Cinema sense condicions del 10/2/2015 — Wild, Nightcrawler i el debat innocents/culpables

Introducció

Programa amb to distès però exigent, dedicat a comentar estrenes vistes, una repassada als Goya i un bloc central molt potent sobre innocents i culpables al cinema. El tram més analític es reserva per la segona meitat, amb comparatives i referents clàssics.

Crítiques de la setmana

Wild (2014) — Jean-Marc Vallée

• Actuacions: Reese Witherspoon (protagonista i productora) i Laura Dern (nominada a l’Òscar) destaquen pels matisos i primers plans.

• Escriptura i estructura: guió de Nick Hornby amb ús de flashbacks molt ben dosats que reconstrueixen el passat de la protagonista (addiccions, dol i redempció).

• Imatge i to: fotografia “magnífica” que casa amb l’epopeia del Pacific Crest Trail; celebració de la individualitat i la resiliència molt del gust nord-americà.

• Peros: certa dissonància entre la fisicitat del personatge real i la imatge “urbana” de l’actriu en pantalla.

“És una història real de redempció explicada amb flashbacks impecables.”

• Connexions: record a 127 Hours (Danny Boyle) i el seu epíleg amb el protagonista real; alerta que aquestes imatges finals poden “desmuntar una mica” la il·lusió cinematogràfica.

Nightcrawler (2014) — Dan Gilroy

• Valoració global: entusiasme unànime; definida com a thriller nocturn rodó i “candidat a film del mes”.

• Interpretació: Jake Gyllenhaal “brutal”, primat 14 kg; sorprèn que no estigués nominat a l’Òscar (la pel·lícula sí ho està a guió original).

• Temes clau: crítica ferotge als mitjans de comunicació i al capitalisme d’autoajuda (manuals d’èxit), amb una mirada “crua i sense concessions” sobre l’ambició sense escrúpols.

• Estil: ritme sostingut, escalada de tensió, clímax impactant; música de James Newton Howard; paper destacat de Rene Russo.

“Estem davant d’una obra que podria ser de culte.”

• Referents i contrastos: de Wilder (El gran carnaval) a Network o Taxi Driver; es defensa que Nightcrawler és més incòmode i contemporània que aquests clàssics.

Actualitat: Premis Goya

• Conducció: Dani Rovira “eficaç”.

• Moments: discurs d’Antonio Banderas com a punt àlgid (“autèntic, profund”); Almodóvar remarca la crítica al ministre de Cultura.

• Guardons: reconeixement a La isla mínima; mencions a 10.000 km i Ocho apellidos vascos (premis d’interpretació), amb debat sobre sobre-recompenses.

Tema central: Innocents i culpables al cinema

Eixos d’anàlisi

• Tres punts de vista: 1) des del suposat culpable, 2) des de l’innocent, 3) des de qui jutja (advocats, fiscals, jurat).

• Dos enfocaments:

- Thriller d’enigma (Hitchcock/Agatha Christie): el “joc d’escacs”. - Cinema com a reflex social (Lumet/Lang): prejudicis, garanties del sistema i responsabilitat col·lectiva.

Pel·lícules comentades i què aporten

• The Wrong Man (Hitchcock): la impotència de l’innocent davant d’un sistema que no el protegeix.

• 12 Angry Men (Sidney Lumet): el jurat com a mirall social; garanties processals vs. prejudicis.

• The Trial (Orson Welles, sobre Kafka): la culpabilitat difusa i opressiva del sistema; del post-I GM al post-II GM.

• Anatomy of a Murder (Otto Preminger): revisió crítica; percepció de pel·lícula “sobrevalorada” en la revisita.

• The Verdict (Lumet): advocat (Paul Newman) que es redimeix creient en el cas; ètica professional.

• Primal Fear (Gregory Hoblit): gir sobre engany i performativitat (Edward Norton descomunal) que deixa en fals la supèrbia del defensor.

• The Rainmaker (Francis Ford Coppola): David vs Goliat jurídic (Matt Damon) contra asseguradora; arquetip nord-americà del petit contra el gegant.

• Extres clau:

- Fritz Lang: M (culpabilitat certa) i Fury (culpabilitat ambigua) per explorar la multitud i el linxament. - Judgment at Nuremberg: capes de responsabilitat i culpabilitat històrica.

Focus: Testigo de cargo / Witness for the Prosecution (Billy Wilder)

• Adaptació d’Agatha Christie que transcendeix el simple trencaclosques gràcies al cos dels personatges i diàlegs amb sorna.

• Trio estel·lar: Charles Laughton (advocat malalt irreverent), Tyrone Power i Marlene Dietrich (paperàs).

• Wilder juga amb l’espectador, però afegeix matís i profunditat que superen el model Christie o el mecanicisme hitchcockià.

Proper programa

• Monogràfic sobre Theo Angelopoulos i la música d’Eleni Karaindrou. Propostes de visionat: El pas suspès de la cigonya, La mirada d’Ulisses, Eleni i L’eternitat i un dia.