Visconti, La vida de Pi 3D, Atles dels núvols i gastronomia

Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Aquí estem, com cada dimarts, per parlar-vos de cinema i compartir amb vosaltres estrenes, temes i tot el que sigui de cinema que us vigui de sentir. Jo anava a dir que avui que no està el Joan, que hi presentarà, però ja veig que no hi ha problema, que ho presenta un o presenta l'altre. Això mateix, aquí estem, en Francesc, en Jaume i la Carme, amb tots vosaltres. I el Joan que avui no podrà venir, però en dies successius sí que ho farà. I menys mal, menys mal que heu vingut, faltava poc perquè comences el programa, ja em veia jo parlant de cinema-gastronomia, que és el tema que parlarà la Carme... Ara ja que hi ets, al final del programa, recuperada en bona part del que la setmana passada et va impedir estar aquí, que ja ho vam comentar una miqueta, sense donar detalls, que Jaume parlarà a la segona part que sempre fem de Luquino Visconti, gran director de la història del cinema. Grandíssim, dels grans grans. Un dels grans, efectivament, tot i que és italià. Bé, ho dic així perquè... Espera, espera, Jaume, que no se't sent. Ara. Eh? Ara, ara. Que no se't sentia. Que tens tu molts italians ara mateix. Que m'encanta, però com que sembla que només els grans siguin els que venen de Hollywood i això. No, no, però justament els italians en tenen un munt de bons, eh? I provenents d'italians també. I els indis. Abans que se m'oblidi, perquè després comencem a parlar de moltes coses i se'm anirà del cap, ja em conec, Doncs fa un parell de setmanes així amb el Joan vam comentar que havíem compartit la visió de la primera pel·lícula de la trilogia d'Apo, del director indi Satyagit Ray. Que ens l'havíeu de passar, eh? Jo ja he vist les altres dues, ell té, ja li he passat la capsa, que no és meva, la setmana passada. Nosaltres també un moment o altre la veurem. Doncs ho dic perquè la setmana vinent, precisament a la Filmoteca de la Generalitat, renovada, fantàstica, si no hi ha anat mai, completament recomanable, doncs justament dimarts vinent, el dia 12, que estarem aquí fent el programa, doncs comença un cicle, un cicle que jo diria històric, perquè poques vegades s'ha fet a Catalunya, una ocasió immillorable de veure la filmografia, de contemplar la filmografia d'un dels grans directors de la història del cinema, com és aquest senyor de l'Índia que es diu Satyajit Rai. Així que ja ho sabeu, estigueu atents, sintonitzeu, i nosaltres jo crec que també hem de mirar de sintonitzar i fins i tot de fer algun viatger, què us sembla? Intentarem quedar, ja mirarem d'organitzar-ho. D'acord? Home, penso que són ocasions que s'han d'aprofitar, eh? S'ho han d'aprofitar. Està aquí molt a prop i... i val molt la pena i bé i per començar doncs parlem si us sembla ja perquè ja hem anunciat una miqueta les pel·lícules que hem vist és que jo com que les tenia de l'altre dia si voleu les comento no són gens noves i per tant totes les haureu vistes Però jo no els havia vist. Jo he vist la vida de Pi, que ja sé que tothom l'ha vista, i l'al·leueno de les coses. Com a mínim, tots els que van votar a Hollywood li van votar a l'Ang Lee, al millor director. Sí, sí. Que hi ha un desacord molt gran, eh? Pel fet que se li ha ajudat al millor director, pel tipus de pel·lícula que és. Tu com ho veus? A mi la pel·lícula... Primer, haig de dir-vos i confessar-vos... que jo no havia vist cap pel·lícula en tres dimensions. Ja sé que això em fa de mal dir. No, no, no. Alguna vegada havia de ser la primera. Exacte. I no era per mi massa suggerent el triar. I com que hi ha tantíssimes pel·lícules, no voluntàriament, però no m'he trobat a veure una d'aquestes. Però, en canvi, la vida épica, com que li havien donat a Langley l'Oscar, la vaig veure en tres dimensions. Deixeu-me dir alguna cosa de les pel·lícules en 3D. Endavant. A veure, la pel·lícula aquesta és una pel·lícula adient, crec, a fer-la en 3D. Per què? Doncs perquè la temàtica... Li és convenient, és una temàtica que surt una part de la Índia, és un zoològic i que es veu part de la Índia que es veu natura, que es veuen animals i després la part central de la pel·lícula passa al mar i amb una illa després. I per tant, amb animals, els protagonistes són aquest nano que es diu Pi, de fet es diu Pi-5, però finalment es diu Pi, que pel meu desconcert, encara que hi ha un moment que ho lliga amb humor amb el nombre Pi, no era ben bé pel nombre Pi que es deia Pi. Però es tracta el tema matemàtic, eh? Sí, es tracta i té gràcia, té un punt d'humor, perquè efectivament el nombre Pi és un nombre infinit, que no es repeteixen les seves xifres, I no s'acaba mai. I, per tant, ningú mai se'l pot saber de memòria ni el pot escriure mai. I llavors ell escriu un munt de pissarres. Però llavors, ara, t'ho he de preguntar. T'ho he de preguntar, Carme, com a matemàtica. Llavors, aquest noi, per saber-se tots aquests decimals, potser se'ls havia après de memòria o tenia un mètode de càlcul que li anaven sortint els decimals? No, perquè el nombre pi no es pot generar. Sí, i tant, hi ha mètodes que poden anar, que fan que puguin anar sortint però fent alguna cosa amb algun algoritme però que ho tingués ell al cap, que és més fàcil saber-se tot això de memòria jo diria que el que suggereix la pel·lícula és que se'l sap de memòria en principi sí, però suggereix això i jo tendria a pensar que posats a imaginar és més imaginable que s'ho sàpiga tot i l'impossible que em semblava allò Però bé, en tot cas ho cito això perquè té tocs d'humor la pel·lícula, malgrat la temàtica que té Llavors, en quant a l'eina, en quant a l'eina de les tres dimensions La pel·lícula aquesta té punts que et sorprenen, et colpeixen, te la fan més viva Tot això que es pot dir del 3D Però després jo vaig pensar que, en canvi, la càmera no és una càmera que segueix els personatges. És una càmera enormement fixa. És una càmera així com la càmera de qualsevol grandíssim dels... És igual, mira, el Visconti mateix, que fa el ball aquell que fa el Burlancaster amb la Clàudia Cardinal i que li dona voltes i que quasi balles amb la càmera. Jo diria que El punt estàtic de les tres dimensions, per ara, em diria que no té aquest joc, perquè aquesta pel·lícula podria tenir joc de donar-li voltes al propi personatge, al nano i als animals, que són el centre de la història, i no arriba a poder-ho fer. No arriba a poder-ho fer. Llavors aquesta és la meva opinió per ara i no sé si la compartiu o no. Sí, segurament els mateixos condicionaments del fet d'haver de gravar amb diferents càmeres per aconseguir les tres dimensions dona una certa rigidesa a la imatge. És molt rígida, la vaig trobar molt rígida. La vaig trobar tan rígida quan en canvi és una pel·lícula que no caldria per la temàtica. I en canvi la rigidesa la porta l'eina. Segurament sí, llavors tot s'ha de fer a través d'efectes especials, d'ordinador... Que té la seva validesa i la seva interès, però a mi el cine que crec que el gran cine és el cine que acompanya els personatges i que no se'n va d'ells, i això no li vaig arribar a veure en aquesta pel·lícula. La pel·lícula em va agradar. La història és un conte, però finalment és un conte que no només és un conte. I llavors la història et transmet que la imaginació és un do potencial de l'home que el fa més ple. Perquè ell explica la història del que li ha passat, d'un naufragi en què queda ell, una cebre, un tigre de bengala... una hiena i un arangutant, que ja veieu que... Perfecte, sí, sí, bona memòria. I llavors és la història del que passa d'aquests personatges que ja veieu i el nano dins d'una barca que sobreviu en el naufragi. Per tant, això dona molt de sí, però ja es veu que és un conte i que té l'aire de conte. Tot i així, es té un punt de realisme i... I finalment queden el tigre i el nano com a grans protagonistes de la història. Bé, al final de la pel·lícula, quan el salven, que ella arriba a Mèxic sol, explica la història del que li ha passat. I quan l'explica, allò té un punt d'humor, perquè els japonesos, són dos japonesos que li estan preguntant, em sembla que són dos japonesos, no? Sí, sí, que han vingut a Parlament, sí. Això no me'n recordava. I llavors li diuen, és impossible, això és completament impossible. I ell els diu, no us ha agradat aquesta història? Els hi dona una altra versió. Clar, això ho vaig trobar... ingeniós i molt, molt, molt, molt bo de la pel·lícula, perquè la pel·lícula, si hagués quedat només amb un conte, seria... era maca, és molt potent, però seria una mica poca cosa. En canvi, això li dóna potència. No dic... Exactament, que és el que... Sí, perquè d'un conte passa a ser una fàbula. Exacte. És a dir, que tots els animals tenen una... Sí, sí, sí. I llavors aquesta... Psicoanalític, fins i tot. Exacte. I llavors la manera d'analitzar-ho és una manera intel·ligent, que llavors fa la pel·lícula una pel·lícula d'adults. Sí, sí, i no només un conte. I la fa molt més, com tu dius... Sí, consistent. Sí, sí, i versàtil i per donar interpretacions. Perquè el nano ho explica des de gran que viu a Canadà i ell ho explica la seva història de quan era un adolescent i li va passar... I li ha donat temps d'anar pensant aquesta història i d'anar en donant-li. Exacte, exacte. Doncs completament d'acord. Esteu d'acord? Tu l'has vista, Jaume? Ah, no la vas a veure. El fet que li donessin aquest premi de millor director, com ho veus? A veure, Langley jo crec que és un bon director. És un taiwanès, però que de fet fa cine, jo crec que fa cine americà, absolutament americà. Però és un home, jo crec, valent, a pesar de tot, segons quines pel·lícules, i que en aquesta pel·lícula s'ha atrevit a les tres dimensions amb una història sutil, que en canvi un pensava, per fer tres dimensions has de fer coses així, amb molt de moviment i moltes coses, en canvi fa una història en el fons sutil. Sí, sí, estic d'acord I això jo li dono un valor Ah, perquè diria que no sé què podria de les altres però és una pel·lícula que podria ser tinguda en compte Molt bé, i què més havies vist? Ai, després he vist un altre també a causa dels premis dels Oscars que és El lado bueno de las cosas. Perquè quan jo vaig veure que li donaven el premi a la Milloc Triola, Jennifer Lawrence, que fa de Tiffany en aquesta pel·lícula de l'ado bueno de las cosas, i jo en canvi apostava, com sabeu, per l'Emmanuel Riba d'amor, vaig pensar, home, si li han donat en aquesta és que deu ser, perquè jo crec que l'Emmanuel Riba... en amor fa una cosa extraordinària, perquè puguem fer una cosa una mica esperpèntica o hiperactuada, fa una actuació tan continguda, malgrat el personatge que descriu, que jo crec que era d'una grandíssima talla d'actriu. Per tant, vaig pensar, home, si no li han donat... és que aquesta deu ser una revelació de, bueno, va, una revelació del siglo. I no. I no. No, absolutament no. O sigui, aquí haig de dir absolutament que l'Emmanuel Riba, amb els 180, no sé quants anys que té, 85 o 86, ciento y raya, aquesta nena... que no dic que ho faci malament, però res. La vas veure en versió original, suposo, no? No, perquè vam anar en un grup i llavors... No, ho dic perquè això té la seva importància, a l'hora de valorar la interpretació. Per tant, puc matitzar-ho... Jo no l'he vista, no l'he vista. Puc matitzar-ho si em dieu que en versió original guanya moltíssim. Coneixem dues persones que l'han vista, companys del galliner... El cinema és el gallinès, Ràdio Cornellà, i una de les dues persones considera que està a prop de l'obra maestra. Vull dir que està molt ben tramada, que la història és molt original, que els personatges aprofundeixen sent una història, en principi, més o menys... convencional, de comèdia romàntica, doncs sap donar-li al director, que és un director molt peculiar i que haurien d'estudiar una miqueta més de la seva filmografia. No sé, jo no sabia res d'ell. Es diu David Russell. Sí, sí. Ha fet alguna cosa, ara mateix no me'n recordo què és, però... Jo no el tenia gens al cap, ni el tinc, eh? Havia fet, per exemple, Tres Reis. Tres Reis, és seva. És un director que investiga, que fa coses diferents i que fa que l'espectador no es quedi indiferent. I aquesta no és una pel·lícula, oi que no? Però a mi no em va agradar la pel·lícula, eh? O sigui, que jo... Jo tinc ganes de veure-la, en versió original. A veure, sí, sí. A veure què passa. El que passa és que, clar, a vegades quan vas en grup i així no se'n presta sempre. A veure, la pel·lícula amb si... Has de canviar de grup. El meu modo d'entendre és millor inclús com a actor el Brandon Cooper, el noi que fa el personatge. Perquè ho fa realment bé, aquest noi. Amb molt més matisos que aquesta nena. Amb molts més matisos. Clar que el personatge suporta més, però aquesta nena fa una cosa molt estereotipada, el meu humor d'entendre. Llavors, la pel·lícula és una pel·lícula molt americana, però molt. De totes maneres, la Jennifer Lawrence continua sent la revelació de les últimes èpoques. Sí, sí, d'acord. Va ser Los Fogos de l'Hambre i és una noia molt joveneta. És que no n'hi ha visió amb ella. No, no, jo tampoc. Vaig anar per aquesta. Però en qualsevol cas és la noia... Ja la seguirem, ja la seguirem. Jo per aquesta... Tenint en compte que la contrincant era l'Emmanuel Riba... Sí, però no ho era, en realitat, perquè és molt difícil que li donessin... Però jo podia pensar-ho, no? Deixa'm-ho pensar des de... Hauria estat bé, hauria estat bé. Exacte, hagués sigut d'una gran... Bueno, no sé com... Satisfacció. Satisfacció i aquesta noblesa per part d'ells, però bueno, no ha sigut, o sigui que... Però jo pensava que seria... De molt més talent. No li veia de tant de talent. Aquesta és una pel·lícula... A veure, la primera part de la pel·lícula, aquest és un noi que ha tingut un problema psiquiàtric i que ha estat internat per un problema d'una agressió i, per tant, ha estat necessari controlar-lo i medicar-lo i tractar-lo. Llavors, quan surt, va a casa dels pares. El pare és el Robert De Niro, que no és el millor paper, en absolut. És millor la dona, la dona ho fa prou bé. I això que fan ara una mica els americans que ressusciten l'esquema familiar, però el seu esquema familiar i el que nosaltres coneixem des d'Europa i específicament des del món mediterrani no acaba d'encaixar en absolut. És un món que nosaltres no entenem com a nostre en cap de les seves excepcions. Però ara veig que aposten pel tema familiar en algunes pel·lícules. Llavors ell torna i està una mica desituat i una mica desquiciat perquè no acaba de coplar-se al seu propi rol. La primera part de la pel·lícula en aquest aspecte està bé. En aquest aspecte està bé perquè està ben definit el nano. És que jo crec molt més ben definit el nano que ella, com a personatges. Llavors ell està ben definit, però després quan... Comença el tracte amb ella, que ella també és una outsider, és un personatge que se sent a si mateixa asocial i que se sent a si mateixa no integrada en el món que viu. La trobo amb ella una mica esperpèntica. la trobo una mica més a prop de la histèria que de la normalitat i no caldria perquè ella té una història amb el seu nòvio que mor i té una història que s'entén que ella hagi quedat un pèl desequilibrada però el tipus de desequilibri que planteja la pel·lícula la trobo quasi histriònica i llavors no l'acabo de veure real. A mi el que em passava amb el personatge d'ella, per això em costa de saber si la seva actuació és bona o no, perquè hi havia un punt que no el trobava real. Així és com el del noi, per si jo trobo que el personatge del noi és millor i el seu comportament és més coherent, el d'ella justament... no l'hi trobava menys. I llavors, quan és romàntica, quan esdevé una comèdia romàntica, és excessivament previsible. Ah, sí que he de dir que la càmera és molt bona. Així és com deia que la càmera amb el pi és una càmera estàtica. Aquesta és una molt bona càmera, eh? Que els segueix amb ells amb totes les seves... És una molt bona càmera. O sigui que això, en canvi, sí que he trobat... en tots els moments quan la treballa la càmera té una mobilitat per descriure la història molt i molt rica doncs a veure, jo li donaré l'oportunitat a veure si puc escapar-me llavors la tornem a comentar una miqueta he sentit a dir moltes coses i ara també la teva opinia ah, i tu què en dius Jaume, a veure bé, el que tu has dit que la primera part és més interessant que la segona estic molt d'acord L'aposta que fan els americans per la família també hi estic completament d'acord, però crec que no és pas d'ara, això sempre l'han fet, aquesta aposta, però bueno, vull dir, hi ha vegades que llueix més que altres o diríem que els preocupa més i en aquests moments probablement sí que sintonitzes més bé. En quant a la desubicació d'ella, jo crec que és una... O sigui, el fet que ella no t'entri gaire bé, sobretot ja ve des del bon principi, i sobretot quan ella declara que un cop perd el seu marit, en lloc de tancar-se o dir aquest món ja no m'interessa perquè no hi haurà res com ell i estar amb ella mateixa, el que fa és obrir-se, tot el contrari, no? Vull dir, el que fa és obrir-se a tothom i a veure si troba alguna mena de compensació... que li pugui fer oblidar el seu xicot. Pensa que està aquí el que tu acabes d'esmentar. I llavors, lògicament, això ens la fa una mica difícil de... Però jo no per aquest aspecte, perquè aquest aspecte potser és el que més s'entén, que tria una fugida endavant que pot ser aquest estil d'anar amb tothom i tots els tios que troba al davant se li van bé. Això encara jo seria com coherent, però en canvi, després aquesta por ser de nena com mig mimada és el que jo li trobo fluix. La tirada endavant després d'haver mort el seu... nòvio, la trobaria coherent amb una situació de no acceptar una situació que no tocava, com si diguéssim. Això encara ho entendria, però no entendria aquella pose constant de nena mimada. Ara faig això perquè em dóna la gana... I els pares no hi poden fer res. Jo entenc que això també provoca horror. I quan ho veiem reflectit en una persona, que en definitiva és la conseqüència d'una etapa del món en el seu funcionament, que hi ha molt d'això, llavors ens posa una mica a la defensiva, per dir-ho d'una manera. I, esclar, lògicament això tampoc ajuda a que ens caigui bé, la noia, no? Jo crec que aquí és on està la complexitat d'ella si és que es valora o es busca una valoració correcta dels Òscars, que juga aquests dos punts que per mi són prou complexes i que, lògicament, no són pas benestants. Vull dir, no provoquen ni identificació ni benhauranza i molt menys perdó. Llavors, clar, vull dir, crec que la dificultat és alta i lògicament els d'això de l'acadèmia doncs han dit donem-li a ella perquè ho ha fet molt bé. Ja. Sí. Doncs bé. Molt bé. És que tot es pot explicar de... Ho has mirat de fer coherent amb el títol de la pel·lícula. Sí, exacte. Està bé. És la de bueno de la... Sí, sí, vull dir, és que és així. I com que al cap hi ha la fi... Després hi ha una cosa cap al final, no l'explicaré... però que penso que també, exactament com deies que hi ha amb la vida de Pi, també crec que hi ha un punt de solució fàcil, no?, i de, en definitiva, venir-te a dir que tot el que t'han explicat no és ben bé com és, sinó que és d'una altra manera. sinó que hi ha un joc de preparació perquè això s'esdevingui. En definitiva, un joc a l'entorn d'una persona que té una problemàtica mental i que el que cal és fer la feina per d'allò, perquè s'integri en el teixit social i a fer que ho aconsegueixen, no? Clar, vull dir, això també juga un paper bastant important. Sí, no, això segurament és veritat. De tota manera, això que deies que és una pel·lícula gairebé perfecta. No, jo no. És una pel·lícula amb alguna mida banal. Crec que és bastant exagerat. Jo us dic l'opinió d'una altra persona. No l'he pogut fer. No ho sé. M'agradarà escoltar-lo el dia que pugui perquè tampoc... Doncs ja li demanarem. Molt bé. D'acord. Respecte a les estrenes d'aquesta setmana vinent, ja que no tenim el Joan, no sé si tu, Jaume, que també t'hi dediques a això. No, aquesta setmana no. Tenim unes quantes, eh? Tenim Parker, una de les estrenes, tenim la pel·lícula d'Almodóvar, Los amantes passajeros, que s'estrenarà, que segurament algun de l'equip de problemes de cinema ja a la vista... Igual en Joan l'ha vista, clar. Segurament, segurament. Tenim les flores de la guerra, del Sant Jimó, l'altre director mític i del qual ja... Però aquesta sí que em va comentar el Joan quan li vaig parlar, que l'havia defraudat una mica, eh? Sí. Mira que el Jimó forma part dels que ens agrada, no? Sí, sí, sí. Doncs, no ho sé, ja ens ho explicarà ell. Doncs bé, la setmana vinent el tindrem i ja ens parlarà una miqueta. Bé, potser algú de nosaltres ja l'ha vista, perquè ja dir que s'estrena aquest divendres vinent. Jo he vist un parell de pel·lícules, una d'elles ja les hem comentat força. La setmana passada ja vam parlar, em vas parlar tu concretament, Jaume, de l'Atles dels núvols. I bé, jo comento des del meu punt de vista que primer la vaig veure amb una satisfacció enorme, la veritat. M'ho vaig passar molt bé, molt bé. la manera com els directors, que són tres directors, els germans Wachowski i el Tom Twicker, la manera com combinen sis, set històries diferents de forma que les vas seguint totes i les vas connectant i vas entenent cada vegada millor com la relació que hi ha entre una i l'altra i el fet d'anar veient els mateixos actors que fan papers diferents la fa molt rica, la fa molt dinàmica, molt atractiva des de molts punts de vista diferents. Els decorats són molt variats, està rodat a molts llocs diferents, inclòs Mallorca, que és una cosa ben curiosa. I la veritat és que el propi missatge que tenen els Wachonski, relativament similar al de Matrix, perquè al cap i a la fi és la pel·lícula més coneguda d'ells i és la que marca una mica la seva... el seu punt de vista sobre la vida, no deixa de tenir un punt de relació i de coherència amb aquella. Aquí el que passa és que jo diria que hem mirat de fer, una vegada ja vista i analitzant-la una mica, una pel·lícula extremadament comercial. No hi ha res que se surti del tòpic del que és políticament correcte, del que ha de ser una història d'amor, tal com s'entén amb els cànons d'una pel·lícula de Hollywood, correctament rodada, amb una història passional... que no té cap mena de problema, així com el lado bueno de les coses sí que pot buscar la part negativa, la part més complicada de la història. Aquí tot és d'alguna forma molt precís i molt correcte. Els dolents són dolents, els bons són bons. És a dir, fins i tot no deixa de ser una miqueta previsible. Ara és un plaer. És un plaer per la vista, musicalment parlant, des de moltíssims punts de vista. Jo crec que és una pel·lícula per gaudir o sigui que tu les recomanes completament, ara després l'anàlisi que es fa és aquest també que us comento bé, tenen el seu missatge el que passa és que el missatge potser fins i tot està massa explícit ho diuen tan clar el que volen és trencar fronteres ells mateixos ho diuen en un moment de la pel·lícula el que es tracta és que sempre que hi ha una limitació anar més enllà trencar aquesta limitació, superar-la per crear coses noves. Ja està prou bé aquest missatge, aquesta idea, no està llenç malament. Ara, bé, és en certa manera reiteratiu, és una miqueta ja amb les imatges ja es veu i a més a més s'entesten a dir-ho. Però bé, ja dic, jo penso que és tan atractiu tot el que va passant i les sorpreses fins i tot de... de com alguna de les històries no corresponen al temps que sembla que estiguin, i tota la zona està molt pendent, i com es van combinant els sons i les paraules d'una història que van apareixent en l'altra, com la música també s'intercala. Jo crec que sobretot és una pel·lícula que té un muntatge extremament precís i molt treballant. de anys, de dedicar-se a part del guió, que primer és el que s'ha de fer, després com han anat fent aquesta obra d'enginyeria, aquest trencaclosques que Albert Rodríguez ens comentava perquè la pel·lícula no et deixi parar ni un moment. Recorda què va dir l'Albert. Sí, sí, sí. Primer va dir això i després va venir a dir-nos... que era una pel·lícula que fins i tot les generacions futures la veurien com una pel·lícula sorprenent i novatosa. Jo crec que no arriba tant, sincerament. Podria tenir fins i tot un precedent per la manera com estan rodades aquestes diferents històries amb aquella de La fuente de la vida, de l'Aronofsky. Allà són quatre històries també i totes van succeint en paral·lel. Jo diria que Laronowski fa una història una miqueta més profunda, més profunda perquè és més quotidiana. És una història al cap i a la fi d'una parella que la dona té un càncer terminal, llavors el marit és metge i intenta trobar el remei i això el porta a la bogeria, pràcticament. I això ens ho expliquen des de quatre punts de vista diferent les possibles maneres d'arribar a la salvació i crec que aquella pel·lícula és més directa, més sincera, més punyent, no et deixa indiferent i la conclusió, i quan acabes de veure-la, et deixa, per una banda, alleugerit per la conclusió que té i, per una altra banda, molt preocupat pel fet de la complexitat que té la història i la naturalesa humana. I en aquesta pel·lícula, en canvi, també, com destacava Albert, et fa la impressió que és com un joc, una miqueta perquè tothom s'ho passi bé. Com un conte per a infants, fins i tot. Que tota la família, d'alguna forma, pugui veure-la, gaudir-la, comentar-la... i no té res d'això, de delicat i d'anar una miqueta més enllà. Ni de trencador, ni d'això. De tota manera, penso que hi ha dos valors que són molt interessants en el film, que jo mateix hi vaig destacar la setmana passada, que és això de sintonitzar amb la por a l'amor i a la desaparició, de la manera que juga amb dos punts claus que... que poden argumentar el fet d'arribar al punt de superar aquesta por. I això em va semblar molt interessant. Sí, en aquest cas, per exemple, així com en altres pel·lícules, ja ho sabeu, em molesta una mica que tractin el tema de la reencarnació, el tema d'allò d'una manera banal. Aquí, en realitat, és un joc metafòric que pots entendre perfectament com una línia en la qual la humanitat va superant les seves limitacions i llavors... després d'una sèrie de generacions s'aconsegueixen coses a través de la lluita, a través del sacrifici fins i tot d'una sèrie de persones i s'aconsegueix arribar a un punt exacte, lluitar per la por d'aquesta manera llavors, no, no, amb això estic força d'acord no tant amb el fet transcendental sobretot la història futurista és genial de quina manera podem anar a arribar a un punt de sotmetre, de quedar sotmès a la voluntat d'un altre Doncs precisament perquè no per por, sinó pel convenciment que no hi ha res a fer. És diferent, eh? És una altra història. I llavors aquella història treballa precisament el la connexió amb un altre que pugui tenir aquesta sintonia d'alliberem-nos, que veuràs que bé, és que fins i tot penso que és molt revolucionari, això, no? I no es pot negar, i en aquest sentit que tu dius, que agafa les claus de tots els gèneres de la ciència-ficció, vull dir, i agafa la part aquesta que tu dius més revolucionària i que mira de portar l'espectador una mica més enllà. Agafa el Silent Green, que fan una referència directa, per exemple... Agafen Blade Runner també, inevitablement, perquè és una de les referències de la ciència-ficció. I van tractant d'agafar totes aquestes claus i de donar-li un sentit general. És molt complicat el que intenten fer i ho aconsegueixen en un 95-96%. Està molt bé. Dura gairebé 3 hores i no es fa gens llarga. Podria durar més i estaria allà. L'he de tornar a veure. I només un minut per comentar-vos una altra pel·lícula que de tant en tant, d'aquelles que us recomano, de cinema de l'Índia, que és molt difícil de veure, però que jo, ho he de dir, em sento un privilegiat de poder comptar amb l'amistat de Raman Deep, que és el responsable d'imàgina índia aquí a Barcelona i que projecta una sèrie de pel·lícules a Sant Boi, a Cal Niño concretament, que és un centre d'oci d'allà de Sant Boi, una sala petitona i i amb alguns problemes de qualitat, tot s'ha de dir, de la imatge, però aquest divendres passat vam poder veure una pel·lícula que es diu, em dic, Sindutai Sapkal, que està basat en una història real d'una dona que va viure, com moltes dones a l'Índia, la situació que la família la va caçar als 12 anys, això és un costum d'allà. Si es passen als 12 anys... torna a ser propici a caçar-les als 24, però llavors és massa tard, és un drama veritablement salvatge, perquè clar, la caçen amb una persona gran sent una nena petita, llavors a ella li va passar això, la incomprensió de la família del marit era enorme, era un maltractament continu, La vida que va portar... Si recordes aquella pel·lícula d'aigua... El que passa és que aquella encara és més extrema, perquè la nena té 4-5 anys i la casen i es mor al Madrid i ja es considera viuda. Doncs aquí és una història real en la qual la dona, a partir d'una sèrie de desgràcies que li passen, sintonitza amb la duresa, no ja de la seva vida, sinó de moltíssima gent que viu amb circumstàncies d'orfandat, amb nens sobretot del carrer, i comença a vestir una estructura per poder tractar aquesta gent i acaba creant un orfenat amb inversions de tot arreu que ja aconsegueix fent conferències a tot arreu del món, a Los Angeles, que... I la pel·lícula està feta de manera que tu veus el seu viatge a Los Angeles amb avió, i mentrestant ella va recordant el seu passat i tot el que li havia passat. És bellíssima, vull dir, d'una factura increïble. L'actriu que fa d'ella de jove és bella, és guapíssima, és un plaer veure-la. I bé, és una pel·lícula absolutament recomanable. El que passa és que, ja dic, és tan difícil de veure-les que... Sac greu gairebé dir-ho perquè, bueno, és complicat que algú... Ara, en un cicle de la Filboteca es podrà seguir. Això és el que hauríem d'aconseguir. Segurament, ja va passar, eh?, el juny de l'any passat, vull dir, el Raman mateix ho va organitzar, vull dir que a veure si aquest esquiu tenim l'ocasió, eh? Jo us aniré parlant d'aquestes pel·lícules perquè les anem apuntant. Molt bé, me l'apunto, me l'apunto. Vinga, Visconti Vols que repassem abans de res així ràpid la filmografia i després ja... No, l'anirem repassant, en tot cas anem dient... Jo d'entrada m'agradaria fer quatre línies molt elementals que per altre costat les vaig aprendre ja de molt jovenet quan vaig dir això del cinema és una cosa que em pot arribar a proporcionar doncs una entesa de com es belluguen les coses fins i tot privilegiada vaig pensar, no? I llavors, bueno, comences a llegir una història del cinema, concretament la que m'ha agradat més, la que m'ha quedat clavat a la memòria, és la de Romà Govern, i una de les coses que hi havia en aquest llibre és que, diu, Itàlia, o sigui, a partir del neorealisme, o sigui, quan ja es va carregar tot el que abans de la Segona Guerra Mundial, doncs... que tenien una productora extraordinària, Cinecità, em sembla que es deia, sí? A Roma, per això. Però era a Roma, no? Sí, sí, a la capital. Perquè el Visconti és de Milà, en ell, per això, no? Sí, però treballàvem entre ells. Ja sé que probablement el Visconti no hi va treballar mai, a Cinecità. Llavors, quan es va superar això, diu, la Segona Guerra Mundial ens proporciona tres persones claus en el cinema italià, que són el Roberto Rossellini, que és el que sap sortir del carrer i plasmar el que representa com a tragèdia una guerra, no? Amb tot el munt d'injustícies que al llarg de la guerra van aparèixer i posteriorment, doncs, quan ja havia acabat també, vull dir, va retratar molt bé. Diríem que és la persona que, quan veus les seves pel·lícules, seria el documentalista, per dir-ho d'una manera, no? d'una situació concreta llavors diu el Vittorio De Sica seria l'emocional, el sentimental el de la lladre de bicicletes el que busca aquelles històries per entendre-te per en definitiva identificar-te amb les víctimes d'una situació concreta i posteriorment deia Luciano Visconti és l'intel·lectual en definitiva és el que et farà anar més enllà és el que no t'explicarà segur aquestes històries petites, sinó que el que et provocarà serà una reflexió i això ho va demostrar, no sé, per exemple, i la Gato Pardo ens situa... No sé ben bé, però en el 1800, oi? Sí, al final del segle XIX, començament del XX, quan s'estava intentant unificar les diferents repúbliques italianes. I llavors tenim Lili Marlen, que penso que és una de les coses més brillants que s'ha fet per reflectir el que és una guerra, sigui el que sigui i la ideologia que hi hagi. O sigui, així com, per exemple, el senyor Spielberg, amb la llista de Schiller, que la van passar un dia d'aquests molt poc, doncs fa un, jo penso que un retrat extraordinari del que és els hàbits nazis, no? En canvi, el senyor Luciano Visconti sí que fa moure tota l'esbàstica durant tota la pel·lícula, però ell es preocupa de reflectir una tendresa, també, però al mateix temps un coneixement... que és la famosa cançó de Lili Marlène, que en definitiva absorbia en aquelles persones en una situació no normal. I penso que aquí és on està, precisament, aquesta concepció intel·lectual. Tot això vol dir a la caiguda dels déus. La caiguda dels déus, la caiguda dels déus. La caiguda dels déus era aquesta nova, aquesta és una altra. Jo parlo de l'Ilima. Ah, l'Ilima, perdona, és de Fassbinder. Sí, sí, sí, mira, és que ens deixàvem el Fassbinder. Però la caiguda dels déus sí que tracta aquest tema. Avui, ara havia confós un amb l'altre, que no sé quina distància hi deu haver entre un i l'altre, però el que dius tu, la caiguda dels déus, Home, allò és gairebé un document, eh?, també, eh?, vull dir, de la manera que els nazis, doncs, es van anar organitzant i van anar quedant-se amb tot el que era poder i, en definitiva, governar-lo o manar-lo o condicionar-lo, en definitiva, doncs, posar-lo al cantó d'ells, no? I després poden venir tantes històries com vulguem. El Visconti, jo crec que és aquella persona que ens connecta com deia el Romà Govern en el moment que va escriure la història del cinema, amb la complexitat més alta que podem trobar amb qualsevol de les seves obres. I llavors això per mi representa anàlisi del més seriós. En definitiva, arribar a trobar contestacions del perquè han estat les coses de la manera que han estat, o del perquè van fins i tot avui, del perquè van de la manera que van, no? Evidentment això no ho va fer el Visconti, no va fer mai cap ciència-ficció, però que sí que a partir de les seves pel·lícules podem interpretar moltes de les coses que crec que fins i tot passen ara. relacions de poder, com s'organitza... I les propres transformacions, perquè el Rocco i sus hermanos, de fet, explica al moment la transformació de tots els vinguts del sud cap a Torino o Milán. Aquesta demà en recordava jo. Sí, de l'Alendalon i la... Sí, sí. És una transformació social que ara també la podries descriure en uns altres termes, però ell ho fa magistralment, perquè... és una dona que se'n va amb els quatre fills, i els quatre fills presenten situacions molt diverses. Un es fa boxejador perquè creu que allà farà diners, l'alent de l'on entra en el món de la confusió, i les dones i tal, i finalment el petit és l'únic que entra a la fàbrica de... no sé si la Fiat o... que és el futur... organitzat d'una societat desenvolupada i tots els altres són els desestabilitzats per anar des d'un món rural al món urbà que ni reconeixen ni els accepta ni els deixa ni ser com eren abans ni temps per transformar-se Rocco i el seu germà, si no recordo malament, és sobre una obra literària del senyor de crim i càstig, no? No, Noches Blanques, ell va fer Noches Blanques, que és de la Maria Schell i em sembla que el Marcel Bastiona del Joan Maré, és un conte del Dostoyevsky. És una pel·lícula preciosa, preciosa. El Joan m'ho comentava l'altre dia. És una pel·lícula molt bonica. Són tres o quatre dies de la història d'una noia que està esperant l'estimat i ve el Marcelo Barcelona, que és un noi complicat, i s'enamora d'ella i és la història d'amor que al final es frustra perquè ella finalment se'n va amb l'estimat, amb el Jean Maré. Però és una pel·lícula preciosa de disseny. El que és curiós... Ell era... La seva primera vocació va ser l'òpera, eh? Ell va crear i va tenir molta relació amb el Bernstein i molta relació amb el món de l'òpera, amb l'escala de Milán, i va fer òperes postes en escena a Londres i a París. Per cert, el Haneke també és un home que ha fet postes en escena d'òpera. És veritat, ara que ho dius. Sí, jo vaig pensar... I ell aquest món el coneixia realment quan el Gato Pardo té un món tan elaborat i tan... que sí que fa pensar que és un home que... Bé, i la Muerta en Venècia. La Muerta en Venècia és sobre el Mahler. Bé, no és ben bé el Mahler, però la música és la cinquena de la Sinfonia del Mahler de Gieto. No, no, era un home culte, vull dir, és un home que de fet era discòcrates, vull dir, que per ell tenia ja una miqueta base, no li calia d'alguna forma formar-se a ser autodidacte, sinó que ja tenia d'alguna forma la facilitat per accedir al món de la cultura. Perquè hi havia niscut a dins del món de la cultura. Sí, sí, exacte. El que és curiós és que va començar en el cinema fent aquella pel·lícula d'obsessió, Ah, sí, no l'he vista jo aquesta. Jo és una de les que he vist, no he vist molta seva, però aquesta sí, que si recordeu, ell va agafar la novel·la del carter, sempre ha trucat dues vegades, va fer un plagi completament, que fins i tot el van denunciar per fer-ho, però no té gaire a veure aquesta pel·lícula amb la resta de la seva filmografia. Jo és que no l'he vista. Perquè allò era com una mena d'exercici, una barreja de neorealisme, amb cinema negre, una cosa estranya, molt ben feta... però que segurament no té la profunditat de les seves altres històries, que esteu parlant vosaltres, i alguna altra pel·lícula... La que jo recordo, de les últimes, vas fer Confidències, no sé si recordeu, que era del Burlán Caster i de la Silvana Mangano, que ell és un noble també, que és un historiador, i viu en una casa elegantíssima, i venen a viure-hi la Silvana Mangano i els seus fills, que són uns... esborgerrat i que li canvien la vida del tot i la transformació perquè a més aquí ell té molta predilecció per el Burlán Castell però jo crec que li ha fet fer dels millors papers que ha sigut capaç de fer el Burlán Castell és curiós i en aquesta confidència no sé si la recordeu no la tinc potser la Silvana Mangano me'n recordo precisament una de les coses que el Hi ha una preocupació per a mi en aquest moment com he pogut anar a parar amb el senyor Fassbinder, però és clar, com és que hi vas a parar? A vegades té un sentit molt clar. Jo voldria aprofitar, després en tot cas argumento això que és el que he anat pensant i penso que és interessant que ho digui. En Bart Lancaster jo penso que és una de les persones, un dels actors que el senyor Visconte diu, vine cap aquí que et transformaré en un actor com cal, amb uns conceptes de construcció humana que veritablement són d'una dimensió francament reixida i total. Si el Bart Lancaster s'hagués quedat amb allò que va fer de la pel·lícula Apache, que estava molt bé, amb el Robert Alma i tot allò, i coses que va fer, com el Vera Cruz i tal, doncs hauria estat un actor que el recordaríem amb aquella simpatia i amb aquella frescor i amb aquella desinvoltura que fins i tot em fa pensar... I amb les càmeres que se l'estimen tant. Llavors jo el que entenc és que el senyor Visconti, amb la seva capacitat, Hem de pensar que era aristòcrata, jo penso que això també és molt important, i això també l'autoritzava amb ell a dir, no, jo retrato la meva pròpia identitat perquè sé com és i la conec i tal. I moltes de les seves pel·lícules tenen a veure amb la noblesa, i si més no s'hi va parar amb altres constants. com que ja ho ha fet amb la noblesa, que en definitiva és amb qui pertany, llavors no li pots discutir que ho faci amb altres tipus de conceptes estructurals, socials, per exemple, la burguesia i tal. Llavors, jo penso que aquí és on està la gran virtut del senyor Visconti, i en quant a Fassbinder, jo hi afegiria que exactament igual que aquesta que dius, Confidències, i em sembla que encara n'hi ha un altre que també ve ve a tractar, doncs, una temàtica diferent, és la dificultat, precisament, que planteja la pel·lícula i l'ha de veure una de les coses, d'entendre'ns amb aquells més joves, quan ja ens hem fet una mica més grans, i sobretot de conviure. Jo crec que això és molt important. I ves per on, no? Vull dir, ja sé que és agafar una mica pels pèls. I el senyor Fassbinder, doncs, bueno, que va fer, a més a més de l'Illy Marlent, el que també va retratar d'una manera molt clara és tot el que representen aquells punts que, sense massa transcendència, producte de l'aïllament en el qual podem arribar a viure, no acaben comprometent-nos o bé provoqui la implicació en determinats problemes, estaria parlant del racisme, per exemple, amb tots nos llamamos a dir, doncs automàticament allà fa un relat de com som, vaja, vull dir tremendament individualistes, que la superació d'aquest fet, doncs només pot ser, jo no estic convençut d'això, doncs a partir del que ens va portar el senyor Fassbinder, el senyor Visconti amb les seves pel·lícules. Està clar, que hi ha tota una generació de directors alemanys i italians europeus en general que veuen del neorealisme i també d'aquests directors italians bàsics com és el Visconti i l'hem de deixar aquí, és una llàstima perquè podrien continuar però hem de parlar de del tema que Carme s'ha preparat una miqueta de cinema i gastronomia Visconti queda recomanat si algú no ha vist prou pel·lícules Visconti és un dels directors que un ha d'haver vist les seves pel·lícules perquè són un plaer doncs vinga queda absolutament recomanat què ens vols dir del tema cinema i gastronomia a veure el cine com tots sabeu es fica en la vida de les persones la descriu i ens la fa viure I, per tant, aquesta forma d'entrar, fagocitar la pròpia vida per explicar-nos-la i fer-nos-la viure els altres, implica molts aspectes i molts llocs comuns. I una de les maneres de descriure la vida és descriure-la a través de la cuina, a través del mateix cuinar, però del mateix fruit del que s'ha cuinat. que és el plaer de la gastronomia. Llavors, el cine toca això perquè toca la pròpia vida i això forma part de la vida. Uns amb més potència i uns altres amb menys. Jo havia preparat, com que anem justos de temps, jo havia preparat unes quantes pel·lícules, però començava, perquè la tinc al cap i la tindreu vosaltres de seguida que us la descrigui, perquè em refereixo al tema menjar, al tema de la gastronomia, que són dos mons. El tema... del cuinar i el tema del menjar de la taula. Hi ha unes escenes que segur que quan us les descriu les reviureu, que és la quimera de l'oro del Charles Chaplin, que està buscant orcle i està morint-se de gana i està en una cabana i té molta gana i fa un món oníric en el que s'acaba menjant una bota, l'avull, i fa la bota el cordill de la bota els tracta com un espagueti no sé si ho recordeu t'agafen ganes de menjar-te la bota i després hi ha uns panets no sé si recordeu els panets que fa un balet fa pur teatre amb allò allò que és una escena que a un li queda gravada al cap és una escena que només té sentit a la taula perquè és una escena que reprodueix el menjar i he pensat Home, parlar d'aquesta és començar a parlar de com fa el cine per ficar-se en un món tan particular com és la taula i la cuina. Clar, n'hi ha moltes de pel·lícules que ens parlen, amb aspectes i des de punts de vista diferents. Jo he notat unes quants, ho les dic amb pinzellades perquè no hi haurà temps. Jo havia apuntat a Viridiana del Buñuel, que és del 65, el Chaplin és del 25, del 65. Hi ha un moment que hi ha una, no sé si la recordeu, una taula parada... L'últim sopar, aquell que organitza allà. Exacte, que entren els pobles desarrapats, desastrosos, i llavors fa d'aquell món allò tan contundentment oposat que no saps si... deleitar-te amb el Meravella de la taula, oferta fàstic del conjunt que acaba creant. I això el Bunyuel d'allà fa un món que també se't queda gravat. Això correspon, de fet, a la idea del surrealisme. Sí, sí, sí. Però fixa't, usa la taula. Usa la taula com a eina. Clar, perquè, com tu dius, forma part de la nostra quotidianitat. Jo després tenia la Gran Buf, del Franco Ferrari, que és del 71 el Marco Ferrari que són quatre personatges és Ferreri és que sense voler ara estava pensant, Marco Ferreri a veure són quatre personatges que són el Mastroniani un segur que era el Mastroniani l'Ugo Tonyachi, el Mitchell Michael Piccoli i el Philip Noiré sí, sí, sí que se'n van a una casa d'un d'ells i llavors com... S'atipen. S'atipen, però d'una manera tan desproporcionada i tan fora de mida que quan comença la pel·lícula ho vas trobant més o menys agosarat però normal. Però arriba un moment que és tan superlatiu que aquesta és una pel·lícula del superlatiu. Sí, perquè ja almenys ja es transforma en una altra cosa. Ja és una metàfora de la manera com... És una metàfora del fàstic de viure. faltis de viure ultrapassat però fixa't que usa l'eina del menjar de la gula que arriba a fer allò barrejat amb el sexe allà es passa amb tot es passa tot fins l'últim perquè en el fons acaba amb un suïcidi a través del menjar jo sempre comparo aquesta amb la pel·lícula de Living Las Vegas que seria el mateix però allà amb el beure amb l'alcohol són pel·lícules d'aquestes que usen aquesta eina de totes formes per colpir-te perquè hi ha un punt que tu et sents et sent malament allà L'altre que tenia és el festín de Babette, que és del 87, és de Gabriel Axel, que jo no me'n recordava d'aquest director, i està basada en una novel·la de la Karen Blixing, que és la que va fer Memories d'Àfrica. Ah, això no ho sabia tampoc. Fa no gaire, si recordeu, es va celebrar el 25è aniversari d'aquesta pel·lícula i es va reestrenar. Ah, sí, sí, és veritat. Es va passar a fa no gaire. Era una pel·lícula magnífica. És la història d'una dona que ha estat... visquent a París a finals del XVIII, i per tant ha estat a les Corts i a les grans cuines, i llavors se'n va a Dinamarca, a la península de Juntlània, per allà, en un poblet miseriós, amb gent protestant d'aquella tan fosca... Bueno, són de costum, no? Més aviat, de costum completament oposades a la corda franca. Oposades al derrotge i a l'extropat. Sí. I llavors... Austera, no? Seria la... Austera, però més que austera... Exageradament austera. Sí, sí. I llavors ella viu amb dues senyores i finalment li toca uns diners, no me'n recordo ben bé per què, i llavors ella va i fa una gran festa i cuina meravelles I al principi jo sí que recordo la taula, aquella gent una mica, tota ella pressionada, agobiada i controlada, i realment es van deixant anar, es van deixant anar, es van deixant anar pel menjar. Sí, sí, i el beure. Bé, i el beure, per suposat, però és una expressió de... A què porto una gran taula? Però ara, de totes maneres, estic pensant que aquesta pel·lícula té un vessant perversa i molt interessant, perquè aquesta dona, de fet, com tu dius, havia estat una de les cuineres de la corda França, que ja sabem a què va portar tot allò, a l'exageració. Sí, perquè això devia ser el 1700 final. De fet, ella havia marxat perquè hi havia hagut la revolució francesa i, bueno, perillava el seu cap. Allà no surt, però devia ser així. Sí, sí, queda força clar. Ella ve fugint d'allà... Fugint, sí, però surt París, no me'n recordo. No, no, surt del vaixell en què ella marxa i arriba a la península de Junlàmbia. I, de fet, ella defensa el plaer del menjar quan ella s'havia dedicat a formar part de la maquinària... Que donava el menjar als altres. Clar, que donava el menjar a la gent que ja sabem que dintre de la història s'ha provocat una de les desfetes i una situació de perversitat... i de corrupció més gran de la història per tant, no deixa de ser interessant que ens mostri el plaer de la cuina el plaer per si, com pot afectar i al mateix temps ens faci pensar amb la càrrega que això suposa bé, bé, donaria per pensar encara més en aquest tema després jo tenia El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante del Peter Grunewald vestir aquesta pel·lícula però al final també és una animalada Literalment. Però el centre és la taula. Jo quasi no la recordo del tot bé. Durant tota la pel·lícula. Tota la pel·lícula és la taula. I aquells colors, el vermell aquell, i aquella posta en escena tan colpidora i tan exagerada... Jo pensem que és la primera vegada que vaig veure la Helen Mirren. Ah, això no ho recordava. És la Helen Mirren la que fa la dona d'aquell poc soltre. I l'amant de l'altre. I l'amant de l'altre. Però bé, és una pel·lícula que al final, la taula, acaba sent la protagonista d'una animalada. Sí, sí, completament, de canibalisme. De canibalisme puro i dur, no m'atrevia a dir-ho. Forçat per això, eh? Forçat perquè és ella la que força que... Després, per variar, perquè les havia buscades una mica variades, como agua para chocolate, no sé si la recordeu, del 92, de l'Arau. Llavors, és una pel·lícula, és la història d'una nana d'una família mexicana dels principis del 19, durant la Revolució Mexicana, al principi de... i la tradició familiar feia que les petites de les cases havien de quedar a cuidar els pares llavors ella té un gran amor però no s'hi pot casar i s'ha de quedar a cuidar la mare i llavors ella és una gran, gran cuinera i llavors extrapola totes les seves passions els seus sentiments, les seves emocions inclús les seves frustracions a través de la cuina. I llavors recordo sempre que li preguntava ¿Cómo te salió esta cocina? I ella sempre contesta con un poco y va dient els ingredients y luego con amor, siempre con con un poco y gran amor. I sempre explica aquesta... I a part està sempre present al menjar, fins i tot de manera... D'una manera màgica. La síndria també, com a beguda. Sí. El menjar i la mala. I no sé, suposo que tens moltes... Bueno, tenia xocolat. Sí, clar. Jo hi ha una que volia esmentar, ara que has dit això d'un toque, una miqueta de tant. Hi ha una pel·lícula grega, que es diu un toque de canela, que és una percola extraordinària. Parla tota l'estona sobre la gastronomia. No me'n recordo del director. Jo diria que no és especialment conegut, el director, però tota la pel·lícula volta al voltant de la tradició del menjar, de la manera de cuinar-ho, de la manera d'anar al mercat. i d'identificar el menjar que és bo. Hi ha un moment també per mi, una miqueta màgic de la pel·lícula, que et venen a dir, home, no sé si us heu fixat, però dintre de la paraula gastronomia apareix la paraula astronomia. Llavors ho enllaça el menjar amb els astres, amb l'univers al cap i a la fi, no? Que passa del materialisme, que normalment per nosaltres resulta el menjar, amb l'espiritualitat al cap i a la fi, no? I jo de tant en tant he de dir que a partir de veure aquesta pel·lícula escolto el so de les fruites. Perquè allà t'expliquen detalls d'aquest estil. Podien continuar però que ens acaba tant. Us dic els que jo tinc aquí. Xocolat, Charlie i la fàbrica de xocolat, Tapes del Corbatxo i Juli i Júlia. Fantàstic. Doncs vinga, i deliciosa Marta, que va, la setmana vinent, Marion Cotilar, la nova cara del cinema mundial, explicat per Joan i Terri Guilliam, que ho explicaré una miqueta jo mateix i parlarem tots. Fins la setmana vinent.