·lipsi de muntatge i una interpretació brillant d’Isabelle Huppert.

• El hombre de las mil caras activa un debat profund sobre corrupció sistèmica, manipulació mediàtica i narrativa cinematogràfica (ús de veu en off i personatges composats).

• Sèries: Narcos T2 es recomana pel retrat del declivi d’Escobar; Scream Queens T2 aporta sàtira metatelevisiva del slasher.

• “Nou cinema de barri” espanyol: entre tòpics regionals, sàtira i la mà de les productores; Cuerpo de élite s’assenyala com a comèdia popular que, tot i els clixés, reparteix la sàtira i funciona.

• Agenda cinèfila: repàs ric de clàssics imprescindibles a TV i cicles d’aniversari.

Temes principals

1) Denis Villeneuve i Demolition: identitat, to i filmografia

• A partir d’un joc musical, s’identifica Demolition i es reivindica el director: Enemy, Prisioneros, Incendies.

• Es destaca la seva manera d’afrontar històries: introspecció, imprevisibilitat i trencament de fórmules clàssiques.

• Sobre Demolition: proposta de veure-la plegats i fer un especial del director o de Jake Gyllenhaal.

“És que en cap moment et pots imaginar el que passarà en el següent moment.”

2) L’Avenir (El porvenir), de Mia Hansen-Løve

• Valoració molt positiva: pel·lícula recomanadíssima; direcció guanyadora de l’Ós de Plata (Berlín 2016).

• Retrat de “la vida mateixa”: una professora de filosofia que, a través de pèrdues successives, redescobreix la vida. Interpretació d’Isabelle Huppert excepci-onal.

• Forma: ús constant de l’el·lipsi de muntatge que aporta ritme i naturalitat; diàlegs filosòfics justificats pel context i integrats amb versemblança.

“Sembla que estiguis contemplant la vida mateixa.”

• Discrepància amb una crítica (Ruiz de Villalobos) que la titlla de forçada: els tertulians defensen que no ho és, ni en to ni en contingut.

3) El hombre de las mil caras (Rodrigo Sorogoyen/Alberto Rodríguez - context 2016)

• Recepció: gran treball d’Eduard Fernández com a Francisco Paesa; la pel·lícula és “eixuta”, sense glamour, i aposta per una crònica fosca de personatges.

• Qüestions formals: debat sobre l’ús de veu en off i la credibilitat del Roldán; es valora el personatge inventat (Coronado) com a narrador eficaç; Marta Etura també destaca.

• Lectura política i mediàtica:

- Radiografia d’una època i de la “manera de fer” de les elits. - Debat sobre oportunitat d’estrena i equilibris polítics. - Comparacions internacionals sobre dimissions i cultura política. - Paper dels mitjans: immediatesa, titularisme i desconnexió amb la realitat investigada.

• Funció didàctica: el film pot despertar esperit crític davant del relat oficial.

“No s’assembla a res” (en el bon sentit): no busca el poliment estilitzat d’un Scorsese; aposta per l’asperesa i el desencant.

4) Sèries

Narcos T2 (Netflix)

• Binge model (“temporada sencera el mateix dia”): ritme de consum alt.

• Continuïtat del retrat d’Escobar: ascens i caiguda, amb focus en la part més fosca i familiar del personatge; doble mirada DEA/Colòmbia.

Scream Queens T2 (Fox)

• Sàtira de l’slasher clàssic (Jason, Freddy…) amb to de comèdia negra àcida, ara en entorn hospitalari/universitari; dels creadors de Glee i American Horror Story.

5) Altres estrenes i autors

• Neruda (Pablo Larraín): visió personal, amb interès en la construcció del perseguidor; comparació amb El club per contundència temàtica.

• The BFG (Spielberg) i Ben-Hur: Ben-Hur genera debat però resulta estimulant per a conversa familiar i preguntes dels més joves.

6) Tema central: el “nou cinema de barri” espanyol (segons Ángel Quintana)

• De grans produccions (Ágora) a un corrent popular que actualitza el “cinema de barri”: tòpics regionals, humor i comentari social més (o menys) agut.

• Distinció clau: la mà de les productores orientant to, tall i estereotips vs. espais més independents amb veu d’autor.

• Referents clàssics: Berlanga/Azcona, Saura, Bardem — humor + crítica de fons com a model.

7) Cas d’estudi: Cuerpo de élite

• Comèdia coral que reuneix arquetips regionals (català “agarrado”, basc forçut, andalusa devota, murciana inintel·ligible, madrileny “xuleta”).

• Tot i el catàleg de tòpics, el guió “s’aguanta”, reparteix la sàtira i critica la corrupció política; funciona millor que la seqüela d’Ocho apellidos vascos (opinió del programa).

8) Agenda i clàssics a TV i sales

• Panoràmica de la setmana: Barrio (Fernando León), El caballero oscuro (Nolan), Amores perros (Iñárritu), Pa negre, Manhattan (Woody Allen), El Padrino III, cicle d’aniversari (Jules et Jim, Te querré siempre, La gran ilusión, Sunset Blvd., Les 400 coups, Liberty Valance, Amanece que no es poco, Remando al viento, El espíritu de la colmena, Senderos de gloria, Viridiana).

9) Debat final: popular vs. autoral i el rol de les productores

• Es proposa distingir entre cinema que només busca la rialla i aquell que conjuga humor i mirada crítica.

• Es remarca el pes creixent de les productores en el tall de les comèdies comercials i el marge més lliure dels projectes independents.

10) Avanç del proper programa

• Tema: bancs i cinema. Recomanació prèvia: veure Concursante.