Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Subscriu-te
Cinema sense condicions del 11/3/2014 — Wes Anderson, melodrames, Ozon i All That Jazz
Arrenca la sintonía amb l’eslògan «Cinema sense condicions.»
Salutació i presentació dels tertulians: Marc, Tiziana, Joan i Carme.
Esbossen l’estructura del programa: actualitat; monogràfic Bob Fosse; focus final en All That Jazz. Esment de l’absència de Francesc i l’arribada prevista d’en Jaume.
Comentari de to, estil i repartiment; presentació a la Berlinale; trama coral al fictici Estat de Zubraska amb concierge excèntric i intriga testamentària.
Debat sobre com el cinema representa dolor vs. sofriment. Crítics amb la possible ‘trampa emocional’ a 12 Years a Slave (excepció: Fassbender). Elogi a Alabama Monroe per matisos, música i la idea del patiment com a experiència solitària.
Recepció dividida: el·lipsi com a puntuació brechtiana i absència de motivacions explícites. Comparacions amb Buñuel i discussió sobre provocació vs. profunditat en el cinema d’Ozon.
Trajectòria de Fosse, més vinculat a Broadway que al cinema. Revisió del musical després de l’època daurada i breu panoràmica històrica.
Com Fosse integra els números musicals a la narració; èxit d’Òscars i consolidació d’un estil de muntatge suggerent.
Lenny en B/N com a peça de transició; èxit teatral de Chicago i l’infart real de Fosse; premis i reconeixements d’All That Jazz (Palma d’Or i 4 Òscars).
Lectura autobiogràfica; records d’infància; audició inicial icònica; diàlegs mentre es balla; aparicions de la Mort; final amb “Bye Bye Life” i la cremallera.
Personatge genial però immadur; perfeccionisme cruel i manca de complicitat amb l’espectador; comparació emocional (Fosse) vs. racional (Bergman) en la relació amb la Mort.
Avanç: La tomba de les lluernes (Isao Takahata) amb convidats especialitzats.
Agradiments i tancament del programa.
Panorama de l’episodi
Podcast coral de "Cinema sense condicions" amb debat viu i polièdric. L’equip presenta estrenes i anàlisis crítiques, alternant comèdia, melodrama i musical: de Wes Anderson a François Ozon, i un bloc extens dedicat a Bob Fosse i All That Jazz.
Tema 1 — Wes Anderson: The Grand Budapest Hotel
- Context i estrena: obertura a la Berlinale i passi de premsa imminent a Barcelona; to habitual de Wes Anderson.
- Tò i estil: comèdia amb punt àcid, posada en escena meticulosa, noms i llocs inventats (República de Zubraska).
- Repartiment: Ralph Fiennes, Adrien Brody, Tilda Swinton, Edward Norton; química coral.
- Trama (sense spoilers): records del propietari actual explicant l’entrada juvenil a l’hotel i la relació amb el concierge excèntric (Fiennes). Intriga testamentària amb to divertit i ritme àgil.
Tema 2 — Melodrama, dolor vs. sofriment: 12 Years a Slave vs. Alabama Monroe
12 Years a Slave (Steve McQueen)
- Premis: Òscar a millor pel·lícula, guió adaptat i actriu de repartiment (Lupita Nyong'o).
- Lectura crítica: es qüestiona una possible “trampa emocional” contemporània aplicada a un drama del segle XIX; personatges percebuts com massa lineals excepte un Michael Fassbender complex i potent.
- Forma: imatge i primers plans excel·lents; debat sobre com el cinema representa el dolor (físic) vs. el sofriment (existencial).
Alabama Monroe (The Broken Circle Breakdown)
- Nucli dramàtic: parella dispar (cantautor i tatuadora), amor profund i malaltia de la filla; el patiment erosiona el vincle.
- Idees clau: el gran sofriment es viu en solitud, malgrat compartir causa i espai; pel·lícula de matisos i interpretacions excel·lents.
- Forma: muntatge endavant/enrere i música que filtra l’emoció sense ofegar en el melodrama.
"El gran patiment és sempre una situació solitària."
Tema 3 — François Ozon: Jeune et jolie (La joven y bonita)
- Recepció dividida: film provocador i deliberadament opac; el·lipsis musicals com a "puntuació brechtiana" que suspèn explicacions racionals.
- Debat: joc de mirades i desig vs. absència de motivació explícita; comparada amb Belle de jour (Buñuel) i amb tendències postmodernes.
- Valoracions: alguns ho veuen com a exercici superficial/provocador; d’altres, com a teixit de contradiccions d’alt nivell.
Tema 4 — Bob Fosse: del musical clàssic a All That Jazz
Context i trajectòria
- Fosse (actor, ballarí, coreògraf, director) opera després de l’època daurada del musical clàssic (de Minelli, Donen, Gene Kelly…), i el renova.
- Cabaret: èxit amb 8 Òscars; números musicals versemblants integrats en la diègesi; muntatge altament suggerent.
- Lenny: biopic en B/N sobre Lenny Bruce; pont temàtic cap al to adult d’All That Jazz.
All That Jazz
- Autoretrat en clau Fellini (8½): després d’un infart, Fosse ficcionalitza la seva vida, obsessions i culpa; Palma d’Or i 4 Òscars (direcció artística, muntatge, vestuari, BSO).
- Escenes clau: obertura amb audició massiva i muntatge vertiginós; diàlegs mentre es balla (vida com a coreografia); aparicions de la Mort (Jessica Lange); final amb "Bye Bye Life" i la cremallera de la bossa mortuòria.
- Tesis: artista genial i perfeccionista però immadur en la vida íntima; retrat incòmode que no busca complicitats. El muntatge convida a la participació activa de l’espectador.
- Comparació: relació amb la Mort més visceral/emocional que la via racional de El setè segell (Bergman).
Idees clau de l’episodi
- Dolor vs. sofriment: el cinema com a eina privilegiada per captar el sofriment interior més enllà del dolor físic.
- Ètica de la representació: risc de la complicitat automàtica (victimisme) vs. complexitat moral (Fassbender a 12 Years a Slave).
- Provocació vs. profunditat: Ozon tensiona el relat amb el·lipsi i opacitat; recepció dividida.
- Musical modern: Fosse integra narrativa, muntatge i coreografia per fer avançar la trama; autoretrat sense autoindulgència a All That Jazz.
Cites destacades
- > "El gran patiment és sempre una situació solitària."
- > "No és un personatge que et sedueixi; no vol quedar bé."