Wes Anderson, Noé i l’univers de Pasolini

Cinema sense condicions. Bona nit, tornem a ser aquí, un dimarts més, l'últim d'aquest trimestre, per estar amb vosaltres i explicar-vos les coses que hem vist, les coses que us aconsellem, les coses que considerem que val la pena de veure en el món cinematogràfic. Avui, amb en Jaume, amb la Tiziana... Hola. Hola. i suposem que arribarà també la Carme, més tard, el Francesc no podrà venir, i tenim a control tècnic en Carles, que avui substitueix el Francesc i que ens ho farà marallosament bé. Aleshores, podríem, com sempre, farem tres parts en el programa. Una primera part que parlaríem de les coses que més o menys estan previstes que s'estrenin o que hem vist o que considerem que val la pena de comentar. Una segona part que portava per títol Pasolini i que en Jaume ens explicarà què pensa d'aquest important autor cinematogràfic i també poeta i escriptor. I l'última part... Jo em m'haureu de disculpar perquè ens havíem compromès en alguna mesura a veure la pel·lícula L'Evangelio según San Mateo i jo confesso que no he tingut ni hagut manera de poder veure la pel·lícula. No he tingut temps de poder-la veure. He vist altres coses que han estrenat, etcètera, que puc parlar-ne, però no pas de L'Evangelio según San Mateo. Però com que tenim aquí també la presència d'una tiziana que ve d'Itàlia i que està aquí per participar en el programa, ella també ens podrà, penso, donar la seva visió de com des d'Itàlia es contempla aquesta important figura, diríem, intel·lectual del món italià. I seria molt interessant com ho veu el Jaume i com ho veu la Tiziana. Jo intentaré escoltar i aprendre el que vosaltres digueu, perquè confesso que el Pasolini no és la meva especialitat. Hi ha altres coses que en conec una mica, però confesso que el Pasolini he revist dues o tres pel·lícules i a més a més les tinc sumament llunyanes. I tu sí, oi, Tiziana? Tu sí que ets especialista en això. Bueno, he visto muchas, he visto muchas, claro, pero en Italia Pasolini... Es un mite casi, ¿no? Sí, en Italia Pasolini, Fellini, hemos crecido con eso, ¿no? Por suerte, lo malo es lo que pasó después de eso, pero bueno... Sí, perquè la seva mort no està encara entesa per què va morir, no? Què va passar amb la seva mort, no? No, no se sap. És una cosa molt estranya, molt... Todavía sí, bueno, se queda como toda su vida, no? Al final se queda como un misterio y todavía no se sabe. Todavía, bueno, hay suposiciones, hay... bueno... Hay ideas sobre eso, pero sí. Hay gente que dice que fue asesinado para motivos políticos, pero hay otra versión más, digamos, de que todo el mundo habla, que fue más que él aganchó a un chico, un jovencito, este jovencito que lo mató. i que quería algo de él. Ja, ja. I el xaval es va defensar. Es va defensar, oi? Ja, sí. Jaume, explica'ns el que has vist. Has vist alguna cosa de cine, etcètera, etcètera, que pot valgi la pena de parlar-ne? Bé, jo vaig veure aquesta del celló, de l'hotel aquest de Budapest. Ah, ja, home. que és molt interessant. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que jo haig de confessar, per exemple, que vaig néixer amb el dèficit, no? Vull dir, amb el dèficit de no entendre, de no abarcar... moltes de les propostes que moltes vegades et proporcionen les pel·lícules, sobretot les autorals, les altres també, val a dir-ho, però les autorals, aquelles que estan concebudes com a gran obra i, en definitiva, els que la fan tenen aquesta il·lusió que per mi no és mai pretensió, sinó que és il·lusió. Llavors, el senyor Wes Anderson és un realitzador d'aquells que sempre que he vist les seves pel·lícules sempre no m'he quedat així. Carai, què et voldrà dir aquest paio que sigui tan complex d'interpretar, no? Perquè quan és fàcil, diríem que no costa gaire, aviat ho veus i ja està, no? Però quan veus amb Wes Anderson, com dic... La veritat és que et quedes així molt obert. Recordo altres pel·lícules d'ell, perquè pràcticament les he vist totes, no? Vull dir, des de... No sé, ara potser el títol no en sortirà, però aquella de Tornabauns. De Tornabauns, de família Tornabauns. Sí, aquesta també la vaig veure, però aquella dels Tornabauns. Ah, sí, Viaje a no sé què. Aquella em va quedar molt... Aquella sí que la... Crec que la vaig avastar gairebé tota, no? Molt bé, molt bé. Per què? Doncs perquè hi ha una cosa en aquella pel·lícula que em va cridar molt l'atenció, que no estem amb la mare típica, sinó ni tòpica, ni pensar-hi, sinó tot el contrari, no? Una senyora que, a més de ser mare... doncs tenia una concepció de viure la vida que era que els espavilen, encara que siguis el meu fill, que jo també tinc dret a moltes coses i, en definitiva, viatjava i jo què sé, la quantitat de coses que feia. Això em va sobtar molt, vull dir, és el que em va quedar present. Perquè a vegades, al cap i a la fi de les pel·lícules, et queden present aquelles coses més potents, no? Allò que més et sobten, allò que dius, ostres, tu, quin atreviment, per fins i tot, no? Doncs amb aquesta pel·lícula també. També m'ha passat, però no l'he abarcada. Aquesta l'haig de tornar a veure, és allò que dius tu a vegades. No puc dir que no m'hagi agradat, perquè ja el conec, aquest senyor, lògicament. Vaig al cinema i vaig expressament a veure les pel·lícules que ell fa perquè m'agrada i molt. Això no vol dir que abarqui tota l'amplada. Consequència. Aquesta és una pel·lícula que la deixo així, eh? I la anirem... Sí, anirem rebeixant. La anirem vitificada. Jo encara no l'he vista, encara no l'he vista i per tant no el puc aportar. Tu l'has vist ja. Sí, sí, sí. A tu p'agradant sembla, no? A mi sí, sí, sí, me gustó, me gustó. Pero estoy de acuerdo, no creo que sea la mejor película que Anderson ha hecho, no. Pero sí... Divertida, ¿no?, entretenida, una diversión, ¿no? Sí, sí. Diversión total, eso sí. Sí, perdona, Tiziana, però no és el mateix com apresenta aquesta que esmentava del viatge a la recerca de la mare, que tot és un plantejament de família, per dir-ho d'una manera, per molt... atípica que sigui, val a dir-ho, que és molt atípica, però precisament, però no deixa de ser prou fàcil tot allò, no? Bé, mira, mira com reaccionen, quines coses fan, que hi ha un component que aparentment fins i tot podries dir pallaçat, no? Vull dir que hi ha com una exageració d'actuació abans i tal. Però aquella l'agafes, però aquí jo crec que aprofundeix sobre coses molt potents, vull dir, molt disperses al mateix temps, no? Des de la individualitat fins a la col·lectiu. Sí, jo crec que aquesta vegada s'ha apuntat més sobre el casting, perquè els actors... Sí, no pot ser millor. El casting i el fet, jugant sempre com li agrada, sempre, amb el fet de veure actors, personatges, que actuen com si fos, bueno, fent coses com si fos normales, però que no lo son para nada, ¿no? Entonces con la realidad y no realidad y surreal, mal. Diguem-ne que alguns actuats quan li diu a aquest senyor, diu, vine que actuaràs, i diu, home, l'oportunitat de la meva vida, una mica com el Woody Allen, i probablement més que el Woody Allen, perquè jo penso que hi ha unes diferències molt clar, el Woody Allen sí que sempre l'agafes pertot arreu, no? A veure, el que t'explica és prou evident. Jo ho trobo molt bo. Jo crec que això és el bon cinema, és el que t'agradarà més o menys, i que, com dius tu, hi haurà pel·lícules que realment seran entusiasmants, fins i tot, perquè hi entenem prou com per dir aquesta és la millor o aquesta no tant, o com deies, aquesta última potser no és tant, però molt bé, també. Molt, la veritat. Va saber-la, Juan. I tu, Tiziana, has vist alguna cosa que puguis parlar de... He visto Noé. Ah, Noé. Sí, sí. ¿Y tú las vistas? Jo també l'hi he vist, vam coincidir el dia de la preestrena. I em sembla que no estem coincidents, perquè al sortir del cine no coincidíem. Aviam, jo he de dir que em va sorprendre, és a dir, no tenia cap referència de la pel·lícula, I de la Danowski? Sí, de la Danowski sí, el director sí que el coneixia, encara que només havia vist dues coses d'ell. La Requiem per un Sueño i l'última Cisne Negro. I potser perquè a mi no, em sembla que recordeu que a mi no em va entusiasmar les dues anteriors, o em va agradar potser més Requiem per un Sueño que el Cisne Negro, doncs anava una mica així, fred, i com si no... En fi, a veure què passa, no? I aleshores, clar, és un blockbuster, és a dir, ara s'ha posat de moda aquesta mena de paraulotes anglosaxones. Què vol dir, blockbuster? Vol dir producció del pressupost destinada al mercat de masses. Tantes coses en una sola. Com que tenen... Carai! Com dèiem ara venint cap aquí, la pel·lícula ha costat 130 milions de dòlars. 130. I, clar, són molts diners per una pel·lícula i, clar, per què? Perquè, en definitiva, es pretén que sigui un èxit comercial. Jo crec que ho serà. L'únic que va passar, i això va quedar molt clar el dia que ens la van passar a la Licària, quan ens la van passar és que hi havia una absoluta discrepància d'opinions entre la crítica. És a dir, hi havia un tant percent important de gent que la considerava una obra interessant, ben feta, que era això, era un Black Wester, però... Tu entre ells. No, no, em va agradar més una mica amb ella. Sí, això s'han invertit els papers. Este del otro lado. Este del otro cantó. És a dir, a mi em passa que... A veure, com ho diria? És una pel·lícula... Com dir-ho? És a dir, aviam si tinc aquí un moment que tingui algú d'això apuntat en algun moment. No, no ho tinc aquí apuntat. Bé, és igual. És igual. Jo diria que és una pel·lícula, aviam, el que deia va dir, jo entro a la pel·lícula, estic a l'expectativa, no tinc cap mena de prejudici o favor en contra, i resulta que l'espectacle és extraordinari, la interpretació és extraordinària, les imatges per mi són extraordinàries, i com que estan fetes amb molta, des d'un punt de vista, doncs diríem, cinematogràfic, doncs amb molta qualitat, perquè s'han gastat diners perquè quedi bé, doncs això es nota. Llavors, Com a espectacular de massa jo penso que sí que funciona, penso que sí que arribarà, que serà un èxit comercial. La cosa més discutible potser seria el que t'estan dient, el que t'estan explicant, si és una cosa ja vista o si pot opinar l'editjana, si a aquest realitzador li encaixa una obra d'aquestes característiques. Perquè ha fet abans coses potser més ambicioses o més personals i té la sensació que potser aquesta no és tan personal, és més una cosa pel gran públic. Però jo considero que, tenint tots aquests condicionaments globalment, hi ha una discrepància d'opinió, hi ha gent que, repeteixo, se la carrega, hi ha gent que la defensa... Això te te va bastant amb tu. Però a mi m'agrada. Si hagués d'aconsellar-la, l'aconselleria. Diria que és una pel·lícula que val la pena veure, molt ben feta, molt ben interpretada. M'agrada molt, sobretot, el personatge del Russell Crowe, el que feia de Gladiator, que torna a fer un paper d'aquest tipus que només pot fer ell segurament, i que està molt lograt, és a dir, doncs, els altres també ho fan bé, però ell per mi destaca i ho fa molt bé. Però la Jennifer Connelly també. La Jennifer Connelly també ho fa bé, és una gran actriu, ja havia treballat amb ella amb Requiem per un Sueño, i havíem fet coses junts, i a mi és una noia que m'agrada molt. La vaig descobrir, suposo que no recordeu, l'any 74, quan devia tenir 15 o 16 anys, era ser una bec en Amèrica, no sé si la cavalla, la nena cavalla, quan està, és ella, eh?, ella que tenia 15 o 16 anys. La feminitat per excel·lència. És la feminitat per excel·lència. És una nena preciosa, encantadora, i que em sembla molt bé. Però el treball d'ell, tot i que m'agradi molt ella, el trobo superior. El trobo que realment és molt difícil fer el que fa ell i ho aconsegueix molt bé. Això és la meva versió. És el protagonista. Si que lo vemos más, que su papel es más importante que el de su mujer. Exacte. Tu què opines, aviam? Bueno, ¿yo qué opino? Tú decías que vas a aconsejarlo. Yo no voy a no aconsejarlo. Eso es seguro, porque sí que estoy de acuerdo contigo que técnicamente todo está, ¿no? Todo es... Perfecto. Sí, sí, la fotografía, el montaje y los actores y los efectos especiales que, de hecho, son cosas que él, que el director, nunca había hecho, ¿no? Los efectos especiales también nunca había trabajado con eso, sí... Es algo de nuevo, entonces sí que lo has conseguido de una manera. O sigui, que és un autor que a més a més s'ha posat en el camp de la professionalitat i ho fa perfecte, no? Eso... Eso no estoy segura. Porque más que eso, a mí me parece que es algo que podía hacer, que sabía que como budget y como todo... Tenía la... Justo podía ir haciendo lo que quería. Para mí es más un ejercicio para conquerer el resto de la gente que no lo conocía antes. Vienes con una historia que todo el mundo conoce, bíblica, blockbuster y todo, y lo haces muy bien, tienes mucho dinero para hacerlo, así que las otras personas que ya no te conocen Ahora te conocerán y que para mí es un poco ese ejercicio. De todas formas, el cis de negro ya fue un espectáculo masivo de éxito popular. Yo creo que ya llegó al gran público. Pero es más psicológico. Sí, sí, es diferente, no tiene nada que ver. Es tan difícil de ser una cosa tal, ¿no? Es distinta. O el epigrego. de su primera película, una locura infinita. Y por eso, para mí, yo personalmente, y creo los otros, como decías, al cine había mucha gente también que se quejaba, que decía no me gustó y todo. Creo que hay una parte de gente que está acostumbrada al estilo de este director Y que por eso, bueno, salió un poco... Hi ha discrepància d'opinions, això és veritat, eh? De tota manera, jo penso que era previsible que passés això, no? Jo tenia... En aquest cas, vull dir, com el Joan es menta que moltes vegades diu, no, sabia i tal com em posava, però jo vaig anar així una mica indiferent. Jo penso que un acaba aprenent de mica en mica que cada cosa té la seva posició o la seva actitud, no? Jo davant del senyor Aradovsky, davant d'un boom com aquest, dius, bueno, a veure, per què l'ha fet això? Intentaré entendre per què he fet una cosa d'aquesta. Per això et deia jo, jo penso... que és un senyor que, en definitiva, allò que diem dels grans professionals, a l'estil de James Cameron, per exemple, jo no crec que hi hagi cap pel·lícula de James Cameron que sigui molt bona, molt interessant pel tema, en tot cas és perquè la fa molt bé, això sí. Doncs jo penso que ell diu, això tampoc és tan difícil. No sé, no? És el que... I llavors dius, vinga, aquí ho tenim, la Noé i tal, amb unes pinzellades de la meva autoria o de la meva capacitat autoral i tal. No esperava gran cosa més, vull dir, perquè... Tu també l'has vista. No, però ja, vull dir, no, però ja... T'ha sentit parlar. Ja la conec. Amb el que heu dit ja... És que hi ha pel·lícules, saps què passa? Que arriba un moment que encara que no les vegis, les sents un i l'altre. Ja la veuré, vull dir... No, no, no. Jo no... Estic d'acord amb què no s'ha de desaconsellar, de com deia ella, però jo l'aconsellaria, és dir, jo inclús considero que és una pel·lícula que té elements interessants, inclús el tema familiar, és a dir, és gran diluqüent, amb molts menys, és veritat, és fantàstic al mateix temps, drama familiar, hi ha aventura, hi ha catàstrofes, és a dir, hi ha una barreja de coses que penso que estan ben conjugades, llavors és un gran espectacle i la gent, doncs, penso que s'ho pot passar, si no és molt exigent, potser se'n punxarà ben bé. Això, simplement això. Hi ha una cosa que m'acrirà l'atenció. El que passa és que ara no sé ben bé les paraules, perquè no he portat l'article, eh? De la pel·lícula aquesta? De la pel·lícula aquesta, sí. Una de les coses és... O sigui, allò que està escrit a nivell bíblic... i el que ell hi aporta com a concepció. L'ha canviat un poc. Sí, ho ha canviat. La part final l'ha canviat. I llavors diu, diuen com a mèrit que això ho fa prou bé, o sigui que enllaça prou bé el que podríem considerar l'opinió d'ells sobre el que és la Bíblia i la Bíblia en si mateixa tal com està escrita, no? Perquè, esclar, tots ho sabem, això, no? Vull dir, podem llegir el mateix llibre tu i jo i ens cridarà més o... I llavors això és el que em va sobtar. Va dir, això ja m'interessa. Això és com, mira, per posar un exemple, que no és un autor de gran d'allò, el senyor Spielberg, no? Quan va fer el president, el Lincoln. Vull dir, en aquelles pel·lícules sempre m'ha agradat sempre molt això, no? Perquè... En definitiva, et parla de coses que ja tens prou coneixement i, a més a més, t'hi posen aquelles pinzellades que, veritablement, un realitzador que sap fer cinema, doncs, ho ressalta el personatge, les situacions i tal. I això és interessant. Això no vol dir que t'ho hagis de creure tot, no. Vull dir, és una opinió que, en definitiva, la vol contrastar amb tu. Vale. Sí, sí. Aquest matí ens han passat una cosa curiosa que no sabia... Ens han avisat a última hora que feien l'altra estrena perquè l'estrena és el divendres o l'altre divendres, que és a 10.000 quilòmetres. És una pel·lícula d'un català, del Xatles Marquès Mercè, que per cert ha guanyat al Festival de Màlaga les 5 premis més importants, millor pel·lícula, millor director, millor actriu i 3 o 4 premis més. Aleshores, jo no sabia qui era aquest Carlos Marquès Mercet, després m'he informat que és un editor i director, aquesta és la seva primera llargmetratge, però ell l'hi ha tagat sobretot com a muntador de pel·lícules, com a editor. Es veu que va aconseguir, quan era més jove, no fa massa anys, una beca de la Caixa per fer un màster de direcció a la Universitat de Califòrnia, de Los Ángeles, i aquesta era la seva primera pel·lícula. M'ha sorprès perquè és una pel·lícula de dos únics actors. És la relació que s'estableixen un noi català i una noia anglesa. L'actriu és anglesa, és la Natàlia Atena, que també li he donat premi. Noms bascos, vaja. Bé, no l'he vist als Gruners Vascos, no sé de què va massa, però aquí és un noi català, el David Verdaguer, que és un actor de cine fins ara de Mater, que ho fa molt bé, és a dir, té molta gràcia, jo l'hi he vist en teatre, i aquí sobressurt en la seva actuació, i la nana aquesta, que deu ser més coneguda, la Natàlia Tena, que és les boques angleses d'origen, I és la parella la seva relació, primer quan estan a Barcelona, quan són parella i volen tenir un fill, i després quan ella es veu obligada a marxar a Nova York per la feina, i el que desencadena tot això. Aleshores, jo crec que és una pel·lícula curiosa, interessant, potser una mica llarga, potser es podia haver escursat una mica, perquè arriba a 85 minuts i potser el tema no dona per tant, i potser hi faltava una mica més de contigo. 85 minuts, dius? Sí, crec que no arriba a 90 minuts. Però, en canvi, el que està molt bé és la forma d'estar relacionats els personatges. És a dir, les actuacions són realment de mèrit. És a dir, tens la sensació que només hi ha els dos actors tota l'estona, o a Nova York o a Barcelona, o s'estan a través dels mitjans de comunicació. Però no estan sols. Sempre estan sols, però estan comunicant-se ells a través del mòbil, a través d'una patada d'ordinador, o estan junts a Nova York o al principi de la pel·lícula a Barcelona... I la pel·lícula es fa entranyable, és a dir, en alguna mesura, els dos personatges te'ls arribes a creure, els creus per semblants, i et sembla que allò podria passar. És a dir, les actuacions d'ells són realment molt realistes, inclús tranquil·les, o sigui, hi ha una relació, hi ha diverses escenes eròtiques o sexuals de relació d'actes sexuals entre els dos, i te les creus, les veus molt autèntiques, molt reals. Per tant, és una pel·lícula que l'estrenen en breu aquesta setmana o setmana que ve, i com que ha sigut un èxit al Festival de Màlaga, suposo que se'n parlarà. Què més heu vist? Bé, jo voldria destacar una cosa que és molt antiga, però que he recuperat per la televisió, Una pel·lícula feta per un professional, també, d'aquests que filmen tan bé, no? No tant de pressupost com per fer aquests grans muntatges. Ell es diu Melvin Douglas o Gordon Douglas, em sembla. Bé, un clàssic de... Quina pel·lícula, eh? Quina pel·lícula. Xuca. Ah, no l'ha vist, Txuca. No la conec. Txuca és una pel·lícula, és un western, de fet, no? Però és una pel·lícula interessant, entranyable. Mira, ja que l'has utilitzat aquest mot, em sembla que és així. Perquè estem davant d'un pistoler, en definitiva, un home que el contracten fàcilment, perquè és molt ràpid, i per resoldre coses, a vegades pot això. Tot i que, d'una manera o altra... seria com un magnífico, com aquell dels set magnífics, que en tot cas que el contracte és pel bé i no per fer el mal, per dominar i tal. Però paral·lelament en el personatge hi ha dues noies, una és la tia i la neboda, i la tia és la que havia tingut una aventura amorosa. Però bé de la classe... Allò que pensem a vegades que els westerns tots eren iguals allà, o en tot cas qui era més el que tenia el nom del ranxo però tots els altres a la mateixa alçada. No, no, no. Això no va així. I em va agradar molt aquest detall perquè, en definitiva, es troben tots dos, es reconeixen i, lògicament, es desperta amb ells allò que se'n diu l'oportunitat perduda, per dir-ho d'una manera. I llavors, al bellmig d'un... d'un d'això, d'un tancat, d'això com se diu, un fortí d'aquests, un fort d'aquests, sí, com el fort Alamor, eh?, i tal, doncs allà hi ha un seguit de soldats que tots són soldats castigats, o sigui que no són mereixedors de medalla, tot el contrari, no?, són de factura. Ostres, tu, quina combinació d'elements per treure una pel·lícula en la qual l'únic que llueix són ells dos, no? Però molt, molt relatiu, eh? I per petites coses no acaben salvant-se, però diem-ne que això és el que menys importa. Em va semblar molt interessant, saps? Per tot aquest seguit de detallets que dic, i alguns altres, eh? Perquè el capità o el coronel del lloc, el servilisme d'un hern esbornai, inconmensurable, com sempre, doncs la veritat, molt interessant. Volia destacar-ho, perquè em va cridar molt l'atenció. Si a vegades passa que veus una pel·lícula i hi ha alguna cosa més que hagis vist, també, que vulguis comentar, o...? Bueno, de nuevo he visto el tren por Lisbona, el tren de noche por Lisbona, pero si no, sí, bueno, siempre veo películas. He visto... He visto... Esta semana he visto una de Aki Kaurismaki, que me gusta mucho. Sí, sí, sí. La que se llama Luces al atardecer, creo, en español. No la he visto. Algo así. No la he visto. No la he visto. Sí. Potser no és exactament així com es diu, però aquest m'agrada molt. Veus, aquest és un altre. Calaïn i pesat és això, no? Saps allò que a vegades dius, però després quan acaba dius, carai, però aquest no ho vegis. Quina riquesa humana, no? En tots els sentits. Molt real. Molt real. Em veia mal barrejat i... i competint un amb l'altre i a veure qui domina i tal, molt bé. Normalment sintonitza amb la pobresa aquest senyor, eh, que sí? Sí, sí, la pobresa i... Sí, històries sencilles, no? Siempre, històries sencilles. Molt, molt, molt. Sobre uno o dos personajes y sus problemas que todos podemos tener. Les convivències que tenen, molt bé. Sí, sí, muy, muy... Interessantíssim, que ara és magra i tant. Sí, sí, sí. Jo he vist una cosa també que estrenen, suposo que aquest divendres o el dia 16, però n'estic segur, que és d'un francès que es diu Cadriche Clapiche, que a mi tenia un cert interès en veure'l perquè em havia agradat molt una primera pel·lícula que aquí va ser el que li va donar nom. que era una casa de locos, que en francès es deia l'aubege espanyol, no sé si la coneixeu, que és de diversos estudiants de l'Erasmus que es troben a Barcelona en un apartament, viuen junts, i hi havia una sèrie d'actors francesos molt coneguts, com el Román Durís, l'Audrey Tatú, la Kelly Reli, que és una anglesa, catalanes, com la Cristina Brondo o la Irene Montalà, que recordo que si no recordeu sortia despullada per Barcelona perseguint un dels personatges o la perseguint amb ella, És un personatge que em va interessar molt per aquesta pel·lícula. Després va fer una segona part que era a continuació dels mateixos personatges l'any 2005, que es deia les monyeques russes, que eren els mateixos personatges en un altre context. I em va agradar encara més que aquesta. I precisament per això, l'altre dia ens vam passar una cosa que es diu Nueva Vida en Nueva York, que és dels dos personatges d'aquests que es representa que s'han casat i que tenen dos fills i que viuen junts a París, Quina és la situació? Com es troben en aquest moment? Representa que el Xavier, que és el personatge principal, que és el Román Durís, té dos fills, la seva dona ha de marxar a Nova York i hi ha una sèrie de conflicte, la dona s'endú els nanos, llavors ell no pot resistir aquesta situació, no pot estar fora dels seus nanos i fora de la seva dona i també decideix marxar i anar-se'n a viure a Nova York. Malauradament, jo que tenia tantes expectatives que em pensava que seria una continuació i que això en alguna mesura seria la culminació de les altres dues pel·lícules, en lloc de ser una culminació és un desastre perquè no hi ha res que s'aguanti, no hi ha res que tingui interès, no hi ha res que... I encara, i fa malbé, inclús diria, les coses que havies vist amb anterioritat. Llavors, per tant, simplement, mira, la pel·lícula l'estrena en aquest divendres, però jo, si teniu bon record de les dues primeres, de les dues primeres, doncs no sé si aquesta realment us aporta massa cosa, és a dir, sincerament. En fi, això és tot el que podria explicar. Jo encara he vist més coses, però no sé si val la pena, com per exemple... Esmenta-les, home. Esmento ràpidament. Una cosa que també es trenen aquest divendres, que es diu 9 meses de condena, és on també fa una pel·lícula francesa de l'Albert Dupont, que va d'una jutge, una dona que és jutge, molt estricta i molt puritana, que descobreix de sobte que està embarassada d'un delinqüent que està en busca i en captura. Sense acostar-se a ella? No, no, ella no sap com ha passat. Una nit que és de cap d'any s'emborratja, etcètera, no sap què ha passat. i posteriorment entra en contacte amb una sèrie de casualitats amb aquest delinqüent i ella, molt posteriorment, quan ja està embarassada i vol saber com és que ha arribat a estar embarassada, es posa a investigar què va passar aquella nit. Llavors descobreix a través de les càmeres del jutjat i del metro i de molts llocs què és el que ha fet ella, que no s'ho creu perquè fa coses que no són habituals amb ella, És una comèdia simpàtica, l'argument és curiós, deixa de ser interessant perquè crea un conflicte entre els dos, entre el delinqüent i entre ella, però no té més cosa que passar l'estona una comèdia més o menys interessant. Però no és que ella va a dudar si té el fill o no. Al final sí que hi ha un moment que ella decideix tenir la criatura, en alguna mesura, i llavors de mica en mica entra en contacte amb aquest delinqüent i llavors s'està baix de relació entre ells dos. Llavors no expliquem més coses, no? Deixem-ho oberta així per veure com acaba, no? S'ha d'estrenar encara. Molt bé. I l'altre film, si voleu, que és l'últim, l'últim que podem comentar, encara que tinc la sensació que tampoc coincidim amb la Tiziana, que això no té més cap problema. Avui no coincideix. Però s'ho agafa bé amb tu. És curiós, això, no? No, home, perquè no... Jo respecto molt la seva opinió. Ja, ja, ja. Però això no ha passat amb tothom, eh? Però això és el bueno, no? De parlar de cine d'aquesta manera. Molt bé, molt bé. Volia destacar-ho, eh? I sé que ella també respecta molt la meva. Sí, sí, claro. Aquesta vegada és una cosa basada en una novel·la que deu ser literàriament més o menys bona. Després d'una trobada casual amb una noia que no explicarem com és aquesta trobada casual per no donar pistes per la pel·lícula, un professor de llengües, que ho fa molt bé, per cert, que és el Jeremy Irons, un professor de llengües suís decideix abandonar la classe que està fent classe de llengües antigues i se'n va a Lisboa esperant trobar un determinat intel·lectual i poeta que ha descobert en aquesta situació Aleshores és una pel·lícula del Billy Agus, no sé si sabeu, suposo que sí que el coneixeu, és el de Pel i el Conquistador, que va ser la primera pel·lícula que li va donar fama. Les Mejores Intenciones, que també li va donar molta fama perquè és la recreació de la vida de l'Igmar Berman amb els seus pares, etc. I que el mateix Igmar Berman va demanar que fos ell el que dirigís aquesta pel·lícula. La tercera cosa ja va ser un desastre absolut, perquè va ser La casa de los espíritus, basada en la famosa novel·la d'Isabella Llende. Des del punt de vista d'èxit, no va funcionar gens. Que no vagi a funcionar jo com a desastre. Jo crec que no va funcionar cinematogràficament, perquè la novel·la és molt coneguda i molt bona, per cert, la novel·la, jo l'he llegida, amb els Jeremy Irons, la Meryl Streep, la Glenn Close... I després va fer Esmila, una cosa també horrorosa, una cosa policiaca, que jo també l'he vista i que no em veu de gens. I últimament, Los Miserables, amb la Uma Thulman, la versió anterior, no la musical, sinó l'anterior, que s'havia fet i tal. I ara fa això. Llavors, jo, honestament, ja sé que no acabem de coincidir amb ella, però a mi m'ha semblat que no és creïble. És a dir, no em crec massa gens del que passa, no crec que aquest professor, que ell ho fa bé... Però no tens que creer-lo realment. Ah, no? No. Té que ensenyar, sí. A veure, ensenyame, ensenyame. Digues, digues, digues. ¿Qué tengo que aprender de esta pel·lícula? Explica, explica. A veure, dime, dime. No, pero no creo... Yo no tuve la impresión que... Sí, que tuviéramos que creerlo realmente. Es más un cuento, ¿no? Para mí es más un cuento... Es un cuento increíble para mí. No acabo de... A mí me gusta mucho él. El Jeremy Irons, que además ahora parece que no tiene nada que aprender. Y luego, bueno, a mí me gusta el contraste, ¿no? El contraste porque empieza que el Jeremy Irons es un profesor muy aburrido, su vida la odia y no puede dormir por la noche, juega, juega a la... y así odia su vida y luego encuentra en estas páginas algo que le suena de vida. ¿Las páginas? Sí, de un libro que encuentra, bueno, no lo decimos todo, pero encuentra este libreto y decide de partir, de marcharse, pero así, ¿no? Porque encuentra algo en las frases que están en el libro, que le hacen pensar, bueno, vamos a ver. Y se va a Lisbona. Y entonces, una vez que está en Lisboa, todo cambia radicalmente. Ese contraste que a mí me gusta, lo del frío, del gris, del aburrido de su vida de antes, que pasa... A Berna. Sí, y pasa a Lisboa con sus callitas coloreadas, con toda su vida, con una historia enorme a descubrir, porque tiene que empezar desde el principio, y va a descubrir la historia del autor de este libro que es... que també era un doctor, era una, bueno, sobretot un activista polític, i que és el Jack Houston, que és el hijo del Danny Houston. Seria un desenganyat ideològic, ell, doncs, perquè ha lluitat per un ideal i tot això es queda... No, ell no, ha lluitat per un ideal és el metge, diríem, és l'escriptor que evita el llibre i el que a ell l'impressiona. Ell, en definitiva, és un, com diu ell, és un avorrit, és un senyor que... Però, en el fons, que dóna llengües, doncs... Deixa-la acabar, deixa-la acabar. No, no, no, és això. Sigue, sigue. No, no. Llavors, l'altre és el que és, diríem, l'intel·lectual, el compromès, el que... I ell, doncs, és un altre personatge diferent. Llavors, jo el que passa és que no m'ho acabo de creure. Jo no hi vaig entrar, em vaig quedar fora, i bueno, respecto la gent que li agradi, però tinc la sensació que no és molt complicat de... Bueno, ell ho fa molt bé, els actors estan bé, però la història no me la crec. Sí, sí, sí. Però eso puedo ser de acuerdo. No es muy, muy, muy realista. No te lo puedes creer... Tampoco, el primer minuto, cuando él se va, se toma el tren, ¿sabes? Así, por la noche, deja la clase... Eso sí que... I no els hi diu res, no li diu res ni al director, ni a ningú, i se'n va a Lisboa, no se'n va aquí a la cantonada. M'imagino que un senyor que ha estat professor li costa entendre això. Li posen això i diu... Es eso porque... Ah, eso no me lo había pensado. Es porque... Sí. És que no me lo había pensado, que él habla de profe también. És un professor, él es un professor. Molt bé, molt bé. Podríem passar, jo penso, a senyor Pasolini. Quan tu vulguis. Va, Tiziana. Tu que el coneixes tan bé, perquè és de casa teva, no? Sí, bueno, lo conozco, lo conozco. He visto muchas cosas de él. Bueno... ¿Muchas o todas? Casi todas. Todas es difícil, ¿sabes? Porque las famosas las tienes ahí, pero luego hay muchas cositas, cortometrajes o muchas cosas más curtas o menos importantes, digamos, que luego cuando las descubres... Yo tengo una pregunta que hacer. Tengo la sensación de que él se hizo antes de famoso como director de cine... como poeta y como escritor, ¿no? Sobre todo. Hay gente que lo reconoce solo como poeta. Sobre todo. Bueno, Pasolini es un poeta. Era un poeta. Eso es. Pero, bueno, la poesía siempre la hizo. Poesía hasta el final de su vida. Y De hecho, sus películas eran... En sus películas ponía sus pocías. Sus ideas, su vacío. Eran sus pocías en películas. Y él decidió de pasar a las películas en el 61, cuando hizo el Acatone. El Acatone, que fue su primera película. Y lo decidió sin conocer nada de cine, nada. No sabía nada de cine, de técnica, nada de nada. Y lo hacía todo. Ahora contaban cosas como que quizá, no sé, que rodaba un plan aquí y luego un mes después, más tarde, hacía el contraplan, ¿sabes? Técnicamente... No lo miraba. Para él el cine era un lenguaje, ¿no? No era muy técnica, era más un lenguaje, porque para él la cosa más importante era expresarse a la gente. Y él decía que había pasado al cine porque pensaba que el cine, que la película, era más capaz de expresar cosas a la gente, más que a la escritura. Entonces, por eso dejó las novelas, los relatos, porque él hacía eso también para... La cosa más importante suya desde el principio era su amor por Italia, muchísimo amor por Italia, pero al mismo tiempo su odio para lo que era la situación política. 40, 50, entonces justo atrás de la guerra y del fascismo, entonces había los neofascistas, había la burguesía y él estaba con los proletarios y su proletario. però encara venia de la borguesia perquè havia nascut d'una família de família borguesa. Llavors li va fer molta impressió l'haver una vegada arribat a Roma perquè ell va arribar a Roma en els anys 50. Una vegada arribat a Roma... Se da cuenta de que existe este mundo y que este mundo o este mundo nadie lo escucha. Este mundo existe pero no existe porque está escondido en las sombras, no tiene nada. Esta gente tal vez son inocentes, no pueden hacer nada. Son realmente... Basuras, sí. Sí, són basura. Para él no. Para él no, pero para el mundo sí, para los demás sí, porque finalmente la sociedad de este tiempo es eso. Bé, jo penso que jo agafaria aquestes paraules últimes que tu acabes de dir per dir que aquest és el gran error de la burguesia, en tot cas, i sobretot dels que creuen que hi ha classes socials i que s'han de mantenir, vull dir, jo estaria, i esclar, això és el que defensava el senyor Pasolini, o sigui, jo ho vaig llegir també, vull dir, estic completament d'acord amb ell, no? Llavors, a veure, ja, no sé, fent un petit repàs, jo me'n recordo que quan vaig aprendre les primeres coses del cinema italià, no pas abans de veure pel·lícules, sinó posteriorment, allò que t'interesses per interpretar tot el que t'envolta, no?, I una de les coses que recordo és que es parlava de Pasolini com el poeta cinematogràfic, es parlava de Visconti com l'historiador, en definitiva, el que era capaç de reflectir la història, però no només reflectiva, buscant el per què de la situació. Així com a Pasolini li molestava el per què, el posava frenètic, El Visconti, que per altre costat hem de saber que venia de l'aristocràcia, hem de tenir en compte això, doncs Visconti no, deia, no, jo fins i tot faré una traïció. Ell va retratar l'aristocràcia en tota la seva... Bueno, a mi el gato pardo no ho vegis, allò és impressionant, no? I llavors també hi ha el senyor, el senyor Vittorio de Sica, que era el sentimental, que era aquest home que, bé, sí, bueno, potser sí que no són prou bons, però vés, goita quines virtuts, enllà de bicicletes, que es troba en aquell inconvenient, però goita com el seu fill l'estima, i tal. I després tenim aquest altre, que és el senyor Fellini, no? El Fellini era el... No sé, el que s'ho mirava potser d'una manera absolutament profunda, però també intentant recordar unes característiques humanes molt pròpies dels italians i que, en definitiva, no s'han de menys tenir. Tot el contrari. Però també aprofundia, perquè hi ha pel·lícules, sobretot les últimes, que és un davassall d'aquesta ingènia, d'aquesta capacitat. Llavors, centrar-nos amb el senyor Pasolini, el que està clar és que ell va fer moltes coses que no tenien èxit, és clar que no, comparat amb els altres, tampoc, però després va dir, calla, vaig a fer una cosa tan interessant, vaig a fer un retrat del que és la frivolitat i, a més a més, la sensualitat i l'erotisme i tal, i va agafar el de Camerón i tal, aquelles tres pel·lícules. Sí, la última parte, no? Exacte. I va fer una meravella. El que passa és que allò no s'ha valorat encara avui, eh? No està valorat, eh, allò. No, aún ahí estaba criticado y todo. Siempre lo criticaron. La cosa principal era criticarlo. I que posteriorment, un cop va haver fet això, o sigui, quan ja va veure que... que tot s'havia pres tot al contrari de la intenció que ell tenia, perquè en definitiva, com a tal poeta compromès i respetuós, com dèiem i tal, ell el que pretenia és precisament destacar on estaven les tramalles, les trampes, no? I esclar, quan va haver fet això i va veure que no funcionava de cap manera, que en tot cas ens havíem quedat amb la cosa més superficial, llavors va fer Saló els 120 dies. Porque Saló era... En principio debería ser una trilogía. Como la llamada trilogía de la vida. La de que hablaste. La segunda debería ser la trilogía de la muerte. Y era esta. Que empezaba con Saló. Pero luego lo mataron. Pero quizá mejor. Porque Saló... Saló és... Saló és un poco demasiado. Jo volia... L'he esmentat més d'una vegada, eh? Però jo crec que Saló és la part més bèstia d'una pel·lícula que també vaig veure com i el per què s'havia creat el feixisme, o com era el feixisme. jo penso que la creació i com és ha d'anar conjunt, perquè si no no s'acaba d'entendre, que és una pel·lícula que es deia El Jove Torles. És una pel·lícula que va fer els senyors London, si no recordo malament, i que és una meravella en quant a profundiment sobre el que representa la preparació que des d'Alemanya i des de l'intel·lectualitat... van provocar i van crear precisament el nazisme. Jo crec que Saló es complementa perfectament amb tot això, però és descarnada perquè no hi ha cap tipus... Així com, per exemple, amb el de Camerón és fins i tot simpàtica de la manera que es relacionen uns amb els altres i un fa la trampa a l'altre... i en definitiva no ens hem de refiar uns dels altres, perquè això és el que ens expliquen els contes aquest, i que això ens diverteix sense aprofundir massa amb ell. En canvi, en Saló diu, no, no, aquí això ho enganxareu amb tota la seva potència, aquí no hi haurà taps, hi haurà precisament obertures, no? Aquí era per a ell, era per a denunciar el poder, no?, com el poder utilitzava els cuerpos, el sexe... I per a ell el poder és el feixisme o el nazisme. Sí, sí, sí. Feixisme a Itàlia, no? Feixisme, sí, sí, sí. Molt interessant. Això és Pasolini, i a més a més en poètica, no?, que és el que destacava. És un Cristiano, Cristiano no se'n poden dir, però de su carrera, no?, en su carrera... Un clímax, no sé si, sí. seria la culminació... No, un clímax seria, no sé, un crescendo, sí. Un crescendo, sí. El que potser probablement també és destacable, que això també ho va fer el Lluís Bonoel, és aquesta afició a plantejar... el qüestionament religiós en general, diria jo, i sobretot el cristià. El senyor Balloval també ho va fer, no pas fins a l'última pregunta ni fins al final de la seva carrera, però sí, els primers fils i molts d'ells ho va fer. Llavors tenim aquesta pel·lícula que és la que ens movia una mica aquest dia, l'Evangeli segons Sant Mateu, que veritablement és una meravella. Jo difícilment he vist una pel·lícula sobre Cris i al mateix temps respetuosament, concebeixo jo, que aquesta és la gràcia de les coses, perquè jo sempre he destacat una cosa. Avui, precisament, que hem tingut una oportunitat d'escoltar a tres representants catalans en les cortes espanyoles i hem tingut un seguit de registres, de rostres i de superioritats i tal, jo penso que això no és una bona cosa, perquè això alimenta moltes vegades la desinformació en la qual estem submesos, malgrat que tinguem la sensació que se'ns informa el dit i el moment, no? Llavors, jo crec que el senyor Pasolini, el que va poder fer, va ser precisament tot el contrari. Ell sempre ens informava molt bé, no? I en la pel·lícula Matgell i segons Sant Mateu és una informació categòrica i lògicament qüestionable. Precisament perquè és categòrica. No se alejó para nada de la realidad en este caso. Digam-lo d'avui, perquè és que penso que és interessant. Él era el director de la realidad, no? A él le gustaba mostrar las cosas tal como eran, exactamente como era el hombre, como vivía la vida. Que quan veníem tu deies que em sembla important destacar-ho perquè em sembla que... És a dir, tinc la sensació, com deies tu abans, que potser pels que no som italians ens pot costar entendre més algunes coses perquè moltes de les seves pel·lícules estaven molt lligades al moment històric que estava vivint. I aleshores, com que nosaltres no vivíem a Itàlia i nosaltres, a més a més, ens mirem... Algunes d'aquestes pel·lícules les hem descobert més tard al moment de la seva realització, però esclar, no saps... A mi, per exemple, una cosa que llegint em sobtava... és que es veu que ell l'empresonen, em sembla, uns mesos, degut a que ha produït com una mena de sacrilegi amb el Vaticà, o amb l'Església, amb un bisbe, no sé amb qui, i el foten a la presó, i quan surt de la presó, el primer que fa és fer l'Evangeli segons Sant Mateu, que resulta que el mateix Vaticà, i per més irri, per més ironia, la considera la millor pel·lícula que s'ha fet en aquell moment. Dius, bueno, aquí com s'interpreta això? És a dir, el foten a la presó per d'allò, i quan surt, llavors que és una provocació... Saps per què passa això? Passa això perquè nosaltres, des de la base que dèiem, i que ell sabia molt bé de la majoria de persones, el que va contra una cosa, l'altra es replica amb disgust d'aquella cosa, no? I això és una elementalitat, això no és ben bé cert. Això és un espectacle per mantenir-nos com ell creia, i tu afirmaves que... el que feia era desorientar-nos perquè no sabéssim interpretar realment el que passa aquesta és una de les qüestions bàsiques jo he trobat una crítica diu l'Evangeli de les Meravelles, és una pel·lícula, que la va fer Arturo Ripstein, que jo la ignorava, però com que jo tinc afició a escriure, fa molt de temps que ho vaig escriure això, la va interpretar la Cati Jurado i el Francisco Raval, I la crítica que jo vaig guardar, com si fos una joia, perquè les guardo com totes, diu... La parella formada per la guionista pas Alicia García Diego i el cineasta mexicà Arturo Ripstein proposen aquesta vegada una mena de bufetada a l'estil Buñuel. Un crit d'afiliació bíblica i esprit sacríleg... on deixen anar tota la seva ràbia envers les constants d'aquest final de segle i mil·lenni, on els pobres i els desarrelats de la terra només troben consol amb les decadents, perverses i pel·lículeres utopies tanyides de dolor, ignorància i misèria. Sí? Sí, sí. Segueixo? Segueix. Llavors deia, es podria dir que estem davant la via làctea de Ripstein amb la qualitat irònica i reflexiva del nostre temps. L'Evangeli de les Meravelles queda situada des de la trinxera de la irreverència profana a la tradició més iconoclasta del cinèmac bíblic. Les seves imatges, carregades de ràbia i tendresa a la vegada, explica la història d'una comunitat enlluernada, la Nova Jerusalem. la qual la mare Dorita i el pare Basílio donen protecció a un grup de deixebles a l'espera de la fi del món, plena de reflexions sobre l'alineació religiosa i sobre la dialèctica entre humiliats i represors que desprenen tant sarcasme com intel·ligència. I ara aprofito per dir que aquest és un discurs dels anys 90... i era molt vàlid. Penso que avui ja no ho és. Ja, ja, ja. Sí, perquè és el que dèiem. Jo penso que el PSOI, en alguna mesura, sí que... Ja, ja, ja. En alguna mesura, tenir aquesta lectura de dir si coneixies possiblement molt la política italiana... podries entendre per què en un moment determinat fa determinades coses però com que a més a més aquí moltes d'aquestes pel·lícules tu te'n recordaràs igual que jo que anàvem a França a veure-les perquè aquí estaven prohibides jo sí jo anava a França i anava al sud de França o a París a la Cinematec Francesa a veure pel·lícules d'aquestes perquè aquí estaven prohibides i no es podien veure i jo recordo haver vist Teorema o haver vist aquestes pel·lícules d'ell molt més tard del moment en què es havien fet a Itàlia, sinó que, bueno, la passava, i que era una expedició que la gent sabia que ja es passaria en aquestes pel·lícules, i la gent es presentava allà per veure-les, no? El que està clar és que el fet que la gent anava a veure tot això, això va provocar que hi hagués un públic, i llavors aquí ja ens vam espavilar, i es van començar a crear els ciners clubs, ciners fòrums, en definitiva... Bueno, coincidia una mica, eh? I tot això ja ho vam veure. Coincidia una mica, és a dir, el cineclub, amb molta d'aquesta gent que anaven allà a Sur de França o a París, etcètera, sobretot a Sur de França, doncs era gent del món dels cineclubs, com jo, per exemple, pertanyia en aquell moment, és a dir, no... I jo també. És que era lògic. Què més? A mi m'agrada gustar. A tu, i tant que t'hagués agradat. Ara que alguna vegada ens quedàvem gairebé sols, no creguis tu que allò s'omplia sempre. No, tampoc era tan fàcil portar allò... És curiós perquè avui dia m'ha sorprès jo que vinc del món de l'ensenyament, vaig deixar, doncs, diríem, el món del cine, i ara que m'he jubilat i he tornat una mica, m'he trobat que molts dels crítics que aquest matí estàvem, doncs, al cine veient aquesta pel·lícula que els mandava... Són professors. No, no, no, són gent que eren del món del cineclub. És a dir, el Rui de Villalobos, què sé jo... Aquí es plugues, precisament, sempre venia, i suposo que encara ve. el Jordi Vallecaminal, el Luis Moret Mojica, tots aquests que estaven aquest matí al cine, jo els recordo que he vist que estàvem amb el Miquel Porter, Moix, que era el pare una mica de tot això, que anaven pels cineclubs de tot Catalunya i que aleshores es va crear un ambient determinat. És curiós que molts d'aquesta gent, alguns van continuar, com el Jaume Figueres, no?, el Jaume Figueres ve també d'aquest món, el Jaume Figueres estava en el videoclub de Sant Antoni Abad, amb el Kirchner, que el Kirchner ho ha deixat, però els havien portat, doncs, tota aquesta gent que es mou en aquest món encara avui dia, doncs, jo el recordo haver vist en el món dels cineclubs. Ja n'hi ha. Fa molts anys, eh? Sí, senyor. Bueno, estem arribant, no sé ni què has fet al final del programa, no sé si val la pena dir alguna cosa, explicar que aquest és l'últim programa de la temporada, d'aquesta temporada, aquest segon trimestre, diríem, d'aquest curs. De 20 o 15 dies tornem a estar aquí. Però que passades les Setmana Santa, el dia 22, tornarem a estar aquí amb un tema curiosíssim, és a dir, sabem que una persona convidada que vindrà, un professor a més a més d'universitat, que és l'Andreu Ferran, vol parlar del viatge de G Mastorna perquè diu, jo no ho sé, jo ho ignoro, que és una pel·lícula que va preveure que faria el senyor Federico Fellini i per raons que ignoro i que suposo que l'Andreu ens explicarà, no es va arribar mai a fer. Però en canvi es veu que hi ha moltíssim material sobre aquesta pel·lícula i que per alguna raó que jo ignoro seria molt interessant de discutir. I tu la coneixes, esclar, aquesta pel·lícula és a casa teva, no? Bé, bé. Me alegro de que se hable mucho del fin italiano. I aleshores tindrem aquí també la Tiziana. Després de Setmana Sata tindrem aquí la Tiziana perquè ens pugui comentar què opina del Federico Fellini i en concret d'aquesta obra, si és que o en sap alguna cosa més del que pugui explicar, que suposo que sí, el que pugui explicar l'Andreu Ferran. Llavors, simplement que si voleu sentir, com ho diu sempre el Francesc, que avui no està, si voleu tornar a sentir aquest programa, ja sabeu que entrant al Google, posant Cinema sense condicions, automàticament s'obre la pàgina del programa i allà podeu escoltar o baixar a tots els últims 3 o 4 anys tots els programes que portem fets. Tu recomanes que l'escolti la gent, sí? Home, jo a vegades les escolto i m'ho passo bé. M'ho passo bé perquè ric de les coses que diem, de les coses bones i doentes i les tonteries que acabem a vegades dient... Però ens ho passem bé, no? Bueno, jo volia dir per una altra cosa. Digues, digues. No, no, per tonteries, no, home. Però vull dir que jo penso que, en tot cas, sí, sí, aquest programa ha quedat molt bé i tal, no? Jo crec que... No, no, jo crec que els programes... Bueno, crec que portem una temporada que hem pujat al nivell, que som... Tots ens entenem més bé, hi ha més cordialitat, hi ha més bona fe, hi ha més bol rotllo, i aleshores amb això es nota, perquè penso que la gent que ens escolta... Tenim el Joan Seguer, que ahir em va dir, el vaig trobar perquè viu a la meva escala, que és l'experta en cinema asiàtic, que em va dir que li va agradar molt l'últim programa, i ja l'has escoltat, diu, sí, sí, ja l'he sentit, el sobrer Elia Kazan. I em va dir, molt bé, molt bé, molt bé. Per tant, diu, jo sóc un oïdor que us segueixo el que aneu fent. Elia Kazan. L'últim dia vam parlar de l'Elia Garzan. L'últim dia. Home, aquest és molt bo. Doncs ens ho va dir un oïdor permanent que diu ell que ens n'escolta per sentir... I com que ho sé, perquè me'l trobo a l'escala... I com que nosaltres esperem que no sigui l'únic, ni molt menys, sinó que n'hi hagi molts més... Desitgem que aneu al cine, que veieu bones pel·lícules, us aconsellem aquí que aneu vosaltres i que passeu unes bones vacances de Setmana Santa. Fins a la tornada. Ens acomiadem de tots vosaltres. Molt bona nit. Adéu. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà!